dilluns, de juny 30, 2014

FONS D’ART ASSOCIACIÓ SANT LLUC




Que la Sant Lluc disposava d’un petit fons d’art tots ho sabíem però mai s’havia explicitat de manera clara. Tots sabem el costum de deixar una obra com a pagament de les exposicions de caire gratuït que es fan aquí i allà, però també sabem que per ex. en les més brillants , cas de la sala del Col·legi d’Aparelladors , qui està formant col·lecció és l’entitat tècnica i no pas l’organitzativa , en aquest cas el Sant Lluc. Per això el saber de l’existència d’aquest fons encara que fos en una nebulosa d’inconcreció.

Ara , de cop i volta , han tingut la bona pensada d’ensenyar-lo al públic amb una petita , però prou valuosa mostra , a la sala del Casal, la seva sala d’exposicions mare , i hem de dir ben alt que ha estat un encert. Ho ha estat en primer lloc per la vàlua general de les obres presentades , però especialment per el fet d’alçar la veu i fer avinent i evident que a Mataró existeix un fons d’art  que , - i això ho dic jo-, s’ha de potenciar i defensar.

No seré jo qui ara vingui a parlar de fons d’Art. Escaldat i amb seqüeles físiques importants en vaig sortir de la meva aventura del Fons d’Art Local, signat amb Baron amb el vist i plau de tots els partits polítics, i que qui manava i mana a l’art de Mataró se’l va carregar en un tres i no res ( algun dia haurà de retre responsabilitats professionals per la seva nefasta i aprofitada gestió) . Potser per això la presència d’aquesta mostra m’omple d’il·lusió.

Una il·lusió que reclamo compartida. Alguns artistes que estaven a la inauguració i que desconeixien la real existència del fons , deien que evidentment ells en volien formar part i que cedirien una obra. Una opinió que també era recolzada per algun col·leccionista , i per que no dir-ho, per un mateix.

Per això avui vagi la crida per fer créixer aquesta petita base de la que disposa el Sant Lluc. Fa molt de temps que lamento públicament del fet de que per poder veure la petita història de l’art local cal anar a Llavaneres ja que a Mataró no disposem d’obra dels artistes que han conformat , i conformen , la història de l’art local. Ara és una magnífica ocasió per enfortir una idea i poder a posteriori , reclamar el que sigui precís per a la seva difusió., i fer que l’art de Mataró estigui representat en la seva pròpia societat.

Us hi apunteu?




dijous, de juny 26, 2014

DICCIONARI D’UNA IMPOSTURA







Aquest és el titular d’un article amb el que la crítica mexicana Avelina Lésper de nou es llença a la jugular d’aquest món especial que conforma allò que per a uns quants es defineix com art contemporani.

Hem parlat altres vegades d’Avelina Léspe ren aquest blog. El cert és que les seves reflexions son incisives i contundents per atacar de manera frontal tot l’entramat d’aquesta contemporaneïtat que cada vegada entén i comprèn menys gent però que segueix mantenen un estatus de pseudo intel·lectualitat que sembla intocable per a molts a bon segur per por de ser titllats , per aquestos mateixos contemporanis, de desinformat, carca o pagesot.




Encara que és una mica llarg us aconsello el llegiu amb tota atenció per que paga la pena i a bon segur coincidireu en molts dels conceptes i moltes de les definicions que amb bisturí afilat li serveixen a l’autora per rebentar la coartada d’aquets creadors.

I per engrescar-vos a fer-ho us deixo com aperitiu dos definicions que marquen la tendència del que hi podeu trobar:



Entender.— “Si no te gusta es que no entiendes”. Confunden creer con entender. Cuestionar a la obra es no entender. No piden que se entienda, piden que se crea que eso es arte. En el momento en que dejen de creer que eso es arte dejará de serlo. Si no crees en el milagro, el milagro no existe. Esta actitud elitista: “Tú no entiendes”, margina al público, lo expulsa de los museos y le quita al artista la responsabilidad de las consecuencias de la obra. Si el público no ve en la obra lo que el concepto y el significado dictan es que es ignorante. El artista es infalible, nunca se equivoca. La sensibilidad del espectador es inoperante, el artista es intocable.

