EXPERIÈNCIES FALLIDES.

Certament la temporada expositiva maresmenca està essent prou positiva, però això no impedeix que de tant en tan apareguin unes exposicions fallides que abaixen notablement el nivell.  En aquets dies n’han coincidit dues: l’exposició de tècniques pictòriques tradicionals de Josep Malagarriga  a la sala del casal i “Pareidlis eucalíptica” de David Lloveras a l’espai capgròs.

Malgarriga és un professor de plàstica a Vilassar de Mar que ha editat un llibre de títol “Manuel de tècniques Pictòriques” i de complement “Guia pràctica Il·lustrada  I interactiva”, i el que ha fet a l’exposició del Casal és simplement reproduir tot el que està en el llibre , dibuixos, explicacions, exemples .., en forma de peces emmarcades el que converteix la de ja per se petita sala del casals en un espai claustrofòbic, enfarfegat en el que és impossible veure i ni tan sols esbrinar una idea.

Si hi afegim que els dibuixos no son pas d’alta qualitat, ens trobem amb una mostra absolutament fallida en l’artístic i especialment en la pretensió didàctica de l’autor que és del que es tractava . Cal depurar molt, garbellar en profunditat i cercar l’essència si és que l’autor de veritat vol exercir didactisme. El que està exposat ara en el Casal és un intent fallit que cal refer profundament.

David Lloveras és un fotògraf mataroní , amant de la natura i especialment dels arbres, que no sabent ni dibuixar ni pintar, treballa digitalment la seva especialitat ( la fotografia)i ho fa com si fos una pintura, intentant emular les pintures tradicionals amb fotografies ja fetes amb retocs, pinzellades i sobre superfícies diferents, com ell mateix explica.

Certament aquesta “pintura digital” és un element molt emprat per molts artistes visuals, però en el cas que ens ocupa encara està en les beceroles i li cal millorar, ja que el resultat final que ara arriba a l’espectador, és pitjor que el resultant de la simple fotografia i fins i tot estic per dir que el practicat amb la seva habilitat pictòrica mostrada en l’acrílic que complerta la mostra.

 Es centra  LLoveras en la reproducció de detalls de l’escorça dels centenaris i espectaculars eucaliptus del Parc Central dels que vol extreure abstraccions de formes i colors en alguns casos més reeixits que en altres però que sols ens deixen amb l’anècdota i no traspuen cap mena d’emoció que és ni més ni menys del que es tracta en una obra d’art.

Amb tot això no volem dir que l’autor vagi per mal camí, en absolut. L’art digital és un camp amplíssim i de futur , el que cal es conèixer molt bé les eines i explotar-les al màxim. Aquest és el repte de Lloveres, l’aprenentatge intens de la tècnica per aconseguir en la propera exposició uns resultats més reeixits que no pas en aquesta ocasió

 

Josep Malgarriga. Exposició de tècniques pictòriques tradicionals

Sala del Casal de l,1 al 24 d’abril de 2022

David Lloveras

Pareidolia eucalíptica

Espai capgròs  del 31 de març al 27d, abril de 2022

 

 

EM POSO A PINTAR. JORDI PARERA

 

Els arts adictes, aquells que no podem defugir acostar-nos a qualsevol lloc on hi hagi una exposició, al llarg de la temporada ens trobem amb unes quantes (poques) exposicions que ens eleven al nirvana, altres (bastants) que ens fan maleir els dimonis, i la majoria que ens deixen en la més total de les indiferències.

A més d’aquesta divisió genèrica de trets amples, potser caldria afegir un petit racó en el que els arts ferits dipositem aquelles exposicions que si bé en sentit absolut no mereixen una nota molt alta, i potser tan sols depassen en poc l’aprovat, però que en canvi en elles hi hem trobat el flaire de l’art, hem intuït unes possibilitats i això ens fa sortir ben satisfets de les mateixes.

És el que ens ha passat després de passejar-nos per l’exposició que sota el títol de “Em poso a pintar” ens ofereix Jordi Parera a la sala del Casal.Aliança.

Es tracta, segons l’escrit de presentació, “d'un pintor novell que ha decidit donar el pas arran de les restriccions del Covid que el va deixar sense  excuses per intentar-ho. El descobriment de l’acrílic ho va fer més senzill. Totes les obres presentades son del 2021, en el que ha intentat pintar cada dia, motivant-se en la recerca de motius que li signifiquen reptes nous. Esperant que aquesta representació del que ell veu, esdevinguda pintura, el porti a la veritable creació”.

