dimarts, de novembre 30, 2010

MARTA DURAN ANULA PER DIGNITAT PERSONAL, LA SEVA MOSTRA RESTROSPECTIVA A CELEBRAR
EN EL MUSEU DE MATARÓ





La propera primavera s’acompliran 30 anys d’ençà que Marta Duran va començar la seva activitat artística amb una exposició al Museu de Mataró, que en aquells temps era lloc habitual per la posada de llarg d’aquells artistes mataronins que apuntaven dignitat i qualitat artística.

De fa ja uns anys que Marta Duran tenia in mente celebrar-ho de la manera més adient , que per ella no és altra que fer-ho amb una ampla mostra retrospectiva que sense arribar a antològica , sí permetés veure l’amplitud de la seva trajectòria . Una obra amb peces recollides d’aquí i d’allà ja que com hom sap, Marta Duran és creadora amb una amplíssima activitat expositiva , el que fa que obres seves estiguin des d’espais tan nobles com ho pugui ser la Casa de Alba fins a la del més humil dels afeccionats. Una mostra amb el pertinent catàleg que alhora serviria per catalogar adequadament la seva obra. És a dir una retrospectiva com cal, ni més ni menys.
Un projecte que va ser acceptat per el Museu de Mataró i que segons Sergi Penedès en presentar la temporada artística, ocuparia les sales del Museu ( Can Serra) d’abril a juny.

Dons bé , ara i veient que el temps s’anava acostant i que per tant cada vegada es presentava més dificultosa la tasca de poder aconseguir l’exposició desitjada , i davant del silenci absolut del Museu i de l’IMAC , Marta Duran va decidir prendre l’iniciativa i establir contactes per poder posar ràpidament fil a l’agulla. El resultat ha estat del tot depriment. Del dit i acordat de fa ja molt de temps, res de res. La proposta es que es pot fer una exposició , el més apanyadeta possible, amb les obres personals, familiars i d’entorn proper , sense cap mena de possibilitat d’anar a fites més importants , i tot amanit amb un opuscle , que un suposa seria de l’estil i nivell insultant com els que es van fer amb Emília de Torres i Santi Estrany, catàlegs per els que hauria de caure la cara de vergonya ,- si és que en tenen, que un ho dubta -, a Marfà, Penedès i demés lamentables personatges que ocupen els càrrecs de responsabilitat en la cultura i el Museu de la ciutat.

Davant d’això Marta Duran , amb tota la raó del món , els ha enviat a dida i per dignitat personal ha decidit anular la prevista i per ella tan preuada , mostra retrospectiva.

El cert és que un ja no sap com expressar la seva indignació. Corria el mes de juny i la Família Rovira Brull decidia anular l’exposició d’en Josep Mª Rovira Brull a celebrar a Ca l’Arenas a l’entorn d’Art i Guerra, davant l’ incompliment absolut per part del Museu de les condicions establertes per la mateixa..
Ja han sigut diverses les vegades que hem donat el toc d’alerta davant el silenci al respecte de la mostra antològica de Josep Novellas que hauria d’inaugurar-me d’aquí a quatre mesos justos , i de la que la família encara espera tenir-ne notícies.
Ara és Marta Duran qui fuig espiritada de nou davant l’ incompliment del tracte per part del Museu de Mataró. I tot davant el silenci del mateix Museu, de Cultura i del propi Govern que alguna cosa hauria de dir davant aquest menysteniment constant envers els artistes locals.



I així s’escriu la història , de la que encara podríem donar més detalls  per cert més vergonyosos encara , però pensem que no cal. I si aviat l'oficialitat s'excusa tot dient que l’exposició s’ha suspès per el retard de les obres , aquesta serà excusa de mal pagador, com queda clar en la nota de premsa que l’Ajuntament dictava justament ahir , en el que fixa per mitjans de febrer la data del termini de les obres . La raó ha estat ben senzilla. Per dignitat Marta Duran els hi ha tancat la porta pels nassos, fet que l’honora com a professional ja que una mostra d’aquest tipus o es fa bé, o millor deixar-la al calaix i no matar el projecte.

És evident que les condicions econòmiques no son pas les millors per a grans exposicions , però també ho és que davant d’aquestes circumstàncies cal parlar , plantejar la situació, cercar solucions , intentar trobar un punt de concòrdia i no fer com s’està fent, que no és altra cosa que deixar passar el temps i després intentar actuar amb política de fets consumats. Però això no serveix quan es parlar amb veritables i seriosos professionals que tenen la força en la qualitat i la dignitat en la persona.

EXPOSICIONS

El corresponent disgust que ha significat per Marta Duran l’haver de suspendre la seva retrospectiva ha quedat compensat per la seva permanent activitat expositiva, amb fets com el que avui s’inaugurava la Col•lectiva de Nadal de la Galeria Comas ( jardinets de Passeig de Gràcia ) de la que és ja tradicional particpant , enguany amb la companyia de dos artistes argentonins , per un costat l’escultor Llucià González , habitual també de la galeria , i per l’altra de Josep Serra que amb el seu expressionisme abstracte forma part del petit grup d’artistes no figuratius amb els que la galeria vol obrir una nova àrea , defugint el camp de la pintura figurativa que sempre ha estat el seu sant i senya.

I si a les penes punyalades , Marta Duran exposarà ben aviat a Vitòria a la prestigiosa galeria Aitor Urdangarín, de parentesc ben directe amb qui tots imaginem.





Però la mala actuació de l’IMAC en relació a la plàstica està en que mentre potencia autors absolutament mediocres a qui organitza constantment exposicions , oblida sistemàticament a artistes de primera magnitud que a més practiquen una contemporaneïtat absoluta en la seva pintura. Hi ha dos exemple que són perpetus i imperdonables. Un és el cas de Rosa Mª Codina a la que la gent del Sant Lluc i la sala del Col•legi d’Aparelladors va treure de l’oblit expositiu a la seva ciutat , i l’altra és Carme Garolera.

Ara ens arriba la joiosa notícia que aquest dijous 2 de desembre inaugura a “Àmbit” l’exposició que porta per títol “Herbarium” que manté la línia conceptual dels darrers anys. Una exposició que caldrà visitar , com així farem , i que permet que una mataronina , amb estudi en un indret tan mataroní com el carrer Esteve Cortils , en la part baixa de Molins , substitueixi a un altre mataroni, com és Josep Mª Codina.


Carme Garolera ( a l'imatge així com la d'un treball que realitzà fa molts anys amb el taller de Gravat ) , una artista a la que els mataronins recordaran per un llunyà ja cartell de Les Santes ( 1999 ) amb el protagonisme d’unes llunes blaves , ocupa , i a més per Nadal, els espais d’Àmbit , amb el que tot està dit.

Per quan podrem gaudir-la a Mataró ?. Si és per l’IMAC o el Museu , no pateixin, els hi haurà sortit barba fins i tot a aquells que no en tenen.

És a dir més o menys com en els casos del nostre raca-raca

20 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


406 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

dilluns, de novembre 29, 2010

AVUI COMENÇA EL FUTUR



Potser qui llegeixi aquest titular i no em conegui de res pot pensar fàcilment que qui això escriu és d’aquells convergents que encara està saltant de joia en veure els resultats electorals i que,lògicament il•lusionat , veu avui albirar la llum més radiant per el seu país. I no és així.

