dimecres, de juny 30, 2010

ACTIVITAT

Comença juliol, i mentre que per arreu la cloenda de temporada ja és fa avinent i les exposicions col•lectives i els “saldos i oportunitats” dominen, en l’entorn artístic de la nostra ciutat l’activitat és plena i a més a més, - el que és del tot sorprenent- , amb un nivell que ja voldríem per a mesos de plena activitat.



Així per exemple demà dijous ens trobem amb dues interessants exposicions: La de Marta Duran ( “Aventura Cromàtica” ) que presenta al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ( Can Caralt ) una vintena d’obres que tenen al jardí i a la botànica com a protagonsites , en aquesta lluita que manté l’autora per endinsar-se per camins més abstractius i abandonar en part l’anècdota figurativa / realista que ha marcat la seva carrera.

Una exposició que es preveu molt interessant i que tindrà l’afegitó de la presentació del llibre que documentar aquest nou camí evolutiu d’aquesta creadora. ( Inauguració dijous a les 19.30hores ).


L’altra exposició és la que a la mateixa hora presenta a l’Espai Capgròs el mataroní Ivanjot , signatura artística de l’Ivan Jordà , que arrodoneix la seva presència a la seva ciutat , ampliant en la vessant de mida superior el seu concepte artístic que de ja fa un parell de setmanes va tenir ocasió de presentar tot inaugurant les exposicions de l’espai Gal-Art ( Rda O’Donnell).

Amb la figuració per bandera , el dibuix com a fonament i el col•lage com investigació, Ivan Jordà segueix el seu caminar en aquest viatge experimental en el que intenta diseccionar l’home , o millor dit les sensacions internes de l’home en especial en el seu àmbit de relacions , en la recerca d’un consens o provocació, segons s’escaigui.
Amb el seu intens realisme , però a la vegada amb una mirada més simbolista , onírica o surreal, Ivanjot aposta per llençar els seus dards en espera de rebre resposta d’aquells espectadors Interessats ( Espai capgrós, durant tot el mes de juliol).

Divendres comencem amb inauguració al matí ( hora d’artistes ) de la Nau Minguell. N’he parlat tant que ja no vull dir res més , que no és qüestió de fer-se mala sang. Divendres activitats de caire industrial i dissabte un parell de tonterietes per distreure al personal mentre segons sembla hi ha jornada de portes obertes.

Com que un , - com és de tots sabut -, rep convidades oficials per anar a Romeries del Rocío i patotxades semblants , però està tatxat en els llitats oficials per actes culturals ( el cert és que , Alícia i Pilar , aquesta vegada no esperava l’oblit ), poc puc parlar dels actes que hi haurà ja que a més a més seguint el que sembla costum a la Casa Gran ( recordem cas homenatge a Rovira Brull ) la publicitació de l’acte és absolutament penosa.

Sigui com sigui , un manté l’esperança de que la capacitat de l’Alícia i la Pilar faran d’aquest híbrid , nascut amb fòrceps, pàl•lid, malaltís encara que se’l vulgui vestir de vint-i-un botons i amb roba de les millors marques, un espai generador de capacitat creativa artística.

I per començar cal que s'esmeni el vídeo promocional que justament és el que ens acaba per donar la raó a tot allò del que ens hem anat queixant en el decurs del darrer any. En el vídeo no apareix , ni s'insinua , ni surt per enlloc, la vesant de l'apartat creatiu artístic, el que demostra que les darreres gestions d'apropament amb diverses col·lectivitats artístiques no corresponen en res a un desig , a un convenciment , a una realitat de que l'art tingui un paper en la Nau Minguell i s'acosten més a un afany de rentar-se la cara , d'excusa , de fugir d'estudi, que son del tot inacceptables i que deixen en molt mal lloc a les persones responsables de tal malifeta .



El divendres segueix , a dos quarts de vuit i amb presentació del que això escriu , amb el retorn a l’activitat expositiva després de més de deu anys d’absència de la Mònica Vilert, tot presentant la mostra “Paisatge” a la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació mataronina.

No cal ni dir que us recomanen de manera enèrgica la visita a aquesta exposició que ens retroba amb aquesta important i excel•lent creadora , després d’una llarga absència. Ara , tanca el seu parèntesi amb una mostra que recupera del tot les seves essències, depurant la seva concepció plàstica fins uns límits extrems en els que la seva personalitat artística assoleix aquells nivells que en la seva joventut , i amb poc més de vint anys en les sevs espatlles, la convertia en una gran alternativa en el camp dels novíssims.

Ara , madura en el personal i en l’artístic , al seva obra omple d’emocions internes la mirada atenta de qualsevol espectador sensible que s’hi acosti , en una exposició d’obligada visita i imperdonable oblit.

El mateix divendres i en el transcorre de les hores del capvespre s’inaugura a Argentona el cafè “Art i gent” ( Pau Claris 11 , ben a prop “dels metges “ , l’ambulatori local ) , un espai que de la mà del dibuixant Kim Queralt pretén recuperar els vells llocs d’encontre de l’art , l’oci i la tertúlia. Ho fa tot presentant una ampla col•lectiva d’uns vint-i-cinc artistes locals que han de servir de prèvia a una rotació expositiva que pot convertir l’indret en un bon lloc per a la xerrada i el gaudi plàstic.
Vagi dons la nostra felicitació i el desig de sort i èxits a aquest emprenedor artista que és en Kim Queralt.

I és dissabte quan Montse Riera arrodoneix el seguit d’inauguracions amb una mostra dels seus paisatges a la sala del Sant Lluc al Casal Aliança, omplint del tot un cap de setmana tan curull d’activitats que més sembla que parlem de la febre que cada any esclata a la tardor, tot inaugurant temporada , que no pas d’ara , al mes de juliol, quan la calor sembla adormir-ho tot en espera d’unes vacances que qui més qui menys , espera ja amb candeletes.

PS.- Hi ha coses que sempre seran incomprensibles per a mi. Qui més qui menys sap de l’existència d’una Agenda Cultural oficial de l’IMAC. Una agenda moltes vegades poc útil ja que obliga que a dia 9 del mes anterior , hom qui vulgui anunciar un acte ha d’haver-lo presentat al corresponent negociat de cultura. Una obligada prèvia de temps que és contradictòria del tot amb el sentit d’actualitat necessària en una agenda.

Així, son diversos els actes que no apareixen a la mateixa , però el que és pitjor, en son també alguns els que per raons desconegudes , cauen de la mateixa.
Aquets mes per exemple , i malgrat haver enviat la notificació en el dia 3 , és a dir molt abans de la data límit , la gent del sant Lluc s’ha trobat amb la desagradable sorpresa de que l’exposició de Mònica Vilert , en la que tanta il•lusió hi ha dipositat per el que significa de recuperació d’artista de tant alta qualitat , s’ha “caigut” de l’agenda sense cap mena de raó.

Oblit o mala intenció?. En condicions “normals” hauríem de parlar de “lamentable oblit” , del diable que sempre existeix en aquestes explicacions , o de... Però que voleu que us digui. Coneixent el cas , els protagonistes , la història , un no es creu de cap manera la possible hipòtesi de l’oblit casual.

És per això, i encara que estem convençuts que com sempre no hi haurà resposta , instem a l’IMAC a que expliqui de manera ben clara el cas , tot deixant remarcat que existeix document que determina l’enviament de la convocatòria i que casualment l’agenda sí recull la resta d’activitats programades per l’Associació.

És per això que tot esperant la corresponent resposta , ens mantenim en la nostra crida diària.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
TRANSPARÈNCIA A L’IMAC


Tot, i estar bocabadats i esmaperduts en saber que aquest dimarts Penedès i Merino han anat a parlar amb la gent de Gal-Art , ( tal i com ja us deiem en el darrer post) , fet del que ens congratulem.
Ara sols els hi manca acostar-se a l’Espai Capgròs o a la sala del Col•legia d’Aparelladors que portant de fa anys una activitat expositiva prou important mai han merescut ni l’atenció ni la visita de tan egregis personatges.
Els esperem

dilluns, de juny 28, 2010

BONES NOTÍCIES

Encara que per el país avui no és pas un bon dia amb la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya , i tot el que comporta , en el que pertoca a l’art de Mataró avui segueix el ritme positiu que començava el passat cap de setmana. Un grapat de Bones Notícies ens pemeten enlairar l’ànim i pensar en un futur més positiu que no pas la realitat d’avui.
No deixa de ser curiós que quan s’acosta la fi de la temporada , si és que no hi estem ja , de cop i volta es van succeint els fets i l’horitzó de futur sembla molt més brillant.


Avui per exemple s’ha constituït el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, és a dir del Museu Bassat. S’ha realitzat aquest matí a la sala dels Lleons i té una clara transcendència ja que és l’oficialització veritable del mateix que permet establir, com ja s’ha fet , un Consell general, un comitè executiu, anomenar director del Consorci i establir els corresponents pressupostos i pla d’actuacions per aquesta temporada.

El signat avui , a més de la importància jurídica i funcional, porta el bon senyal d’un equilibri entre Ajuntament i Bassat , però marcant un clar avantatge del camp artístic. Per l’Ajuntament estan Baron I Penedès com a polítics. El primer ha fet l’impossible per portar el Basast , el segon quasi el contrari , però justament ara es troba en el seu moment de màxima debilitat després de les greus ensopegades artístiques amb el Sant Pere més Alt i l’homenatge a Rovira Brull. Els pals li cauen de per arreu i ara toca ser condescendent.

A ells acompanyen Rosa Codina-Esteva i Perecoll , juntament amb el buròcrata de torn com ho és el cap d’àrea Josep Serrano, que no acaba d’entendre del tot el tema cultural com és va veure en el cas Tres Roques del que n’és un dels màxims responsables.
Per la part Bassat , es troba el mateix Lluís com a cap visible de la família amb les seves filles Yolanda i Anna, acompanyat de Núria Poch ,- que ha estat anomenada directora del Museu -, i de la sempre fidel Carme Orellana .
Un conjunt equilibrat amb una veu potent , la de Núria Poch , que permet albirar les millors notícies per aquest projecte.

