Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 72 anys, estic casat i tinc 3 fills i dos nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dijous, de setembre 29, 2005
Avui ha esta un mal dia. Ha començat amb un nou incident a la Casas , i van... Avui ens han enviat un dels bussos amb cua. Tenia un problema amb els amortidors i a la que ha agafat velocitat la cosa s’ha mogut més que una barqueta amb marejol.
Viatgers i conductor acollonits, la qüestió ha estat baixar de velocitat, no fer cap moviment amb el volant, i agafar el mòbil per trucar a la central. Amb això el peatge , i per poc que no ens mengem el ciment separador. No he pogut més i he saltat cap el conductor per indicar-li que si volia parlar pel mòbil calia parar, ja que està prohibit. La resposta contundent “també està prohibit molestar al conductor, i vostè ho està fent” .
Sort que no soc agressiu , però el crit m’ha sortit de l’ànima: O para, o truco als mossos. La resposta ha estat penjar el mòbil.
Fins a quant tanta impunitat jugant amb la seguretat d’una cinquantena de passatgers?. (línia C-2 Empresa Casas. Sortida 6.15). És sols una pregunta.
He arribat a la feina i el problema informàtic del dia anterior portava cua. A hores d’ara no sé pas quan i com me’n sortiré.
Un quart desprès ha arribat el fax. En Pere Màrtir Viada és mort . Merda.
Parlar d’en Pere Viada és parlar d’algú conegut per tothom. El seu personatge havia depassat amb escreix la seva persona. Molta gent m’ha trucat , tan per comunicar-ho, com per demanar-me el que pensava de la seva obra. Una mica de tot està en l’escrit per el Capgròs.com que adjunto a continuació
PERSONAL I INCONFUSIBLE
Amb la mort de Pere Màrtir Viada desapareix el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual de la nostra ciutat. Un artista per i sobre totes les coses. Un artista personal i inconfusible , amb la màxima magnitud que puguem donar a aquests adjectius.
Bohèmia per la seva manera d’entendre la vida ,àcrata per aquest posar la llibertat com a bandera, medi i fi , i intel·lectual para la seva enorme formació artística , filosòfica, històrica i política , que deixava bocabadats a aquells que sols el coneixien per la seva desmanegada imatge exterior.
Encara que es definia com un expressionista abstracte ,el seu art, del que es difícil trobar paral·lelismes o referències , és indefinible . La seva constant reflexió, moltes vegades amagada sota el trompe l’oeil d’una aparença joguenera, és l’eix d’uns treballs en les que s’amunteguen bigarradament tota mena de signes, icones i elements, estructurats en un aparent caos perfectament equilibrat.
Una atmosfera de color, enormement seductora i vital el serveix d’embolcall per proposar-nos un misteri personal que va de la felicitat a l’angoixa. En aquest ,el seu imaginari real , els signes no són pas formes per interpretar , al contrari, son formes ja interpretades, provinents de la reflexió d’una vida vista sempre amb ulls sorneguers , al darrera d’unes ulleres enganxades amb super-glue , endinsat en la boira permanent d’un ducados inacabable i la mà massegant-se la barba d’aquella manera que com ell, era també personal i inconfusible.
Però està clar que en Pere per a mi era molt més. No ho sap molta gent, però érem parents. Els pares, cosins germans, o sigui que nosaltres cosins segons em sembla que en diuen, però hi havia més.
En Pere Màrtir i el meu pare tenien una relació especial. Sempre el saludava amb un tiet i amb dos petons, i mai oblidaré els seus sanglots espasmòdics quan va morir. El pare el va ajudar tot el que va poder. Va aconseguir que la Titit , la filla d’en Puig i Cadafalch que era professora de la Sorbona l’acullis a casa seva mentre en Pere feia d’artista a París. Era a mitjans dels setanta. Imagineu una filla d’en Puig i Cadafalch i en Viada, Per sucar-hi pa amb les discussions.
A en Pere dec la meva primera i única mitja borratxera , amb sangria, al Cau, un bar que va tenir allà el carrer Sant Bru. I les primeres arrambades i alguna cosa més a l “Ava Ava Mahana discotech”(sic) , un pub discoteca que amb en Ricard Jordà varen muntar a la Rda Exterior d’Argentona quan encara no estava asfaltada , just al costat d’una casa de meuques, i que com podeu imaginar era del més lliberal del moment.
I li dec moltes discussions sobre art, sobre política, sobre pensament. Recordant les seves discussions amb Saura, que una vegada va quedar sorprès amb la seva pintura i vàreu veure néixer el sol tot discutint sobre art ( ara al retrobar-se a bon segur continuaran). I recordo Jovi, un estudi de disseny amb en Jordà i que varen crear tota la imatge del Club Tortuga i mil coses més. O els seus quadres per Galerias ( galeres en deia ell) Preciados , amb en Jordà i l’Uriach pintant amb sèrie , amb els quadres alineats al passadís, i un fent els cels , l’altre les cases, l’altre els arbres...
I moltes coses mes, com per exemple el seu entossudiment a que jo fos qui presentes el catàleg de la seva exposició a Can Palauet. En Toni Cabré i la Gisele dient que de cap manera.(Un estava ,i està, vedat pel PMC que ni tan sols li envia l’agenda cultural del més, malgrat les meves protestes a tothom). En Pere tossut ell: o ho escriu en PIC o el catàleg va sense presentació. Deu dies abans de la inauguració em varen donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic d’ençà que està inaugurat can Palauet. I...
Amb en Pere vàrem viure essencialment l’Art. Que si el Sant Pere més Alt, que sí l’Abast, que sí..... Tot fins la darrera abraçada fa un mes en la festa del carrer Sant Pere més Alt. Se’l veia content. Li vaig preguntar com anava i a veiam sí d’una punyetera vegada es posava a pintar, que em devia el quadre promès com a pagament del catàleg que abans comentava. Em va respondre joiós, deixa passar l’estiu que ara fa massa calor , però et prometo que per Sant Lluc tindràs un quadre meu dels grossos,...
M’he quedat sense quadre , i el cert és que no en tinc cap de seu, però estic convençut que en Pere ja ho arreglarà quan ens retrobem. Però, de cor, Pere, permetem que per una vegada trenqui la virtut de la meva puntualitat. Si em dones permís, esperaré encara una estona, o millor dit, tot el que pugui.
Ho entens, no?. Una abraçada i un petó ben fort del teu cosí
En PIC.
dimarts, de setembre 27, 2005
De lliçons n’hi ha de tot tipus , de les que cal seguir , sobre les que cal reflexionar, les que és millor oblidar... En aquest cap de setmana m’han arribat lliçons de tota mena , algunes de les quals val la pena comentar.
