divendres, de maig 24, 2019

ELECCIONS MUNICIPALS A MATARÓ I CULTURA






Mataró és una ciutat malaurada, culturalment parlant. Malgrat de disposar de bon nombre de creadors i d’un nivell dels mateixos més que estimable, la ciutat no ha estat mai receptiva  a la necessitat de la cultura com a eix, no sols vertebrador , ans fonamental per el desenvolupament de tot tipus de la mateixa.

Aquest oblit de la cultura  queda palès en comparança amb altres ciutats del seu nivell. En el segle passat i abans, mentre que la burgesia d’altres ciutats era capaç d’apostar per la cultura en general i generar institucions de gran potència  com ho eren, i ho son encara, els Amics de l’Òpera de Sabadell, o l’acadèmia de Belles Arts a la mateixa  Sabadell, o el centre de Lectura de Reus, o tota l’empenta modernista de Terrassa, a Mataró ni tan sols érem capaços de salvar el Clavé o can Xammar. Mataró es quedava amb el Casino i l’Sport, o el Foment i la sala Cabanyes.

L’arribada de la democràcia  va generar una enorme esperança cultural que ben aviat va queda esllanguida. Les enormes mancances de la ciutat va fer que la Cultura passés a ser un element residual en l’aposta per la modernització de la mateixa, com ho demostra el fet que el PSC, partit que excepte en un mandat, ha ostentat l’alcaldia, cedia sistemàticament la regidoria de Cultura al partit amb qui pactava per assolir el poder.

 Mai en tots aquets anys de democràcia hi ha hagut el més mínim interès per la cultura i crec que fora d’un primigeni pla d’equipaments culturals en començar la democràcia, i que va realitzar de manera molt intel·ligent Toni Sagarra, ha existit mai un projecte cultural amb cap i peus.

Un fet que bé es podria entendre en els moments inicials, amb mancances de tota mena, però del tot incomprensible en els moments de vaques grasses, en els que disposant de capital, aquest mai va ser destinat a una aposta cultural de cap tipus. Uns exemples d’aquest desideràtum està en que una vegada restaurada la Nau Gaudí, aquesta no va ser destinada a la vessant cultural i sí a un telecentre jovenil, ens que podia haver estat situat en qualsevol dependència municipal. Sort que l’arribada de Bassat va servir per dignificar l’espai. I no parlem de Ca l’Arenas, furtada als artistes de Mataró i convertida en una casalot fantasma, mort i  en el que ningú entra mai.

Altre exemple lacerant de la desídia cultural Municipal ha estat darrerament el viatge de set artistes mataronins per exposar a Nova York de la mà de Bassat. Cap persona del consistori va viatjar amb ells per representar a la ciutat. La raó que els assessors municipals van entendre que la mínima despessa que significava aquest viatge hauria estat un símbol de malbaratament , fet gens convenient front  a unes eleccions ja molt properes. Pobre Mataró.

Tota aquest història ha comportat que Mataró és la única ciutat de tot l’estat, amb més de 40000 habitants, que no disposa d’un teatre, un auditori i una sala d’exposicions en condicions. I no parlem ja dels pocs elements monumentals, - Capella dels Dolors, Clos Arqueològic, Casa Coll i Regàs o qualsevol dels Museus de la Ciutat-, tenen tots ells uns dies d’obertura i horaris tan imprevisibles i il·lògics que impossibiliten qualsevol visita organitzada.

No deixa de ser curiós que Mataró vol ser ciutat turística i obre els seus tresors a les sis de la tarda, hora en la que la majoria de visitants estan més preocupats en trobar a on sopar que no pas en fer una visita cultural.

Arriben les eleccions municipals, moment idoni per valorar la importància de cada peça del puzzle de govern de la ciutat té en l’imaginari dels aspirants a manar en la mateixa. I “la primera en la frente”, absència generalitzada de gent del mon cultural en les llistes dels partits, i no parlo d’allò que es diu en “posició de sortida” ,en la que sol apareix Anna Salicrú, ans també en lloc de recolzament i prestigi.

En el període de campanya em sembla que hi ha hagut debats sectorials de tota mena i també reunions amb tots els sectors de la ciutat. Perdó , menteixo, no hi ha hagut debat cultural ni la gent del món de la cultura hem estat convocats per cap partit per explicar-nos les seves intencions. I com cirereta final, en el debat televisat de candidats , amb quasi dues hores de durada el temps dedicat a cultura va ser de ZERO segons i la paraula crec que no va ser pronunciada en tot el mateix.

Si ens deturem en els programes , els pocs amb detall cultural inclòs, haurem de convenir que el millor i més raonable és el de En comú podem, on es nota molt la mà i la intel·ligència de Pere Fradera, encara que en ell també queda clar que la cultura no és pas element primordial del programa de govern.

Tant el de ERC, molt decantat cap a l’òptica nacionalista fet difícil d’entendre davant la imperiosa necessitat d’una cultura eclèctica que és la que ara precísa la ciutat , com el del PSC , son una absoluta carta als reis , magnífics però impossibles, a menys de disposar del sou del mes de l’ONCE, el del Nescafé, el Cuponazo i un parell d’Euromillones. 

