SANTEROS.ROMUALD GALLOFRÉ

Diuen els filòsofs que la vida es divideix en passat i futur i que el present és sols una frontissa no detectable. A Mataró no pensem igual, aquí creiem que el temps es divideix entre abans de Santes i després de Santes, essent la frontissa un present ben detectable com és la festa en si. En el que si coincideixen ambdues lectures és que aquest present fugisser sols pot ser captat per donar-li sentit de permanència i eternitat per uns personatges màgics capaços de caçar amb el seu art i la seva saviesa , la immediatesa del segon, la intensitat de la mirada , la potència del fer i del sentir. Uns personatges amb poders superiors, com son els fotògrafs.

De fa 24 anys que aquests personatges màgics tenen a bé, i com a preludi de la festa , com si en fos el primer tro d’avís, fer-nos avinents la immortalitat de les imatges del passat, convertint-les en present i per que serveixin per a flairar el futur que ja tenim a la cantonada. Uns fotògrafs  que en aquests anys han donat ja totes les voltes possibles a la polièdrica mirada que ens ofereix la festa, analitzant-la des de tots els seus angles i possibilitats.

Enguany li toca a ROMUALD GALLOFRÉ exercir aquest encanteri i ho fa sota el més que encertat títol de SANTEROS, una paraula sense oficial definició de diccionari, però que tots els mataronins sabem perfectament que vol dir.

En Romu és un excel·lent professional especialitzat en el reportatge periodístic, i aquí encertadament ens presenta una gran mostra del que ell tant bé sap fer. Ha entès perfectament que la festa no son els actes, la història, la tradició...,que  la festa és la gent , aquella que fent-la seva, la perpetua però alhora la fa diferent cada vegada i en cada persona. Romu ha cercat l’essència, la raó i la veritat  de la festa que queda expressada perfectament en aquestes instsntànies  en les que tots ens hi sentim reflectits . son aquests ulls, aquella mirada , aquell gest, aquella llum,aquell detall, els que ens transporten de nou a la veritable frontissa de la vida de la ciutat, la seva festa major de les Santes.

Endinseu-vos doncs en el regal que Romuald Gallofré ens fa, identifiquem-nos com a protagonistes, i passegem-nos amb aire de festa per tant magnífic mostroari. Sentiu-vos com el que sou, santeros, gaudint plenament de ser-ho. I en sortir no us avergonyeixi dir un Glòria a les Santes amb la boca petita, és el que pertoca davant tant magnífica demostració  artística i ciutadana., o millor dit , santera.

(Escrit de presentació per el catàleg de l'exposició "SANTEROS" de ROMUALD GALLOFRË que s'inaugura a quest divendres a la sala de l'Ateneu Iluro i que inaugura e manera formal el temps de pre- Santes.)

PERDRE

Quan un té molt, perdre una mica pot no significar res , però quan els bens son escassos qualsevol pèrdua s’ha de tenir en compte i més si la pèrdua és important. D’igual manera quan la possessió és petita qualsevol cosa que l’engrandeixi ha ser molt ben considerada.

Mataró és una ciutat pobre patrimonialment parlant, i a més a més amb un patrimoni que hem de considerar quasi invisible. Fent comparança amb ciutats del seu nivell a bon segur deu ser de les més malaurades del país. No és qüestió de comparar-se amb Girona , que pr habitants ja tocaria, però si ho fem amb ciutats com Vic, Manresa o Vilanova per agafar tres exemples de capitals de comarca,la derrota és abrumadora.

I com dèiem, el poc que tenim és invisible.O està tancat o sols obre en uns horaris impensables per a la majoria dels possibles visitants.Un tema del que caldria parlar i molt.

Però seguint amb la nostre reflexió del perdre o gunyar, ha passat ja una setmana del tema Viladomat. Una pèrdua per la ciutat de la que n’ha parlat tota la premsa però que no ha tingut explicació oficial per part ni d’alcaldia ni la del regidor de culturaque sols ha fet unes declaracions en la que tot es contradiu amb la realitat i amb el que expliquen MNAC i Fundació ILuro. I evidentment l’informe de la directora l’hem pogut aconseguir quatre però no ha estat posat a disposició del general per part de Cultura.

Quim Fernández deu tenir a Rajoy com a ídol i pensa que quan una cosa va malament millor no tocar-ho que el temps i el silenci portaran a l’oblit d’aquí aquest laissez passer, laissez faire però sigui com sigui Viladomat lluny de Mataró perdent una gran possibilitat d’augmentar el nostre migrat patrimoni.

I el pitjor no està aquí i sí en la possibilitat de que aquest migrat patrimoni minvi encara més i fugin de Mataró elements importants que son desitjats i cobejats per altre indrets.