LLIÇÓ A SEGUIR. Museu de Mataró (La finestra oberta)
En el darrer post deia que no havia pogut assistir a la inauguració. Ben cert era. Parlar amb Rosa Codina Esteve és molt millor que acudir a un Museu en el que et tenen vedat , en que no t’envien ni invitació, ni et donen la informació que precises per exercir la teva tasca , malgrat siguis un ciutadà normal , que has demanat per activa i per passiva allò que es dona a la resta de ciutadans, i tot perquè mantens una línia de dura crítica al dolce far niente de la seva direcció.
El fet de no assistir a l’acte m’ha permès visitar l’exposició en la tranquil·litat i quasi soledat del diumenge al matí. Porta per títol “La finestra oberta” i és una mostra d’art paisatgista català entre 1860 i 1936. Organitzada pel Museu de Sabadell amb la col·laboració de la Diputació aplega unes setanta obres procedents dels diferents Museus que conformen la Xarxa de Museus Locals.
La mostra és magnífica , amb un seguit de peces totes elles de gran qualitat , i a més està presentada de manera cronològica el que permet una lectura fàcil i directa i està acompanyada d’un magnífic catàleg al increïble preu de 5 euros .
Una mostra que és magnífica lliçó per a tothom. Per els afeccionats, ja que ens permet esbrinar en una sola passada , la brillantor de l’art català del paisatge d’aquells moments, massa vegades amagat rera la brillantor de les darreres avantguardes.
És lliçó per els artistes , en especial pels nombrosos conreadors del paisatge , ja que tots els conceptes pictòrics que es vulguin contemplar en aquest camp hi són presents . La saviesa i varietat en la seva resolució ha de servir de valuosa referència tant per professionals com afeccionats.
És lliçó també per el Museu, ja que es demostra que quan hi ha ganes de fer coses , es poden aconseguir exposicions tan lluïdes com aquesta . Però queda clar que calen esforços, i molts, i aquest és una material que no existeix en l’inventari del malaurat Museu de Mataró.
LLIÇÓ PER OBLIDAR . Can Palauet (23 preguntes amb resposta)
Mataró té mala sort amb Can Palauet . Va néixer amb fòrceps amb l’exposició antològica de Rovira Brull encotillada per la de Pazos i ha anat de mal en pitjor.
Reduïda de fa temps a presentar art (?), al que em nego a afegir el qualificatiu de contemporani , les mostres presentades són una boutade constant.
Ara són Àlex Nogué i Ester Baulida que fan la seva parida. La idea de partida no és dolenta : un objecte i una reflexió; pregunta i resposta , però ambdues són tan repetitives amb altres mostres ja vistes, que tot manté el gust del dejà vú .
Si be la història pot tenir la seva gràcia amb una deturada lectura , sols permesa amb un format de llibre , la presentació en format exposició a la paret, i la minsa grapa de l’apartat visual converteix de nou a Can Palauet en un espai erm d’art i interès.
LLIÇÓ PER REFLEXIONAR .- El joc de les comparances.
(Lliçó en especial per els programadors artístics del PMC)
Com és possible que una mostra de tan alt nivell artístic , cultural i didàctic com és “La Finestra Oberta” tingui sols una durada de cinc setmanes , i la mostra de Can Palauet d’escàs per no dir nul interès en tingui el doble?.
Nota: Si és vol complicar el joc, sols cal ampliar la pregunta amb la mostra “Essències”, recentment clausurada al mateix Can Palauet que va tenir la durada de tres mesos i un dia “ ( La xifra és real, encara que certament soni a condemna)
LLIÇÓ PER DESMITIFICAR. Fernando Alonso
Ahir vaig ser un dels milers que va veure la carrera de Formula 1 i el triomf de Fernando Alonso en el Mundial. Un excel·lent pilot , amb un bon bòlid, i amb l’inevitable sort dels Campions. Felicitats.
Però amb nego a participar de l’Alonsomania , aquesta del chauvinisme a dojo. Si ja atorgar-li el Premi Príncep d’Astúries de l’esport va ser cosa incomprensible, el rebombori d’ara és insuportable.
No em cau bé l’Alonso. I no per què sigui amic del gendríssim Agag ( que per cert té els drets de Formula 1 a Espanya) , ni per que estigui amb Briattore (impagable l’article d’avui d’El País) , i sí pel seu orgull fora de mida. I ho dic amb un coneixement ben pròxim.
Alonso va guanyar el seu primer punt a Formula 1 a Malaisia , si no vaig errat, i quan encara no era ningú. En aquells moments l’atenció de la competició per aquí era quasi nul·la.(Els comentaristes de TV3 , feien la transmissió des de els estudis). En directe a Malaisia sols hi havia set espanyols :El seu pare, el seu manager , dos periodistes d’una revista especialitzada i tres catalans que treballaven per DO&Co , empresa que organitzava els àpats dels VIPS i dels corredors , un d’ells era el meu fill. En acabar la cursa els tres curritos van voler felicitar-lo. El despreci, malgrat la concurrent de l’idioma va ser absolut.
El meu fill ha treballat quatre anys a Fórmula 1 , la seva companya segueix treballant a l’empresa de l’Ecclestone. Tots dos tenen bones relacions amb innombrables corredors , amb alguns com el cas de Juancho Montoya de veritable amistat. Ells i altres companys coincideixen a definir a Alonso com el corredor més cregut i intractable de tot el circ.
Felicitats al corredor, però no crec que l’endiosament que s’està fent el benefici en res.
dissabte, de setembre 24, 2005
Avui ha estat un dia especial. En primer lloc per què he fet festa. Avantatges de treballar a Barcelona. Això m’ha permès fer coses que no puc fer mai, com acompanyar a la família a l’escola i al treball, anar-los a buscar, preparar el dinar, i sobre tot viure aquell aire diferent que dona el que tu et saps lliure per la festa, mentre al teu voltant tot segueix com qualsevol altre dia feiner.
Però a més ha estat un dia que he pogut dedicar en part a una de les coses que més m’agraden , com és visitar el taller dels artistes i parlar amb ells sobre art en general i el seu art en particular.
LL.G.
Al matí ha tocat escultura. Conversa fluida però intensa i reflexiva al voltant d’un esmorzar d’aquells de forquilla i ganivet a Can Batlle. Un plaer del que feia molt temps no gaudia . Unes mongetes cuites per els àngels, per acompanyar un xai que es desfeia a la boca, I el vi del porró, el cafè i la copa que no hi faltin. Un plaer per l’ànima i un disgust per el colesterol.