Un ho diu des d’un sentiment d’esquerres, socialista i de progrés , però essencialment catalanista , eix al voltant del qual han de girar els altres concepte. Un ho diu amb el pes de la derrota , a la que un ha col•laborat amb el seu vot en blanc. Però un ho diu també amb el convenciment que a bon segur aquesta contundent pallissa , ha de ser revulsiu per regenerar a un partit encartonat (PSC) per un aparell burocràtic , poc engrescador i sotmès al poder d’un altra ( PSOE ) amb qui s’hauria de parlaren nivell d’igualtat i no de submissió com està succeint.

Els resultats no han dit res que no sabéssim. Que els socialistes catalanistes volem ser lliures de triar el nostre destí. Que ja estem farts de la vergonya de veure com els nostres diputats a Madrid voten en contra del que ha decidit el Parlament del nostre país. Estem farts de que sentir-se per damunt de tot català, sigui en el PSC una cosa tan etèria, que fins i tot rep l’apel•latiu de l’ànima catalanista.

Estem farts de campanyes electorals amb Corbachos d’estrella , i amb tota la patuleia capitalina , mentre amaguem Tura , Maragall ( els dos ) o Castells. Estem farts de que en el míting del Sant Jordi, Montilla sigui el teloner de Felipe González i Zapatero, quan hauria de ser al contrari, de totes, totes.

I quan s’està fart , passa el que passa.

Estic del tot d’acord amb les paraules de Montilla que també ens recorda Baron en el seu post. Cal refermar-se en els valors del socialisme, del catalanisme i del federalisme. I en compte amb la paraula :refermar-se , que potser és justament el contrari del que s’ha fet , amagant especialment el catalanisme en el darrer calaix de la còmoda , on tan difícil és arribar.

Potser per això , avui de nou la veu del mestre Ferran Mascarell ens il•lumina de nou amb un magnífic article de debat en el nou “ara” , sota el títol de “Ara toca ordre”. D ’entre moltes altres anàlisi fent referència a tots els partits , és ben convenient allò que diu al voltant del “seu” , i el “nostre”, PSC.

“...La derrota del PSC profunda. Una estratègia electoral incapaç de desmarcar-se del PSOE i obsessionada a rebaixar la identitat de la nació dels catalans ha esdevingut un fracàs sense pal•liatius. Els votants no han entès les seves receptes davant la crisi ni quin projecte per Catalunya defensaven. No cal dir que els reptes del PSC són extraordinaris. El primer serà reaccionar; difícilment podrà esperar a veure que passa a les municipals , com proposen alguns dels dirigents actuals. El segon serà saber construir una oposició activa i positiva capaç d’ajudar al Govern en les qüestions de fons. El tender, entendre, sense simplificar, les raons que l’han dut – en només set anys -, de la seva privilegiada situació del 2003 a la d’ara. El quart serà refer el seu discurs social demòcrata actualment sense ànima. I el cinquè – i probablement més decisiva – decidir-se a actualitzar el seu catalanisme, és a dir el seu relat sobre Catalunya, l’Estat espanyol i la seva relació amb el PSOE.


El dilema del PSC: obrir-se a les inquietuds dels ciutadans progressistes i catalanistes o bé enrocar-se. El President Montilla ha entomat el repte, ha anunciat que no repetirà com a primer secretari i s’ha declarat garant del procés de renovació. Aquest és el repte dels dirigents del PSC: disposar-se a liderar la reconstrucció d’un nou centreesquerra català amb un discurs inequívocament catalanista que trenqui dependències i que sàpiga desplegar l’anhel federalitzador sense negar la major. Catalunya necessita un Estat que defensi els seus interessos; el d’ara no ho fa i una majoria de catalans ho té clar. “


Es pot dir més fort , però no més clar. Aquest article i el de Ramoneda l’haurien de llegir els dirigents actuals del PSC , al menys cinquanta vegades , fins que  en tinguin clar coneixement i consciència. I de pas que algú li passi a la Chacón , no fos cas que imbuïda del seu sentit de “servei” es veies amb forces i coneixement d’intentar capitanejar el canvi. Que llavors si que ens agafaria el PP.

diumenge, de novembre 28, 2010

JOAN BROTAT


Potser una de les grans sorpreses de la Col•lecció Bassat està en la presència d’una quinzena de peces de Joan Brotat un artista mig maleït i no gaire habitual entre eles grans col•leccions d’aquest país.

Joan Brotat (1920 – 1990 )està definit segons la GEC com un artista que en la primera època, fins 1957-58, oferí un món ingenu, poblat d'éssers senzills, innocents, en actituds hieràtiques, a través d'una pintura plana, frontal i barroca, amb regust medievalitzant i un tast naïf. Evolucionà vers una visió turmentada i tenebrista i, més tard, vers una gamma suau, d'una certa serenitat, en la qual subsisteix, però, el drama.

L’obra que encapçala aquest post no és de la Col•lecció Bassat i sí de la meva particular i té una bonica història. Corria l’any 1980 i un grup d’afeccionats i inversors va apostar per Brotat, va adquirir molta de la seva obra i va voler potenciar-lo amb diverses exposicions per arreu del país. Va venir a Mataró per intentar exposar a la Caixa Laietana i aquesta , com feia quan no ho tenia clar , el va convidar a exposar primer a les seves segones sales com ho eren les d’ Argentona i Arenys.

El vaig conèixer a l’exposició d’Argentona. Soorut, malcarat , coix , destilava amargor per tots els costats , com si estigués emprenyat amb el mon per haver-lo castigat amb problemes físics i molt especialment per no haver-li donat el reconeixement que la seva obra a ben segur mereixia.

Em van presentar a ell com a PIC , el crític d’art , i ràpidament va lligar la figura amb la del meu pare i em contestar de mala manera tot dient-me que quan allà els començaments dels 50 havia exposat a Mataró, li havia fet una crítica molt dolenta que encara recordava. Vaig defensar al pare tot dient-li que si era així hauria estat en la línia de sinceritat habitual , però que en part m’estranyava ja que justament havia tingut forces problemes per haver defensat aferrissadament tot aquell nou art que s’anava exposant al Museu mataroní.

Quina seria la meva sorpresa quan al cap de pocs dies , m’arribava una carta seva amb la fotocopia de la crítica del pare i amb una targeta amb l’escrit que reprodueixo en una cara i el dibuix en l’altra, que ràpidament es van convertir en un dels meus tresors més preuats i emocionats.



Una emoció que de nou em surt a flor de pell tot gaudint de la seva gran qualitat amb les sorprenents obres que ens presenta la col•lecció Bassat.


DE DIARIS

Dia de votació i de calma tot esperant les vuit del vespre i veure la magnitud de la tragèdia.

Anar a votar de matí , abans de res. Votar en consciència , és a dir sense trair-se a un mateix. Votar un xic estranyat en veure el poc pes del sobre buit , quasi tant poc pes com el de la consistència catalana del partit en el que creus i que en la seva deriva t’ha deixat sense referents. Anar a buscar l’esmorzar i els diaris que donen pas a una magnífica pau d’aquest mati amb sol de tardor que el dia ens ofereix.

Avui , el sempre plaent esmorzar dels diumenges ha tingut un nou convidat a taula, el diari “Ara”. L’he comprat amb curiositat però he de confessar que també amb la prèvia d’una certa reticència, dons el que havia llegit de la seva gestació, línia editorial i intenció política , no m’acabava de fer el pes , però el cert és que el resultat és prou atractiu.

Ara és un diari modern , visual, agradable i engrescador en l’aparença, elements tots ells ben positius , però el que m’ha sorprès és el bon gruix de col•laboradors i de la qualitat de les columnes d’opinió , potser avui més treballades que en l’habitud pel fet d’aquesta sortida a la llum. Un diari que m’ha cridat l’atenció, m’ha motivat i que m’agradaria tingués futur en el sempre minse panorama de la premsa catalana, en el que la fusió El Punt- Avui , l’ha deixat sense un referent de qualitat.

