ON LA LLUM. PERE SALINAS

Tots aquells arts ferits que com posseïts per síndrome d’abstinència som incapaços de passar per davant d’un lloc on s’exposi una obra d’art  sense entrar-hi, sabem perfectament que fora d’aquelles exposicions de les dites “grans” , aquelles que corresponen a museus o espais especials i amb artistes més que reconeguts  , en el decurs de l’any de tant en tant tindrem alguna alegria que ens permetrà seguir vius  en la nostra passió que fins i tot en servirà per compensar la gran quantitat d’art-porqueria , i valgui la comparança culinària, que ingerim en la temporada .

 Sortosament però , i de manera molt limitada , alguna cosa així com dues o tres vegades per temporada, ens trobem davant d’una exposició que ens sadolla per la seva potència comunicativa , ens sedueix per la força de la seva aparença , ens crida per la magnificència de la seva capacitat tècnica i ens trastoca el nostre interior ja que allò que veiem representat en les obres és ni més ni menys allò que sentim en el nostre interior i que som incapaços de reproduir plàsticament per la nostra manca de capacitats.

Aquest sentiment és el que he sentit , i a bon segur sentireu molts de vosaltres , en visitar l’esplèndida exposició que sota el títol de “On la llum” presenta l’artista Pere Salinas a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors que alhora serveix per a un retorn expositiu que després de la potència d'aquesta l’exposició esperem , desitgem i estic convençut que serà definitiu.

I dic això ja que feia una bon grapat d’anys que per raons personals i familiars Pere Salinas havia abandonat la part comercial de l’art , - un artista mai abandona l’art -, i la seva presència pública és limitava a apunts puntuals. Un silenci que ens retornava el record de les seves presències a Eude , d’una exposició al Monjo de la mà de Paco Rodon i de la seva nominació en la 1ª Biennal Torres Garcia.

Però el temps passa , deixa petges , solcs i incisions que costen a cicatritzar si és que arriben a cicatritzar mai. Borges va dir: “Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Ítaca verde y humilde. El arte es esa Ítaca de verde eternidad , no de prodigios”.

Crec que Salinas ha arribat en certa manera a la seva Ítaca , entenent-la no com aquesta terra somiada de la que ara parlen alguns polítics i sí a aquella terra en la que un pot trobar la serenor interior, que en el cas de l’artista el portarà a expressar amb més netedat les seves vivències. Una Ítaca plena de records , de passat , però alhora de futur en el molt que cal encara descobrir en si mateix i en els altres.

Una obra que en el cas de Salinas crec queda establerta en el que podríem dir relat subjectiu. Un relat analitzat i evaporat fins a l’essència del vist , del viscut , del record,  de l’enyor ... I també, per que no, del somiat , del desitjat. Una obra en la que cada color és una nota , cada gest pictòric una intenció , i cada composició un mirador profund a l’interior de l’artista , però alhora a l’interior de nosaltres mateixos.

Una exposició estructurada en un increscendo anímic . En la primera paret ens trobem amb dos sèries d’acrílics aiguats. Sensibilitat a la recerca  de subtileses . Per un costat el conjunt “On la llum, on l’estima” relacionats amb la lírica de Navarro que amb el seu text ens serveix d’introducció a l’exposició. Blavosos , grisos i grocs , amb el sempre encertat contrapunt del negre , que ens reporten a una certa serenor interior que ràpidament entra en ebullició amb la calidesa potent de “Lete” , intensa i frapant .

Son aquestes unes sèries en certa manera vaporoses , amb un alt sentit del ritme que pretén , i ho aconsegueix, ser més evolvent que no pas gesticulant , i que atrapa amb facilitat a l’espectador i que serveixen de dolça introducció.

En la zona central repeteix dualitat l’artista amb la sèrie “Concert per a violoncel de Dvorák” i “Les vacances de Sísif” .Obres molt més intenses , en que l’aparició del vermell, la potència d’uns nous blaus i el domini del negre, establerts de manera potencialment esgraonada per marcar unes direccionalitats visuals que accelerin l’interior de l’obra, donen cos a un impacte comunicatiu al que afavoreix la bona mida de les peces.

Finalment la darrera paret queda conformada per un gegantí mural composat per 27 figures en forma i manera de retrat psicològic en la que les peces mantenen la tensió amb l’agosarat , i encertat joc , de la contraposició de blancs i blavosos que equilibren i alhora accentuen una mirada punyent en un multi retrat en l’aparença però que respon al que podria ser, i al meu entendre , és un únic retrat que és alhora autoretrat de l’autor i de l’espectador. Una peça construïda a l’estil d’un gran retaule barroc que ofereix la mirada més intensa de la nuesa del creador front la seva obra.

Una exposició que  amés queda completada per tres llibres d’artista establerts a l’estil dels còdex , que serveixen per entroncar encara més l’obra de Salinas en el món líric i poètic amb el que casen a la perfecció.

Una exposició aquesta de Pere Salinas que no us heu de deixar perdre de cap de les maneres. Sigueu agosarats , traspasseu la frontera de la etèria defensa de la bellesa exterior , per submergir-vos en la intensitat comunicativa del seu interior, i segur que sortireu no tan sols artísticament satisfets ans amb el convenciment d’haver gaudit d’una de les millors exposicions que es poden veure per les nostres contrades.

Felicitats.

Ps.-  Escrit realitzat mentre sonava de fons el concert de violoncel de Dvrorák op 85 , per la Chicago Symphony Orchestra dirigida per Daniel Baremboin i amb Jacqueline du Pré com a solista.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes social del propi artista i l’Associació Sant Lluc)