dimecres, de setembre 30, 2015

SANT LLUC 2015 (II)


Després de l’anàlisi global del conjunt del presentat bo és fer mirada detinguda i individual, tal i com he fet en moltes ocasions. Una lectura crítica establerta en dues coordenades inseparables , la del valor absolut i la del relatiu en el que fa referència a la trajectòria personal de l’artista.




MÀXIMO ALMEIDA .- Després d’uns anys en que existia una certa indefinició del seu fer el que convertia els seus treballs més en una mirada de fer del passat que no pas d’unes vibracions actuals, avui retrobem a un Almeida vibrant i comunicador. Recolzat en la seva perfecció tècnica recobra el seu caràcter simbolista amb detalls i interpretacions que generen un bon feeling comunicatiu en una bona peça que cal remarcar. S’escau una individual per veure la seva realitat actual.




LAIA ARNAU.- Plenament assentada en la seva professionalitat Arnau ens presenta una obra ben identificativa d’aquesta línia que podríem definir com de realisme humà o vital, per el que té de plasmació del que és l’exercici de viure cada dia. Ben interpretada tècnicament l’artista incideix en la seva línia actual en una obra més que correcta però que queda lluny d’altres peces seves molt més assolides en el creatiu i el comunicatiu.



GLÒRIA BADOSA està en un punt d’absoluta maduresa. Aquesta veterana artista que ha conreat en la seva carrera diversitat d’estilístiques ha trobat en l’abstracció un punt de rencontre anímic entre la seva capacitat introspectiva , la seva passió cromàtica i el seu amor per l’ofici. La seva obra , ben estructurada en el cànon però gaudint de la suficient llibertat , esdevé un treball ben estructurat que comunica en la seva teòrica simplesa i que sedueix en una mirada més aprofundida. Com en cas d’Almeida és obligada una individual per veure la realitat estructural del seu art.

SUSANA BALDÍS.- La figura i el retrat precisen d’unes característiques creatives especials en les que conjuguin perfectament un cert perfeccionisme pictòric i una capacitat psicològica de captació de l’interior del personatge. Una conjunció a la que sols s’acosta Baldís amb un treball que sembla superar-la.

IMMA BENET.- De manera constant, esforçada i dedicada Banet ha passat d’una pintura elemental a una obra més treballada i estructurada en aquest paisatgisme que podríem anomenar de saló. Una obra, la que presenta, clarament influenciada per qui li ha fet mestratge a la que mimetitza perdent personalitat , un element imprescindible per a qualsevol artista que es senti com a tal.

MANEL BARNADA.- Formalisme en estat pur i l’art precisa sempre vibració. Concepte vist i repetit en una obra esdevinguda impersonal amb alguna llacuna tècnica que cal solucionar.

MARTA BASSA.- Interessant aquest geometrisme de ressemblances constructives en les que l’abstracció sorgeix des d’un fonament figuratiu que estructura el concepte general de l’obra. Un treball però aquest amb un cert desequilibri cromàtic que subordina plans creatius rebaixant la tensió del treball final.




ISABEL BIETE.- Res millor per definir el presentat que dir que l'obra presentada és l’autora en estat pur. El seu sentit figuratiu il·lustratiu que alguns confonen amb un naïf mal entès assoleix aquí una perfecta definició. Llàstima que aquesta obra no fa tant ha estat exposada a la ciutat, el que la fa desmerèixer per la seva repetició.

BALDRICH BONJAN.- Es bo que les mal denominades “arts aplicades” tinguin presència en col·lectives com aquesta . I és bo que veiem que el mosaic sembla reviscolar del seu estat de quasi desaparició. Però justament per ser aquestes arts un equilibri precís entre el concepte i la tècnica , quan falla algun d’aquests elements , el resultat final es ressenteix  i molt. Aquest és el cas de Bonjan interessant en el concepte formal però  molt fluix en l’apartat tècnic, amb una realització formal que precisa de millores substancials.

FRANCISCO CABANILLAS.- Que dir que no haguem dit any rere any del seu fer. Ofici en estat pur. Tècnica superlativa per aconseguir allò que vulgui aconseguir. Però tots tenim ben clar que art és quelcom més. L’ofici precisa sempre d’un “benefici” artístic que aconsegueixi una comunicació que vagi més allà del “que ben fet” que expressen tots els visitants.




MARIANO CABELLOS. A bon segur una de les sorpreses positives de la mostra. I parlar de sorpresa davant d’un professional fet i refet pot semblar quasi impossible, però és que Cabellos està en un moment de transformació del seu concepte creatiu que pot deixar ben enterrat tota una trajectòria de paisatgisme tradicional de caire impressionista per esdevenir un artista de mirada i vers lliure.
Si a Llavaneres ens oferia una línia escultòrica plenament actual amb l’ús de plàstics, elements de refús  i d’altres naturals, i en els punts de llibres trencava motlles amb els seus treballs tridimensional d’aquestes característiques, ara aquesta mixta sobre paper estructurada amb un Cadaqués tradicional ens ofereix un nou camí al que indefectiblement convidem a seguir.