Aquesta declaració de principis es transmuta en una pintura àgil i fresca, molt ben girbada per tractar-se d’un novell que a més té l’atreviment d’acostar-se amb certa solvència a quelcom tan difícil com el retrat, o a paisatges ben propers i reconeixibles com els de la costa mataronina, a estructures arquitectòniques , o a una pintura hedonista / costumista com la peça que serveix com a carta de presentació i que és la millor de la mostra.

Certament, i com pertoca, Jordi Parera està encara a les beceroles artístiques i té per davant un camí de millora molt important, però es nota que té allò que en altres arts en diuen “duende” per saber copsar essències , té clars els conceptes de composició y color i per el que es veu té prou habilitat tècnica com per preveure que  de seguir en aquest camí, pot assolir un nivell més que acceptable en el camí de l’art figuratiu del nostre entorn més proper si segeuix en camí d'aprenentatge i no creu que ja tot està fet.

Ara , comença el més difícil, seguir en la modèstia, no creure mai que ja està en un cert nivell , i seguir lluitant cada dia per fer una passa més endavant. Si és així, no tinc dubtes que Jordi Parera pot ser un nom habitual entre els artistes de la nostra ciutat.

A seguir.

 

Jordi Parera. “Em poso a pintar”
Sala del Casal Aliança . Mataró

De l’11 de febrer al 13 de març de 2022

CARA I CREU. IMMA BANET / RENÉ JEAN AMBA

 

 La pandèmia també ha produït una limitació quasi absoluta d’autors novells i/o afeccionats presentant les seves obres. Amb la restauració i centres cívics i socials tancats,  aquests creadors s’han trobat orfes de llocs on presentar els seus treballs. Aquest dies però a  Mataró , i en espais oficials, dos d’aquests afeccionats  amb possibles han pogut fer el salt i trencarà questa barrera. Son Imma Banet que exposa  al casal Aliança i el camerunès René Jean Amba que ho fa a l’espai capgròs. Dos artistes que podríen ser parells i en realitat son les cares oposades.

Imma Banet és una afeccionada que va arribar fa anys al món de l’art empesa per una afecció total. Limitada en conceptes i realitzacions va entendre perfectament que si no volia quedar-se en el fàcil afalac de família, amics i veïns havia d’esforçar-se molt per progressar. I això ha estat sant i senya de tot el seu caminar. Treballar i aprendre . Així s’ha llaurat un espai en el món de l’art afeccionat com ho demostra el seu èxit en les més diverses fires d’art el carrer que es realitzen arreu del país. Circumstància per la que cal felicitar-la efusivament.

No és el  mateix cas el del camerunès René Jean Amba, arribat a Argentona després d’un èpic periple com a refugiat que el va portar per diversos països. Titulat en belles arts per el seu país, Amba podria aportar un sentit ètnic i social al seu treball, però en canvi la seva pintura és absolutament anecdòtica caient en l’àmbit que podríem considerar lúdic o turístic de tants i tants artesans africans que podem veure en mercats de carrer.

Curiosament mentre Banet treballa incansablement per millorar el seu fer, no sembla ser aquest el tarannà de l’artista africà. Vàrem conèixer el seu fer a Argentona i d’ençà llavors la repetició ha estat constant en totes les seves aparicions, sense cap novetat ni conceptual, ni real ja que les mateixes obres es repeteixen exposició rere exposició, el que pot denotar o una manca de capacitat creativa o generativa, i sigui la que sigui, el resultat segueix essent absolutament mediocre, amb la única salvedat de les peces escultòriques que ara presenta a l’espi capgròs i que és l’únic salvable de la seva creació i que hauria de ser un punt d’ancoratge per sortir de l’atzucac de la seva pintura , en la que és molt difícil trobar un punt d’esperança.

Quan començava com a  crític em van ensenyar que un comentari havia de ser positiu si un observava una millora al respecte de l’anterior exposició i negativa si succeïa el contrari. Per tant dit enlaire per l’esforç i l’evident millora de Banet i índex avall per la indolència d’Amba que cap futur ens proposa.

 

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 

Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.

Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.

Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.

I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició

Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.

Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.

FANG TASIA. PEP TREGON

La sala del casal Aliança ens presenta en aquests dies d’estiu la primera mostra individual de Pep Tregón, sota el títol de “Fang tasia”. Una enfarfegada exposició amb la que ens vol mostrar el món màgic que s’amaga en el seu interior, mitjançant la plasmació física dels éssers que el poblen.

Per a fer-ho exerceix de ceramista , tècnica que domina , i que és la que més coincideix amb  els seus objectius, ja que la seva ductilitat conceptual, formal i cromàtica li permet aprofundir en la realització dels seus “monstres” i obtenir-ne els resultats més adients.

J.M.Calleja encerta del tot en el text de presentació quan diu que l’exposició ens  convida a passejar-se per entremig dels camins subterranis, els somnis amagats, els oracles silents, els laberints de passió i així dialogar amb aquest “novell” artista. I just és el que succeeix en endinsar-nos en el munt de peces que ens ofereix l’artista.

 

Un excés d’obra, fet  molt habitual entre els artistes novells en això d’exposar, que en aquest cas , tot i essent comprensible, el perjudica amb intensitat ja que no permet establir aquelles associacions d’obres que configuren en el seu global, una de sola. Aquests “grups estables”, per emprar una nomenclatura ben pròpia de l’actualitat, imprescindible per gaudir en plenitud del món de l’autor.

Tot aquest garbuix crea una sensació d’un cert desori i fa baixar el to d’una mostra que podia ser més ambiciosa si existís una selecció general, i una subselecció grupal. Llavors podríem gaudir amb més claredat de l’essència d’un artista que amb el seu domini tècnic i la força de la seva inventiva creadora pot tenir un quelcom a  dir en el nostre entorn plàstic proper.

Pep Tregón. "Fang tasia"

Casal Nova Aliança. Mataró

del 24 de juliol al 16 d,agost de 2020

ALBERT PUJOL. PERCEPCIONS RETINGUDES

Hi ha certes teories certament versemblants  que expliquen que si l’art és l’expressió, en el cas que ens ocupa , plàstica, del sentiments i emocions més profundes del creador, la seva obra ha de funcionar en paral·lel  a la seva realitat íntima personal.

No sé si la teoria és certa però sí sé que s’escau com anell al dit al cas d’Albert Pujol que debuta en una exposició amb cara i ulls, a la sala del casal Aliança sota l’aixopluc de l’Associació sant Lluc.

Pujol practica essencialment el noble i cada vegada més desaparegut art de l’aquarel·la i ho fa ,com és ell , amb pulcritud extrema, amb seriositat, sense la més petita sortida de marges, amb un to de filosòfica reflexió sobre la natura. Ho fa a més amb una acurada tècnica que li permet recrear l’ambient amb l’ajut de cromatismes suavitzats que generen tranquil·litat i serenor, aconseguint una pintura agradable a la vista  i tranquil·la per l’esperit.

Essent com és aquesta, una primera exposició, cal convenir que Albert Pujol se’n surt amb nota , i no tan sols per la globalitat, com per dues aquarel·les més pures i, realitzades  amb varietat de paletai amb més complexitat creativa, que essent d’excel·lent factura  marquen un camí  a seguir del que esperem veure’n els fruits.

PUNTS DE LLIBRE

De les múltiples exposicions que organitza l’Associació Sant Lluc, formalment cal destacar la Biennal Torres García que ens permet fer una mirada variada i dispersa a l’art que es fa en els nostres contrades, i la Col·lectiva de Sant Lluc que ens apropa a una mirada de la mass media artística local.

Però si volem conèixer i analitzat l’estat real i veritable dels artistes mataronins  ens hem de deturar en dues altres mostres , esdevingudes ja tradicionals, com son la del “15 x 15 “ i la de punts de llibre. I és així ja que mentre que el criteri de la selecció d’obra per part els artistes a la col·lectiva no és l’exigent que caldria i son moltes les vagades en que es presenta aquella obra qualsevol que dorm en un racó de l’estudi i son escasses les vegades en que en canvi el que es presenta es una obra  de mà.xima dignitat i corresponent al millor de l’artista, això no succeeix en aquestes dues exposicions, quasi considerades com a  menors però que en canvi és on podem trobar el més destil·lat de l’expressió creativa dels nostres artistes.

I és així ja que l’especificitat de les mides ,inhabituals en el diari treballar de l’artista, l’obliga sempre a crear per ellas una obra nova, fresca i actual. I l’obliga alhora a cercar conceptes i maneres d’expressar  que siguin les més adients per el resultat final, encara que no siguin habituals en el seu modus operandi diari.

