dilluns, de febrer 28, 2022

QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC.

 



Marta Duran, Michelle le Pape i Esther Tenedor, son tres artistes i alhora amigues que coincidint actualment en una línia de treball fonamentada en la natura , tant en el que pertoca a la seva vesant estètica i de vellesa com en la més crítica al voltant de l’abandonament que està patint aquesta per part dels humans, han decidit exposar de forma conjunta els seus treballs i així ho fan aquets mes a la sala del Col·legi d’Aparelladors amb l’exposició de títol “En el límit del bosc”.

Obres de Marta Duran


Una exposició que produeix un sentiment ambivalent. Si un aconsegueix fer abstracció, una per una, de les obres presentades, el resultat serà sens dubte plaent i positiu, ja que les tres autores amb les seves diferències constructives i de nivell, es mouen en la seva zona de confort creatiu , confort que es trasllada a l’espectador amant d’aquest estilística i el far gaudir amplament del seus treballs.

Obra de Michelle Le Pape


Però aquesta abstracció individualitzada dels treballs és quasi impossible per el nombre i densitat de les peces presentades , en especial de les peces no pictòriques , el que produeix un garbuix i una densitat visual tal tal que impossibilita qualsevol la digestió artística del presentat.

Obra d¡Esther Tenedor


I el cert és que és llàstima, ja que com dèiem abans, les artistes mostren la seva solvència artística. De Marta Duran, poc hi ha de dir ja que és abastament coneguda de tots. Està en uns moments en que es mou per camins més texturals i ha intensificat la seva paleta cromàtica en uns camins evolutius. Le Pape manté aquesta abstracció cromàtica amb inclusions subtils que tant bé domina, i Esther Tenedor , deixa de costat el to de la seva darrera expo a l’espai capgròs i retoma el camí del Sant Lluc del 21 , en el que destacà amb una obra també de caire floral. Com a resum de tot l’exposat aconsello fixar l’atenció en les obres de petit format que amaguen les essències del fer de cada artista.



Exposició que no assoleix el nivell desitjat especialment per l’excés i l’enfarfegament de les obres presentades que produeixen el fet paradoxal de que els quadres no permeten visionar correctament l’exposició en el global. Dit d’altre manera i aprofitant el títol de l’exposició, els arbres no deixen veure el bosc. Llàstima

 

Marta Duran, Michelle Le Pape, Ester Tenedor

En el límit  del Bosc

Del 18 de febrer al 13 de març de 2022

 

 

dijous, de febrer 24, 2022

SOC GRAN, PERÒ NO IDIOTA. M|A|C A LA PRESÓ

 



Aquest eslògan encunyat per un metge jubilat per protestar per el tractament de les entitats bancàries envers les persones grans, és el primer que ha aparegut en el meu cap quan fugia esperitat de l’engendre “pseudo artístic” amb el que el totalitari MAC pren possessió de l’espaí de la Presó.

No tenia cap mena d’intenció de parlar del que allà es perpetra ja que no m’interessa gens ni mica, ans més, m’enerva el totalitarisme dictatorial i putinesc que surt de la font de Beneficència, però un bon amic i lector d’aquest blog em va dir que com professional i per raons històric documentals era obligada la meva vista i el meu comentari. Un altre company em digué el mateix, amb l’observació afegida del consell  de que sabedor que patia del cor, potser anés ja amb la cafinitrina sota la llengua.

El cert és que no hi ha per tant. El que ara es presenta a la Presó com el súmmum de la modernitat i la tendència actual de la contemporaneïtat, és tan buit de continguts, tan fals de plantejaments, tant innocu, tan intranscendent que no pot molestar a  ningú, fora del sentiment de presa de pèl i d’estafa per l’ús indegut de diners públics. Però fora d’això, l’exposició. o mostra , o com en vulguin dir, és tan avorrida com visitar una expo de les velles patums de l’associació d’aquarel·listes de Catalunya ( aquells Fresquet, Ayneto, Olivé, Torrabadell...)

Feia temps que no veia un exposició més sense sentit, amb una diversitat i disparitat que no permet cap nexe d’unió. Buida de continguts, avorrida en les formes i insubstancial en el concepte. Llefiscosa, sense cap mena de provocació, com caldria si és que parlem de contemporaneïtat, en un aburgesament de continents i continguts total. Amb petits “acudits” que ens sonen tots a vells i repetits. En resum una modernitat més casposa que els acudits de certs còmics de tele 5.

