diumenge, de juny 30, 2013

ELS CÀNTIRS DE JOSEP M. JARA



En Josep M. Jara és un artista argentoní que ens acaba de sorprendre a tots amb un projecte en el que el càntir, aquest element emblemàtic d’ Argentona , n’és eix, raó i resultat alhora.





Jara ha fet una potent reelectura de 21 dels càntirs que conformen la col·lecció dels càntirs de l’any , és a dir els càntirs de diferents indrets, èpoques i cultures que son reproduïts i venuts en la festa del Càntir de cada any , i d’això ja en fa més de seixanta.

Una relectura feta amb filferro de diferents tipus i colors  i l’afegitó de pedres, plàstics , elements de bijuteria i altres que ajuden a arrodonir unes peces que ens han sorprès de manera positiva per la seva habilitat , capacitat creativa i en especial per la versatilitat d’un concepte obert que ha estat treballat de manera tècnicament impecable i plàsticament agraïda , amb un resultat reeixit del tot.


El conjunt consta de 21 peces que van encapçalades per una gran reproducció del Càntir d’Esparraguera ( reproduït a l’any 1951) , realitzat amb 600 metres de filferro, amb l’inclusió de turqueses i sodalites , amb una alçada de 66 cm i un diametre de 51 cm, amb un pes total de 115 Kg. Una peça que ha estat lliurada al museu del Càntir per que formi part de la seva col·lecció.




La resta d’obres s’han distribuït entre diferents comerços d’Argentona i s’han posat a la venda amb la intenció de que els guanys de la mateixa vagin destinats a Càritas local , fet que s’ha de remarcar com es mereix.




Una veritable demostració d’art al carrer que es pot visitar en aqust mes de juliol a Argentona i de la que un en ofereixo el pertinent enllaç al facebook de l’autor.









dissabte, de juny 29, 2013

JORDI VILA RUFAS , UNA ALTRA VISIÓ DEL RETAULE





Arriba l’estiu , canvia l’estació però el Museu Arxiu de Llavaneres , Can Caralt, ens segueix oferint exposicions de primera d’aquelles que tan mancades n’estem a Mataró. Ara per aquest mes de Juny ens ofereix una magnífica mirada a l’obra del retaulista Jordi Vila Rufas que ens va deixar fa un parell d’anys. De la mà de la família podem gaudir a una escollida tria que ens permet endinsar-nos més en l’artista que no pas en l’artesà, fet que no tan sols l’enlaira a ell ans també enlaire el noble art del retaule , quasi sempre considerat com art menor, decoratiu , i especialment de caire religiós.





Certament el retaule és en si mateix un art de caire religiós , com indica la pròpia paraula que ens parla de “ rere la taula” en referència a l’altar cristià i el cert és que la seva història ha anat lligada essencialment, fins i tot en temps moderns, a aquest caire quasi de manera única. Jordi Vila Rufas va intentar però acostar aquesta tècnica a unes visions més generalistes , encara que s’ha de reconèixer que amb reduït èxit, en l’ intent , com molt bé va expressar Francesc Miralles en la presentació de la mostra , de reconduir la concepció del retaule al fet merament tècnic , i per tant acostant-lo a unes visions més diverses i humanes.





Però és evident que el pes de la història va ser més fort que el pes de l’art. Vila Rufas , com el cas de Francesc Vilasís en el camp de l’esmalt, son l’exemple de al perfecció tècnica i alhora de la capacitat de transformació de la mateixa per uns verals ni tan sols somiats per els seus seguidors.

Per això es molt, però que molt aconsellable, acostar-se a Can Caralt. Per un cantó per observar la passió de l’ofici, però primordialment per veure la seva adaptació al llenguatge, per variat que sigui , aconseguint sempre un tremp comunicatiu i artístic exactament igual que si hagués emprat qualsevol tècnica més habitual. És aquí on Vila Rufas ens demostra la seva vàlua com el gran artista que va ser , essent aquest l’accent en el que s’ha d’observar una exposició de més que recomanable visita.

ÀLVAR SÁEZ

En el moment de les paraules inaugurals varem conèixer el fet de que Àlvar Sáez , el bon amic que portava de manera més directe el concepte artístic del Museu, havia estat “foragitat” , per dir-ho d’una manera fina”, de l’equip del Museu.

La raó no havia estat professional i sí política. com a conseqüència de les lluites polítiques d’aquells que van prometre servir al poble des dels seus càrrecs de representants del mateix i l’única cosa que els hi preocupa és aconseguir el poder i no el servei a la ciutadania.

Actituds tan estúpides, irracionals i insensibles com aquesta poden fer trontollar , quan no enviar en orris, la magnífica tasca artística i cultural de la gent del Museu que ha convertit en Can Caralt en exemple i far de l’activitat artística de la comarca, amb exemple ben evident amb l’actual exposició.