Un diari al que caldrà seguir , i que justament demà en tindrè una bona prova de foc amb l’anàlisi dels resultats electorals.



Per l’altra costat i en el sempre fidel company de “El País” , com sempre en Josep Ramoneda fa diana amb un article “El fracaso de la izquierda catalana” que haurien d’aprendre de memòria tots aquells que tenen la més mínima porció de poder en el PSC. Un article que us recomano de tot cor i que per la seva llargària no reprodueixo ( el podeu trobar avui a l’edició digital i demà tot anat al cercador i clickant “josep ramoneda”).

De tot el que diu, que és molt i bo, valgui remarcar aquests paràgrafs:

“El martes de la pasada semana, última de la campaña electoral, el presidente Montilla anunció que si volvía a formar Gobierno, Antoni Castells y Ferran Mascarell serían los responsables de dos macroconsejerías, una de economía y otra de sociedad del conocimiento. Dos días más tarde, Montilla encabezaba el cartel del mitin socialista de fin de campaña, junto a la ministra Chacón, a Felipe González y al presidente Zapatero. Una flor al sector catalanista y un ramo de flores al PSOE. Podría parecer anecdótico y, sin embargo, es un breve compendio de los errores que han deteriorado el proyecto de los socialistas catalanes. Se decía que el partido socialista era el que mejor representaba la diversidad del demos catalán: que en su electorado había gentes de todos los espectros culturales, sociales e ideológicos. A base de querer contentar a todo el mundo, el PSC puede haber defraudado a casi todos. Apostó por los hechos con la esperanza de poder mantenerse en la ambigüedad a la hora de las palabras y ha resultado que los hechos sin palabras que les den sentido no lucen. En el PSC han olvidado que la mayoría política en una sociedad no se consigue diciéndole a cada sector lo que quiere oír -con el riesgo añadido de que unas promesas sean contradictorias con las otras- sino ofreciendo un proyecto político coherente que corresponda a las necesidades y a las preocupaciones de los ciudadanos y genere amplia complicidad, más allá de las fronteras ideológicas.


…. Que el PSC pierda centenares de miles de votos entre unas legislativas y unas autonómicas es normal (la horquilla está entre los quinientos mil y los ochocientos mil) y que dos años más tarde, en las siguientes legislativas, vuelva a recuperarlos, también. El problema es que en los últimos siete años, la construcción nacional de Cataluña ha progresado y al PSC se le hará cada vez más difícil defender dos lealtades a la vez. En este sentido, lo verdaderamente decisivo será el previsible congreso del PSC, después de las municipales, cuando ya se sepa si conserva Barcelona o no.


…. Como siempre en Cataluña, el PSOE podrá camuflar unos malos resultados del PSC porque los resultados del PP no serán para tirar cohetes. Si hay subida será mínima, de uno o dos escaños. Sin embargo, envalentonará a los que piensan que la suerte de Zapatero está echada y que no hay remontada posible. Con el agravante de que las municipales y regionales están muy cerca y, por lo menos en Cataluña, no hay que excluir el efecto bola de nieve.


Sin embargo, lo verdaderamente importante para el PSOE y también para Cataluña -por que ha sido siempre una muy útil fuerza de contrapeso- será el destino del PSC. Los socialistas saldrán seriamente dañados del segundo tripartito. El primero era inevitable: el electorado de la izquierda no habría entendido que se desaprovechara aquella oportunidad. Y además había, por lo menos inicialmente, una idea y un discurso -de Maragall, pero también de Carod-Rovira- que le daba alma. El segundo, después de cómo acabo el primero, estaba condenado a tener el destino de las decisiones políticas tomadas contra razón. Hay errores estratégicos que se pagan. La ilusión de agarrarse el poder, aunque sea contranatura, tiene a veces castigos muy duros.


… Y el PSC, deberá decidir que quiere ser, porque funcionar como izquierda nacional catalana e izquierda nacional española a la vez , será cada vez más complicado, por no decir imposible. El PSC se jugará en los próximos años su futuro: ser la alternativa a CiU o quedar como un partido de influencia española de tamaño algo mayor que el Partido Popular…

Un article per llegar a fons i fer-ne oportuna i complerta reflexió , que be s’ho val.

I ara, a veure les enquestes i el resultat final de les que , com no, n’ haurem de parlar amb tota calma demà.

Que hi hagi sort que em sembla que Catalunya la necessita.

Però, sigui com sigui, cal seguir a la nostra.

18 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


404 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Escrit tot escoltant Thelonious Monk with John Coltrane (2010)



dijous, de novembre 25, 2010

RETALLS DE NATURALESA


Els artistes , especialment quan una crítica els hi és contraria, tendeixen a reclamar una crítica objectiva, una opinió que alhora és majoritària quan et llences a preguntar-ho a l’atzar. Un , potser estrany com és , sempre ha cregut justament el contrari i així ho ha fet públic sempre que ha pogut.
Per a mi la crítica és sempre absolutament subjectiva, ja que a fi de comptes es tracta únicament d’un judici personal i per tant sotmès als criteris d’aquell que l’exercita. Clar que per ser una bona crítica cal en bona part obviar les tendències personals i establir uns nivells de base fonamentats en criteris més objectivament estimables com ho puguin ser els criteris tècnics i formals, però entenent que el concepte “ art” no és mai un concepte tècnic i sí emocional, haurem d’acceptar que el crític sempre acabarà desenvolupant la seva tasca en raó de les seves personals sensacions i per tant sota uns criteris absolutament subjectius.

Dic això ja que estic convençut que l’exposició “Retalls de Naturalesa” que la pintora madrilenya afincada a Arenys de Munt. Nieves G. Nau , presenta a la sala del Col•legi d’Aparelladors serà ben exitosa i per tant potser no s’acabarà d’entendre que un en canvi, n’hagi sortit de la mateixa certament decebut. Una decepció a bon segur gestada des del coneixement previ.

Vaig conèixer l’obra de Nieves G.Nau , com la gran majoria d’afeccionats locals, en l’exposició que inaugurà temporada a la sala de la Pça Sta Anna , ara fa tres anys. El seu paper era complicat ja que compartia espai amb José Luis Lázaro Ferré, aquest magnífic artista de St Vicens de Montalt, i òbviament el resultat era clarament desfavorable per ella. Malgrat això , vaig trobar els suficients punts per a valorar positivament el seu fer, amb un resum final que deia així:

“... Obra interessant en el seu aspecte tècnic , però en la que caldria apretar en el distanciament obligat per l’hiper-realisme. Voler plasmar l’exactitud implica moltes vegades renegar de plasmar l’ànima. I al meu entendre G.Nau és millor quan es deixa anar i amoroseix el treball amb espurnes d’ànima que no pas quan la fredor domina el seu sempre minuciós treball.”
Uns conceptes que ara podríem repetir fil per randa però amb l’afegitó de dir que el nivell general del presentat és inferior al que ens oferí ara fa tres temporades.

Com en aquella ocasió una bisectriu imaginaria divideix la sala en dues parts , una de caire mes divers i l’altra que engloba el grup d’obres de la sèrie “hivernacles”. Dos conceptes units per el nexe d’una estilística comú , tot accentuant l‘aposta per un hiper-realisme en el que segueix predominant una obsessió per la referència , obviant que aquesta estilística implica obligatòriament anar més enllà.