Desprès anàlisi en el taller. Dubtes, conceptes contradictoris. Esbrinar camins per recolzar troballes i aconsellar oblidar-se de certs verals que un creu no porten enlloc. Escoltar i parlar . Defensar postures, arriscar-se en l’aposta.
Un matí profitós sens dubte. Per a mí molt, i espero que també per l’artista.
ROSA CODINA ESTEVE
Al capvespre trobada amb la Rosa Codina Esteve, per a mi una dels cinc millors artistes de Mataró. Ha volgut ensenyar-me els seus nous treballs que presentarà al gener a la Galeria Àmbit al carrer Consell de Cent de Barcelona. Sols els han vist la gent més propera i en J.A.Benach director de la galeria. M’honora i m’afalaga dient-me que vol que li digui el que penso ja que conec tota la seva trajectòria dença els seus començaments i creu que he connectat amb el seu treball, per el que el meu judici és con examen previ que pot indicar-li si està en el camí correcte.
Resto esparverat. La qualitat de l’obra fa fredar. Ha sensibilitzat emocionalment la seva obra espiritualitzant-la, aconseguint unes atmosferes que posen la pell de gallina. Poètiques en part, estrictes en altre, i dures i impactants en la resta, el treball d’aquests quatre anys resumits en la vintena de peces de grans dimensions de les que he pogut gaudir , prometen una exposició espectacular.
Per cert, Rosa Codina Esteve fa més de vint anys que no fa una veritable exposició a Mataró, essent una gran desconeguda, quan la seva obra es reconeguda a mig món. Si algú que llegeix aquestes ratlles te relació amb la política d’exposicions públiques, perquè no apunta la possibilitat de fer exposició ara que hi ha obra en quantitat i qualitat?.
Me’n vaig de casa seva emocionat pel vist i pels magnífics gravats amb els que ha tingut a be obsequiar-me
MUSEU
L’hora tardana en que he sortit no m’ha permès apropar-me a veure la mostra que s’inaugurava en el Museu. Ja en parlarem , però la prèvia és obligada. Com es possible que ara gaudirem d’unes obres magnífiques que pertanyen al Museu de la ciutat i que de fa anys i panys cap ciutadà ha pogut veure?.
La resposta és múltiple. Manca d’espai per un costat ( algú recorda que l’edifici del costat del Museu ocupat per finances municipals, es construí com ampliació del Museu) , però sobre tot manca de capacitat d’una direcció incapaç que és un veritable càstig que de cap manera es mereix la ciutat.
Com veieu un dia magnífic i diferent, llàstima que demà tingui guàrdia i la joia no sigui del tot complerta.
divendres, de setembre 23, 2005
DIA DEL PATRÓ
Avui suposo que és el dia del patró del meu blog. Avui és el dia sense cotxes, o el de la mobilitat sostenible, o... , que a cada lloc en diuen diferent. Transport públic el vaig batejar , ja que bona part del aquí escrit s’engendra en els minuts del trajecte de la Casas de Mataró a Barcelona i tornada. Avui venia amb presa, ja que començava de nou temporada amb el meu , i valgui el poséssiu , “Espai d’art” a TVM . I l’autobús s’ha espatllat. Coses que passen direu , però el que si passa és que a la Casas passa sovint.
Fa molts anys que vaig a Barna amb bus ( 20.50 ptes el bitllet) i puc dir amb coneixement de causa que mai s’havia arribat a tal nivell de degradació.
Els que fa anys que anem a capital, recordem quan la Renfe era sinònim de tots els mals. Ara us asseguro que es al revés. Anar habitualment amb la Casas és una aventura. Amb un company d’aventures, perdó de viatges, important càrrec del Banc de Sabadell, parodiem l’slogan “Casas , un descans” , amb l’afegitó, quan baixes.
Els busos no passarien qualsevol inspecció sorpresa. Vells, atrotinats, amb tapisseria trencada, olor a gasolina, soroll sempre sospitós. Bona part de la nova flota és aprofitada d’altres de la mateixa empresa quan no reciclada , amb matrícules que encara tenen dues lletres, el llistat dels pneumàtics més llis que la meva llibreta a fi de mes.
Això per no dir la manca de puntualitat, - ja en el primer viatge del dia -, que si plou a fora plou a dintre, que algun dia hi hauran bufetades ja que no hi ha cap ordre d’espera a les parades, o l’incompliment permanent de les lleis de tràfic. El vermell és per passar ( veritat Sr. Martínez , conductor amb el que els més descreguts fan el senyal de la creu davant el perill que significa la seva conducció ) i el mòbil ( prohibit parlar conduint ) és l’habitual mitjà de contacte amb la central ja que son pocs els autobusos que disposen d’emissora per la comunicació.
Els viatgers habituals estem fins els dellonsis, però res hi ha a fer. Un conductor amic , reflexionava “si a vosaltres que sou clients us maltracten així, imagina a nosaltres que som els treballadors”. Les queixes oficials no serveixen per res. En el trimestre d’abans de l’estiu jo sol vaig fer quatre reclamacions a la Generalitat. No tinc noticia de cap d’elles. I com jo, molts.
Per això ric quan veig ara un anunci que parla d’algú que ha provat el transport públic i s’ha quedat amb ell. Ja es veu que no és un bus de la Casas, si fos així segur que seguiria amb vehicle particular.
Com veieu avui estic molt emprenyat, potser serà per que ha estat la gota que ha omplert de nou un vas constantment ple en el mal concepte del transport públic, el d’aquells que et miren i et diuen, ”encara gràcies que acceptem que viatgis amb nosaltres” .
Algun dia, i no tardarà molt, hi haurà una desgracia. El mal estat dels cotxes, els nivells de conducció passant-se les normes per l’engonal , el menyspreu més elemental pels drets dels viatgers, portaran cua.
Quan el transport públic esdevé una necessitat, no pot ser que les administracions facin la viu viu. I tant que cal el transport públic, però no com aquest.
A veiam si alguna autoritat que llegeix aquest blog es dona per enterat. I si es precisa una denuncia oficial, aquí estem. I no estic sol. Casas és actualment la demostració del que no ha de ser mai un transport públic. I les autoritats, locals i generals, haurien de fer quelcom.
dimecres, de setembre 21, 2005
El meu germà va patir aquest agost un infart. S’ha recuperat molt bé però encara està convalescent. Fa uns dies comentant l’inici de l’escola i que per tant estaria sol bona part del dia, sorneguer em va dir: “Em dedicaré a veure tots aquells programes de tele anomenats de “maries”. Que si la Campos, la Quintana, els culebrots...”.