Un projecte que retarda al setembre la seva primera exposició, cosa que em sembla magnífic , si no existien del tot les garanties de l’èxit i que ocuparà de moment la Nau Gaudí , tot esperant que amb un millor rendiment del que es preveu amb aquests plafons auto- il•luminats , que maleeixen tots els artistes , sense que pugui haver trobat cap defensor.
Sigui com sigui , una bona notícia que celebrem amb goig.



Com igualment ho fem amb el conveni establert entre el Sant Lluc i la Caixa Laietana al voltant de la Biennal Torres García. L’entitat , que ja havia col•laborat en les anterior edicions de la Biennal tant amb la cessió de l’espai expositiu com amb altres elements logístics , ara certifica públicament el seu recolzament amb l’aportació de 25000 euros que sens dubte donen ampla tranquil•litat a l’organització en uns moments tan difícils per a trobar sponsors que permetin que aquesta biennal, ja del tot arrelada a la ciutat , pugui mantenir el seu nivell i fins i tot augmentar-lo.



I que dir de la Nau Minguell que s’inaugura divendres. De dir potser moltes coses , i d’elles principalment que no s’ha respectat en res el projecte de recolzament de les arts plàstiques , i que les gestions a darrera hora potser han servit per rentar la cara a algú, però que deixen ben clar que el plantejament ha estat falsejat del tot amb una direccionalitat total vers l’aspecte industrial i el menysteniment envers l’apartat creatiu. I a la realitat ens remetem.

No he estat convidat als actes inaugurals, però no fa falta ja que no hi penso assistir-hi. En les darrers setmanes he mantingut converses personals i telefòniques amb Alícia Romero i Pilar González , a fi de comptes les responsables de tot això. Crec que he estat molt sincer i el cert és que alguna de les meves opinions ha estat escoltada , però amb les dues va quedar clar el compromís de que hi hauria abans de res, una jornada de portes obertes per a la gent de l’art , a la que s’explicaria el projecte , es presentarien opcions possibles d’ús , tarifes i es crearia el caldo de cultiu necessari per convertir a Can Minguell com un punt de creació artística.

Veig que ha passat el temps , la convocatòria no s’ha realitzat , i l’única participació dels artistes estarà en un conveni arreglat ( i del tot injust i discriminatori per a la resta d’artistes) amb la gent del Sant Lluc i del Llimoner , que disposaran d’uns avantatjosos espais d’us més associatiu que no pas creatiu.

Amb tot això queda clar , que en el que pertoca a l’apartat creatiu de can Minguell , la cosa queda coixa i s’han acomplert les nostres més negres perspectives. Certament queda temps per a rectificar abans de començar l’ús pròpiament dit , allà el setembre. Però el que no em queda gens clar és l’existència de voluntat política , per bones siguin les paraules que en aquestes setmanes m’han regalat a les orelles.

I per acabar , estic en condicions de dir que segons sembla els que manen a l’IMAC estan tan tocats al respecte de la plàstica que fins i tot tenen compromesa una reunió un dia d’aquestos ( potser aquest mateix dimarts ) amb algun nouvingut al camp artístic / galerístic mataroní, i a més , amb desplaçament a domicili.

No dubtin que ens alegraríem , i molt, de que fos veritat, cosa que encara dubtem . Seria senyal de que les coses mica en mica es normalitzen i potser , si algun dia ens expliquen de forma oficial el tema del fons d’art ( cosa que ni Baron ni Penedès ha fet mai ) , fins i tot deixaríem en suspens la nostra crida diària. Però com que de moment no hi ha cap raó, nosaltres seguim....

PENEDÈS, DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

dissabte, de juny 26, 2010

ENVELAT



Aquesta setmana hem rebut la grata noticia de que s’ha instal•lat una carpa envelat per a tal de cobrir les restes arqueològiques de Torre Llauder. Una noticia de fa molt de temps esperada ja que hom sabia el grau de degradació que estava patint el jaciment exposat a tota mena d’inclemències meteorològiques. Una protecció que es demanava de ja feia anys , i quan diem anys no ens referim a un parell o tres i si a diversos governs , però com que a Mataró gastar-se diners en el tema cultural, - sempre i quan no siguin Santes -, està molt mal vist , no es trobava mai ni el moment ni la partida , ni en els millors temps de bonança econòmica.

Ara , aprofitant els plans Zapatero s’ha pogut realitzar la inversió que s’ha explicitat en una carpa / envelat / tendal que cobreix els mosaics en un superfície de 465 m2 , amb 14 punts d’ancoratge sobre el terreny i un pal masteler que suporta tot el conjunt aixecat a la part central i amb una alçada de gairebé 8 metres. Una actuació de la que ens felicitem , i per la part que li toca també o fem a l’IMAC , encara que resta la part més important com ho serà la restauració dels mosaics , especialment en el que pertoca a l’eliminació del formigó que es va emprar com a consolidant allà els anys 80 i ara ha quedat demostrat que és del tot inconvenient.

Una actuació emmarcada en el Pla director del jaciment arqueològic tal i com està perfectament explicat en la notícia que podeu trobar al weeb municipal. Una notícia que es nota redactada per professionals del tema ( tal i com ha de ser ) amb el que hom ens assabentem de la realitat. Una notícia que és la cara d’aquella creu que era la setmana passada la notícia en referència a Rovira Brull que òbviament no ha estat rectificada ( I així queda en xarxa amb el perill que comporta tan nefasta explicació de les capacitats creatives de l’artista ).

Però com que a l’IMAC sembla impossible que les coses funcionin com cal , la notícia de que el cost de les obres ha estat de 198.360 euros, que és una mica més de 33 milions de les antigues pessetes , ens ha deixat una mica bocabadats , ja que home està bé l’envelat , encara que no és ni de bon tros “un treball d’enginyeria complex” com deia Penedès , però per tenir el cost d’un piset petitet , potser sembla una mica exagerat.

Per això el millor ha estat tafanejar el weeb www.arquitecturatextil.com , empresa de Montmeló que és la proveïdora del mateix i passejar-se per algunes de les imatges d’altres “actuacions” fetes per ells mateixos i de les que us deixem un parell d’exemples.

Vistos els mateixos , que son ben parells al de Torre Llauder , i vistos els seus usos , difícil es pensar cost semblant per aquestos projectes.


És per això que ens agradaria que l’IMAC fos explícit , i expliqués de manera clara i detallada el cost del projecte , per què el cert és que l’elevat preu del mateix deixa un ferum que caldria eliminar, fet que sols s’aconseguirà amb les degudes explicacions.

De nou vagi dons la nostra demanda de TRANSPARÈNCIA A L’IMAC , l’ens més opac de tot l’organigrama municipal.
Volem aquestes explicacions , les del cas Anson , dels concursos de Can Xalant i de la plaça de tècnica de cultura , del cas Rovira Brull i la suspensió de l’exposició prevista. Volem saber els membres que varen escollir el cartell de Santes ( amb acta real i no com l’any anterior quan es falsificà la mateixa i no va aparèixer la renúncia i les causes de la mateixa , de l’artista Nefer ).

Volem i exigim saber-ho tot . Fins que no sigui així no existeix treva .
Per això

VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC.
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ

dijous, de juny 24, 2010

PER SANT JOAN , ESPETEC DE COLORS


Si el fet artístic fos com el de la moda , i per tant per a cada temporada estacional correspongués un tipus determinat de concepte artístic , és evident que en la temporada estiuenca , i més encara , en aquets dies de solstici , l’esclat de color en la seva màxima intensitat en gaudiria de màxim protagonisme. El cert és que en aquests dies exposen en les nostres contrades dos artistes que tenen en el color un dels seus punts de màxima atracció. Es tracta de l’alemanya Elke Daemmrich que exposa al Museu del Càntir d’ Argentona i de l’Anselm Cester que ho fa a la sala del Casal.

Elke és una alemanya del nord ( nascuda a Dresden en el 1964 ) que de fa temps manté residència a la costa mediterrània francesa i que del col•lapse entre dos móns creatius i cromàtics que es troben a les antípodes ha aparegut un esclat de força i color descomunal, encetant un concepte que un definiria com a pop – mediterrani ( que per cert li va semblar molt escaient a la protagonista ) , en el que desenvolupa de manera orgiàstica tot el seu concepte plàstic en el que sense embuts aboca pel broc gros la força i el contrast més agressiu d’uns cromatismes intensos que tot ho dominen.

I el cert és que el color és el punt que frapa en una primera mirada. I estic per dir que frapa amb excés de tal manera que inclòs provoca un cert distanciament. Però si superem el shock i ens endinsem , - en el cas de l’exposició argentonina , ens capbussem -, en el que Elke ens ofereix, ens trobarem envoltats d’un paisatge que en les seves mans adquireix un concepte màgic , potent i abassegador , a bon segur ja que ha de ser l’espai que ha d’aixoplugar tot el conjunt de les seves mirades a l’interior del nostre entorn més preuat , - el Mediterrani -, tot convertint en protagonistes els seus habitants que en les seves mans adquireixen forces augmentades que copsen però que captiven , tot seduint en aquest joc de formes i colors que ens porten més enllà de la mirada habitual.


Acostar-se a la pintura d’Elke Daemmrich ens obliga a una suspensió dels paràmetres pictòrics habituals per anar per uns camins que alguns consideraran potser de caire indigenista per la seva referència a un folklorisme primari , però que al meu entendre tenen molt més a veure amb una raó tangencial amb l’essència d’un pop , que en aquest cas agafa un flaire clarament mediterrani i paisatgista.

Una exposició, aquesta de l’Elke Daemmrich que recomano amb tot de gust per la seva gosadia i per aquest concepte trencador que s’emmarca en el seu treball. Una exposició que amb temes més grans lluiria del tot en l’espai de la Caixa Laietana amb la que sembla ,i de fa temps, manté converses. Si la meva opinió pot servir d’alguna cosa , he de dir clarament que jo donaria un sí amb el convenciment de l’atractiu d’una pintura que aposta pel tradicional sota un angle de visió diferent i contradictori però amb la marca d’una qualitat que sens dubte posseeix aquesta alemanya de naixement però que ara ja és mediterrània de tot cor.

Altre cosa és la mostra “Somnis” que amb la signatura d’Anselm Cester ocupa en aquest mes la sala del Casal.