Museo.— Anunciaron y clamaron hace cien años la muerte del museo y hoy se dan cuenta de que sin este contexto la obra no puede demostrarse como arte. Por eso a los artistas del anti-arte les urge entrar al museo, porque sólo parasitando el contexto del museo legitiman sus obras como arte y les dan trascendencia y valor en el mercado. Fuera del museo estas obras —cadenas de bicicleta, urinarios, bloques de concreto, agua sucia— no existen, regresan a su situación original de objetos sin valor y no son arte.

De veritat , no us ho perdeu







dimecres, de juny 25, 2014

ESPAI D’ART. PERE SALINAS




Fa uns dies , en ocasió de la crítica a l’exposició “On la llum” de Pere Salinas que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , tot lloant la gran qualitat de la mateixa, remarcàvem la força interior que es desprenia de cada obra confegint una variada simfonia plàstica d’acurat equilibri entre la forma i el fons, entre el concepte i la plàstica. Uns conceptes ambdós que ara en ocasió de l’entrevista mantinguda amb el protagonista de la mateixa en aquest , el darrer “Espai d’Art” salten encara més a la llum.

Una interessant xerrada que us aconsello amb plaer i que serveix per coneìxer una mica més profundament a aquest sensible artista , posseïdor de la més subtil de les qualitats , com ho és en Pere Salinas.


BARCELONA. CARTELLERA EXPOSITIVA MISÈRRIMA

Qui em segueix en el fb deu estar fart de que cada dos per tres parli d’alguna exposició important i que sempre acabi amb l’afegitó de que caldrà viatjar ja que es celebra a qualsevol indret del nostre estat menys al nostre país.
Avui aquesta queixa que per el meu compte és reiterada, s’ha convertit en editorial de La Vanguardia

En ella es reflexiona que les grans ciutats també ho son per la importància del seus esdeveniments culturals , del quals els Museus i les exposicions ocupen un paper preponderant. Un fet que curiosament no és aposta de cap de les maneres en la nostra capital , fet que caldria variar encara que sols fos en raó de la importància econòmica de la industria cultural que ocupa un bon grill del PIB de la ciutat i del país.

Certament son moments de poques alegries econòmiques , però mentre altres sectors culturals mantenen to i potència ( el musical n’és el millor exemple) sembla que l’art no sigui un element que importi gaire ni als que manen a la ciutat ni al Govern del país , que el té en un estat d’abandó molt important , fins i tot en el  que pertoca al MNAC que per raons òbvies hauria de ser considerat com element d’estat i no com és ara en que és oblidat i menystingut.

L’art , fonamental per el desenvolupament cultural, però essencial també en la industria cultural, i encara que sols fos això, - per diners i per industria-, hauria de merèixer una atenció que en el nostre país, avui per avui  no té ni de bon tros





dimarts, de juny 24, 2014

GAUDÍ AHIR I AVUI. JOAQUIM GOMIS / RAMON MANENT







 Crec que de manera ben encertada l’espai de la Nau Gaudí ha decidit començar a simultaniejar l’exposició de les obres de la seva pròpia col·lecció amb altres exposicions temporals que segueixin donant vida a un espai que tenia el perill d’emmarcar-se en una certa dinàmica que podria portar-lo a l’oblit , amb les puntuals puntes d’atracció de cada inauguració.


En aquest camí i en espera de les tres properes exposicions programades , totes ells de gran nivell, ens ofereix ara en els camins d’aquest personal any Gaudí que s’ha establert a l’entorn del ben encertat concepte del km. Zero, un magnífic recull fotogràfic de dos excepcionals retratistes del fer del geni de Reus , com ho son en Joaquim Gomis ( Barcelona 1902 – 1991) i Ramon Manent ( Mataró, 1948).






Gomis i Manent , dos artistes , dues èpoques , dos conceptes , dues tècniques diferents per condicionaments diferents ( blanc i negre vs. color , analògic vs digital ). Dos artistes especials capaços de captar allò que tant bé va explicar Daniel Giralt Miracle en el moment de la inauguració, com ho és saber separar la pell de Gaudí , atractiva fins el paroxisme , del fer arquitectònic de Gaudí , en aquest mestratge compositiu que sols els grans mestres son capaços de generar.

Com molt be deia el mateix Daniel, els fotògrafs han estat els grans introductors socials de l’obra de Gaudi. L’espectacularitat , bellesa, misteri i missatge , que emanen els treballs gaudinians sols son possibles de ser assimilats des de les imatges i aquesta funció didàctica i magistral ha recaigut en les mans dels fotògrafs que han estat aquells altres grans artistes transmissors del fer de Gaudí.