Per això tot el meu suport i recolzament a Àlvar Sáez i a tot l’equip del Museu que estic convençut es compartit per tots aquells que d’una o altre manera han tingut contacte amb Can Caralt en aquests darrers anys i que sempre han/hem sortit amb la satisfacció del bon treball que allà es duu a terme.

Tot amb el desig de que es pugui trobar aquell punt d’enllaç per retomar un camí que mai hauria hagut de trencar-se de tan lamentable manera.





dimecres, de juny 26, 2013

ESPAI D’ART / TERESA PERA . COL·LECCIÓ BASSAT



Aquí teniu el darrer "Espai d’Art" que s va emetre ahir per m1tv. En ell el protagonisme l’assoleix l’artista vilassarenca, encara que actualment resident a Tordera, Teresa Pera que ha estat la gran sorpresa de la temporada amb la seva exposició al Museu Monjo de Vilassar que presentava el subjugador títol de “L’aparent densitat de la matèria”

Una magnífica exposició que ha estat un veritable esclat de bon art , en aquest cas mitjançant la seva subtil abstracció i que col·loca el seu nom en el petit apartat d’artistes a seguir. Per això i per el molt d’interessant que diu en l’entrevista us recomano amb tot plaer que us acosteu al programa.


COL·LECCIÓ BASSAT / NAU GAUDÍ





Demà dijous ( o avui dijous per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) a dos quarts de vuit del vespre la Nau Gaudí de nou es vesteix de gala per a la inauguració del quart tastet de la col·lecció Bassat , i el tercer dedicat a la dècada dels setanta, amb el protagonisme de Sergi Aguilar, Rafael Bartolozzi, Joan Pere Viladecans, Victor Mira , Zush, Jaume Genovart , Perecoll, Manuel Molí i Francesc Anglés.





Una nova mirada , aquesta més interactiva que les anteriors més dedicades per se a l’abstracció i la figuració, que ens aporta la contundència d’aquest polièdric art que va dominar en el nostre país en els sempre durs moments de la transició.
Una exposició que , sense haver-la vist, ens atrevim a recomar-la amb tota intensitat.


dilluns, de juny 24, 2013

QUAN UNES BONES OBRES NO FAN UNA BONA EXPOSICIÓ






Tots aquells que s’acostaren a “Begemot” en el decurs de la seva mostra col·lectiva inaugural  van quedar subjugats per unes obres que depassaven en molt el nivell mig de l’exposat. Eren unes obres intenses , fresques , de gran capacitat artística i comunicativa que a més a més presentaven un treball tècnic prou remarcable. Els noms dels autors de les mateixes , esdevinguts doncs en referent de la mostra, eren el pintor barceloní Paulí Josa i l’escultor cubà Dogny Abreu. Ara , en començar l’estiu , ambdós son els protagonistes en forma de mostra dual en la mateixa galeria.




Paulí Josa és un artista abstracte en el sentit més estricte de la paraula. La seva abstracció és ample i de ventall variat ja que tant és capaç de practicar un expressionisme intens com decantar-se per una abstracció orientalista de caire líric , passant per una polièdria vivencial en la que el gest , el ritme i el color li marquen les arestes comunicatives. Tot això amanit amb una acurada tècnica que li serveix per vestir sempre adequadament els seus treballs.


Mitjançant la xarxa hem pogut veure com el treball de Josa , malgrat aquesta certa disparitat manté un nexe unitiu que dona coherència al mateix, alhora que ens permet veure el lligam que fa que el dispar no esdevingui dispers. 

Lamentablement però , aquest lligam del que parlem no apareix en cap moment en la mostra en la que s’agrupen obres del tot diverses en èpoques, estils, concepcions i resultats , fet al que si hem d’afegir un poc encertat muntatge “expositiu”,  converteix el conjunt en un totum revolutum que en res afavoreix ni a l’artista ni al seu treball, per poc que hagi tingut a veure en la tria i el muntatge de la mateixa.





Fet semblant succeeix en el cas de l’escultor Dogny Abreu. La seva obra mereix una bona dosi d’elogis. Tècnicament molt acurat tant si treballa la pedra com en la fusta que és la seva gran especialitat , Abreu practica una figuració complexa amb uns personatges que provoquen un cert neguit a l’espectador per el seu to de magicisme i ancestralitat que supuren. Unes escultures que obren interrogants i exigeixen respostes ben interioritzades.


Unes obres molt potents en la individualitat o en el petit conjunt com pot ser la magnífica sèrie de caps que ofereixen una més que solvent prestància, però clar son obres que demanen solituds i defugen de qualsevol interferència , condicions de les que no disposen en aquesta ocasió, convertides en elements parells a l’obra de Josa , sense que en cap moment existeixi el diàleg entre ambdues , fet clau per a l’èxit de l’exposició.


