dijous, de juliol 23, 2015

ANTONI CUMELLA. EMOCIONS





Una de les preguntes més tòpiques i habituals amb el que un s’acostuma a trobar com a crític d’art és aquella en que es pregunta quin és el detall, el senyal, per el que un crític, un espectador, és capaç de valorar una obra/exposició com a “bona” o al contrari. Suposo que hi ha varies respostes a tal pregunta però jo sempre responc el mateix: “La clau està en l’emoció”.





I per a mi així és. Si l’obra/exposició t’emociona és que ha passat el filtre precís per analitzar-la amb més profunditat no fos cas que l’emoció fos simplement “gasosa” o un trompe l’oeil, i a avaluar la seva qualitat. Si no t’emociona, no cal escarrassar-s’hi Aquella obra/exposició mai podrà assolir la valoració de “bona”.
I ha de quedar clar que això de l’emoció no sovinteja i més aviat és un bé escàs, però sense embuts i ja de bones a primeres hem de dir que l’exposició que el Museu del Càntir dedica a Antoni Cumella i la seva ceràmica assoleix aquest rar i ben valorable nivell.




El Museu del Càntir presenta ara el que podríem considerar una sintètica antològica del fer d’aquest excepcional i històric ceramista , oferint una acurada selecció de les dues cares del seu mestratge , aquella que fa referència a les formes i els volums i el de la vessant plana amb els seus murals ceràmics.
No tinc molt dubte en escollir de manera contundent el que podríem dir la seva cara més formal com la millor de l’artista. Les formes ceràmiques, més o menys evolucionades en el temps i en/per les diverses escoles, no deixaven d’estar establertes sota uns canons quasi clàssics i matemàtics. 




Com ja havia fet Llorens Artigas, Antoni Cumella fa no un , si no moltes passes enllà, i traspassa límits fins i tot alguns que semblen físics i estructurals, per aconseguir unes noves formes en les que la sinuositat, la generació de plens i buits, el cinetisme de les corbes, estableix un nou diàleg del material i l’espai al que ajuda de manera contundent la seva capacitat de creació de noves subtilitats cromàtiques envolvents que generen en el conjunt un sentit eteri, de volatilitat, en un sentit quasi de surar al damunt de les superfícies, aconseguint una bellesa formal i cromàtica que per damunt de l'espectacularitat , hauríem de qualificar com excelsa.



Com a contrapunt se’ns ofereixen també un conjunt de peces murals en les que l’artista sembla voler oferir-nos una cara més abrupta com en una demostració de que la sensibilitat es pot aconseguir per camins poètics i subtils però també a través de la consistència i la duresa de la peça. Unes obres diferents en concepte i realització però que arrodoneixen de manera que jo qualificaria de màgica la mirada a un dels nostres ceramistes històrics més importants que lamentablement no ha assolit el reconeixement popular que mereix fora del seu cercle temàtic.

Una exposició , aquesta la del Museu del Càntir, d’obligada visita i que ha de servir com nirvana per els amants de la ceràmica i com introductor a una de les nostres més belles arts a aquells que la desconeguin.

Excepcional.

Felicitats.



diumenge, de juliol 19, 2015

TENCANT TREBALLS I ENDRESSANT EL TALLER


Ahir realitzava la meva darrera presentació com a crític d’art local. Pretenia que coincidís amb la meva penúltima crítica , ja que com vaig dir fa força temps el meu adéu crític serà amb el Sant Lluc del 2015. Si la meva primera crítica “oficial” va ser per el sant Lluc de 1975., la meva darrera serà per el de 2015. Quaranta anys, xifra rodona, feina feta i ara a mirar passar el temps per la finestra.

Però no ha pogut ser. Feines diverses, temes professionals i familiars i per que no dir-ho un cert desencís esdevingut en poca il·lusió en enfrontar-me a la síndrome de la plana en blanc ha fet que hagin  quedat penjades unes crítiques que no mereixen passar a l’oblit ja que essent elogioses ( alguns diuen que és rara avis en mi) poden servir , encara que sols com a plaer propi, per aquells que en son protagonistes , d’aquí que avui i en els propers dies intentarem posar-nos al dia, just abans de Santes , vacances i ben a prop de l’espetec final.




“TRES MIRADES” PREMI DE PINTURA MUSEU DE LLAVANERES

El Museu de Llavaneres és un Museu exemplar. Ho he dit un munt de vegades i no em canso de repetir-ho. Amb quatre duros, però amb intel·ligència, capacitat , sensibilitats, estima per l’art , la cultura i la ciutat , desenvolupen una feina que mai em cansaré de lloar i aplaudir i més quan faig la comparança propera amb aquest conjunt de professionals més que ben pagats , per el que fan , que son incapaços d’encertar-ne una en aquest Museu de Mataró a bon segur el pitjor de tot el país en allò de la relació qualitat/preu.

