dissabte, de gener 31, 2015

I SI D’UNA VEGADA REGENEREM EL MUSEU DE MATARÓ? (I)



Fa uns dies vaig publicar unes cartes que havia adreçat al Museu sol·licitant la correcció de les errades en els cognoms del meu pare que apareixien en un llistat (no n’havien encertat ni un) i demanant que vist que no existia en la història que expliquen, - del tot falcejada i llunyana de la realitat-, que retiressin tota la documentació pertanyent a la nissaga dels crítics PIC. No entenia , ni entenc, que la major part de la documentació vagi signada per algú que segons ells mateixos no va existir dons no en fan cap esment.

Fa poc vaig rebre una carta signada per un genèric “Direcció de Cultura” , que molt m’agradaria saber qui és, en que m’indicava que s’havia dut a terme les meves peticions. Comprovat en directe he vist que ha existit la correcció ortogràfica però no l’eliminació d’arxius en els que segueixen apareixen els nostres escrits ( de cinc arxius agafats a l’atzar en dos d’ells no s’havia fet la corresponent retirada).

He de dir que la notificació em va doldre enormement. Entenc un Museu com aquell element que conserva,investiga, comunica i exposa els elements en ell dipositats i escriu així la història del seu àmbit. Per això la carta adreçada al Museu de Mataró deixava ben clar la negativa a ser emprats en la fal·làcia mentre es mantingui aquest menysteniment a la tasca crítica realitzada durant més de cinquanta anys amb constància, honestedats i rigor. Una expressió ben clara amb una evident sortida. Si la documentació periodística és imprescindible per explicar correctament la història i existeix l’errada d’esborrar com si no haguessin existit els seus protagonistes, potser que en parlem i amb diàleg en sortim tots guanyant.

El Museu per que la història s’escriu com ha estat i a més pot gaudir de documentació adient, i per que el nom dels crítics d’art que encara que no ho vulgui l’oficialitat, han quasi monopolitzat la informació artística de la ciutat en els darrers seixanta anys , i a més ho han fet de manera absolutament generosa, per amor a l’art i sense haver-ne tret cap benefici econòmic, obtenen el reconeixement que la seva tasca mereix. I si em volen oblidar a mi que ho facin , però és imperdonable esborrar el paper de Pere Pascual i Clopés (PIC) home honorat, estimat i respectat per tot l’àmbit artístic mataroní.

Ara dons ens trobem que existeix un fet fantasmagòric en la mostra de ca l’Arenas , les exposicions artístiques dutes a terme a Mataró en els darrers seixanta anys no existeixen en la seva transcendència , ja que no han promogut ni ressò ni comentaris en l’àmbit històric de la informació.

Potser dons és l’hora de reflexionar una vegada més i mirar endavant en comptes d’enrera. Volem explicar una història falsejada  en que no existeix crítica , el sant Lluc és una anècdota , els Premis PIC d’art no van existir, les dades en relació a les galeries d’art no responen en quasi res a la realitat amb detalls tan terribles per a una mestra històrica com donar noms de galeries inexistents ( Âlamo, Fuster, Viladomat) , col·locar a l’Abast a l’any 70 i el Nàutic i Studium 48 en el 75 quan totes elles son ben posteriors a Tertre que s’inaugurava el 23 d’Octubre de 1975, i altres significatives errades que converteixen l’actual exposició de Ca l’Arenes en una mostra històricament errònia i artísticament aberrant?.

Que volem?. I crec sincerament que s’ha d’actuar de manera ferma i severa. És obligatori corregir totes les dades errònies , que son moltes , i escriure una història que sigui parella a la realitat. I per fer-ho es precisa a la gent , en especial a qui l’ha viscuda i en té documentació.

Ara que la rèmora del seu director ha desaparegut potser és el moment. Ens hi posem?. Jo m’hi apunto.






dijous, de gener 29, 2015

L’ART I LA POLÍTICA

Joan M. Minguet , president de l’Associació de Crítics d’Art , és a dir, el meu President, va rebre aquest dimarts el premi a la Crítica atorgat per el GAC. El que segueix és el parlament que va preparar per l’acte que és de tal qualitat en les seves reflexions , pensacions en diría ell, que no m’estic de reproduir-lo en la certesa que us farà pensar alhora que us serà ben plaent. Felicitats Joan M.





Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.”

Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, però no discutiré la vostra decisió, la il·lusió de rebre’l m’ho impedeix. Només diré: gràcies.