És per això que podem veure perfectament la realitat més real, i valgui la redundància de cada artista i podem avaluar-lo de manera més adient.

És per això que jo soc fan d’aqueta exposició de Punts de llibre que ocupa la sala del Casal amb la participació de 65 artistes associats  en un to més que remarcable, amb forces sorpreses ben positives , que portaran unes signatures o altres, segons el gust particular del visitant. Però jo els hi recomano que per una vegada, actuïn com a crítics i analitzin l’obra presentada comparant-la amb l’habitual de l’artista i tinguin per segur que s’enduran curioses sorpreses.

Una interessant exposició que recomano vivament , i que a més comporta la possibilitat d’adquirir a bon preu alguna obra del seu artista preferit, i que repetint cada any es pot assolir una més que notable col·lecció.

Punts de Llibre 2019

Sala del casala Aliança fins el 28 d’abril

TÓTEM. ART BIPOLAR.- CARLOS GÓMEZ

La sala del Casal acull una curiosa mostra del fer de Carlos Gómez, una obra geomètrica y estructural propera al op-art, no confondre amb el pop-art, però eliminant l’atractiu fonamental del cinestisme i  la mobilitat.´

Gómez juga amb un geometrisme accentuat amb l’ús i abús de petits signes i formes geomètriques, en forma de plantilles,  amb els que confegeix murals que reduplica en el joc del positiu i el negatiu en el que ell defineix com art bipolar, en una aposta per uns pseudo tòtems plans amb els que vol seduir a l’espectador.

Certament el seu treball té una certa gràcia i un petit atractiu en la primera ullada però que cansa en el repetitiu de ser sempre el mateix i que no sembla tenir més interès que el trompe l’oeil de l’espectador i la satisfacció del treball ben fet en una depuració del truc tècnic.

La seva obra no té la gràcia i l’encanteri de certs creadors de caire constructivisme ja que s’estavella en la repetició  d’aquest incansable joc de contraris/complementaris , el que comporta més un treball d’artesania  y manualitats que no pas un fet artístic en tot allò que ha de comportar sempre el món de l’art.  Encara que posats a triar molt més interessant el seu treball gràfic que no pas el pictòric.

La fredor del seu treball que no provoca ni sensacions ni interrogants  la converteix en un freakisme artístic, curiós però alhora inútil i innecessari i converteix del tot intranscendent aquesta exposició


Tótem - Art bipolar . Carlos Gómez

Sala d'exposicions del Casal

del 18 de gener al 10 de febrer  de 2019

“FRUITS I FLORS”. LITA PALOMERA

La sala del Casal, regida per la Sant Lluc, té certament una funció social que no és altre que la de proporcionar un espai digne per poder expressar els neguits artístics a aquells afeccionats que ho desitgin. Per això la mirada crítica a les seves exposicions ha de tenir un biaix diferent a la que fem a aquelles que es realitzen a una sala més habitual, sigui del nivell que sigui.

En aquesta bisectriu d’anys entre 2018 i 2019 ocupa la sala Lita Palomera , una artista debutant que  a primera vista té al menys el desig d’aportar una pintura fresca, defugint de l’habitual figurativisme carrincló de tants debutants. Però és evident que encara li queda una bona maduració com per presentar-se decorosament al públic.

Un dels grans problemes dels autors debutants està en la pressa en que tenen per exposar quan un repòs pertinent , una petita criança en taller,els hi aniria molt bé. Palomera no és una excepció. En la presentació l'autora explicava que en principi volia omplir l’espai expositiu amb quadres de girasols com els que presenta, però en anar treballant van sorgir altre opcions que al final van acabar imposant-se. Ha i hem estat de sort. Els seus girasols son absolutament infumables i el pitjor de tot l’exposat, el que indica que en el temps de preparar l’exposició, l’artista ha millorat i molt, el que ens fa pensar que una maduració de taller encara més llarga l’hauria beneficiat enormement.

 És en aquesta millora en la que l’artista s’ha de recolzar per seguir aprofundint en aquesta pintura plana , cromàtica, jove i alegre que desprèn espurnes de  vitalitat .Cal defugir del fàcil i apostar més per una innovació més agosarada i deixar de banda la resta, en especial el paisatgisme que li coneixíem que res li aporta ni a ella ni a l’art.