ANTONI CALAFELL. Afició, beceroles i aprenentatge, per tant pintor a seques. Sant Lluc és el patró dels artistes, no dels pintors. Un concepte diferencial que ni organitzadors ni artistes llastimosament tenen clar.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc)




dimarts, de setembre 29, 2015

SANT LLUC 2015 ( I )




Fa uns dies vaig penjar en aquest blog la que va ser la meva primera crítica professional, corresponia a la sant Lluc de l’any 1975. Ara toca acabar el cicle amb la crítica de la darrera edició, aquesta del 2015 que ara mateix és actualitat als espais expositius de l’Ateneu Iluro.

Quaranta anys i quaranta edicions, ja que en una ocasió al finals dels vuitanta la mostra no es va celebrar, essent-ne protagonista crític , - que no està gens malament-, en aquesta mostra esdevinguda un clàssic i que ara iniciant temporada , i abans més en les dates que pertoca ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre) no deixa de ser esdeveniment artístic en la ciutat i que ha volgut ( cada vegada ho aconsegueix menys) ser el reflex de l’art que es conrea a la mateixa, omplint de visitants els diferents espais que ha anat ocupant en el temps (Biblioteca Popular; sala de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna; sala Caixa Laietana, Riera; Museu de Mataró i Sales de l’Ateneu).




De fa dies que tenia in ment fer un paral·lelisme estructural entre ambdós comentaris crítics però alhora de la veritat no ha pogut ser per les diferencies abismals comparatives entre ambdues edicions. Així si llavors parlàvem de la millor edició avui hem de parlar d’una de les més fluixes . Si llavors parlàvem de l’excel·lent presentació avui hem de parlar del disbarat del muntatge actual que separat en dos espais que no es comuniquen, no tan sols trenquen l’harmonia expositiva ans creen un global confós que dilueix i distorsiona la mirada del conjunt.

Si llavors parlàvem de “consagrados”, “en ascensión” i “los demás” impossible se’ns fa en l’actual edició ja que per un costat el nombre d’artistes “consagrats” és mínim amb exemples tan impactants com per exemple de que sols 5 dels 24 artistes participants a Tempus Fugit hi estiguin presents (Cabellos, Cusachs, Parés Safont Tria i Josep Serra) absència acompanyada d’un bon gruix dels altres creadors que mantenen ja un cert nivell. Una absència generalitzada en aquesta zona que hauríem de dir “noble” de la creativitat local que fa baixar , i més que molt, el nivell global de l’exposat.




Uns artistes en “ascensión” que en el cas que avui ens ocupa apareixen en comptagotes i ,el que no és pas el millor, en creadors ja amb un ample bagatge creatiu en les seves esquenes , mentre que les sorpreses sorprenen , i valgui el joc de paraules, precisament per la seva absència.

I en el que pertoca a la resta un poti-poti en el que hi ha de tot, amb predomini d’obra de nivell mig, però sense aquelles obres cridaneres que ens il·lusionaven per la possible evolució positiva del creador. El que sí és positiu i s’ha de remarcar, és que la franja baixa de l’exposat s’ha homogeneïtzat i encara que hauria estat recomanable haver deixat una tercera part del presentat en l’espai dels refusats, el cert és que enguany no apareixen aquells obres que feien fredar i que ens presentaven la cara més fosca d’aquells pintors a qui les seves llums sensitives no els portaven  pas pel camí de la plàstica.




El que si cal remarcar i molt positivament és el convit realitzat als batxillerats artístics mataronins per que alguns dels seus alumnes prenguin part en la mostra. Una convidada que serveix per recolzar la gran tasca d’aquests batxillerats artístics alhora que s’intenta serveix d’inocular a aquests joves participants el desig de seguir participant en la col·lectiva ja no com alumnes i si com a creadors.

Sens dubte és un espai prou gratificant en el que hi ha un poker de creadors als que hem apuntat ja a l’agenda , i de qui no fem públics els noms ja que trencaríem el criteri d’equitat expositiva i malbarataríem el sentit formatiu de l’aposta.

Una mirada , la de les seves obres , que dignifica el caràcter de la col·lectiva encara que no estaria de més que en les properes edicions s’equilibrés més la individualitat dels treballs i no en aquest puzzle compositiu que dona més caràcter de mostra de fi de curs que no pas del que en realitat és, una primera presència pública davant d’un públic interessat.




El sant Lluc doncs es manté on estava , en aquest camí  de davallada permanent fins a la desaparició que per el bé de tots hauria de ser propera i ràpida. I si ningú està disposat a practicar l’eutanàsia activa potser seria cas de replantejar-se del tot l’accident, ja que la mostra actualment serveix per ben poc. No serveix per la gran majoria dels artistes , les absències i el nivell del presentat així ho demostren i sí serveix en canvi per enganyar al públic oferint-li una mirada falsa i devaluada de la realitat artística de la ciutat.

El sant Lluc una mostra defensada en una falsejada tradició que actualment fa més mal que bé a la cultura plàstica de la ciutat.