No se m’escapa que la raó principal que enguany el premi hagi recaigut en un professor universitari d’edat provecta com jo és perquè molts de vosaltres us deveu haver sentit representats per algunes de les opinions, de les denúncies o de les reflexions que, en els darrers temps, he fet públiques a títol individual o com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).

Em sembla que, en aquestes dues funcions, he exercit una missió inherent a la nostra feina, a la que entenc que és la nostra obligació: discrepar, dissentir o, si ho voleu, fer contrapès a les coses que han passat en el nostre país, que en el camp que aquí ens aplega són molt greus: les retallades desorbitants en el camp de la cultura; l’eliminació del projecte Canòdrom i del CoNCA primigeni; el tancament de centres d’art o la supressió de la seva independència del poder polític (a Olot, a Girona, a Mataró, a Tarragona, a Figueres); la designació a dit de persones que han d’encapçalar museus i centres culturals; i quan es fa un concurs, col·locar una clàusula de to estalinista, segons la qual el projecte presentat havia de servir per “ser altaveu de les polítiques del Departament de Cultura”; la ingerència en la política dels museus; la irrupció de periodistes mediàtics en la direcció de grans esdeveniments o en la cultura del dia a dia; més encara, la concreció d’un conveni amb la televisió pública per un programa sobre la creació portada a terme també per una periodista mediàtica, sense intervenció dels professionals de la cultura… 

Els símptomes són alarmants, de què serveix que a la universitat muntem programes de gestió cultural, de crítica d’art, de museologia, etc.  per formar bons professionals si després la política reparteix càrrecs entre correligionaris de partit, còmics, hipsters i modernets? Us imagineu que a algun periodista mediàtic se li encarregués feines en el camp de l’economia o de la sanitat? El país tremolaria, però alguns pensen que el que fem nosaltres és fàcil. Amb la cultura tothom s’hi atreveix, qui més qui menys ha llegit un llibre i ha vist una exposició i amb això sembla que ja n’hi hagi prou. Poca broma!

Conclusió? Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; al meu entendre, la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però “ella no ha de fer cultura”; ha d’afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d’arraconar artistes, teòrics, crítics, etc.  per mitjà dels protocols instituïts (en virtut dels quals, per exemple, la política i no la professió ha de tancar un acte com aquest), hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l’educació  i la societat... Jo, humilment, crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…

Ja acabo. Però abans voldria dir que els qui em coneixeu sabeu que tot això no ho dic, en absolut, des de l’amargor ni des de l’arrogància. L’única solució a aquest divorci amb la política és el treball. La reivindicació permanent de la nostra feina, la creació, el pensament, la crítica. I ja sabeu que jo no pararé de treballar, al vostre costat com a president de l’ACCA o a títol individual en tots els projectes comuns que tenim en marxa, col·laborant amb les administracions quan elles ho vulguin i fora de la seva agenda quan així hagi de ser.

Vull pensar que aquest premi és també un reconeixement a la meva trajectòria, que comença a ser de llar recorregut. I que justifica aquesta pràctica de la discrepància, de la dissidència. Una trajectòria que té dos registres. Primer: com a investigador, analista o crític: els llibres, les exposicions, els articles... Segon, com a docent. Si em permeteu, us diré que aquest premi el dedico a tots els alumnes que he tingut a la universitat (alguns dels quals són avui aquí); a ells, als qui sempre he volgut transmetre l’entusiasme que sento davant de l’apassionant aventura del saber crític, del sapere aude kantià, de l’art que en comptes d’acomodar-nos, ens destorba i, per tant, ens fa més savis.


dimecres, de gener 28, 2015

ESPAI D'ART. ALBERT GERONÉS



Aquí teniu el darrer espai d’Art de m1tv amb la presencia de l’Albert Geronés. Amb ell com a membre de la junta del sant Lluc i com a participant parlem de l’excel·lent mostra 15 x 15 i de moltes altres coses. Una entrevista altament interessant que us aconsello amb plaer.

dilluns, de gener 26, 2015

PLANTA BAIXA. CA L’ARENAS (II)



HOMENATGE A POMPEU FABRA





La sala menjador del casalot dels Arenas manté fidel el record a Jordi Arenas, un record que si be és fàcil mantenir en el genèric costa molt més fer-ho a l’entorn d’un discurs que pretén ser estructurat com és ara el cas en aquesta temporada.