Cester ens presenta la un seguit d’obres de caire il•lustratiu en el que barreja conceptes fantàstics , onírics.. , amb la creació d’unes imatges amb personatges que semblen sortits d’un compte infantil però al que afegeix una dosi de misteri , crítica o simbologia que l’eleven a un nou estrat.

Son obres seductores en l’aparença, amb unes certes i evidents mancances tècniques ja que l’estructura de pintura plana no acaba de ser resolta de manera correcta en moltes ocasions, però que en el seu conjunt piquen l’ullet a l’espectador que se sent atret per aquestes segones lectures i per l’habilitat compositiva d’un creador que sembla haver trobat en aquest , un excel•lent camí per progressar en la seva carrera artística.

Ara sols li queda perfeccionar-se en les mancances , desenvolupar una depuració del concepte per accentuar el punt màgic i simbolista d’alguns dels seus treballs i per damunt del tot, tocar de peus a terra i saber qui és i en quin nivell es troba ja que els preus marcats per aquesta exposició son tan fora de mides que ja de per se el desqualifiquen .

Però com que el que importa és el concepte interior i pel vist , Anselm Cester n’és prou ric en aquet camp, tot esperant les correccions pertinents , no estarà de més apuntar aquest nom per a properes ocasions.

PS.- I avui , dia de Sant Joan , valgui la meva felicitació per tots aquells que avui tenen festa personal. A n'en Joan Antoni Baron, l'Ivan Pera , en Joan Safont , en Joan Salicrú, en Joan Catà, la Joana Torres , l'Ivan Jordà... i tants d'altres.
A tots , Felicitats!.

dimarts, de juny 22, 2010

TAL I COM HAURIA DE SER … SEMPRE.

HI HAURÀ SANT PERE MÉS ALT

Tal i com us dèiem ahir, aquesta tarda s’han reunit la gent del Llimoner i els caps de l’IMAC , Sergi Penedès i Gisel Noè, per a tal d’intentar arribar a un acord que donés llum verda al Sant Pere més Alt d’enguany. El resultat de la trobada ha estat del tot satisfactori i estem en condicions de dir que hi ha hagut fumatta blanca i la celebració cultural es celebrarà en les seves dates tradicionals del cap de setmana abans de Santes que enguany coincideix amb el 24 i 25 de juliol , veritable inici festiu de la ciutat.

Les converses d’avui no han tingut res a veure amb les tenses converses mantingudes fa unes setmanes en la que les condicions presentades per l’IMAC abocaven a una única decisió possible que no era altra que la de la suspensió de la festa. Avui existien ganes de diàleg per part de l’IMAC i ganes d’arribar a un acord possibilista per part de la Gent del Llimoner , i com que parlant s’entén la gent el resultat final ha estat del tot positiu.

Així la festa se celebrarà en les dades prefixades del 24 i 25 de juliol , amb horari d’acabada de les activitats a l’entorn de quarts de deu del vespre i amb una recollida de les instal•lacions que es farà de manera esglaonada , el que si permet un bon gruix d’activitats en el dia festiu, fet que no succeïa amb les exigències de l’anterior proposta oficial.

A bon segur per que hi ha hagut tocada de crostó per part dels de dalt , però el cert és que l’IMAC ha volgut dialogar i la gent del Llimoner si ha avingut, i en aquesta entesa s’ha obtingut una resposta ben satisfactòria per a tothom.

Tot congratulant-nos del fet , molt ens agradaria que el mateix no fos un fet aïllat , fruit de les circumstàncies i de les pressions rebudes , i amb ell s’iniciés un tarannà de l’IMAC , amb el diàleg i les ganes d’acord com a bandera , que a bon segur seria ben rebut per part de tots i alhora seria molt beneficiós per a la ciutat.

Com ho definia un dels protagonistes , les converses han estat , ni més ni menys , que com haurien de ser. Al que un no renuncia a afegir el temporal “ sempre”.

Ara sols resta quedar a l’espera per veure si tot això és un miratge o una veritable declaració d’intencions.
I en senyal de bona intenció , avui deixarem amagada la nostra petició de destitució del regidor , màxim responsable del desgavell de la cultura pública local.

dilluns, de juny 21, 2010

TEMPS DE REFLEXIONS

El controvertit homenatge a Rovira Brull , celebrat el passat dissabte, s’ha convertit en el tema del dia en l’ambient artístic de la ciutat . I és lògic . Tothom en parla, en diu la seva , però potser el més important és que amb tothom amb qui he parlat , que han estat molts dons el tema preocupa i interessa, existeix un clar convenciment de que cal fer alguna cosa i deturar aquesta situació que a bon segur no porta a enlloc, o millor dit, porta a un indret al que mai s’hauria d’arribar. Un desig que hauria de ser aprofitat per qui pertoca , com a punt de partida d’una obligada catàrsi col•lectiva, en forma de diàleg sincer, net i constructiu.

En Vern Bueno, aquest impagable periodista cultural del capgròs , - no us perdeu per res del món , el reportatge de la notícia que signa en el capgros.com -, em deia dolgut en abandonar Can Xalant, que ja estava fart d’aquestes picabaralles que no duien a res , encabronaven a tothom i sols podien conduir a la destrucció definitiva. I tenia bona part de raó.

Entenc perfectament a la família. Ni en vida ni ara mateix , el Govern i especialment Cultura han estat justos amb l’artista i el seu record. La família hauria d’explicar , i crec ho farà, tota l’esperpèntica història del projecte i de l’homenatge. Els que la coneixem ens fem creus de que tot quedés tan sols amb el que va quedar.
Ho dic, ja que ningú a hores d’ara entén que hi pintava Penedès a la presidència de l’acte si l’IMAC no tan sols no l’organitzava , ans alhora havia boicotejat l’acte , negant la base de dades dels artistes per a poder ser convidats. I el que és pitjor, com Penedès podia fer un discurs tan ofensiu a la figura de Rovira Brull , anomenant un seguit de noms amb relació dubtosa , tangencial i circumstancial amb l’artista i alhora oblidant intencionadament els noms d’aquells que tots sabem varen compartir experiències i neguits amb el que per ells “sí” va ser el mestre.

Un discurs el de Penedès ( o potser hem de dir de Gisel Noè ) que en justícia hauria merescut que la família Rovira Brull i aquells que l’estimàvem , haguéssim abandonat immediatament l’acte. Però ho varem ser educats o covards. Tant se fa.

Baron no entenia res. Ell, certament havia actuat a fi de bé, com quasi sempre. Però si es té companys de viatge i de govern del tot indesitjables , et pot passar el que li va passar.
Diu Baron que va elegir Can Xalant per la proximitat a la Laia ( mutilada rera un mur negre a modus de “paredón “ ) i per que aquell és un espai que ha de ser de tots. Magnífica la intenció, però ho és?.

Baron oblida, o desconeix, que és pitjor, que Can Xalant va ser un projecte viciat de bon principi. Que el seu concurs originari va ser una farsa i una enganyifa , amb tota la legalitat que volgueu, però enganyifa. Que les bases del concurs varen ser escrites per la gent propera a ACM ( Bonet, Peran , Noè...), que l’elecció del jurat va ser de pa sucat amb oli i que tot el trip-i-joc va portar a una impugnació per part de la gent d’Arcàdia que es va solucionar atorgant a Arcàdia la gestió de l’Aula de Teatre amb els resultats que tots sabem, desastrosos per els alumnes, per molt positius per Arcàdia , tant a nivell econòmic com de promoció personal, com ho demostra l’ascens de Joan Chaves com a cap de Tres Roques i el Gustavo Herraiz com a guru cultural del PSC.

Baron oblida que fa sis mesos que la concessió de Can Xalant va acabar , però que es porta ja quasi un any sense convocar concurs i apa, seguim vivint de la rifeta. D’ocupes, però cobrant de per arreu, amb activitat normal i el concurs , que esperi, que no corre presa.

I el que és pitjor, Baron sap, - i si no ho sap que s’ho faci mirar-, que Can Xalant és el que es vulgui, menys un espai que és de tots. Can Xalant és un coto privat , anomenat per a molts “ el cortijo” , on “ els señoritos” fan i desfan , es gasten la majoria de la despesa artística municipal destinada sols al nucli reduït del seu entorn, mentre mantenen vetada qualsevol fet que tingui relació amb la plàstica. I per evitar discussions , sols cal posar un exemple paradigmàtic com ho és el de la Mostra Jove.

Si Baron sap això. I ho sap, o hauria de saber-ho, realitzar l’acte a Can Xalant era una acte de provocació intolerable, que mai podria ser considerat com a fi de bé, i sí com recolzament d'aquells que amb els diners de tots mantenen un estatus privilegiat , alhora que marginen a la plàstica a la que no considern art. I sí no anem errats, en Josep Mª Rovira Brull era un plàstic per damunt de qualsevol altra interpretació.

Però també és cert que si seguim així n anem enlloc. S’ha de trencar de totes totes aquesta espiral dinàmica de perversió i fer un punt i apart i començar de nou. I cal fer-ho ja , si és que ja no és tard , dons la temporada propera està apuntant i de repetir-se el mateix projecte i concepte que aquesta , amb l’aniquilació genocida de la plàstica , està clar que les bufetades , - simbòliques , com no -, cauran una rera l’altra i evidentment Baron , que ha perdut tota la credibilitat cultural, per no haver acomplert res del seu programa per un costat , i per fets com el de l’antològica de Novellas per l’altra , perdrà tots els vots de la part cultural, si és que encara ni queda algun.

És dons el moment de posar-se a la feina. Citar a les parts , deixar que es descarreguin tensions i intentar començar un projecte variat , eclèctic i igualitari. I que cadascú tingui la seva part , els seus espais i la seva importància. I principalment obrir les finestres de l’IMAC per netejar l’aire viciat que fa pudor i intentar una renovació que serà lenta i costosa , però que ha de ser.

Cal pensar amb això, I actuar i fer-ho ràpid. Però també s’ha de ser just i tots aquells que de manera intencionada i des de dintre , van boicotejar l’homentage a Rovira Brull, han de pagar-ho i ser desenmascarats.

Però s’atrevirà a tant Baron. Jo estic convençut que no.