Ens trobem dons davant d’un cas , si més no peculiar. Ens trobem davant de dos bons artistes , amb bones obres però que conformen una exposició poc agraïda , i molt per sota del nivell que significarien per si mateixos i en conjunt. La causa per més que ens dolgui és evident, aquí existeix un clar problema de la plasmació de la idea conjunta i aquesta és una responsabilitat absoluta de la galeria ja que per el que sabem poc hi ha tingut a dir-hi els protagonistes.

Han passat ja cinc mescos d’ençà que Begemot va obrir les seves portes i aquests cinc mesos no semblen haver servit de molt. Potser és dur el que vaig a dir però Begemot precisa urgentment d’un “Chicote” de les galeries d’art. Sortosament té un punt molt positiu que no és altre que el “material” ,dons disposa d’un seguit d’autors que li poden servir per mantenir nivell i vida , però si no fa un tomb en tot el que l’envolta , la vida de Begemot es presenta curta , però que  molt curta.

Des d’elements accessoris però importants, com ho son les invitacions, la manca de catàlegs , la publicitat , l’absència de contactes amb els mitjans informatius locals que converteixen les seves exposicions com inexistents , la carència d’un mailing escaient, la nul·la relació amb el món de l’art local que fa que per exemple en aquesta darrera exposició sols tres (xifra exacte) artistes locals s’acostessin a la inauguració no existint cap acte coincident , degut a que ningú en tenia notícia. La ...






Però pitjor és l’apartat més artístic com ho son les múltiples deficiències en el concepte i muntatge de l’exposició en sí i dels espais expositius, elements fonamentals per a l’èxit artístic i comercial d’una exposició.
Una exposició no ha de ser mai un seguit de peces col·locades més o menys adequadament. L’exposició ha de crear un ambient que afavoreixi en tot la deguda comunicació entre l’artista i l’espectador, i això no succeeix en aquest cas. Cal apostar ben fort per aquest punt i fer-ho de manera conseqüent , i fer-ho és deixar-se estar de pijadetes per centrar-se en l’essencial que ha de ser.

Una exposició es munta amb temps i precisa de la complicitat de l’artista. No pot ser que s’obrin les portes sense que l’exposició estigui adequadament penjada. No poden existir peces alienes a la mostra que confonguin a l’espectador que no entén que fan allà. No poden existir elements decoratius aliens que distorsionin la mirada global de l’obra presentada.





L’art no deixa de ser fum i il·lusió i aquest no es pot oferir en un galimaties ambiental esdevingut desori. El millor menjar del món no semblarà tant bo en una tasca deixada i desarreglada. I això és el que succeeix ara. Josa i Abreu son dos magnífics artistes , amb una obra important i de qualitat que desapareix en un espai que precisa d’una urgent organització de portes a fora i de portes endins.

Algú pot pensar que som massa exigents , que tan sols estan començant , i és veritat, però crec que si volem adreçar la barca ara és el moment o farem tard . Jo , com afeccionat a l’art , com a crític i com a  ciutadà de Mataró vull que Begemot funcioni. I que funcioni bé i a ser possible molt bé. L’art , els artistes i la cultura de la ciutat precisen d’una bona galeria comercial. Però ara ja es evidència que cal variar el rumb o la barca s’estavellarà contra les roques , i a no tardar molt.

Una galeria d’art ha de saber conjugar cultura i negoci. Ens agradi o no , sense diners la solució és abaixar persianes. Cal apostar doncs per una galeria sostenible. Ser happy flowers està molt bé en la teoria, però el futur és inexistent si no es toca de peus a terra i s’estableixen uns fonaments que res tinguin a veure amb la improvisació.

Begemot té il·lusió i ganes , el que és molt important. Té contactes artístics , que també ho és. Ara li cal treballar els fonaments , escoltar , analitzar i treballar a fons. I fer-ho amb un camí de ruta ben traçat que caldrà seguir malgrat els esforços. Sols així el futur de Begemot tindrà un altre color que el que té avui mateix.

Potser per tot això jo us aconsellaria en visitar l’exposició. Essencialment per que es tracta de dos bons artistes amb bones peces exposades , i en segon lloc ja que fent costat és més fàcil poder prendre decisions, que és ni més ni menys el que han de fer Margarita i Jorge.

Esperem i desitgem que siguin a fi de bé.




dissabte, de juny 22, 2013

MATARÓ VIU







Dijous al vespre vaig arribar a casa amarat de suor. No era una suor de calor, que també ho era , ni era tampoc aquella suor de transport públic ni la provinent d’un esforç físic . Era aquella suor especial que els mataronins tenim quan estem tots ben apretats esperant la crida , amb els xics a dalt tot cridant als gegants que no n’hi ha prou, o després comptar no se quantes vegades fins a quinze mentre eixim Riera avall amb els gegants en el desvetllament. Era una suor que bé podríem definir com suor a mataronisme.