De tot el presentat queda ben clar que és en la sèrie “hivernacle” , on l’autora aconsegueix els millors resultats, inclòs quan existeixen errades evidents en la seva obsessió identificativa , com és el cas de la perspectiva de les caixes de l’obra que presenta en el flyer. L’obra , malgrat aquest greu error, s’aguanta i captiva ja que genera una poètica sensible que estimula l’emoció comunicativa amb l’espectador, que valora més el conjunt i la seva vibració , que no l’erroni de la seva resolució tècnica.

En aquesta sèrie G.Nau ens ofereix un equilibri entre fons i forma , que ens obliga a depassar l’aparença per voler anar més enllà. Son obres que ens donen a intuir altres sentits , no reproduïbles en la dimensionalitat pictòrica. Obres que desprenen una poètica personal , més propera a uns conceptes filosòfics envers la vida i la natura , que no pas simplement estètics. Obres que bé mereixen atenció.

No succeeix el mateix en la resta. L’obsessió per la identificació absoluta, la recerca del més mínim detall, en el que s’acaba posant massa l’accent , en una absurda minuciositat que no porta enlloc, distorsiona l’obra en conjunt de la que s’acaba admirant més la teòrica perfecció tècnica que no pas el sentit del presentat. I quan succeeix això no pot existir cap altra valoració que la de considerar l’aposta com a fallida.

L’exposició de Nieves G. Nau és una mostra d’aquelles que a primer cop d’ull sedueixen per el seu perfeccionisme , però que en una mirada més intensa et deixa fred , ja que justament la fredor per la vessant tècnica  mata l’ànima d’unes obres que més semblen acurades reproduccions per a un opuscle científic , que no pas obres d’art amb el que de comunicació de sentiments implica.

Exposició dons que passa sense pena ni glòria i que a mi m’agradaria respongués a un període d’impàs de l’autora. Crec que el seu retorn al realisme amb ànima , deixant de costat la seva obsessió perfeccionista , de la que a vegades en surt malparada ,ens pot retornar a una artista que per antecedents disposa de molt més nivell que el presentat en aquesta ocassió.

Retalls de Naturalesa” de Nieves G. Nau
Col•legi d’Aparelladors. Mataró. Del 19 de Novembre al 19 de Desembre.


IMPERDONABLES OBLITS.

Avui fa quinze dies que s’inaugura la Col•lecció Bassat a la Nau Gaudí.
Ja en el seu moment varem denunciar l’absència de qualsevol informació en el web municipal, han passat dues setmanes i tot segueix igual. Ni en la plana d’inici, ni en el web de cultura , res de res, ni la Nau Gaudí ni la Col•lecció Bassat existeixen.
Ara ,quan la notícia encara està calenta , moltes seran les persones que hauran tingut la temptació d’acostar-se a visitar el conjunt., quantes no ho han fet per manca d’informació?.

Una gestió absolutament imperdonable per part del Govern municipal en general i molt especialment per part de Cultura , que manté la seva línia.


 
 
La foto que encapçala aquestes línies es del 19 d’Octubre de 2009, ahir se n’acompliren dons 400 dies. Correspon a la salutació de l’alcalde Baron amb Marc Llacuna , l’artista guanyador de la Torres García , en el dia en que es va fer lliurament de l’obra a la ciutat per part de la gent del Sant Lluc. Baron es va comprometre ha penjar l’obra en lloc adient i amb l’acord de l’artista.

Justament el dia de la inauguració del Bassat vaig tornar a preguntar-li a l’artista com estava el tema, la resposta contundent: Mai m’han preguntat res i ningú ha vist l’obra penjada en lloc públic. Per tant suposo que l’obra deu estar desada , així al menys ho espero , en algun magatzem municipal.

400 díes per trobar lloc adient a una obra guanyadora del Premi cultural més important que se celebra a la ciutat , i a més inri , amb l’afegitó de ser d’un artista local , és una vergonya i una demostració de tant se m’enfotisme i desconsideració cap a la cultura i especialment cap a l’art , que hauria de fer enrogir a aquells que en tenen responsabilitat.

Però vist que aquí ningú mou peça , serà qüestió de tornar amb el raca-raca
De nou i fins que no hi hagi resposta efectiva , acabarem els nostres post amb la corresponent cantarella.

15 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


401 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

dimarts, de novembre 23, 2010

CATHERINE LORTON. NOUS CAMINS



Tot artista comença a establir uns camins de plenitud quan assoleix un idioma pictòric que li es identitari. La seva recerca no és fàcil, ans més aviat feixuga , i obliga a profundes reflexions tant en l’apartat formal, en el que pertoca al que podríem dir l’estètica de la seva pintura , com de manera primordial en els sentiments , sensacions i sensibilitats que el creador vol transmetre ,en el que caldria definir com l’ètica del seu fer.

Catherine Lorton , superada ja la fase d’aprenentatge , passats pel sedàs el munt d’imputs rebuts dels seus mestres , és llença en la solitud de la seva individualitat a expressar les intensitats del seu “jo” més íntim. Ho fa , com diu ella, amb nous camins , en els que avança tot cercant aquells racons del seu interior capaços de ser transformats en emocions desfermades a la recerca d’uns espectadors receptius.



Mantenint el concepte figuratiu que li és essencial , Catherine Lorton ens ofereix les dues cares d’un únic mirall. Per un costat en l’obra sobre paper, es mou amb la figura humana com a únic protagonista , assolida mitjançant el treball de la taca i el moviment. L’estructura de ritme i harmonia , hàbilment conjugada amb una aposta cromàtica n’aparença senzilla però de gran riquesa vital, ofereix un conjunt de sincopats acords que renoven la força de la figura humana com a element capaç en si mateixa d’esdevenir eix de tot un concepte.

L’home però no és res sense l’entorn que l’envolta. A la serenor viscuda de les seves figures , Catherine Lorton ofereix en les seves pintures el contrast d’una intensitat que sorprèn en el seu impacte. Gruixos , textures , varietat tècnica, diversitat cromàtica ... . Referències naturals , potencia i vida d’éssers que marquen objectius a vegades oblidats . Lectures que ens porten a anar molt més enllà de la seducció estètica de l’aparença.




Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son considerats com artistes poden assolir.

Text escrit per al catàleg de l’exposició de Catherine Lorton a Gal Art i que es va inaugurar el passat dimarts 16 de Novembre.

BON EXEMPLE


M’agrada molt el futbol i en ell m’emprenya , i molt, el jugador trampós, el que es tira , aquell que simula, el piscinero. Com m’emprenya , i encara més, el jugador brut, aquell que com si no fos res, va provocant, donant llenya ,etc. I el que encara m’emprenya més és el fet de que generalment els clubs, els entrenadors, els directius , la premsa i els afeccionats , normalment encara els defensen.
Fa ben poc em va desagradar molt la defensa que Guardiola ve fer de Pinto , que tramposament havia simulat un xiulet per deturar al contrari i que , justament crec jo, va ser castigat per la UEFA.

Avui llegeixo que Suárez , el millor jugador de l’Ajax , el passat cap de setmana , fart de rebre patades per arreu va mossegar a un contrari sense que l’àrbitre ho veies i per tant no va rebre el càstig corresponent. Dons bé, l’Ajax i per el seu compte, ha decidit castigar-lo amb dos partits per actitud incorrecte, tenint en compte essencialment que n’és el capità. Un càstig privat i aliè al federatiu.