Lluís Bassat està més que fart de l’ajuntament i en especial del tracte que rep a Cultura. Desaparegut tot el feeling i les sinergies existents amb els alcaldes Baron i Mora , el tracte de Bote i Fernández està acabant amb la seva paciència i arribarà el moment en que l’atractiu de disposar de la Nau Gaudí no serà suficient. 

El seu oferiment de la col·lecció al MNAC tal i com declarava a la premsa en motiu de la magnificent exposició que està realitzant al Tecla Sala i tots els elogis rebuts per la mateixa marquen dos fets que cal considerar. El primer, aquest sentiment de desarrelament amb Mataró que comença a fer-se visible, i el segon i més important l’alt nivell de la col·lecció i la importància de la mateixa per cobrir un espai erm en la museística del país.

Cada vegada que rebo notícies de Rodez, aquell petit poble d’Aveyron, amb sols 23mil habitants i desconegut de tothom malgrat el seu bon nivell patrimonial i que ho va apostar tot a la carta Soulages i és va llençar a fer-li un espectacular Museu i ara és la més visitada de les ciutats mitjanes de França. Crec que a Bote i Fernández els hi caldria fer-hi visita per entendre la importància de disposar d’un equipament remarcable i d’importància cultural. I el retruc que el mateix provoca en al mateixa ciutat i la seva riquesa.

Però encara hi ha un altre tresor, desconegut per tothom ja que mai ha estat ensenyat al públic com ho és el Fons documental Miralles, un dels millors fons de llibres, catàlegs i documents d’art que existeix en el país i que rl crític va voler dipositar a Mtaró i establir les corresponents sinergies amb la col·lecció Bassat per crear en conjunt un punt fonamental entre els estudiosos de l’art català contemporani. Tots bavegem quan visitem la Fundació Tàpies i observem la seva biblioteca que queda empetitida perla quantitat i qualitat dels documents del Fons Miralles.

Ja fa uns quants anys que aquets fons es diposità a Mataró i el cert és que s’ha fet ben poc per  a no dir res.I mentre avui mateix és noticia destacada de cultura el fet de que el Fons Giralt Miracle pare era lliurat al Museu del Disseny i fa un parell d’anys Vic rebia amb tot honor el fons de Daniel Giralt Miracle fill. A Mataró tenim abandonat el fons Miralles i òbviament el su propietari Francesc Miralles està amb un cabreig impressionant que pot provocar que qualsevol dia aquest important documentari marxi de la ciutat ja que no s’han complert cap ni una de les premisses previstes en la cessió.

Pobre en patrimoni i a punt de perdre més. I mentre Cultura callant, fent la viu viu i menystenint ad limitum als generosos que van creure que Mataró era un magnífic indret per convertir-se en un focus important de l’art català de la sgona meitat del segle passat.

Però per a beneficència no passa res, que demà inaugurem una exposició espectacular de dibuixets al voltant dels guions de la Riera., el culebrot de TV3. Espero que es posi en marxa la reserva d’entrades ja que si no les cues a la plaça de l’Ajuntament poden fer història.

(Fotografia: camps de l’Aragó tan erms com la cultura a Mataró)

INICI I FI. PUNSOLA vs BOIX

En aquests dies tenim ocasió a la nostre ciutat de poder visionar el treball d’un autor en certa manera novell, i amb molt escassa presencia expositiva que ara esclata ( i mai tan ben dit) a l’art als espais de La destil·leria (Enric Punsola) i veure el traball d’un gran veterà, traspassada ja la frontera dels noranta anys ( Antoni Boix) que presenta el seu fer , en una estranya barreja entre obra actual i d’altres temps , al segon pis de la Fundació Iluro.

1. 

Antoni Boix és un veteraníssim creador que durant les dècades del seixanta i setanta va gaudir d’un gran prestigi a la ciutat. ara , havent depassat ja els noranta segueix en plena activitat com ho demostra el fet de que segueix desplaçant-se de forma habitual a Barcelona per pintar en el Reial Cercle Artístic i com ho demostra en la diversitat de treballs d’aquests darrers anys que presenta en aquesta exposició promoguda per l’associació d’Amics de Ca l’Arenas a modus de merescut homenatge.

Un homenatge merescut per el paper que ha dut a terme en la seva carrera , des de que va començar dedicant-se a conrear el camp de la pintura de miniatures en la que va ser considerat un mestre, passant per els seu mestratge com a ensenyant d’art a l’escola Pia i a la d’Arts i oficis, però crec que som molts els que tenim clar que aquest homenatge sols era possible amb una mostra de caire antològic-retrospectiu, i no com s’ha fet ara , en una exposició en la que l’actualitat domina a la història i al passat, provocant per tant una davallada absoluta en el nivell del presentat.