Fa uns anys en Lluís i cia van idear un concurs artístic , sense dotació pecuniària però amb el premi de que l’obra passava a ser exposada en el Museu , - no és baladí el premi-, i a més hi hauria una exposició conjunta dels tres guanyadors en la següent temporada per acabar amb una individual per el guanyador absolut en la següent temporada. Una bona pensada que ha obtingut una gratíssima resposta.

Ara és l’hora de la mini col·lectiva amb Marta Bassa, -guanyadora-, i Toni Martí Carme Fageda ., - accèssits-, i el cert és que els tres confegeixen un conjunt expositiu prou compacte i amb nivell com per que aquells que en vam ser jurats i per tant decisoris en la tria, estiguem contents i afalagats per el que no podem jutjar res més que com un encert la decisió final.




Marta Bassa segueix evolucionat en la que ja s’intuïa afermada concepció creativa. Una concepció a la que sols mancava la ferma decisió d’eliminar anècdotes, de matisar la seva arrel figurativa per anar-la convertint mica en mica en un eix constructivista en el que anar bastint el seu entramat de volums en els que distribuir emocions, tons , textures i colors. I en aquesta lluita Marta Bassa n’està sortint victoriosa. Certament no cal renunciar a res , cal simplement potenciar virtuts i amagar defectes, i llavors els resultats apareixen resplandent com en aquesta ocasió. Ara sols el salt a unes mides superiors , amb el que d’esponjament pictòric ha de suposar, ha de marcar un camí que es pressuposa positiu i agraït, tal i com és la pintura d’un nom que caldrà seguir: Marta Bassa.



A en Toni Martí feia un temps que se’l veia com “empatxat”. La seva obra , sempre etèria, dúctil, volàtil, s’anava mica en mica encartonant en aquell posat del que sap fer el treball a ulls clucs i a qui no li fa falta l’esperó, el repte, de fer un pas més endavant, potser per que ell, més que ningú, sap que ja no n’hi ha cap, o millor dit, que tot allò que volia expressar ja s’ha dit i cal nous camps per conrear i camins per poder traçar passeres i dreceres.




Ara A Can Caralt ens ofereix una mirada més oberta. Ha sabut trencar aquest concepte estratificat que havia esdevingut en certa manera monocorde per endinsar-se en uns camins de nova volada , i mai tan adient l’expressió, amb els que trenca horitzons immòbils a la recerca d’una pintura equilibrada en el dinamisme, en les que la taca predomina per esdevenir-ne eix trencant les coordenades habituals. Una pintura en la que mantenint la subtilitat agafa força i dinamisme i vola vers la nova aposta que no ha de ser cap altre que l’entrada de nou del color que ha d’arrodonir la seva aposta creativa.

Una magnífica proposta que l’honora i li descobreix uns nous camins i contrades.




Carme Fageda, d’igual manera que els seus companys , mostra l’encert de la seva nova aposta. A bon segur molt més figurativa que els altres és a qui li ha costat més entendre que aquells senti constructivista que presentava de transcantó fa uns anys a la Presó i que després ha fet més avinent en altres exposicions , no era pas un element d’acompanyament i sí era en realitat una raó actual de concepció creativa.




Avui  a Llavaneres el col·loca en lloc principal i al seu voltant va desgranant un seguit d’obres de molt mèrit en els que el joc de volums, espais, plens i buits, i la molt consistent aposta d’un cromatisme reduït zonalment  confegeix un idioma plàstic atractiu en el visual però el que és molt important, ben estructurat per a unes apostes venideres que han de seguir avançant per aquesta figuració aparent en la que la figura s’amaga rera unes estructures que li donen força humanística, reflexiva i essencialment personal.

Tres mirades, a qual millor i més atractiva. Una exposició que cal visitar.

dissabte, de juliol 18, 2015

TRISTOR



Avui he realitzat la meva darrera presentació com a periodista especialista en art a Mataró. Ho he fet responen a la demanda de l’Agit Baqué que acomplia aniversari de La destil·leria i presentava la seva segona edició de “Seny i Rauxa”. Ho he fet amb il·lusió i amb emoció. L’Agit s’ho mereix tot.

He estat quaranta anys el crític d’art de Mataró. Vaig tancant portes. He deixat el Capgròs, he deixat Espai d’Art i avui he fet la darrera presentació. Mai he comptat les que he fet. 40 anys son 480 mesos. Hi ha hagut setmanes que he fet tres i quatre presentacions. Si voleu comptar... en surten centenars I totes elles amb el pagament tan sols de l’agraïment, que cal dir també ha estat ben escadusser per part de molts. Però no m’ha importat . Ho he fet per que he volgut i “aquí queda eso”... Sens l’art jo seria mort.

Avui he tancat una porta més. Ho he fet amb el goig de saber la bona feina feta. Ho he fet amb el desamor de no rebre una sola paraula d’agraïment d’aquells que manen a la ciutat, dels que han fet mans i mànigues per foragitar-me fins i tot del Consorci d’Art Contemporani Museu Bassat , després d’haver-lis salvat el cul amb Tempus Fugit, una exposició de la que encara espero una paraula de felicitació i alguna que altre d’agraïment.