Un exemple que molt m’agradaria veure en el futbol espanyol i per paral•lelisme , per què no, a la política.

dilluns, de novembre 22, 2010

JOSEP NOVELLAS




A mitjans de setembre , és a dir ja fa dos mesos, que tot fent presentació de la temporada artística, Sergi Penedès va anunciar amb tot rebombori allò que feia temps Baron anava escampant per arreu, que en aquest curs , i més exactament en els darrers dies de Març, s’inauguraria una exposició de Josep Novellas amb obra significativa del seu fer. Una mostra que s’organitzaria conjuntament amb la Caixa Laietana.
En aquells moments ja varem llençar sirenes d’alarma ja que no ens va agradar gens l’expressió “obra significativa” , en comptes de parlar d’una “mostra antològica”, que és ni més ni menys del que cal parlar en aquesta ocasió, tal i com mereix abastament l’obra de l’artista i amic desaparegut.

Ha passat el temps i el silenci és absolut. La família em confirmava el passat divendres que no té cap notícia al respecte i el mateix succeeix amb amics i entorn , elements tots ells absolutament imprescindibles per bastir i vestir una mostra com cal. I estem parlant quan sols queden quatre mesos per la inauguració, i un d’ells és inhàbil per les festes nadalenques.

Amb aquestes condicions queda clar que ja és impossible la realització de l'exposició del nivell antològic que es precisa. A hores d’ara hauria d’estar establert el concepte d’exposició, s’haurien d’haver cercat les obres precises,  els autors del catàleg i el fotògraf haurien d’estar ja en marxa , posant el suficient fil a l’agulla com per a pensar que la cosa estava més enllà del simplement embastada. Però a hores d’ara no podem ni dir que el més calent és a l’aigüera.

Si es segueix amb la intenció queda clar que tot pot quedar amb un poti – poti arregladet amb la inèdita Sèrie Eròtica , les obres de les que disposa la família , el bon grapat de peces de la Caixa Laietana , i quatre peces agafades d’aquí i d’allà, mitjançant amics i coneguts. Una exposició que en aquestes condicions mai hauria de veure la llum ja que mataria de forma definitiva l’antològica que el cas precisa i com a conseqüència el nom de Novellas quedaria definitivament amagat sota la pols de l’oblit.

Novellas precisa d’una antològica per el seu fer , per el que ha significat i molt especialment per el fet de que el pas del temps pot anar esborrant les petges del seu passat. Una antològica no tan sols ens permetria veure en plenitud el seu treball, ans a bon segur ens permetria algunes saboroses sorpreses com el treball amb el que encapçalo aquest post.
És una peça no signada , però d’una evidència absoluta , realitzada a finals dels setanta ,( el cartell d’Alcoy per l’obra “El Duc Meu Meu” , realitzada per Maicas serviria per ajustar la data ), que havia quedat oblidada en unes golfes i que quasi de manera casual ha tornat a la llum. És una peça amb perfecte estat, molt indicativa del moment , i d’una vàlua artística ben estimable.
Aparicions com aquesta , que n’hi haurien i forces , donarien una nova llum i una mirada més intensa al seu fer.I això sols és possible amb temps, recerca i amb la finalitat d'aconseguir una magna exposició.

Cal dons fer el que calgui per deturar el que sens dubte seria una malifeta. Cal una mostra de Novellas, però de caire antològic i amb tots els honors. I Baron i Penedès n’haurien de ser conscients i actuar de manera responsable, encara que sigui per una única vegada.

ELCASAMENT


Parlant de Novellas , bo és recordar que en aquest dies ,- fins el 12 de desembre -, i ocupant el Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona , - conjunt d’espais artístics municipals de la ciutat -, es presenta l’exposició de “El Casament” que celebra així una nova estació del seu viatge , en espera d’un possible viatge a Andalusia.

Com en les altres etapes , la resposta ha estat enormement positiva i el conjunt col•lectiu ha merescut tota mena d’elogis , fet del que ens alegrem per el de bó que per artistes i també per a la ciutat de Mataró, significa.

diumenge, de novembre 21, 2010

EL MEU COLOR ÉS EL BLANC?



I que consti que no parlo de futbol i sí d’una altra escomesa que se celebrarà just diumenge vinent.

He votat sempre. Mai m’he quedat a casa i diumenge no en serà excepció. Sempre he votat socialista , menys en unes eleccions locals( a Argentona ) en que vaig votar Iniciativa per l’amistat amb qui era cap de llista que creia que hauria estat un gran alcalde. A la resta el meu vot sempre ha tingut el mateix color.

Quasi sempre ho he fet del tot convençut. Alguna vegada el vot de la por , el  pensar que calia frenar al contrari també ha estat present , i en les darreres eleccions a la Generalitat el meu vot a Montilla va estar tot tapant-me el nas , però ara ja n’hi ha prou.

Crec que soc d’esquerres , progressista i catalanista. Amb aquests conceptes el vot pel PSC era conscient i inevitable , però avui ja no. Acceptem , que ja és acceptar , que el PSC és socialista , però acceptem-ho en una mirada possibilista de la situació. Acceptem que és progressita , que vist el que l’envolta no és pas molt, i és molt diferent que aquests brindis al sol de la paritat , la Bibiana , la Leire Pajin i mil capullades més, però acceptem-ho. Però , catalanista?.

Han estat anys d’anar dinamitant de manera permanent el sentit catalanista del partit . D’anar escombrant qualsevol sentit de país, allunyat del centralisme jacobí dels socialistes espanyols. De no lluitar per un grup parlamentari propi i portar com ensenyes a la capital a dos anticatalanistes viscerals com Corbacho i Chacón.

Així la peça catalanista era cada vegada de més difícil encaix. La marxa de Castells, fins els collons del PSOE debia estar ja ., ens va deixar mig orfes. Per un moment els llocs de Tura i Maragall ens van donar pas a l’esperança, però la campanya electoral ha marcat sentència.

Quan el castellà domina en els mítings electorals , per un costat per el desembarcament de parlamentaris que , curiosament, tan malament es van portar amb Catalunya en el tema de l’estatut , i per l’altra per que l’aposta segueix essent recuperar el vot espanyolista que no pas, i com hauria de ser, potenciar el vot catalanista que no oblidem és columna del partit.

On està Tura ?. On està Maragall?. On està Castells?. I no dic més dons potser ja no queda cap catalanista més a la llista. Quan succeeix això a qualsevol catalanista li és impossible votar PSC.

Per això jo votaré en blanc diumenge vinent. No canviaré de jaqueta. No votaré a cap altre partit , llunyans del tot als meus objectius de país. Però ara ja no queda ni el vot de la por i sí la responsabilitat de la vergonya personal. No és un vot de càstig , és un no-vot de fàstig.

I que no s’equivoquin. Si canvio el meu vot no és que hagi canviat jo. És simplement que el que ha canviat és el partit a qui he votat sempre. I ha canviat en un element tan fonamental per a mi com que ha deixat del tot de ser un partit catalanista i sense aquesta premissa , la nostra relació no té raó de ser i el meu vot és impossible.

Per altra costat que no pateixin , que un els orgasmes , i molt satisfactoris per altra part , els obté de manera més tradicional i amb un ritme molt més periòdic que no pas l’electoral. I ho sento per la gent de les JSC , de les que un espera una creativitat molt superior a la ridiculesa d’aquesta campanya. Però si l’exemple és el que corre per Mataró i comarca, potser han encertat del tot.

dissabte, de novembre 20, 2010

OPINIONS


En aquests dies en les columnes d’opinió del capgròs.com apareixen dues opinions ben respectables que caldria llegir amb deteniment i prestar-hi atenció. Per un costat tenim l’editorial al voltant de la Nau Gaudí i la Col•lecció Bassat , mentre que per l’altra en Francesc Masriera , aquest incansable regidor de CiU que et trobes a tots els actes culturals i del que haurien de prendre exemple un bon munt de regidors de tots els partits , al voltant del Fons del Museu de Mataró.

