Tots aquells arts ferits que com
posseïts per síndrome d’abstinència som incapaços de passar per davant d’un
lloc on s’exposi una obra d’art sense
entrar-hi, sabem perfectament que fora d’aquelles exposicions de les dites “grans”
, aquelles que corresponen a museus o espais especials i amb artistes més que
reconeguts , en el decurs de l’any de
tant en tant tindrem alguna alegria que ens permetrà seguir vius en la nostra passió que fins i tot en servirà
per compensar la gran quantitat d’art-porqueria , i valgui la comparança culinària,
que ingerim en la temporada .
Sortosament però , i de manera molt limitada ,
alguna cosa així com dues o tres vegades per temporada, ens trobem davant d’una
exposició que ens sadolla per la seva potència comunicativa , ens sedueix per la
força de la seva aparença , ens crida per la magnificència de la seva capacitat
tècnica i ens trastoca el nostre interior ja que allò que veiem representat en
les obres és ni més ni menys allò que sentim en el nostre interior i que som
incapaços de reproduir plàsticament per la nostra manca de capacitats.
Aquest sentiment és el que he
sentit , i a bon segur sentireu molts de vosaltres , en visitar l’esplèndida
exposició que sota el títol de “On la llum” presenta l’artista Pere Salinas a
la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors que alhora serveix per a un
retorn expositiu que després de la potència d'aquesta l’exposició esperem , desitgem i
estic convençut que serà definitiu.
I dic això ja que feia una bon
grapat d’anys que per raons personals i familiars Pere Salinas havia abandonat
la part comercial de l’art , - un artista mai abandona l’art -, i la seva
presència pública és limitava a apunts puntuals. Un silenci que ens retornava
el record de les seves presències a Eude , d’una exposició al Monjo de la mà de
Paco Rodon i de la seva nominació en la 1ª Biennal Torres Garcia.
Però el temps passa , deixa petges
, solcs i incisions que costen a cicatritzar si és que arriben a cicatritzar
mai. Borges va dir: “Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al
divisar su Ítaca verde y humilde. El arte es esa Ítaca de verde eternidad , no
de prodigios”.
Crec que Salinas ha arribat en
certa manera a la seva Ítaca , entenent-la no com aquesta terra somiada de la
que ara parlen alguns polítics i sí a aquella terra en la que un pot trobar la
serenor interior, que en el cas de l’artista el portarà a expressar amb més
netedat les seves vivències. Una Ítaca plena de records , de passat , però
alhora de futur en el molt que cal encara descobrir en si mateix i en els
altres.
Una obra que en el cas de Salinas
crec queda establerta en el que podríem dir relat subjectiu. Un relat analitzat
i evaporat fins a l’essència del vist , del viscut , del record, de l’enyor ... I també, per que no, del somiat
, del desitjat. Una obra en la que cada color és una nota , cada gest pictòric una
intenció , i cada composició un mirador profund a l’interior de l’artista ,
però alhora a l’interior de nosaltres mateixos.
Una exposició estructurada en un
increscendo anímic . En la primera paret ens trobem amb dos sèries d’acrílics
aiguats. Sensibilitat a la recerca de
subtileses . Per un costat el conjunt “On la llum, on l’estima” relacionats amb
la lírica de Navarro que amb el seu text ens serveix d’introducció a l’exposició.
Blavosos , grisos i grocs , amb el sempre encertat contrapunt del negre , que
ens reporten a una certa serenor interior que ràpidament entra en ebullició amb
la calidesa potent de “Lete” , intensa i frapant .
Son aquestes unes sèries en certa
manera vaporoses , amb un alt sentit del ritme que pretén , i ho aconsegueix,
ser més evolvent que no pas gesticulant , i que atrapa amb facilitat a l’espectador
i que serveixen de dolça introducció.
En la zona central repeteix dualitat
l’artista amb la sèrie “Concert per a violoncel de Dvorák” i “Les vacances de
Sísif” .Obres molt més intenses , en que l’aparició del vermell, la potència d’uns
nous blaus i el domini del negre, establerts de manera potencialment esgraonada
per marcar unes direccionalitats visuals que accelerin l’interior de l’obra,
donen cos a un impacte comunicatiu al que afavoreix la bona mida de les peces.
Finalment la darrera paret queda
conformada per un gegantí mural composat per 27 figures en forma i manera de
retrat psicològic en la que les peces mantenen la tensió amb l’agosarat , i
encertat joc , de la contraposició de blancs i blavosos que equilibren i alhora
accentuen una mirada punyent en un multi retrat en l’aparença però que respon al
que podria ser, i al meu entendre , és un únic retrat que és alhora autoretrat
de l’autor i de l’espectador. Una peça construïda a l’estil d’un gran retaule
barroc que ofereix la mirada més intensa de la nuesa del creador front la seva
obra.
Una exposició que amés queda completada per tres llibres d’artista
establerts a l’estil dels còdex , que serveixen per entroncar encara més l’obra
de Salinas en el món líric i poètic amb el que casen a la perfecció.
Una exposició aquesta de Pere
Salinas que no us heu de deixar perdre de cap de les maneres. Sigueu agosarats
, traspasseu la frontera de la etèria defensa de la bellesa exterior , per
submergir-vos en la intensitat comunicativa del seu interior, i segur que
sortireu no tan sols artísticament satisfets ans amb el convenciment d’haver
gaudit d’una de les millors exposicions que es poden veure per les nostres
contrades.
Felicitats.
Ps.- Escrit realitzat mentre sonava de fons el concert
de violoncel de Dvrorák op 85 , per la Chicago Symphony Orchestra dirigida per
Daniel Baremboin i amb Jacqueline du Pré com a solista.
(Les fotografies han estat extretes
de les xarxes social del propi artista i l’Associació Sant Lluc)