Per això un va sortir tan tranquil i fins i tot , més tranquil que quan un hi va entrar, ja que un quedà ben convençut que amb aquestes eines i aquestes penques, la plàstica està ben segura per a molts anys.

Però evidentment un en va sortir molt emprenyat. En primer lloc per la putiniana invasió del M|A|C i la seva annexió territorial que no té fi. Can Palauet, la Presó, les expos de Ca l’Arenas, el Cementiri, mentre que a la plàstica li toca plegar veles.

Cal recordar que a l’espai de la Presó . amb altres entitats i tenia acull l’Associació Sant Lluc, amb un ben aprofitable espai expositiu. Van ser foragitats per no complir normativa ( sortida d’emergència) i a posteriori per tèrmits. Ara segueix sense existir aquesta sortida d’emergència però quan hi el MAC , cap problema, com s’observa amb la impunitat del cub lluminós a l’entrada. Un rètol prohibit per a comerciants i a més en un BIC, però qui gosa renyar a la dominatrix de Cultura?.  Les altres entitats van rebre altres aixoplucs, però la sant Lluc va ser vilment desnonada. El poder putinià de G. Noé contra la plàstica, amb l’absoluta complaença municipal és absolut.

Segons l’organització es presenten deu treballs que reflexionen sobre comunicació i consum, guerra i república, ritual i comunitat, memòria i llibertat, tecnologia i realitat virtual, internet i seguretat nacional, ingravidesa i volatilitat. Per dir, millor no estar-se de res, però els resultats son buidor, sensació del ja vist, insubstància, i tots aquells conceptes que s’proximin al zero absolut. I això tenint un entorn, com és la Presó de Mataró, que mou a la reflexió creativa a tot aquell que tingui tan sols un bri d’artista.

Com deia al començament soc gran, però no idiota. La llàstima és que la gent del MAC creu que tots ,menys ells, som uns idiotes incapaços d’entendre la magnitud dels seus plantejaments creatius, realitzats sempre sota l’aixopluc del poder i els seus diners públics.

Soc gran , però no idiota, repeteixo. O sigui que ja ho saben , a cagar a la via.



dilluns, de febrer 14, 2022

EM POSO A PINTAR. JORDI PARERA

 



Els arts adictes, aquells que no podem defugir acostar-nos a qualsevol lloc on hi hagi una exposició, al llarg de la temporada ens trobem amb unes quantes (poques) exposicions que ens eleven al nirvana, altres (bastants) que ens fan maleir els dimonis, i la majoria que ens deixen en la més total de les indiferències.

A més d’aquesta divisió genèrica de trets amples, potser caldria afegir un petit racó en el que els arts ferits dipositem aquelles exposicions que si bé en sentit absolut no mereixen una nota molt alta, i potser tan sols depassen en poc l’aprovat, però que en canvi en elles hi hem trobat el flaire de l’art, hem intuït unes possibilitats i això ens fa sortir ben satisfets de les mateixes.

És el que ens ha passat després de passejar-nos per l’exposició que sota el títol de “Em poso a pintar” ens ofereix Jordi Parera a la sala del Casal.Aliança.



Es tracta, segons l’escrit de presentació, “d'un pintor novell que ha decidit donar el pas arran de les restriccions del Covid que el va deixar sense  excuses per intentar-ho. El descobriment de l’acrílic ho va fer més senzill. Totes les obres presentades son del 2021, en el que ha intentat pintar cada dia, motivant-se en la recerca de motius que li signifiquen reptes nous. Esperant que aquesta representació del que ell veu, esdevinguda pintura, el porti a la veritable creació”.




Aquesta declaració de principis es transmuta en una pintura àgil i fresca, molt ben girbada per tractar-se d’un novell que a més té l’atreviment d’acostar-se amb certa solvència a quelcom tan difícil com el retrat, o a paisatges ben propers i reconeixibles com els de la costa mataronina, a estructures arquitectòniques , o a una pintura hedonista / costumista com la peça que serveix com a carta de presentació i que és la millor de la mostra.