PS.- El passat divendres ( abans dons de tot l’affaire ), pressionat per les altures , Penedès va acceptar restablir converses amb la gent del Sant Pere més Alt , per a tal de que la festa se celebri el cap de setmana del 17 i amb la col•laboració de l’IMAC. Estic en condicions de dir , - i no pas per informacions de la gent del Llimoner – que les mateixes tindran lloc aquest dimarts.

Dels seus resultats i especialment del tarannà que porti Penedès a les mateixes , podrem suposar si li afectat la bufetada als morros en el tema Rovira Brull, o es manté en la seva sempiterna irresponsabilitat.

I és que Mataró no mereix , de cap de les maners , un regidor com Penedès .
Per això i per tota la sagnant història de l’affaire Rovira Brull, és obligada la petició.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ.


PS.- I Les Esmandies , no haurien estat també un bon lloc ?.
Però clar ben pocs saben que Rovira Brull , al costat de Novellas i Perecoll varen tenir una escola artística a Les Esmandies , anunciada amb cartell de Nefer.

Però és clar , tot això significa conèixer la història de l'art de Mataró. Aquella que no saben a Gobernació, i el que és pitjor , a l'IMAC

PS II.- Gens de publicitat prèvia a l'acte en els canals informatius , però avui si que apareix una ridícula nota de premsa en el weeb municipal.
A més de la seva mentidera asèpsia informativa , apareix una nota biogràfica al voltant de Rovira Brull , d'aquelles que et posen de mala llet pel seu nivell absolut de desinformació. Si algú la llegeix es quedarà amb el concepte d'un artista de poble de baix nivell i de tan sols importància localista.

Tenint en compte que aquestes notes s'amagatzemen i serveixen com eines d'informació a posteriori, no estaria de més refer tot l'apartat artístic i apuntar els trets importants i diferencials d'aquest gran artista que va ser Rovira Brull, malgrat els pesi al Govern i molt especialment a l'IMAC

diumenge, de juny 20, 2010

TRISTOR

Tristor, i molta , la que vaig sentir, allà dos quarts de nou d’aquest dissabte, quan abandonava Can Xalant després d’assistir a l’acte que hauria d’haver estat acte de record i homenatge a Josep Mª Rovira Brull en acomplir-se el desè aniversari de la seva mort. I cal fixar-se en que dic , hauria de… , ja que l’acte , esperpèntic si hem d’emprar una definició el més propera a la realitat , es va convertir en una escenificació pública de la realitat artística de la ciutat , fent-se evident del tot la guerra , fins ara més o menys larvada , però ara ja amb evidència pública entre els artistes plàstiques i la postura oficial municipal , és a dir la de l’IMAC amb el suport d’Alcaldia. Una guerra que de totes totes cal aturar i de la que Baron , per acceptació i deixadesa és el màxim responsable.

Que el pretès homenatge a Rovira Brull acabaria del tot malament era un fet que saltava a la vista. Que l’elecció de Can Xalant era de per se una declaració de guerra , era una evidència per a qualsevol que tingués el més mínim coneixement de la història. I així ha estat. I així ha quedat clar del tot tan sols veure els assistents a l’acte que en nombre d’una setantena de persones, estava formada per família i entorn de l’artista , els quatre polítics obligats a l’acte i un camp d’artistes reduït a la mínima expressió de Llucià González , Jordi Santamaria i Josep Mª Jòdar ( amic de la família). Dit d’altra manera , cap component de la Gent del Llimoner amb qui Rovira Brull es va moure en els darrers anys de la seva vida , cap component del Sant Lluc , que tenen per costum assistir a tota mena d’activitats artístiques, i ningú tampoc del conjunt d’independents que assisteixen segons consciència ( Alís , Duran , Perecoll, Jordà, Romero Gil , Vilamanyà, Cusachs, etc...)

Una absència generalitzada amb causa i amb raó, com ho és el fet de la inexistència de comunicació global ( l’acte no va tenir ressò en cap dels mitjans habitual de comunicació de la ciutat) com pel fet de la inexistència de comunicació personalitzada ja que davant les meves queixes personals de no haver estat convidat quan sí m’inciten a la participació a Romeria del Rocio i semblants , vaig rebre la resposta oficial ( cap d’àrea) de que l’IMAC havia negat la seva base de dades a l’Ajuntament , fet que provocà que els artistes no fossin convidats.
I un es pregunta. I a que espera Baron per fotre patada al cul ( amb perdó) als responsables de tan alta incompetència.

I així va començar l’acte. Àlex Valls presenta tot l’apartat comercial de l’acte , en aquesta recuperació per part de la família dels drets de la “Laia” i del seu afany en convertir-los en element important en el merchandaising de la ciutat. Unes encisadores “laietes” que captiven a tots i a bon segur poden esdevenir en veritables signes de mataronisme.

Sergi Penedès pren la paraula per iniciar l’acte, tot dedicant les seves paraules a relacionar a Rovira Brull amb Can Xalant, mentre que als quatre que sabíem la història sens queda cara d’idiotes.
Una rècula infinita de noms , quasi tots ells amb una relació del tot tangencial amb Rovira van sortint de la seva boca , mentre no s’anomena a cap dels creadors que van conviure amb ell , cas dels artistes i amics Alcoy, Novellas, Viada , Jordà, Perecoll i tot el grapat de deixebles fins acabar amb la Gent del Llimoner. Cap d’aquests noms surten de la seva boca , amb el que un ha de mossegar-se els llavis i no fer el que li demana l’ànima que va més enllà de demanar-li les oportunes explicacions.

Daniel Giralt Miracle exerceix de professor amatent , tot explicant la trajectòria de l’artista , amb la saviesa dels seus coneixements , anomenant un seguit de noms que curiosament tenien en comú el significat de la seva absència.

Una absència que anava del costat artístic ( amb Paco Rodon al cap) al costat polític ( era pregona l'absència de la gent que va fer possible la Laia , com l’alcalde Mas o Milà, que curiosament també havien estat absents en la convidada) .

La Nefer però posa les coses a to. De primeres etziba un uppercut a Penedès agraint-li la seva presència ja que axí el coneix, ja que fa mig any que no respon a les seves trucades i no ha acceptat cap de les entrevistes que ha sol•licitat. A continuació converteix a l’IMAC en eix de les seves queixes al voltant d’una organització que titlla d’aberrant , per seguir amb el seu discurs que és l’únic clar i evident de l'acte, que acaba amb agraïments especials entre els que es troba el dedicat a la meva persona, que agraeixo íntimament per la gran relació que vaig tenir amb el seu pare.

Però tota aquesta història no pot quedar ta sols en una anècdota que tan sols queda a l’abast d’alguns ( Ahir Baron no va fer públic cap post i a bon segur en farà públic oblit) .
En primer lloc calen les explicacions privades la família del per què tan nefasta organització . En segon lloc cal les explicacions públiques a la gent de l’art que no va ser convidada ( a mi , per ex., no em val saber que un alt càrrec municipal, ben proper a alcaldia, va dir que a mi no em convidava ja que amb els espies que tenia a l’Ajuntament , ja tenia coneixement de l’acte). I en tercer lloc cal , per part d’Alcaldia , explicar tota la història ( que si ells no la saben els hi podem explicar fil per randa) i executar les mides disciplinaries que calen, ja que ja estem farts d’un funcionariat que es pren atribucions que de res li pertoquen.

Però tot això és pecata minuta. No fa tant que en una entrvista a “focus" del capgròs explicitàvem el trencament absolut existent en el món de l’art i exigíem per part del Govern començar a establir ponts per reconduir la situació.
Ara, aquella guerra larvada ha esclatat del tot. Cert que uns ( els contemporanis) tenen els diners i el poder, però no tenen la raó. El lamentable homenatge a Rovira Brull, ha tret les caretes i ha deixat amb el cul a l’aire a tots. A que espera el Govern ?.

Per això , avui més que mai, exigim respostes. I avui de manera absoluta i imprescindible, el crit sols pot ser un

PENEDÈS , DESTITUCIÓ

Ho escolteu Govern ?

dijous, de juny 17, 2010

VERGONYÒS I IMMORAL

Avui he rebut una emocionada trucada de la Nefer. Després de llegir els meus comentaris volia fer-me avinent tota la llarga , feixuga i malaurada historia del projecte “Laia l’arquera , un present per a Mataró” , un projecte dut a terme per la família, i tot l’embolic al voltant d’aquest homenatge a l’artista que s’ha tret de la màniga , de trascantó i amb cap mena de consideració ni apreci , l’Ajuntament de Mataró.

Avui es tard i no vull entrar en detalls , que els tinc. Crec que no val la pena entrar ara en picabaralles. Sols vull dir que ha estat tan gran el desori , el menysteniment , el maltracte , que ha existit en tot aquest cas, que si d’una empresa privada es tractés rodarien molts caps i hauria algun que altra daltabaix. Però aquí, ni a Cultura , ni a l’IMPEM , ni a Alcaldia , que tots ells s’han cobert de glòria ( o potser caldria dir de merda ) passarà res. Inclòs alguns ( cas Penedès) potser a sobre tindran la pocavergonyeria d’estar a la taula presidencial de l’acte , com si res hagués passat.

Temps hi haurà per parlar però avui vull aixecar la veu al màxim i fer dos crits ben potents.

El primer per demanar a tota la gent de l’Art que s’apropi el proper dissabte a Can Xalant a les 7 de la tarda. Que oblidi que no els han tingut en compte , que no els han convidat , que l’Ajuntament els considera uns tinyosos ciutadans de tercera. Que oblidi que justament la gent d’aquella casa és qui més va putejar en vida a n’en Josep Mª i que ho ha volgut seguir fent una vegada mort. Que oblidi tot el lluïment de l’acte i els diners ( no pas pocs ) que s’endurà en Daniel Giralt Miracle , mentre que per altra cantó no hi ha hagut un duro per dur a terme el projecte d’exposició al voltant de la guerra al que sí s’havia compromès l’IMAC.

Que oblidi que si l’acte és un èxit d’assistència , altres seran els que en trauran rèdits. No importa. Simplement cal assistir-hi per que es fa homenatge a Josep Mª Rovira Brull i el fet ha d’estar per damunt de qualsevol altra circumstància.
Per això vull demanar a la gent de l’art la seva assistència a l’acte.

