TÀPIES I MATARÓ

 

Aquests dies de nou és actualitat Antoni Tàpies per la inauguració en la seva fundació de l’exposició El moviment perpetu del mur  de quan Tàpies es va convertir en Tàpies, segons deia ahir Teresa Sesé a La Vanguardia.

Fora de que m’agrada molt Tàpies , i per tant no em perdré aquesta exposició a la seva fundació , m’interessa molt aquesta exposició per si parla de l’exposició que Tàpies va fer  al Museu de Mataró de l,11 al 25 de gener de 1953. Una exposició   que durant molts anys no apareixia en cap dels currículums expositius de l’autor i que curiosament va portar molt enrenou a la nostre ciutat.

Així en el Diari de Mataró del dia 10 de gener es deia: “Se inaugura este domingo la obra de este joven pintor que viene precedida por los exitos alcanzados en Pittsburgh y en la Bienal de Venecia y que nos abre amplios horizontes en el campo puramente metafísico en el que su pintura marca hu hito fundamental”.

Amb motiu de la inauguració es realitzà una conferència de títol “Pintura actual: Antonio Tàpies”, a càrrec del “publicista y prestigioso critico de Arte, Alejandro Cirici i Pellicer”. El dia 17 i a la portada del diari “Mataró” i a tres  columnes apareix un magnífic article del mateix Cirici en honor i presentació d’Antoni Tâpies que provocà els primers dilemes que s’acentuaren quan el 28 de gener es publica al diari al crítica que signada per A.C. , sigles que corresponen a Antoni Comas , el mataroní que fou historiador de la literatura i crític literari, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i membre electe de l'Acadèmia de les Bones Lletres alhora que director del departament de Filologia Catalana.

La crítica acavaba  així : “Esta mitología es la versión personal artística de la auténtica realidad que es la realidad del espíritu. El espíritu no debe amoldarse a la realidad, sino la realidad al espíritu. Todo arte en metamorfosis. En Tapies todo esto se cumple perfectamente, no en vano es el mejor entre los jóvenes pintores catalanes”.

Pocs dies després , el 7 de febrer,  en el mateix diari apareixia una carta de resposta a la crítica favorable que havia signat Antoni Comas. En la mateixa es posava a parir més al critic que no pas a Tapies tot dient .” de paso recomendamos a A.C. Que procupre aprender mucho en materia de Arte para que así  pueda expresarse habilmente y con más claridad. Sepa también A.C. que es atrevido no cometer un error al afirmar que esa exposicion  “ ha merecido la aprobación de quantos se interesan por este orden de coses. Suponiendo, claro està, que estas coses son el Arte y entre los que se interesan por él, también estamos nosotros, los que hace años nos dedicamos a estudiar precisamente “este orden de coses” y gracia a Dios seguimos creyendo que somos artistas”.

Signaven aquest escrit , els germans Jaume i Jordi Arenas juntament amb Manuel Cuyàs i Marià Ribas, el que provocà una ample polèmica a la ciutat de la que en cal dir en van sortir guanyadors , malgrat la magnífica resposta que van rebre poc més tard d’Antoni Comas, aquets vegada sense pseudònim, en que sense pels a la llengua qualifica d’artistes entre cometes als signants i els hi deixava un repàs de coneixements importants, acabant “ solo la mediocridad artística , por más honrada que sea, y una falta de visión històrica pueden conduir a la final ironia de mal gusto que cierra la carta”. 

Un escrit magnífic  que deixà molt tocat a Antoni Comas que poc després  abandonaria el paper de crític que seria agafat en començar la nova temporada per el meu pare Pere Pascual Clopés “PIC” que seria el que m’injectà el verí fins ara mateix.

Una exposició, que amb el terrabastall que comportà, marca de manera ben clara l’estat de l’art a Mataró en aquells moments, alhora que ens mostra clarament el preludi del que significà l’explosió artística a la ciutat que es produí vint-i-cinc anys més tard, també capitalitzada en els seus començaments per la segona exposició de Tàpies que va ser el febrer de 1972 en un àmbit més normalitzat, mentre que la tercera vegada que arribà obra de l’artista a la ciutat va ser al maig del 2004 en una itinerant organitzada per el departament de Cultura de la Generalitat que passejà per tot Catalunya l’obra de l’artista.