Així en aquesta ocasió es vol fer esment a l’homenatge d’arrel ciutadana que en l’any 1968 es va produir a Mataró per commemorar el centenari del naixement del mestre Pompeu Fabra.  Un homenatge visualitzat mitjançant un monòlit amb un medalló amb la figura de l’insigne lingüista i pedagog. Un homenatge amb tota transcendència ciutadana i política però de poca transcendència artística ja que s’establí en el concepte estètic clàssic i tradicional que tant bé dominava Jordi Arenas.

Potser per això el fet té uns límits ben reduïts en l’artístic. Algun que altre esborrany, algun detall en la concepció i en el dibuix del medalló, i ben cosa més. I justament això, aquests pocs detalls creatius son els que composen l’exposat en el menjador , en una pinzellada que resta com anecdòtica i sense cap mena d’interès més enllà de la curiositat natural de qualsevol afeccionat.


LLUÍS GÚELL


La monòtona i avorrida passejada per ca l’Arenas es trenca de cop i volta i de manera esplèndida amb el recordatori que es fa de l’artista banyolí Lluís Güell que va tenir passada per la nostra ciutat allà l’any 66 i que celebrà activitats diverses en la ciutat entre les que cal destacar la que realitzà allà el desembre del 66 en el Museu i que es convertí en el primer happening realitzat al nostre país.

Un acte , amb la corresponent exposició que era un fet conegut per molts , - encara alguns dels participants segueixen vius -, i que alguns coneixíem per transmissió oral però que va deixar molt poca petja a Mataró com ho demostra que mentre altres fets , com per ex. el sant Pere més Alt, han estat fins i tot mitificats , d’aquest mai se n’ha parlat com ho demostra la gran sorpresa existent per a la majoria de visitants de l’exposició.







No cal ni dir que mentre la gent del Museu menystén de manera continuada la plàstica , els espais de la sala 2 i la galeria de ca l’Arenas que estan organitzades directament per Cultura mantenen un nivell important, com és aquest el cas. I ho és per la vàlua de l’exposat i per l’anàlisi que es pot fer del protagonista, elements ambdós ben ajudats per aquesta “òrbita Güell” que pretén mantenir ben viva la flama del creador.


No cal ni dir que Lluís Güell era un artista complex. Ho era amb aquest art provocador, amb conceptes afermats , crític en el social, emparentat amb l’art pòvera , Un artista certament revolucionari en el concepte i a bon segur en la intenció però que curiosament practicava el seu art en l’entorn de la jove burgesia intel·lectual, aquella que en poc temps esdevindrà la gauche divine. Uns estranys companys de llit com queda clar en el llistat d’assistents a l’acte del Museu , el més granat de la burgesia mataronina no franquista amb l’afegitó d’algun que altre sindicalista i membres del PSUC , o el lloc on realitzà les seves performances com els magatzems Serras, el “Novoa” , - el primer snack-bar que existí a Mataró i que marcava nivell -, o el barceloní Taita , a Maestro Nicolau de Barcelona , on es reunia la joventut més pija de la zona.

Però està clar que el pas del temps ha variat els condicionaments socials, convertits ara mateix en elements de difícil lectura. Per això en acostar-nos a les obres exposades de Güell cal reduir-nos a la vessant plàstica i s’ha de dir que aquesta és espectacular. Prop de 50 anys més tard els treballs de Güell segueixen impactant. Potents , arrelats , sense quasi notar el pas del temps, renovats en la intencionalitat per l’estat actual de la qüestió, l’obra de Güell s’allunya del vintage en el que fàcilment podria caure per mantenir una força conceptual, una potencia estètica i una simbologia plàstica que centra la mirada , recull el pensament i obliga a anar més enllà com sols ho fan les obres d’art que han assolit justament aquest nivell.


La mostra que ens permet retrobar-nos amb el fer de Lluís Güell és una veritable lliçó de conceptes creatius i comunicatius que cap artista hauria de deixar de costat , en una exposició absolutament aconsellable que paga la pena visitar i gaudir amb intensitat , sabent perfectament que és l’únic que mereix atenció en aquesta disortada nova temporada amb la que ens castiga un cop més la gent del Museu i de Ca l’Arenas.




dissabte, de gener 24, 2015

QUINZE PER QUINZE




La sala de la Presó acull un any més aquesta col·lectiva ben espacial que sota el títol de “15 x  15” acull en aquesta ocasió a una quarantena llarga d’autors que han acceptat el peculiar repte de presentar un treball sota les mínimes estrictes d’aquest quinze per quinze cms , que redueix a uns mínims les capacitats pròpies d’autors acostumats a altres dimensions creatives.