L’altra crit ha d’estar en l’exigència d’explicacions. Ja que diuen que l’Ajuntament és tan transparent és imprescindible que expliqui la “seva” veritat. El per què de tanta trabeta , de tanta mala actuació, de tanta manca de professionalitat , de l’absència de la més mínima sensibilitat.

El per què de triar Can Xalant , de no convidar a la gent de l’art , d’anular la roda de premsa , d’intentar que tot sigui un fracàs absolut com si de senyal premonitòria i d’avis a navegants és tractés.

Crec sincerament que el tema és prou seriós com per que per una vegada, i si és precís que no serveixi de precedent , però que s’expliqui de manera ben clara el seguit d’actuacions dutes a terme per els diferents estaments municipals per arribar a aquest menyspreant desori que ni la ciutat , els ciutadans , la gent que estima l’art , els artistes , la família , i molt especialment Josep Mª Rovira Brull, mereixen de cap de les maneres.


Per altre costat podem dir que també ja coneixem tota la història de la “desaparició” de l'exposició de Rovira Brull a Ca L’Arenas a l’entorn del tema d’art i guerra. Com que també és per llogar-hi cadires, ho deixem per un proper post , però com a prèvia valgui dir que ha estat decisió de la família, el fet de que la mostra no es dugui a terme davant l’absolut incompliment per part de l’IMAC de les condicions pactades per la mateixa.

També a priori valgui apuntar que malgrat els intensos esforços de la família, no han pogut establir cap mena de contacte amb el regidor Penedès , que els ha defugit de manera permanent , no acceptant cap entrevista ni trobada.

Com veieu la cosa té pebrots , per això avui i amb molta més força

PENEDÈS , DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

dimecres, de juny 16, 2010

CAL FORAGITAR-LOS

Fa tan sols vint-i-quatre hores del darrer post i han passat tantes coses relacionades amb els seus temes que els mateixos han quedat fora de joc i les opinions semblen pensaments de pàrvuls per el de poc incisives. Però anem a pams.

CARRER SANT PERE MÉS ALT



L’IMAC ha respost a la protesta efectuada per l’organització, i ho ha fet de manera tan mentidera i roina que sembla mentida com no els hi cau la cara de vergonya. La carta és la demostració més fefaent de que les seves intencions al respecte del sant Pere més Alt , es resumien en una : Que de cap manera es dugués a terme. La raó ben senzilla. La gent del Llimoner té atorgada una subvenció com associació cultural, però encara que la mateixa es distribueix en els diferents actes que realitzen i organitzen , la subvenció està “escriturada” en relació al Sant Pere més Alt. La seva no celebració pot provocar ,- i aquesta és la intenció i d’ella ja hi ha avis -, la retirada de la mateixa.

És a dir , impedint el sant Pere més Alt, matem dos ocells d’un tret. Eliminen una festa que no desitgem i condemnem a la misèria a una associació que gens ens agrada i a la que més aviat odiem.

Sibil•lins, en Penedès i la gent de l’IMAC.


HOMENATGE A ROVIRA BRULL


Rebo trucada de l’Ester Joan, viuda de Rovira Brull, tot convidant-me a l’acte , sabedora de que no seré convidat al mateix per part de l’Ajuntament. Lamentablement el moment de la trucada no és per a mi el més oportú , - és en uns moments en que estic saturat de feina -, i sols hi ha temps per que em faci tres cèntims , no arriba ni als cinc cèntims de rigor , de tota la història.

El que hem diu deixa com a diàleg de parvulari d’ursulines totes les meves queixes d’ahir.
Encara que quan realitzi la xerrada amb ella, que ara deixem pendent, podré parlar amb tota propietat , no està de més que us redirigeixi al post d’aquets mateix blog , corresponent al dia 1 de Maig de 2006 , és a dir , fa més de quatre anys. Després de llegir-lo podreu observar que res ha canviat , ans el contrari , la cosa ha empitjorat i molt.

Però per si no n’hi havia prou avui m’he trobat , de cop i volta , amb una gran sorpresa. Passejada de rigor i en passar per Ca l’Arenas em deturo per veure quina és la data exacte de la inauguració de la mostra dels “milicians” d’en Josep Mª , i oh sorpresa! , l’exposició ha desaparegut i en el seu lloc ha estat prorrogada fins a setembre la mostra de dibuixos de Fortuny.

Tots sabem que la millor manera d’homenatjar a un artista és fer difusió de les seves obres. Els milicians de “Totes les guerres son una guerra” era una adient perspectiva artística al conjunt global d’aquesta temporada.
Tenint en compte que no es tracta d’obra nova o desconeguda , i sí en canvi d’una obra absolutament identificada i classificada , i que la mostra estava prevista d’abans de començar la temporada, que redimonis ha passat?. Quina ha estat la causa de la seva eliminació o desesperació?. Per que l’IMAC ha callat com un puta i no ha dit res , esperant si ningú es donava compte i creient que tots érem uns ases, que sí ho som per aguantar-los i no fer la suficient pressió per foragitar-los.

És hora dons d’explicacions i transparències. Que ha passat amb l’exposició de Rovira Brull?. Exigim respostes.

SANTI ESTRANY


I com que avui era dia de sorpreses , encara en quedava una en el cabàs.

Ahir, tot cercant en l’agenda cultural la notificació de l’homenatge a Rovira vaig veure que el passat divendres es presentava el catàleg de l’exposició de Santi Estrany. Com que els catàlegs municipals son per a mi de pagament , decideixo acostar-me a Can Palauet, fer-ne una ullada i adquirir-lo si val la pena, El resultat de la meva visita ha estat penós.

Qui acostumi a visitar les exposicions de Can Palauet coneix abastament els luxosos i desaprofitats catàlegs que s’atorguen a les exposicions contemporànies. Dons bé, a Santi Estrany l’han “obsequiat” amb un mal girbat catàleg de dotze planes , amb moltes fotografies petites i mal definides , absolutament indigne amb els mereixements de l’artista i de tercer nivell en relació amb els habituals de l’indret.

Però si el fet és per se indignant , la mateixa s’accentua al veure qui signa l’escrit del mateix que no és altra que Pilar Bonet. És a dir: No suporto a la plàstica , vull que sigui eliminada dels espais públics de la ciutat , els pintors son gent de mal viure que no mereixen cap mena ni d’atenció ni de respecte.... Però això sí, a l’hora d’escriure la presentació, com que aquesta significa calerons , deixo els meus prejudicis ètics i estètics en un racó, i total, per dir quatre bajanades sense transcendència ....

Com veuen tot és molt més penós que no pas ahir. Ho és tan que no n’hi ha prou amb demanar la dimissió dels responsables de l’IMAC amb el seu regidor al davant de tots. Ara , i per higiene , cal exigir la seva destitució

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ

dimarts, de juny 15, 2010

ENS HEM BEGUT L’ENTENIMENT ?

El cardiòleg em té dit que intenti no posar-me molt nerviós, que encara que tot està ben controlat és qüestió de dominar-me i que ningú em tregui de polleguera , que encara podem tenir algun ensurt. El cert és que ho intento i amb uns resultats ben positius, però no sé per quins set sous, el Govern de la ciutat en general , i molt particularment l’IMAC , no paren d’intentar exasperar-me amb uns fets que depassen amplament els límits de la correcció que haurien de ser per a ells sagrats.

Dos son els casos dels que avui n’és obligat parlar. La “decapitació” del Sant Pere més Alt del programa de Santes i el “misteriós” homenatge que l’Ajuntament sembla vol dedicar a Rovira Brull en el desè aniversari de la seva mort i que segons sembla tindrà lloc a Can Xalant ( si han llegit bé, a Can Xalant ) el proper dissabte.

SANT PERE MÉS ALT


Ja fa uns dies que ho vàrem anunciar amb sordina i mig d’amagatotis , però ara ja està del tot confirmat, la festa d’art al carrer del Sant Pere més Alt enguany no se celebrarà degut a les inacceptables condicions exigides per l’IMAC a la gent de l’organització ( Els dimarts del Llimoner ), amb el que la recuperació d’aquesta històrica i mítica festa artística i cultural queda estroncada i ja veurem si estarà en condicions d’aixecar el cap de nou.

El cert és que l’actuació de l’IMAC ha estat, com totes les que realitza quan es tracta de plàstica, absolutament persecutòria. Fa temps que es començà l’organització en la que constava el cap de setmana del 24 com a dates de la festa , tal i com és tradició ( cap de setmana abans de Santes) no existint cap problema.
De fa poc arribà un avís de l’IMAC indicant que a les 19.30 hores la brigada municipal aniria a recollir cadires , empostissat i tota la resta d’estris, per motius de seguritat amb el correfoc que se celebra a la matinada. La sorpresa va ser total ja que aquest horari impedia la celebració de tota l’activitat festiva de diumenge tarda / vespre , que acostuma a ser el plat fort de la festa.

S’intentà negociar amb la proposta de recollida dels estris, per part de la mateixa organització, que tancaria el recinte amb l’ajut dels enreixats que serveixen per a exposar les obres . La resposta va ser del tot negativa per part de l’IMAC que sols va oferir una hora més de coll.
Davant aquesta posició,que segui impossibilitant l’activitat festiva , l’organització va intentar traslladar la festa a la setmana abans ( cap de setmana del 17 de juliol )tal i com ha estat en altres anys, proposta que tampoc va ser acceptada tot dient que aquelles dates no es podien considerar Santes i per tant no hi havia pressupost per a la brigada i per els complements necessaris.

Veient clarament que la intenció de l’IMAC no era altra que eliminar la festa , que no cal ni dir que mai li ha estat plaent , la gent del Llimoner ha decidit suspendre-la , donant coneixement de les causes i raons mitjançant carta dirigida a Alcaldia i a Cultura , que ha estat entrada per registre.

Davant les evidencies poc hi ha a dir , tan sols vull preguntar-me , i fer-ho amb veu baixa i de manera que ningú ho escolti no fos cas que algú es sentis obligat a respondre. Hi ha un bon grapat d’euros per l’experiència d’Anson que en res repercuteix a la ciutat i no hi ha pressupost per un empostissat i quatre cadires?. Tan difícil es trobar un punt de trobada vista la disponibilitat en cercar-lo que ha mantingut sempre la gent del Llimoner?.