L’altre dia li vaig preguntar com li anava i em digué esparverat que allò era increïble. Que mai hauria pogut imaginar que programes com aquells dominessin la televisió pública i les privades. Que si els magazines matinals, el tomate , “pasión de gavilanes” o “frijolito” ( he hagut de rellegir els noms a la programació) , per no dir els més casolans del cor de la ciutat o vendelplà.
Estic descobrint un mon nou, em deia tot rient. I que res te a veure amb el que ens envolta. Això és cultura i no la de les exposicions, llibres i demés , acabava esclafint el riure del tot.
Avui una ‘aquestes famoses ha vingut al meu lloc de treball per una revisió. S’ha format un guirigall considerable , tant per part de la gent que esperava, com entre una part dels treballadors Quan he preguntat m’han dit: Però que no has vist que era la.... (segons sembla molt famosa per allitar-se amb mil i fer-ne mil exclusives ). Davant del meu gest de desconeixement , la meva interlocutora m’ha mirat estranyada: “Però si jo pensava que tu tenies molta cultura”.
Com podeu comprendre acabo de caure en una total depressió. I una pregunta em neguiteja , tindran raó?. I el pitjor és que començo a pensar que potser sí.
dimarts, de setembre 20, 2005
Com ha començat el nou curs. Fa quatre dies que encara estava de vacances i tot s’ha accelerat a uns nivells indescriptibles. Porto uns dies per sucar-hi pa, en els que feina a fer i problemes ben diversos, tots solucionables, s’han donat la mà fent-me anar allò que en diem de cul .
No vull per això passar per alt algunes coses per a mi prou valorables.
EL SANT LLUC
Agradés o no, d’acord amb el seu tarannà o al contrari, es ben cert que el Sant Lluc és la mostra artística de més ample favor del públic de totes les que es celebren en la temporada. Això no vol dir que fos la millor, ans més aviat caminant per camí contrari.
Enguany l’entitat organitzadora, - penso jo que més dolent que volent- , ha donat mà blanca a una comissió que ha apostat per un jurat valent ( les meves felicitacions) que no s’ha parat en barres i anant més lluny del que s’esperava , ha donat un tomb a la truita i el Sant Lluc comença a anar pel camí que cal i que no es cap altre que el de representar a la realitat artística de la ciutat , no com fins ara que representava un bocí escàs i del menys valorable de tota la creació artística.
Queda molt per a fer , però el camí s’ha encetat de manera esperançadora. Felicitats
NICO
El passat divendres la sala de Can Palauet s’omplí de gom a gom per l’homenatge a Nicolás del Rio, “Nico” , ànima màter de Tertre, home cabdal en la revolució artística de Mataró en el temps de la transició.
La presència de Jaume Graupera, regidor de Cultura, i de Joan Antoni Baron , alcalde de la ciutat, van donar el toc oficial que mereixia l’acte, en la reparació de l’injust oblit en que es tenia al seu paper essencial en el camp de l’art.
Però l’homenatgeu va ser tot menys oficial, vam ser la gent, els artistes, - molts d’ells vinguts de fora -, els afeccionats , els amics, els que vàrem voler dir a Nico en aquests durs moments de la malaltia que el seu treball ha estat magnífic, que segur que sense ell tot hauria estat diferent, i que d’una o altra manera estem orgullosos de ser amics seus.
Un homenatge del que potser haurien de prendre nota aquells que manen. Hi ha molta gent de la cultura i de l’art que han fet molt sense demanar res. És de justícia fer-ne agraïment.
Per cert, Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat ha assistit a més exposicions en els mesos que porta en el càrrec , que Manuel Mas en tot el temps de mandat , fet que agraïm en el que es val, i el que ens fa perdonar el retard ( quasi un any) en celebrar un sopar amb gent de l’art per parlar de l’estat de la qüestió. Però ja arribarà, com ho ha fet en el cas de l’entrega de signatures pel fons d’Art de la Casa Arenas que tindrà lloc el proper dijous 29 de setembre.
Coses, moltes coses, en uns dies de boig. Avui al temps deien que tornava l’anticicló. A veiam si és veritat, o al menys en el que a mi pertoca.
divendres, de setembre 16, 2005
Ahir vaig assistir a una convocatòria de la que feia molts anys defugia. En Quico Verjano , company de transport públic matiner i diari, em va convèncer per assistir a la reunió de la sectorial de Cultura del PSC. Deia que jo podia aportar coses al projecte cultural de la ciutat, i més en la vessant critica.
Fa molts anys en vaig assistir a un parell , va ser penós. Molt manual de programa , molta teoria sobre la taula i cap mena, ni de pragmatisme ni de visió de la realitat. Vaig veure tan oficialisme monolític que vaig fugir com gat escaldat, de crides semblants.
L’experiència actual ha estat millor, encara que també bastant desencisadora al respecte del veritable coneixement de la realitat cultural que tenen aquells que sobre el paper , han de marcar les pautes de la cultura oficial de la ciutat.
Existeix un concepte cultural de to baix que penso no és el que mereix la ciutat de Mataró vista el seu paper de cap de comarca i el seu nivell d’habitants. Convertida la cultura popular de l’associacionisme i dels barris com a pal de paller de l’estructura, la resta es dilueix com elements complementaris més per fer bonic que per res més. I penso que això no és bo.
En primer lloc per què és obligat ser valent i fer profunda reflexió sobre el paper dels barris en l’entorn cultural de la ciutat i replantejar-se profundament les seves festes. Soc veí de Molins-Torner-1er de Maig i les seves festes són decadents, fan olor a rescomit, i ens porten més a la mirada trista dels anys cinquanta que no pas a mirar amb il·lusió el segle XXI.
Cal al meu entendre apostar per un Mataró ben fort culturalment amb una activitat variada, atractiva, eclèctica i de qualitat. I per poder-ho fet s’ha d’estar viu i actiu. Em sorprèn el desconeixement de temes sobre Can Xalant, la bòbila, Sta Maria, Casa Arenas... ,. Per aconseguir-ho cal implicar-se , ser crític, jugar fort i no mirar-se les coses des de l’altre costat de la barrera. I aquesta implicació serveix sigui el punt de mira, el sentit o el grup, que un cregui convenient.
Potser cal retornar a les velles barricades de fa trenta anys.
