Mataró ha estat sempre una ciutat molt activa, artísticament
parlant,amb les seves discussions i picabaralles entre els defensors de les
diverses opcions artístiques i creatives, però mai s’havia arribat a aquest
estat de pur genocidi plàstic que està succeint en els darrers anys.
En els anys 50, i amb un Museu molt actiu i en el que
exposaven els nous noms de les avantguardes( Tàpies, Cuixart, Tharrats,
Hernández Pijuan, Alcoy, Villèlia), va ser molt famosa la picabaralla a traves
de la premsa entre els , diem-ne tradicionalistes ( Cuyàs, germans Arenas...) i
la crítica del diari de Mataró signada llavors per Antoni Comas. A posteriori, en els anys 60 i 70, l’aparició
de diverses “capelletes”, va marcar el tarannà creatiu de l’època , els
santlluqueros ( tradicionalistes) versus la modernitat ( Alcoy, Rovira Brull i
escola de Mataró), però tot no passà de picabaralles verbals mantenint un
absolut respecte en l’apartat creatiu.
En arribar la democràcia, Cultura era un camp erm, Manuel
Cuyàs primer director de Cultura executa una línia igualitària. Exposa
Perejaume, es recupera a Gómez Cabot, però també exposen Villèlia, Joan Ponç (
just en morir s’aprofita una itinerant de la Generalitat) o artistes de Ponent,
i es crea el taller de gravat sota la direcció de Capitani.
L’arribada de Fradera com regidor de cultura, porta a Rovira
Brull com a responable de plàstica i fa el que pot que és ben poc degut a la
inexistència d’una sala municipal d’exposicions , per el que aposta per un
eclecticisme qualitatiu.
L’arribada de Carmina
Benito ho capgira tot. Junt amb els seus assessors, Pilar Bonet i Martí
Peran, noms que un servidor va proposar a la regidora com personatges molt
potents per rebifar artísticament a la ciutat, fet del que em panadiré sempre, comencen
a cavar una trinxera que amb el temps ha esdevingut mur i arriba fins avui
mateix.
Una trinxera que comença a establir-se en una ràbia visceral
comú contra Rovira Brull. En el cas de la regidora degut a antigues
divergències polítiques en l’entorn del PSUC, en el cas de Bonetl com a revenja
per la negativa de Rovira a acceptar el brut tripijoc que Bonet havia realitzat
a l’entorn de “Zero”, un projecte contemporani de diverses ciutats, embrió del
que després va ser Transversal, i en el que Bonet va colar a Jordi Cuyàs i a Domènec,
sense l’aprovació del Consell de Cultura que havia de decidir el nom dels
protagonistes i que provocà un gran terrabastall.
La cirereta final va ser el puteig constant que des de
Cultura s’exercí contra Rovira Brull encarregat d’inaugurar Can Palauet,
culminat amb el fet de que a pocs dies de la inauguració se li comunicà se li
reduïa bona part de l’espai ja que els contemporanis exigien una expo del seu estil
i així fou amb “Privé” de Carlos Pazos”. Una putada que quasi provoca l
renúncia de Rovira Brull, que gran i emmalaltit , accepta la humiliació ja que
veu que no tindrà una altre oportunitat.
Una caçera que continua amb l’oposició frontal de Cultura a
Laia l’arquera , un projecte d’Alcaldia que tira endavant gràcies a Salvador
Milà , pare i defensor del projecte. Paga la pena veure les imatges de l’acte
inaugural per veure les vergonyants absències.
Remigio Herrero que va ser el següent regidor gràcies a la
majoria absoluta del PSC, va intentar recuperar la cordura però no ho aconseguí
ja que efectuà una acció pendular, molt influït per els seus consellers,
l’entorn del Dimarts del Llimoner. Van ser uns anys amb un predomini plàstic amb
exposicions importants d’artistes locals (Perecoll, J.M.Codina, Marta Duran) i
foranes ( Àngeles Ortiz, Cuixart, Vila Grau).
L’arribada de Jaume Graupera comporta el retorn a la línia
d’Iniciativa. Es comença amb exposicions de Prieto i Nefer, pendents de
l’anterior govern, però des de llavors i fins avui mateix cap artista plàstic
mataroní viu ha exposat a can Palauet, sols els homenatges a Santi Estrany i
Pepe Novellas han permès veure plàstica mataronina a la sala d’exposicions
municipal.
Graupera, ben format intel·lectualment, practicà però el
dolce far niente i delegà en els tècnics tota
l’activitat de rutina en la programació. L’arribada de Rafa Milàn com
a director reforçà encara més l’àrea de
domini de l’art contemporani que esdevé ja hegemònica i comença a segar l’herba
de tot aquell que no practica els seus postulats.