Finalment la darrera presència que va ser molt testimonial , va estar a l’any 2014 a Ca l’ Arenas que dintre del cicle Art a Mataró 1942-1958 van realitzar una petita mostra de l’artista la costat del treball de Moisès Villèlia, una mostra més anecdòtica que no pas significativa.

Per això, i per el molt que val i significa l’artista, crec que el bon afeccionat no s’ha de perdre aquesta exposició de la Fundació Tàpies que ara és actualitat a la seva fundació.

 

AIRE I TERRA . MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Amb una més que interessant mirada a aquests dos grans monstres de l’art català , com ho son l’Antoni Tàpies i en Moisés Villèlia , Ca l’Arenas tanca la seva temporada de mostres complementaries en relació a aquest projecte trianual que hauria de recuperar la memòria de la realitat artística del Museu de Mataró mitjançant el repàs a la realitat artística de la ciutat en els seus protagonistes, tant locals com aquells de forans que van exposar a la mateixa i van incidir en el seu sentit artístic. Una recuperació que no ha aconseguit ni de bon tros ans més aviat al contrari , creant una imatge absolutament falsa i desenfocada del que succeí en aquells moments.

Vull remarcar de bones a primeres i per que ningú es porti a engany i no faci lectura correcta del que vaig a dir que aquesta exposició que podem veure durant tot l’estiu a ca l’Arenas és una magnífica mostra que ens permet tenir pinzellada del fer d’aquests dos grans artistes en aquells moments difícils d’afirmació de la seva personalitat creativa i que per tant és absolutament aconsellada la seva visita.

Dit això però haurem de convenir que l’exposat correspon en ben poc al plantejament conceptual del propòsit de la mostra , a ben segur degut a l’absolut desconeixement del comissari en relació a Mataró, i el més sagnant desconeixement del Museu vers la seva pròpia història , com queda palès en el patètic resultat de les carpetes informatives. I dic patètic, tant per l’escàs nombre d’informació en les mateixes , com per la gran quantitat d’errors que acumulen.

Uns aspectes que queden en evidència en les obres presentades en la mostra i que trencant el rigor mínim exigible a una entitat museística , dues terceres parts de l’exposat no corresponen als terminis que marca la mateixa, terminis lliurament escollits per els organitzadors ( fins 1958 ).

Es doncs moment d’anar a pams, separant el fons de la forma. Si ho fem així ens trobarem amb una exposició molt interessant ja que ens apropa als moments de definició creativa dels dos artistes. Per un costat Tàpies està en el moment de l’abandó definitiu del que hauríem de considerar com pseudo- figuració , que l’havia dominat fins aquells moments, per endinsar-se definitivament en el concepte abstractiu i especialment en el tractament de la matèria , començant a afermar els fonaments de la seva creació en la línia de la personalitat que li ha donat coneixement i fama.

Una mirada possible gràcies a unes obres prèvies ja conegudes a Mataró dons formen part de la Col·leció Bassat i en ella han estat exposades i a un seguit d’estampes de gran qualitat que delimiten de manera ben clara el trencament definitiu de Tàpies en la seva aposta per l’art que li ha donat merescuda fama.

Per l’altre costat Villèlia es mou encara en el camp de la talla que domina com pocs en raó del seu ofici d’ebenista fi, però els seus sentits de ritme i principalment de domini de l’eteri  comencen a fer acte de presència en els seus entrefilats preludi evident del que serà el seu idioma plàstic en el conjunt del seu historial.

Unes obres, les ara presentades, que ens encaminen a la juguesca del moviment i la simplicitat que esclataran poc més tard , en especial quan apareix la canya com element de volum , el que serà definitiu en la seva evolució posterior. Unes obres que son fonament, preludi, projecte , diguem-li com vulguem , però que conformen l’essència del que després serà la realitat creativa de l’autor.

Però és clar una cosa és la realitat objectual i altre la conceptual, i és aquí on la mostra cau mancada de fonaments. És així ja que la mostra es construeix presentant la dualitat dels treballs de Tàpies i Villèlia com elements detonadors d’una certa revolució artística en l’adormida Mataró de l’època , cosa que no va ser així ni de bon tros.