Avui deixo l’art de Mataró enormement entristit. Soc dèbil i el deixo plorós. Estic molt fotut. I no us podeu imaginar quant. Espero que apareguin nous camins per que puguem continuar junts en una passió compartida, però la ferida és forta. Mai pensava que un esforç com el que vaig fer a Tempus Fugit rebés  tantes punyalades i menysteniments. Per alguns sols val el poder. Jo com que no n’he gaudit mai, hem quedo amb la dignitat.

Amb ella avui intentaré dormir. Em costarà. Matar quaranta anys de passió per l’art és tasca impossible. I l’amistat rebuda per part de tants també. Avui aclucaré els ulls amb aquell “gràcies per haver-nos fet confiança” amb el que he tancat tants espais d’art.

Gràcies de veritat. Us estimo.



dimecres, de juliol 15, 2015

L’ESCLAT DE LES GALERIES. MATARÓ ANYS 70


No puc negar que tenia desig d’aquesta píndola expositiva al voltant de les galeries d’art de Mataró de la segona part dels setanta. En tenia ja que confiava en que Rosa Vila , persona saberuda i que va viure en primera persona aquells temps, en faria adequat anàlisi que permetria resituar la situació errònia que la pròpia Ca l’Arenas havia gestat amb el munt d’errades que apareixen en l’exposició general del primer pis, però el cert és que la decepció ha estat absoluta. Ni existeix correcció d’errades , ni existeixen dades pròpiament dites, i la teoria en que s’estructura la reflexió és més que discutible, per a no dir  errònia, i a més els detalls visuals son d’una pobresa màxima i no responen en res a la realitat del moment.

I caldrà anar a pams. Sorprèn de per se el que s’exposa en el petit dormitori. Tot ho presideix una fotografia  de la Cripta , una galeria de molt curta durada , sols una temporada, i amb un mínima transcendència en la ciutat. Cert és que la foto és agraïda , però donar-li protagonisme en comptes de Tertre , veritable pal de paller del moviment expositiu local, és no sols un insult a la realitat ans també a la intel·ligència.

Al seu costat apareixen un seguit de cartells emmarcats , la majoria de Tertre , un parell d’invitacions de l’Abast , i una de la sala Fuset, el que evidentment és una més que errònia representació. En primer lloc per el fet de que Tertre va destacar per unes serigrafies de mida cartell i altres de mida més reduïda, amb les que s'obsequiava a tothom i de les que Mataró en va farcit, i eren d’obligada exposició. En segon lloc per el fet de que el que es mostra de la Fuset no correspon a un acte per ell organitzat i  sí a una festa del col·lectiu d’artistes que cal explicar en el seu continent i contingut, i en tercer lloc per el fet de que les convidades a l’Abast no corresponen ni de bon tros a la línia habitual de la galeria. Una tria per tant absolutament desafortunada i poc realista, per no dir gens representativa.

I en tercer lloc per el fet de l’absència absoluta de dades ( és imprescindible un llistat de les galeries del moment) i l’establiment d’una teoria difícilment defensable , per  a no dir d’impossible defensa, ja que a Mataró sols va existir una galeria sorgida des del món de l’art que va ser l’Abast. Fuset ho va ser des del camp del comerç de les antiguitats i Tertre va ser concebuda en un sentit absoluta de la professionalitat , com queda clar en el fet de la seva presència en l’associació de Galeries de Catalunya , en la que Nico del Rio va ocupar càrrec directiu, en la presència, lamentablement oblidada a ARCo en els anys 83 i següents, amb protagonisme de mataronins com Perecoll, Pepe Novellas i Gabriel. O amb el fet de que tingués poulains ( Jordà, Novellas, Salvadó).

Un desgavell complert que oblida a noms com Anticus, la primera sala de Mataró de la mà del Sr. Recto, o el paper del Nàutic, amb magnífiques exposicions que muntava Jaume Arenas, o el de les instal·lacions bancàries (gran expo de Comabella al Mercantil de Manresa al 75), o el C.A.Layetania on va exposar el granat de l’art mataroní, o Studium 48 , negoci pur i dur que estrenà A. Boix, o...

En resum una falsa mirada a un temps i un fer , absolutament essencial per entendre la realitat artística de la ciutat. El trist és que com que hi ha catàleg això quedarà així i per a la història quan tot és fals com un “duro” sevillano.

Però serveix d’alguna cosa queixar-se?. Doncs ja us dic que no. Cultura de nou en les mans de Fernández a qui poc l’importa fora de la popularitat que li reporta. Ara amb nova directora , Glòria Brusati, arribada de rebot després de les remodelacions de cartipàs, i a qui no és pressuposa interès cultural superior a Esther Merino que com tots sabem era zero.