A Graupera el
sustitueix Sergi Penedès, la inutilitat al poder que dona mà ample als seus
subordinats. La inauguració de Can Xalant reforça encara més l’aposta
contemporània a l’hora que s’atesta cop d’humiliació total a la plàstica amb
dos fets del tot inomprensibles:
La negativa a dur a terme el fons d’Art local en el que un
centenar d’autors s’havien compromès a cedir obra significativa a la ciutat per
a crear una col·lecció d’artistes locals que ni existia llavors ni tampoc ara
com ha quedat pelés en les darrers temporades de Ca l’Arenas.
Un fons d’Art dl que l’alclade Baron i el regidor Graupera
havien signat públic compromís, i que curiosament estava en tel programa
electoral de tots els grups que s’havien
presentat a les eleccions.
L’altre punyalada vingué amb l’apropiació de ca l’Arenas, el
vell casalot que Jordi Arenas havia deixat per els artistes de Mataró i que per
un acte de pocavergonyeria personal i política , va ser robat als artistes de Mataró per convertir-se
en seu d’art del Museu de Mataró i amb el pas del temps lloc en el que sols els
contemporanis tenen prebenda per a nous projectes i exposicions mentre que la
plàstica i els artistes mataronins son permanentment oblidats,vedats i vexats.
Amb tot això aquella trinxera, aquell esvoranc del que
parlàvem al començament ja ha esdevingut un mur insuperable per als autors
plàstics que es troben amb un etern NO de rebuig en qualsevol de les seves
propostes a la seu de Cultura.
L’arribada de Quim Fernández semblà que podia fer un gir a
la situació ja que la seva opció política ( CiU) havia estat enormement
beligerant amb la política cultural municipal i molt especialment en la seva deriva
contemporània amb especial accent amb Can Xalant, però a l’hora de la veritat succeeix
just el contrari. La suma de la ineptitud absoluta del regidor, demostrada
abastament amb els fets d’aquest cinc anys en el càrrec i la fe del convers han
sigut cocktail de tant alta graduació que ha esdevingut en una situació del tot
inaguantable pèr a la plàstica que es troba permanentment menystinguda,
trepitjada i humiliada.
La situació actual de l’art a Mataró, és fent-ne una gens
agosarada comparança a la situació política entre Israel i Palestina.Mentre els
jueus ( artistes contemporanis) ho tenen tot: estaments, espais expositius i
diners ,i els palestins ( artistes plàstics) no disposen de res i tenen vedat l’accés
a indrets que haurien de ser comuns( Can Palauet, ca l’Arenas)i a qualsevol
ajut econòmic , una despesa que ara amb l’incontrolat MAC esdevé ad limitum en
diners i propostes . Una progressió extensiva que com en el cas polític progresa amb asentaments i colonitzacions n els llocs més insospitats.
Qualsevol indret és possible de ser ocupat per l’art contemporani i vedat a la
plàstica, com son els casos de l Cementiri vell o darrerament els espais
expositius del Museu de Can Marfà.
Mentre als plàstics , molt de tant en tant se’ls hi obra una
escletxa per que treguin el nas i vegin el paradís perdut, però ràpidament es
tanca.Dos exposicions importants varen tenir l’any passat, van ser el cas de “Tempus
Fugit” a la Nau Gaudí i l’antològica de Marta Duran a l’Ateneu, ambdós tenien
promesa de repetir-se periòdicament, però vist el gran èxit i conseqüentment la
gran bufetada que significaren per la sempre fracassada temporada
contemporània, han decidit eliminar-los.
La segona presència d’artistes de casa, en aquest cas de
tota la comarca, que havia de celebrar-se a finals d’octubre no es celebrarà ja
que Cultura diu que no té un euro per a ella que tots els que té tenen
destinació fixada al MAC. En el que pertoca a l’exposició de l’Ateneu ni la pròpia
fundació té coneixement del protagonista,( ni ells ni ningú). Tenint en compte
les dates en que ens trobem i que una exposició de caire antològic retrospectiu
no és munta en quatre dies, fàcil és entendre que aquesta finestra plàstica
tampoc s’obrirà a quest any.
I així anem prebendes múltiples per a uns i ofegament
constant i permanent per a altres, de modus i manera que ben aviat alguna ONG
cultural haurà d’actuar a favor dels artistes plàstics mataronins ja que s’estan
convertint-se en uns “animals” en estat d’extinció.
Quin pecat han fet els artistes mataronins per patir aquest
Via Crucis.
I mentre alcaldia, que abans de les eleccions es deleia per
els artistes mataronins,ara fa l’orni i mira cap un altre costat.
I és que com molt bé m’explicà l’alcalde Baron mai un pacte
electoral es trencarà per Cultura.
Quanta raó i que trist.
VISCA PALESTINA, VISCA LA PLÀSTICA