COL•LECCIÓ BASSAT

Al voltant de la Nau Gaudí i la col•lecció Bassat cal valorar , i molt positivament , l’impacte que ha produït en la ciutadania en general. Els 1500 visitants en les tres jornades de portes obertes , supera quasi a la xifra global de tota la temporada a Can Palauet i a Ca l’Arenas, el que produeix unes obligades lectures. Una és immediata , que la gent no es tan tonta com creuen a Beneficència i que per tant acudeix allà on s’ofereix qualitat , i l’altra és que el concepte monolític d’aquest art “contemporani” que ens ofereixen a les sales municipals no ha produït , malgrat la seva saturació, cap mena d’efecte crida entre els afeccionats que li segueixen donant majoritàriament l’esquena.

Avui m’he acostat de nou a fer tranqui-la visita de la col•lecció. Quarts d’una del migdia i una cinquantena constant de visitants , el que és un resultat magnífic. Però queda clar que s’ha de vivificar l’espai i fer-ho ja. Cal mantenir un flux de visites i això sols es pot fer amb un seguit d’actes que ja haurien d’estar programats aprofitant justament aquesta positiva dinàmica d’aquests dies. En aquests casos no es convenient deixar passar el temps. Visites guiades , conferències al voltant del temps, reflexions al voltant d’aquest periode i Mataró, i moltes altres activitats haurien de ser projectes que ja comencessin a tenir cara i ulls.

Deixar passar el temps pot ser fatal per un espai que ha començat amb tanta empenta i receptivitat per part dels afeccionats. Així que, accions , ja! .És imprescindible.


COL•LECCIÓ MUSEU DE MATARÓ

No deixa de ser curiós que un dels punts de força del Museu Bassat està en el fet de que no hi ha cap espai que permeti gaudir de la gran quantitat i qualitat d’artistes catalans , que perduts inter-generacionals entre el MNAC i el MACBA , no tenen ,com el coronel, qui els escrigui. És magnífic que algú hagi pensat en la seva gran qualitat i més que Mataró en sigui el receptor, però algú ha fet la mateixa lectura un nivell per sota ?.

Masriera ens parla del fons del Museu de Mataró, i un podria afegir-hi els malaurat projecte del Fons d’Art d’Artistes mataronins , dinamitat per Baron, Penedès i Noè, junt al silenci de la resta de grups municipals. I per fer-ho no cal anar a la llei de Museus i tan sols cal apostar per el seny i la professionalitat i simplement canviar el Pla d’usos de Ca l’Arenas , el projecte cultural més mal nascut de tota l’època democràtica, i que per cert va ser aprovat per unanimitat.
Estaria bé que algun partit en prengués nota i vist el patètic rendiment del vell casalot del carrer Argentona , intentés revitalitzar-lo, fet no tan difícil. A fi de comptes tan sols es capgirar el concepte com un mitjó.
Si a la sala gran es realitzen exposicions temporals d’artistes diversos amb preferència per artistes locals ( posem en proporció 2:1 ) , d’un màxim de sis setmanes de durada i aplegant tot l’arc creatiu , mentre que a la planta baixa es manté l’espai dedicat als germans Arenas , i a la resta i amb ritme parell , es va exposant els fons del Museu, tindrem una visió constant i permanent del passat i del futur creatiu a la ciutat. I encara més si dediquem la planta inferior a espai expositiu al Fons d’artistes locals que és una idea que amb plantejaments seriosos podria ser retomada.

Llavors , i com qui no vol, a Mataró podríem gaudir del passat i del present de l’art local i a més d’una mirada única a l’art català contemporani.

Però, hi haurà algun partit polític capaç de fer-ne proposta en el seu programa electoral?. Qui ho faci, sàpiga que pot comptar amb el veu vot i el meu suport.

dijous, de novembre 18, 2010

NEULES




Aquesta tarda a la Pça de Cuba els Mestres neulers de Can Graupera han celebrat el seu 115 aniversari tot presentant les darreres novetats per aquest Nadal i principalment presentant també l’exposició “L’Art es menja” , una exposició on es mostra amb tot detall la realització dels seus productes, magníficament il•lustrada per unes sensibles fotografies d’en Manolo Contreras. Una exposició que és un plaer visitar i que farà tournée per fires i pobles de Catalunya.

He assistir amb tota il•lusió a l’acte ja que en ell un hi tenia un petit bocí de protagonisme. Per a la meva sorpresa , allà a finals de setembre , començaments d’octubre, la gent de Casa Graupera es va posar amb contacte amb mi per explicar-me el projecte i per demanar la meva col•laboració en forma d’escrit al voltant d’aquest concepte de “L’art es menja “. Un escrit que tindria com a companyia a uns altres que portarien la personalitat i signatura de gent tant important com la xef Carme Ruscalleda i l’escultor Manuel Cusachs.

Crec que no fa falta dir que la proposta amb va il•lusionar i alhora va ser un repte del que crec que vaig sortir-ne airós. Avui he vist el resultat en el magnífic catàleg que s’ha editat i per a la meva sorpresa he vit que ocupo les pàgines centrals, fet que encara m’ha sorprés més , alhora que m’ha enorgullit.

Per això avui en aquest post publico l’escrit complert que un gustosament , - i mai tan ben emprada la paraula -, va dedicar a aquesta veritable obra d’art que son les Neules i demés productes de Casa Graupera , la que omplr de dolça flaire avainillada el casc antic de la nostra ciutat.

L’Art es pot menjar ?



Atrafegats com estem en una forma de vida, en la que fins i tot els plaers semblen estar marcats per unes estratègies modals que indiquen el que toca i el que no toca , és del tot un plaer acostar-se al treball sense temps en el que la investigació pausada va generant aquella espurna, que mica en mica es converteix en veritable art , lluny de tot brogit i acaronat per la serenor.

Quan la paraula “art” ha perdut tantes vegades el sentit , bo és recuperar-lo en el concepte del treball creatiu ben fet , del desenvolupament tècnic en afany d’aconseguir unes fites , en la recerca de sensacions i emocions que es puguin transmetre a qui els rebrà , amb tot gaudi.

L’art sols ho és quan es sentit com a tal per el receptor. Son els sentits d’aquest qui marcaran el seu vist i plau. Hi ha arts que ens entraran pels ulls (plàstica), per la oïda ( música) , per l’olfacte ( olors i perfums ) ... però ben pocs ens entren pels cinc sentits, i no cal ni dir que “l’univers dolç per descobrir tot l’any” de Casa Graupera n’és un d’ells.

La vista es deleix davant la bellesa plàstica de les estructures formals que agafen les diferents varietats. Unes estructures tàctils que conviden a la carícia , per sentir a flor de pell la dolça rugositat dels elements naturals que la confegeixen. Tot això mentre l’olfacte s’estimula en el plaer tot absorbint el maridatge dels olors purs dels seus productes naturals. Ja sols queda l’oïda, amatent al crecar de cada producte , disposat ja a explotar definitivament en una cataracta de gustos , tancant així el cercle dels cinc sentits.


I quan succeeix això, hi ha algú que sigui capaç de negar que l’art no tan sols es pot menjar ,ans també que n’és un gran plaer ?.


Pere Pascual, crític d’art
Mataró, tardor 2010

dimecres, de novembre 17, 2010

MUSEU BASSAT .
REFLEXIONS I NOTES AL MARGE




Penso que en rellegir la història del projecte del Museu Bassat queda clar per a tothom qui és l’amo en el projecte i qui és el servent. I no ho critico. Mentre un ( Bassat ) ho té tot al cap, l’altra (Ajuntament de Mataró ) sols té clar que no pot perdre el Museu per res del món i per tant li toca acomodar-se mica en mica en el mateix , i és en aquest encaix on el Govern mataroní hauria de dedicar molts dels seus propers esforços, per no dir tots.