Per el que pugui ser , jo tornaré a la següent reunió. El futur s’ho val.
dijous, de setembre 15, 2005
Avui la meva filla ha complert setze anys, una xifra totalment descafeïnada al respecte del que significava en els meus temps.
Llavors el fet de la majoria d’edat als vint-i-un ,- redimonis que vell soc en aquest mon de blogs de jovencells -, feia dels setze el que podríem dir majoria d’edat social. Accedies al DNI, podries entrar al cinema a las pel·lícules “autorizadas para mayores”. Es legalitzava en esperit el tabac, l’alcohol i les discoteques. Entraves encara que fos per la porta petita al mon dels adults.
Ara els setze tan sols serveix per accedir al mercat del treball. La resta queda en espera dels mítics divuit i l’absoluta majoria d’edat.
El dia laborable tan sols ha permès l’estricta celebració familiar i no se com ho celebrarà amb les amigues. Suposo que ho farà aquest dissabte amb cinema i pizzes. Jo si recordo el que vaig fer. Anar al cinema Aribau a veure “El graduado” , que per cert fa poc vàrem revisionar amb vídeo i amb ella, i encara aguanta prou be, en especial la música de Simón i Garfunkel.
Com queda clar, els temps estant canviant.
dimecres, de setembre 14, 2005
M’agrada el futbol. No deixa de ser curiós el fet de que per alguns cultura i futbol siguin dos elements contradictoris. M’agrada el futbol com m’agrada l’esport en general com el vaig practicar quan era jove, millor dit, quan era més jove ( fins als 35 anys competint).
Soc del Barça, però d’una manera que alguns consideren atípica. No crido en els partits, soc incapaç de comprar una samarreta seva, no odio ni al Madrid ni molt menys a l’Espanyol ( que un va néixer a Sàrria i la seva filla per tocar allò que no sona s’ha fet blanc-i-blava) , no penso que el Barça representi a Catalunya , m’emprenya la senyera a l’equipatge ja que per mi és quelcom més important , i a més a més, no es qüestió de nacionalisme i si d’estratègia comercial de Nike ( veure les banderes d’altres estats en altres samarretes de la mateixa marca) . M’agrada en Ronaldinho però no m’agradaria que fos l’ídol dels meus fills ( el complexa de Peter Pan es massa evident i perillós) , i crec que en Laporta és un oportunista perillós . Vaja que semblo més del Madrid que no pas del Barça.
Però no va per aquí el compte. Vaig jugar a futbol a l’Argentona i al Turó de Mataró, a on vaig coincidir amb un gran entrenador i millor persona, al que aprecio molt i que molt be coneixen alguns lectors d’aquest blog, com és l’Ildefonso Mármol.
Vaig passar-me al futbol-sala, i allà amb en Jordi Martínez, l’Iu Claus, en Toni Lamata, en Miquel Domingo, en jaume Rivera , en Sito Rivera, etc... vàrem assolir el màxim, tres anys a Divisió d’Honor passejant el nom de Mataró per tot l’Estat, malgrat les putadetes , - és així company, és així-, del llavors regidor d’esports J.Tarrades.
I tot això per dir que el futbol-sala és un esport important, d’ell en parlen a les ràdios ( carrusel inclós) , tenen partits a la tele, i un nivell d’audiència en indrets de l’estat que esparvera. Dons be, el millor entrenador de l’Estat , comentarista de televisió, al que s’anomena com a futur seleccionador nacional ( Espanya és campiona del mon), que entrena al Cartagena, el Chelsea del futbol sala espanyol, és un advocat mataroní de quaranta i pocs anys , resident a la ciutat fins ara mateix, treballador dels jutjats mataronins, i que és diu Sito Rivera ( Tomas Rivera Amorós). El seu nom no l’he vist mai a cap entrevista de la premsa local, ni a cap llista de la festa de l’esport ( pren nota Ivan) ,
I aquesta llarga prèvia be per significar el que per al meu entendre és el gran problema del poder municipal mataroní, la desconnexió amb la realitat del carrer. Sempre som els mateixos en els mateixos llocs . Si no treus el nas, ets un ningú, i ningú compte amb tu per a res.
Per això des de aquí l’humil homenatge a un antic company i bon amic , que avui en dia és la figura més respectada en el futbol sala estatal. Per que no contactar amb ell, per a un clínic per Nadal o aprofitant una visita a Catalunya?. No cal oblidar el poder d’aquest esport i molt especialment en l’entorn escolar.
Com sempre diem , no tenim tants valors a cas nostra com per fer cas omís d’aquells que destaquen.
dimarts, de setembre 13, 2005
Aquest diumenge no he anat al Viver , com molt be fa constar en R.B. al seu blog, i al que espero li hagi plagut la visita així com als seus acompanyants. No ha estat possible ja que tenia la jornada destinada a la gent gran.
M’explicaré En primer lloc l’Ajuntament d’Argentona mitjançant el Museu del Càntir m’havia demanat que fes la presentació d’exposició homenatge a Josep Diví i a Joan Nogueras , dos veterans pintors argentonins amb seixanta anys a l’esquena practicant el noble art del paisatge tradicional. No cal dir que va ser un plaer per a mi. Malgrat les seves mancances creatives i tècniques , el fet de pintar i apropar l’art als ciutadans en uns moments en que això de l’art i la cultura era una quimera, mereix tota mena de reconeixements, en especial per la tasca feta. Com sempre dic, els homenatges cal celebrar-los en vida, no a posteriori com lamentablement sembla costum a molts llocs, entre ells Mataró.
Després tenia el que els germans en diem, “el dia de la mare” , La meva mare s’apropa al vuitanta-tres anys i pateix una demència senil , que si encara es suportable en part, no li permet ni molt menys viure sola. De fa un any està en una residència magníficament atesa (gràcies públiques a la gent de Can Boada) , però a més de les visites periòdiques els germans vàrem decidir que cada festiu estaria amb un de nosaltres. Establert el calendari , el festiu que ens toca intentem que s’ho passi el millor possible. La passejada , el vermouth, el dinar familiar , la xerrada amb les inconnexions que es vulgui , en resum un donar-li aquella vida de la que ja no pot gaudir amb plenitud.
Aquest diumenge m’ha fet un comentari que m’ha arribat. Veiem en el telenotícies la celebració de la Diada , i de cop i volta hem diu: “Cada vegada que sento Els segadors se’m posa la pell de gallina. Tants anys sense poder-lo sentir”. Ella pertany a una família catalanista, catòlica i de dretes , en la que el català ha estat un quelcom important . En el casament van fer participacions públiques en castellà, tal i com era obligat, i clandestines pels amics en català. I això que sobre el paper eren “adictes”. Per cert, uns “segadors” que han quedat magnífics de la mà de mestre d’en Ros Marbà.