O sigui que apanyats estem. Però no patim. Les coses poden , i aniran a  pitjor. L’alcalde de Mataró Esteva Terradas, ai perdó, David Bote, en que estaria pensant, té un gran interès per la cultura i la plàstica.
Que content estic de pensar que dissabte a La destil·leria realitzaré la meva darrera presentació a Mataró i que en tornar de vacances, crítica del Sant Lluc i caputxeta i punt final. 

Certament Mataró, o millor dit, el Govern de Mataró, mereix el menysteniment dels seus artistes i de la gent de l’art per la seva menyspreable i fastigosa postura envers el seu fer i la seva història.

L’esclat de les galeries a Mataró, un altre espai de Ca l’Arenas que cal clausurar per no respondre en res a la realitat històrica que un museu ha de presentar als seus ciutadans i als afeccionats en general.

Una absoluta vergonya.

PS.- Per cert , ens hem quedat amb el dubte de les sales Viladomat, Fuster i Alamos que consten en les dades de la mostra general del primer pis. No seran pas, Moldumat, Fuset o Tertre?. Ah! i que ningú oblidi que Tertre és la mateixa galeria que Tantra ( canvi de noms per obligació legal per  registre previ) i l’Abast va ser inaugurat la temporada posterior a Tertre, dades totes elles facilment comprovables i que haurien de ser rectificades.

Però no pateixin, no serà així. A Cultura li interessa tant la plàstica i la realitat històrica com a mi aprendre el llenguatge ancestral dels papues. O sigui, que ja saben.  Com a mi, els toca plorar.





diumenge, de juliol 12, 2015

FALSEDAT DOCUMENTAL. Ca l’Arenas (II)




ELS ARTISTES DE MATARÓ AMB JAUME ARENAS


En el juliol de 1977 i vist que la malaltia que el duria a la mort avançava de forma inexorable , un grup d’artistes de Mataró va decidir retre homenatge a Jaume Arenas sota l’excusa de 50 anys de dedicació a la pintura. Un homenatge de compartició d'obres d’art amb un àlbum recordatori conformat per obres sobre paper per part dels 45 artistes participants en l’homenatge.

Aquest àlbum de gran pes sentimental manté el regust d’una realitat artística del moment ja que malgrat la petitesa del que es demanava tots els artistes hi varen prendre part amb la il·lusió que mereixia la intencionalitat del mateix. Un àlbum que ara es mostra en la seva separació individual al menjador de ca l’Arenas, repetint una exposició que ja és celebrà fa unes poques temporades amb Penedès com regidor de Cultura municipal.

És aquesta una repetició tan inesperada com inútil. Inesperada ja que l’escàs temps transcorregut d’ençà la darrera exposició pública no convidava a aquesta repetició. I inútil ja que no tan sols res s’aporta de nou ans, la forma i manera de ser presentada i la nul·la documentació aportada converteix l’exposició en un tapa forats que desmereix el fet que la provocà i el respecte que mereixen les obres exposades.

Parlàvem fa uns dies de que el bon treball de Pilar Bonet era servit de la manera més correcta esmerçant-hi els mitjans escaients per a un correcte lluïment. Aquí succeeix justament el contrari, accentuant així aquesta postura que no em canso de repetir es podria dir genocida envers la història plàstica local.
Així ens trobem en que les obres son presentades a pel, en filera, com si de treballs escolar de fi de curs es tractés. Tot en un seguit de rengleres sense cap mena de separació que les individualitzi, els hi doni aire, les signifiqui i dignifiqui en el concepte obligat del mínim respecte que ha de merèixer una obra d’art. 
I ja no estem parlant d’un emmarcat individual que seria l’escaient, no, estem parlant tant sols de marcar els límits de les obres , d’establir un tempo de lectura, de fer-ne una mínima separació física que permeti una lectura si més mínimament decent.

Però a més, i per a més inri, les obres no estan identificades. De manera insòlita en un espai museístic, les obres queden allà apilades i amuntegades sense que en cap moment quedi explicitada l’autoria de les mateixes. I no fa falta ser molt agosarat de que és així ja que si bé diverses obres son clarament identificables n’hi ha d’altres que a bon segur la gent del Museu no té ni punyetera idea de qui son els seus autors. Per què , algú del Museu sap de qui parlem quan ho fem, per exemple,  de José Manuel, Teresa Boix o Luís Valentín , un artista del que caldria recuperar la memòria com a l’únic artista veritablement pop de Mataró?.

El que es mostra al Menjador de ca l’Arenas té una gran riquesa emotiva i documental que mereix una atenció que no se l’hi ha donat amb un muntatge de quarta regional, adobat inclòs amb l’errada en l’opuscle del nom de Terri, de qui fins i tot escriuen malament el seu cognom.