Tàpies exposa al museu de Mataró al 1953 i la seva exposició és pura dinamita en l’àmbit artístic mataroní . Ho és per l’article de presentació d’Oriol Bohigas però especialment per la crítica que en fa l’Antoni Comas en la que no tan sols defensa apassionadament l’autor ans desqualificada de manera contundent l’art que duen a terme les patums locals del moment el que provoca una resposta en forma del “grup dels dotze” ( Rafael, Jordi i Santi Estrany, Jordi i Jaume Arenas, Emília de Torres, Miquel Massot, Lluís Muntané, Manuel Cuyàs, Jordi Puiggalí, Ricard i Alfred Opisso ) que realitzen una exposició magníficament reconstruïda en el concepte, en el menjador del casalot.

L’exposició de Tàpies sacseja. Potser és la primera vegada que un art nou domina en les sales del museu i això és difícil de paír i més si els comentaris cde la crítica en son positius. Però aquest cop que significa Tàpies no té res a veure amb Moisès Villèlia que exposa l’any següent però amb una obra inciàtica que presenta un domini tècnic per damunt del concetual i que no sobta tant ja que Villèlia és abastament conegut com a ebenista reputat en la restauració i recuperació dels tresors artístics de les esglésies mataronines. 

No serà fins el 1959 , fora del terminis explícits de la mostra , quan Villèlia no esclatarà del tot amb una exposició que convertirà al museu coma far d’atracció i farà que a Mataró si apropin el més remarcable dels àmbits artístics de l’època.

És a dir , ens trobem davant d’una magnífica exposició artística i creativa , que cal visitar de totes totes , però que no respon en res a les propostes conceptual realitzades per un Museu que no sap res de res i un comissari evidentment savi en el general , però llec absolut en la particularitat local, el que converteix el conjunt en un desgavell sense rigor que esdevé absolutament inacceptable per un lloc que segons consta és la seu de l’apartat artístic del Museu de la ciutat.

Una mostra dons magnífica en l’obra i detestable en el correcte desenvolupament del concepte de la mateixa. Fent paral·lelisme fàcil, un magnífic recital de flamenc quan havíem adquirit una entrada per a un concert de jazz, o un magnífic plat de peix de primera qualitat quan el que esperàvem era un “chuletón” per llepar-nos els dits.

Una mostra més doncs del fracàs conceptual absolut d’aquesta temporada que no ha pogut ser salvada per la qualitat individual de les exposicions presentades.

(Fotografies extretes de la xarxa social del Museu de Mataró)

PS.- Si esteu interessats en l'obra de Villèlia cal recomanar l'actual exposició que ens presenta la Fundació Vila Casas en el seu espai escultòric de Can Mario a Palafrugell)

MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Demà a Ca l’Arenas s’inaugura una exposició que sigui com sigui serà molt important. El seu títol “Aire i terra” i els seus protagonistes  uns joves Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. Una exposició que crec paga la pena recomanar de bell antuvi.

Els que em segueixen al fb saben que hem fet un seguiment de la magre difusió que Cultura ha fet de l’event ja que mentre de fa dies està amplament publicitada l’exposició de David Bestué que forma part de la taxa noeística d’obligat compliment a disposició dels mals anomenats artistes contemporanis, sols des d’ahir ( i ja era hora ) el web de Cultura mantén en portada l’exposició de Tàpies i Villèlia.

Una exposició que encara que segons fa preveure la noticia serà una mostra minsa i escarransida ( sols ocupen la sala 1 i la galeria ) mereixeria una explicació molt millor que no pas la confusa i en bona part errònia que s’explicita. Un desenvolupament de la notícia trist, llastimós i impropi per a un cicle que pretén ser un recordatori històric de l’art esdevingut a la ciutat.

Expliquen que “ ...Villèlia i la seva dona, la també artista Magda Bolumar, estaven vinculats amb els Estrany, juntament amb el grup d’amics d’Artual que junts van ser fonamentals en l’impuls de l’art modern a Mataró. ..” (afirmació difícil d’acceptar i compartir ) i el lliguen amb l’exposició de Tàpies i el desideràtum que aquesta va muntar a la ciutat. 

No menteixen però la realitat i la història no és aquesta ni de bon tros, ja que la relació de Villèlia amb Mataró no ve per Estrany i cal recordar que Magda Bolumar apareix , per lògica d’edat , molt a posteriori. ( El seu casament és a 1958 ).