La visió dels avis, la malaltia, la decrepitud, l’espera de la mort . Moltes reflexions que apareixen cada vegada que la veig i que mereixeran molts post en aquest blog.
NICO
A vegades sembla que els escrits agafin poders màgics. Mentre escrivia aquest post , parlant d’homenatges en vida , m’arriba una urgent trucada per convidar-me a un homenatge a celebrar aquest divendres a les vuit del vespre a Can Palauet a n’en Nicolás del Rio, ànima màter de “Tertre” , la galeria d’Art més important que ha existit mai a Mataró.
La crida i l’homenatge és d’urgència ja que així ho requereix el delicadíssim estat de salut del protagonista..
No cal ni que dir que l’assistència és obligada. Amb tots els seus pros i contres, la tasca duta a terme per en Nico i per Tertre és cabdal en el desenvolupament plàstic de Mataró. La història de l’Art a Mataró en els darrers cinquanta anys es poden dividir en dues parts ben diferenciades: abans de Tertre i després de Tertre.
Caldrà parlar-ne més, però cal reservar data i hora a l’agenda. En Nico s’ho mereix.
diumenge, de setembre 11, 2005
Avui aquesta tarda he estat a Girona. L’excusa, si és que cal alguna excusa per anar a Girona, - per cert , quina enveja -, era l’exposició de Manolo Valdés a La Fontana d’Or , el centre cultural de la Caixa de Girona.
L’exposició magnífica i per definir-la amb una sola paraula, emocionant. He gaudit com un babau , i no vull parlar molt de la mateixa ja que una excusa íntima per iniciar aquest blog va ser justament el poder parlar i escriure de coses que no fossin art, però no em puc estar de recomanar-la. Les seves escultures , tant la sèrie de Menines com molt especialment les més actuals, amb una impressionant llibreria per davant, son de deixar bocabadat. I si a més ens trobem amb un seguit de pintures que encongeixen l’ànim per la seva força i intensitat i que ens plantegen una multiplicitat de lectures, a qual més personal, hem de convenir que ha estat una tarda magnífica.
A més havia plogut. No feia calor, una jaqueta prima no hauria sobrat, i en l’ambient s’esmunyia aquell caire de ciutat peculiar que te Girona . I les comparances han aparegut com bolet de tardor.
No vull entrar en les comparances ciutadanes, ja he dit al començament que quina enveja, però... El temps no acompanyava però la sala d’exposicions estava plena, no curulla, però si amb la suficient quantitat de gent com per sentir-se acompanyat. I a més gent interessada , no d’aquella que ...passava per allà. No com per aquí.
I justament en aquest punt apareix l’emprenyamenta. Quin Centre Cultural, quines exposicions ( en el pis superior una magnífica d’art africà) , quins catàlegs , quin.... I a Mataró...
Fa poc xerrava amb un regidor mataroní i els dos estàvem d’acord que culturalment a l’Ajuntament se li demana massa ( se li demana tot) i que calen més sortides individuals, col·lectives i del teixit associatiu, i molt espacialment de les entitats , i aquí apareixia la mare dels ous, la Caixa Laietana. Fer comparança d’aquesta entitat amb qualsevol d’altre parella es esgarrifós. El seu senti de botiga de vetes i fils , la por, el fer i no fer, el sí però no, especialment però no, l’ha convertit en un element poc generador d’energies positives en el camp de la cultura local i comarcal.
I si parlem d’art el fer és escandalós. Cap projecte més que fer la viu viu , i una aposta nul·la per una projecció cultural de veritable qualitat. Però això si, tots calladets . Ningú gosa aixecar la boca, que les urpes del poder son amples i no hi ha tantes sales d’exposicions com per jugarse-les. Avorrida l’entitat, covards els creadors. I així anem.
Potser per això ens queda el recurs de menys d’una hora d’agradable viatge, i una frase que al sentir-la fa mal. “Al menys ens queda Girona”.
100
Caldrà parlar-ne més amplament , però estic content de pertànyer , en una minsa part , al col·lectiu que ha portat al Mataró Report a fer el número cent.
Ho estic per en Quico, la Pilar, en Joan, la Judith, en Mateu, en Miquel, en .. I per mi.
Formar part d’un grup capaç de dur a terme una tasca tant engrescadora, i amb tan alt nivell de qualitat, em fa sentit important. Tant com per dir-li al cap de premsa de la meva empresa ( per cert, lector del Report) , “ho sento, tu ets llicenciat en Ciències de la Informació , però jo soc periodista” . I qui és capaç de portar-me la contraria?.
Felicitats “Report”.
dissabte, de setembre 10, 2005
Ahir, vuit de setembre, la litúrgia catòlica celebrava el que popularment es diu el dia de les Verges trobades. Un, descregut impenitent, (algun dia en parlarem d’això), te per raons tradicional catalanes, - nacionalisme se’n du dir això -, tenir molt en compte els patronímics i oblidar-se del dia del cumpleanys , com es celebra generalment a la resta de l’estat. Dons be, ahir vuit de setembre celebraven sant les Núries , Meritxell , i mil toponímics de caire local ( Tura/Olot, Vinyet/Sitges, Cinta/Tortosa, Claustre/Solsona , Queralt/Berga , Rocaprevera/Torelló etc..) , però estic convençut que el maresmencs, i molt especialment els que vivim a Mataró i rodalies, ens seria difícil anomenar una festa de la contrada , i el cert és que la tenim ben propera, essent un lloc magnífic i alhora desconegut.
Estic parlant del Viver i de la seva mare de Deu, figura del segle XIII, que es venera en la capella del seu nom. Es tracta de la baronia de Viver, finca privada que es troba a la sortida d’Argentona en direcció a Vilassar de Mar, just passat els camps d’esports, i abans d’arribar a l’antiga caserna de la Guardia Civil. Pertany als descendents del Baró de Viver , alcalde de Barcelona en el temps de l’exposició mundial.
És una finca privada que sols s’obre al públic el diumenge següent al 8 de setembre, és a dir aquest diumenge , per poder-ne celebrar veneració pública de la Verge , i no perdre els drets eclesiàstics.