Les mostres col·lectives de caire participatiu es mouen sempre per estranyes conductes que comporten a la fi l’èxit o el fracàs de les mateixes. Unes conductes que es mouen essencialment per el sentit plaent o no dels probables autors participants. Aquí , a Mataró, ho tenim ben clar. Mentre que hi ha una col·lectiva com la Sant Lluc, amb història, pedigree, popularitat i èxit de públic, que esdevé, any rera anys , un fracàs espectacular degut a que els autors passen en ànima d’ella i presenten qualsevol cosa que tenen a mà i no aposten per la qualitat , hi ha col·lectives petites com ho son la de punts de llibre o la que avui ens ocupa, que en canvi son una veritable joia i que cal visitar i gaudir amb intensitat, degut a l'aposta creativa que els autors fan envers elles.



Una quarantena llarga d’autors han respost a la crida de l’organització i ho han fet amb seriositat creativa i amb desig de respondre qualitativament al repte. Quinze per quinze és una mida golosa, A priori és el suficient  gran com per per individualitzar un concepte i a la vegada és el suficientment petita com per repetir si no s’aconsegueix el resultat definitiu. I en aquesta dualitat poder i voler , l’artista es va enfrontant a si mateix i va generant-se una corrent creativa que dona com a resultat final el bon gruix de peces més que correctes que confegeixen una mostra més que avaluable en el positiu.




Una mostra en la que no hi ha guanyadors ni vençuts , en la que no cal remarcar destacats, que hi son , i sí posar l’accent en el conjunt sabedors tots que en ella hi podrem trobar la peça més escaient al nostre concepte artístic i que en la seva globalitat hi ha la fefaent demostració de la vàlua creativa d’un col·lectiu que quan es motiva personalment és capaç d’aconseguir exposicions tan sensibles i modetes , però alhora reeixides com aquesta que en aquests dies  acull la Sala de la Presó.


I com a mostres valguin les més que avaluables imatges , extretes de la xarxa , que ens mostren el bon nivell del prestatjat en una exposició que des d'aquí aconsellem la visita.


dimarts, de gener 20, 2015

CA L’ARENAS. PLANTA BAIXA






La conversió de la sala principal del primer pis en una mostra d’informació històrica deixant-la orfe de tota presencia artística, encara que vistos el nombre i la magnitud de les errades més aviat caldria qualificar-la com de desinformació històrica , converteix a la planta baixa en l’únic espai en que l’art està present en aquesta nova entrega del vell casalot del carrer Argentona , cada vegada més lluny de les raons per les que Jordi Arenas en va fer donació testamentària.
Una presència artística que caldrà analitzar degudament en aquest  engendre peculiar que té per nom “Art a Mataró 1959-1983. Anys de resistència i ruptura”.


PUR ECLÈCTIC.





La sala rebedor acull en aquesta ocasió un poti-poti en forma i manera de totum revolutum que de manera purament eclèctica, segons el títol, vol mostrar i representar el que va ser i significar la sala d’exposicions del Museu en aquest període de 1959 a 1967, considerat segons els organitzadors com de supervivència i resistència.

Una representació mitjançant la col·locació d’una trentena de peces en forma de trenca closques expositiu, en les que sense cap mena de coherència estilística , qualitativa o temporal , s’apleguen obres d’un parell de dotzenes de creadors que suposadament varen exposar en aquells temps. I dic suposadament ja que en cap moment ni s’expliciten les exposicions que es van dur a terme en aquells anys, ni en el moment ,  ni tampoc existeix cap mena de referència personal en el que pertoca als protagonistes.

Referències que per altre part no es poden aconseguir en les carpetes informatives , en part per que les mateixes resten buides de contingut , o en casos més lamentables i flagrants, per l’absència de les mateixes com en el cas de Josep Tur, artista mataroní de soca-rel amb ample currículum expositiu per tot l’estat del que ni tan sols existeix.




Una trentena d’obres d’escassa qualitat en una bona majoria , conformen la mostra que provoca un enorme dubte substancial i aquest no és altre que el de la vàlua del fons artístic del Museu, ja que si havent estat un punt important d’exposició per a les avantguardes del moment , havent estat lloc en el que els artistes locals de tota mena i un nivell valorable van realitzar les seves exposicions , el que es por presentar és solament el que ara podem veure , vol dir que el fons del que disposa la ciutat , és a dir els ciutadans , és més que lamentable i no correspon de cap de les maners al que li pertoca per la seva densitat , trajectòria i història.