Era així ja que tornava d’assistir a dos actes en el que el mataronisme, aquesta manera de ser que ens converteix en mtv havia dominat per damunt de qualsevol altre consideració, en aquest cas literària i/o artística. Es tractava d’haver assistit de manera continuada a la presentació del llibre que la Pilar González Agápito (la PIli, com s’ha cansat de repetir en Manuel Cuyàs en la seva brillant presentació) ha escrit tot refent els seus records més íntims i vivencials en relació a la Pça Xica , el seu “pati d’estels” com deia el magnífic periodista que fou en Joaquim Ripoll i que va escriure un llibre de vivències parell, en aquest cas en relació al “seu” carrer gran d’Argentona. I a la presentació de les obres “espriuenques” del bon amic i gran escultor, en Manuel Cusachs, realitzada al Museu de Mataró.

Soc de poble i em sento de poble. He viscut a cavall d’un poble petit , com ho era l’Argentona de la meva infantesa i joventut, i un poble gran, que és el que no deixa de ser Mataró , i que mai deixi de ser-ho. I m’agrada aquesta vida de veïnat, de complicitats i coneixences que es produeix en aquesta proximitat. 

Per això entenc molt bé el desig del llibre de Pilar González , i el desig de compartir-lo de tanta gent que va  deixar en petita la sala del Col·legi d’Aparelladors, en una presentació magistral per part de la protagonista i , com no, d’en Manuel Cuyàs que encara que sembla no li acaba d’agradar , és el veritable cronista de Mataró, el Permanyer capgròs , al que ja s’acosta quan es passeja amb barret per els seus eixos central en ple hivern.

M’agrada teoria de les dues “matarós” d’en Cuyàs i en Salicrú. Em recorda el que em deia el meu pare quan m’aconsellava que no m’esforcés mai en fer content a tothom, que era impossible , i més a Mataró on tot té el duplicat i el contrari alhora. I em recordava que a Mataró hi havia Santa María i Sant Josep; els salesians i Valldemía; el cor de María i les capes ; les confraries dels Doloros i la Soledad; el Foment i la Sala Cabanyes ; els científics i la UEC ; el Mataró i la gàbia; el Laietània i els Lluïsos ; el casino i l’Sport; i com no, la Pça de Cuba i la Pça Xica.

Una presentació magnífica per un llibre magnífic que caldrà llegir ja que un , no pot oblidar-ho, prové d¡’aquest costat de la Riera , just a la frontera , però del carrer Nou , que això és pedegree.

I de Can Xammar a Can Serra on en la seva sala principal , curulla a més no poder, en Manuel Cusachs presentava per primera vegada a Mataró tota la seva col·lecció d’obres que un qualificaria com “espriuenques”. Espriu és un poeta complex literàriament i jo diria que encara ho és més si en parlem de la seva translació plàstica. El cert és que molts s’hi han acostat però pocs han vist reeixida la seva personal lectura. Un d’aquests pocs agraciats ha estat sens dubte en Manuel Cusachs .




En aquesta particular ocasió s’ha de dir de vell antuvi, i sense cap mena de sentiment contrari que la gent de Cultura s’ha lluït. Muntar una mostra d’aquest tipus és difícil. Ho han fet amb senzillesa, però amb intensitat. Han sabut jugar perfectament en la dualitat literatura / plàstica i a més han col·locat adientment la música del poemes cantats i així han confegit un muntatge modern, àgil, atractiu i el que és més important , planer per acostar a l’espectador al món d’Espriu i de Cusachs. Per tant, felicitats de tot cor.

De les escultures de Cusachs poc hi ha a parlar, doncs ja ho hem fet quan tocava. Ara , vistes en el context del temps , sempre important en el camp creatiu, Cusachs ens demostra la seva dual saviesa tant d’home de cultura com d’escultor i per tant traductor volumètric de sensacions i emocions. Unes obres. les seves, que ens parlen abastament de desitjos i il·lusions , però també de preguntes i respostes , o de preguntes sense resposta. Tot amanit en el sentiment textural d’un Cusachs clàssic i mediterrani , potser en el moment més visceral de la seva visió creativa.






Potser per això en arribar a casa no m’he estat d’anar a trobar-me amb el llibre que amb els poemes d’Espriu i les obres de Cusachs va editar “Àmbit” allà l’any 89 , és a dir fa quasi 25 anys. M’he sadollat com no amb les paraules de R.P.Balsch que en fa la presentació i m’he quedat amb la lletra majúscula i picuda de Salvador Espriu que ho encapçala tot.