Us recomano plenament la vostra vista en el convenciment que serà del tot plaent. És una finca senyorial a l’estil del segle XIX. Casa pairal, grans zones ajardinades, estany, boscos, zones de passeig, tranquil·litat, silenci i tot allò que un somiaria en un espai més per l’esperit que no pas per res més. A més ens trobem amb una magnífica capella romànica que venera una bellísima imatge de l’època. ( En confiança un dels somnis no aconseguits hauria estat que una filla portés per nom el de Viver, però...).
A més, i per a un, el Viver li porta recurs d’infantesa. La processó desprès de catequesi , el rosari, el feudalisme de la xocolata i l’ensaimada... Uns records que es fonen davant la bellesa d’un espai magnífica massa amagat d’un i de tots.
Tant amagat que per tradició oral sé que en els anys quaranta aprofitant l’espai i el tarannà monàrquic del baró, era el lloc on Don Juan, - pare de l’actual rei -, es reunia de manera consentida o no amb els seus defensors. Tradició oral de caire familiar ja que el meu avi, el farmacèutic Pere Pascual Rius ( farmàcia Riera-Carrer Nou) , era un home de mai amagada arrel monàrquica, amic del baró, i assistent a les esmentades reunions.
Igualment, i per tradició oral del meu pare , tinc coneixement que en els temps predemocràtics el llavors Príncep Juan Carlos, va mantenir en aquest discret indret, forces reunions amb els partits en la clandestinitat per a tal de formar-se una opinió de la realitat del país, amagada per la dictadura.
Naturalesa, religió i política, tres ingredients prou captivadors com per fer-ne una passejada aquest diumenge. Podria ser una bona prèvia per un historiador per fer boca i investigar a fons la possible realitat amagada en els jardins magnífics i encisadors del Viver. (T’hi apuntes Ramon?).
dijous, de setembre 08, 2005
Aquesta dos darrers dies he assistit , tal i com toca , a les reunions de començament escolar de les meves filles. Dilluns però, vaig assistir a un fet quasi excepcional, una reunió de començament de curs veritablement excel·lent. Ben feta, ben desenvolupada, atractiva, amb interès, que no es va fer llarga, en la que hom va sentir-se integrat. ( Felicitats equip de Batxillerat del GEM)
I vull remarcar-ho ja que lamentablement ( i que no se m’enfadi la família ja que tota la part femenina de la mateixa es mou en el camp de l’ensenyament ) la gran majoria d’aquestes reunions són tan feixugues com mal aprofitades.
Comprenc perfectament que en moments com aquestos en que existeix un cert distanciament entre els pares i l’escola. Quan els pares massa vegades sembla havem abdicat de part de la nostra tasca i deixem en mans de l’escola el fet d’ensenyar, formar i educar als nostres filles, la família educativa en el moment en que té davant seu a la majoria de pares ( sabedora també que serà l’única vegada que succeirà) , intenta abocar el màxim de conceptes, criteris, modus d’actuació....etc.
Però no acabo d’entendre que els mestres que han de comunicar amb els alumnes per transmetre coneixements , tinguin tantes mancances comunicatives, i que el resultat sigui generalment tan desencisador que no convidi a assistir a altres trobades. D’entre els múltiples cursos de formació continuada , potser convindria algun curs d’organització de reunions. Ho agrairíem tots i a bon segur seria ben efectiu.
dimarts, de setembre 06, 2005
El fet de matinar em comporta comprar el diari tan sols quan el quiosquer està muntant la seva parada. Per això no havia observat encara el procés inflamatori en forma de fascicles i col·leccions varies, que es produeixen en arribar el que podríem dir nova temporada.
La tranquil·litat del cap de setmana m’ha permès remenar en la múltiple oferta d’enguany i m’ha fet recordar temps de joventut en el que va començar la història. Aquelles col·leccions de Salvat amb el “Monitor” al cap, que va ser la primera gran enciclopèdia que aparegué en moltes cases. Les geografies i històries, entre ells una de magnífica de l’Art que encara conservo , la Fauna aprofitant la tirada de Rodríguez de la Fuente, i fins hi tot, encara que molts no ho recordin, l’Enciclopèdia Catalana.
Ara tot es ben diferent. Col·leccions del més divers, a quina més sorprenent que em pregunto a qui pot interessar. “La casa de nines andalusa”, “La casa de nines de la princesa” ,pedres i tarots diversos , un cotxe teledirigit en tan sols 90 setmanes, maquetes varies, rellotges, plomes , per no dir els típics d’idiomes o informàtica.
Algú es capaç d’aguantar noranta setmanes per tenir un cotxe?. Hi ha qui te la paciència de posar dos peces a la construcció i apa, a esperar set dies més, i repetir la història?. Dons es veu que sí. Un parent meu que està en el staff d’una editorial ben anomenada en això de les col·leccions em confessava que dels primers nombres se’n venen la tira, que desprès baixa força, però que queda un bon nombre de fidelitat absoluta fins acabar. Queda clar que és per això que any rera any s’amplia i es diversifica l’oferta.
Per cert, enguany aquest promotor es passejà per la Festa Major d’Argentona. Sortirà la propera temporada la col·lecció de “Botijos de Espanya” i adéu Festa del Càntir?. O potser s’ha fixat amb els gegants i nans, i apareixerà la de Gegants de Catalunya i de l’Estat. Si fos així, hi apareixeria en Robafaves?. A bon segur la pregunta del milió.
dilluns, de setembre 05, 2005
No puc negar que si hi ha una política que m’agrada és la municipal. Aquesta relació amb el ciutadà i aquesta relació directa causa / efecte, m’ha motivat sempre. Però també tinc de dir que també sempre m’ha desencisat. I d’entre els molts desencisos que m’ha provocat està el fet, per a mi incomprensible, del menyspreu que el PSC ha tingut envers la regiduria de Cultura. Aquest fer-la servir de moneda de canvi , com si la mateixa no tingués cap valor, ha estat sens dubte una de les causes que m’han fet defugir de la militància.
Si en fem història be podem parlar d’abnegades tasques com les de Josep Fradera i Anna Comas, quan no es disposava d’elements per fer bullir l’olla cultural, i ells amb els pocs vímets de que van disposar prou i massa van fer. Però normalitzada culturalment la ciutat, es un dir, el PSC ha defugit de la tasca i ens trobem que sols en el darrer mandat, i quasi per pebrots que la majoria absoluta obliga, que els socialistes han intentat dirigir la parenta més pobre del desenvolupament global de la ciutat.
I tot això be a cuento per un anunci aparegut en aquest cap de setmana en els mitjans de difusió gratuïta de la ciutat. Però valgui la prèvia.