Crec que pocs tenim dubtes de que els punts forts de Boix van ser el dibuix de la figura , especialment a la sanguina, i les aquarel·les especialment les de temàtica floral, en les que era un mestre, i les de caire urbà. Essent el seu punt més feble, el de la pintura a l’oli com quedava ben palès en les bianuals exposicions que realitzava amb els seus companys del grup dels Arts, en J.Puiggalí, S.Esquerra, els germans Arenas i Emília de Torres.

Curiosament no s’ha tingut en compte aquesta realitat ans el que és pitjor, s’ha capgirat , amb el que els seus punts forts esdevenen amb presència testimonial mentre que els seus punts més febles adquireixen un rar protagonisme. El que fa, juntament amb l’excés d’obres presentades, que el resultat sigui més aviat fluix, i el que és pitjor es perdi l’oportunitat de que les noves generacions coneguin el fer d’un artista important per a la ciutat en els moments de la transició i en canvi s quedin amb l’imatge d’un art vell i caduc que ja no diu res ara.

Com a contrapunt, en canvi, Enric Punsola presenta els seus “Orígens” a La destil·leria, amb l’afegitó de la seva tècnica de pintura amb pólvora , un fet circumstancial i que hem de considerar com anècdota en el convenciment de que la tècnica és i ha de ser sempre mitjà i mai finalitat. Que és magnífic que l’autor hagi trobat un camí tècnic creatiu en el que es sent còmode i que li serveix per aconseguir els seus objectius plàstics, però que òbviament podia haver aconseguit els mateixos amb altres materials i d’altre manera i el resultat a jutjar seria el mateix, perque la importància està en el resultat final i no pas en la manera com aconseguir-lo.

El treball de Punsola queda encriptat en el camp del gravat del que prové i és visualment atractiu en la senzillesa de le seves formes més primàries (cercle, quadrat, triangle) I en aquest espurneig visual que sembla portar-nos vers una abstracció rítmica i musical amb la que fer present el seu big-bang creatiu. Una explosió a la recerca dels orígens, però això sí una explosió controlada fugint dels grans impactes de caire expressionista abstracte i dirigint-se vers una poètica de moviment , agraïda en el visual i controlada en el conceptual.

Un bon fer , amb un domini tècnic potent que li permet arribar just fins el punt que vol, però que a un li agradaria més descontrolat, més visceral, sense tenir por per desfermar-se  que temps hi haurà per limitar-se. Més explosiu i menys controlat en un concep-te , el que no per això ens fa desmerèixer l’avui presentat que és ben aconsellable de visitar.

Fotografies extretes de les xarxes socials

PASSEM A PUBLICITAT PERE M. BRASÓ

   

 En Père Màrtir Brasó, aquest artista vilassarenc, afillat de fa ja molt temps, en el personal i l’artístic a Mataró, ha esdevingut sense que ell mateix ho pretengués, en un veritable artista de culte. Desconegut per la mass mèdia d’afeccionats , té en canvi un bon gruix de seguidors impenitents que es complauen en el gaudi de les petites joies plens d’intencions i lectures reflexives que presenta en totes i cadascuna de les seves obres, o millor seria dir , de les seves series

Uns seguidors que com l’autor, entenen que l’art és anar més enllà de la transmissió d’una certa bellesa estètica, que l’art ha de mantenir per damunt de tot el fet de fer peguntes que obliguin a respostes íntimes i personals, que obliguin a la reflexió. Que l’art ha de mantenir un cert concdicionamnet social en el de crítica d’un món i uns humans que sembla hem fugit ja d’estudi.

Doncs bé aquest bon gruix de seguidors impenitents , entre els que em trobo, van omplir a vesar el Museu Monjo de la seva vila nadiua de Vilassar per gaudir d’una nova dosi  de les seves reflexions personals , en aquest nou capítol de la seva carrera al que ha titulat “Passem a publicitat”. Una exposició rodona de continent i continguts, que a més gaudeix d’un muntatge quasi minimalista realitzat amb tota cura i elegància per l’amic Perecoll que ajuda a resaltar encara més las força de la intencionalitat del pensament crític de l’autor.

La pintura de Brasó, és com ja dèiem en el catàleg de Tempus Fugit, una pintura de solituds, solituds molt viscudes i encara que sembli una contradicció, amb desig de ser compartides.

Unea solitud que quedava remarcada ja en els seus començaments i en aquella època fonamentada en el còmic. Solitud que mantenia en la seva sèrie de paisatges, ja fos el Nil, els deserts africans, o els d’Islàndia. I que ha seguit mantenint en tots i cadascuns dels seus següents capítols ( el bosc cremat, continuarà..., currículum, el barret Peret, els nous deus, etz) i que no abandona pas ara , ans el contrari en aquesta dura reflexió que és “passem a publicitat”.

En ella juga afermant i alhora capgirant el concepte de publicitat per fer una duríssima crítica de la societat i del món que ens ha tocat viure. Amb l’amable aparença exterior, Brasó remarca emprant els mètodes publicitaris com es pot arribar a endolcir el més horrible del món. Així és capaç de colar-nos de tras cantó l’anunci de pasteres a baix preu, o de demolicions de tresors artístics de manera gratuïta i d’altres.