Certament, i com pertoca, Jordi Parera està encara a les beceroles artístiques i té per davant un camí de millora molt important, però es nota que té allò que en altres arts en diuen “duende” per saber copsar essències , té clars els conceptes de composició y color i per el que es veu té prou habilitat tècnica com per preveure que  de seguir en aquest camí, pot assolir un nivell més que acceptable en el camí de l’art figuratiu del nostre entorn més proper si segeuix en camí d'aprenentatge i no creu que ja tot està fet.



Ara , comença el més difícil, seguir en la modèstia, no creure mai que ja està en un cert nivell , i seguir lluitant cada dia per fer una passa més endavant. Si és així, no tinc dubtes que Jordi Parera pot ser un nom habitual entre els artistes de la nostra ciutat.

A seguir.

 

Jordi Parera. “Em poso a pintar”
Sala del Casal Aliança . Mataró

De l’11 de febrer al 13 de març de 2022


dissabte, de febrer 12, 2022

COL·LECCIÓ BASSAT SEGLE XXI (I).NAU GAUDÍ. (II)

 



ROSA CODINA-ESTEVE (Mataró, 1948) és la prova del cotó de la col·lecció Bassat. Les obres que va triar el col·leccionista, que crec que va quedar obnubilat amb el treball que presentà a “Tempus Fugit” a la mateixa Nau Gaudí, malgrat disposar ja d’una peça en la seva col·lecció , així sembla demostrar-ho.

Bassat va quedar allà abduït per les obres de la sèrie “Vacuïtat” que va presentar i que va fer seves ampliant el conjunt, obrint la porta als sentits del volum, de l’espai, de l’espiritualització de les formes.

Un, fa ben poc va visitar el tête  a tête de Chillida amb Oteiza que s’exposa a València. Davant d’aquella lluita entre concepcions d’espai i volum, del creat a partir de la massa enfrontat al creat per l’acotació de l’eteri , un hi veia l’espai líquid i fluid que genera Codina Esteve amb la seva obra, en aquesta “dissecció entre el blanc i el negre, fins a copsar la presència del buit” com molt bé explicita Mercadé en el catàleg de l’exposició.



Codina aconsegueix difuminar en l’eteri la seva arrel figurativa per assolir el predomini de l’ànima del representat, en una potent fusió del yin i el yang que ho harmonitza tot i omple d’espiritualitat el més simple atuell de la nostre vida domèstica.

Un dominador mestratge tècnic sotmès a la utilitat d’una intencionalitat comunicativa per crear un àmbit d’art que sadolla i asserena esperits. Espectacular el seu bocí en aquets saborós pastís que és tota la col·lectiva.

 


RAMON ENRICH (Igualada 1968)és potser un dels artistes arribats fa ja uns anys al nivell de reconeixement popular i institucional amb un idioma plàstic propi, personal i inconfusible.

Parlar d’Enrich ens retrotrau de manera immediata a dos grans noms com son De Chirico i Morandi. De Di Chirico per la seva metafísica arquitectònica en l’establiment i distribució dels objectes en la superfície de l’obra , al que afegeix un ideari morandià de racionalitat pictòrica, estructural i volumètrica, fet que incideix en la seva forma plàstica d’expressió.



Enrich que ha arribat a viure en el desert de Texas, ens parla de la solitud de l’home tant en el personal, com en el social, però ho fa no sota un àmbit trist, fosc i depressiu, com altres autors, ans el contrari, amb la llum cegadora del desert i un cromatisme ric i vital que ens acosta a una esperança  de futur.



L’estructuralisme  del seus habitacles en un entorn asèptic, fred i inhòspit, es capgira cap una amabilitat conceptual que converteix en positius uns entorns aspres i poc amables.

L’obra d’Enrich genera un treball amb un potent esquer visual que ens obliga a una reflexió personal del ser humà i les seves circumstàncies., parlant-nos en el fons d’unes solituds compartides,  i apropant-nos a reflexionar a l’entorn de la nostra realitat individual i social més actual.

 

 


MARC PRAT (Mataró, 1971) se’ns presenta dintre de l’àmbit de la Col·lecció Bassat amb la seva façana  més dura. Acostumats a les seves visions d’àbsides i claustres que ens acosten a la seva vesant més espiritual , junt amb les seves sèries dedicades a la filosofia hindú i de caire oriental, ara i aquí ens enfronta a uns rostres hieràtics d’ulls tancats i un frontal de brau en tota la seva potència.