Un “tot” magnífic que ningú s’ha de perdre. Cusachs i Espriu , sens dubte un binomi fet un , com ho marca el retrat del poeta que realitzà l’escultor. Un retrat magistral que hauria de ser lliço obligada per a tot aquell que gosi anomenar-se com retratista.



dimarts, de juny 18, 2013

NOVES EXPOSICIONS







Quan la temporada ja està en les seves acaballes i quan hom pensa ja més en les vacances que no pas en l’art , encara en aquests propers dies hi ha un seguit de noves exposicions de les que paga fer-ne esment i fins i tot aconsellar-les , abans fins i tot d’haver-les pogut visitar.

Així demà al Museu de Mataró s’inaugura la mostra: Senzillament Enric Quintana. Imatges i paraules d’Enric Quintana, aplegant les seves dues vessants creatives , com ho van ser la poesia i per damunt de tot la fotografia.

Així l’exposició estarà conformada per 300 fotografies distribuïdes en set àrees : Política , barris, personatges , moviment obrer , activitat cultural, racons de Mataró i fotògraf de premsa. Set àrees en les que tots aquells que d’una o altre manera vàrem viure els darrers anys de Franco i la transició , a bon segur ens veurem transportats per el temps i recordarem , que és una altre manera de tornar a viure , aquells temps, aquells moments , aquells fets i aquells indrets. Potser per això em sembla molt interessant la possibilitat que tindran els protagonistes que apareguin en les imatges , d’etiquetar-se i etiquetar indrets i fets per documentar de manera més clara els fets viscuts que van ser captats , amb mà de mestre , per Enric Quintana.






Dijous , i al mateix Museu de Mataró, serà el torn de Manuel Cusachs que de nou ens farà avinent la seva relació artística creativa amb Salvador Espriu tot presentat la sèrie d’obres que realitzà en els anys 80, basades en el poemes d’Espriu de la sèrie El caminant i el mur.



Encara que son obres que ja s’han vist, segueixen mantenint la seva perdurabilitat creativa i artística ja que tant la poètica d’Espriu, com la seva translació plàstica en les mans de Cusachs , tenen raó de persistència. Unes peces escultòriques que aniran ara acompanyades de dibuixos preparatoris i dels complements poètics i auditius per completar una exposició que malgrat el temps seguirà mantenint vigència i qualitat.







Finalment a Begemot, la galeria del carrer Fra Lluis de León , després d’estrenar-se expositivament amb l’obra de Joan Poch , ara ens presenten una mostra dual, amb les pintures de Paulí Josa i les escultures de Dogny Abreu.

Tant Paulí Josa, un barceloní afincat a Premià de dalt, com Dogny Abreu, un cubà afincat a Sant Just , van ser les veritables estrelles de la col·lectiva inaugural. Josa amb la seva abstracció i Abreu amb les seves inquietants figures , mostraven aquest art incisiu i ple de misteri que tan ens complau.

Ara , en aquesta mostra conjunta , serà el moment de demostrar la vàlua del seu fer, en una mostra que a priori es presenta molt atractiva i que caldrà visitar , en el desig de que serveixi de veritable palanca per arrancar definitivament aquest boig projecte de Begemot. Un projecte professional que bona falta ens fa a la nostre ciutAT.

Tres exposicions de prou qualitat com per acabar de manera mgnífica la temporada.

dilluns, de juny 17, 2013

TÀPIES



Ja era hora de que no haguéssim de parlar de Madrid per a una exposició essencial, d’aquelles d’obligada visita. M’agradaria somiar que les coses poden canviar. Així aquesta setmana ens assabentàvem de que la magnífica mostra de Pissarro, ara en el Thyssen , arribarà a la tardor a Barcelona  al Caixafòrum ( quatre euros per entrar si no ets de la caixa de l’estrella ). I ara tot ja sembla estar a punt per l’exposició que ens convertirà en l’enveja de quasi tots, que no és altre que la mirada que al voltant d’Antoni Tàpies ens oferiran a partir d’aquest cap de setmana el MNAC i la fundació de l’artista.

No tinc cap mena de dubtes que serà una exposició transcendental per poder entendre el particular món de Tàpies per a tots aquells a qui la seva obra ja ens portava al nirvana , però principalment serà una mostra que haurà d’obrir les claus del seu món particular a tanta gent que encara els hi és llunyà, quan no arriba a ser en certa manera un artista rebutjat.

Tàpies és a bon segur un artista controvertit. Ho és en el sentit personal ja que la seva manera de ser , i especialment la seva actuació contra la gran majoria d’artistes de la seva generació, l’ ha fet guanyar un bon nombre de justificats enemics. Però el que és pitjor , és un artista rebutjat per el que en podríem dir la mass mèdia, que sempre l’ha considerat com un revolucionari especial però sense el pedegree d’iconoclasta que precisa tot artista que estant a la contra vol estar a l’hora en l’acull que de segur mereix per la seva qualitat.