Amb la seva habitual ironia que deriva moltes vegades en cinisme quan no mala llet, Brasó desgrana les seves queixes més agres envers tantes coses que no és que no li complauen , si no que li fan fàstic o repugnància. I ho fa amb la seva estilística acurada en l’ofici i intel·ligent en el plantejament que permet direccionar amb alta possibilitat d’encertar diana tota la càrrega corrosiva del seu missatge crític en el social.

Pere M. Brasó un filòsof que desgrana les seves reflexions mitjançant exposicions com aquesta que son pura lliçó d’intel·ligència i vida. Una exposició que ningú s’hauria de perdre i que exigeix lenta i reflexiva visita.

Pere M. Brasó, un artista de culte per a qui de veritat li agrada i entén l’art en un desig de transcendència més enllà de l’estètica i sense renunciar a ella.i amb la fina ironia de fer-se presentra l'exposició per un dels grans,de la publicitat, si no el més gran, el col·leccionista i publicista LLuís Bassat.

Felicitats , mestre.

QUIM FERNÁNDEZ I ANNA CAPELLA, DESTITUCIÓ OBLIGADA , JA.

Avui aquesta tarda capgròs.com explosionava el món cultural local fent pública la noticia de que les pintures de Viladomat  al MNAC la sèrie de 20 olis de grans dimensions de Viladomat que decoraven el claustre del convent de Sant Francesc de Barcelona, avui desaparegut, i que van passar a la real acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que estan dipositades al MNAC no seran acollides a Mataró, per confegir juntament amb la capella dels Dolors el nucli més important de l’obra del millor artista del barroc català i en canvi aniran a Manresa que les acollirà amb tots els honors. I aquest canvi d’ubicació no ha estat per una proposta amb la que fos difícil de competir , i si per que la ciutat de Mataró, a través del seu Institut de Cultura i mitjançant un informe desfavorable d’Anna Capella la directora del Museu , ha decidit renunciar a  aquesta aposta cultural.

La notícia no per inesperada m’acava de sorprendre. No molt gent sap que Mataró es va posar de cul quan es va dur a terme l’any Viladomat i no va fer cap gestió per prendre-hi part. Sols la insistència de l’historiador Francesc Miralles amb  la col·laboració de  l’artista Perecoll van convèncer a l’alcalde Mora , que no a Cultura , que era obligada la presència de la ciutat. I encara que els actes van quedar ben esmorteïts , recordem que no hi va haver-hi inauguració oficial de l’exposició ni catàleg personalitzat, van tenir un bon suport de la gent que segueix creient , i amb raó,que Viladomat és un dels pocs actius culturals històrics de la ciutat.

Ara de nou el mateix regidor de Cultura que va dir no en aquell moment , repeteix negativ amb el recolzament i l’excusa d’un informe negatiu de la nova directora del Museu Anna Capella.

I bo és fer-ne cinc cèntims de la mateixa , vist que la mateixa després d’aconseguir la plaça no ha tingut a bé ni presentar-se públicament al món artístic i cultural de la ciutat , ni tan sols fer presentació del seu projecte museístic per la ciutat, tal i com seria el lògic i evident. A més tampoc ha tingut a bé acudir a les exposicions que s’han celebrat a la ciutat fora de les del seu propi àmbit, amb el que ha mantingut i agreujat l’esvoranc entre l’art local i el que hem de dir l’art oficial.

Anna Capella guanyava la plaça de directora del Museu de Mataró, després de la divisió de Carles Marfà a qui es va trobar aixopluc a Patrimoni. Venia del Museu de l’Empordà de Figueres d’on havia estat fulminantment destituïda en arribar el nou consistori. Acomiadament considerat com ajustat tant per els tribunals figuerencs com el TSJC , instàncies ambduess a les que va recórrer la treballadora.

Mentre estava actiu el concurs , Cultura de Mataró la va escollir per ser comissària de la darrera temporada de Ca l’Arenas, fet que evidentment deu ser del tot legal, però igualment amb evidència clara d’una manca d’ètica absoluta. ( D’entre diverses concursants se’n tria una al mig del concurs per fer una feina per l’entitat. Per a tots queda ben clar per on van les preferències del contractador)

Va guanyar la plaça al setembre però va ajornar l’assoliment de la mateixa a que fos ianugurada la mostra que va comissariar , a bon segur per un qüestió econòmica. Seria difícil de justificar un pagament extra  la directora per una feina que li pertoca com a tal.

Des de la seva presa de posessió, ningú ha sabut res del seu projecte museístic , i de quines serien els camins i direccions a prendre. Pels fets s’ha pogut constatar el recolzament augmentat a la política contemporània de G. Noè i el rebuig generalitzat a tot concepte plàstic.

