Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dijous, de gener 31, 2008
Començo el dia amb la mala notícia per Mataró, publicada per “El País”, de que el Fons Català Roca serà dipositat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya en comptes de quedar dipositat a la ciutat de Mataró tal i com havien començat a negociar l’anterior regidor de Cultura , en Jaume Graupera , amb els fills de Català Roca.
En Jaume, amic personal dels fills del gran fotògraf . havia fet bona pensada amb la Nau Gaudí, tot afegint-hi el Fons Carreras i els altres fons fotogràfics dipositats a la ciutat , el que convertia al conjunt en un fons enormement atractiu.
Ara , els fills i hereters , han decidit que vist el vist , - especialment la manca de decisió del PMC que anava donant llargues al tema -, potser seria millor anar sobre segur i apostar per el COAC que ja disposa d’un important fons fotogràfic , tenint en compte a més que durant molts anys ja havia col·laborat en la seva revista oficial.
Ara Sergi Penedès surt com sempre per peteneres tot dient que Mataró encara té molt per dir , quan tots sabem que sols li queda el pensar que una més , i afegir un nou fracàs en la seva llarga llista:
Proposta Mataró, fons d’Art ; Carnestoltes ; Cruïlla ; Fons Català Roca, i.... Tot en un seguir i no parar d’ensopegades per un regidor que ni dona , ni ha donat mai la talla. Un seguit d’ensopegades preludi de les que a bon segur vindran.
Penedès , depassat per un dia a dia en que tot sembla allò de copiar i enganxar, ha perdut el nord i sembla que no hi ha manera de que ni tan sols les ensumi.
La cultura oficial ha caigut en una davallada tal que sols té una sortida que a més és absolutament necessària , com és el de la realització d’un Pla Estratègic a un termini d’uns deu anys que precisi exactament el que , com, quan i de quina manera s’han d’establir els condicionaments teòrics i reals de la cultura oficial de la ciutat, en especial en tot el tema de la programació.
Tot amb dues prèvies indiscutibles. Una , la de l’eliminació del PMC com a tal. L’altra deixar als tècnics fent la feina que els hi pertoca , és a dir organitzar i no programar.
Potser així es poden configurar els condicionaments teòrics que poden revifar el camp artístic oficial , tan llastrat per aquests noms que tots coneixem, i que tant mal han fet a la ciutat.
Una revifada que la ciutat no tan sols precisa ,ans també exigeix.
PS.- Les fotografies , totes elles de Català Roca , son un auto-retrat on es veu sorneguer i somrient, una magnífica fotografia artística , una imatge ben coneguda de Dalí, i la fotografia que darrerament és molt coneguda ja que ha estat portada del conegut llibre "L'ombra del vent".
dimecres, de gener 30, 2008
No m’he disfressat mai , al menys entenen com a disfressa aquest canvi de personatge visual. Potser tan sols aquesta declaració dona a indicar que això del Carnestoltes no és pas sant de la meva devoció , però estic per dir que devoció activa que no pas passiva, ja que no estimo la disfressa però si la disbauxa , la provocació i la crítica desmadrada que comporta la festa carnavalesca. Quedo dons en un estat neutral que em permet divagar sobre la festa sense cap mena de tendència predominant .
Dit això penso que és una llàstima que el carnestoltes mataroní sigui enguany tan aigualit i que el PMC hagi sigut tan poc hàbil , el que ja sembla marcar tendència , en la solució d’un problema que ve de lluny.
Que Mataró no és ni ha estat ciutat de grans carnavals és cosa certa , per tant oblidem-nos de Platja d’Aro, Sitges , Lloret o .... . Però és igualment cert que hi ha un bon munt de gent al que li plau tot el que comporta la festa i a més aquest col·lectiu és capaç de generar un ambient positiu per la ciutat. Si és així no li queda cap més remei a un consistori intel·ligent que recolzar-lo, cultivar-lo i esperonar-lo, per a veure si anys rera any la cosa va a millor i el que era un no res esdevé tradició i Mataró esdevé en plaça gran dels Carnestoltes , que coses més difícils hem vist , castellers dixit.
És evident que Pellofa no agrada a tothom , - personalment no m’interessa gens -, i és degut a que jo entenc la provocació del carnaval com una mirada cínica, lúdica , sorneguera , incisiva contra el poder , la societat i el mateix poble , mentre que el nostre pobre Pellofa tenia una ampla mirada de caire sexual , amb gestos i acudits que de gastats ni provocaven , en canvi actuava amb vaselina de la bona en el punt àlgid del seu poder que n’és el seu discurs, on rebaixava provocació fins a límits insospitats.
El punt està dons ens retrobar el carnaval en la seva essència. I en aquest retrobament cal el PMC , cal el CCC i cal la gent de les comparses i cal molt escoltar al carrer.
De la crisi d’enguany m’ensumo que pot sortir una potent festa l’any vinent . Però cal començar a fer els deures i fer-los ja, començant per redissenyar un Pellofa que ja ha mort , però al que caldrà ressuscitar amb un nou esperit.
És clar que més d’un dirà, però de que va aquest paio que sempre s’ho ha mirat des de fora i a bon segur mai hi prendrà part. Bona pregunta , però és que un que sempre ha estat una mica somia truites , li agradaria un Pellofa i unes comparses com les que no em perdo cap any actuant al teatre Falla de Cadis.
Un concurs de xirigotes que ocupa totes les nits del cap de setmana de Carnaval al canal90 del Digital ( TV Andalucia) . Un prodigi d’intel·ligència , estètica , disfresses i principalment cinisme sense embuts disparant contra tot i contra tots. Uns carnavals que admiro i que en la distància i amb la perspectiva m’agradaria veure per aquí.
Potser llavors , fins i tot potser m’atreviria amb una disfressa.
PS.- M'ha decepcionat molt el cartell de Mateo Lara. El considero un gran artista però aquest cop no l'ha endevinat i el cartell , hàbil en el concepte , és fred , poc atractiu i gens trencador.
dimarts, de gener 29, 2008
L’acceptació per part de Manuel Borja-Villel del càrrec de nou Director del CARS (Centre d’Art Reina Sofia) va provocar un bon terrabastall polític. I cal fixar-se que dic polític.
Tot va convertir-se en un munt de comentaris al voltant de si la superioritat de l'activitat artística i cultural de Madrid ( algú en dubte ? ) feia que Barcelona sols fos porta de pas o trampolí. Que calia resituar al MACBA , que naps o que cols , quan la realitat és ben senzilla, un Centre Nacional ( com és el CARS) o si voleu ser políticament correctes , un centre estatal, sempre és un aposta més sucosa que un centre autonòmic per més MACBA que es digui.
Avui però ha saltat la caixa dels trons . El pas definitiu d’un a l’altra i les seves declaracions han fet que tot hagi esclatat en el desconcert d’una gran majoria.
Es parla ja del “model Borja” , aquell que com ell mateix defineix , defensa “ el discurs teòric i la dissolució de les disciplines front el que ell considera el formalisme de la successiu de moviments” .per acabar esclatant tot exclamant que pensa donar la volta al CARS com si d’un guant es tractés. Així é segur que l’enrenou està muntat.
No remarcar el paper de Borja-Villel en la revifada del MACBA seria del tot injust , però està clar que com la majoria de contemporanis, ho fa en el fonament de trepitjar el que calgui per aconseguir els objectius previstos ( en lectura local llegir Can Xalant) i com no, hi ha gent que no està disposat a tolerar-ho.
Avui a “El País” gent com Victòria Combalía i Pilar Parcerises , cap d’elles susceptibles de sospita , el critiquen per la seva desatenció a la pintura , de no servir d’enllaç entre el dau el Set i l’avui mateix , i d’actuar més com a museu privat que no pas públic mitjançant “... un discurs aparentment crític amb el que ha intentat desactivar les crítiques al seu model”.