Però alhora cal demanar-li una exigència major en la selecció del treballs, i entendre que no tot el que fa un creador pot ser exposat que hi ha molta cosa que cal arraconar, pintar al damunt o si cal, cremar. Que en aquesta estricta selecció i en el treball més afermat i acurat pot trobar el seu camí d’expressió plàstica , però si no ho fa, el fracàs serà absolut i no assolirà els mínims exigibles per a ser considerada pintora.

Avui per avui Palomera ens ofereix un bri d’esperança alseu  futur ara li toca tan sols a ella confirmar-lo.

GEMMA ESCLUSA. RETRATS DE LA NATURA

En comentar el Sant Lluc  nomenàvem com a  sorpresa l’obra de Gemma Esclusa. Ho dèiem ja que era per a nosaltres un nom del tot desconegut,- segueixo sense saber res d’ella, edat, trajectòria, etc-, i la seva obra, sense ser res de l’altre món, aportava un dosi de frescor a l’acartronada col·lectiva.

Però dòna la casualitat que conjuntament a la col·lectiva Gemma Escalusa exposa a la sala del Casal, i ho fa amb una obra que res té a veure amb el presentat a la col·lectiva.

Al Casal ens trobem amb un seguit de vitrines en les que al damunt d’un fons pictòric Esclusa  realitza uns col·lages  en els que el protagonisme està en la natura. Arrels, escorces, branques i altres elements confegeixen uns conjunts  de filosofia clarament decorativa, acuradament realitzats però sense cap mena de vibració artística i que deixen indiferent fora d’algun “que maco” llunyà a tot sentiment artístic.

Tots , menys un parell en els que l’autora juga amb petites formes geomètriques en volum , amb els que estructura unes obres d’arrel cinètica en les que es presenta amb força un veritable sentit creatiu i estableix uns criteris en els que seria molt positiu avançar.

Queda clar doncs l’estat de dispersió en la que es troba l’autora. I és obvi que ha d’escollir camí. Col·lages decoratius, o pintura amb intencions, o estructures dinàmiques?. En la tria hi haurà el futur , ara per ara absolutament impredictible.

Casal Aliança
14 de setembre al 7 d'Octubre de 2018

ISABEL SABÉ. HOMENATGE AL MEU GERMÀ

Corria finals de 2011 quan Isabel Sabé ens sorprenia a quasi tots amb una exposició de caire abstractiu a la sala de la Presó. De la mà de de Antonio, havia sabut fer cap-i-toma en al seva direccionalitat plàstica i abandonant la pintura anecdòtica es llençava il·lusionada i feliç per uns camins sense moltes concessions en les que el dinamisme i el color senyorejaven en gran manera.

Dèiem llavors que era una exposició a visitar però especialment calia fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.

Han passat ja uns anys, quan Isabel Sabé ens torna a oferir la demostració del seu fer i he de dir que he sortit amplament decebut de l’exposició que presenta  al Casal Aliança, ja que no he observat cap mena de pas endavant , ans el contrari, s’evidencia un retrocés evident en l’estructura del seu art , tant en el que pertoca  a l’expressió comunicativa , com a l’evolució tècnica necessària per seguir progressant.

L’exposició, dedicada en memòria del seu germà, està plena d’alts i baixos, amb peces de qualitat com la que s’exhibeix en el flyer de presentació, plenament en la línia que caldria, a la que acompanyen un parell de peces del mateix nivell. Poètica , gest, harmonia i color, en el dinamisme potent generador de la realitat d’un estat d’ànim creatiu positiu.

Però al seu costat es present un grup d’obres adotzenades, sense personalitat , amb un cert retorn a un imaginari figuratiu que ja crèiem enterrat. Cromatismes apaivagats i textures esborronades a les que en res afavoreix l’aposta purpurinada que distreu i crea la sensació d’aquella salsa que es diposita per amagar el veritable to culinari dels plats.

Una exposició ,aquesta la d’Isabel Sabé, que ens crea més dubtes que no pas certeses , però que ens permet l’esperança de pensar que la marxa enrere sempre és possible i que en l’establiment del concepte d’obres com la del flyer pot retornar a aquell camí que s’iniciava ara fa uns anys i que avui per avui s’ha esborrat en bona part.