Però mai podriem haver arribat a imaginar que la inquina vers la pintura arribés als nivell de rebutjar uns tresors artístics com els de les obres de Vildomat.

Un rebuig consentit per un regidor inepte i prepotent que està deixant la cultura per terra, desgavellant-ho tot i menystenint fins a límits el paper dels artistes que no es mouen als seus dictats. Com es demostrà el passat diumenge no  acudint ni ell, ni ningú del departament, a la inauguració de l’exposició de P.m. Brasó, quan més que mai i per dignitat la seva presència era obligada.

Per això cal prendre mesures dràstiques ja. No valen draps calents. Ja sé , com em va dir una vegada J.A. Baron , per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Però després d’això ni un ni l’altre poden tenir cap mena de càrrec de responsabilitat a la ciutat a la que ja han fet un mal irreparable.

O sigui senyor Alcalde que cal actuar ja, i no s’accepten mitges tintes, cal actuar amb bisturí ja. Fernández i Capella destitució ja.

Ara el mal està fet , però els responsables han de pagar. No pot ser que aquests dos personatges se’n vagin de rosetes. Quim Fernández ha de saltar de cultura per el seu silenci i per no veure i fer veure que l’opció Viladomat era una opció de ciutat i que per tant que està per damunt de les opinions d’una directora que ha aterrat fa quatre mesos a Mataró, que no coneix la ciutat i que no fa cap pas per intentar lligar amb ella.

I Anna Capella per dignitat professional hauria de dimitir i si no ha de ser foragitada del seu càrrec. La Cultura i el Museu de Mataró no poden estar en les mans de qui li ha fet tant de mal.

FRANCISCO PADILLA. PROTAGONISTAS COTIDIANOS

La sala d’exposicions del col·legi d’aparelladors presenta aquest mes el debut expositiu de Francisco Padilla un dels més personals artistes mataronins que sols es deixava veure anyalment en la seva participació a la col·lectiva de Sant Lluc fet que no permetia aprofundir en el seu coneixement.Ho fa amb una mostra de títol "protagonistas cotidianos" reflex perfecte del seu tarannà creatiu.

De bones a primeres hem de dir que és aquesta una exposició brillant que respón a la perfecció a les premisses creatives que intuíem. Les diset obres presentades , uniformes en el concepte i la realització, confegeixen un tot que permet definir  la seva personal pintura com de caire essencialment social i humanista, establerta i construïda amb el concepte plàstic del còmic com a eix central.

Les seves obres protagonitzades sempre per un personatge central que moltes vegades s’assembla físicament al propi autor, al que col·loca en l’escena sota un angle de visió i perspectiva prou personal. Un personatge de qui sempre ensenya les mans com si fos un permanent homenatge al sentit de l’ofici i el treball. Uns personatges que semblen pertanyer a l’època fosca de la nostra història més propera. Molt en un sentit del neorealisme literari i cinematogràfic, però que malgrat l’aparença d’aquest desfase temporal, es senten propers i actuals.Personatges normals, fent coses normals en sistuacions quotidianes.

És difícil per a no dir impossible encasellar a Padilla en un línia determinada. Per a molts el domini del concepte del còmic , amb el que juga col·locant en algunes de les seves obres fins i tot el núvol del diàleg , com convidant a l’espectador  a la juguesca , és essencial. Altres es decantaran per parlar d’un concepte de caire pop.

Estilísticament jo m’inclino a considerar a l’autor com un artista exprssionista en la línia dels grans expressionistes espanyols amb qui salvant totes les distancies enllaça.En algunes obres hi ha una atmosfera tràgica que m’enllaça amb l’expressionisme ombrívol de Gutiérrez Solana, però en altres la referència amb els personatges de Rafael Zabaleta  és evident tot i que en el concepte plàstic , especialment en el camp cromàtic es mogui en les seves antípodes.

Tècnicament Padilla és un pintor enormement acurat que té molt interioritzat el seu propi concepte creatiu i les maneres d’aconseguir-ho. D’aquí l’especial composició de les seves obres i la limitació estructural de la seva paleta amb tonalitats que conviden a lligar l’obra , evitant tota dispersió.

Tot per aconseguir uns resultats atractius en l’aparença i profunds en la reflexió, aconseguint de manera ben adient allò que és necessari en una obra per  a ser considerada obra d’art, que la mateixa ens interrogui i ens neguiteixi, elements ambdós que es troben en aquesta exposició que aconsellem de manera intensa , de la mateixa manera que us recomano tingueu d’ara i per sempre , ben present el seu nom, si hi ha sort Padilla té la suficient personalitat i qualitat com per fer un salt endavant ben poderós.

Felicitats i a no ser tan gasiu amb les aposicions públiques.