L’adéu cada vegada és més obligat.  O el canvi radical.

(.... continuarà amb anàlisi personalitzat del presentat).

(les fotografies han estat manllevades de la xarxa, fb Fundació Iluro)


dilluns, de setembre 21, 2015

EN MEMÒRIA D’UNA LLIÇÓ






Aquest divendres vaig anar a visitar “Josep Tenas i el mar” aquesta exposició de caire semi antològic que de manera itinerant es va passejant per arreu per recordar a l’artista canetenc i que ara s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró.

Ja fa dies que es va inaugurar però jo volia fer la visita en silenci , en la solitud, com la  que acostuma a dominar les sales artístiques de Mataró quan ja fa uns dies que s’ha inaugurat l’exposició. Era així ja que no era l’obra la que em cridava a visitar-la. Conec prou bé el fer de Tenas i em dona molt més encanteri la seva façana expressionista i essencialment informalista que no pas aquesta vesant en aparença més senzilla com és el mar , encara que en aquesta exposició, i cal felicitar-se, hi ha unes poques obres més enllaçades amb aquest art interior que no pas en l’anecdòtica del mar i el seu cercle.

Soc del que crec que els veritables artistes , i repeteixo el mot artistes que no pas pintors, deixen un bocí de la seva ànima, esperit, o com vulgue-ho dir-li, en totes i cadascuna de les seves obres. Un esperit que és el que serveix de nucli unitiu i evolutiu en la seva carrera i que després de la seva mort ens permet asseverar allò tan tòpic però alhora cert de que l’artista roman entre nosaltres a través de les seves obres.  I era allà, en la permanència , on volia retrobar-lo en la quietud i el silenci.





Vaig conèixer a Josep Tenas en motiu d’una exposició que realitzà a la galeria Tertre. Havia retornat de Suïssa i mitjançant Concha Ibánez que si no vaig errada era parenta seva, va aconseguir que en Nico li fes un espai en la programació. Va ser aquella una exposició bigarrada en la que confluïen en batibull tota l’amplitud i dispersió, que era molta, del treball de l’artista.

La crítica no va ser bona i en ella vaig incidir en la necessitat de depuració. Deia que l’edat i la trajectòria del creador obligava ja a una depuració de conceptes i l’establiment d’un cert discurs creatiu que per el presentat no es veia per cap cantó.

Tenas es va enfadar molt, va escriure cartes al director, va exigir la retirada de la crítica i finalment va mantenir amb mi una llarga trucada telefònica de to aïrat i violent en el que em va dir de tot menys bonic. Mai he tingut una conversa tan insultant com aquella. Evidentment no hi va haver cap rectificació i en Nico, molt enfadat ja que estava d’acord amb el que es deia a la crítica, va estar a punt de despenjar l’exposició.





Va passar el temps i no vaig tenir cap altre contacte amb Tenas fins uns anys després. El “Taller d’Art” que es trobava al carrer Gravina i estava dirigit per Nona Boadas va organitzar una visita a Madrid per visitar Arco i el Prado i em va convidar per que jo en fes la visita comentada. El viatge era obert a tothom i en el dia de la reunió prèvia la meva sorpresa va ser majúscula quan em trobo que entre els viatgers hi era Josep Tenas amb família i amics. Ja l’hem cagada, vaig pensar.

Hi va haver la visita lliure a Arco i l’endemà varem visitar el Prado centrant-nos en El Bosco, Ribera, Zurbarán , Meléndez, Velázquez i Goya. En vaig sortir content d’aquella visita. Molta atenció del grup que va anar engreixant-se amb visitants generals que en sentir les explicacions ( per raó d’alguns alumnes es va fer la visita en castellà) anava afegint-se a la cua.

En acabar la visita i quan ja ens disposàvem a anar a dinar de manera lliure , se m’acostà Josep Tenas i em va felicitar de manera més que efusiva. Davant la meva sorpresa em va omplir d’elogis tot dient-me que aquell matí havia recuperat al Bosco i havia vist a Velázquez d’altre manera, i... Que havia estat una veritable lliçó d’art i que potser tenia alguna part de la raó en la crítica que havia fet anys abans.

Van passar uns mesos sense contacte fins que vaig coincidir amb ell a mitja Rambla de Mataró. Els saludes de ritual. A on vas, jo a treballar, a doncs jo a emmarcar aquest gravat i em senyalà una carpeta que portava. És un gravat que m’agrada molt i no vull que es faci malbé. De cop i volta em mirà i va dir: Ho he pensat millor , aquest gravat és per tu. El mereixes. I me’l va regalar. No vaig tornar a coincidir amb ell i al poc temps moria.

Per això la meva visita a l’exposició, per dir-li que aquell gravat , magnífic per cert, segueix essent una de les meves peces favorites i sempre que el miro em ve al cap la lliçó d’humanisme i personalitat que em va donar , en capgirar i positivitzar tota una relació.

Divendres en silenci varem parlar i vaig sentir el seu somriure quan sortia de la sala.