Villèlia que va néixer a Barcelona el 1928, es trasllada a Mataró el 1940 ( amb 12 anys d’edat) ja que el seu pare, reputat fuster , és nomenat director d’una ebenisteria. Dos anys més tard deixa l’escola per anar a treballar amb el seu pare amb el qui munten taller propi el 1946. En ell es dediquen a l’ebenisteria artística i reben l’encàrrec de fer els retaules per el presbiteri de la basílica de Santa María i la totalitat d’una capella de l’església de Sta Anna.

El Sant Lluc de 1950 és la mostra que acull les seves primeres obres (talles) i en aquest camí realitza la seva primera exposició al Museu de Mataró el 1954 on comença el seu trencament amb la figuració. Una ruptura que vista la seva transcendència els anys posteriors (saló d’Octubre , Club 49 ) fa que decideixi dedicar-se professionalment a l’art.

Les seves primeres canyes es presenten a la sala Gaspar a l’any 1958 i és a l’any 1959 quan en la seva nova exposició al Museu de Mataró, repetint i mantenint el camí iniciat, aconsegueix que aquesta mostra  rebi el més gran i important nucli d’artistes que a bon segur han trepitjat mai la ciutat: Joan Miró, James Johnson Sweeney, Pierre Matisse, Jacques Dupin, Frank O’Hara ...).

Però és clar , tot això ja no hauria de correspondre al cicle actual de Ca l’Arenas que per raons difícils d’entendre va fixar el final d’aquest període en 1958.  I dic difícil d’entendre ja que a bon segur és data aprofitada ja que en aquest any és quan mor Rafael Estrany , però tenint en compte que la seva mort és el 17 de gener , el més correcte hauria estat acabar en 1957 , però....

Sigui com sigui, la potència de Villèlia està fora de lloc en aquest cicle. Entenem que s’hagi colat de transcantó després de que el comissari Mitriani fos foragitat escales avall de la casa familiar de Rovira Brull per apropiació indeguda de documentació gràfica sense cap mena d’autorització , fet que ha provocat que tal i com calia i era obligar , Josep Mª Rovira Brull no tingués la seva exposició en aquest cicle, i que com a conseqüència puguem ara admirar el treball de Villèlia .

Però si volem ser curosos en el desenvolupament històric queda ben clar que aquí hi ha un fora de joc evident . ( Com existeix també en altres fets del cicle com per ex. presentar obres de Rafael Estrany dels anys 20 ,d'Alfred  Opisso quan aquest encara no havia trepitjat mai Mataró etc ...).

Sigui com sigui fecilicitem-nos tots del bon art que podem gaudir, i fem-ho així. encara que sigui deixant de cantó les importants errades històric-documentals pròpies del desconeixement de la història i la realitat artística de la ciutat en aquells moments per part de, jo diria que de quasi tots aquells que maneguen aquest malaurat cicle.

PS.-Les imatges d’aquest post corresponen a la portada del catàleg de la mostra de Moisès Villèlia que de la mà de Manuel Cuyàs va ser exposada a Can Xammar , per un llavors sala d’exposicions municipal, a la temporada 1983-84.

I a la peça de Moisès Villèlia , nacarada per la seva dona Magda Bolumar , que va ser regal personal de l’artista al meu pare just en aquells temps i que pertany a la col·lecció familiar. Peça que vaig oferir per ser exposada per la seva peculiaritat i que no va ser del seu interès.

TÀPIES

Ja era hora de que no haguéssim de parlar de Madrid per a una exposició essencial, d’aquelles d’obligada visita. M’agradaria somiar que les coses poden canviar. Així aquesta setmana ens assabentàvem de que la magnífica mostra de Pissarro, ara en el Thyssen , arribarà a la tardor a Barcelona  al Caixafòrum ( quatre euros per entrar si no ets de la caixa de l’estrella ). I ara tot ja sembla estar a punt per l’exposició que ens convertirà en l’enveja de quasi tots, que no és altre que la mirada que al voltant d’Antoni Tàpies ens oferiran a partir d’aquest cap de setmana el MNAC i la fundació de l’artista.

No tinc cap mena de dubtes que serà una exposició transcendental per poder entendre el particular món de Tàpies per a tots aquells a qui la seva obra ja ens portava al nirvana , però principalment serà una mostra que haurà d’obrir les claus del seu món particular a tanta gent que encara els hi és llunyà, quan no arriba a ser en certa manera un artista rebutjat.