Dic això ja que la submissió en que es va realitzar l’acte inaugural, penso que no és de rebut i que hauria d’haver existit un altra tipus d’equilibri.
Va quedar molt clar que l’Ajuntament sols va manar en dos punts: En l’apartat polític i encara , ja que no cal oblidar que Bassat ja havia portat a Tresseras a l’acte del Capgròs, i també va manar en no permetre que hi hagués copa de cava en la festa inaugural, encara que aquesta anava a càrrec de Bassat mitjançant el seu amic de caves Torelló. Una negativa que havia provocat una discussió prèvia ja que Bassat no entenia com no podia oferir una copa als seus convidats i Baron mantenia que si l’Ajuntament , en criteris d’austeritat , no oferia de fa temps cap refrigeri, ara no havia de ser l’excepció.
En la resta , la inauguració va ser quasi una festa privada del publicista.

La presència de públic , nombrosa , i molt nombrosa per ser un acte a Mataró, era però majoritàriament forana. Bassat rebia als seus convidats a la porta, xerrava amb ells , els convidava a visitar la col•lecció i els hi oferia el catàleg. Cap convidat de Bassat va marxar sense ell. Uns catàlegs distribuïts per les seves pròpies hostesses.

Els mataronins entravem sense ser rebuts per ningú, passejàvem i marxàvem sense catàleg que sols va ser lliurat a quatre escollits entre els que no es trobàven ni molts regidors , càrrecs polítics , persones de pes i molt menys la premsa . Calia veure la cara de R.Casalé, crític de Bonart , desplaçat a la inauguració quan se li va negar el mateix. Qui volia el catàleg , ja ho savia , a pagar els 24 euros.
( Vull aclarir que en el meu cas , si en la jornada inaugural se’m va negar el catàleg , aquest m’ha estat lliurat a posteriori ).




Però potser el més important va ser la gran absència de la societat civil mataronina , la dels MTV, que en canvi tot demostrant intel•ligència si va visitar el Museu en els dies de portes obertes. La causa de les absències és difícil d’esbrinar , encara que amb diversa gent de pes amb la que he parlat , cap d’elles havia rebut invitació , i això que estic parlant de professionals reconeguts i gent d’ampla solvència cultural. Coneixedors a més del desastre que és el Govern local en el que pertoca a les invitacions als més diversos actes ja que no disposa d’una base de dates correcta que faciliti la qüestió, fàcil és pensar que s’ha fallat una vegada més. I van ...

El que em preocupa és que quan es parla de la necessitat de lligar Museu i ciutat , sempre surt el nom de la Fundació Palau i Fabre de Caldetes , quan qualsevol que la conegui sap abastament que justament aquella és l’exemple a no seguir de cap manera.
Cal seguir a la Palau en el que pertoca al fet artístic ja que treballa de manera magnífica però en canvi no ha aconseguit cap mena d’implicació ni amb el seu entorn proper ( Caldetes ) , la comarca , i menys encara amb el mon artístic que l’envolta.

La gent de Caldetes es va trobar amb una Fundació i un protagonista ( Palau ) que li va caure al damunt sense saber-ne res. La valora ja que sap que periòdicament el nom de la vila apareix en els mitjans d’informació, però el fer de la fundació queda encerclat en les seves parets , sense participació de la població, com es demostra en inauguracions i actes. I el mateix poden dir els artistes de l’entorn. Una gran majoria no l’ha visitada mai , és rar aquell que n’és habitual ( si existeix ) i el desconeixement del que es fa en les sevs parets és quasi absolut.




El Museu Bassat ha de trencar aquesta dinàmica si vol ser un museu viu. Lluís Bassat per la seva part ja el sabrà publicitar fora de les nostres contrades pero, i a Mataró?.

Crec que és imprescindible que el més aviat possible es trobi un element que serveixi d’encaix entre l’Ajuntament , el Museu i la ciutat , amb especial èmfasi amb la societat cultural i els artistes. Un element que avui per avui no existeix , malgrat que Perecoll ajudi a tapar forats , en una tasca que ni li pertoca ni és la seva.

Si tot fos lògic , aquest paper hauria de córrer a càrrec de l’IMAC , però Bassat , i molt especialment Poch , van descobrir ràpidament que era impossible treballar amb la gent de Beneficència , ja que en comptes d’ajudar, tot era posar pals a les rodes. La decisió va ser rotunda , cal passar per damunt d’ells. I així ho han fet , inclòs amb temes tan importants com és el cas dels tallers per escoles que s’han organitzat a esquenes de l’IMAC per evitar que aquest imposés els amics amb els que manté monopoli.

Cal trobar com sigui aquest encaix i començar a treballar bé i evitar tota la disbauxa de manca d’informació que hi h hagut en aquest dies , com ha estat el desconeixement absolut del públic en general dels horaris de portes obertes i de la resta de dies, el desconeixement de les activitats complementaris d’aquesta mateixos dies, o el fet de que a hores d’ara no s’hagi fet públic si existiran visites guiades i quan , si està previst algun acte per seguir calentant motors , tal i com caldria etc.
Però això és molt difícil d’organitzar quan la directora ha d’estar al peu del canó en les jornades de portes obertes , efectuant paper de conserje.





Avui s’acompleix una setmana de vida del Museu a la Nau Gaudí. Sense entrar en el detall de que la inauguració estava prevista per abans de Santes i per tant portem quatre mesos de coll, avui mateix, dimecres a les 10 del vespre , ni la Nau Gaudí, ni la Col•lecció Bassat , ni disposen de web pròpia , i el que és molt pitjor , no existeixen en el web municipal.

Si vostè busca qualsevol mena d’informació al respecte ,li serà quasi impossible obtenir-la. Mentre que , per ex. , existeix un banner informatiu al voltant de les jornades de portes obertes del Tecnocampus , del binomi Gaudí / Bassat , res de res. I sí entrem en l’apartat de Culura , existeixen apunts que ens poden portar al Museu, l’espai F , Can Xalant, Ca l’Arenas , etc ( encara que quasi tots ells amb dades desfasades ) , però l’absència torna a ser absoluta, inclòs en l’apartat d’agenda d’exposicions.

Com és possible tal desori, tanta negligència. I això que sempre es parla del web municipal com exemple d’ús i transparència i és parla de la ciutat de Mataró i del seu Ajuntament com un exemple d’Ajuntament 2.0.

Que a hores d’ara la situació sigui tan lamentable hauria de produir conseqüències , cosa que també tots sabem , no succeirà.

Per tant, bé fa Lluís Bassat d’intentar ser l’amo i mirar de que quedi sota la seva responsabilitat el màxim de punts possibles, dons ja ha vist que el Govern no està gens per la labor. Però sigui com sigui , cal cercar l’encaix com sigui , i mitjançant qui sigui.

Mataró no ha de perdre el Museu , no en estat físic que de moment està segur , i sí en l’estat d’implicació cultural i ciutadana. El Museu Bassat fa millor a la ciutat i afavoreix personalment als artistes , i en general a tota la ciutadania.
I davant d’això és lamentable tanta rebequeria, tanta estultícia i tanta inutilitat, de la que en son responsables aquells que actuen en la nostra representació.