En el passat mandat es decidir crear l’IME. No va ser mala pensada, però en allò dels serrells es va decidir que també englobaria als cursos formatius que donava el PMC, és a dir l’Aula de Teatre i el Taller de Gravat. Una bajanada com un cove a la que curiosament sols s’hi oposà IC. El poder del teatre ( Toni Cabré i Tere Almar ) van fer possible que l’Aula de Teatre romangués a Cultura, tal i com calia, però l’art sempre menyspreat i mai defensat en la política municipal, va caure en mans de l’IME.
En aquest darrer any he parlat amb Pep Comas (IME) i Jaume Graupera (Cultura) ambdós d’IC per comentar el desgavell i la resposta va ser unànime: “Tens tota la raó, ja ho havíem pensat. El curs que ve, tot arreglat”. I arriba el curs i el Taller de Gravat, considerat pels experts un dels millors de l’Estat, amb dos professors ( Pilar Lloret i Jordi Roses) considerats mundialment i que fan el tiratge d’obres dels millors artistes, queden englobats en l’apartat “Cursos de Lleure” al costat de la fotografia digital i d’un taller de Photoshop. Quins pebrots, o millor dit, quina vergonya, quina misèria cultural. Quin fàstic.
Fàstic que augmenta quan paral·lelament es presenten les bases del Concurs per dirigir Can Xalant. (Per cert s’assegura que hi ha un premi per qui aconsegueixi llegir-les sense ni tan sols fer un badall). Unes bases amb tal dirigis-me ideològic que fa fredar.
Unes bases curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs ( Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que es obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís .(Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM = Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).
I així marxa la cultura mataronina, i en especial l’artística. Mentre un va demanar en el mes de Juny dia i hora per presentar les més de seixanta signatures pel Fons d’Art de la Casa Arenas i aquí està esperant, es reparteix un pastís de molts milions , que pararà a mans de qualsevol, amb la mirada d’un PSC que mana a la ciutat des de la democràcia però que té en la cultura l’assignatura més oblidada.
Un fet que caldria considerar cara a uns nous temps que estan més prop del que alguns consideren.
diumenge, de setembre 04, 2005
Soc matiner. No per gust ni per ganes i sí per obligació. De fa molts anys que a les 5.44 sona el despertador. Cap a la dutxa i la ràdio posada. Soc de la Ser i de “El País” ( polanquista en deu dir algú) . “Si amanece nos vamos” em provoca els primers somriures. Si esteu desperts a aquestes hores, és un programa ben aconsellable. Segons la Maruja Torres és quasi una teràpia contra la estupidesa.
A les sis durant molts anys una veu seductora m’ha donat el primer bon dia. “Buenos dias, son las seis de mañana. Les habla Iñaki Gabilondo”. Una frase i un bon dia que ens ha servit de lligam familiar. A la següent hora amb la dona i a l’altre amb les filles. La de conyes que ens hem portat amb la mateixa.
I al vespre en el sopar familiar , una altra veu, i en aquest cas també un rostre amic, que durant molts anys ens ha aportat la visió del dia. Carles Francino i el telenotícies de TV3.
Dues veus, dues persones, que han aconseguit allò que somia tot aquell que s’enfronta a un micro o a una càmara, que les seves paraules sonin diferents. Que el que diuen sonin a cert en un mon com el periodístic que amb tants interessos creats, les múltiples cares de la veritat sempre són diferents segons calgui a aquell que mana. Una credibilitat guanyada a pols, amb el temps, i de difícil discussió.
Ara , de cop i volta, canvi de papers. Pel matí tot seguirà igual , però al vespre potser haurem de trencar fidelitats. Les noticies de les nou de Gabilondo a “Cuatro” , aquesta cadena del Plus que a partir de novembre emetrà en obert, a bon segur ens obligarà a variar costums. I és que senyors de TV3 han de comprendre que l’Iñaki és molt Iñaki.
Agraïments i disculpes
És obligat avui fer-ne agraïment de tots aquells que m’ha animat per la creació d’aquest blog. En especial a aquells agosarats que amb un sols escrit a la motxilla ja recomanen la seva visita i fins hi tot, han penjat el link entre els blogs aconsellables. Intentaré no deixar-los malament i aprofitar la confiança donada ( Gràcies Ramon, Joan, Quico, Judith, Frances, Ivan....)
I com no disculpes a aquells blogs que no vaig citar en el primer post. Coses de novell en la matèria.
Però el que és imperdonable es haver-me oblidat de citar a la Judith Vives. Els pioneres merèixen tots els respectes, i més quan tenen tan alta qualitat com en aquest cas. Perdó
divendres, de setembre 02, 2005
I ja que comencem cal fer-ho en el punt segur. Toquem l'art, i d'ell la mort d'Antoni Clavé. El cert és que he quedat espantat. Es parla d'un artista quasi desconegut quan per qualsevol bon afeccionat Clavé forma part d'aquells noms que ocupen els dits de la mà d'entre els artistes importants del país en la segona part del segle XX. I això porta a l'acurada reflexió de l'art com element mediàtic. Com aquells grans creadors es queden en segona fila, mentre hom s'admira davant d'aquells noms que ens diuen cal respectar, ja que així ho han dictaminat els gurús que marquen allò que és important en una societat i el que no.
Per cert Clavé va fer la mili amb el pare de Miquel Reniu, l'antic Director de Política Lingüistica en temps de CiU. I si no recordo malament tenia un dibuix figuratiu d'un milicià que es va publicar en algun dels llibres del Sr. Reniu pare. M'agradaria que algun lletra o art-ferit el tornés a la llum.
I parlant d'art i de gurús, aquestes vacances he estat a Holanda. Dir Holanda és en art dir Van Gogh i cal dir que el seu Museu és una petita enganyifa. El millor la mostra itinerant que presentava dibuixos seus. La sala estava quasi buida, mentre que a dalt s'amuntegava el munt de turistes que al tornar als nostres ambients podríem parlar d'haver estat en el Museu i magnificar les emocions que això ens va significar. I queda clar que dir que el Kröller-Müller és millor en Van Gogh i en la resta, semblen ganes d'epâter les borgeois, quan és una veritat absoluta. Si visiteu Holanda en alguna ocasió val molt la pena. I fer estada en el Parc encara més. És d'aquells conjunts art i natura, absolutament envejables.
Dons qui ho diria però el prímer capìtol ja està enllestit. Esperem i desitjem que les muses siguin propicies i que tot el que un pensa no sigui flor d'encenalls i que avui encetem un transport públic com cal, és a dir regular i amb uns mínims de dignitat. I com diria algú, que així sigui.