Una exposició que per cert us recomano.

dimecres, de setembre 16, 2015

SANT LLUC 1975. L’INICI



Eren mitjans d’abril, just acabada la Setmana Santa de 1975 quan Franco ja portava temps en la seva llarga agonia, que un tornava a casa amb la blanca després d’haver passat 15 mesos en el servei militar amb “petits incidents” com la flebitis de Franco, la marxa verda i una amenaça d’ETA de volar el polvorí just el dia en que a un li tocava guàrdia.

Era el moment de tornar a la rutina i un va parlar amb el pare per dir-li que volia oficialitzar ja el meu paper de crític d’art. Abans de la mili, i com que per raons de fina i una salut ja un xic migrada ell no podia assistir a totes les exposicions, un acudia a unes quantes , li passava les notes i llavors era ell el que realitzava la literalització de les mateixes.

Al pare li va semblar bé la meva proposta i durant uns mesos jo escrivia la crítica que després passava per el seu sedàs corrector. Algunes ja anaven signades per PIC II, el nom que m’adjudicà Ricard Navarro, el director del Diari de Mataró, encara que jo preferia PIC DOS.

Així fins que va arribar el Sant Lluc d’aquell any (1975) i el pare em va dir: Tota teva. I així va ser. Va ser la meva primera crítica , del tot influenciada per la manera d’escriure i confegir que tenia el pare. Una crítica però , que una vegada llegida per ell, va dir, millor que es publiqui una vegada acabada l’exposició. Dintre del que es pugui, comencem bé.

Una crítica a la que considero el meu veritable inici com a crític. Un paper que durant quaranta anys he realitzat a Mataró amb sinceritat i honestedat i que ara arriba al seu final. La crítica del Sant Lluc de 2015 , quaranta anys i quaranta Sant Lluc ja que entre mig va existir el buit d’un any . Sant Lluc com inici i final. Sens dubte millor signe de mataronisme artístic no el podia trobar.

Per això i en espera que d’aquí uns dies presenti la crítica de l’edició d’enguany , és per a mi un plaer reproduir aquella crítica que va ser l’inici de tot.
Gràcies de cor per la confiança que m’heu donat en aquests quaranta anys.

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA SANT LLUC 1975.
(Biblioteca Popular. Mataró)

Cuando aparezcan estas líneas, la gran colectiva del Sant Lluc de este año se habrá clausurado. Pero se ha hecho de esta manera para que el público haya podido contemplar detenidamente i sin ningún forcejeo como podría parecer la aparición de los comentarios críticos. Ello no representa en modo alguno una “acción a posteriori”, muy cómoda por otra parte, sino que se ha hecho, repito, para que no se hayan interferido los conceptos espectador-crítico, que en esta ocasión, si bien concordantes en muchos participantes, puede que no lo sean en algunos que tienen su importancia artística.

Ciertamente no cabe en los límites de una crítica normal, todo lo que sugiere la presente edición del Sant Lluc, que estupendamente presentado en las salas de la Biblioteca Popular, con el patrocinio de la Caixa d’Estalvis Laietana, se ha exhibido para deleite de todos aficionados. I no cabe por cuánto al tratarse de la mejor edición de los Sant Lluc habidos, se hace imposible mencionar, sin olvidos irreparables, cuanto hay de categoría en esta exposición. Es por ello que he creído conveniente la realización de un estudio que , quizás sin ser exhaustivo, comprenda los diversos aspectos y matices de ésta colectiva. Estudio que en sucesivas crónicas aparecerá en éstas páginas.

Sirva ésta únicamente como presentación de ésta “ première” de temporada, que ojalá responda a los deseos que uno se formula, a la vista, desgraciadamente, de tanta mediocridad, porque, ya es hora de decirlo: el nivel del Sant Lluc está muy por encima de la tónica dominante de exposiciones vistas en la temporada pasada. Y no digamos de ls primeros nombres que han aparecido ya , - salvo honrosas excepciones-,  en las carteleras de la capital.

Si la memoria no me es infiel, fueron cerca de setenta las obras que se presentaron. Pintura, claro está que en una abrumadora mayoría. Escultura, en dignísima representación, y Artes Aplicadas ,  en lo que entrañan de interés, porque éste campo no ha sido insistido aún lo suficiente y ofrece an chas perspectivas. Y todo ello, en un alarde de composición visual que ofrecía al espectador garantía de que se hallaba ante una manifestación de las que entran pocas en una temporada. Figuraticos, abstractos, “ismos” intermedios.., creo que todos se esmeraron en sus obras en una especie de auto-análisis que ya desearíamos siempre. Y ése ha sido otra de las razones de posponer el estudio crítico a que la exposición se haya clausurado. Porque, no solo el espectador, sino el mismo participante, habrá sentido la necesidad de establecer comparaciones. Uno no duda de que ésta vez habrá ma´s de un concursante que habrá visto claro su camino., ya hacio lo ascendente, o bien todo lo contrario. En ambos casos no hay duda de que el arte habrá salido ganando.