No sé amb tota certesa, si aquetes imatges es van gestar iniciàticament en aquell viatge a Mèxic amb Arnau, Novellas i Serra, però si estic convençut que allà ,al menys s’hi va sembrar la llavor.



Malgrat l’abrupte i el dur del traç de l’obra de Marc Prat, els seus rostres que no amaguen el patiment de la subsistència vital, ens ofereixen un deix d’humanitat que omple i cauteritza el neguit.  Rostres que interioritzen la vida de tots i cadascun de nosaltres, amb ulls tancats que indiquen la precisa i exacta reflexió a la que ens obliga el dia a dia, amb els seus contrapunts , agres i aguts moltes vegades, però amb l’apunt il·lusionat del seguir endavant.

Marc Prat amb les seves màscares ens parla a fi de comptes de que malgrat les màscares que amaguen la realitat, aquesta segueix vigent i a la que cal enfrontar-se amb la força i potència del bou capaç d’anar amb tot i contar tot.

Marc Prat ens parla, ras i clar, de l’home i de les seves dificultats per seguir viu i potent en el dia a dia, i en tots i cadascun dels passos que anem fent.

 


JAUME RIBAS (Granollers, 1944). és un dels grans desconeguts de la col·lecció Bassat, encara que a Mataró vàrem tenir la sort de gaudir de la seva obra a la galeria Minerva allà pels finals dels vuitanta.

Ribas és autor de gran capacitat intel·lectual. Llicenciat en filosofia i teologia, intenta sempre implicar el seu pensament humanístic i espiritual als seus treball que per altre banda es desenvolupen en un alt nivell de perfecció tècnica ,imprescindible per assolir les resultats desitjats en el seu treball.



El seu cartesianisme  l’obliga a aprofundir permanentment en els dos elements claus del seu treball com son la geometria i el color, elements que poden establir-se en el rigor, el constructivisme  o la concentració, vorejant es suprematisme, com en algunes de les seves èpoques anteriors, o com ara en que apareixen alliberats i en total explosió, abandonat el reduccionisme cromàtic per ampliar agosaradament la seva paleta .



Un fet aquest,  que li permet expressar  la seva interiorització, capaç d’expressar records dels paisatges camperols de la seva infantesa, com bé expressa Mercadé en el catàleg, o la introspecció més profunda al voltant dels seus dubtes i neguits, i tot amb una força que conjunta subtilesa amb  potència . Tot amanit en un àmbit de puresa creativa que sedueix a l’espectador al que porta l seu terreny per obligar-lo a reflexionar en relació a les seves intencions.

Jaume Ribas un espectacular artista  del que m’honoro haver estat l’inductor de la seva trobada amb Lluís Bassat i que ha portat com a  conseqüència  la presència de tant belles i apassionants obres a la col·lecció i de retruc en aquesta exposició.

 

Resumint , aquest primer boci de la col·lecció Bassat amb obres i autors d’aquets segle és simplement espectacular i serveix per obrir boca i esperar amb ànsia les que la seguiran. Exposició d’obligada i repetida visita i que ens obliga als amants de l’art en general i als mataronins en particular a tornar a agrair a Lluís Bassat la seva aposta per l’art i per Mataró

 

Col·lecció Bassat. Segle XXI (I)

Obras de Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa Codina Esteve, Ramon Enrich, Marc Prat i Jaume Ribas

Nau Gaudí. Mataró del 2 de febrer al 3 de juliol de 2022

 

 

 

 

 

 

dimecres, de febrer 09, 2022

COL·LECCIÓ BASSAT . SEGLE XXI (I). NAU GAUDÍ. (I)

 



Continuant amb el seguit d’apetitosos bocins de la col·lecció Bassat que la seva fundació ens ofereix periòdicament en la seva seu de la Nau Gaudí de Mataró, una vegada acabada la contemplació del segle XX, comencem amb el repàs a la part més actual de la mateixa, però amb un canvi estructural al respecte.

Si fins ara les mostres eren veritables col·lectives que aplegaven una determinada època, generalment una dècada, amb la presència d’un nombre petit d’obres de cada autor, ara els artistes agafen més protagonisme individual , i la col·lectiva es redueix en nombre d’autors , augmentant el nombre d’obres dels mateixos, passant del que podríem considerar una col·lectiva coral a una col·lectiva d’individualitats.