Davant d’això i tenint en compte que la mostra romandrà oberta fins el 27 de setembre no ens resta més que EXIGIR LA REMODELACIÓ TOTAL DE L’EXPOSAT AL MENJADOR per a tal de dignificar a les obres i als artistes que hi son presents. Si no es creu convenient, EL MILLOR SERIA PROCEDIR A CLAUSURAR L’ESPAI PER EVITAR EL TRACTE IRRESPECTUÓS ENVERS ELS ARTISTES I LES OBRES EXPOSADES.

Estem en espera de notícies.


LA SOLITUD DEL PORTER




M’agrada el futbol i qui em segueix a les xarxes prou ho sap. El que no sap tanta gent és que el vaig practicar fins els 35 anys en que una lesió d’espatlla em va fer dir-li adéu. A l’Argentona dels dotze als divuit anys, després al Turó de Mataró fins a la mili i en acabar aquesta enganxat al Futbol sala que llavors albirava i començant per tercera regional fins acabar tres anys a Divisió d’Honor, passejant-me per tot l’estat. Diuen que no era pas dolent i arribar a divisió d’honor d’un esport, sigui el que sigui, al menys implica un cert nivell.

Jugava de porter, el que ja lliga amb això de la crítica. Diferent de tots, a l’altre costat encara que fos al mateix. Tots emprant els peus i un essencialment les mans. La solitud del porter,diuen, molt semblant a la del corredor de fons. Un sols error i tot se’n va en orris. Introspecció i força mental. Lloc reservat sols per els estranys , els especials, els bojos.

La meva virtut eren sens dubtes els reflexos i una certa serietat que em feia no aparentar els nervis que portava per dins. Una serietat que sols trencava amb l’equipatge. Vaig llegir una vegada la teoria del color en els porters i ràpidament vaig trencar amb el fosc habitual d’aquells temps. Fa més de quaranta anys i jugava de blanc , cosa inaudita, i després emparava sovint vells jerseis de carrer que sorprenien a tothom.

Fora d’això m’ha agradat sempre la serietat. D’aquí que els meus porters favorits han estat sempre els Vicente, Iribar, Sadurní, Artola, Zubi ,-sempre Zubi , amb qui compartim dia de naixement,el 23.10-,i com no Casillas. Mentre, no he suportat als histriònics com Buyo o Valdés, i principalment a Urruti al que sempre he considerat un porter pèssim.

Avui tot veient el comiat de Casillas he sentit una certa emoció. Ha estat la representació justa i mesurada del que és un porter. Volgudament sol, ningú dels que manen i li han fet ell llit i l’han vilipendiat fins a límits insospitats podia estar allà. Iker amb emoció difícilment continguda a dit el que sols diuen els grans, allò que en uns moments com aquests en que venen ganes de treure el sant Cristo gros, sols els grans saben fer. Ha dit gràcies a tots i per tot, mentre que la gent del futbol des de l’altre cantó les hi retornàvem.

Avui Casillas s’ha fet més gran encara , mentre que aquest Madrid del tauró Florentino segueix perdent aquell sentit de “señorio” que deien tenia en altres temps. Alguns diran que és llei de vida , que cal girar full. Que cal que uns desapareguin per que altres estrelles apareguin rutilants. A bon segur que és cert , però sols en el respecte absolut a a aquells que han estat llumeneres , podrem establir un futur rutilant i esplendorós.

Avui un Casillas sol, ha fet el que havia fet tantes vegades, malbaratar l’atac del contrari. Avui Casillas, per a mi, ha estat més gran que mai. I és que a bon segur hom que considera irrenunciable ser fidel a uns orígens , per poc glamour que tinguin , és gent de fiar. Com ell.

Gràcies Casillas, avui més que mai.

PS.- La solitud de Casillas en l’adéu m’ha reportat a la solitud de la gent de la cultura a qui mai ningú del poder reconeix res, especialment en aquest Mataró tan nostre. M’agradaria pensar que les coses variarien en aquesta legislatura , però veig que no. Darrerament veig moltes celebracions a la sala dels lleons , però encara no n’he vist cap a un escriptor per el seu nou treball, a un artista per un reconeixement, a un actor per ....

La solitud de la cultura , la solitud del porter...

David Bote, tu que saps personalment del que parlo, i si ho arreglem?. 