II.- LOS CONSAGRADOS

Observando la temática de todos aquellos artistas que en nuestra ciudad han alcanzado ya la categoría elitista, debo decir que se ha llevado más de una decepción por cuanto estamos acostumbradosa juzgar unas obras desde un imperativo categórico de la calidad que poosee. Y dá la sensación, en más de una ocasión que concurrir al sant Lluc se hace, no exhibiendo lo mejor de su obra, sino como una aportación de compañerismo. Repito que ello es debido a que exigimos más de ellos.

Pasemos brevemente a los análisis individuales. ALCOY sigue siendo él.¡ Que mejor elogio!. Pintura particularísima la suya que no admite términos medios. O encanta o aborrece. Afortunadamente me cuento entre los admiradores de éste tipo de pintura. JAUME ARENAS añade a su obra, ya clásica en él, los tonos amarillentos y rosáceos, largo tiempo ausentes de sus acuarelas, mientras que JORDI ARENAS parece haber detenido el reloj con una pintura que domina, y aún siendo bella, parece fuera de lugar. BOIX nos muestra un tema de gladiolos de gran belleza. Para su estilo de pintura la problemática floral la encuentro interesantísima debido a las posibilidades de intercombinaciones colorísticas de gran efecto.

G.CALABIA sigue con su pintura a la encaústica, genial en su construcción pero de difícil lucimiento que logra con la escultura que presentó en audaz y equilibrado tarta miento de líneas y volúmenes, a mi gusto, una de las mejores de la sala.  COSTA sigue en su proyección meteórica hacia la cumbre. Tema urbano de gran fuerza pictórica que el acredita ya como elemento de ésta “élite” de consagrados. M.CUSACHS  i M.CUYÀS mantienen su línea pero decepcionan, en especial el primero, ante una obra poco acorde con su gran calidad. S.ESQUERRA me ha complacido con su gran tema acuarelístico , muy bien resuelto, mientras que de SANTIAGO ESTRANY sigo añorando sus temas urbanos geométricamente construidos y que son su sello.

Sigue, con el barroquismo popular y florido de sus “ex votos” y nadala, HOIT, mientras que P:MAÑÉ mantiene una pintura muy difícil de asimilar pero en la que aceptado eljuego que nos presenta el autor, alcanza en su verosimilitud, gran interés. A.OPISSO pese a la frialdadde su obra sigue siendo el gran dibujante que todos conocemos, pero ¿po qué no un tema de circo en los que él sigue siendo maestro indiscutible?.  PARÉS, con sus ceras, amplios cromatismos interaccionados, dá fuerza a una obra que debe evolucionar pués dolería su estancamiento. J.PUIGGALÍ discreto siempre puede servir de contrapunto al bello intimismo femenino de EMÍLIA de TORRES , en su gran momento, mientras que TERRI con sus “cromets” mantiene lo que sólo él sabe crear.

III.- EN ASCENSIÓN

Positivísima actuación de ésta pléyade de jóvenes, en muchos casos desconocidos, no solo para el público en general, sino también para el crítico, que dan tono y valor, elevando la muestra a límites   inesperados de calidad.
Así tenemos a BENÍTEZ con su polémico tema, de mucha “guerra”. T.BOIX en una mezcla de clasicismo e intencionalidad logra dos obras que merecen nuestro elogio.No así JUANJO CARDENAL que siempre megustó i que en esta ocasión lo hallo algo bajo de tono. CASAS PEÑA sigue en su rápido ascenso logrando, pese a las pequeñas dimensionesde su obra, una gran expresión plástica. Al igual que COLOMER con su grácil escultura muy conjugada de masas y volúmenes.  CODINA y COMABELLA en un contrapunto sensacional. Uno juega con un cromatismo diluido, en obra que llegó muy arriba en el premio de “La cripta d’Art”, mientra que el otro actua con una fuerza telúrica de muy buen ver. Por otra parte CONTRERAS y NOGUERA no parecen encontrar una línea adecuada, klínea que ha conseguido J.CUYÀS que es quizás la revelación de este Sant Lluc 75. Su escultura es indicativa del espíritu que emana del autor y que se muestra en sus dos obras en afán de búsqueda de razones estéticas en el difícil campo de la introspección.

JORDÀ i VIADA parecen recuperados de éste ostracismo al que parecían condenados. Gran momento en especial de VIADA  aquién últimamente  le hemos visto excelente y del que esperamos una próxima exposición  individual, como también la deseamos de J.NOVELLAS, junto con ALCOY las dos estrellas de la colectiva. Su manera peculiar de entender la pintura, al fuerza expresiva de sus imágenes, junto con una técnica adecuada en todo momento a la obra hacen de él un artista que sin temor a equivocarnos ha alcanzado ya el peldaño anterior al estrellato.