Així en aquest concepte de ser ull transmissor del missatge del mestre, Gomis i Manent es llencen a aprofundir la seva mirada per ser sagetes en una dissecció visual  que ens apropa i aprofundeix en aquesta petita orgia de formes, textures , símbols i detalls que és l’obra gaudiniana, expressada aquí mitjançant els punts visuals de diversos edificis emblemàtics em el fer del mestre.

Una exposició magnífica que asentada en el present , fa oportuna mirada al passat i ens descobreix un futur encara verge en el treball visual de l’obra d’aquest geni inacabable i inabastable com és Antoni Gaudí.

Exposició d’obligada visita que aconsellem amb tot plaer.




diumenge, de juny 22, 2014

CAPITANI , SEMPRE CAPITANI






A Raúl Capitani el vaig conèixer fa ja molts anys , de tot ja comença a fer molts anys , a la Sala Fuset. Me’l va presentar en Manuel Casahuga que dirigia aquell magnífic casalot proper a Sta María. Em va parlar d’ell com un artista argentí que havia arribat a Mataró i em va ensenyar un petit gruix de magnífics gravats molt a l’estil expressionista d’allende los mares , com haurien dit en qualsevol noticiari televisiu del moment, i  al seu costat una magnífica representació expressionista de la Coca de Mataró.

D’ençà aquella presentació ha plogut molt i en Raúl ha deixat de ser aquell artista argentí que havia aparegut de cop i volta a Mataró per ser un artista conegut i reconegut a casa mostra , i el que és més important, un home plenament integrat en la ciutat i el país amb els que comparteix desitjos i il·lusions, i al que ha dedicat esforços i il·lusions com per exemple la creació del taller de Gravat.

Ara en Raúl, dèbil de físic i amb un cor que trontolla de tant en tant , sembla enfortit mentalment. Després d’un viatge a la seva terra , com si d’un comiat es tractés , ha tornat amb una força inusitada , - el que fan els asados i el dulce de leche - ,  i aquesta explosiona en tota al seva intensitat en l’exposició que acaba de presentar al Museu Arxiu de Llavaneres ( amb durada fins a finals de juliol) en el que ens sorprèn amb un grup de gravats i pintures de tal intensitat i força que més semblen fruit d’un artista jovinzell que no pas d’un veterà, consagrat i perfeccionista autor com és el cas de Raúl Capitani.

Certament la mostra que avui ens presenta l’autor s’ha de dividir forçosament en la bisectriu que marquen les dues apostes de l’autor: Gravat i pintura. Uns camps en els que curiosament sembla haver invertit les seves formes habitual d’expressió.

Diem això ja que curiosament Capitani sembla haver-se retrobat amb el seu gravat impressionista més pur. Línies dures i potents, escampades , donant aire per així poder marcar encara més les seves intensitats. Tot en un expressionisme intens que marca intencions i genera imputs d’acció directa. Un gravat d’estètica xilogràfica que corprèn i captiva alhora.

A la pintura en canvi, Capitani segueix en el camí més complex del que ja donava raó en la seva darrera mostra a l’espai capgròs. Tot el camp investigador en aquest camí es mou en les sensacions de la tècnica mixta plena d’aventures , interrogants i troballes . Si fa uns anys la investigació de l’autor anava per els camins de la gràfica mixta , ara aquesta investigació camina en la pintura on apreta amb força en el mai abandonat veral de l’obra oscial en la que pot expressar intencions , somnis i frustracions.

Tota una filosofia , tot un fer tècnic que sorprèn per la intencionalitat i alhora la frescor i que és demostració un cop més que l’art és una força interior de la que dispsoen els artistes fins que ens diuen adéu , i aquesta és una força que està molt present en l’avariada carcassa d’un Raúl Capitani , més jove que mai amb un art seductor que ens demostra que segueix essent un gran artista que mereix ja el reconeixement oficial que tantes vegades se l’hi ha negat.

Felicitats.



dimecres, de juny 18, 2014

MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES




Demà a Ca l’Arenas s’inaugura una exposició que sigui com sigui serà molt important. El seu títol “Aire i terra” i els seus protagonistes  uns joves Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. Una exposició que crec paga la pena recomanar de bell antuvi.

Els que em segueixen al fb saben que hem fet un seguiment de la magre difusió que Cultura ha fet de l’event ja que mentre de fa dies està amplament publicitada l’exposició de David Bestué que forma part de la taxa noeística d’obligat compliment a disposició dels mals anomenats artistes contemporanis, sols des d’ahir ( i ja era hora ) el web de Cultura mantén en portada l’exposició de Tàpies i Villèlia.