Succeeix dons que els Museus ja no son dels artistes que dipositen en ells les seves obres per esdevenir propietat "privada" dels seus directors. Qui dirigeix El Prado, el Louvre o l’Orsai ?. Difícil és saber-ho, però en canvi Borja-Villel , Todolí, Corral, Serra etc son més importants que les obres que atresoren i això és dolent, però que molt dolent.
En un paral·lelisme fàcil amb el futbol. Resulta que els entrenadors son les figures i els futbolistes unes senzilles peces i així no es va enlloc. Canvien els entrenadors i el que era fonamental ara és inservible i al revés.
Cal una pragmàtica a l’anglesa, és a dir , hi ha una filosofia de concepte estructural i qui accepta un lloc de responsabilitat sap que aquesta aposta és el fonamet i l’eix, i que cal respectar-lo.
Potser dons és l’hora de fer quelcom igual. Un nucli d’experts que marqui línies a llarg termini i que els directors facin el seu treball en aquest concepte. I quan un no està ’acord ja sap el camí que li pertoca.
I aquesta imatge caldria resituar-la a la nostra ciutat. Un comitè d’experts escrivint les línies mares dels deu propers anys, estructurant tota la resta en fonament i eix a aquest concepte general.
Però potser és l’hora de despertar. Penedès, Gisèle Noè , Carlos Marfà. Massa gent peculiar per poder tirar endavant res.
Per cert , Marfà acomplirà en aquest curs els vint-i-cinc anys en el Museu, la notícia més penosa que hem patit culturalment en la nostra ciutat en molt de temps.
Caldrà celebrar-ho?. Deixem la resposta per un proper post.
dilluns, de gener 28, 2008
Avui tenia preparat in mente , un post en el que comentar les moltes coses que m’han deixat frapat aquest cap de setmana :
Els 400 euros de Zapatero.
El nombre incalculable de places de guarderia que ofereixen tots ( la meva dona cada vegada que surten noticies d’aquest tipus a la tele, se li posen els ulls fora d’òrbita , i sembla que estigui a punt de llençar escuma per la boca i convertir-se en la nena de l’Exorcista).
Duran i Lleida i el míting de les famílies.
El PP, Rajoy, Pizarro, Aznar, Aguirre ....
El corre-cuita dels arranjaments del desviament per poder celebrar l’homenatge a la llibertat davant el monument de la Intolerància.
Els aparcaments en aquest indret , fets contra-natura , a bon segur per manca de direcció .
La magnífica resposta en forma de queixa generalitzada davant l’atemptat als esgrafiats de Santi Estrany.
La publicitat inexistent de l’exposició de Torres-García malgrat totes les queixes, el que em reafirma el que el meu agente de la TIA en el PMC ja m’indicava. Ordres de boicot total. Que miserables.
I ......
Però no, acabo d’arribar de la reunió d’escala, i no cal dir res més. Anant com ha anat , és a dir com una seda ja que amb vuit veïns la cosa sembla senzilla, però...
I sí a un li toca ser el nou secretari, que hi farem.
Es tard , vol ploure , cal sopar , i demà sona el despertador a la mateixa hora , però no vull oblidar el fet del dia: El 50 aniversari del Lego.
Com és fàcil de comptar, jo no vaig ser d’aquells que vaig tenir el lego entre els meves joguines , però si que les han tingut els meus fills i amb resultats espectaculars.
Des de les peces més simples fins al Lego tècnic que va captivar tan ta n’en Pere com a l’Alba , Lego ha estat un element més de la família , especial a l’hora dels jocs, essencial en moment de regals, reis , aniversaris i demés , i principalment una eina educativa permanent que despertava proporció, lògica , dinàmica , esperit de conjunt, tècnica , habilitat....
50 anys de Lego són molts i alhora pocs. Felicitats i gràcies , moltes gràcies pe rel molt que has col·laborat amb els pares de la meva i posteriors generacions.
dijous, de gener 24, 2008
Si avui em digués algú , et convido a veure l’exposició que més t’interessi a veiam si et treus la més que justificada mala llet per tot el cas Torres-García , no tinc cap dubte que escolliria anar a veure la mena d’antològica de Juan Muñoz que es presenta a la Tate Modern.
La primera vegada que vaig veure l’obra de Muñoz , crec que a un ARCO dels vuitanta , em va neguitejar i corprendre. És una sensació que es repeteix cada vegada que em trobo amb obra seva , i en aquest agredolç de sensacions em sento fort i dèbil alhora , atrapat sens dubte en aquest món que un sent real però que sembla extramurs.
Juan Muñoz un escultor que es molt més. Literat , coreògraf , filòsof , explicador d’històries que ens parlen essencialment de l’home i de les circumstàncies habitual de l’home de carrer. La soledat , la incomprensió, les il·lusions , els desenganys , la vida en una paraula, que flueix en un riu sense final en totes i cadascuna dels seus treballs.
Una exposició de la que deixo manllevades les imatges d’unes quantes obres . Unes imatges que espero il·lusionin i neguitegin tant com encara em succeeix. Unes imatges que motivin la curiositat per l’exposició que a partir de juny s’exposarà al Guggenheim de Bilbao.
És qüestió de prendre nota.
SITO RIVERA
Aquells que hagin entrat en el comentaris d’ahir potser hauran quedat sorprès per un missatge des de Japó parlant de Futbol sala.
Alguna vegada n’he parlat , però he de dir que vaig jugar a Futbol sala dels 23 als 35 anys , de manera federada i penso sincerament que no ho feia malament. Vaig començar a tercera regional i vaig acabar a Divisió d’Honor , passejant per tot l’estat , i enfrontant-me a mítics equips com l”Interviu” , que encara segueix essent capdavanter actualment.
En Sito , era un fi estilista, que dominava la pilota com pocs. Era un tipus “Guti” i jugava com els àngels. És de Mataró , amb germans coneguts . Em Jaume , mític baix dels Luis XV i en Juan José, president del Juventus.
dimecres, de gener 23, 2008
Dir que l’art mataroní està de fa temps en una sorda baralla, és un fet que hom sap i en el que ningú ha volgut intervenir. La postura del PMC, que haurem de qualificar com de batasunera, amb una defensa aferrissada d’una sola línia creativa,- la per ells anomenada contemporània -, enfrontada a la resta a la que no tan sols no ha recolzat , ans hem de dir, ha volgut aniquilar , ha convertit el mon de l’art mataroní en un polvorí i una gerra de guerrilles.
Els últim fets però han accentuat la malifeta. La programació del PMC , Can Xalant, Ca l’Arenas, Mostra d’Art Jove, Disseny de la publicitat institucional, cartells, Fons d’Art..... Tot ha anat generant un brou de cultiu que sembla que inexorablement haurà d’explotar.
Un cert grup d’artistes i gent de l’art té demanada una entrevista de manera oficial per conèixer de primera mà el projecte cultural i artístic de la ciutat i el resultat pot ser un manifest que esclati en els nassos del Govern just en un moment complicat com és l’electoral.
Per què s’ha de dir que l’exposició de Torres-García , actualment al Museu i a Can Palauet , és la gota que ha acabat amb el vas de la paciència de tots , inclòs de la gent del Sant Lluc que fins ara es mantenien tranquils , vetllant la seva vinya.
La mostra de Torres-García es descoberta per algú a qui bé coneix-ho , que tramet la informació a la gent del Sant Lluc tot esperonant-lo. Aquestos es comuniquen amb alcaldia a qui sembla del tot bé i l’ordre va ràpid camí del PMC. Aquest l’accepta a contracor i posa tots els pals possibles a la roda , però malgrat tot la mostra es realitza.
Demostrant la seva minsa intel·ligència ,en comptes d’enganxar-se a cavall guanyador el PMC li fa el buit , i com queda ben clar a la seva agenda aquesta és una mostra de Caixa de Girona i Ajuntament de Mataró. Dit d’altra manera , ni el PMC ni el Museu en té res a dir.