CARME LÓPEZ, ELS RESULTATS DE L’ESFORÇ

A bon segur que un dels greus problemes dels artistes afeccionats és la seva escassa capacitat d’autocrítica el que acaba implicant per se un nivell d’auto-satisfacció molt per damunt del recomanable. En certa manera és normal. Afalagats per l’entorn més proper, tant per la part familiar, com per amics, veïns i coneguts , és molt fàcil creure en l’auto engany de la qualitat del treball, fet que limita enormement les possibilitats de progrés.

Fa molts anys que conec a la Carme López i sempre m’ha sorprès una certa modèstia del seu fer, el convenciment de que era una aprenenta i que calia esforçar-se molt per tirar endavant per aconseguir un concepte creatiu digne. Una manera de ser que per l’inhabitual és més que remarcable.

I a més més, entenent que aquets esforç havia de ser doble: Per un costat en l’apartat tècnic, en la sempre obligada millora del formal, però per l’altre cantó, calia també un esforç d’estructurar el conceptual  aprofundint en el coneixement artístic , un fet que lamentablement defugen bona part dels artistes afeccionats. Un coneixement d’art , de la seva història , els seus estils, els seus artistes, que donés pa sa  forjar la bastida interior que de totes totes  enriquiria el seu fet creatiu.

Avui , Carme López ens mostra el seu treball en el camp de l’aiguada i les tintes, amb petites incursions d’altres elements , cercant una llibertat compositiva que potser encara no ha trobat en el conreu de l’oli. I ho fa amb el tema marí , tal i com indica el  títol de l’exposició “Reflexos del mar”,presentada a la sala del casal I ho fa amb gosadia, sense por i volent anar més enllà, encara que en algunes obres es desequilibri i perdi el compàs del ritme adequat. Però més val apostar per l’aventura que quedar-se immòbil en unes marines més habituals, caduques, acadèmiques, i sense vibració encara que a bon segur més comercials.

No podem , ni devem dir, que ens trobem davant d’una gran exposició. Ens mentiríem a nosaltres mateixos i al que ho llegeix, però el pitjor és que mentiríem a l’autora. Ens trobem davant d’una exposició digne i correcte que demostra la millora  de la seva línia creativa, encara que pensem que aconseguirà el seu objectiu quan aconsegueixi lligar adequadament el ritme i la lleugeresa d’aquestes aquarel·les avui presentades, amb la textura i densitat de les seves habitual obres a l’oli i acrílic.

Una exposició que mostra com amb l’esforç continuat , i amb modèstia, defugint de tota supèrbia , s’aconsegueixen sempre passes endavant. Un exemple que bé podrien seguir altres autors del seu nivell.

les imatges han estat extretes de les xarxes socials

LA TENDRESA PICTÒRICA DE MAGDA GENESTAR.

Magda Genestar és una apreciada il·lustradora que ara traspassa les seves sensacions a una vessant pictòrica , expressant la més dolça i tendra de les mirades al voltant de l’univers del quotidià.

L’obra de Genestar , establerta en un perfecte domini del dibuix i dels ambients, com a bona il·lustradora que és, s’estableix en una poètica endolcida del quotidià, en un reflex més il·lusionat que no pas real del que significa la vida mateixa. Una mirada que vol propagar i defensar allò que podríem qualificar com a tendre o bonic, entenent com a tal un cert senti demodée de la vida i la pintura.

Molt en l’estilística de Badia Camps, Genestar es mou cercant aquells oh que bonic, tant per l’acurada realització pictòrica del seus treballs, establerts sense màcula en la urbanitat més intensa, però quedant-se simplement en el paper d’espectador, sense expressar mai passió de cap mena, que és el mínim exigible a un artista si es vol considerar coma  tal i no es vol quedar en el qualificatiu de pintor

D’aquí que l’obra de l’autora , a la que cal respectar el seu alt nivell de l’ofici, encara que pequi d’un evident enfarinament del global, resti absolutament inocua en el sentit de vibració general. Poètica simple per bocabadar mirades poc exigents i amants de sensibilitats poc exigides.

Certament hi ha obres que mereixen una certa atenció, justament les que defugin d’aquest bonisme/boniquisme però aquelles en les que al “Cuqui” , oset protagonista , esdevé personatge central devaluent fins a mínims un treball que formalment mereix respecte.

Exposició molt correcte en el formal, un fet a remarcar però que no implica la correspondència en el sentit creatiu d’obra d’art.