Una exposició que encara que segons fa preveure la noticia serà una mostra minsa i escarransida ( sols ocupen la sala 1 i la galeria ) mereixeria una explicació molt millor que no pas la confusa i en bona part errònia que s’explicita. Un desenvolupament de la notícia trist, llastimós i impropi per a un cicle que pretén ser un recordatori històric de l’art esdevingut a la ciutat.

Expliquen que “ ...Villèlia i la seva dona, la també artista Magda Bolumar, estaven vinculats amb els Estrany, juntament amb el grup d’amics d’Artual que junts van ser fonamentals en l’impuls de l’art modern a Mataró. ..” (afirmació difícil d’acceptar i compartir ) i el lliguen amb l’exposició de Tàpies i el desideràtum que aquesta va muntar a la ciutat. 
No menteixen però la realitat i la història no és aquesta ni de bon tros, ja que la relació de Villèlia amb Mataró no ve per Estrany i cal recordar que Magda Bolumar apareix , per lògica d’edat , molt a posteriori. ( El seu casament és a 1958 ).





Villèlia que va néixer a Barcelona el 1928, es trasllada a Mataró el 1940 ( amb 12 anys d’edat) ja que el seu pare, reputat fuster , és nomenat director d’una ebenisteria. Dos anys més tard deixa l’escola per anar a treballar amb el seu pare amb el qui munten taller propi el 1946. En ell es dediquen a l’ebenisteria artística i reben l’encàrrec de fer els retaules per el presbiteri de la basílica de Santa María i la totalitat d’una capella de l’església de Sta Anna.

El Sant Lluc de 1950 és la mostra que acull les seves primeres obres (talles) i en aquest camí realitza la seva primera exposició al Museu de Mataró el 1954 on comença el seu trencament amb la figuració. Una ruptura que vista la seva transcendència els anys posteriors (saló d’Octubre , Club 49 ) fa que decideixi dedicar-se professionalment a l’art.

Les seves primeres canyes es presenten a la sala Gaspar a l’any 1958 i és a l’any 1959 quan en la seva nova exposició al Museu de Mataró, repetint i mantenint el camí iniciat, aconsegueix que aquesta mostra  rebi el més gran i important nucli d’artistes que a bon segur han trepitjat mai la ciutat: Joan Miró, James Johnson Sweeney, Pierre Matisse, Jacques Dupin, Frank O’Hara ...).



Però és clar , tot això ja no hauria de correspondre al cicle actual de Ca l’Arenas que per raons difícils d’entendre va fixar el final d’aquest període en 1958.  I dic difícil d’entendre ja que a bon segur és data aprofitada ja que en aquest any és quan mor Rafael Estrany , però tenint en compte que la seva mort és el 17 de gener , el més correcte hauria estat acabar en 1957 , però....

Sigui com sigui, la potència de Villèlia està fora de lloc en aquest cicle. Entenem que s’hagi colat de transcantó després de que el comissari Mitriani fos foragitat escales avall de la casa familiar de Rovira Brull per apropiació indeguda de documentació gràfica sense cap mena d’autorització , fet que ha provocat que tal i com calia i era obligar , Josep Mª Rovira Brull no tingués la seva exposició en aquest cicle, i que com a conseqüència puguem ara admirar el treball de Villèlia .





Però si volem ser curosos en el desenvolupament històric queda ben clar que aquí hi ha un fora de joc evident . ( Com existeix també en altres fets del cicle com per ex. presentar obres de Rafael Estrany dels anys 20 ,d'Alfred  Opisso quan aquest encara no havia trepitjat mai Mataró etc ...).

Sigui com sigui fecilicitem-nos tots del bon art que podem gaudir, i fem-ho així. encara que sigui deixant de cantó les importants errades històric-documentals pròpies del desconeixement de la història i la realitat artística de la ciutat en aquells moments per part de, jo diria que de quasi tots aquells que maneguen aquest malaurat cicle.





PS.-Les imatges d’aquest post corresponen a la portada del catàleg de la mostra de Moisès Villèlia que de la mà de Manuel Cuyàs va ser exposada a Can Xammar , per un llavors sala d’exposicions municipal, a la temporada 1983-84.