dissabte, de juliol 11, 2015

LA MORT DE L'ARTISTA



De tant en tant aprofito aquest blog per apuntar reflexions que no em pertanyen però que crec interessants. Un dels pensadors que sovinteja per aquí és Vicente Vedú al que feia un temps tenia abandonat però que avui seria pecat oblidar-l’ho després de la magnífica reflexió al voltant de la vida que dona la mort a qualsevol artista.
Una reflexió adusta i a voltes cruel però que crec que paga molt tenir-la en compte . us l’aconsello.
La muerte del artista
La profesión de artista, aun siendo un trabajo como otro cualquiera, incluye extrañamente como factor productivo la muerte. En los demás oficios se muere y se acaso se recibe el plus de los sagrados oficios pero ahí termina más o menos todo.
Los artistas, por el contrario, pueden cargar con su misma extinción física hasta convertirla en oro cuando los rituales mundanos han concluido tiempo atrás. Hay incluso escritores que, conociendo a fondo este fenómeno, dicen (mentirosamente) escribir para la posteridad. No disfrutarán la posteridad en directo pero la posteridad puede estar aguardándolos sin prisa y llena de galardones. Se trataría de aquellos autores que se llaman hoy inmortales puesto que han proyectado sus nombres sobre los cielos del más allá, y, precisamente, cuando el más acá les escatimó la felicidad y, a menudo, les segó tempranamente sus vidas. Desde Bolaño a Kafka, desde El Greco a Van Gogh, una tropa de creadores nació para abonar con sus cenizas los bancales de una bacanal a la que, desde luego, no se les franqueó el paso cuando respiraban.
Gracias, precisamente, a una muerte temprana y oportuna, Poe o Modigliani se coronaron de adelfas, y personajes como Michael Jackson, Elvis Presley, John Lennon o Marilyn Monroe siguen haciendo caja hoy incluso con mayor prosperidad que cuando existían. Según los cánones, todo héroe debe morir de súbito y joven. Después, su celebridad perdería luminiscencia y podría condenarlo a la enfermedad y a la ruina como le pasó al sexagenario Rembrandt, entre tantos otros pintores o poetas.
En general, y salvo contadas excepciones, un empresario o un político importante no necesita morir más o menos pronto para ascender. Los Slim, los Soros o los Trump fallan cuando fallecen y toda su munición la dejaron cumplidamente atrás. Disfrutaron el famoseo y la fortuna en vida como, de otra parte, debe ser puesto que más tarde, sepultados y podridos, la destreza o la competencia se esfuman y su nombre, debilitado, resuena apenas entre las paredes del mausoleo.
Nada cierto para los creadores, todo concreto para los inversores. El artista ha creído a veces, en el colmo de su delirio, que estaría destinado a crear un mundo nuevo. Al empresario le bastaría, sin embargo, con aprender a sacarle jugo al que hay.
¿Y qué? ¿Qué más se puede pedir? Todos los artistas ya muertos (ahogados, suicidados o asesinados) y ahora famosos parece que murieron catastróficamente pero, paradójicamente, lo hicieron, edificando el castillo de su eternidad.
Sin hacer distingos, todos los artistas, buenos o malos, creyentes o ateos, aciagos o no, viven anhelando un fin sin fin. Ladran, en suma, para sí como perros hambrientos que en el mejor de los casos, en el caso superlativo, obtienen, como Miguel de Cervantes, su buena pitanza tras haberse desmayado por los senderos de aquí.
 Vicente Verdú

Ps.- L’obra que encapçala el post és “Homenatge a Van Gogh” (1970). És de l’Eduard Comabella i el tenia a la seva tauleta de nit. Me’l va regalar quatre dies abans de morir i evidentment mai vaig intuir el missatge implícit. És una de les obres més preuades de la meva petita pinacoteca particular.








dijous, de juliol 09, 2015

FALSETAD DOCUMENTAL . Ca L’Arenas (I)




Si hi ha un element “maligne” que distorsioni qualsevol anàlisi històric que es vulgui fer aquest no és altre que el de la falsedat documental, entenent com a tal no tan sols l’ús manipulat de certa documentació , ans també l’ús partidista del mateix , i el que per a mi és pitjor, l’oblit intencionat d’altra documentació que contradiu la tesis que es vol explicitar i per a tal raó és intencionadament obviada, silenciada i quan no menystinguda i no valorada.

Aquest concepte global és el que de fa temps domina a Ca l’Arenas, el mal anomenat centre d’Art del Museu de Mataró, havent arribat als més alts graus de la ignomínia en aquesta temporada i molt especialment en la cirereta final d’aquest curs, amb les mostres que s’inauguraren fa tan sols uns dies.

Certament però que hi ha una excepció que és l’apartat “Art fora mercat, Mataró anys 80” que ocupa la Galeria del vell casalot sota la signatura de Pilar Bonet. Encara que pugui discrepar i molt de l’habitual esbiaixa de la seva mirada i de l’establiment d’una paramètrica de transcendència que correspon en poc o en res  a la realitat viscuda, seria d’obtús no reconèixer l’ingent treball desplegat sempre en les seves presentacions tant en el que pertoca a investigació i documentació com en la mise en scène de la seva proposta intel·lectual. I aquest cas no és excepció.

Recolzada per Cultura que sols dona importància a l’apartat contemporani ( quina casualitat), Bonet ha disposat de tots els vímets que ha precisat per desenvolupar la seva explicació. Uns vímets que per cert esdevenen feridors davant de la misèria compositiva de la resta d’espais.

Tota la galeria queda a disposició formal per a una millor atenció del presentat , des del color de l’espai, les taules de lectura, les reproduccions visuals dels esdeveniments, les ampliacions cartogràfiques dels events , etc , tot gira per comunicar de la millor manera l’historia d’uns fets que certament varen sacsejar en certa manera l’espai creatiu local però que mirant-ho amb la distància varen mantenir un reduït cercle d’influència, que s’ha mantingut fins ara mateix.

L’explicació però és adient, molt ben documentada , d’agradable visió i tot confegeix un tot amb el toc de qualitat habitual de Bonet el que fa que sigui un espai i una mostra que precisa tota l’atenció.

 Però abans d’arribar a l’espai comentat cal passar per dues sales que en canvi ofereixen desgavell i tristor en el més que possible contrast intencionat en l’habitual postura de Cultura d’intentar capdisminuir, a ser possible fins l’extinció, el sentiment plàstic de la ciutat i dels seus creadors.

PUR ECLÈCTIC






Si ens acostem al web de Cultura , i sota una fotografia que curiosament no correspon al Museu, se’ns explica que la mostra recull les exposicions i els artistes que varen exposar al Museu de 1977 a 1983.

Una definició de triler, de tafur de segona, que tampoc s’explica en l’opuscle de mà en el que hàbilment barreja Museu i Caixa Laietana en un totum revolutum confós i ple d’errors com son les exposicions del Sant Lluc i Pintura ràpida ( habituals de la Caixa) o parla del grup dels amics dels Arts i oficis, grup inexistent ja que el real era l’anomenat grup dels Arts , amb els germans Arenas, Salvador Esquerra, Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix que exposaven de forma biennal al Museu. Això per no dir els noms consagrats que tenien el seu lloc d’exposició a la Biblioteca i no pas al Museu.

Fora d’aquest enganyós concepte digne d’un desig absolut de confusió i mentida, el cert és que l’obra exposada és interessant. Hi ha firmes i a més el nivell es suficientment qualitatiu com per gaudir en la visita , el que pot fer pensar a qui llegeixi això que en PIC ja està de nou atacant sense solta ni volta, però és clar que en començar la temporada es va explicar que els obres exposades son les que conformen el fons del Museu en raó de l’obligatorietat en aquells moments , de cedir una obra en pagament de l’exposició. Ara, i oh sorpresa, ens trobem que tres quarts partes de les obres exposades corresponen a col·leccions particulars. M’ho expliquen?.

Vol dir això que hem canviat de criteri i hem decidit fer un mostroari d’artistes i obres més o menys de l’època però no correlacionades?, ja que si és així us puc assegurar que és molt fàcil trobar obres molt millors de les exposades. O serà, que és el més possible , que en el fons del Museu no existeixin , per que n han existit mai o per que com tantes coses s’han perdut i han desaparegut amb el pas del temps, i ara el calaix amb les obres dels pintors plenament contemporanis està buit i sec?.

Sens dubte una pregunta d’obligada resposta , ( que ja aviso no existirà ). Quines son les obres de les que disposa el Museu , i per tant la ciutat, dels artistes que varen exposar en aquells temps i tenien obligada contrapartida en la donació d’una obra?.

Espero ansiós la resposta.

(seguirà post amb “Els artistes de Mataró amb Jaume Arenas” i “L’esclat de les galeries 70 a Mataró: testimoniatge o moda?”. Dos racons per sucar-hi pa en la disbauxa)

Site Meter

dimarts, de juliol 07, 2015

Espai d'Art . Jean-Jacques Guéron i Vladimir Yankilevsky




3_copia


Jean-Jacques Guéron i Vladimir Yankilevsky


Feia poc que els ajuntaments democràtics havien iniciat el seu caminar quan a Cultura, que es trobava a l’edifici de can Xammar , destruït ja fa molts anys, i amb Anna Comas com a regidora, que en Bis Lligonya que donava cursos de formació audiovisual va decidir fer un programa pilot en un projecte de televisió local a imatge de tele Cardedeu, la pionera del sector.


En aquells moments per la ciutat i comarca hi havia algunes teles anomenades “pirates” que emetien pel·lícules d’actualitat els cap de setmana amb una sorprenent audiència. En Bis tenia clar que aquest no era el camí a seguir, ell pretenia establir una televisió local de proximitat en la que fer-se ressò de tot el que succeïa a la ciutat , documentar-ho, i donar veu als seus protagonistes. Una televisió amplia, variada i plural, és a dir , ni més ni menys el que al final va ser Televisió de Mataró.


Com inici de la història es va preparar un programa pilot de caire cultural en el que per circumstàncies tan puerils com el fet de que un vivia a Argentona i havia d’agafar el darrer autobús, en el moment de l’enregistrament un va acabar essent la primera cara que aparegué en pantalla juntament amb la

Mª José Recoder. I ho vaig fer amb americana blanca , camisa de quadrets blaus i corbata blava. Una americana que va esdevenir mítica en la història de la
televisió local.