PETITES EXPOSICIONS. AYMERICH/ SCHAAR

El meu pare, de qui vaig aprendre tot el que sé d’art , em deia que era molt important veure-ho tot, que fins en la més simple de les exposicions hi havia alguna cosa per aprendre i que justament en elles era on hi podria trobar aquell detall que més em sorprendria, just el que m’ha passat aquest dies amb dues exposicions d’aquelles que considerem menors.

Una d’elles és la del malauradament desaparegut Guillem Aymerich que presenta els seus “Ninotets” al hall de la Biblioteca Pompeu Fabra.

Aymerich era sens dubte un artista peculiar. El seu era crear petits “teatrillos”  en els que presentava un petit acudit, o representava un fet real que li havia provocat una emoció. Uns teatrillos amb personatges i tota la decoració ad hoc, creada físicament ad hoc per ella mateix. Però tot això no ho feia en una composició habitual si no que ho col·locava en l’interior d’una botella, com si d’un vaixell d’idees es tractés.

Es clar que un fet com aquest sembla estar més proper a l’artesania que no pas a l’art , però és tal la gràcia, i l’encant dels seus treballs que seria del tot una injustícia, reduir-los a un fet lúdic artesanal, com si de la torre Eiffel feta amb escuradents. El treball d’Aymerich té la gràcia i lla frescor d’aquell que sap perfectament expressar les seves emocions i sensacions en aquesta aposta lúdic-artística, i a fé que ho feia de meravella. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment més tancat.

A la sala del casal exposa l’alemanya afincada fa temps a la nostra comarca , Elisa Schaar . Ho fa amb una exposició de títol “Summerswing” que s’adapta perfectament al sentiment que vol trametre amb les seves obres, unes obres plens de ritme i d’un ambient absolutament càlid en l’entorn d’aquesta abstracció cromàtica de clar component líric que practica.

Schaar segueix en la línia que ja ens presentava en l’espai capgròs però amb un avanç important  en el que pertoca a la seva llibertat compositiva. Les seves obres es veuen ara més àgils i menys acartronades, amb el gest marcant el ritme i la potència, amb un agosarament més atractiu i alhora controlat de la paleta cromàtica, enormement càlida.Però aquest avenç conceptual no acaba d’arrodonir-se en un fet que ha de ser  molt important en la seva pintura com és el salt a les mides més grans. 

Ara i  aquí conjuga formats petits amb d’altres de mitjans, i en la comparança directe , s’evidencia un equilibri superior en les obres petites , front les altres en les que existeix una certa desestructura en el conjunt de l’obra , però que s’intueix podrà ser superada aviat i donarà pas a una creadora més valenta i madura. 

Però hi ha dos elements que l’autora ha de superar ràpidament. Un la saturació d’obres en cada exposició. Si ja era evident a l’espai capgròs, ara s’accentua en les dimensions d’una sala petita i en certa manera claustrofòbica i en l’aparició d’unes mides més grans. Cal urgentment depurar el nombre de peces de les seves exposicions. I l’altre està en la inversemblança dels seus preus. Que una autora desconeguda ,i en formació gosi col·locar preus entre 4 i 5000 euros és tal bajanada que es desqualifica per si mateixa.

Petites exposicions que permeten observar detalls creatius  que  mostren sensibilitats  en un cas, alhoraa que albirar noves perspectives en l’altre.

15X15

Dels múltiples actes artístics que organitza l’Associació Sant Lluc, els meus preferits sons ens dubte , la Biennal Torres García i l’exposició del 15 X 15. Dues mostres en certa manera antagòniques, però que reflecteixen perfectament la contradicció pròpia de la creació artística: per un cantó l’obre de grans dimensions , l’espectacularitat , la demostració de la magnificència de l’ofici, l’obra que aclapara i domina, el broc gros de l’art. Per l’altre tot just el contrari, l’essència, la necessitat de despullar el concepte, la grandesa de les coses petites, el broc petit.

Enguany un cop més , s’arriba a la mostra 15 x 15 realitzada ara per obligacions logístiques a la sala del Casal amb la participació de 65 artistes que com és habitual han presentat en l’obra per ells seleccionada el millor del seu fer.

Fer una reducció a la mida 15 x15 és molt difícil. Jo diria que és com un tweet d’art , reducció al mínim  dels caràcters a emprar i amb aquesta limitació assolir una obra en la que s’expressi les mateixes emocions i sensacions que en un altre de mida habitual.