Unes obres que a més a més desmereixen en la seva presentació per  elements del disseny de la mostra que els perjudiquen en grau extrem, com son l’escassa i més que deficient il·luminació, el color rosa pujat, fúcsia, en que s’ha pintat la paret i el llum de neó que desvirtua tota la cromàtica de les obres que estan en la proximitat.





És difícil d’entendre qualsevol d’aquests greus errors. Una il·luminació correcta no malmetria més del que estan , les obres presentades. El llum de neó, per més que sigui el teòric element unitiu de totes les mostres acollides a la casa no hi pinta res en aquesta ocasió i menys en el lloc en que està col·locat i finalment el color de fons esdevé del tot ridícul quan un s’assabenta que és per fer ressemblança de les cortines envellutades que folraven les parets del Museu, quan aquestes eren , com totes les d’aquest estil i època , de color grana fosc.

Uns elements que hauran obligatòriament de modificar-se en el propers capítols que esperem tinguin un nivell qualitatiu superior al més que fluix d’aquesta primera esfereïdora mirada, difícil d’entendre en tots els sentits, ja que essent habitual que les exposicions del Museu tinguessin durada quinzenal ens surt en els quinze anys que ocupa la temporada actual unes cent cinquanta exposicions, pel cap baix, que haurien de proposar una mirada més qualitativa a l’art de la ciutat i el país d’aquells moments.


diumenge, de gener 18, 2015

ARQUITECTURA





Feia molt de temps que no acostava aquest blog als post de Vicente Verdú, a bon segur per que darrerament tractava temes més filosòfics i generals. Ho vaig fer però la setmana passada i repeteixo ara amb aquesta magnífica reflexió en referència al món de l’arquitectura.  Una acurada mirada en el tècnic, l’estètic, el filosòfic i el social. Uns conceptes que resumeix de manera magistral en els darrers paràgrafs que son per emmarcar.
Dios y el diablo, arquitectos
Sobre Miguel Fisac, uno de los mejores arquitectos españoles del siglo XX, se ha publicado recientemente un libro, Miguel Fisac ¿Arquitecto de Dios o del Diablo? (Nueva Utopía) compuesto por una sucesión de entrevistas que durante años confeccionó su amigo Jesús Sevilla Lozano, un médico ilustre y escritor que le confiere empaque a la conversación, desde elegantemente descarnada hasta siniestramente honesta. Miguel Fisac tenía un carácter saturnal y durante treinta años permaneció extrañamente sometido al Opus Dei.
Fisac, muy tendente a la espiritualidad se dejó hacer hasta que la Obra terminó deshaciéndolo. Si este texto interesa por los pormenores sobre la arquitectura española de la segunda mitad del siglo XX, es también un testimonio del sepulcral espacio por donde discurrían peones de Escrivá de Balaguer y de Álvaro del Portillo. Estancias secretas, palabras sibilinas, castigos sutiles, traiciones ominosas. Cuando conocí a Miguel Fisac (muerto en 2006) residía desde hacía varias décadas en el llamado Cerro del Aire y pude entender por sus muy airados braceos el duro conflicto final con la Obra. Conflicto por dentro y por fuera de sí; por dentro y por fuera de su prisión religiosa.
Formando parte de la Obra los encargos se conseguían con relativa facilidad. Después de abandonar el Opus, sin embargo, el boicot fue tan opresivo que le llevó a una situación casi menesterosa. Con todo, aún cuando ganara mucho dinero y fama construyendo edificios singulares como La Pagoda(Laboratorios Jorba) o el claustro yla iglesia de los Dominicos en Alcobendas, entre muchos otros, tampoco disfrutó de una fortuna porque el Opus absorbía para sí las rentas como era su costumbre de succionar casi todo.
Tampoco el mismo Fisac se ocupaba muchos de las cuentas. "Nunca tuve apetencia de nuevo rico. Tampoco procuré amontonar dinero ni colocarlo de una manera rentable y conveniente"
Miguel Fisac, que vivió 93 años, fue urbanista, inventor, pintor, arquitecto y escritor. No le quedaba holgura para la contabilidad y siendo como era de la moral profesional reinante en el grupo de Zuazo, Aburto, Cabrero, Prieto Moreno, Bidagor y Chueca (firmantes del Manifiesto de Granada en los años 50) sus postulados arquitectónicos le obsesionaban más que el cobro emolumentos.
Muy cercano a Alejandro De la Sota, repetía con él dos sentencias que valen como muros maestros: La primera sentencia era: "No hay arte sin tensión, ni belleza sin equilibrio". Y la otra sentencia, calcada de Lao-Tse, dice: "La arquitectura es el aire que queda dentro de lo que construimos".
La arquitectura, en fin, no se demuestra en las fachadas, no se cumple en su prestancia exterior sino, precisamente, en los espacios que crea adentro. Estos espacios procuran bienestar, alegría, meditación, recogimiento, consolación. Todo arquitecto (o urbanista) grandes poseen la ambición de mejorar la vida de los habitantes de ciudades o de apartamentos.
Yo mismo recuerdo el caso de Sáenz de Oiza, tan asiduamente volcánico, que cuando una vez, estando en su casa, le llamaron desde el Ruedo de la M-30 trasladándole las quejas de los chabolistas realojados en su edificio, respondió: "¿Qué no pueden vivir allí? ¡Pues que aprendan a vivir!"
Dios o Diablo. La mayor parte de los arquitectos de altura estelar, debe decirse, son temibles. Entre el fulgor del Cielo o la hoguera del Infierno, a menudo, apenas hay una planta.

