I per a mi així és. Si l’obra/exposició
t’emociona és que ha passat el filtre precís per analitzar-la amb més
profunditat no fos cas que l’emoció fos simplement “gasosa” o un trompe l’oeil,
i a avaluar la seva qualitat. Si no t’emociona, no cal escarrassar-s’hi Aquella
obra/exposició mai podrà assolir la valoració de “bona”.
I ha de quedar clar que això de l’emoció
no sovinteja i més aviat és un bé escàs, però sense embuts i ja de bones a
primeres hem de dir que l’exposició que el Museu del Càntir dedica a Antoni
Cumella i la seva ceràmica assoleix aquest rar i ben valorable nivell.
El Museu del Càntir presenta ara el
que podríem considerar una sintètica antològica del fer d’aquest excepcional i
històric ceramista , oferint una acurada selecció de les dues cares del seu mestratge
, aquella que fa referència a les formes i els volums i el de la vessant plana
amb els seus murals ceràmics.
No tinc molt dubte en escollir de
manera contundent el que podríem dir la seva cara més formal com la millor de l’artista.
Les formes ceràmiques, més o menys evolucionades en el temps i en/per les
diverses escoles, no deixaven d’estar establertes sota uns canons quasi
clàssics i matemàtics.
Com ja havia fet Llorens Artigas, Antoni Cumella fa no
un , si no moltes passes enllà, i traspassa límits fins i tot alguns que
semblen físics i estructurals, per aconseguir unes noves formes en les que la
sinuositat, la generació de plens i buits, el cinetisme de les corbes,
estableix un nou diàleg del material i l’espai al que ajuda de manera
contundent la seva capacitat de creació de noves subtilitats cromàtiques
envolvents que generen en el conjunt un sentit eteri, de volatilitat, en un sentit
quasi de surar al damunt de les superfícies, aconseguint una bellesa formal i
cromàtica que per damunt de l'espectacularitat , hauríem de qualificar com excelsa.
Com a contrapunt se’ns ofereixen
també un conjunt de peces murals en les que l’artista sembla voler oferir-nos
una cara més abrupta com en una demostració de que la sensibilitat es pot
aconseguir per camins poètics i subtils però també a través de la consistència i
la duresa de la peça. Unes obres diferents en concepte i realització però que
arrodoneixen de manera que jo qualificaria de màgica la mirada a un dels
nostres ceramistes històrics més importants que lamentablement no ha assolit el
reconeixement popular que mereix fora del seu cercle temàtic.
Una exposició , aquesta la del Museu
del Càntir, d’obligada visita i que ha de servir com nirvana per els amants de
la ceràmica i com introductor a una de les nostres més belles arts a aquells
que la desconeguin.
Excepcional.
Felicitats.