L’especial controvèrsia que sempre l’ha embolcallat , ha creat dos bàndols en certa manera irreductibles. Els dels “fans” de Tàpies , que el consideren com un dels grans del segle XX ( entre els que m’hi trobo)  i els altres que no acaben de trobar raó, fonament i causa a un discurs que va molt més enllà de la plàstica.

Ara , i en aquesta magna exposició, la sortida a la llum de la col·lecció personal de l’artista ( tant de peces pròpies com d’altres que les considerava com a seves i alhora essencials per el seu treball) , ens permetrà examinar sota un angle més personal i íntim a un artista del que ningú pot negar la seva qualitat. I si vostè, amic lector, Tàpies no li complau i més aviat li provoca basques , crec que ara és el moment per pertànyer a la llum. És difícil entendre l’art sense veure que Tàpies és un dels grans.

De moment, i per anar fent boca, valgui l’enllaç del magnífic article que ens oferia El País semanal aquest cap de setmana.

I d'ell , una frase que va en remarcat, "... començar eliminant l'intel·lectual per atacar el llenç de manera vital". Que molts en prenguin nota. 




diumenge, de juny 16, 2013

MASSES POCHS



No es habitual que un artista realitzi tres exposicions que pretenen tenir un cert nivell, en menys de tres mesos, I és menys habitual encara que dues d’elles es solapin , en dues galeries professionals i a pocs km de distància. Alguna vegada haurà succeït i en el cas d’algun artista professional d’ample volada i ben ample fons d’armari, però no en un artista amb poca volada professional i que intenta obrir-se pas en el camp artístic.

No és habitual, i s’ha de dir que tampoc gens aconsellable, ja que quan conflueixen aquests vectors de proximitat en el temps i en l’espai hi ha alguna cosa que s’escrostona. Certament tres mesos no és temps prou suficient com per haver assumit nous reptes creatius i per tant en el que s’exposi hi haurà una disfunció evident. I si a més hi afegim l’accessori de la dualitat ens podem trobar amb unes mostres coixes ambdues , o amb una clara disparitat qualitativa , el que signifiqui una manca de respecte per una galeria i els seus espectadors.

Una mica de tot això és el que succeeix a Joan Poch , aquest artista desfermat que després d’exposar al mes de març al museu del Càntir, ara ens sorprèn amb dues exposicions coincidents, a la galeria Begemot de Mataró, que inaugura amb ell la seva experiència expositiva , i a la galeria “ab” de Granollers. Dues exposicions diferents , amb molts detalls inclòs contradictoris , que si bé ens fan mantenir la idea de que en Joan Poch existeix ànima d’artista i pot assolir un futur positiu ( és a dir , el mateix per el que li varem donar la primera oportunitat seriosa a l’espai capgròs), ens presenta tant alt grau de contradiccions que de nou ens obliga a reclamar una exigència de reflexió profunda i un asserenament en la velocitat compositiva que ens permeti albirar una realitat artística , impossible avui per avui de definir davant el garbuix conceptual i estructural que ens ofereix.




Així a Begemot ens ofereix un cocktail de sensacions ben aleatòries. Per un costat aposta per la façana figurativa, amb el treball realitzat per a la carpeta “M” , realitzada a l’ensems amb Emília Illamola i Joan Carles González. Un treball massa il·lustratiu i un xic mancat d’intencionalitat subjectiva.

Al seu costat apareix un cert garbuix pictòric de difícil lectura concordant, en el que tant apareix una simplificació vers l’abstracció més decorativa, com un cert retorn a la iconografia de la nova figuració, però sense presentar camins definits. Unes obres que assoleixen un nivell més que interessant en un parell d’elles però que s’escolen en la manca de continuïtat general del presentat al que ajuda sens dubte un erroni muntatge general que barreja obres de l’autor amb altres que li son alienes ( pecat greu de galeria principiant ) , i que en certa manera desconnecten el flux unitiu ; si és que existeix , de la mostra.




Una unitat que si apareix en el cas d”Kreta” , l’exposició que presenta a  la galeria “ab” de Granollers , en la que ens ofereix una aposta diferent amb un sols recordatori que ens serveixi d’enllaç.


Aquí l’abstracció és la que domina i a més una abstracció més esponjada en la que la força està per un costat en una iconografia més personalitzada , on signes , detalls i lletres  encaixen en una paleta més nítida i contrastada en la simplicitat i en un desig de lectura més directe per part de l’espectador.

Però de nou es nota que el treball en aquest camp és encara molt primerenc. Hi ha una certa aposta per unes noves tonalitats i per unes densitats texturals i tàctils que trenquin l’habitual sentiment de pintura plana , però aquesta posta queda més “dipositada” que no pas incorporada a l’obra , el que trenca l’esquema de serenor que pregona l’artista.

És per això que ens trobem davant d’un Joan Poch que ens presenta aquí i allà uns detalls positius i enceta uns camins que permeten  pensar que allà hi ha futur, però que amb una rapidesa inusitada els tanca per intentar provar unes altres coses que a vegades no surten tan reeixides.