(La fotografia correspon a l'edifici IBM de l'esmentat Miguel Fisac)


dijous, de gener 15, 2015

CARTES


Aquí teniu els dos escrits que he adreçat a la Direcció de Cultura de Mataró per a tal de que actuí en conseqüència

ESCRIT 1

Senyors

Tot passejant per la més que lamentable exposició que ocupa en aquests mesos els espais de ca l’Arenas he pogut constatar al costat de nombrosos errors que en el llistat de ponents de “El Racó” apareix el nom (sic) de Pere Pasqual Clapés (PIC) que pressuposo correspon al meu pare.

Em fastigueja haver de denunciar que el crític d’art mataroní que es dedicà de manera constant i aferrissada a la tasca cultural periodística des del començaments del cinquanta fins a la seva mort al 1982 i que va popularitzar el pseudònim de PIC es deia Pere Pascual i Clopés , és a dir amb “c” i amb “o”, el que comunico per que en facin la corresponent correcció o si ho prefereixen sigui eliminat del llistat ja que amb aquests cognoms correspon a una dada falsa.

És del tot lamentable que un Museu, que per tant ha de ser guardià de les dades culturals, sigui tan poc curós amb errades d’aquest tipus  i més quan en aquest cas es tracta d’una persona amplament relacionada amb l’entitat i que va fer una tasca important per a la cultura i l’art de la ciutat durant molts anys.

I el meu enuig és més gran encara quan no és aquesta la primera vegada en que es produeix l’error , mentre que curiosament i malgrat la seva tasca de promoció artística important de l’art d’aquestes èpoques, el seu nom ni va aparèixer en l’anterior exposició ni apareix en l’actual que corresponen a les seves èpoques de gran activitat.

Esperant que en la propera visita s’hagi realitzat l’oportuna correcció queda a l’espera de les que crec son més que pertinents disculpes.

Atentament
Pere Pascual i Martí (PIC)


ESCRIT 2

Senyors

Vist el menysteniment mantingut envers el meu pare Pere Pascual i Clopés (PIC) en les exposicions del darrer cicle de ca l’Arenas i com hereter familiar i intel·lectual del seu llegat cultural, en nom propi i de la família li comunico el desig de que no apareguin en la mateixa cap referència del seu fer en el que pertoca a comentaris, crítiques o qualsevol altre element que porti el seu nom i signatura.

No entenem que mentre el seu nom no apareix en cap circumstància expositiva, siguin les seves opinions quasi els únics elements documentals que apareixen en les caixetes dedicades a tal efecte. És per això que exigim la retirada de tota la documentació que correspongui a escrits per ell efectuats.

Igualment , i tenint en compte que a partir del proper torn expositiu existiran altres escrits que en aquest cas portaran la meva signatura , els hi comunico que no autoritzo que cap dels escrits que pertanyen als meus drets intel·lectuals, ja siguin escrits, crítiques , presentacions o elements radiofònics o visuals, aparegui en les exposicions, mentre es mantingui aquest menysteniment a la tasca crítica realitzada durant més de cinquanta anys amb constància, honestedats i rigor.

Tot esperant que ben aviat es procedirà a actuar en conseqüència , resto a l’espera de les seves noves.