 (les fotografies han estrat extretes el blog de l'Associació sant Lluc)

JOB RAMOS. PRESA DE PÈL A CAN PALAUET. EL REI ANÀVA DESPULLAT.

Quan comença a apretar la calor sempre és convenient fer-se una retallada capil·lar per eliminar incòmodes suors. Però una cosa es tallar-se el cabell i altre ben diferent, que et prenguin el pèl, fet que succeeix amb el diguem-ne ”projecte expositiu” que Job Ramos presenta a Can Palauet sota el títol de “Si Can Palauet fos pla”.

El fet de que Can Palauet prengui el pel als ciutadans en general i als amants de l’art en particular és força habitual, tant que en una veritable acció conceptual crec que caldria col·locar en la façana exterior un rulo d’aquells amb els colors de la bandera francesa que és símbol dels perruquers. Però feia temps que no veiem un encarnissament en l’estupidesa creativa com en el cas que ara ens ocupa.

Job Ramos ens ofereix un projecte consistent en col·locar un mig mur blanc en l’espai final de la sala d’exposicions i unes quantes planxes pintades de negre recolzades a la paret i per tot l’espai de Can Palauet uns feixos de llum dels de mesurar distàncies. Tot en un degavell ininteligible que va fer que una de les persones que més saben d’art a la ciutat e dirigís als conserges, tot preguntant si s’havia ajornat l’exposició i encara no estava muntada, la seva cara  i la seva ràbia interior davant la resposat de que l’expo era “allò”han estat impagables.

Segons el web de cultura: Partint de les condicions de l’espai expositiu de Can Palauet, Job Ramos treballa analitzant la distància entre les coses. Aquesta “distància entre les coses” és un terme ambigu i pot referir-se a múltiples ítems diferents.

Precisament d’aquesta possibilitat difusa parteix la proposta: mesurant la distància en mil·límetres entre on es troba una determinada superfície i on hauria de ser.

Job Ramos treballa amb impossibles. Intenta dominar situacions i llocs que sap d’entrada que no són possibles de controlar, però no per això deixa de fer-ho. Busca generar situacions d’estranyesa, allunyades de la noció d’utilitat o construcció. Sovint explora rols de dominació: reconstrueix llocs, modifica tempos…

Una collonada vaja. Per que ja sabem que la funció fonamental de l’art és a més de trametre emocions i sensacions, és preguntar, inquirir respostes, neguitejar, però per a fer-ho cal un idioma comú i les suficients dades per començar el diàleg cosa que aquí ni de bon tros succeeix.

Però és clar la solució de tot està en el catàleg, del més aspre i inintel·ligible que he llegit en molt de temps, tant que vaig consultar al neuròleg si vistes les meves circumstàncies particulars era convenient enfrontar-se a tal munt de bajaneria xulesca, d’ínfules de superioritat i de menysteniment de l’espectador, la seva resposta va ser que prengué mesures de protecció i així l’he llegit: a trossos, i a poc a poc per acabarr esparverat del tot. 

Considerar com elements claus per a la teoria de l’art el llibre de Maurice Merleau Ponty sobre Cézanne , l’estudi de Freud al voltant del Moisés de Miquel  o la sentència de dos magistrats argentins en relació a la censura en el 2004 d’una exposició, promoguda per l’actual papa, confegeixen el desideratum de la presa de pel. L’onanisme físic o mental és i ha de ser un fet personal i privat que no cal que esquitxi a la resta de ciutadans i molt menys ha d’estar recolzat per diner públic.

Mostres com aquesta demostra el malament d’unes certes consideracions mal definides com a contemporànies que tant mal fan al mateix art ja que el seu conductivisme pseudo-intel·lectual el que fa és allunyar als interessats o no, que no entenen ni poden entendre cap de les propostes dutes a terme per ments tan preclares.

Presa de pèl total i és que com diu la història per més ohs i ahs del nucli del poder de Cultura , el rei el cert és que passejava despullat.

I si apostem ara per: Si el Guggenheimm de Nova York fos pla

PS.- I aquesta expo costa calerets. I és curiós que fa justament un any amb tempus fugit hi va haver-hi promesa formal i pública que en un o com a màxim dos anys hi tornaria a haver una proposta d’aquell estil. La proposta està ja de fa mesos en mans de cultura i la resposta és del tot negativa, la raó , no hi ha un duro. Però si que n’hi ha per bajanades plens d’estupideses supines com aquesta de Job Ramos.

Per a quan s’acabarà aquesta dictadura de tipus chavista que domina a Cultura. Ja n’hi ha prou. Plegueu d’una vegada. Joaquim Fernández dimissió.

BERNARDINO TORRES.PINTURA NEURO-QUÀNTICA

No s’espanti el lector, però justament aquest és el títol triat per l’artista argentoní BERNARDINO TORRES per retornar a l’activitat expositiva amb una mostra al Museu del Càntir d’Argentona, després de uns quaranta anys de silenci expositiu.

Bernardino és un pintor que allà finals dels 70 formava part del grup d’artistes que practicaven el que per un llavors es deia “realisme màgic”, juntament amb Sabillón, Josep Serra i altres , presentant-se com una competència discrepant a la línia de l’anomenada “escola de Mataró” ( Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Jordà, Pal) més dirigida vers un surrealisme de clara intencionalitat social i política.

Ja fa molts anys que malfio de tots aquells que es diuen artistes i que defugint del concepte essencial de l’art que no és altre que el de trametre sensacions i emocions de tota mena  per comunicar-se amb els espectadors, volen confegir un discurs pseudofilosòfic tot establint dos plans comunicatius: el de la superioritat de l’artista i el de la inferioritat del receptor.

Bernardino així ho fa en aquesta exposició de la que reprodueixo integrament l’escrit de presentació: (Abans de llegir cal respirar a fons)

Les pintures de l'artista Bernardino Torres, membre de l'agrupació artística maresmenca Fusionart, són una introspecció en la mecànica quàntica i la neuro-ciència i ens ajuden a entrendre la naturalesa de la subjectivitat de l'observador
 

Que és la realitat
Atès que l'axioma fonamental de la mecànica quàntica estableix que cap fenomen elemental és un fenomen fins que no sigui detectat, és doncs que la realitat objectiva no té cabuda en la descripció de l'univers.

En el context de l'obra d'art i essent el principi d'incertesa (Werner Heisenberg) el que precedeix al interpretatiu,  és el valor donat al caràcter representatiu que es tradueix en l'obra el que es postula com unívoc, independentment del corrent realista / hiperrealista / surrealista en què sigui catalogat.

Per això es necessita formular una definició semàntica més coherent a la interpretació (objectiva a l'ús) que s'aplica a l'anomenat "realisme en l'art", ja que en cas contrari, és seguir mantenint la confusió de caràcter objectiu / subjectiu on, objectivament, s'aprecia com a principal propòsit el definir i / o exaltar l'obra dins d'un corrent de "realitat consensuada" el factor secundari en l'obra, "el virtuosisme tècnic", el recurrent més esgrimit., sense paral·lelismes entre realitat reflectida i realitat percebuda, ja que s'omet el factor últim més determinant:  la naturalesa quàntica de la realitat.

Si la naturalesa quàntica de la realitat, sentencia que "tot és informació", i la percepció de la realitat és el resultat de la informació que percep, processa, dedueix i pondera l’observador,  aquesta és subjectiva per dret.

"L'observador crea la realitat" -
Bernardino Torres

Reposin, facint-ne digestió i intentin esbrinar de que es pot tractar.

Deixant de costat que l’art està definit en molts diccionaris amb el concepte “artifici”, i per tant ben allunyat del sentit de la realitat , amb el que s’escrostona bona part de l’entramat pseudofilosòfic de l’autor. Això per no entrar en camins de la psicologia al respecte de la subjectivitat , sotmesa sempre a la pròpia personalitat de l’espectador i molt especialment amb el seu nivell de coneixements i formació , en aquest cas cultural i artística.

Però bé, deixem que cada autor presenti el que vulgui, sigui un concepte artístic o una palla mental, el que cal és fer-ho de manera correcta i sincera.. I cal dir que una mostra sols amb la sèrie de retrats , encara que amb tot el truc del món, podria ser acceptable. Un concepte i una manera d’expressar-lo,però quan tot es vesteix d’aquets pseudo-domini intele·lctual cal dir rotundament NO.

I l’exposició de Bernardino Torres és una pura fal·làcia, en el conceptual, i en el que és pitjor en el pictòric i plàstic.
    

Bernardino presenta dos conceptes artístics: per un costat hi ha un seguit de treballs, essencialment retrats, de caire hiper-realista, realitzats amb matemàtica exactitut), en el que pertoca als més mínims detalls i per l’altre unes composicions pictòriques d’arrel simbolista, sense motivació aparent i  plenes d’errors i defectes tècnics que ens porten a pensar que la primera part està realitzada sota el truc foto,canó, calca que permet aquesta primorosa exactitud amb domini tècnic esparverant, quan per l’altre cantó hi ha fins i tot una incapacitat manifesta de mantenir de manera correcta una línia de límits.

Al que cal afegir l’error en el concepte del retrat ja que és concepte plenament acceptat que fer un retrat no és aconseguir una semblança absoluta i sí fer que amb la imatge es pugui copsar la personalitat interior del retratat.fet que no seucceix en cap dels cassos en que ens quedem simplement amb la pell però no amb l'ànima.

I això sí que és percepció subjectiva però que esdevé en objectiva en base i fonament del coneixement acumulat.