 SAFONT TRIA sigue en su línes clásica en contraste con la vivacidad de PAL, aspecto que parece a veces perder VILARRUPLA , pese a la belleza y estimable calidad de su tema a base de cromática térrea, mucho mejor que su tema de mar.  YAGO VILAMANYÀ no alcanza en su escultura, muy personal, su categoría otras veces demostrada y URGELLÉS nos presenta un busto de niño de gran estilo dentro de su concepción serena, y ROC TERRICABRES no parece aún estar en posesión de la vivacidad de su progenitor, pero apuntando hacia un objetivo concreto.

IV.- LOS DEMÁS

Aunque a primera vista pudiera parecer peyorativo éste titular, no és ésta mi intención. Ante la obra de setenta autores , intentar un ligero análisis de todos ellos implica una división necesaria. Al estar formada la exposición por estos núcleos bien definidos, de artistas consagrados y de juventud pujante, queda un hueco formado por el resto de los participantes que en cierto modo ayudan a aglutinar toda la colectiva y hace que esta en realidad quede muy fraguada y no se rompa ni decaiga su interés visual, excepto claro está en una decena de obras de calidad , digamos inferior, por no emplear otro adjetivo, pero que reconozco son fruto de una buena voluntad, aun que no creo que la buena voluntad en Arte siga para algo.

Desde el aficionado ue no sabemos que pinta en esta colectiva, hasta aquel que está iniciando con sencillez su camino profesional y sigue en su búsqueda personal, com E:DOMÍNGUEZ, E.LÓPEZ o J.MARTÍNEZ   cuya pintura  podrá llegar a interesar quizás en un espacio breve. Destacaré así las composiciones geométricas de  J.NOGUERAS, el clasicismo bien realizado en la “marina" de F.ORTIZ o las adecuadas pinceladas de color de J.PACHECO.

Por ello creo que como apunté en mi nota inicial, el Sant Lluc además de aglutinar un compañerismo sirve de punto de comparación, de auto-análisis, de reflexión ante el “como” y el “por qué” de tal o cual manera de expresarse plásticamente. O por lo menos debe servir para esto,  para una noble emulación en la cual cada participante presente lo mejor de su producción, como la honrz, prez y tarjeta de presentación de lo que sabe hacer.

De ahí que la idea me parezca muy buena. És más soy de los que creen que otra colectiva quizás más depurada, debería presentarse en otra fecha , por ejemplo “la Fira”. Y de estas dos magnas exposiciones, no dudo que saldrían seguramente más de una sorpresa.

Mi felicitación a los organizadores y a los que han contribuido a la belleza de esta edición de 1975 que seguramente será recordada como la mejor.

PIC II


Aquest és l’inici , en el que m’esparvero de la redacció i llenguatge però que he volgut recuperar amb el detall si més no curiós, de veure les opinions que em van merèixer certs artistes que ocupen o han ocupat lloc de privilegi en aquests quaranta anys.

I ara a esperar el capítol final per acabar definitivament quaranta anys de crítica periodística local.


divendres, de setembre 11, 2015

TERESA PERA. JERARQUIES TRANSITÒRIES





M’agrada fer visita a Can Caralt. Acostumo a deixar el cotxe al veral de la riera sota els plàtans majestuosos que li donen ombra i que em porten records de joventut de quan les carreteres del Maresme estaven vorejats per antics i bellíssims exemplars, com era el cas de la ben propera carretera de Mata. El camí que serpenteja entre torres genera quietud i silenci com predisposant a l’esperit que acaba de retrobar-se en arribar als entorns del vell casalot. La vista, al front amb la immensitat de la blavor sempre seductora de la mediterrània maresmenca, i al darrera el xiuxiueig d’una serralada que encara manté vigor arbòria malgrat les construccions , excita la sensibilitat i la predisposa al gaudi sensitiu del que podrà veure en l’interior. I més quan en bona part de l’any l’hora de les inauguracions correspon a aquella hora de la tarda nit , plena de llums màgiques en l’entrecreuament del canvi de poder , quan el sol s’amaga lentament per cedir, galant i poderós, donant força a la lluna que en fa reflex.

M’agrada el senyorial casalot presidit per uns magnífics esgrafiats i amb el petit estany al front on xipolleja l’aigua fresca. I m’agrada la seva sala d’exposicions per més que no respongui als cànons més afavoridors per l’artista. Però m’agrada ja que la imagino com una senyorial biblioteca plena de volums, amb el seu escriptori i els seus sellons per la lectura, tot vestit amb les obres d’art dels corresponents artistes. Un espai de serenor i gaudi cultural.






La sala de Can Caralt a més té un petit truc merament circumstancial, com és el que la seva porta s’obri quasi al bell mig de l’espai generant una separació etèria però alhora provocant que en acostar-nos a ella entrem en la mateixa subjugats ja per la força de les obres que dominen la paret frontal. Unes obres que per lògica d’importància acaben indicant-nos allò que l’artista creu son la seva més fidel representació. A més, sols en endinsar-nos tan sols unes passes , abastant la mirada a tota la seva visualitat , tenim concentrat l’ideari del creador que ens presenta el seu fer, el que incentiva , a priori, una posició activa o passiva davant tot aquell art que ens disposem a observar, examinar i gaudir.