O potser és que com sempre l’IMAC ha d’intentar aniquilar tot allò que tingui a la plàstica en la seva motxilla, fet que a bon segur és el més probable.

ROVIRA BRULL


De trascantó, i per un petit apunt que Ramon Bassas ha publicat aquesta tarda al facebook , ens trobem davant la notícia de la celebració el proper dissabte a Can Xalant d’un acte d’homenatge a Josep Mª Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la seva mort , en el decurs del qual es presentarà el projecte "Laia l'Arquera, un present per a Mataró" i l’ historiador i crític d'art Daniel Giralt-Miracle glossarà la figura de l'artista. Organitza: Ajuntament de Mataró.Sorpresa total. Hem intentat esbrinar alguna cosa i res de res. Res en el weeb municipal, res en el de Cultura ,res en el de Can Xalant, res en l’agenda cultural...

Un acte misteriós que benvingut sigui si ha de dignificar la figura del mestre , però que parteix de diversos greus inconvenients , entre ells el del lloc de celebració que sembla triat expressament com a mofa , befa i escarni.

Lamentablement a Mataró no existeix història escrita de l’art i de les seves circumstàncies i tots sabem que l’oblit és moltes vegades interessat , però sempre hi ha aquell que no oblida, que té presents fets i detalls.

Jo no sé que pensarien aquells que ens manen , si essent com son religiosos i espirituals, tinguessin coneixement de que l’infern ha organitzat una festa de reconeixement a àngels i arcàngels, o que el cel ha fet el mateix amb Llucifer i tots els dimonis. Penso que alguna sorpresa existiria. Dons justament és la mateixa que hem tingut aquells que hem viscut al costat de Josep Mª Rovira Brull el seguit incomptable de putades , putadetes , menyspreus i demés, de mans de bona part dels que ara es mouen a l’entorn de Can Xalant.

O no hem de recordar la història de Pilar Bonet , amb Jordi Cuyàs i Domènec, amb la mostra “Punt zero” que va provocar la seva dimissió com a responsable de plàstica en temps de Josep Fradera com a regidor. O la venjança consumada amb la mateixa exposició només arribar al poder Carmina Benito, enemiga visceral de l’artista.
O totes les malifetes que Pilar Bonet i Martí Peran van fer a Rovira Brull en l’antològica que inaugurà Can Palauet , que va ser mutilada per l’exposició de Carlos Pazos amb l’aquiescència total de Benito.
O hem de recordar els seus ulls plorosos quan no va poder aguantar més la pressió en aquella reunió celebrada a Alcaldia el dia de sant Jordi del 96.
O ens caldrà revisar la inauguració de la Laia i tornar a fer envermellir a a algú per la seva postura i actuació.
O cal recordar la quantitat de menyspreu que tota aquesta gent va depositar en vida , i després , al fet artístic i a la trajectòria de Josep Mª Rovira Brull.

I ara , deu anys més tard , tots aquells que el van oblidar , menystenir i li van fer la trabanqueta tantes vegades com van poder , seran ara els que orgullosos el lloaran de manera falsa i mentidera.
De veritat ens hem begut l’enteniment?.

Que és això de projecte Laia l’arquera? , per què aquest secret?. Com es possible que a la gent que va estar amb ell a les verdes i a les madures ni tan sols se’ls ha convidat ni a l’acte ni a prendre part en l’homenatge ( avui mateix la gent del Llimoner que van ser el seu nucli fort fins a la seva mort no tenien ni idea de l’acte , ni se’ls havia convidat , ni res de res).

Com es possible que a un artista de “ciutat” , que va entregar a la mateixa una de les seves obres més preuades , se li organitzi un homenatge sectari, “secret”, sense avis ni convidada als ciutadans en general i a tots aquells que van ser els seus amics, i a més a més, el mateix s’atorgui a la gent que tan mal li van voler fer i li van fer.

El problema ara, senyors de l’Ajuntament , ja no és de perdre l’enteniment. És simplement de perdre l’ètica i la dignitat.

I com que l'IMAC segueix mut , nosaltres seguim amb la tabarra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ

diumenge, de juny 13, 2010

DEU ANYS SENSE JOSEP Mª ROVIRA BRULL


Aquest matí he anat a fer la corresponent passejada diària, tal i com em té aconsellat el metge. L’ indret, que varia segons temps i ganes , avui era obligat. Calia acostar-se als jardins de Rovira Brull, allà als peus de la “Laia l’arquera” , la gran icona de la ciutat. La raó era evident , avui s’acompleixen deu anys d’ençà la mort d’aquest gran artista , i per que no dir-ho, gran amic, que fou en Josep Mª Rovira Brull, aquell barceloní de Gràcia , on nasqué l’1 de setembre de 1926 (dia de Sant Gil) i que ens deixà justament avui fa deu anys.

M’he trobat el que esperava, que no el que desitjava. Els peus de la Laia eren deserts. Una parella d’avis la feia petar en un banc allà al costat. Tot era com un dia d’habitud. Res a dir, al contrari, en relació a la família. El meu pare va morir aviat en farà trenta i mai més he tornat al cementiri. Els records es porten al cor i d’ells no es fa espectacle. Però si he de dir que molt m’haurien agradat unes flors d’aquelles que porten senyal d’oficialitat, d’aquelles que indiquen que algú encara recorda des de la casa gran ( i en aquest cas son obligades les minúscules ) el que un creador ha estat capaç de fer per la ciutat, que en aquest cas no és poc , com és oferir la seva “Laia” com a símbol que pertany no sols a la ciutat , ans també als seus ciutadans.



Però cal entendre-ho. Avui els del PSC perdien el cul per una paella amb Montilla i calia filar prim per sortir a la foto. Els de CiU tenien paradeta al Parc per fer veure que existeixen. A Iniciativa ja no hi és en Milà i els nous que manen ni tan sols saben qui era en Rovira Brull, i als d’ERC , que malauradament tenen el poder a la cultura local , han mirat i en observar que era tan sols un “plàstic” han deixat un “ecs” de fàstic i han seguit dormint.

Es diu sempre que els artistes tenen sort que ja no moren mai ja que romanen en les seves obres. És veritat , però també que per que sigui cert del tot , cal que aquestes obres estiguin a l’abast de tothom.

Avui som encara bastants els que sabem qui és Josep Mª Rovira Brull, quin va ser el seu paper, però ja comencen a ser-ne massa aquells que no tenen idea de qui era. I no ho dic per parlar. De fet és molt fàcil de demostrar tot fent una petita enquesta entra la gent de la ciutat i tot preguntant-li l’autor de la gegantina escultura que serveix de porta sud a la ciutat. Si algú arriba a fer-ho tingui per segur que els resultats serien esfereïdors. I si no es vol arribar a tant , sols cal reduir l’enquesta a alumnes de Batxillerat o ESO, amb la certesa de que els resultats seran ben parells.

Mataró és enormement gasiva amb els seus artistes. Morts i enterrats , amb tots els sentits de la paraula. Com a màxim un nom de carrer ( de tercera a ser possible) i aquí està tot. Però de saber mantenir latent la seva ànima mitjançant la seva obra , res de res. Avui mateix pensava que d’en Rovira sols es manté la Laia i els esgrafiats de Tintex que romanen a la Pompeu Fabra, i curiosament i malgrat la gran vàlua d’ambdues peces , no son gens representatives de seu fer. De la resta , res de res. Impossible fer-ne lectura en un Museu, en la col•lecció de la ciutat , en.....


I clar , cal recordar el treball artístic d’en Josep Mª. Cal fer mirada a tota la seva evolució , aquella que va engendrar a la ciutat l’esperit de la que un va anomenar “escola de Mataró” , que mai va arribar a existir. Cal deturar-se en el seu realisme màgic , en el seu surrealisme oníric , viscut des de les mes dures de les arrels. Cal deturar-se en cadascuna de les seves complexes composicions , amb un munt de lectures i detalls que et deixaven bocabadat i garrativat. Cal observar i observar, mirar i mirar , reflexionar i reflexionar , i entendre tot el munt de coses que el gran mestre , que és així com cal definir-lo, ens va deixar.

Cal fer repassada al seu mestratge. Fer ullada a les seves lliçons individuals de les que en varen beure tants , amb en Pepe Novellas al capdavant de molts. Cal fer repassada al sempre oblidat Foment Disseny , o a l’escola que amb en Pepe i en Perecoll va llençar a Les Esmandies , amb cartell de la Nefer que signat pels tres guardo com un veritable tresor, o potser com una relíquia. Cal repassar tant i tant que sempre ens quedaria un detall que de trascantó s’hauria escapat.

Tot per no fer obligada mirada a la revolució que amb el seu amic / adversari l’Eduard Alcoy van realitzar a la ciutat , capgirant el concepte d’una ciutat burgesa , amant de la pintura més tradicional, que es va veure sacsejada pel seu art i va entendre , ves a saber com i per què, que l’art era un quelcom més que la bellesa aparent i que calia submergir-se en la mateixa per entendre i copsar pensaments no imaginats.


Calen tantes coses, però principalment el que cal avui més que mai és no caure en l’oblit. Recordar diuen també que es tornar a viure. Potser per això , avui tot escrivint aquest post , m’ha semblat sentir la seva veu esgarrinxosa , aquella que de tant en tant em trucava per comentar el darrer programa de l’espai d’art de TVM , aquell que portava decorat i capçalera amb la seva signatura ( amb original que guardo curosament al costat del lloc on escric aquest post ). Una veu que em feia observacions , em felicitava o em renyava ( carinyosament, això sí) . una veu que avui reia com sempre tot dient-me : És que segueixes com sempre , i ara fotent-te en política. No canviaràs mai, Pere”.

I un , tan sols ha pogut somriure i dir-li: T’enyorem Josep Mª. I com sempre records a l’Eduard , en Pepe i una abraçada molt forta al pare.