I a la peça de Moisès Villèlia , nacarada per la seva dona Magda Bolumar , que va ser regal personal de l’artista al meu pare just en aquells temps i que pertany a la col·lecció familiar. Peça que vaig oferir per ser exposada per la seva peculiaritat i que no va ser del seu interès.

dimarts, de juny 17, 2014

FONS D'ART CREU ROJA. JOSEP SERRA





Demà dimecres en arribar dos quarts de vuit del vespre i a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar , es procedirà al lliurament al Fons d’Art de la Creu Roja ,d’una obra d’art del bon amic , l’artista argentoní Josep Serra .

El fet podria quedar emmarcat en un altre gest més que tantes vegades fan els artistes de lliurar un fruit del seu treball a qualsevol organització de caràcter solidari , social o semblant , però que en aquest cas crec que mereix un reconeixement artístic més important.

El Fons artístic de la Creu Roja és a bon segur un dels Fons d’art més importants dels que es troben al nostre país. D’ençà el començament dels setanta quan Joan Miró el va iniciar el fons s’ha engrandit en tots sentits però sense perdre mai la consideració de fons d’art patrimonial de l’entitat que serveix alhora de veritable garantia davant els avatars de la seva trajectòria.

Un fons que per tant , i per poder desenvolupar el seu paper , ha estat estricte en l’admissió d’artistes donants i en les peces rebudes , que son acceptades després d’un curós procés de selecció que comença amb la proposta d’algun associat i/o associació i sols arriba a la seva fi després de passar allò que podríem qualificar com rigorosos controls de qualitat.

A partir de demà doncs, al costat de noms com Tàpies, Ràfols Casamada , Guinovart , Hernández Pijoan , Mariscal, Clavé, Frederic Amat , Viladecans i tants d’altres de nivell igual i semblant , apareixerà el nom de Joseo Serra , que després de passar els diversos processos selectiu ha estat acceptat per formar part d’aquest èlite de l’art solidari que n’és el Fons d’Art de la Creu Roja.


D’aquí aquest just post i la nostra felicitació més efusiva. Evidentment a l’autor per la qualitat de l’obra i el reconeixement implícit que l’acceptació significa , i també a l’entitat per poder gaudir en el seu fons d’Art d’una obra tan significativa d’aquest valuós artísta que és , sens cap mena de dutes , en Josep Serra.


diumenge, de juny 15, 2014

ON LA LLUM. PERE SALINAS




Tots aquells arts ferits que com posseïts per síndrome d’abstinència som incapaços de passar per davant d’un lloc on s’exposi una obra d’art  sense entrar-hi, sabem perfectament que fora d’aquelles exposicions de les dites “grans” , aquelles que corresponen a museus o espais especials i amb artistes més que reconeguts  , en el decurs de l’any de tant en tant tindrem alguna alegria que ens permetrà seguir vius  en la nostra passió que fins i tot en servirà per compensar la gran quantitat d’art-porqueria , i valgui la comparança culinària, que ingerim en la temporada .


 Sortosament però , i de manera molt limitada , alguna cosa així com dues o tres vegades per temporada, ens trobem davant d’una exposició que ens sadolla per la seva potència comunicativa , ens sedueix per la força de la seva aparença , ens crida per la magnificència de la seva capacitat tècnica i ens trastoca el nostre interior ja que allò que veiem representat en les obres és ni més ni menys allò que sentim en el nostre interior i que som incapaços de reproduir plàsticament per la nostra manca de capacitats.

Aquest sentiment és el que he sentit , i a bon segur sentireu molts de vosaltres , en visitar l’esplèndida exposició que sota el títol de “On la llum” presenta l’artista Pere Salinas a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors que alhora serveix per a un retorn expositiu que després de la potència d'aquesta l’exposició esperem , desitgem i estic convençut que serà definitiu.


I dic això ja que feia una bon grapat d’anys que per raons personals i familiars Pere Salinas havia abandonat la part comercial de l’art , - un artista mai abandona l’art -, i la seva presència pública és limitava a apunts puntuals. Un silenci que ens retornava el record de les seves presències a Eude , d’una exposició al Monjo de la mà de Paco Rodon i de la seva nominació en la 1ª Biennal Torres Garcia.

Però el temps passa , deixa petges , solcs i incisions que costen a cicatritzar si és que arriben a cicatritzar mai. Borges va dir: “Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Ítaca verde y humilde. El arte es esa Ítaca de verde eternidad , no de prodigios”.