No content amb això es dedica a fer-li el boicot de manera descarada. Invitacions amb data errònea , trameses que arriben tard , no comunicació a les escoles de les possibles activitats escolars , negativa a la realització d’actes paral·lels , com per ex, proposava la gent del sant Lluc. Discurs del regidor disminuint el valor de l’exposat amb unes comparances risibles . I finalment boicot absolut en el que pertoca a publicitat.
Difícil es trobar un cartell de l’exposició ( per cert , un pèssim cartell )a la ciutat. L’exposició ni tan sols està publicitada en els locals on es realitza, i si la nostra recerca és electrònica ens trobarem que en el weeb oficial del PMC i en el que pertoca a Can Palauet l’exposició que consta és la de Chillida ( juliol de 2006) . (Quina vergonya). Si mirem en canvi , en el mateix weeb l’espai de Can Xalant , aquest està actualitzat amb noticies del 14 de gener,
Avui he volgut fer una prova: Ajuntament- c. Sant Josep – Pça Tereses – C.Sta Teresa –Pça Sta Anna – Riera , fins el Parc. Cartells de l’exposició Torres-García = ZERO.
Però hi ha més. Teatre Monumental (PMC) aparador d’entrada dedicat a informació artística. Hi ha cartell de totes les exposicions de Ca l’Arenas. La mostra de Torres-García no existeix.
Biblioteca Pompeu Fabra. Feia temps que no hi anava. Veig que l’escultura de Violano ja està exposada al seu lloc . Al·leluia. Sols han tardat quasi deu anys.
Han netejat els vidres i han tret la pols dels quadres. El d’en Josep Mª Codina segueix malmès , però... .
Malgrat fa ja dos mesos del seu lliurament , on es va dir que la mateixa es penjaria a la Biblioteca ( mal lloc per cert, però...), l’obra d’Antoni Perna , guanyadora de la Torres-García no apareix enlloc. En quin magatzem municipal es deu estar podrint?.
Dons bé. Biblioteca Pompeu Fabra . Cartellera d’actes culturals, N’hi ha de tota mena. L’exposició de Torres-García no existeix.
I si cal es pot continuar.
El que no pot continuar és aquesta manera d’actuar. L’actuació del PMC en contra de l’exposició de Torres-García , que a més és la millor exposició que mai ha dormit a Mataró , depassa la ineptitud i arriba al que s’ha de dir ben clar és un boicot , en la rebequeria de qui sense haver estat escollit per ningú , i per mèrits que ningú sap on son , es creu que pot fer el que li plau en el camp de l’art generat per el municipi.
Però hi ha més. Mentre les banderoles de la magnífica exposició de Manolo Hugué a la Fundació Palau es veuen a mig Mataró, las de Torres-García son inexistents. I si voleu, per més inri , les primeres estan pagades per una entitat local.
L’Ajuntament disposa de marquesines publicitàries en espais de pas , parades d’autobús. En cap d’elles hi ha cap anunci , en canvi encara estan plenes d’anuncis del lliurament del Premi de la Pau a Miriam Makeba , que va ser fa ja una setmana.
Com podem veure tots una vergonya, que per molt menys hauria estat causa d’acomiadament en qualsevol empresa mitjanament seriosa.
Es dons el moment de donar explicacions públiques. Sabedor que tant en el Govern com en el PMC , es fa ullada a aquests comentaris, crec que cal sortir al pas , primer rectificant el munt d’errors comesos ( que encara queden tres setmanes d’exposició) i en segon lloc donar les explicacions públiques de tot aquest boicot del PMC a l’exposicó Torres-García, que recordem de nou , és la més important celebrada mai a la ciutat.
I les esperem ja. O potser caldrà seguir la moda i entrar la pregunta per registre , o esperar que l’oposició en faci pregunta en el proper ple ?.
Senyors del Govern, davant de tanta malifeta exigim respostes i responsabilitats. És impossible seguir tota una legislatura d’aquesta manera. Personalment ho tinc molt clar: Els responsables (?) que pleguin , i que ho facin ja.
dimarts, de gener 22, 2008
Avui, com no, he anat a fer la primera vista ben feta a l’exposició de Torres-García. Ho he fet per que calia ja que la passejada inaugural de dissabte era sols un most petit, un veure de que anava la cosa , de quin tarannà respirava. El diagnòstic era molt bo , quasi excepcional, però calia examinar-ho tot amb calma. I avui hem començat i com calia esperar he sortit eufòric per el vist , i menys eufòric per altres coses.
I els d’aquí tampoc. Quarts de set del vespre d’avui. M’acompanyen a la visita : una parella amb la que visito conjuntament Museu i Can Palauet , on hi ha una altra persona.
Trist , però que molt trist i lamentable.
Can Palauet i el Museu de Mataró acullen aquests dies l’exposició “Torres-García, darrere la màscara constructiva” , organitzada per la Fundació Caixa de Girona, que permet per primera vegada gaudir a Mataró de l’obra d’aquest artista , fill de mataroní i que va rebre aquí , en l’Escola d’Arts i Oficis i de la ma del mestre Vinardell, les seves primeres beceroles artístiques. Una exposició que cal dir de bones a primeres i amb tota rotunditat, que és al meu entendre, la millor exposició que s’ha celebrat mai a Mataró.
Pere Pascual
dilluns, de gener 21, 2008
Recordava la il·lusió amb la que va rebre la resposta d’aquell amic ben relacionat amb la caixa gironina i que va fer una primera aproximació al tema amb un resultat esperançador, - tot el que no fos un NO d’entrada , ja era esperançador -, i que li explicava que encara que no era habitual, el fet de la perspectiva d’un projecte cultural de l’entitat a inaugurar a Barcelona , podia afavorir l’intent que seria com una prova pilot.
Tenia en ment la comunicació amb l’Antoni Luis com a president de l'Associaició San Lluc per l'art.Mataró , per lluitar per l’idea , com entitat i evidentment amb el suport de l’Ajuntament en el que pertoca a espais i infrastructures.
Deu minuts més tard , en començar l’acte , ja s’havia tranquil·litzat. La sala estava plena , amb gent dreta. No tant com en altres ocasions però era una entrada lluïda. La presència de regidors abundant i per tots els costat de l’arc dignificaven l’acte.
El discurs de Penedès li va semblar tan intranscendent com sempre , fet al que ajuda aquest to lineal , sense passió ni vibració, que el converteix en no creïble. Ni l’autobombo de sempre el va inquietar , tan sols es vas remoure en la seva cadira quan per acabar va demanar que hom parlés allà on anés d’aquesta exposició. En fes veritable boca a boca. Excel·lent recomanació , va pensar per dintre , ja que si ens refiem de la pèssima i quasi inexistent publicitat anem apanyats.
La presentació de Marc Domènec li va il·luminar diverses vegades la mirada. Encara que no combrega del tot amb aquesta teoria del primitivisme com a eix de tota la trajectòria de Torres-García , la bona presentació del comissari, les seves entenedores explicacions , el bon saber en col·locar a Torres-García en la realitat vital de l’època, el seu didactisme i la pedagogia que espurnegen en les seves paraules , feien de la seva xerrada un quelcom de molt agrair , ja que situen exactament a l’oient davant allò que ben aviat podra veure i gaudir.
Segueix il·lusionat amb les paraules de Baron , especialment quan parla del recolzament total envers la Biennal. Encara que sap que les paraules se les emporta el vent, i que fins i tot els papers signats per un alcalde poden esdevenir papers mullats ( i si no que li expliquin a ell que ho ha patit en primera persona). El veu sincer i vol creure amb aquelles paraules que donen ales per enlairar una Biennal que hauria de ser un dels actes culturals cabdals de la ciutat.
Arriba ja l’hora de la veritat. Baixa emocionat les escales de Can Palauet i s’acosta a la primera obra que li ve a mà, i en certa manera s’emociona. Enlaira els ulls com dirigint-se a qui li va inocular el verí de Torres-García , com dient-li si ja ho veia, que ja estava aquí, que les obres de Torres-García estaven per primera vegada a la ciutat on arribà en creuar l’oceà i en la que va realitzar les seves primeres beceroles artístiques , justament ben a prop de on ara es mostraven majestàtiques.