I hem de dir que l’aposta és reeixida quasi per a tots els participants, el que per aquells que volem anar més enllà de l’aparença és un magnífic element analític que ens permet discernir possibilitats i realitats d’aquells artistes als que tenim al costat i dels que ens hem acostumat a veure i gaudir del seu fer.

Un anàlisi que comporta una bona nota general sense entrar en detalls. En una mostra coral com és aquesta no és bo, ni escaient , fer lloança del bo i escarni el dolent. De tot n'hi ha a l’exposició però amb una nota general  ben positiva el que ha de permetre una venda generosa ja que per una xifra reduïda podem gaudir d’un original  de qualitat i en moltes ocasions amb la signatura d’un artista notable.

Encara que aquest apartat del preu permet una altra visió psicològica i de l’autoestima  d’alguns participants.

 És enormement significatiu examinar els preus amb el que han qualificat a les seves obres els mateixos artistes. Certament hi ha un nivell, una història , i un currículum que fa obligada una variació en el preu de les diferents obres i diferents artistes. Però et quedes garratibat quan veus com certs artistes inflen el preu sense que existeixi motiu ni qualitatiu ni curricular. En la comparança tenen el seu càstig, però que recordin tots que , tal i com vaig penjar al fb , que la fundació Pasqual Maragall ofereix una lito de Ràfols Casamada de 40x30 per 50 euros.la comparança és insultant.

Dues dates: qualitat i preu que cal considerar en aquesta exposició a la que convido visita i a ser possible adquisició. Hi ha moltes obres que valen la pena , i més si en considerem el preu.Una ocasió que caldria aprofitar.

ALBERT GERONÉS.- DOS MIL SETZE

La sala del Casal Aliança acull la primera exposició mataronina d’Albert Geronés, amant de l’art i que arriba al mateix, com tants d’altres , al finir la seva vida laboral fet que li permet esplaiar-se en una afecció de sempre  però mai reeixida en plenitud.

Ens trobem doncs davant l’obra d’un neòfit, ben format en el concepte , història i evolució de l’art , però amb les mancances pròpies d’un aprenentatge que com succeeix sempre en casos semblants , és més ràpid i accelerat del que caldria,degut a la pressa pròpia de l’autor en la necessitat d’avançar en la capacitat d’expressar les seves emocions.

Geronés va començar la seva experiència artística en el camp de la figuració, com és habitual, però ràpidament va fer un gir cap aquesta abstracció que ara ens presenta, una abstracció divergent i convulsa en la que se sent a gust, on el gest, la taca i el color, dominen abastament.

Encara que presenti algunes obres més suaus, frontereres amb un cert abstraccionisme líric, l’obra de Geronés s’estructura pels verals d’un expressionisme abstracte,ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries.

Geronés fa aposta pel visual, intenta cridar l’atenció de l’espectador per l’atracció cromàtica,en  una línia d’aires mediterranis de la que en surt prou airós amb la seva curta experiència.

Però és evident que per parlar d’art cal més, molt més. Podem aconseguir una aparença reeixida, encara que amb prous conceptes tècnics a millorar, però ara falta el discurs , aquell que sols s’aconsegueix enfortint l’ànima de la peça i això sols és posible amb temps i meditació, reflexionant sobre l’obra , daturant-se davant d’ella i introduint-se en la seva profunditat. Un fet que requereix de temps i de paciència, elements que massa vegades no estan a l’abast dels principiants.

Serà aquí on es decidirà el futur del creador. En l’anàlisi, la serenor, en la fredor de l’autocrítica , eliminant i llençant pel barranc més d’una peça i dedicant-se fins l’extenuació en altres.

Ara de moment i com a resum del comentari. cal dir que en un sentit absolut, l’obra de Geronés està on ha d’estar , en les beceroles d’un llarg camí. En el relatiu, mirant el poc que havíem vist d’ell, s’evidencia un progrés  ràpid i efectiu, per el que cal estar-ne satisfet. Però la vàlua de l’avui presentat la tindrà el propi autor, si d’aquí un temps quan faci una nova exposició s’espanti d’aquesta d’ara mateix. Serà el símbol més preclar que hi ha camí per anar més enllà del pintor dominguero o del més simple dels afeccionats.

(Les imatges han estat extretes del blog de la Associació Sant Lluc)