La foto d'en Josep Mª és de la Marga Cruz. Les fotos d’aquest post son d’aquest mati als jardins de Josep Mª Rovira Brull. Mentre escrivia a quest post sonava la música de Charlie Parker.

dijous, de juny 10, 2010

PASSAT I FUTUR



Avui aquest vespre s’ha inaugurat a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la Plaça de Sta Anna, dues exposicions contradictòries però que alhora podríem dir mantenien un nexe unitiu. Eren per un cantó, la mostra de joves seleccionats en el darrer Sant Lluc, amb Ana García i Marc Sala com a protagonistes, i per l’altra la mostra recordant a Pepita Herrero , polifacètica creadora que ens deixà l’any passat. Eren dons el passat i el futur , units per la creació mitjançant una nova activitat de la gent del Sant Lluc.

Ja fa anys que la sempre controvertida mostra col•lectiva del Sant Lluc que serveix per inaugurar temporada té corolari amb l’exposició protagonitzada per aquells joves artistes que han destacat de manera important en la mateixa i que enguany acull el protagonisme complementari de la força escultòrica de l’argentoní Marc Sala , amb la sensibilitat pictòrica d’Anna García i la peculiaritat del seu realisme.

El bon fer de Marc Sala va ser una de les grans sorpreses del passat Sant Lluc i ara n’és una de les més positives confirmacions, assolida en les dues cares oposades del seu bon fer , com ho pugui ser el realisme d’alguns dels seus treballs d’absoluta arrel figurativa en les que els bustos humans , destrament treballats en pedra artificial pintada , exhalen força, vigor i intensitat que contrasta fortament amb la sensibilitat de la seva “columna de carícies” , un treball coral de rara perfecció tècnica amanida amb una sensibilitat a flor de pell , fortament carregada d’una més que activa comunicació.


Però a més , aquest concepte d’arrel clarament realista i figuratiu, és contraposat per l’artista amb un seguit d’obres murals , amb el ferro i l’òxid com a protagonistes , en els que s’acosta a una certa abstracció dinàmica, en les que el bigarrat treball tècnic a la recerca d’un equilibri de plens i buits , estableix una agosarada i complexa dinàmica de gran atractiu visual i intensa capacitat creativa.

Marc Sala, un artista desconegut fins fa ben poc i que assoleix la suficient vàlua creativa com per començar a recordar el seu nom i tenir-lo en compte.


Comparteix protagonisme amb Ana García, una creadora ben volguda i apreciada per a mi però que em provoca un cert dilema l’hora d’enfrontar-me al seu treball.

Dic això ja que ja fa anys que conec el seu fer i no puc negar que em segueix pesant de manera ben positiva aquelles obres iniciàtiques que vaig conèixer, amb un paisatgisme molt àgil, en un concepte constructivista de base que s’esgarrinxava pels verals d’una certa abstracció geomètrica , però mantenint el ferm d’un realisme visual que no volia abandonar.

Però d’un temps ençà Anna Garcia sembla beure massa d’aquell amb qui comparteix trajectòria personal i artística ( Alberto Romero Gil ) i la seva obra ha esdevingut cada vegada més mimètica a la d’ell, encara que mantingui una diferenciació cromàtica i lumínica , que en el cas d’Anna és més activa i pujada de to.

Ana García deriva dons cap un cantó en el que la comparança és inevitable, i en ella en surt clarament perdedora. És per això , que en el convenciment absolut de la seva vàlua , crec que en els propers temps ha d’escollir un dels dos camins que se li presenten al davant. Per un costat pot escollir pel mimetisme i acabar difuminada , amb una sortida vàlida com seria la de les quatre mans , a l’estil Santilari.

O l’altra , la que jo li recomanaria , com és retornar a la seva personalitat individual i reafirmar-se en ella. La vàlua que demostrava i la seva personalitat l’haurà de portar cap uns camins diferenciats i més lliures que a bon segur la farà més seva , més personal i més artista, dons gaudeix de grans qualitats en els dos apartats fonamentals en tota creació, com ho són el tècnic i el del concepte.

L’IMAC ES CARREGA EL SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que de manera críptica vàrem deixar anar la notícia. No hi havia una clarificació total ja que encara quedaven converses a establir i les possibilitats d’un punt d’acord , però a hores d’ara ja no hi ha punt d’acord possible i hem de confirmar la mort ( definitiva ?) del Sant Pere més Alt que fa uns pocs anys havien recuperat amb tot èxit la gent del Llimoner , col•laborant amb altres entitats com el Sant Lluc, la gent de l’Arcàdia, Sala Cabanyes etc.

Ara , per raons sense cap ni peus, i amb un evident desig de fotre ( a l’enemic ni aigua) l ‘IMAC ha assassinat el sant Pere més Alt d’enguany.
I com el que fet s’ho val i cal comentar-ho amb calma , millor deixar-ho tot per demà amb un anàlisi més clar , informat i exacte de la qüestió ,que marca un afermament de la política genocida de la plàstica per part del sempre “venerat” IMAC , a qui esperem deu tingui a la seva glòria , que òbviament no és la nostra.

El curiós és que mentre l’oficialitat dinamitava el Sant Pere més Alt, i l’IMAC practica una cacera en contra de qualsevol fet, cosa o personatge que signifiqui quelcom a l’art plàstic, Ramon Bassas , tot presentant la comentada mostra del Sant Lluc, deia textualment : “ Mataró necessita reconèixer el talent dels seus artistes”..
Dons ja ho veus Ramon , ja em diràs de quina manera.

Per cert, tenint en compte que com era d'esperar l'IMAC segueix sense obrir la boca al respecte del cas Anson i de tot allò que fa , nosaltres evidentment seguim amb la nostra


TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ

dimarts, de juny 08, 2010

ESCULTURES I LLAVANERES

No sé si algú s’ha fixat en el detall del permanent exili comarcal que hem de realitzar els afeccionats de Mataró per a tal de veure un seguit de bones exposicions. Allà els anys 80 l’excursió obligada era Argentona. Allà , a l’espai de l’Aixernador , al carrer Gran , teníem ocasió de veure els més importants artistes de Mataró , - el més reconeguts i els més joves -, al costat d’un bon grapat d’artistes de primera línea.


En els noranta i fins fa un parell d’anys era Vilassar i el Museu Monjo el lloc de peregrinació, amb inauguració litúrgica cada primer dissabte de mes. De la mà del sempre impagable Paco Rodón, varem gaudir en les seves sales d’una col•lecció espaterrant d’exposicions vàries dels millors artistes del país, inclosos les grans patums . Ara , si us heu fixat , toca el torn a Llavaneres i al seu Museu Arxiu amb importants exposicions mensuals que retomen aquell esperit de l’Aixernador conjugant artistes de reconegut prestigi i vàlua amb les primeres “espases” de l’art mataroní.


El que moltes vegades ignora el visitant de Can Caralt que a l’entorn de la sala d’exposicions s’aplega un acurat museu arxiu que al costat d’elements i estris relacionat amb la població aplega una magnífica i envejable pinacoteca, - que ja la voldríem com exposició permanent aquí a Mataró -, a la que s’ha adjuntat des de fa unes setmanes una magnífica galeria d’escultures en la que hi ha obra de nom com Manolo Hugué, el seu deixeble Sebastià Badia, Josep M. Subirachs , Riera i Aragó, Ramon Enrich , Joan Borrell , Àlex Pla, Feliu Plasència , Alfredo Sánchez , Ferran Selvaggio, Rosa Serra , a les que fan companyia els mataronins Jaume Simon, Perecoll, Manuel Cusachs i Llucià González.


Una col•lecció eclèctica , variada , però marcada per un nivell prou important com per merèixer una merescuda i detinguda visita , fet que us recomanem en la propera visita que podria ser aprofitant aquest mes amb l’exposició de Llucià González , o en el proper mes de Juliol amb Marta Duran com a protagonista.

Les fotografies , manllevads del catàleg editat per el Museu Arxiu de Llavaneres corresponen a les escultures de Riera Aragó, Manolo Hugué i Emma Agustí Sicart


ART O POLÍTICA

El sempre enyorat Bis Lligonya , el que va ser gran amic i ànima màter i tot de Televisió de Mataró, sempre es reia de mi quan en començar la temporada parlàvem de l’espai d’art , el programa d’art que un duia a terme a TVM, i jo li deia que potser millor deixar-ho que això de l’art no interessava a ningú, i ell sorneguer com sempre , amb aquell posat i aquell to de veu tan personal , em repetia any rera any: “ No és veritat Pere. Si tinc més queixes per el teu programa que no pas per qualsevol altra d’informació política”. Sigui com sigui,cada any em convencia i un va acabar pensat que potser era veritat que l’art interessava a algú. Un convenciment que en mirar el nombre de visites d’aquest blog augmentava.

Però vet aquí que de tant en tant abandonem el tema artístic i fem mirada estrictament política i no saps per que dimonis i l’audiència es duplica i es multiplica el nombre de visites i pàgines visitades , tal i com ha succeït amb el darrer post, fet que em provoca una atenta reflexió que al meu entendre em porta a la necessitat insatisfeta que té la gent de la ciutat de saber més la realitat de la política local, un tema que quasi ningú sembla gosa tocar.

A Mataró, i sempre ho he dit , gaudim d’una rècula de periodistes de primera magnitud que a més es mouen en la més ampla diversitat de medis i en nivells prou significatius. Això per no dir per el magnífic nivell de periodistes dedicats a la informació local. I dic bé , informació, ja que en general l’opinió i la reflexió pública resta en l’àmbit privat i no arriba als ciutadans, amb la clara excepció de Joan Salicrú i el seu “Riera 48” , article de culte per a tot afeccionat a la política local.

El que s’explicava en el post d’aquest cap de setmana , no era pas un secret. Ho sabia tothom amb un mínim d’interès per la vida política local. Si és així, com és que ningú ho havia publicat?.
Potser per això vull reclamar la revitalització de l’article polític local , no tan sols en el fet noticiable ans també en el camp del seu anàlisi i la seva transcendència. Voldria reclamar la reactivació dels diversos blogs d’aquest caire que resten adormits. Els dels polítics , que molt punt zero però alhora de la veritat sols quatre mantenen la trempera i els altres estan a les madures però mai a les verdes ( i valgui això per a tots els partits). Però molt especialment vull esperonar a les veus coneixedores de la realitat política local des dels més diferents àmbits per què expliquin el que saben. A bon segur que tots en treure’m un gran benefici.