La passejada per Can Palauet és emocionant, la visita al Museu és igualment potent. Paladeja l’instant encara que ara sigui fugisser. Sap que tornarà, una i més vegades , i sol o quasi sol podrà xuclar fins l’ànima tot l’art que li oferiran les 44 pintures i els 31 dibuixos que composen l’exposició. Sent en el seu interior un estat de luxúria artística , és una passejada en certa manera orgàsmica. És simplement Art en estat pur.
Agraeix la copa de cava que assaboreix lentament, i es gasta 32 euros per adquirir el magnífic catàleg de l’exposició. Ho fa tot pensant que potser el correcte hauria estat en la deferència de l’obsequi per part de l’Ajuntament, però ell mateix riu per dintre tot pensant que si no han tingut ni la decència de convidar-lo a l’acte inaugural, com es pot pensar en allò de l’elegància social del regal, encara que a bon segur aquesta magnífic catàleg anirà a petar a mans de molta gent a qui no servirà de res.
Una mica de xerrada amb alguns amics i cal tornar a casa. Mentre camina satisfet Riera amunt li ve al cap que justament la Caixa de Girona acaba de presentar la nova temporada i que hi ha un parell d’exposicions que..., i si tenim en compte que ara hem obert les portes podria ser que... Però en aquesta ocasió el cervell s’imposa al cor i la decisió és senzilla : “ No ho fan tan bé a Cultura , dons aquesta vegada que descobreixin ells les exposicions”.
PATRIMONI
Ara succeeix que aquests esgrafiats son destruits sense cap mena de contemplació. El darrer ha estat el que presidia l’antic edifici de “Mobles Ros” al carrer Barcelona , amb escenes referides a la feina de fuster.
No fa pas massa que també han estat destruïts el de l’Urbanització Vilardell, el de Signe ( c.Pujol) , Ximenes (baixada de Sta Anna) , Masachs ( Sant Francesc d’Asís ) , Massana ( c. Rosselló).
Un atemptat patrimonial constant i permanent i davant del qual ningú en diu res. Potser serà degut als pocs rèdits polítics que es pot treure en defensar-los.
dissabte, de gener 19, 2008
És la xifra d’edicions a la que arriba Capgròs. En una bona part d’aquest miler hi he pres part.
Recordo com vaig entrar amb contacte amb Capgròs. Va se el bon amic Albert Calls el que em va dir si volia col·laborar amb “5 cèntims” el que per aquell temps era suplement cultural del setmanari. Vaig dubtar força , - en aquells temps em creia el rei del món escrivint al Diari de Mataró i amb el meu programa a TV Mataró -, però vaig acceptar i a la demanda imperativa d’en Quico Castanyer , vaig respondre publicant la presentació que dedicava a una exposició de Marta Duran a la sala de la Laietana a la Riera.
Ha passat molt de temps. Avui estic en any sabàtic , encara que mantinc alguna qu’altra col·laboració , com per ex. la propera setmana tot parlant de Torres-García , però per a mi el Capgròs segueix essent casa meva , i a més sé que de totes totes , és veritat. Per això totes les felicitacions que han arribat al Capgròs, les he sentit com a pròpies.
Unes felicitacions que en aquest número arriben del consistori i de diversos partits polítics , entre els que curiosament no estan ni el PSC ni ERC. Hauran confós partit i govern?. Si no és així, com es pot llegir l’absència de d'ambdós?.
Sigui com sigui potser en caldria una reflexió, i una mirada ben neta. I en aquest cas l’Esteve Terrades , està clar que no ha estat a l’alçada.
ENQUESTES
“El Periódico” ofereix una nova enquesta de resultats electorals. Els mateixos no son cap sorpresa.
El PSC guanya com cal, encara que el PP augmenta amb algun escó. Però hi ha dues dades essencials.
Una, que Duran i Lleida és el polític més valorat i que Chacón , - que es pensava l’aparell? -, està per sota del caps de CiU, ERC i IC, el que demostra el que bona part dels catalans sabíem de fa temps, que Chacon és una pèssima elecció com a cap de llista , i que respon en res a la manera d’entendre la política que tenim la gent del PSC , i repeteixo PSC que no PSOE.
Una elecció que posa en dubtes les eleccions de caps de llista per a qualsevol fet electoral. Hom sap que Chacon no tindria ni el més petit lloc de privilegi, si els que paguen , és a dir els militants , tinguessin altra cosa que dir que no baixar el cap, això sí, de manera totalment disciplinaria.
L’altra son les dades de probable participació. Son esfereïdores. Tots els polítics es van posar les mans al cap en veure la participació de les municipals. Calia estudiar el cas, varen dir.
No ho han fet i el descrèdit polític és cada vegada més gran. Potser que de veritat posin fil a l’agulla, ja que ho creguin o no, qui si juga el menjar son ells i no pas nosaltres
PP
L’affaire PP és de vodevil castizo amb lletra de Mihura o escriptor semblant.
Qui l’ha entès millor és en Millás en la seva columma de El País , que no dubto en reproduir. Paga la pena i val per qualsevol reflexió.
Majestàtica.
“Aguirre y Gallardón parecen dos hermanos rivales, pertenecientes a una de esas familias cristianas que gustan a Rouco. Rajoy sería, en tal cuadro, el padre débil, sin criterio, demasiado influido por una esposa dominante (Zaplana), que ha logrado meter en el hogar a su hermana viuda (Acebes), también muy belicosa. A primera vista, la pasividad de Rajoy se adapta mejor al carácter contemporizador del hijo que a los arranques caprichosos de la hija, pero su esposa y su cuñada le ponen la cabeza como un bombo. Que si el niño es un hipócrita, que si tira la piedra y esconde la mano, que si cuando sean viejos los va a llevar al asilo, que si ya está estudiando el modo de inhabilitarles... La niña en cambio actúa con franqueza, se la ve venir, jamás dice una cosa por otra y no pone peros a la hora de ir a por recetas al ambulatorio.
Imagínense a Zaplana en bata, con rulos y los brazos en jarras, recorriendo furiosa los pasillos de Génova mientras compara a voz en grito las mezquindades del niño con las virtudes de la niña. Todo ello alentado por Acebes, vestida de negro y con el misal en la mano, a punto de irse a la parroquia. Por si fuera poco, de vez en cuando aparece Aznar, el suegro autoritario y triunfador, para poner en su sitio también a ese yerno endeble y correoso. Está claro que en semejante conjunto familiar o tragas o te vas. Gallardón llevaba años tragando en la confianza de doblegar a ese padre apático, sin caer en la cuenta de que las esposas no tocan en la tómbola, de modo que resulta imposible casarse con Zaplana si no te gusta mucho o hacerse cargo de una cuñada como Acebes si no eres un poco meapilas. El problema es que ahora no puede ni marcharse ni dejar de tragar. Quizá debería preguntarse si no disfruta en el fondo con ese papel de chivo expiatorio tan común en las familias cristianas.
Aquest escrit estava per penjar en data i hora que consta , però per allò d'Internet no va ser possible. Amb unes hores de retard arriba a tothom ja que manté la seva validesa,
dijous, de gener 17, 2008
Avui he assistit a la presentació pública de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas. Ho he fet amb il·lusió i ganes ja que el desgavell del casalot del carrer Argentona és tan important que s’ha de capgirar com un mitjó i pensava, il·lús de mi , que potser aquesta associació podria provocar aquest moviment.
Hi he assistit sense cap prejudici previ ja que no he aconseguit cap informació fora de la petita nota apareguda en els digitals, Ni els periodistes , ni els artistes amb qui he contactat en tenien cap noticia i sols el nom de Nico Guanyabens em parlava a priori de la serietat del projecte.
