AIRE I TERRA . MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Amb una més que interessant mirada a aquests dos grans monstres de l’art català , com ho son l’Antoni Tàpies i en Moisés Villèlia , Ca l’Arenas tanca la seva temporada de mostres complementaries en relació a aquest projecte trianual que hauria de recuperar la memòria de la realitat artística del Museu de Mataró mitjançant el repàs a la realitat artística de la ciutat en els seus protagonistes, tant locals com aquells de forans que van exposar a la mateixa i van incidir en el seu sentit artístic. Una recuperació que no ha aconseguit ni de bon tros ans més aviat al contrari , creant una imatge absolutament falsa i desenfocada del que succeí en aquells moments.

Vull remarcar de bones a primeres i per que ningú es porti a engany i no faci lectura correcta del que vaig a dir que aquesta exposició que podem veure durant tot l’estiu a ca l’Arenas és una magnífica mostra que ens permet tenir pinzellada del fer d’aquests dos grans artistes en aquells moments difícils d’afirmació de la seva personalitat creativa i que per tant és absolutament aconsellada la seva visita.

Dit això però haurem de convenir que l’exposat correspon en ben poc al plantejament conceptual del propòsit de la mostra , a ben segur degut a l’absolut desconeixement del comissari en relació a Mataró, i el més sagnant desconeixement del Museu vers la seva pròpia història , com queda palès en el patètic resultat de les carpetes informatives. I dic patètic, tant per l’escàs nombre d’informació en les mateixes , com per la gran quantitat d’errors que acumulen.

Uns aspectes que queden en evidència en les obres presentades en la mostra i que trencant el rigor mínim exigible a una entitat museística , dues terceres parts de l’exposat no corresponen als terminis que marca la mateixa, terminis lliurament escollits per els organitzadors ( fins 1958 ).

Es doncs moment d’anar a pams, separant el fons de la forma. Si ho fem així ens trobarem amb una exposició molt interessant ja que ens apropa als moments de definició creativa dels dos artistes. Per un costat Tàpies està en el moment de l’abandó definitiu del que hauríem de considerar com pseudo- figuració , que l’havia dominat fins aquells moments, per endinsar-se definitivament en el concepte abstractiu i especialment en el tractament de la matèria , començant a afermar els fonaments de la seva creació en la línia de la personalitat que li ha donat coneixement i fama.

Una mirada possible gràcies a unes obres prèvies ja conegudes a Mataró dons formen part de la Col·leció Bassat i en ella han estat exposades i a un seguit d’estampes de gran qualitat que delimiten de manera ben clara el trencament definitiu de Tàpies en la seva aposta per l’art que li ha donat merescuda fama.

Per l’altre costat Villèlia es mou encara en el camp de la talla que domina com pocs en raó del seu ofici d’ebenista fi, però els seus sentits de ritme i principalment de domini de l’eteri  comencen a fer acte de presència en els seus entrefilats preludi evident del que serà el seu idioma plàstic en el conjunt del seu historial.

Unes obres, les ara presentades, que ens encaminen a la juguesca del moviment i la simplicitat que esclataran poc més tard , en especial quan apareix la canya com element de volum , el que serà definitiu en la seva evolució posterior. Unes obres que son fonament, preludi, projecte , diguem-li com vulguem , però que conformen l’essència del que després serà la realitat creativa de l’autor.

Però és clar una cosa és la realitat objectual i altre la conceptual, i és aquí on la mostra cau mancada de fonaments. És així ja que la mostra es construeix presentant la dualitat dels treballs de Tàpies i Villèlia com elements detonadors d’una certa revolució artística en l’adormida Mataró de l’època , cosa que no va ser així ni de bon tros.

Tàpies exposa al museu de Mataró al 1953 i la seva exposició és pura dinamita en l’àmbit artístic mataroní . Ho és per l’article de presentació d’Oriol Bohigas però especialment per la crítica que en fa l’Antoni Comas en la que no tan sols defensa apassionadament l’autor ans desqualificada de manera contundent l’art que duen a terme les patums locals del moment el que provoca una resposta en forma del “grup dels dotze” ( Rafael, Jordi i Santi Estrany, Jordi i Jaume Arenas, Emília de Torres, Miquel Massot, Lluís Muntané, Manuel Cuyàs, Jordi Puiggalí, Ricard i Alfred Opisso ) que realitzen una exposició magníficament reconstruïda en el concepte, en el menjador del casalot.

L’exposició de Tàpies sacseja. Potser és la primera vegada que un art nou domina en les sales del museu i això és difícil de paír i més si els comentaris cde la crítica en son positius. Però aquest cop que significa Tàpies no té res a veure amb Moisès Villèlia que exposa l’any següent però amb una obra inciàtica que presenta un domini tècnic per damunt del concetual i que no sobta tant ja que Villèlia és abastament conegut com a ebenista reputat en la restauració i recuperació dels tresors artístics de les esglésies mataronines. 

No serà fins el 1959 , fora del terminis explícits de la mostra , quan Villèlia no esclatarà del tot amb una exposició que convertirà al museu coma far d’atracció i farà que a Mataró si apropin el més remarcable dels àmbits artístics de l’època.

És a dir , ens trobem davant d’una magnífica exposició artística i creativa , que cal visitar de totes totes , però que no respon en res a les propostes conceptual realitzades per un Museu que no sap res de res i un comissari evidentment savi en el general , però llec absolut en la particularitat local, el que converteix el conjunt en un desgavell sense rigor que esdevé absolutament inacceptable per un lloc que segons consta és la seu de l’apartat artístic del Museu de la ciutat.