I ho dic amb la certesa d’aquell crític d’art que no acaba d’entendre com les seves personals visions poden provocar tal allau de visites. Encara que essent pavero potser a un li agrada pensar que encara es valoren els paràmetres que tenen a la independència personal i a la sinceritat com a eixos i punt de mira.


TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA, DIMISSIÓ

diumenge, de juny 06, 2010

PRIMER ASSALT

No sé si diumenge vinent serà tan gris com ha estat aquest. Si a l’hora de dinar cauran quatre gotes o el sol estavellarà . El que si sé, - jo i molta gent -, és que a hores d’ara ja s’haurà celebrat el primer assalt al poder municipal , amb un resultat ben previsible, que espero, - i estic convençut que així serà -, no marcarà de manera clara el camí vers les eleccions que s’han de celebrar a un any vista.

Ja fa temps que dic que cal parlar clar al voltant de tota la història que s’està estructurant per a tal de conquerir el poder del PSC local, - és a dir el poder municipal -, per a les properes eleccions que encara estan a un any vista. És una història de tothom sabuda. Ho saben els assaltants i els assaltats . Ho sap el partit i l’oposició. Ho saben els d’aquí i els d’allà . Ho saben tots els periodistes que per cert se’n fan creus , però hom guardant la cadira espera veure passar la processó per riure o plorar, i potser cal començar a posar les cartes al damunt de la taula i que cadascú jugui segons el seu criteri li doni a entendre.

Diumenge Montilla s’acosta a Mataró amb un acte polític al vell Parc Central que tindrà com a cloenda una paella popular al preu de crisi de 5 euros. Els “brillants” caps pensants (?) de l’acte creuen que s’ha de convertir en un acte de masses i per tant han calculat que s’han d’aconseguir 1000 assistents al mateix.
I com es pot aconseguir que en un diumenge d’estiu, quan hom desitja matí de platja, dinar tranquil i migdiada de postres , s’acostin mil persones a estar asoleaits per dinar poc i malament i “trempar” amb un míting de Montilla? , dons ni més ni menys que com es fa a l’escola o al club esportiu quan s’acosta la rifa de Nadal, repartint butlletes entre militants i simpatitzants , - regidors inclosos -, per que les venguin entre els seus amics i familiars i així intentar aconseguir la mítica xifra.

Els que tenen quatre dits de seny, - que son pocs -, i que ni entenen que fa ara i aquí en Montilla, que encara entenen menys això de la paella popular , i que resten estorats davant la iniciativa , diuen que potser cal anar per camins més elevats i seriosos i no pas per patxangues a les que només falta ball de mitja tarda , encara que potser estan a temps d’aprofitar l’habitual del casal d’avis del parc que és a tocar.

Però amb tot això el que queda clar que aquests , els que pensen , els que treballen per enlairar a la ciutat , els que no estan per orgues , restaran sols, mentre que el grup populista , aquells que segueixen pensant que la ciutat es pot dominar i manar com es fa en les tristes i desnortades associacions de veïns , han vist en l’ocasió el punt i moment de fer pública demostració de la seva força , aportant la gran majoria d’assistents. Una força que després han de fer servir com a palanca per el definitiu assalt al poder municipal que té com a termini immediat les properes llistes electorals que volen copar amb el seu poder que no amaga ni la seva incapacitat , ni la seva inconsistència , i especialment , no amaga la seva inutilitat política , ciutadana i fins i tot , personal.

Potser alguns s’estan preguntant , però de que va tot això?, i per tant millor fer-ne la història.

Fa ja uns anys, quasi sis , que el PSC havia de fer front a un decisió tan fonamental com era decidir qui havia de succeir a Manuel Mas en l’alcaldia de la ciutat. Molta gent creia , - entre ells jo -, que el relleu natural era Pilar González , persona ben capacitada , molt de l’òrbita de Mas , i que havia demostrat la seva vàlua en els diverses carteres en les que havia tingut responsabilitats . Però a l’hora de la veritat no va ser així i Joan Antoni Baron es va endur el gat a l’aigua.

Les raons van ser prou evidents. El tarannà de Pilar González , més estricta i dominador i poc amatent al trip-i-joc habitual de les famílies del partit -, provocava per un costat el manteniment de l’estil retirat i poc proper de Mas i alhora deixava de costat els nous grups emergents en el partit, tots ells llunyans en el concepte de partit, socialisme i Catalunya , per emprar exactament les sigles del partit , que mantenien Pilar González i els seus propers. Això va provocar moviments , negociacions i florentinisme que diria Bassas , i Baron va guanyar front una Pilar González que no acabava d’entendre com li podien haver fet el llit d’aquesta manera.

Però les ajudes , i en política més , es paguen sempre. Baron va haver de claudicar a l’hora de les seves primeres llistes , i va acceptar sense dir ni mu unes llistes en les que per un cantó s’escombrava del tot al grup perdedor de les primàries i per l’altra es feia un poti-poti difícilment dirigible entre aparell de partit, el clan de l’hòstia ( els baroninans ) i l’aparició del poder de les JSC ( recolzades per Bassas ), tot amb l’ull exterior del personatge més sinistre de la història , com ho és Xesco Gomar.

Han passat quatre anys i ha succeït el que havia de succeir. La pobresa de la llista , afeblida encara més per la malaltia de Batista i la renuncia de Terrades , ha donat uns resultats ciutadans esfereïdors. La pèrdua del domini de l’entorn és evident , la decepció és màxima i amb la crisi al damunt és difícil preveure una situació millorable. I encara sort que hi ha una oposició inexistent , sense cap mena de nom valorable, i amb una actitud entre mesquina , pobre i lamentable, que no els hi dona cap mena d’oportunitat.

Però Baron ja va anunciar fa temps que volia acabar la seva vida laboral fora de l’Ajuntament i tot fa preveure que el PSC seguirà la seva línia habitual de canvi d’alcalde a meitat del mandat, d’aquí la importància de ser número dos i per tant alcalde in pèctore.
Convertit Bassas en un cadàver polític local, i amb cadira prevista a Nicaragua , la Diputació, el Parlament o a Madrid , ja que sona com a successor del que podríem dir diputat comarcal, en Manuel Mas, queda buida la plaça de “2” amb tot el poder que la mateixa significa, en especial en la línia succesòria. I per qui serà?.

Sobre el paper la Consol Prados en té molts números. La seva elecció com a cap local del partit i la seva cada vegada més intensa activitat política local així sembla indicar-ho, però encara queda molt per davant. Hi ha unes eleccions al parlament en les que encara que el PSC ho té molt magre , ves a saber i potser encara ....

Però , tot esperant la seva decisió, queda clar a tothom , que el seu és el nom que més li plau a Baron , amb qui comparteix moltes afinitats , i que si d’ell fos , aquesta seria la seva elecció. Una elecció a la que a bon segur pot ajudar el fet de que Alícia Romero,que encara que és la cara més brillant de l’executiu ha quedat descol•locada en tota la lluita intestina del partit ( no és del tot de Baron i és enemiga a matar del clan de la pandereta i castanyola de Fernández , Gomar i Barrera , des del temps de les JSC ) es ben possible que al final deixi el vaixell polític per anar a la privada ( l’Ajuntament hi perdrà i molt , malgrat el seu difícil tarannà ) .

Però l’aposta de Prados no agrada gens ni mica al grup espanyolista abans anomenats “palmeros” i que ara bé podrien ser el grup de la “pandereta” o les “castanyoles” , gent provinent de les JSC ( Fernández , Barrera , Naya ... ), tots ells encapçalats per Xesco Gomar que creuen que s’ha de fer un tomb radical a l’actitud política , deixar-se estar de catalanismes i fer una aposta absoluta per el que podríem dir concepte del “Baix Llobregat” , molt en la línia de X.Amor, alcalde de Pineda , que n’és el seu ídol i referència.

Aquest grup té molt clar que el futur està en Xesco Gomar , actual delegat de la Junta de Andalucía a Catalunya , com a nou alcalde, i amb Carlos Fernández com a home fort. Per això de fa temps que estan duent a terme una campanya de descrèdit de l’actuació política de Baron , al que titllen d’apostar molt per el Mataró de sempre , recolzar als nouvinguts amb actituds de preferència i d’abandonar als barris tradicionals . Unes teories que no s’aguanten per cap lloc , però que el populisme de qui les escampa, ajudats amb la forçosa tancada d’aixeta que s’està duent a terme per la crisi , serveix per que quallin en certa manera i puguin ser punts de recolzament a l’hora de la veritat.

Tenint en compte a més la dificultat de trobar nous noms de nivell disposats a figurar en les llistes( el nom de Pere Vilaseca surt en totes les apostes ), el poder d’aquest grup , al voltant del qual es van aplegant els descontents de Baron , va augmentant i caldrà fer un esforç important per part de tots aquells que tenim un altra concepte de Mataró, de socialisme, de Catalunya , i en un global de PSC.

I ara , descobertes les cartes , és l’hora de començar la batalla. Fora dels egos personals , que assoleixen nivells quasi malaltissos en algun, potser cal que algú pensi que en tot aquest desideràtum , s’hi juga , no una alcaldia , no un govern de la ciutat , i sí un concepte de ser i de fer , que no pot ser destruït per aquells que tenen en l’egolatria del poder el seu únic punt de mira.

Diumenge que ve s’escriu el primer capítol. La golejada del clan de la castanyola serà d’escàndol, però queda encara tot un any per jugar les cartes i esperem que Baron ho faci amb el poder i la força, que no va tenir o no va voler emprar , justament fa quatre anys a l’hora d’acceptar unes llistes infumables que han portat ara a aquest desfici.
Diumenge és el primer assalt, però que ningú oblidi que els combats son molt, però que molt més llargs , i per guanyar-los fan falta unes armes més poderoses que no pas la del joc brut, que tan bé dominen.

PS.- Aquesta història , amb les petites variants individuals de cadascú, és la que tothom coneix i ningú en parla.
Per tant , que cadascú digui i opini el que vulgui, que no penso entrar en cap mena de picabaralla al respecte.
Com sempre el temps és qui donarà i traurà raons, i de moment jo estic fermament convençut d’estar en el seu costat.