Però la presentació ha estat pèssima. Ha començat Sergi Penedès amb una autolloança fora de tot rigor que ja presagiava que allò no anava pel bon camí. A continuació en Nico Guanyabens que segons sembla és el President de l’associació, ha fet un projecte d’intencions híbrid, sense cap mena de peculiaritat , sense cap mena de crítica al que està passant , i donant una imatge d’associació ful, d’aquelles muntades des de dintre , com si d’una plataforma es tractés, per a fi de comptes realitzar una activitat clarament dirigida per el poder , però que anant signada per teixit associatiu , aquest poder queda al marge i així es salva de les crítiques i pot rentar-se les mans públicament.
Una activitat a més que per l’explicat, deixa de nou a l’art en darrer terme i sembla caminar en el camí d’una altra desfeta al desig de Jordi Arenas de deixar la casa per els artistes de la ciutat , fet que cada vegada queda més lluny. Ai , si Jordi Arenas aixequés el cap....
Esperava sortir de confusions amb la butlleta d’inscripció, però aquesta es reduïa a elements bancaris i no parlava en res ni de l’associació, estatuts , manera de funcionament, etc. És a dir , paga i calla, manera molt habitual d’actuar en l’entorn del Museu mataroní.
Cert és però que la sala estava plena de gom a gom i es varen precisar cadires suplementàries , però també és cert que hi ha dues consideracions que no es poden obviar i al voltant de les quals els promotors haurien de reflexionar:
1.- L’edat mitjana dels assistents s’apropava als setanta. Certament semblava una conferència de les Aules sèniors a la que s’havien afegit un parell de quarentons despistats.
2.- Si tenim dues mans i una serveix per comptar artistes d’una certa professionalitat i l’altra serveix per comptar artistes dignament afeccionats , ens podem tallar dits de les mans per comptar els que han assistit a l’acte. I fixeu que parlo amb plural.
Atot això s’ha afegit la fluixa conferència que ens ha ofert Carlos Velilla.
El tema era suggerent i el començament també. Leonardo da Vinci ens ha fet somiar en que podia ser una tarda profitosa però ha estat un miratge. El to monocorde de la lectura del conferenciant ha anat afegint ambient tediós a un seguit de reflexions més destinades a les dades , l’anècdota i la fraseologia que no pas al que es tractava.
Una conferència pedant en alt grau , pretensiosa en la forma i vàcua en el fer i el contingut, sense cap mena de lligam , amb salts i eleccions difícilment comprensibles i que ha portat a l’ensopiment a aquells que l’escoltàvem, i de la que al final poca però molt poca cosa hem tret de profit.
Per cert , i per que ningú vulgui veure predisposicons negatives per part meva , el desencís i la crítica a la conferència ,- en un cas molt més ferotge que la meva -, ha estat coincident en els tres dels pocs artistes que estaven a la sala i amb els que he pogut parlar.
Una presentació de l’associació amb mal peu. Volem desitjar-li que millori ja que creiem en ella i ha de ser element clau en la regeneració de Ca l’Arenas. Però per fer-ho li cal dues coses essencials al meu entendre: En primer lloc ser crítics amb el que de molt malament s’està dirigint el centre. Sols així es podrà millorar i no amb la falsa complaença del que bons que som tots.
L’altra , i molt important, no estructurar l’associació d’esquenes a l’art com avui per avui sembla. Ca l’Arenas va ser un centre essencialment d’Art , al que es van afegir altres aventures culturals. Rebutjar l’art com a eix de l’activitat dl centre , com fins ara ha succeït , sols pot portar a mantenir l’immens fracàs d’un centre que avui per avui és una absoluta rèmora en l’activitat cultural i artística de la ciutat.
I com que suposo que dec estar molt equivocat , - puc assegurar que m’agradaria estar-ho -, convido a qui em pugui retopar tot el dit ho faci . De veritat que li estaré molt agraït.
MÉS DESENCÍS
Quan anava a la presentació comentada , celebrada a Can Palauet , he intentat trobar cartells publicitaris de l’exposició de Torres-García que s’inaugura demà passat. N’he trobat un , mig penjat al costat del Cor de Maria.
Ni al Monumental, ni al Museu , ni al mateix Can Palauet , on per cert encara no està a punt el plafó d’entrada, no hi ha cap mena de senyal de l’exposició. Igualment succeeix amb les dues grans banderoles de la Pça de l’Ajuntament que encara guarneixen les anteriors exposicions ja clausurades.
Podria ser que algun altra cartell s’escapés de la meva mirada , per que cal dir i estic convençut que en aquest cas ningú gosarà contradir-me, que el cartell de l’exposició és horrible. Llis , de color granatos , amb el nom de l’exposició i en la zona superior una grisosa imatge de l’artista amb tres figures geomètriques. Un cartell que convida a tot menys a visitar allò que sembla pot ser qualsevol altra cosa que una exposició.
Disposant d’una imatge tan identificativa , personal i cridanera com la de la portada del catàleg , costa d’entendre un cartell tan poc cartell com el que s’ha fet. A més per el que NO hem vist , no existeixen banderoles ni cap mena de reclam de gran alçada que sigui corresponent a la importància de l’exposició.
Tot això és un cúmul de coses mal fetes de les que algú hauria de respondre públicament , però si algun dia ho fan a bon segur no hi estaré jo. Soc tan dolent que de nou l’Ajuntament m’ha castigat i no estic convidat a la inauguració. Es veu que trenta tres anys de lluitar per l’art i els artistes de la ciutat sols mereixen menyspreus d’aquest tipus.
ENCÍS
Avui fa 21 anys que em vaig casar. Certament el dia és curiós, Sant Antoni dels burros , però ha estat la burrada més genial de la meva vida.
21 anys per felicitar-se i estic convençut que l’altra costat pensa el mateix.
dimecres, de gener 16, 2008
Aprofitant l’avinentesa de la festa Major de Sant Julià, - la Festa Major d’Hivern -, el Museu del Càntir d’Argentona presenta en la seva sala d’exposicions una mostra recordatori de l’artista francesa del segle passat Lucie Bouniol (1896 – 1988) , artista que va tenir una certa fama en el país veí i que ve de la mà de la població de Giroussens (prop d’Albi) ben relacionada amb Argentona ja que és també una ciutat amb referències ceràmiques.
Lucie Bouniol va començar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Marsella i va aprofundir els seus estudis en la branca d’escultura a la de París. La seva fama comença després de la Primera Guerra Mundial ja que realitza nombrosos monuments funeraris dedicats als soldats morts , i ho fa trencant la imatge tradicional del soldat i donat protagonisme a unes imatges familiars , - la dona i els fills -, és a dir justament la mateixa idea que Manuel Cusachs realitzà per el Monuments “ a los Caidos “ que estava a la Pça de les Tereses i que va ser dinamitat.
Exposa sovint al reconegut saló dels artistes Francesos i al saló de Tardor , rebent l’encàrrec d’una font per a l’exposició Universl de París de 1937.
Gran amiga de Colette , amb qui mantindrà sempre una ampla correspondència , va exposar regularment a diversos indrets de França , en especial a Paris , i en diversos països.
Ara a Argentona es presenta una mostra d’una vintena llarga de peces , amb domini del dibuix i el pastel i l’afegitó d’un petit grup d’escultures. Son obres essencialment de caire costumista en les que domina una bona factura però sense cridar molt l’atenció. Però tot es capgira amb tres obres de bona mida que presideixen la mostra. Son treballs molt acurats , en un estil que ens porta el record de Nonell, desenvolupats amb destresa amb una dinàmica a l’estil Cézanne , amb un impacte important en el que el gruix del carbonet delimita espais i marca posats i s’estableix una dinàmica de tensions certament remarcable.
Una exposició si més no curiosa, que permet endinsar-nos en una època de l’art francés ben desconeguda per nosaltres.
GUIA
El museu del Càntir ha aprofitat també la festa per presentar la Guia del Museu que mereix tota mena d’elogis.