M’agrada Can Caralt per la magnífica col·lecció que aplega i per la qualitat establerta de les seves exposicions. Per això aquest passat divendres em vaig acostar de nou a l’indret per gaudir del començament de temporada. Estant com estic , en el que jo anomeno període de desintoxicació crítica , l’especialista m’ha recomanat que son precises moltes dosi de bon art i principalment abstinència absoluta de mediocritat artística. Essent a Can Caralt i essent Teresa Pera la protagonista , un no tenia cap dubte que la píndola a digerir seria d’allò més positiu per a la meva “curació”. I així ha estat.







Tan sols acostar-nos a la sala, i tal com dèiem a la prèvia, dues obres potents ens ofereixen finestra comunicativa. Una, càlida i generosa, amb el color per bandera, amb un groc que domina en l’amplitud i que genera una xarxa tensional en la que l’autora hi diposita un munt de vibracions contrastades per una cromàtica esbandida damunt la tela mitjançant rítmiques pinzellades que esclaten com espurnes de color en el fons del gros esclat cromàtic que li serveix de fonament, raó i excusa.

Al seu costat una peça més identificativa de la seva habitud però arrodonida per un agossarament sense mida. De nou el color, aquest element que abans restava encongit en una certa subtilitat i que ara agafa protagonisme per la seva evidència i llambregada, estructura la gènesi de la peça i ho fa trencant l’ortodòxia. Color, força i intensitat en la franja posterior, per provocar una certa deliqüescència sensitiva que llisca suament per tota la tela confegint una mena de textura invisible que sustenta tot el pes de la peça reforçant la seva bellesa i donant potència l’eteri com ànima capaç de rebre i assumir aquest cromatisme que ara se li presenta.

Dues peces d’una certa aparença dolça per la seva poètica però enormement potents. Tant que en fixar la mirada ens sentim aclaparats i abduïts per la seva potència. En sentim certament xuclats per les emocions que desprenen i aconseguim, mitjançant elles, aquest punt de connexió que és indispensable per seguir el gaudi comunicatiu en tota la mostra.







Més enllà, a la dreta de la nostra mirada, dos obres amb llambregades de maragda aturquesada. Una d’elles com confegint una bisectriu en la que juga acompassadament amb l’aquositat d’uns grisos que conformen un eix espectral capaç de generar una simfònica harmonia. L’altre, més potent i intensa en aquesta deliqüescència del color i la tinta, provoca una tendència al pòsit que s’equilibra magistralment amb aquest blau Clavé que donant-li pes l’allibera de tota tensió.

 El color, un element adormit en l’obra de Pera que ja començava a despertar en els seus darrers treballs amb petits i importants detalls com l’ataronjat en homenatge al mestre i amic desaparegut, i que ara ( era fàcil endevinar-ho, Teresa) deixa de ser anècdota per agafar un protagonisme que crec anirà a més.




I al costat un bon gruix de peces pictòriques més en l’estilística que ja li ha esdevingut personal i un petit escampall del que jo en dic “delícies orientals” en les que l’autora investiga en la recerca d’uns camins més minimalistes , encara que amb prou potència dels gestual, però que encara precisen d’una depuració i una cuina més intensa.

Jerarquies transitòries , ens diu l’artista, en aquest concepte tan important per qualsevol autor com és la consciència de l’avui i el dubte del demà. Una definició de l’aquiescència de la realitat en el sentit de la fermesa de l’ara però de la seva necessària volatilitat que li dona aquest caràcter de transitori.

Explicitava al començament les virtuts de Can Caralt i ho feia indicant la preparació espiritual del camí. Un camí que serveix alhora de marxar per fer pòsit del vist. El silenci i la nit, que sempre ha caigut quan abandonem l’indret després d’una inauguració, permet concentrar-se en el vist i fer-ne l’anàlisi pertinent.

Avui , tot fent el camí de tornada,  he recordat unes frases que vaig marcar en la re-lectura estival que he fet de “Crítica i crítiques”, un compendi d’escrits d’art de Daniel Giralt Miracle. He pensat en la frase de Pepe Corredor-Matheos que en Daniel va emprar ja fa uns quants anys per presidir un article al voltant de Ràfols Casamada, i que diu: “La pintura está ahí. No preguntes que es”. I una altra de José Manuel Broto: “Un quadre o qualsevol objecte artístic ha de produir una emoció intensa, fins i tot física”.

Dos definicions que defineix en la referència al tot, a la forma i al fons, i que s’escauen perfectament a la realitat del treball de Teresa Pera, un treball que produeix una emoció intensa, fins i tot física i front de la qual no fa falta cap pregunta. És pintura i està allà.

I amb aquestes reflexions vaig agafar el cotxe per tornar a casa. Ho vaig fer per la carretera de Mata, aquella que de jove era plena de plàtans ancestrals i que ara ens mostra descarnadament els descosits urbanístics de la comarca. Una mirada per plorar si no fos que el record de l’obra de Teresa Pera serveix per asserenar tot ànim.