Atentament
Pere Pascual i Martí



dimecres, de gener 14, 2015

ESPAI D’ART. ORIOL CALVO



Aquí teniu el darrer Espai d’art de m1tv amb el protagonisme de l’Oriol Calvo, el director del Museu del Càntir d’Argentona. Amb ell hem parlat de tota l’actualitat de l’ens que en aquest moments és molt intensa.

Per un cantó hem pogut analitzar les dues exposicions recentment inaugurades com son la del taller de ceràmica i la monogràfica del Museu en relació càntirs del món. Mentre que per l’altre hem pogut parlar en relació al futur del museu amb aquestes noves propostes que estan en estudi que impliquen l’ampliació del mateix i alhora la separació del seu acte emblemàtic , la fira de terrissa, de l’entorn de la Festa Major per establir-se en altres dades més proclius per a la mateixa.

Una més que interessant conversa que us aconsello amb tot plaer.


dilluns, de gener 12, 2015

TESSEL·LES







 Fa un parell de temporades que Miquel Ortega feia el seu veritable debut expositiu amb una prou interessant exposició celebrada a la sala de la Presó i en la que el mosaic prenia per primera vegada en molt de temps, el protagonisme artístic a la nostra ciutat. Ara la seva obra apareix de nou a primer pla amb aquesta mostra a l’espai capgròs on l’autor ens demostra els seus evidents avenços en aquesta constant lluita per situar al mosaic com una altra forma d’expressar l’art , tan vàlida i valuosa com qualsevol d’altre.




Temps i treball acostumen a donar bons fruits a molts àmbits de la vida i l’art no n’és excepció. Si fa uns anys ens trobàvem amb un artista que cercava de manera incipient una nova relació estable entre la tècnica i la forma d’expressió per aconseguir un resultat que fos comunicatiu en el llenguatge actual, i en aquesta cerca cohabitaven evidents encerts però encara quedaven en l’aire molts dels elements d’aquesta pretesa fusió , ara la mirada és molt més clara i neta.

Ortega era fa un parell de temporades especialment un mosaïcista , és a dir un gran coneixedor d’aquesta ancestral tècnica però amb evidents mancances creatives. Ara en canvi, i sortosament per a tots, el concepte ha variat. Ara Miquel Ortega és essencialment un creador que cerca i aconsegueix l’art en el desig d’expressar una mirada interna que cada vegada més defuig del realisme o la imatge descriptiva , per anar per uns camins més abstractius i conceptuals en el que conjuga el mestissatge  de la seva causa i raó, - el mosaic-, amb altres elements plàstics com ho pugui ser la pintura i molt especialment el concepte del volum i moviment.





I això es nota en aquesta exposició a l’espai capgròs. Les seves obres, justes en mida i ubicació, pretenen crear un ambient apetible i seductor que les converteixi en iman i a fe que un aconsegueix en bona part. Una seducció formal a la que ajuda una certa poètica i una bellesa tranquil·la que mou a la curiositat i a acostar-se a aquesta amalgama de plans i volums recolzats en una acurada melodia cromàtica en un concepte d’art teòricament silenciós però que arriba.

Visitar de manera analítica aquesta exposició ens indica clarament que estem en bon camí, però també ens indica alhora que hi ha certs aspectes que cal millorar i molt, i principalment que cal començar a marcar idioma propi rebutjant obres que si bé tenen el seu atractiu comercial, responen a una manera d’entendre l’art i el mosaic que hauria de quedar definitivament en segon pla.




En la resta el que manca és treball i treball. Assolit ara el concepte comença el més difícil que és la depuració. Hi ha treball intensos, però molt enfarfegats que demanen a crits uns aires de llibertat. Hi ha també uns conceptes dinàmics que marquen uns futurs cinètics altament interessants.

Hi ha en essència un bon pòsit creatiu que juntament amb el gran nivell de domini tècnic, permeten albirar un futur prou vàlid per aquest artista , treballador incansable que intenta recuperar el mosaic com a forma d’expressió plàstica habitual. De moment hem de dir que mereix respecte i atenció i com no, una detinguda visita a aquesta exposició que li permet començar a fer el salt de l’artesania a l’art.