Si a més l’índex sembla acurat i l’explicació vol ser això, explicativa , i no pas acadèmica , caldrà convenir que la Guia del Museu del Càntir és una bona guia que nosaltres us recomanem amb tot plaer.
SOY
Encara que alcalde “independent” d’Argentona quan ja era responsable de política local d’ERC , sempre ha militat a Mataró i no a Argentona que seria el lògic.
Com molts saben , he viscut molts anys a Argentona on encara hi viu bona part de la meva família. Avui n’he tingut trucada telefònica i m’han acompanyat en el sentiment si Soy entra en la política local.
I us puc ben assegurar que qui m’ha trucat em considera políticament del tot moderat.
dimarts, de gener 15, 2008
Hi ha moments de la temporada que l’activitat artística es multiplica. Un d’elles és la que correspon als començaments de Gener, quan s’han acabat les mostres nadalenques i a hom toca renovar la botiga.
El plat gros és aquest cap de setmana amb les inauguracions de les mostres de Torres-García al Museu i Can Palauet (dissabte) i la de Manolo Hugué a la Fundació Palau ( diumenge). Unes exposicions amb el lligam de la relació que tingueren els artistes allà al començament del segle passat quan Hugué s’acostava de tant en tant a la tertúlia dels “inseparables” (Torres-Garcia, Pijoan, Zulueta i Marquina).
Mostres que també tenen la gran dissonància de la seva publicitat. Mentre que la mostra de Manolo ja fa molt temps que està publicitada per arreu amb lluminoses banderoles , a hores d’ara no hi ha cap publicitat de l’exposició de Torres-Garcia, i veurem quan, com i de quina manera serà aquesta publicitat.
Quan la gent del Govern s’omple la boca amb la cultura com element de promoció de la ciutat, que una exposició com la de Torres-García no estigui a hores d’ara publicitada fins enfarfegar des de Pineda a El Masnou, vol dir o que no creuen en el que diuen , o no saben dur a terme allò en el que creuen. Sigui com sigui , lamentable.
AMADEU CASALS
Avui inaugura exposició a la Galeria Comas, aquella en la que habitualment exposa Marta Duran , el veterà artista de Vilassar de Dalt , l’Amadeu Casals.
Observar el seu posat de mariner sempre al voltant l’aigua , escoltar la seva veu profunda i deturar-se en els seus ulls plens d’il·lusions no es parlar pas d’un artista nascut al 1930. Mirar i veure la seva pintura fresca , jove , plena d’intensitats, encara ens fa dubtar més de la realitat del seu DNI.
En aquesta joventut plenament viscuda , l’Amadeu Casals segueix amb la seva aquarel·la moderna, plena de color, quasi seca en el treball , gestual ,marcant els ritmes i amb aquest contrapunt del negre que marca espais i estabilitza la seva obra.
Casals , per a mi un dels tres millors aquarel·listes del país , de nou fa mestratge d’aquest concepte vital del seu treball amb l’aiguada que el va enfrontar a tot i tots , quan la simplicitat dels Ayneto, Fresquet , Torrabadell i altres , imprimia a l’aquarel·la un decorativisme tou que no interessava a ningú, fora d'una burgesia poc cultivada que en restava estorada.
Llavors va començar la seva lluita i ara la manté amb aquest el seu treball que prima a l’art com a protagonista , amb l’aquarel·la com eina més que eficient per un art d’aquells que sempre es plaent de gaudir.
Gest, ritme, color, per omplir de vida la miarada a un paisatge, donar una volta més al mar dels seus amors, o esclatar en la sensibilitat extrema de les seves composicions.
Com hem dit Casals és de Vilassar de Dalt. Ha exposat algunes vegades a Mataró ( a la Caixa Laietana, a Tertre , a la Minerva ) i també per arreu del país. La qualitat del seu treball mereixeria abastament una antològica. I és aquí on Mataró hauria d’entrar en el seu gran paper oblidat , com és el de capital de comarca, i el Consell Comarcal hauria de fer el seu paper com a tal en un apartat que sempre deixa de trascantó com és el cultural.
Per la nostra part vagi el reconeixemnt del seu art i de la seva amistat , i la mirada plaent al recull d’obres d’aquesta exposició que crec demostra clarament la gran categoria d’aquarel·lista excepcional de la que disposa Amadeu Casals.
Un artista que en altre indret , altra país, en altres circumstàncies , seria un artista que gaudiria de tots els homentges i tots els mèrits. Aquí sols li queda ser un artista de"poble".
Però senyors , quin artista !! ,com crec que les imatges, totes elles d'aquesta darrera exposició, ho demostren de manera fefaent.
Amadeu , moltes felicitats , i gràcies , moltes gràcies .
GALLARDÓN , OUT
La notícia de l'absència de Gallardón en les llistes del PP , marca de manera absolutament clara , si és que no ho estava ja, de quin tarannà va el Sr, Rajoy en aquestes eleccions.
Vist el vist , ara més que mai cal guanyar de manera contundent ,ja que en cas contrari per l'estat pot ser dolent , però per Catalunya , millor ni tan sols pensar-ho.
dilluns, de gener 14, 2008
La passada setmana es va inaugurar la nova seu central d’aquesta entitat , un fet que sembla més pertànyer a la crònica financera que no pas a un blog com aquest en el que no es parla d’economia fora de la que podríem dir com purament domèstica.
Però aquesta inauguració comporta un parell de fets importants en l’artístic.
Per un costat a més del bon grapat d’obres d’art que pertanyen a la col·lecció de l’entitat i que ocupen espais i despatxos de la seu , l’espai acull dues escultures d’artistes mataronins. Una és de Llucià González i l’altra és un treball conjunt del jove artista Pol Codina amb la col·laboració tècnica del seu pare.
Dues obres interessants que espero poder veure , però de les que no he trobat reproducció fotogràfica enlloc. M’han dit que son obres de l’estilística habitual dels autors , i jo no m’estic de més d’estar content per ambdós , però més especialment per en Pol que debuta en això de l’escultura pública,
Ves a saber si l’encàrrec es va gestar després de la brillant mostra que va presentar a la sala de la Pça Sta Anna amb altres artistes joves del Sant Lluc.
L’altre element important és el fet de que el trasllat del centre multimèdia a l’antiga seu central, allibera la planta baixa de l’Ateneu que segons sembla servirà com un nou espai expositiu amb entrada directe per la Riera , el que afavorirà la visita dels curiosos.
Ara sols falta que a la nova distribució d’espais s’hi afegeixi una més acurada programació per poder seguir somiant amb una Mataró important en el mapa artístic del país.
RETORN AL PASSAT
Aquesta foto , o una de semblant ha ocupat avui la portada de quasi tots els diaris del país. És una foto que certament fa por.
La imatge del Papa Benet XVI destruint la mística de la Capella Sixtina és d’aquells retorns al passat que mai voldríem haver de patir, inclosos els no creients. En el respecte absolut per els bons amics creients que tinc , actes com aquests quin mal fan a aquells que encara creuen que l’Església pot ser far i guia per a un mon millor.
Aquesta altra foto a bon segur serà noticia demà , just quan s’ha conegut que aquest home, Manuel Pizarro, l’home fort d’Endesa contra l’OPA de Gas Natural, serà el nou cap econòmic en cas de guanyar Rajoy.
Com podem veure uns retorns al passat que no porten pas bones maneres , per això , i més que mai cal que els socialistes guanyin amb avantatge suficient les eleccions.
En aquest afany , a bon segur , va dedicada la tercera foto de l’apunt. És Manuela de Madre presentant la fragància que ha presentat el PSC , fonamentada en els valors socialistes.
BEN AVINGUTS
Que Can Xalant i el PMC van ben avinguts ningú en te cap dubte. Son una parella feliç que caminen de la mà per aconseguir els seus somnis més pregons. Van tan ben avinguts que quan cau un , cau l’altra , per evitar diferències entre ells.