Una exposició la de Bernardino Torres, veritable trompo l’oeil per bocabadar incauts amb falses exactituts i que mai hauria d’haver ocupat uns espais com els que ocupa en el Museu del Càntir, que darrerament portava una línia prou interesant i valuosa que no mereixia ser trencada amb la falsedat d’una pintura neuroquàntica (lo cualo?) , digne del millor tafur del Mississsipi  però indigne de ser presentada en qualsevol espai expositiu seriós.

Una exposició que en condicions normals hauriem de qualificar simplement com a dolenta , però al estar amanida amb aquests banys de pseudofilosofia barata amb aire de gran intel·lectualitat sols podem qualificar-la com a gran presa de pel.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials del propi artista)

RÀFOLS CASAMADA a CAN CARALT

Diuen els que hi entenen que després de Tàpies el millor artista català de la segona dècada del segle passat i fins avui mateix, és Albert Ràfols Casamada, creador de plena actualitat degut a la gran exposició que actualment se li dedica a Can Framis que permet gaudir en plenitud del seu treball.

De manera un xic més modesta però a nivells museístics de primera línia podem gaudir ara a Can Caralt de Llavaneres, fruit de la col·laboració amb el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró,d’un espectacular tastet d’una quinzena d’obres de la dècada dels vuitanta, provinents de la col·lecció Bassat.

Lluís Bassat és a bon segur el, o un dels, millors col·leccionistes de Ràfols. Amic personal amb amistat que es plasmà amb una pintura a quatre mans en la que s’incorporà la mítica sageta que encengué el pebeter olímpic a Barcelona, Bassat ha aconseguit un recull impressionant d’obres de l’artista essent les ara presentades les que potser responen més al seu periode de plenitut  ( Anys vuitanta)

Com molt bé diu Núria Poch en la presentació del catàleg el tret essencial de Ràfols és el sentit de llibertat que respira. Llibertat en el compositiu, en el creatiu i en l’ideològic. Essent a més a més, poeta i pedagog, Ràfols va afegir permanentment aquets dos elements etèris a la seva pintura. D’aquí aquesta abstracció poètica , plena de serenors malgrat la intensitat i duresa de molts dels seus treballs. D’aquí la permanent pedagogia artística en tot el seu fer, fent entendre el lligam entre art i bellesa i principalment en la saviesa en generar fluxos comunicatius entre la seva obra i l’espectador, que inclòs per aquells aliens a l’art i més encara poc receptius davant de l’abstracció, queden abduïts per els conceptes que desgranen totes i cadascuna de les seves obres.

Avui a Llavaneres podem gaudir d’un variat mostroari que va des de la teòrica simplicitat del blanc fins a la potència de “Nocturn”, tot passant per les diverses vibracions de la més ample i variada escala  cromàtica, que destil·la tota mena d’emocions.(ls fotografie d'ambdues obres acompanyen l'escrit.)

Una espectacular exposició que ningú S’hauria de perdre i que explica en síntesi potser el més brillant període de la carrera de tan gran artista. Pecat mortal fer-ne oblit.

ELS COLORS DEL BLANC. MARTA BASSA

L’espai Capgros presenta en aquests dies la primera exposició individual de la caldetenca Marta Bassa, artista que malgrat no ser pas jovinzella en això de la pintura no va sortir a la llum del coneixement dels afeccionats fins fa un any quan assolia el primer premi en el concurs de pintura de Llavaneres.

Parlàvem llavors d’un artista que partint d’una arrel figurativa sabia confegir un mon estructural  amb una pintura de caire constructivista o si es prefereix volumetrista, en la que l’equilibri formal del treball es sustentava en una ritme pictòric ben personal i essencialment en un acurat entramat cromàtic que servia per establir el nivell de tensions en les peces, en les que l'equilibri de volums n'era raço i causa.

Ara, passat un any i escaig , Bassa ha accentuat la seva realitat pictòrica però li ha sabut donar en aquest ocasió un tomb important , com ho és capgirar les tensions de la paleta per convertir al blanc en el color essencial i com si en fos generador, fer brollar d’ell tota la resta de colors que accentuen així el seu privilegi i paper. Tot en un especial joc de deconstucció primer per constuir immediatament.

No hem d’oblidar que tal i com va demostrar Newton el blanc és la composició de tots els altres colors que apareixen en la dispersió en passar la llum per un prisma. Ara , la pintura de Bassa sembla exercir de prismsa i en ella es dispersen els colors que donen individualitat i protagonisme a les seves obres. Unes sobres atractives en la mirada ,amb alguna cadència més comercial i decorativa que evidentment surt perdedora en la comparança amb altres obres més compactes i agosarades..

Una exposició que segueix marcant el bon fer d’aquesta autora a la que encara li manca enfrontar-se al repte d’unes mides superiors en les que estic convençut la seva obra en sortirà molt beneficiada. Caldrà esperar a la propera exposició a Can Caralt just passat l’estiu.

Fotografies extretes de la xarxa