(Les fotografies han estan extretes de la xarxa i pertanyen a Isabel Biete)





dissabte, de gener 10, 2015

L’ARTISTA NU




Ja fa uns quants dies que ha començat el nou any i aquest blog en el que he desgranat tantes i tantes opinions encara manté la seva virginitat en el quinze. Una virginitat no buscada però obligada  per un cantó per la disbauxa de les festes que conviden a tot menys a l’obligat recolliment en la reflexió, i per l’altre per el fet d’haver dedicat el temps lliure a un projecte que comença a gestar-se, que m’il·lusiona molt i que ben aviat podrem llençar als quatre vents encara que ja és vox populi per a molta gent del món de l’art. Un projecte aquest que té en el temps i en l’evolució els seus dos elements fonamentals.

Potser per això, i com si d’una premonició positiva al respecte , els ulls m’han fet pampallugues i l’ànima s’ha insuflat de més forces encara en llegir avui l’article de reflexió que quinzenalment publica Vicente Verdú a “El País”. El títol és “El artista desnudo” i és del millor que he llegit en molt de temps en aquest camp de pensament que tant be practica en la seva parcel·la de “Corrientes y desahogos”.

És aquest un article dens, per llegir poc a poc, quasi estic per dir per mastegar frase a frase , però acumula tanta veritat que esdevé lliçó interior per a qualsevol que pretengui ser creador. Un article amb uns impagables paràgrafs finals que haurien de ser lectura periòdica per a tot artista que pretengui ser anomenat com a tal.





EL ARTISTA DESNUDO                       Vicente Verdú

En cualquiera de las artes —y espero no equivocarme— cuanto más años de honesto oficio se le dedican más se estiliza la obra. Se abrevia tanto en el proceso como en su más concluyente terminación. ¿Significa esto que al compás de la vida, al hilo de ir consumiendo el tiempo, vamos despojándonos de vestimentas y ornamentos en busca de una inocencia inicial e ideal?
No es seguro este diagnóstico pero si tan pronto el sujeto se tantea como artista su ilusión es engalanarse de palabras, formas y colores, más tarde el perifollo es sólo vanidad. El silencio en la música, el monocromo en la pintura, la sencillez del proyecto en el arquitecto o el allanamiento de la prosa son des-enlaces, des-vinculaciones puras tras la decoración pegajosa al inaugurar la profesión.
No es, desde luego, fácil llegar hasta este punto laboral casi desnudo. En primer lugar se requiere haber consumido muchos años en la pugna y también muchos sofocos al releerse, reescucharse o remirarse. La imagen del yo novato aparece después como una impostación. Una máscara causada tanto por el deseo de encubrir carencias, como por una ambición tan legítima como obscena de seducir.
Sólo más tarde, en la época de la avanzada madurez, lo que conlleva la elegante contigüidad de la muerte, es cuando se entiende que el bien y el mal son piezas de acero y la estética también. La estética es siempre muy difícil de resumir pero algo hay de mágico en su trabajo por imponerse de un golpe y sobre un único pálpito de la emoción. Esta cualidad, visible en la veteranía y difícil de detectar en la iniciación, explica la diferencia de trato que recibe de unos y otros artistas.
Pasa como con los novios y las novias. Al comienzo tratamos de impresionarlos, embaucarlos, embarcarlos. Después, si la relación va bien, es como un navío con luz que no hace el menor tumulto al cruzar el agua.
En ese movimiento, lineal en apariencia y vertical en productividad, radica la acción primordial del viejo artista. ¿Eso, tan simple o minimal, es todo lo que tiene que expresar, dirá un joven patán? Eso es todo lo que ha supurado el contacto con la verdad. Exactamente, porque lo bello no es lo bonito ni tampoco lo verdadero es igual a la brillantez.
La idea de que, en general, el progreso discurre desde lo más simple a lo más complejo, hace tambalear el postulado de que el arte mejora con la simplicidad. ¿Existiría, por tanto, en el arte una partícula exclusiva? ¿Sería allí lo complejo una veladura y su emisión de mayor mérito aquella que elude todo aderezo de más?
Puedo hablar ahora de la pintura. Nunca se experimenta mayor conmoción ante un cuadro que cuando es él quien impone su poder sin miramientos. Es decir, sin reclamar ser mirado y remirado antes. O lo que es lo mismo, sin mostrar necesidad (menesterosidad) de ser visto y repasado. La obra maestra es aquella que nos ve primero y con un ojo, además, muy próximo a cero porque, como Dios, su presencia nos deslumbra antes de pedir atención.
¿Los aplausos? ¿Qué lenguaje vulgar es éste que se apoya en el expediente de la aclamación? Lo divino es el silencio. Lo importante es la nada. El final más atinado es igual al cenit de su imposible repetición.

(Les imatges corresponen a dues obres de l'escultor Sergi Aguilar)