Tàpies és a bon segur un artista controvertit. Ho és en el sentit personal ja que la seva manera de ser , i especialment la seva actuació contra la gran majoria d’artistes de la seva generació, l’ ha fet guanyar un bon nombre de justificats enemics. Però el que és pitjor , és un artista rebutjat per el que en podríem dir la mass mèdia, que sempre l’ha considerat com un revolucionari especial però sense el pedegree d’iconoclasta que precisa tot artista que estant a la contra vol estar a l’hora en l’acull que de segur mereix per la seva qualitat.

L’especial controvèrsia que sempre l’ha embolcallat , ha creat dos bàndols en certa manera irreductibles. Els dels “fans” de Tàpies , que el consideren com un dels grans del segle XX ( entre els que m’hi trobo)  i els altres que no acaben de trobar raó, fonament i causa a un discurs que va molt més enllà de la plàstica.

Ara , i en aquesta magna exposició, la sortida a la llum de la col·lecció personal de l’artista ( tant de peces pròpies com d’altres que les considerava com a seves i alhora essencials per el seu treball) , ens permetrà examinar sota un angle més personal i íntim a un artista del que ningú pot negar la seva qualitat. I si vostè, amic lector, Tàpies no li complau i més aviat li provoca basques , crec que ara és el moment per pertànyer a la llum. És difícil entendre l’art sense veure que Tàpies és un dels grans.

De moment, i per anar fent boca, valgui l’enllaç del magnífic article que ens oferia El País semanal aquest cap de setmana.

I d'ell , una frase que va en remarcat, "... començar eliminant l'intel·lectual per atacar el llenç de manera vital". Que molts en prenguin nota. 

ANTONI TÀPIES

Avui no es pot començar un blog que tingui un cert aroma d’art sense parlar encara que sigui molt per damunt d’Antoni Tàpies , el per a mi millor artista del país dels darrers cinquanta anys.

Pocs artistes com Antoni Tàpies aconsegueixen lligar de manera tan rotunda i potent tota la seva trajectòria establerta després d’uns inicis referenciats en un món més figuratiu i subrreal , amb clares referències com Miró, Klee o Ernst, per evolucionar ràpidament cap una abstracció de línies potents a les que tant els materials emprats com el seu intens gestualisme aprofundit en una iconografia personal d’alt voltatge, li van donar una forta personalitat que va anar mollejant en una evolució filosòfica i pictòrica constant.

La pintura de Tàpies que mereix molt més que un apunt ràpid, precisa d’un intens anàlisi que a bon segur podrem llegir en aquests dies de la mà dels més excelsos crítics i coneixedors de la seva obra.

Una obra controvertida per a molts , titllada de bluff per aquells incapaços de mirar més enllà de la punta del seu nas , provoca en canvi en els seus seguidors , entre els que em trobo, un munt de sensacions plàstiques , sensitives i mentals difícils d’explicar. Una obra que com en el cas dels grans mestres s’ha mantingut amb potència fins el darrer dels seus moments , encara que per  a mi el millor Tàpies és el de la pintura matèrica , com es demostrà amb la seva gran exposició “Comunicació sobre el mur” ( 1992) que perdurarà per sempre en el meu interior , com una de les millors exposicions que he vist en la meva vida , i n’he vist milers.

Antoni Tàpies també va exposar a Mataró. Ho va fer a començaments dels anys 50 , calculo que a 1953 o 1954, com ho van fer tots els companys de Dau al Set i altres artistes importants del moment dons per un llavors el Museu de Mataró ( qui t’ha vist i qui et veu ) era un centre capital per els artistes més nous i emergents. Mentre que la resta de creadors ( Cuixart , Tharrats, Hernández Pijuan ...) si computen aquesta primera exposició , Tàpies mai l’ha considerada i no consta en el seu currículum.

Tàpies repetí exposició al Museu Municipal ara fa justament 40 anys amb una mostra  el cartell de la qual serveix per encapçalar aquest post. Darrerament, fa un parell de temporades , vàrem tenir ocasió de gaudir d’una bona representació d’obres seves en l’exposició itinerant duta a terme per  cultura de la Diputació de Barcelona, que s’exposà a Can Palauet.

També cal remarcar que la famosa escultura del “mitjó” que es troba a la terrassa de la Fundació Tàpies va ser realitzada a Mataró en el taller de Pere Casanovas ,amb qui es veu conversant animadament just el dia de la inauguració de l'escultura.