És per això que de nou ens cal reclamar “reflexió” i serenitat. No per molt matinar surt el sol més aviat , diuen , i Poch vol matinar massa i a l’hora del migdia ja està cansat. Hi ha forces obres que pregonen nivell però quasi cap està acabada convenientment. Em recorda l’amant de problemes matemàtics diversos que el que el preocupa és saber direccionar el problema i no es preocupa en acabar-lo. Poch actua igual en el camp de l’art. Direcciona la creació però no aprofonditza en la mateixa per a treure'n tot el suc que li sigui possible.




I la solució la té ell mateix i ben a prop. En aquestes exposicions la pintura ve acompanyada de les escultures de caire ceràmic. En elles es veu un llenguatge plenament assumit, una tècnica perfectament assentada , i uns resultats que responen perfectament a les intencions de l’autor i que alhora son plaents per a l’espectador. Just això és el que li manca a Joan Poch en la seva pintura: Assumir un llenguatge plàstic, el que li sigui més plaent; assentar uns conceptes tècnics que avui per avui encara trontollen en diverses ocasions i finalment establir un nivell comunicatiu directe , defugint principalment d’aquest desig de transcendència literària que a vegades sembla voler imposar en el seu treball, per començar per allò tan simple en l’aparença i tant difícil en la realitat , com parlar de tu a tu, entre el creador i l’espectador receptor.

Sols amb la serenor i la tranquil·litat per davant, i deixant el temps just per a la cuita de cada obra , Joan Poch podrà descobrir la seva veritable ànima d’artista i transcendir més allà de l’aparença més o menys encertada que ara domina la seva obra. Llavors hi haurà un sol Joan Poch, no com avui en el que els molts pochs son com els arbres que no ens deixen veure el bosc


dissabte, de juny 15, 2013

LES DONES DEL COTÓ




Marga Riera és persona fidel a les seves idees conceptuals de la vida i de l’art. Una fidelitat que es demostra un cop més en la seva exposició “Les dones del cotó” , homenatge a totes els dones que tan durament van treballar en el món tèxtil, amb referència especial a la gent de la nostra ciutat , i més especialment a les seves antecessores familiars. Una exposició inspirada en el llibre “El silenci dels telers” , de la també mataronina Assumpta Montellà.

Diem fidelitat conceptual ja que Marga Riera manté en la seva línia artística el desig  d’intentar anar més enllà d’un esteticisme en la recerca d’un missatge en el que els camps social i de la dona tenen un paper protagonista molt important . Fer-ho a més, amb l’absoluta intencionalitat de provocar una reflexió i/o motivació a l’espectador.

Una fidelitat que es manté igualment en l’artístic amb el seu tarannà plàstic habitual, en aquest reduccionisme cromàtic , ara trencat en part en certes obres com la ben reeixida que serveix de cartell de la mostra, i sempre més en el camí de crear ambients que no pas plasmar identitats. Per això “les dones del cotó” és una mostra made in Marga Riera , sense sorpreses de cap mena, ni per bé , ni per dolent.




Deia Marga Riera en el dia de la inauguració que el plantejament ara presentat era un plantejament recent. Que la lectura de l’obra de Montellà la va motivar i va deixar el projecte previ de la mostra per capgirar-ho tot per poder presentar els treballs que ara s’exposen. I aquesta immediatesa es nota. El treball és potent en el concepte , es nota apassionat i a la recerca de l’impacte i la reflexió, però en canvi pictòricament queda una mica esfilagarsat , amb una certa sensació d’obra inacabada , de manca de temps per refilar detalls , per acabar de fer bé la vora , - i valgui com mai el símbol tèxtil -, i el resultat se'n ressent. 

Potser per això jo en voldria fer una lectura de futur d’aquesta exposició. La veig una mica com aquella obra de teatre que s’estrena a comarques per anar-la refilant i polint per ser estrenada a la capital. Crec que el tema és més que interessant i presenta un munt de camins plàstics i expressius , però aquesta recerca precisa d’un temps que ara no ha existit. En la continuació i l’amillorament del projecte hi ha la suficient càrrega de futur per poder pensar, i desitjar , que hi ha d’haver un nou capítol d’aquestes dones de cotó amb més ample volada i amb un arrelament conceptual i plàstic molt més definit que no pas ara.




dimecres, de juny 12, 2013

JAUME ROCAMORA . EL PODERÓS RITME DE LA LÍNIA





Quan entro a una sala d’exposicions tinc el costum , just abans de començar la visita , de fer-ne una ullada general des de l’entrada. És com si amb ella pogués copsar el general del que s’hi cou i pogués rebre les vibracions de l’art que allà s’hi atresora. Son pocs segons, però sempre valuosos, ja que un comença la visita amb una sensació d’haver passat una prèvia encaminadora.