Vaig parlar com no d’art, i no s’ho podran creure però ja hi va haver una primera rebolcada amb el Museu. Apareixien les portes del Museu tancades i en off s’escoltava: “El Museu de Mataró, com sempre amb les portes tancades a l’art local”. Han passat més de trenta anys i lamentablement les coses segueixen absolutament igual, si no pitjor.


Regularitzada la programació l’art va ser protagonista des dels seus començaments. Primer amb “Artifici” un programa amb Pilar Bonet ,- sí, han llegit bé-, que durà molt poc per unes malaurades circumstàncies que van comportar la negativa del col·lectiu de treballadors de la tele de treballar amb Bonet. Va seguir a Barra Lliure per independitzar-se definitivament amb Espai d’Art un programa de periodicitat setmanal durant molts anys i quinzenal desprès, recuperat a m1tv en les darrers temporades amb 80 programes en els que no s’ha repetit cap entrevistat amb l’excepció de Ramon  Manent encara que en dos papers diferents , en un com fotògraf i en l’altre com a membre de la Fundació Iluro.


Sempre doncs he estat vinculat mitjançant un espai d'art quedurant més de 30 anys , amb dos petits interludis d'una temporada per impossibilitat professional, ha portat l'actualitat artística de la ciutat , ha ofert la veu als artistes i ha ensenyat les imatges de quasi la totalitat d'exposicions que s'han celebrat a Mataró i rodalies, conformant així un visual arxiu històric expositiu del que pocs indrets poden disposar.

Ara ha arribat l'hora de dir adéu. Rien ne va plus. És moment d'anar tancant portes i històries pensant que potser altres s'obriran i ves a saber si alguna de les idees que bullen pel cap esdevindran algun dia realitat visual.I en aquest moment sols em queda dir de manera ben forta i alta aquella frase que he repetit tantes vegades en acabar el programa.: "Gràcies per haver-nos fet confiança". Vull que sapigueu que estic en deute etern amb vosaltres i amb l'art per el molt que m'heu donat.


Gràcies de nou i més per el petit obsequi querepresenta acabar amb una cirereta com és l'entrevista amb Jean Jacques Guéron i Vladimir Yankilevski. 


Obriu els ulls i obriu l'ànima ens diu l'artista rus. És un bon consell. Obriu-los i gaudiu sempre de l'art.


Us trobaré a faltar.

(clickant damunt de l'enllaç amb el nom dels protagonistes podreu accedir al programa)

dissabte, de juliol 04, 2015

INICIS. BLANCA GIBERT




Totes les històries tenen uns inicis i aquests comencen quasi sempre com han de ser, és a dir incipients, dubitatius, a la recerca d’una veritat que sols el pas del temps i les passes errònies i encertades, aniran confegint. En l’art no tan sols no és menys ans crec que els inicis son encara més beceròlics i costeruts i sols el temps i els esforços comencen a donar pas a les veritables magnituds del creador.

La Destil·leria, aquest espai creatiu que amb tanta empenta dirigeix Agit Baqué, tenia clar que al menys una vegada a la temporada havia d’apostar per obrir les portes a aquells creadors que intentaven encaminar les seves passes per els camins de l’art, encara que aquesta aposta impliqués de manera obligada una baixada del nivell de l’exposat de manera habitual als seus espais. Ho ha fet ara , en aquest mes d’interludi abans del seu primer aniversari fent-nos avinents els paisatges minimalistes de Blanca Gibert.




Dic minimalistes ja que crec és la definició que més s’escau al seu fer. Per a ella la natura es redueix a un horitzó en el que diposita un únic element protagonista que esdevé l’eix del seu desplegament cromàtic en un estratificat rítmic sensitiu en el que vol dipositar emocions i bellesa.

Però està clar que generalment el n’aparença més senzill esdevé el més complex. La concreció, l’eliminació de l’anècdota sols és possible quan s’ha assumit de manera plena la complexitat. Si no és així esdevé una anècdota més, reduïda en aquest cas a un sentit purament estètic i llavors el resultat final s’escrostona i cau.

I això és el que succeeix a l’obra de Gibert presentada ara., que el concepte i la realització li ve grossa. I no ho dic sols per la mida ja que és evident que en les peces més reduïdes domina més els espais i l’equilibri dinàmic s’estableix amb més facilitat i fins i tot aconsegueix algun resultat veritablement notable. Però quan augmentem el focus el treball es dispersa, es per l’equilibri i el sentiment espiritual que vol pregonar l’autora s’esfilagarsa i decau de manera més que notable.

Una obra , i una exposició de dues clares i evidents lectures. Una, que sols amb el treball i els errors s’aconsegueixen resultats positius. I dos, que per poder solventar les errades s’han de fer evidents i per això falten apostes valentes com les de La destil·leria per donar oportunitat a la gent que comença de visualitzar uns errors que de ser sol·lucionats. poden donar força i to a uns nous i interessants artistes.