Ahir comentàvem la “cagada” del nostre consistori amb una invitació per la mostra de Torres-Garcia amb data de 2007. Dons bé, avui per no ser menys , els de Can Xalant fan convocatòria per lloguer d’espais de creació i cauen en el mateix error. De nou el 2007 esdevé protagonista.
Casualitat , empatia , ganas de ser “tal para cual” ?.
Vist el vist , encara serà que els escrits han sortit de la mateixa mà, cosa que per altra part no seria res d’estranyar.
diumenge, de gener 13, 2008
S’ha mort el gran poeta Ángel González. La lectura dels seus poemes em va acompanyar en uns moments ben claus de la meva vida. Avui com a recordatori en voli aquest
NADA ES LO MISMO
La lágrima fue dicha
Olvidemos
el llanto
y empecemos de nuevo
con paciencia,
observando a las cosas
hasta hallar la menuda diferencia
que las separa
de su entidad de ayer
y que define
el transcurso del tiempo y su eficacia.
¿A que llorar per el caído
fruto,
por el fracaso
de ese deseo hondo,
compacto como un grano de simiente?
No es bueno repetir lo que está dicho.
después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreid:
Nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.
CAN XALANT
En el Ple d’aquest passat dijous , davant d’una interpel·lació efectuada per CiU es va fer públic el cas de Can Xalant del que en portem parlant alguns dies en aquest blog.
Administrativament s’ha efectuat una pròrroga de sis mesos en la concessió, amb una dotació econòmica de 50.000 euros, a l’espera del que faci la Generalitat ( l’any passat va aportar 200.000 euros) ,ja que en aquests moments està per decidir quina quantitat aporta , i el que és més important, en quin departament s’han d’ubicar temes com el de Can Xalant.
Davant d’aquesta realitat i de les consideracions personals que en va fer el Sr.Penedès , - es va notar molt la mà que les va escriure -, crec que hi ha molt per puntualitzar.
Per començar cal dir que la gent de Can Xalant fan coses i les fan molt bé. Podríem considerar si aquestes coses son les que calen , però ells van guanyar un concurs amb uns tipificacions especials ( el reglament era tan peculiar que sos li mancava indicar el nom obligat del guanyador) i les han desenvolupades a la perfecció i en atenció als seus interessos personals i col·lectius. És a dir res a dir en la legalitat , encara que en l’ètica....?
El tema agafa acidesa quan es parla de la relació amb Mataró, tema complex i de difícil solució. És així ja que en teoria Can Xalant és un element neutre que es troba a la nostra ciutat ja que en ella hi va trobar l’espai idoni. Dit d’altra manera , si les condicions haguessin estat d’altres , aquest centre de creació podria estar a Amposta , Tremp o Planoles.
Però queda clar que quan una ciutat atorga a un projecte tal quantitat de diners que compromet bona part a tota la resta de l’activitat cultural, calen unes compensacions de reciprocitat que no s’han donat i han causat un evident malestar , accentuat per una endogàmia que fa allò de que sols entre ells fan bullir l’olla.
Que el projecte de Can Xalant , i el dels centres de creació no és tan vàlid com es pintava, queda ben palès amb aquest dubte de la Generalitat que no sap exactament com i cap a on tirar. Igualment les xifres que es mouen son tan desmesurades que en cal una nova valoració econòmica i en l’exigència de reciprocitats.
Però si això és el futur , en el que pertoca al passat les dades donades per el Sr. Regidor son més que discutibles. Òbviament no soc comptable de Can Xalant i no tinc les dades exactes però en conjunt cal parlar de que el nombre d’artistes locals i comarcals ha estat percentualment alt per el fet del quasi nul interès d’artistes d’altres contrades ( entre elles la propera Barcelona) en efectuar treballs i estades en el centre, el que alguna cosa deu indicar.
A més , la presència de creadors forans , - molts d’ells fruit d’intercanvis -, no ha tingut cap incidència en el teixit artístic i cultural de la ciutat , havent un desconeixement absolut del que , com i quan va ser la seva presència i quins van ser els seus resultats.
Penedès igualment enganya als ciutadans amb consideracions incorrectes. Can Xalant no ha col·laborat amb la Mostra d’Art Jove, se l’ha apropiat. Ho ha fet dominant el jurat , convocant tan sols a artistes de la seva corda i deixant de costat a hom que no respiri com ell. Exemple del que dic és que creadors com Alberto Romero , seleccionat any rera any per participar amb cursos amb el més granat dels artistes estatals , com és el cas d’Antonio López , mai és convidat i ni tan sols en rep cap mena d’informació. Romero compleix totes les exigències: és jove , mataroní de Rocafonda , i porta el nom de la ciutat per arreu en les seves importants exposicions. A més la contemporaneïtat del seu art és en molt superior a de Torner o Ibanyez , per anomenar alguns dels més recents guanyadors.
Can Xalant no col·labora amb Ca l’Arenas , s’ha apropiat de la seva programació i la seva gent ocupa més d’un 80% de les exposicions que s’efectuen al casalot, descomptant , com no, les que corresponen als germans Arenas. Enguany , l’exposició temporal mare , que per el pla d’usos es responsabilitat del Museu , també ha estat dirigida per gent de Can Xalant , amb els lamentables resultats que tots coneixem.
Curiosament però, ni la direcció ni els artistes de Can Xalant acudeixen a cap altra manifestació artística de la ciutat quan no en son protagonistes .
Però això son fets que poden ser discutits i que s’hi estarà o no d’acord segons ens bufin o no els aires de la contemporeneitat. El perillós es l’obscurantisme polític que es du a terme amb aquest privilegiat col·lectiu.
El tema va sortir a ple degut a una pregunta de l’oposició, sorgida segons m’han comunicat, justament en llegir el fet en aquest blog. Si no hagués hagut aquesta pregunta els ciutadans de Mataró en general i la gent de la cultura en particular, res hauríem sabut d’aquest tema.
Tenint en compte que la renovació s’havia d’efectuar com a màxim el 30 d’Octubre , vol dir que fa més de dos mesos que tot s’havia manegat i que el Govern en mantenia silenci i ni tan sols havia comunicat res a l’oposició.
O no serà que ningú va tenir en compte la renovació i en sortir a la llum el tema , tots a corre-cuita a sorgir el pedaç, i tot fent la viu-viu , a veiam si ningú es dona per assabentat.
Tot d’un trist i lamentable que fa plorar.
2007
Em diuen que demà es presenta oficialment l’exposició “Torres-García , darrere la màscara constructiva” , que s’inaugurarà el proper dissabte.
És una exposició que ningú s’ha de perdre i molt menys l’acte inaugural ja que la presentació correrà a càrrec del comissari de la mateixa , en Marc Domènech, el que promet una excel·lent mirada prèvia a la mostra.
Dos coses a tenir en compte. En primer lloc que l’acte serà dissabte i no divendres com és habitual en les exposicions del Museu i Can Palauet. I l’altra que serà aquest dissabte 19 de gener de 2008 , i no de 2007 com indica la tarja d’invitació.
En aquest cas be podem dir que a l’Ajuntament de Mataró els ha traït el conscient , ja que certament no saben ni en l’any que viuen.
divendres, de gener 11, 2008
Avui s’ha decidit que en pocs dies sortirà a concurs el túnel de l’Ave que ha de travessar Barcelona de punta a punta. Sortosament algú ha tingut senderi i el mateix tindrà un recorregut natural i serà el sotsòl del carrer Provença el que l’acollirà i la Sagrada Família un dels veïns de superfície.
Vist per on passa en serè protagonista de primera mà. Podré sentir el tremolor a nivell de planta baixa i de totes les alçades fins un cinquè, però estic plenament convençut que no sentiré res. Diguin el que diguin , i encara que recordin el cas Carmel, foradar la ciutat avui per avui , és una cosa més segura que qualsevol obra menor.