La sala del col·legi d’aparelladors és magnífica per dur a terme aquest petit truc personal. L’escala d’entrada et deixa en penombra poden visionar el conjunt del presentat des d’una perfecta situació amb un xic d’elevació, de modus i manera que un ja entén a priori de quin pa es menjarà en la mostra.  Com no que he mantingut la meva actitud en l’actual exposició de Jaume Rocamora , i he de dir que com molt poques exposicions que allà s’hi ha realitzat  he pogut sentir el flaire d’un art veritable, de manera tan intensa i contundent.

En Jaume Rocamora és un artista tortosí massa desconegut per a la gran majoria malgrat el seu important currículum i principalment , malgrat la gran qualitat del seu treball. Ara a Mataró, i de la mà de la gent del Sant Lluc i especialment de la seva amiga Quima Romero , podem gaudir d’un petit recull , esdevingut veritable mostroari del seu fer , que ens permet extasiar-nos de la subtil sensibilitat geomètrica que atresora.

Manllevo la frase de Piet Mondrian que Raquel Medina de Vargas va emprar per encapçalar la seva presentació ja fa uns quants anys, al Museu d’Art Modern de Tarragona. Diu: “En general, la majoria no ha entès que podem expressar la veritable essència per mitjà d’elements constructius neutral; és a dir, que podem expressar l’essència de l’art”.

Rocamora , que no dubtem és ben amant de l’obra de Mondrian, es mou de manera permanent en la recerca d’aquesta l’essència . Ho fa mitjançant la purificació al màxim dels seus treballs, als que despulla de tot allò que pot destorbar el reconeixement de l’únic que sembla interessar-li, en aquesta recerca constant de la simplicitat més pura aconseguida mitjançant la suma de complexitats que ell mateix provoca en l’obra. Una recerca de puresa absoluta en un àmbit que fins i tot el cromatisme es descartat a element accessori per accentuar encara més la nuesa del conjunt.

L’exposició es presenta sota el títol de “Simbiosi permanent” i queda estructurada en tres parts , a qual més interessant.
En primer lloc ens trobem amb un grup de gofrats en blanc immaculat que pertanyen a la  sèrie “Bustrofèdica Anaglífica”. Uns gofrats impecables, aclaparadors en la seva nues ai en la seva perfecció. Unes peces que podent ser fredes per la seva aparent simplicitat , esdevenen un far magnètic per als bons degustadors d’aquesta especialitat.




També ens trobem amb un seguit de llibres d’autor, en aquesta sempre agosarada juguesca de la creació limitada a una necessitat però alhora superant els seus marges per esclatar en la seva individualitat. Un apartat en el que cal afegir-hi un logo físic que presideix la mostra i esdevé imatge perfecte de la tangencialitat inclusiva de l’art i el disseny amb una unió que en aparença pot ser residual però que en ànima és absoluta.





Finalment ens trobem davant dels seus col·lages, aquesta conjunt d’obres realitzades amb cartó en les que Rocamora gaudeix i fa gaudir amb els seus equilibris geomètrics , en un cinetisme que jo defineixo com silent, en certa manera , com ell mateix definia , molt a l’estela de Sempere, però amb dos motius de clara diferenciació, la cromàtica que produeix en Rocamora un sentit molt més subtil , i la del volum en la que la mínima gradació dels empelts en el treball de Rocamora li donen un dinamisme de perspectiva que el converteix en un cinetisme en certa manera arquitectònic que essent novedós és alhora enormement plaent en el visual i enormement seductor en el camp sensitiu.





Si aquestes virtuts no fossin suficients per se per gaudir d’una magnífica exposició, Jaume Rocamora afegeix un afinat sentit de globalitat, tant en el que pertoca a les peces en la individualitat  com en el sentit general de l’exposició. El muntatge particular dels seus díptics, tríptics i políptics , ben conjugat amb el muntatge general de l’exposició, arrodoneixen una mostra que és una pura meravella i que mereix un aplaudiment dels més tancats.

Per això si al entrar deia que havia sentit el flaire d’un art veritable, en sortir he tingut el convenciment de que em trobava davant d’una injustícia flagrant, aquella que permetia que Jaume Rocamora no ocupi un lloc preeminent en el camp de l’art català.

Una exposició d’obligada visita. Sens dubte una de les millors de la temporada.

Felicitats.

PS.- Per arrodonir, el conjunt la mostra era inaugurada en el dia de la mort de Santi Estrany, aquest gran artista de la línia recta. A més Jaume Rocamora és fidel devot de Torres-García , essent una frase seva la que encapçala l’opuscle editat per l'Universitat d’Alacant i el Centre Ovidi Montllor.

Una conjunció, en aquest cas rectilínia , o si voleu anar més enllà, geomètrica, que encara dona més força a la brillantor de la mostra.