Crec que Salinas ha arribat en certa manera a la seva Ítaca , entenent-la no com aquesta terra somiada de la que ara parlen alguns polítics i sí a aquella terra en la que un pot trobar la serenor interior, que en el cas de l’artista el portarà a expressar amb més netedat les seves vivències. Una Ítaca plena de records , de passat , però alhora de futur en el molt que cal encara descobrir en si mateix i en els altres.

Una obra que en el cas de Salinas crec queda establerta en el que podríem dir relat subjectiu. Un relat analitzat i evaporat fins a l’essència del vist , del viscut , del record,  de l’enyor ... I també, per que no, del somiat , del desitjat. Una obra en la que cada color és una nota , cada gest pictòric una intenció , i cada composició un mirador profund a l’interior de l’artista , però alhora a l’interior de nosaltres mateixos.





Una exposició estructurada en un increscendo anímic . En la primera paret ens trobem amb dos sèries d’acrílics aiguats. Sensibilitat a la recerca  de subtileses . Per un costat el conjunt “On la llum, on l’estima” relacionats amb la lírica de Navarro que amb el seu text ens serveix d’introducció a l’exposició. Blavosos , grisos i grocs , amb el sempre encertat contrapunt del negre , que ens reporten a una certa serenor interior que ràpidament entra en ebullició amb la calidesa potent de “Lete” , intensa i frapant .

Son aquestes unes sèries en certa manera vaporoses , amb un alt sentit del ritme que pretén , i ho aconsegueix, ser més evolvent que no pas gesticulant , i que atrapa amb facilitat a l’espectador i que serveixen de dolça introducció.




En la zona central repeteix dualitat l’artista amb la sèrie “Concert per a violoncel de Dvorák” i “Les vacances de Sísif” .Obres molt més intenses , en que l’aparició del vermell, la potència d’uns nous blaus i el domini del negre, establerts de manera potencialment esgraonada per marcar unes direccionalitats visuals que accelerin l’interior de l’obra, donen cos a un impacte comunicatiu al que afavoreix la bona mida de les peces.




Finalment la darrera paret queda conformada per un gegantí mural composat per 27 figures en forma i manera de retrat psicològic en la que les peces mantenen la tensió amb l’agosarat , i encertat joc , de la contraposició de blancs i blavosos que equilibren i alhora accentuen una mirada punyent en un multi retrat en l’aparença però que respon al que podria ser, i al meu entendre , és un únic retrat que és alhora autoretrat de l’autor i de l’espectador. Una peça construïda a l’estil d’un gran retaule barroc que ofereix la mirada més intensa de la nuesa del creador front la seva obra.





Una exposició que  amés queda completada per tres llibres d’artista establerts a l’estil dels còdex , que serveixen per entroncar encara més l’obra de Salinas en el món líric i poètic amb el que casen a la perfecció.

Una exposició aquesta de Pere Salinas que no us heu de deixar perdre de cap de les maneres. Sigueu agosarats , traspasseu la frontera de la etèria defensa de la bellesa exterior , per submergir-vos en la intensitat comunicativa del seu interior, i segur que sortireu no tan sols artísticament satisfets ans amb el convenciment d’haver gaudit d’una de les millors exposicions que es poden veure per les nostres contrades.

Felicitats.

Ps.-  Escrit realitzat mentre sonava de fons el concert de violoncel de Dvrorák op 85 , per la Chicago Symphony Orchestra dirigida per Daniel Baremboin i amb Jacqueline du Pré com a solista.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes social del propi artista i l’Associació Sant Lluc)


dijous, de juny 12, 2014

LES VEUS PERDUDES. CATHERINE LORTON




Si algun afeccionat entra a la sala d’exposicions de la Presó sense saber que hi pot trobar, tan sols sabent que allà hi acostumen a haver-hi exposicions prou dignes , - amb algunes molt clares excepcions -, es trobarà amb dues sorpreses. Per un cantó amb una magnífica exposició i per l’altre amb una mostra de la que molt difícilment en sabrà qui és el seu protagonista.

Diem això ja que la mostra “ Les veus perdudes” que és així com es titula l’exposició  que es presenta, és en el seu conjunt i en bona part de la seva lectura, una exposició prou interessant. I per l’altra part el nom de Catherine Lorton que és qui la signa , ens retrotrau a unes imatges expositives que quasi hauríem de dir que es troben en les antípodes del que ara podem veure.