Però és clar , hi ha la Sagrada Família. Repeteixo el convenciment de que no passarà res , però no deixa de ser una llàstima. I no dic cap bajanada.
No estaria de més que amb qualsevol vibració , el munt de pegots afegits per Subirachs anessin en orris. La seva actuació, digne d’un terrorista artístic , és un dels més salvatges atemptats públics contra un monument d’aquells que son Patrimoni de tots.
CA L’ARENAS
Una queixa fotogràfica publicada en el Cap-gros en que es feia evident la manca de qualsevol informació horària a Ca l’Arenas ha provocat en tan sols un parell de dies , la resposta oficial de que s’esmenarà aquest defecte.
Tan sols inaugurat Ca l’Arenas hem denunciat aquest fet , al costat d’altres com per exemple el fet de que no hi ha cap cartellera de la programació, ni de les activitats, ni de res de res.Ho hem fet personalment , per escrit, a la premsa. S’hi han afegit artistes , el mateix alcalde , algun regidor, però el resultat ha estat permanent , res de res.
Ara una foto a la premsa i tot solucionat. Simplement és per emprenyar-se , però no cal ni gastar un borrall d’energia. La gent de l’Art sabem que Ca l’Arenas és del Museu i el seu director és Carles Marfà . Amb això tot està dit. Tots sabem que el seu nom és comparable amb molts qualificatius , però cap d’ells té res a veure amb eficàcia o qualsevol altra sinònim. Sens cap mena de dubte el pitjor treballador de l’Ajuntament en un teòric ( i també real) ratio sou / eficàcia.
Però tothom està d’acord amb la boca petita i a l’hora de la veritat..... Serà el pes de la “família”?.
dijous, de gener 10, 2008
Avui en la lectura dels diaris em trobo amb tres perles que be paga comentar
PERLA 1.- KOLDO SARATXAGA
La contraportada de “El País” entrevista a Koldo Saratxaga. Per qui no ho sàpiga , com per ex, jo, és l’ex gerent dels autobusos Irizar , una empresa a la que va treure de la crisis i ha convertit en capdavantera en la fabricació d’autobusos. La frase de titular és impactant: “ L’empresa és una dictadura”.
Emfatitza que del que es tracta és de creure en les persones i treure’n el millor d’elles. Afirma que l’empresa del futur, que és la de la innovació, la creativitat i el coneixement, exigeix que els treballadors siguin partícips reals del projecte i se sentin motivats.
Parala de la democratització de l’empresa, estableix un màxim de quatre nivells salarials, repartiment equitatiu d’un 30% dels beneficis i un comportament ètic que obliga a tots a la transparència.
Per a ell la paraula empresa ha de ser substituïda per la d’organització, i s’han d’eliminar noms que ell creu vexatoris com plantilla, recursos humans o gestió de personal.
Acaba afirmant que cal “ collar a les màquines i mimar a les persones” , encara que està convençut que el gran problema és la manca de veritables líders. “Els caps estan aclaparats de treball per que no volen cedir el poder de la decisió. Tenen por i per això es dediquen a controlar , quan el que cal és estimular, facilitar i responsabilitzar”.
PERLA 2.-RAMON FONTDEVILA
L’entrevista que ens ofereix el “Quadern” de “El País” és enormement interessant ja que malgrat el que sembla en raó del càrrec sembla ser dirigent de mirada clara i tenint molt entesa la cosa , ben lluny de la sardana , l’espardenya i el pa amb tomàquet.
D’entre el molt , i el molt interessant que diu, em quedo amb la frase que el mateix diari remarca: “ Ha quallat una fórmula de cases regionals i de folklorisme en el sentit més arcaic”.
No sé si ho va dir pensant en Mataró o amb l’actuació de la Diputació de Barcelona , però en un i altra cantó caldria fer-ne reflexió.
En el que ens pertoca un dels punts importants de la nova gestió cultural haurà d’estar en la relació amb aquest tipus d' entitats , veritables andròmines que tenen molt poc de culturals i que han i estan mimades en grau màxim amb aquest erroni populisme de barri que ha dominat en el PSC local .
Un punt en el que caldrà ser valents.
PERLA 3.- ARNAU PUIG
Era la passada primavera. Ella era jurat del Premi Torres-Garcia i havent estat ràpid el veredicte calia fer temps abans d’anar a sopar. Una passejada per el Centre històric va ser el camí escollit i l’Arnau , que anava amb Giralt Miracle i un mateix, va embadalir amb “La Confianza” on vàrem fer parada i quasi fonda.
Seguint el passeig em va dir molt seriós, fent joc de paraules : “Una ciutat capaç d’haver recuperat un espai com aquest ( La Confianza) , mereixerà sempre per a mi tota confiança”. I els dos vàrem esclafir a riure.
Segons Arnau Puig , la Sagrada Família és per Gaudí el seu Parsifal de Wagner. Ens parla de la recerca del servei als humils, del seu existencialisme total en la recerca de l’equilibri , de la seva realista capacitat en donar forma als sentiments i a la sensibilitat , el seu apropament a un cert surrealisme personal, que converteix a la seva arquitectura en una pregària.
Per ell, la clau de volta de Gaudí està en la seva gosadia : “Ser atrevit és l’essencial en aquest món. Hi ha ments que expliquen el món d’una manera , però n’hi ha que arriben al mateix punt des de una òptica diferent”.
“ L’atzar en el camí “ un assaig que es presenta ben llaminer. Per el tema , per el protagonista i principalment per qui el signa , el bon amic Arnau Puig.
dimecres, de gener 09, 2008
Avui, quarts de sis de la tarda. Davant Beneficència seu de Cultura , conversen apassionada i concentradament els regidors Pera i Penedès . Estan tan concentrats que no veuen a ningú ni corresponen al saluda de la gent. Ho puc dir en primera persona.
De que deuen parlar?. M’hauria agradat saber la resposta però al no tenir-la, em permet fer-ne ficció i pensar que parlen de Patronats , els d’Esports i el de Cultura , els únics que resten en l’organització municipal , que a son els protagonistes de l’encàrrec efectuat per el Govern per discernir el seu futur i la seva operativitat.
No havent fet els deures abans de les eleccions , que és el que caldria, el Govern municipal va encarregar un estudi al voltant dels Patronats per poder-ne escriure el seu futur. Es va anunciar que els resultats estarien per Nadal i fonts d’aquelles “ben informades” em canten que està ja a la taula dels regidors. I ara , què?.
Desconec el cas del patronat d’esports ,que un veu més de caire administratiu i de petita gestió, ja que el nucli està en la competició, ben aliena al propi Patronat. Però, i cultura?.
No repetiré las raons del que ja he dit per activa i per passiva , és a dir que el PMC ha de ser dinamitat. Però sigui el que sigui s’ha de fer públic ja , que broma en broma ja ens hem menjat una sisena part de la legislatura i cal programar be la temporada vinent per intentar treure aquesta mort per dintre que domina l’espectre de la dissortada cultura municipal .
CAN XALANT
Llegeixo que CiU preguntarà al Ple al respecte de Can Xalant i la seva renovació de contracte de gestió, el que vol dir que no en té noticia oficial.
Tot sembla indicar que s’hi hi ha hagut renovació ha estat per la porta del darrera , amb silenci per arreu i com esperant que ningú tingués compte de la malifeta.
Soc un absolut desconeixedor de la mecànica administrativa municipal i a bon segur qualsevol secretari em pot salta a la jugular explicitant-me l’absoluta regularitat administrativa del procés, que segur que serà així. Però de nou tornem a una manera de fer , com el cas registre i associació de veïns, absolutament legal en el fer i d’una irregularitat evident en l’acció política.
Sergi Penedès a més no ha estat gens hàbil en la primera resposta 1700 espectadors/any i un augment del 150% respecte l’any anterior.
Aconsello agafar la calculadora i veure el nombre de visitants / dia i el cost de cada visitant / any. Les respostes son tan esfereïdores que entenem perfectament que s’hagi quedat mut de cop i volta.