ROSA CODINA-ESTEVE (Mataró, 1948) és la prova del cotó de la
col·lecció Bassat. Les obres que va triar el col·leccionista, que crec que va
quedar obnubilat amb el treball que presentà a “Tempus Fugit” a la mateixa Nau Gaudí,
malgrat disposar ja d’una peça en la seva col·lecció , així sembla demostrar-ho.
Bassat va quedar allà abduït per les obres de la sèrie “Vacuïtat”
que va presentar i que va fer seves ampliant el conjunt, obrint la porta als
sentits del volum, de l’espai, de l’espiritualització de les formes.
Un, fa ben poc va visitar el tête a tête de Chillida amb Oteiza que s’exposa a
València. Davant d’aquella lluita entre concepcions d’espai i volum, del creat a
partir de la massa enfrontat al creat per l’acotació de l’eteri , un hi veia l’espai
líquid i fluid que genera Codina Esteve amb la seva obra, en aquesta “dissecció
entre el blanc i el negre, fins a copsar la presència del buit” com molt bé
explicita Mercadé en el catàleg de l’exposició.
Codina aconsegueix difuminar en l’eteri la seva arrel
figurativa per assolir el predomini de l’ànima del representat, en una potent
fusió del yin i el yang que ho harmonitza tot i omple d’espiritualitat el més simple
atuell de la nostre vida domèstica.
Un dominador mestratge tècnic sotmès a la utilitat d’una
intencionalitat comunicativa per crear un àmbit d’art que sadolla i asserena
esperits. Espectacular el seu bocí en aquets saborós pastís que és tota la
col·lectiva.
RAMON ENRICH (Igualada 1968)és potser un dels artistes arribats
fa ja uns anys al nivell de reconeixement popular i institucional amb un idioma
plàstic propi, personal i inconfusible.
Parlar d’Enrich ens retrotrau de manera immediata a dos
grans noms com son De Chirico i Morandi. De Di Chirico per la seva metafísica
arquitectònica en l’establiment i distribució dels objectes en la superfície de
l’obra , al que afegeix un ideari morandià de racionalitat pictòrica,
estructural i volumètrica, fet que incideix en la seva forma plàstica d’expressió.
Enrich que ha arribat a viure en el desert de Texas, ens
parla de la solitud de l’home tant en el personal, com en el social, però ho fa
no sota un àmbit trist, fosc i depressiu, com altres autors, ans el contrari,
amb la llum cegadora del desert i un cromatisme ric i vital que ens acosta a una
esperança de futur.
L’estructuralisme del
seus habitacles en un entorn asèptic, fred i inhòspit, es capgira cap una
amabilitat conceptual que converteix en positius uns entorns aspres i poc amables.
L’obra d’Enrich genera un treball amb un potent esquer
visual que ens obliga a una reflexió personal del ser humà i les seves circumstàncies.,
parlant-nos en el fons d’unes solituds compartides, i apropant-nos a reflexionar a l’entorn de la nostra
realitat individual i social més actual.
MARC PRAT (Mataró, 1971) se’ns presenta dintre de l’àmbit de
la Col·lecció Bassat amb la seva façana
més dura. Acostumats a les seves visions d’àbsides i claustres que ens
acosten a la seva vesant més espiritual , junt amb les seves sèries dedicades a
la filosofia hindú i de caire oriental, ara i aquí ens enfronta a uns rostres
hieràtics d’ulls tancats i un frontal de brau en tota la seva potència.
No sé amb tota certesa, si aquetes imatges es van gestar iniciàticament
en aquell viatge a Mèxic amb Arnau, Novellas i Serra, però si estic convençut
que allà ,al menys s’hi va sembrar la llavor.
Malgrat l’abrupte i el dur del traç de l’obra de Marc Prat,
els seus rostres que no amaguen el patiment de la subsistència vital, ens
ofereixen un deix d’humanitat que omple i cauteritza el neguit. Rostres que interioritzen la vida de tots i
cadascun de nosaltres, amb ulls tancats que indiquen la precisa i exacta
reflexió a la que ens obliga el dia a dia, amb els seus contrapunts , agres i
aguts moltes vegades, però amb l’apunt il·lusionat del seguir endavant.
Marc Prat amb les seves màscares ens parla a fi de comptes de
que malgrat les màscares que amaguen la realitat, aquesta segueix vigent i a la
que cal enfrontar-se amb la força i potència del bou capaç d’anar amb tot i
contar tot.
Marc Prat ens parla, ras i clar, de l’home i de les seves
dificultats per seguir viu i potent en el dia a dia, i en tots i cadascun dels
passos que anem fent.
JAUME RIBAS (Granollers, 1944). és un dels grans desconeguts
de la col·lecció Bassat, encara que a Mataró vàrem tenir la sort de gaudir de
la seva obra a la galeria Minerva allà pels finals dels vuitanta.
Ribas és autor de gran capacitat intel·lectual. Llicenciat
en filosofia i teologia, intenta sempre implicar el seu pensament humanístic i espiritual
als seus treball que per altre banda es desenvolupen en un alt nivell de perfecció
tècnica ,imprescindible per assolir les resultats desitjats en el seu treball.
El seu cartesianisme
l’obliga a aprofundir permanentment en els dos elements claus del seu
treball com son la geometria i el color, elements que poden establir-se en el
rigor, el constructivisme o la concentració,
vorejant es suprematisme, com en algunes de les seves èpoques anteriors, o com
ara en que apareixen alliberats i en total explosió, abandonat el reduccionisme
cromàtic per ampliar agosaradament la seva paleta .
Un fet aquest, que li
permet expressar la seva interiorització,
capaç d’expressar records dels paisatges camperols de la seva infantesa, com bé
expressa Mercadé en el catàleg, o la introspecció més profunda al voltant dels seus
dubtes i neguits, i tot amb una força que conjunta subtilesa amb potència . Tot amanit en un àmbit de puresa creativa
que sedueix a l’espectador al que porta l seu terreny per obligar-lo a
reflexionar en relació a les seves intencions.
Jaume Ribas un espectacular artista del que m’honoro haver estat l’inductor de la
seva trobada amb Lluís Bassat i que ha portat com a conseqüència la presència de tant belles i apassionants
obres a la col·lecció i de retruc en aquesta exposició.
Resumint , aquest primer boci de la col·lecció Bassat amb
obres i autors d’aquets segle és simplement espectacular i serveix per obrir
boca i esperar amb ànsia les que la seguiran. Exposició d’obligada i repetida
visita i que ens obliga als amants de l’art en general i als mataronins en
particular a tornar a agrair a Lluís Bassat la seva aposta per l’art i per
Mataró
Col·lecció Bassat. Segle XXI (I)
Obras de Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa
Codina Esteve, Ramon Enrich, Marc Prat i Jaume Ribas
Nau Gaudí. Mataró del 2 de febrer al 3 de juliol de 2022