Per a molts el nom de Catherine Lorton es refereix a una pintora que practicava una pintura de caire figuratiu , amb el paisatge amb figura com a protagonista , molt empeltada al fer de la que llavors era la seva mestre. Una pintura agradable a la vista però mancada de sensacions i personalitat.


Sortosament Lorton va entendre que el seu camí quedava ofegat en aquella posició i va cercar el progrés en les mans de Pepe Novellas que com en tantes ocasions va saber fer explotar les pulsions interiors de l’artista. La seva ràpida i sobtada desaparició podria haver provocat en Lorton un fre en les seves aspiracions , però seguint les seves directrius va decidir fer una cosa a la que pocs tenen atreviment, com és llançar-se a uns estudis reglats , en aquest cas en l’escola Pau Gargallo de Badalona. Uns estudis dels que el resultat es fa evident en aquesta exposició.




Un futur que començava amb la seva mostra a Gal-Art  i que explosiónava fa tres temporades al Col·legi d’Aparelladors amb una exposició de la que dèiem textualment: L’exposició de Catherine Lorton és molt interessant. Ho és més en el sentit de futur que no pas en l’evidència del present. Avui el que fa l’autora és explotar. L’anàlisi permet observar encara mimetismes , relacions i influències vàries , però alhora , i el que és més important , ens permet albirar , ara si, un futur personalitzat que caldrà indefectiblement seguir. Un futur que ara ja esta aquí.

Catherine Lorton omple ara a avesar la sala de la Presó. Ho fa en una exposició que alhora és el seu treball de fi de carrera en les vessants ceràmica i escultòrica. Una doble funció que evidentment la perjudica ja que la saturació d’obres de la sala no permet la seva visualització individual i converteix el total en una mostra enfarfegada que desnaturalitza el sentit de llibertat i devalua la visió de l’obra que en cas d’haver-se reduït en una bona part ens hauria permès veure les bondats dels treball de Lorton.



Per que cal dir sense embuts que en aquesta exposició Lorton ens demostra ser una artista potencialment valorable. Per un costat ens ofereix un conjunt de visions fotogràfiques ceràmiques d’un atractiu visual important, que sap acompanyar per una obra de caire pictòrica però amb tècnica mixta i volum, prou cridanera , en contrapunt d’uns petits col·lages d’arrels geomètriques, que permeten una futur prou interessant en cas de depuració.


Però està clar que la clau, eix i essència de l’exposició està en el conjunt escultòric conformat per un petit grup de caps de mida gran , fent lectura contraposada al que jo en dic ”bosc escultòric” en el que un bon grapat de caps seriats , variables en el seu acabat ceràmic , estableixen no tan sols un diàleg ans també un eix de tensions que sols pot resoldre l’espectador i que per se generen un àmbit creatiu que  a l’hora apropa i  neguiteja al mateix.

L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona i sortosament converteix en un no res , inútil i carregós, la llarga explicació presentada per l’artista. Malament si han de parlar les paraules.

No és aquest el cas. Submergir-se en l’obra de Lorton és fer-ho per un mar d’afinades sensacions on la comunicació planeja amb facilitat, encara que a vegades no estigui en consonància amb les intencions de la creadora. Però no importa. Lorton ha sabut extreure del seu interior les sensacions més intenses i l’espectador las rep amb aquell sentiment que sols l’art pot produir.

Una exposició , la de Catherine Lorton , que cal recomanar i que ha de servir per a ella mateixa per un auto convenciment, - si és que encara no existeix -, que aquí hi ha un fonament per aconseguir ser l’artista que ella volia des dels seus començaments i que uns varem començar  a albirar fa uns quants anys.

(El vídeo correspon a la notícia de l'exposició emesa per m1tv)




dimarts, de juny 10, 2014

CATHERINE LORTON. ESPAI D'ART



Aquí teniu el darrer Espai d’Art emès per m1tv aquest mateix vespre.
Un espai d’art amb el protagonisme de Catherine Lorton actualitat ara mateix per la seva exposició “Les veus perdudes” que es presenta a la sala de la Presó.

Una més que interessant exposició de la que en farem valoració en el proper post i que ens presenta una Catherine Lorton absolutament renovada , que res té a veure amb aquella autora d’arrel paisatgística amb la que era coneguda en l’àmbit creatiu local.

Un dur treball escolàstic a la Gargallo han donat la volta al mitjó i ara podem gaudir d’una autora centrada i concentrada i amb un futur que caldrà seguir.