Per aquest primer tast del segle actual s’han triat com  protagonistes les obres de la col·lecció que pertanyen a Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa Codina-Esteve, Ramon  Enric, Mac Prat i Jaume Ribas, un bigarrat conjunt de diversa mirada estilística, plàstica i estètica però que contemplen en comú un humanisme espiritual amb una ample reflexió envers l’home i les seves circumstàncies.



ENRIC ANSESA (Girona , 1945) auto defineix la seva obra en el seu web com “rotunda, sensible i d’una profunda harmonia estètica, que manté la constant del color negre. El negre, que va més enllà de la llum, que es transforma en energia i al mateix temps en espai. De composicions constructivistes, s’hi configuren dialèctiques sígniques i gestuals, sovint d’un marcat sentit minimalista”.



Una definició que es veu reflectida perfectament en les obres presents a la Nau Gaudí. Algunes, com les de la sèrie  “sutures” d’una contundència absoluta i sense cap mena de concessions. Mentre que en les que els signes agafen protagonisme amb uns treballs de caire cal·ligràfic , s’estableix un intrigant i meditat misteri que l’espectador intenta esbrinar a la recerca de les claus del diàleg que proposa l’artista.

Una obra , la d’Ansesa, de gran potència i d’una plasticitat subjugant i xucladora que et succiona sense remissió envers la interioritat de l’artista i de retruc d’un mateix.

 


PEP CARRIÓ (Palma 1963) és dissenyador gràfic, il·lustrador i artista plàstic. Disposa d’una ample i reconeguda trajectòria tant en el camp artístic como en el cultural, encara que és més conegut com dissenyador gràfic, amb una certa especialitat envers l’àmbit cultural i principalment editorial, que no pas como artista plàstic. Endinsar-se en el seu web ens permet gaudir d’una quantitat de treballs , especialment portades i cartells, que deixa bocabadat per la seva personalitat i qualitat. És per això que la seva obra és una de les grans sorpreses de l‘exposició.



Treballant a l’entorn de la poesia visual, amb dedicació quasi total a l’home mitjançant fotografies, individuals, tribals o tan sols sil·luetejades , Carrió fa des contextualització de l’individu, eliminant-lo de la seva personal unicitat per convertir-lo en maniquí de les seves reflexions. Ho fa amb l’ús d’un llenguatge  inquietant però alhora altament adictiu amb el que  en certa manera és fàcil connectar, donant pas a l’espectador perquè acabi en certa manera l’obra sobre el potent fonament que ha establert l’autor. Una obra altament visual , llaminera per a la reflexió i amb una potent carga estètica que no destorba en res la càrrega interior de cadascun dels seus treballs.

Artista i obra, son tan desconeguts com interesants, i mereixen una deturada visita i una atenta mirada per gaudir de la plenitud d’imputs que genera el seu treball.

 


Xaro Castillo(Barcelona 1949) és també una massa desconeguda artista a nivell de l’afeccionat en general. Creadora que fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques., mantenint sempre una clara voluntat transgressora que ara mateix explicita a través d’instal·lacions amb preeminències fotogràfiques en un entorn més d’arts visuals d’aquelles que anomenem contemporànies i que a Mataró, malauradament, coneixem prou bé, havent deixat una mica de banda la vesant plàstica que ara de manera aclaparadora ens mostra en l’exposició.

Les obres que acull la col·lectiva ens parlen d’una autora que practica una abstracció potent , amb un clar accent en el gest i en una estructura plàstica de capes superposades que genera mitjançant la textura i principalment en la potència del color un esquer visual altament atractiu i addictiu.



Albert Mercadé ens parla en el catàleg de la formalització plàstica dels paisatges de la memòria mitjançant l’estructuració de la realitat a través de capes successives. Per a mi és més destacable la recerca d’aconseguir una abstracció poètica, fent que no precisi del lirisme de Ràfols Casamada  ,ans pugui assolir-se amb la trempera d’una paleta cromàticament agosarada, executada a la perfecció en la delimitació dels espais definits plàsticament per la força del gest.



Crec sincerament que en les obres presentades domina l’estètica per damunt del missatge, fet tan elogiable com el contrari. I aquesta prevalença estàtica ens permet el gaudi d’unes obres aclaparadorament potents en el visual, seductores en el conceptual i dominadores en l’atracció comunicativa.

Xaro Castillo , una espectacular sorpresa que converteix el color en element de reflexió.