Una mostra dons magnífica en l’obra i detestable en el correcte desenvolupament del concepte de la mateixa. Fent paral·lelisme fàcil, un magnífic recital de flamenc quan havíem adquirit una entrada per a un concert de jazz, o un magnífic plat de peix de primera qualitat quan el que esperàvem era un “chuletón” per llepar-nos els dits.

Una mostra més doncs del fracàs conceptual absolut d’aquesta temporada que no ha pogut ser salvada per la qualitat individual de les exposicions presentades.

(Fotografies extretes de la xarxa social del Museu de Mataró)

PS.- Si esteu interessats en l'obra de Villèlia cal recomanar l'actual exposició que ens presenta la Fundació Vila Casas en el seu espai escultòric de Can Mario a Palafrugell)

MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Demà a Ca l’Arenas s’inaugura una exposició que sigui com sigui serà molt important. El seu títol “Aire i terra” i els seus protagonistes  uns joves Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. Una exposició que crec paga la pena recomanar de bell antuvi.

Els que em segueixen al fb saben que hem fet un seguiment de la magre difusió que Cultura ha fet de l’event ja que mentre de fa dies està amplament publicitada l’exposició de David Bestué que forma part de la taxa noeística d’obligat compliment a disposició dels mals anomenats artistes contemporanis, sols des d’ahir ( i ja era hora ) el web de Cultura mantén en portada l’exposició de Tàpies i Villèlia.

Una exposició que encara que segons fa preveure la noticia serà una mostra minsa i escarransida ( sols ocupen la sala 1 i la galeria ) mereixeria una explicació molt millor que no pas la confusa i en bona part errònia que s’explicita. Un desenvolupament de la notícia trist, llastimós i impropi per a un cicle que pretén ser un recordatori històric de l’art esdevingut a la ciutat.

Expliquen que “ ...Villèlia i la seva dona, la també artista Magda Bolumar, estaven vinculats amb els Estrany, juntament amb el grup d’amics d’Artual que junts van ser fonamentals en l’impuls de l’art modern a Mataró. ..” (afirmació difícil d’acceptar i compartir ) i el lliguen amb l’exposició de Tàpies i el desideràtum que aquesta va muntar a la ciutat. 

No menteixen però la realitat i la història no és aquesta ni de bon tros, ja que la relació de Villèlia amb Mataró no ve per Estrany i cal recordar que Magda Bolumar apareix , per lògica d’edat , molt a posteriori. ( El seu casament és a 1958 ).

Villèlia que va néixer a Barcelona el 1928, es trasllada a Mataró el 1940 ( amb 12 anys d’edat) ja que el seu pare, reputat fuster , és nomenat director d’una ebenisteria. Dos anys més tard deixa l’escola per anar a treballar amb el seu pare amb el qui munten taller propi el 1946. En ell es dediquen a l’ebenisteria artística i reben l’encàrrec de fer els retaules per el presbiteri de la basílica de Santa María i la totalitat d’una capella de l’església de Sta Anna.

El Sant Lluc de 1950 és la mostra que acull les seves primeres obres (talles) i en aquest camí realitza la seva primera exposició al Museu de Mataró el 1954 on comença el seu trencament amb la figuració. Una ruptura que vista la seva transcendència els anys posteriors (saló d’Octubre , Club 49 ) fa que decideixi dedicar-se professionalment a l’art.

Les seves primeres canyes es presenten a la sala Gaspar a l’any 1958 i és a l’any 1959 quan en la seva nova exposició al Museu de Mataró, repetint i mantenint el camí iniciat, aconsegueix que aquesta mostra  rebi el més gran i important nucli d’artistes que a bon segur han trepitjat mai la ciutat: Joan Miró, James Johnson Sweeney, Pierre Matisse, Jacques Dupin, Frank O’Hara ...).

Però és clar , tot això ja no hauria de correspondre al cicle actual de Ca l’Arenas que per raons difícils d’entendre va fixar el final d’aquest període en 1958.  I dic difícil d’entendre ja que a bon segur és data aprofitada ja que en aquest any és quan mor Rafael Estrany , però tenint en compte que la seva mort és el 17 de gener , el més correcte hauria estat acabar en 1957 , però....

Sigui com sigui, la potència de Villèlia està fora de lloc en aquest cicle. Entenem que s’hagi colat de transcantó després de que el comissari Mitriani fos foragitat escales avall de la casa familiar de Rovira Brull per apropiació indeguda de documentació gràfica sense cap mena d’autorització , fet que ha provocat que tal i com calia i era obligar , Josep Mª Rovira Brull no tingués la seva exposició en aquest cicle, i que com a conseqüència puguem ara admirar el treball de Villèlia .

Però si volem ser curosos en el desenvolupament històric queda ben clar que aquí hi ha un fora de joc evident . ( Com existeix també en altres fets del cicle com per ex. presentar obres de Rafael Estrany dels anys 20 ,d'Alfred  Opisso quan aquest encara no havia trepitjat mai Mataró etc ...).

Sigui com sigui fecilicitem-nos tots del bon art que podem gaudir, i fem-ho així. encara que sigui deixant de cantó les importants errades històric-documentals pròpies del desconeixement de la història i la realitat artística de la ciutat en aquells moments per part de, jo diria que de quasi tots aquells que maneguen aquest malaurat cicle.

PS.-Les imatges d’aquest post corresponen a la portada del catàleg de la mostra de Moisès Villèlia que de la mà de Manuel Cuyàs va ser exposada a Can Xammar , per un llavors sala d’exposicions municipal, a la temporada 1983-84.

I a la peça de Moisès Villèlia , nacarada per la seva dona Magda Bolumar , que va ser regal personal de l’artista al meu pare just en aquells temps i que pertany a la col·lecció familiar. Peça que vaig oferir per ser exposada per la seva peculiaritat i que no va ser del seu interès.