Com cal seguir el que explica en aquesta entrevista que us recomanem amb plaer.




dilluns, de juny 09, 2014

LLIBRE BLANC DE LA CULTURA. MATARÓ



El proper dissabte l’Ajuntament organitza una jornada participativa de reflexió sobre l’activitat cultural a la ciutat. Un acte que crec que paga la pena assistir-hi.

Tots sabem que la cultura mataronina , al menys la que es relaciona amb la plàstica , ha estat de fa molts anys de tot menys participativa. L’actitud de mensyetniment generalitzat per part dels diferents ens que han manat a Cultura ha provocat un trencament tan absolut que els artistes plàstics han acabat considerant al patronat, IMAC o ara Direcció de Cultura , com un enemic que res els aporta i que els discrimina davant d’aquells artistes que anomena com “contemporanis”.

Aquesta consideració d’enemic ha fet que per els artistes plàstics no existís “Cultura” cosa que bé ha anat per el carrer Sant Josep ja que així han pogut dedicar tots els seus esforços a les seves preferències i no han hagut de “malgastar” ni un minut ni un euro en aquells empestats pintors.

Ara però arriba un acte que si be està relacionat i en el fons està promogut per Cultura , es realitzat per la gent que està amanint això anomenat del Llibre Blanc , que malgrat els molts entrebancs intenta fer-se una idea de com van els trets per els camps culturals de la ciutat.

Com que un ha estat entrevistat individualment , igual que ho han estat altres artistes , i el cert és que la professionalitat ha estat màxima, la llibertat de dir el que un ha cregut convenient també, i fins i tot quant han aparegut camps obscurs (cas de la plàstica) s’ha  aprofundit en ells , penso sincerament que participar en aquesta jornada pot ser positiu ja que quedarà palès l’estat de la qüestió i no succeirà com en altres casos en els que l’absència de veus discordants han potenciat el monocrom de la tendència i ha donat pas a una justificació en la manera d’actuar.
Per això us convido a prendre-hi part , per el que us adjunto la informació que apareix en el web de cultura i l’enllaç amb el document d’inscripció , que per altre part podeu trobar en la mateixa web.

Com podreu observar entre les taules preparades no existeix cap apartat dedicat a les “arts plàstiques” , però en la darrera reunió de la taula preparatòria de la mateixa i davant la queixa de l’artista Perecoll, l’organització es va comprometre a afegir aquest concepte.

Per part meva és la meva intenció assistir a la mateixa si puc compaginar-ho amb la meva activitat professional no artística. Això sí, sempre que aparegui aquest concepte d’arts plàstiques promès en la darrera reunió. En cas contrari és evident que un no tindria lloc on ubicar-se.


PS.-  Aquí està la informació municipal:


“Mataró pensa en la cultura” és el títol de la jornada participativa organitzada per la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró que es farà el proper 14 de juny al Centre Cívic Pla d’en Boet. L’objectiu és analitzar l’estat actual de la cultura a la ciutat i buscar les millores possibles a aplicar.
Aquesta jornada, que està oberta a tothom, forma part del projecte d’elaboració del Llibre Blanc de la Cultura que la Direcció de Cultura va engegar a finals del 2013. El document recollirà les necessitats culturals bàsiques de la població a mig i llarg termini en funció dels objectius i reptes de les polítiques municipals que es decideixin.
Fins ara s’ha fet la fase de diagnosi amb anàlisi de l’activitat actual, estudi dels equipaments, coneixement de les entitats, tallers de debat als consells de participació i entrevistes individualitzades. Aquesta jornada forma part de la fase de propostes.
La jornada del 14 de juny començarà a les 9.45 h amb les acreditacions dels participants i després es presentaran els principals elements de diagnosi. A partir d’aquí, els participants es distribuiran en quatre taules temàtiques de treball: “Festes i cultura popular”, “Arts escèniques, música i cinema”, “Arts visuals, patrimoni i memòria” i “Foment de la lectura i cultura de proximitat”.
Per participar s’ha d’omplir el formulari de l'enllaç de la part dreta de la pàgina i enviar-ho a l’adreça cultura@ajmataro.cat o bé presencialment a les oficines de la Direcció de Cultura (carrer de 
Sant Josep, 9) de dilluns a divendres de 9 a 14 h i de dimecres a divendres de 18 a 20 h.

Document d’inscripció :

http://static.culturamataro.cat/actes/documents/5ed8eb8811d0e76dee761736feddd33c.pdf