Fins i tot el d’aquells que com jo, estem en període de desintoxicació artística.


Gràcies Teresa

(Les fotografies han estat manllevades del fb de la pròpia autora)

dissabte, de setembre 05, 2015

OBRIM PORTES. AGUSTÍ ROQUÉ



 Han passat ja uns quants dies després del darrer post d’aquest Transport Públic. Han passat dies i moltes coses. Especialment han passat unes Santes , unes vacances, un reset personal i anímic, i arriba l’hora de tornar a un contacte personal que ens ha retroalimentat a tots durant molt de temps.

De nou aixequem persiana en aquest Transport Públic que forçosament ha de modificar el seu tarannà. I ho ha de fer ja que han variat els condicionants del seu protagonista. La renúncia a seguir en la tasca de crític de l’activitat artística local, que tindrà cloenda oficial amb el Sant Lluc, i la jubilació professional que tindrà lloc just d’aquí quaranta dies, comporta un nou angle de visió. Deixar de ser periodista en activitat diària, - en essència un no deixa de ser-ho mai-, comporta que els comentaris abandonin la fèrula de crítica “de diari”, per entendre’ns, i girin vers una dinàmica més personal, poètica o literària,ves a saber. Però que seran diferents a bon segur.




I en la resta, a bon segur que la disponibilitat de temps, un element del que he anat escàs durant molts anys, han de permetre altres mirades, altres visions que comportin un contacte diferent, més personal i menys asèptic que ha estat el de tots aquesta anys , encara que sabent de la meva “passió” aplicada al que faig, mantindran aquest toc intens i personal que ha caracteritzat a aquest Transport Públic. Potser per tot això m’agrada molt començar amb la notícia de que Agustí Roqué ha instal·lat dues escultures públiques a Venècia (aquí podeu llegir la notícia a pareguda  a El País).

El nom d’Agustí Roqué a bon segur no dirà res als afeccionats artístics mataronins , i fins i tot estic per dir que és del tot desconegut per a d’altres més arts ferits, però cal dir que aquestes obres s’han realitzat o al menys gestat en l’estudi que l’artista té , o ha tingut, a Mataró. I aquí està el dubte.

Roqué va instal·lar el seu estudi a Mataró en una antiga fàbrica ben cèntrica , situada a pocs metres de les Rondes. Allà va desenvolupar el seu treball i hi va emmagatzemar la seva obra. La tria va ser deguda a la proximitat amb el taller de Pere Casanovas . La desaparició d’aquest taller és el que em crea dubtes que no he pogut esbrinar.
Però sigui com sigui , el concepte d’aquests treballs que ara llueixen a Venècia a l’exposició que es celebra al Lido  en motiu a la Mostra de Cinema i que a més a més ha estat distingit amb l’encàrrec de crear l’escultura que s’atorga al director de cinema distingit per tractar l’art en els seus films, si no s’ha fet, s’ha gestat a Mataró.



Fa uns anys que vaig estar convidat a penetrar en el seu santa sanctòrum sota el condicionament del silenci. Vaig poder viure, sentir i gaudir de la seva trajectòria i vaig veure justament els primers treballs iniciàtics de Roqué en l’aparellament del vidre i l’acer dels que vaig quedar meravellats. Uns inicis esdevinguts exitosa realitat ara mateix. Però malgrat les meves intencions de deixar veure allò als artistes locals i fer-ne una xerrada conferència, la negativa va ser absoluta. D’igual manera que quan en una notícia vaig deixar entreveure algún detall, la trucada exigint silenci i discreció va ser immediata.

Per això lamento que a Mataró passi sovint. Parlo de Roqué, però podríem parlar de que han estat visitants de la ciutat artistes com Palazuelo, Saura, Oteiza, i segons diuen Chillida. Ells han vingut a Mataró per raons professionals i acabades les mateixes han marxat, i ens han deixat orfes de sentir les seves veus, les seves opinions, les seves reflexions. No hem pogut gaudir mai de les seves veritats que sempre haurien estat lliçó.

Fa poc explicava que el millor que m’ha passat en aquests quaranta anys de crític han estat les xerrades amb Alcoy, Rovira Brull, Jaume Arenas, Opisso ... Amb ells parlàvem de l’art, la història, la vida. Cada xerrada era una lliçó. Ara parlo amb els artistes i tots em parlen tan sols d’ells mateixos. Cada xerrada és una decepció.

Seria bo recuperar aquest art d’escoltar. Seria bo que poguéssim sentir la veu dels grans. Seria bo que algú pensés que si Agustí Roqué ha estat triat a Venècia per fer el que ha fet deu tenir el nivell suficient com per explicar-ho als artistes de Mataró . la ciutat en la que manté, o mantenia el seu estudi, i en la que , això sí que es segur, va gestar-ne el concepte.

Però algú tindrà obertura de mires per intentar-ho. Veient qui mana està clar que la resposta es rotunda:NO.  I és que pensa: qui collons és aquest Agustí Roqué?. I així anem.