Fa uns dies vaig publicar unes
cartes que havia adreçat al Museu sol·licitant la correcció de les errades en
els cognoms del meu pare que apareixien en un llistat (no n’havien encertat ni
un) i demanant que vist que no existia en la història que expliquen, - del tot falcejada
i llunyana de la realitat-, que retiressin tota la documentació pertanyent a la
nissaga dels crítics PIC. No entenia , ni entenc, que la major part de la
documentació vagi signada per algú que segons ells mateixos no va existir dons
no en fan cap esment.
Fa poc vaig rebre una carta signada
per un genèric “Direcció de Cultura” , que molt m’agradaria saber qui és, en
que m’indicava que s’havia dut a terme les meves peticions. Comprovat en
directe he vist que ha existit la correcció ortogràfica però no l’eliminació d’arxius
en els que segueixen apareixen els nostres escrits ( de cinc arxius agafats a l’atzar
en dos d’ells no s’havia fet la corresponent retirada).
He de dir que la notificació em va
doldre enormement. Entenc un Museu com aquell element que conserva,investiga,
comunica i exposa els elements en ell dipositats i escriu així la història del
seu àmbit. Per això la carta adreçada al Museu de Mataró deixava ben clar la
negativa a ser emprats en la fal·làcia mentre es mantingui aquest menysteniment a la tasca
crítica realitzada durant més de cinquanta anys amb constància, honestedats i
rigor. Una expressió ben clara amb
una evident sortida. Si la documentació periodística és imprescindible per
explicar correctament la història i existeix l’errada d’esborrar com si no
haguessin existit els seus protagonistes, potser que en parlem i amb diàleg en
sortim tots guanyant.
El Museu
per que la història s’escriu com ha estat i a més pot gaudir de documentació
adient, i per que el nom dels crítics d’art que encara que no ho vulgui l’oficialitat,
han quasi monopolitzat la informació artística de la ciutat en els darrers
seixanta anys , i a més ho han fet de manera absolutament generosa, per amor a
l’art i sense haver-ne tret cap benefici econòmic, obtenen el reconeixement que
la seva tasca mereix. I si em volen oblidar a mi que ho facin , però és
imperdonable esborrar el paper de Pere Pascual i Clopés (PIC) home honorat,
estimat i respectat per tot l’àmbit artístic mataroní.
Ara dons
ens trobem que existeix un fet fantasmagòric en la mostra de ca l’Arenas , les
exposicions artístiques dutes a terme a Mataró en els darrers seixanta anys no
existeixen en la seva transcendència , ja que no han promogut ni ressò ni
comentaris en l’àmbit històric de la informació.
Potser
dons és l’hora de reflexionar una vegada més i mirar endavant en comptes d’enrera.
Volem explicar una història falsejada en
que no existeix crítica , el sant Lluc és una anècdota , els Premis PIC d’art
no van existir, les dades en relació a les galeries d’art no responen en quasi
res a la realitat amb detalls tan terribles per a una mestra històrica com donar
noms de galeries inexistents ( Âlamo, Fuster, Viladomat) , col·locar a l’Abast
a l’any 70 i el Nàutic i Studium 48 en el 75 quan totes elles son ben
posteriors a Tertre que s’inaugurava el 23 d’Octubre de 1975, i altres
significatives errades que converteixen l’actual exposició de Ca l’Arenes en
una mostra històricament errònia i artísticament aberrant?.
Que
volem?. I crec sincerament que s’ha d’actuar de manera ferma i severa. És
obligatori corregir totes les dades errònies , que son moltes , i escriure una
història que sigui parella a la realitat. I per fer-ho es precisa a la gent ,
en especial a qui l’ha viscuda i en té documentació.
Ara que
la rèmora del seu director ha desaparegut potser és el moment. Ens hi posem?. Jo
m’hi apunto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada