En Miquel Ortega és un creador que fa temps cerca el seu
camí comunicatiu en el món del mosaic, al que es dedica professionalment de fa
anys i en el que pertoca al sentit artístic creatiu d’ençà començament de la
dècada.
Ara després de passar per tot el cicle expositiu comarcal ( sales del Sant
Lluc, espai Capgròs, Museu del Càntir, Moldumat, can Bisa i altres) arriba a la seva primera gran exposició al Museu
Monjo de la seva població natal de Vilassar de Mar. I ho fa amb una exposició de títol “Poble,
mar i pedres” que esdevé en certa manera una exposició retrospectiva/antològica
de la seva carrera ja que ens ofereix mostroari de passat (de quan era “piscinero”,
qualificatiu despectiu atribuït als mosaïcistes copiadors de models de l’antigor),
present i futur del seu fer, en una exposició que justament per aquesta
dispersió queda deslligada, amb importants salts, alts i baixos, amb peces de
gran qualitat i sensibilitat i d’altres que presenten greu mancances , en
especial en el seu sentit conceptual i ideològic.
En Miquel Ortega és home de grans virtuts. És un treballador
obsessiu, és constant, vol progressar i aprendre i per tant sap escoltar i està
a l’aguait, però alhora és tossut ,immensament tossut i té el gran problema que
es presenta a tots aquells creatius que han arribat tard a la creació, si es
pot dir tal cosa, ja que mai és tard per ser artista. Però si hi ha el sentiment
que el temps va molt de pressa i s’escapa
i per tant cal avançar , saltant-se pantalles si cal, quan l’art és un fer de
cocció lenta i que precisa, com les paelles, el seu temps. Aquest neguit fa que
no acabi de digerir els tempos i quan tant sols està encetant un camí, ja li
sembli esgotat i passi a un de diferent, i queda clar que això fa empitjorar
per manca de maduresa la seva producció.
Passejar-se per l’exposició
del Monjo així ho demostra. Queda molt, però que molt clar, que el millor
correspon a aquells treballs bidimensionals, establerts en un ritme , un gest i
una certa simfonia creativa. ja sigui amb tessel·les més petites, -les
millors-, ja sigui amb una mirada al trencadís, ja sigui amb blancs, grisos, o
amb una mirada cap als terrossos ( la millor peça de la mostra amb molta avantatja). És allà on hi ha el millor de l’artista. Tècnicament irrefutable , sap
afegir-li poesia , musicalitat i missatge, aconseguint unes peces dignes de tot
aplaudiment , amb un sol i gran però, que la majoria pertanyen al 2015.
El problema està en
que Ortega va decidir passar pàgina, donant per acabada aquella pantalla, en
comptes d’aprofundir i seguir investigant, i de llavors hi ha diverses experiències
, cap reeixida com l’anterior. Per un costat hi ha l’acostament cap al maridatge
entre mosaic i pintura , que no ha acabat de quallar i que té com a màxim el frontal
de gran format que presideix la sala i que és del pitjor que hi ha a l’exposició,
i estic per dir, del pitjor que he vist en la seva trajectòria. La pintura , el
color, ha d’arribar a l’artista mitjançant els seus propis materials i mai al
contrari. Una gran peça pintada en la que s’incrusten certes elements del
mosaic, acaba essent un híbrid que no
serveix ni com a pintura , i molt menys com a mosaic.
I altre fet està ara
en aquesta obertura cap el concepte i cap a l’escultura. Les petites obres de
caire conceptual acaben essent en certa manera menors i ridícules, no trameten
res i alhora queden com a treballs de fi de curs , sense la suficient força que
els hi doni caràcter i personalitat.
El mateix a dir al respecte de la seva aventura escultòrica,
un camí en el que certament hi ha futur, però si capgira el seu punt de mira.
No pot ser que trobi un element de caire escultòric i al damunt hi dipositi el
mosaic. Cal fer un pensament escultòric i fabricar-se el mateix per allà fer-hi
el treball creatiu. Si no, tot queda ,
com s’evidencia a l’exposició, en uns treballs desequilibrats , mancats de
concreció i especialment d’intenció.
Intenció i transcendència, en aquest cas política , que l’autor
vol que sigui un valor afegit a l’obra. L’art és un element d’expressió
política essencial, com ho ha estat sempre , però queda ben clar que qui ha de
marcar la intencionalitat ha de ser l’obra no els afegitons. Col·locar tessel·les
grogues el que fa es desnaturalitzar i
no polititzar, el treball i pretendre explicar mitjançant un mural una
intencionalitat de país d’una obra, demostra clarament que l’obra en si mateix
no aconsegueix aquest element comunicatiu que cal exigir en una peça que s’ha
de considerar obra d’art.
És per tot això que l’exposició de Miquel Ortega em desconcerta
i em deixa descol·locat. M’admira el seu treball del mosaïcista primer, aquell de
fa uns pocs anys, de gran qualitat, sensibilitat i comunicació. Allà hi ha art i
en ell s’hauria d’evolucionar. Però em deixa trasbalsat la seva passionalitat en
avançar per altres camins , com en un desig de modernitat, però sense
fonamentar uns raonaments artístics ni conceptuals.
Com persona que m’aprecio, i molt, a Miquel Ortega , jo li
diria sincerament. Miquel fes mosaics i deixat d’hòsties, al menys fins que no
tinguis molt clar el camí. I és que tot es redueix a un fet tan simple i
senzill com que Miquel Ortega és un mosaïcista i no pas un pintor o un
escultor. I com diu la dita: Sabater a les teves sabates.
Espero que en Miquel que sempre ha sabut escoltar , sàpiga
llegir correctament aquest comentari.