Lamentable.

dimarts, de novembre 16, 2010

MUSEU BASSAT




Evidentment que sols la paraula “èxit” pot ser la que reflecteixi de la manera més adient el resultat d’aquests escassos quatre dies d’existència de la primera exposició de la Col•lecció Bassat d’Art Català Contemporani. Un èxit del que ens congratulem i del que com amants de l’art ens sentim partícips ja que a bon segur farà canviar la paramètrica de l’art en l’entorn social i cultural de la ciutat.
Un èxit indiscutible que ens haurà de permetre , encara amb més raó, fer petites reflexions que permetin millorar un element que sota cap concepte s’ha de perdre la ciutat de Mataró si de veritat vol ser quelcom en el concepte de les ciutats del futur.

HISTÒRIA




El que s’exposa aquests dies a la Nau Gaudí és la primera exposició del futur Museu D’Art Contemporani de Mataró , però ningú el coneix així. Hom el denomina “Museu Bassat” i tots sabem que el poble sempre es savi quan bateja les coses.En diem el Museu Bassat per que és simplement així: és el Museu de Carme i Lluís Bassat. Un Museu que està a Mataró ja que les circumstàncies ( i la llestesa de Baron ) ho van fer possible , però que igualment podia haver anat a parar a qualsevol altra costat.

Bo però es recordar la història. Bassat anuncia en exclusiva a Quico Castanyer ( per cert , et vaig trobar a faltar en l’acte inaugural )en el primer número de la ja desapareguda Report Maresme , la seva intenció de crear un museu d’art contemporani a Sant Andreu de Llavaneres, població on el publicista té la seva residència. La notícia s’escampa ràpid i l’Ajuntament de Llavaneres encapçalat per Ros ( PP ) accepta encantat l’aposta.
Arriben noves eleccions i l’arribada de Graupera ( CiU) a l’alcaldia dona un tomb a les intencions municipals que refusen la proposta per creure que hi ha altres temes preferencials.

Davant d’això Bassat obre el ventall de possibilitats i llença l’ham , en el que joiosament pica Baron al que molt s’havia criticat per haver “perdut” (?) la possibilitat del Museu en els seus inicis. Baron , juntament amb Bassas,- gran afeccionat a l’art –, cobegen el Museu i Bassat troba en Mataró el lloc ideal. Ciutat important , ben comunicada , propera a la capital i a més propera al seu domicili el que li permetrà controlar la situació de primera mà, i més quan en certa manera ja va limitant la seva activitat professional.

Baron, Bassas i Bassat , el trio “Ba, ba, ba” com se’ls coneix en l’àmbit artístic local, van cuinant el pacte , passant del tot de l’IMAC i de Penedès que no s’assabenta de res ,- és a dir com sempre - , tenint ben clar i de manera encertada , que el tema és de “ciutat” i no pas de cultura i en un cert entorn de secretisme , en especial al voltant del lloc on s’ubicarà la seu , van teixint la malla que conformarà les bases del Museu.

Però la crisi arramba amb tot i Bassat té por de que tot vagi en orris malgrat els missatges tranquil•litzadors de Baron que li demana paciència, és per això que comença a jugar les seves cartes , amb l’habilitat de publicista que el caracteritza. Ara anuncia altres propostes d’emplaçament sense especificar poblacions, poc després es mostra contemporitzador entenent la situació, però el cert és que Bassat té presa. No nega que vol veure en vida el Museu acabat ( la seva piràmide per a la història ) i encara que no és “vell”, veu que el temps corre en contra seva. Per això exigeix es contempli l’ indret del futur Museu i l’Ajuntament aposta per la farinera Ylla i Alberich , que encara que no es propietat municipal , tot el projecte urbanístic de la Rda Barceló li permetrà la seva adquisició , com així succeeix. Un emplaçament unàniment aplaudit i que plau a Bassat que encarrega immediatament al prestigiós estudi d’arquitectura “ b-720 arquitectes” , del que n’és soci fundador la seva filla Anna, el projecte del futur museu.





La crisi no sols no minva ans s’accentua i això neguiteja Bassat que no sap com pressionar, però un fet circumstancial accelerarà tot el procés. “Capgròs” , es troba en el seu vint-i-cinquè aniversari i pensa en Bassat com a convidat estrella per l’acte central , amb una entrevista amb públic a celebrar a l’estil de les que en altres anys havia realitzat amb Perecoll i Josep M. Codina. Bassat accepta i cita a la gent de la revista en el seu despatx professional. Hi acudeixen Mateu Ros ( cap de l’empresa) , Quico Castanyer ( periodista , cap de la publicació) i un mateix , ja que en seré entrevistador. Ens rep Bassat i quan la xerrada deriva cap al tema del Museu, Bassat crida a Núria Poch , ens explica el projecte i de cop i volta ens convida a pujar a la planta superior , on es troba l’estudi d’arquitectura i ens deixa bocabadats dons ens ensenya el projecte arquitectònic del Museu que se’ns explica amb tot detall, i ho arrodoneix tot presentant-nos la maqueta del mateix a la que encara hi manquen els darrers detalls. Tots quedem bocabadats per la gran qualitat del projecte i per les immenses possibilitats que ofereix.

Bassat exigeix però silenci ,- que acomplim respectuosament -, ja que ningú de l’Ajuntament havia vist encara el que acabàvem de gaudir , i a canvi es compromet a fer públic el mateix en l’acte del Capgròs, com així serà. El mateix dia de l’entrevista , Bassat ensenya el projecte a Baron i companyia i a posteri sorprèn al públic en general que queda , com tothom, del tot estorats. Amb aquesta jugada de mestre , Bassat rebenta qualsevol possible projecte municipal ja que queda clar que serà quasi impossible superar el seu. La carta de la seu ja la té guanyada.





Però segueix passant el temps i les circumstàncies no milloren per el que Bassat creu imprescindible que de moment es comenci amb una seu provisional. S’Informa, pregunta . es deixa aconsellar , i hom dirigeix la seva mirada cap a la Nau Gaudí que a Bassat li sembla perfecte, però existeix un greu inconvenient. Barón , anant contra tothom que demanava un destí “noble” per a la Nau, havia decidit instal•lar-hi un tele-centre juvenil , amb la peregrina reflexio de que després del que havia costat la rehabilitació, calia aprofitar-la tot “aixecant persiana cada dia” , segons la seva coneguda frase, i no estava disposat a baixar del burro. Bassat de nou executa a la perfecció les seves habilitats , filtrant el desig de l’emplaçament , cercant recolzaments públics al mateix i pressionant de tal manera que al final Baron cedeix. La primera exposició de la Col•lecció estava al caure.Ara sols quedava estructurar la posta en marxa i...., fins aquest dijous en que es van obrir les portes.

I aquesta és la història , fil per randa, que no crec ningú pugui desmentir. Uns història amb un gran protagonista ( Bassat) i un secundari ( Baron) que ha actuat segons obligava el paper i en el que hi ha un tercer ( Penedès) que tan sols té paper sense frase, però és que Bassat va veure ben clar que de bon començament que Penedès ni tenia talla cultural, ni poder polític i que a més a més no estava per a la qüestió.

Una història de la que encara queda el final feliç , que estem convençuts si existirà. El que també serà curiós es veure qui ocuparà els lloc de privilegi quan s’inauguri la seu definitiva. Per un costat queda clar que Bassat i Poch es mantindran, però, i de la resta?. Serà Prados o Romero qui acompanyarà a Artur Mas?. I de cultura qui hi haurà?. Bones preguntes per a un proper post de política ficció.

PS.- Molta d'aquesta història ja es resumia amb motiu de la comentada entrevista pública , com podeu observar fent ullada als post de la darerra decena del mes de juny de 2009
 
Tot ha esta escrit amb l'influxe de la música de Miles Davis ( Come Rain or Come Shine. 2010)