 

 

 

dilluns, de febrer 07, 2022

DE LLUNES I CRÀTERS. LOURDES FIGUERA



El Museu Arxiu de Llavaneres ,en la seva sala de Can Caralt presenta l’exposició de la gravadora Lourdes Figuera sota el títol de “De llunes i cràters” , una exposició si més no controvertida, ja que fa tan sols un parell de setmanes que acabava  la mostra ”Un mos de llunes” al Museu Monjo de Vilassar, i l’actual esdevé  així en una continuïtat expositiva, de difícil lectura si no és coneix el capítol anterior.




Segons  ens indica el catàleg de la mateixa, l’ara mostrat “..és una transició del treball anterior, presentat a Vilassar i altres indrets,, en una continuïtat que ens parla d’un mon primigeni, atàvic i iniciàtic.”. I ens alegrem que la veritat de l’artista estigui en aquest punt, ja que l’exposició de Vilassar era buida, monòtona i absolutament avorrida , en un llenguatge que ens recordava les maculatures de Tharrats , de les que ja en  fa uns quants decenis.




Ara l’autora se’ns ofereix molt més vibrant, agosarada, amb capacitat d’impacte, virant cap a les composicions abstractives assolides gràcies al seu aclaparador domini tècnic. Una tècnica que esdevé obsessiva per a l’artista , de tal manera que a vegades sembla coartar la llibertat compositiva i conceptual que s’està gestant a la planxa , que és reconduïda cap a la perfecció , no entenent que la tècnica és i ha de ser sempre mitjà per aconseguir els més adients resultats plàstics i conceptuals, i mai ha de ser finalitat.




En el repàs de l’obra presentada sens dubte ens quedem justament amb aquelles obres més lliures, menys encotillades, en les que aconsegueix una fluïdesa creativa particular, encara que la rigidesa de la paleta , no permeti un esclat definitiu al que cal aspirar mitjançant el domini del concepte , i per que no de l’estètica, front a la força interior del gravat ,amb el seu propi idioma que evidentment salta a la vista que domina a la perfecció.




Resumint, Lourdes Figuera ens demostra clarament a Can Caralt que és una gran gravadora , però alhora que la seva ànima d’artista està amagada en segon terme i que ha d’esclatar per assolir el nivell preeminent i comunicar de manera plena les seves sensacions i emocions.

 

Lourdes Figuera . “De llunes i cràters”                                

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt.

Del 4 al 27 de febrer de 2022

 

 

 

 

 


 

 


dimecres, de febrer 02, 2022

PAUL WARING. LLUM DEL MEDITERRANI

 



Paul Waring va ser una de les sorpreses del passat Sant Lluc, amb un paisatge portuari treballat de manera diferent en el que fa referència  a l’estructura i el color. Espai capgròs sempre amatent a les novetats que presenta el Sant Lluc li ha ofert debutar a la ciutat i comarca amb aqueta exposició que ara presenta sota el nom de “Llum del Mediterrani”.



Sorprenentment Paul Waring , nascut a Liverpool, i resident a Altafulla, per el que es fa difícil relacionar-lo amb la Sant lluc, ha acceptat la proposta expositiva i aquí el tenim amb el seu paisatgisme d’arrel tradicional però emmarcat en un ideari lumínic que l’acosta a diverses varietats del paisatge, ja sigui marines, arbres o flors tractades totes elles en un fonament realista i a la recerca lumínica que abans hem comentat



Waring era de sempre afeccionat a l’art i ara per circumstàncies personals hi té una dedicació més intensa i intensiva, però encara està en la recerca del seu camí i el seu idioma plàstic. D’aquí que en aquesta exposició que ara presenta a l’espai capgròs, mantenint el nexe comú de la figuració i el realisme cohabiten obres amb gràcia i un cert interès amb d’altres en que el nivell d’afeccionat es nota massa, mostrant la cara de la manca de certs elements imprescindibles per a una obra artística reeixida.


Malgrat que aquest darrer apunt pot semblar negatiu, hem de dir que en les millors obres de la mostra existeix un flaire de llibertat creativa i compositiva que ens permet pensar que amb el temps i el treball, pot aparèixer un artista de nivell més que acceptable.



 

Paul Waring . Llum del Mediterrani

Espai capgròs

Del 27 de gener al 23 de febrer de 2022