Amb el desengany absolut que porta a sobre el mon cultural, calen propostes reals, i si de cas, especificar terminis de propostes, però llençar-les a sac a veiam si piquen és del tot innoble i és enfotres dels ciutadans.  Fins i tot algunes de les accions  possibles son risibles. El PSC es compromet a destinar un espai a exposar permanentment obres d’artistes mataronins en una mena de Pinacoteca local. Magnífic si no fos que l’Ajuntament no disposa d’obres significatives dels millors artistes, vius o morts, i simplement no disposa d’obra de la gran majoria de creadors locals.  El tema d’identificar les escultures públiques es porta demanant des dels temps de Remigio Herrero. I el d’ajuts a la creació ja no diguem.

Amb tot queda ben clar que la cultura segueix important un rave a les diverses opcions de Govern de la ciutat  i que per tant ja que passen de nosaltres , la resposta més acurada és fer el mateix. Per això aquest any, i per primera vegada en ma vida , votaré en BLANC, ja que cap opció de les que es presenta no entén que la cultura, juntament amb sanitat i ensenyament, son tres potes fonamentals de l’estat de benestar. Mutilar-ne una és crear un poble dissortat en el que serà difícil conviure i créixer.

I molt em sembla que aquesta és la ciutat que ens espera.


diumenge, de maig 19, 2019

LA INTENSA MIRADA PICTÒRICA DE SILVIA ALCALÁ





L’empoderament de la dona en el món de l’art, actualment abassegador, ha servit per eliminar definitivament el mal concepte d’art femení en el tòpic de gènere que havia servit per qualificar-lo com un art sensible, decoratiu, tou, amable i fins i tot nyoyo i cursí.




La desaparició d’aquest art “femení”  fonamentat en els tòpics de gènere ha estat substituït per un nou concepte, més d’acord amb la realitat personal i social de les dones artistes ,com ho és el d’art “en femení”. considerant com a tal l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta.
En aquest concepte es on s’estableix i desenvolupa els seus conceptes artístics Silvia Alcalá que en aquest mes esclata amb una exposició resplendent  "Feminae... Mujeres” a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.





Silvia Alcalá és un creadora amb una potent formació. No és habitual trobar-se amb artistes amb titulació de Belles Arts i Història de l’Art, un fet que li permet alhora de copsar el concepte artístic com a forma evolutiva d’un passat immemorial, i trobar-hi la forma tècnica més escaient per assolir més plenament les seves intencions plàstiques.





Pintora en essència com és, creu fermament que la pintura  és avui per avui el llenguatge més subversiu per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre complex i conflictiu. Molt en la línia de la gran artista Susy Gòmez, a Silvia Alcalá l'interessa dialogar des de la pintura, que quasi sempre ens parla d'humanització, de l'imperfecte, que és justament el punt de partida  que precisa per explicar-se.

Silvia Alcalá estructura la seva pintura, tant en el concepte com tècnicament, de dins a fora. Les seves obres comencen donant primacia al fons, aquell element generalment menystingut per a una majoria de creadors. Allà , fonamentada generalment en el collage, l’autora munta la bastida que sustentarà i estructurarà l’obra.




Des del color, element fonamental per a ella, no per que serveixi com esquer d’atenció, i sí per sentir-lo vivencialment, passant per els detalls tècnics com és l’ús accentuat de papers de seda que en la diversitat de colors i el seu entrecreuament generen un pòsit cromàtic màgic  que servirà en la culminació de l’obra per elevar la figura que la dominarà.

Un fet, aquest del collage que li permet marcar la musicalitat i la intenció de cada una de les seves peces. Així ens trobem davant uns plantejaments a voltes fauvistes, en altre amb caires antillans ben referenciats a Gauguin, o fins i tot fent homenatge referencial a les composicions cromàtic - geomètriques de Paul Klee.




Aquest fons servirà de suport i arrel a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes que alguns qualificarien com picassianes però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo. Unes figures estàtiques i hieràtiques, amb mirada freda a l’estil de la mirada romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, ens interroguen sense pausa, i seguint-nos al llarg de tota l’exposició.

Uns figures de dones que ens parlen des de l’interior, silent i carregat de pors i angoixes, en el cas de les úniques peces no vibrantment cromàtiques i establertes en grisos i colors enfosquits. Mentre que per l’altre part, la més cromàtica, l’interrogant va per camins més socials i identitaris del paper de la dona en la societat, molt en un sentit d’absència de plenitud .




El veritable art si vol complir la seva veritable funció ha de neguitejar, ha d’interrogar, provocar reflexions  i cercar respostes. Justament aquest és la lluita de Silvia Alcalá, atreure amb l’esquer de la bellesa estètica i una vegada enganxat l’espectador en la densa tela d’aranya de la seva pintura, realitzar mil i una preguntes que ni s’identifiquen ni s’expliciten, però que l’obliguen a submergir-se en l’aposta conceptual de l’artista per intentar-hi trobar solucions  i respostes.





Creu l’artista que una mirada supera qualsevol silenci i lluita en cada obra per que així sigui. I a fe que ho aconsegueix amb aquestes mirades que parlen, reflexionen i interroguen en una exposició que no s’haurien de perdre. Defugin la bellesa formal de les peces i siguin capaços de capbussar-se en la força del seu interior i estic convençut  que un neguit seré els acompanyarà al sortir de la sala. El que significarà el triomf del veritable art , i el d’una artista poc coneguda que han d’apuntar a la seva agenda, Silvia Alcalá.




Felicitats.


(les imatges del post son pròpies i extretes de les xarxes i no han de correspondre forçosament a obra exposada)


dimarts, de maig 14, 2019

L’ADRENALÍNICA PINTURA DE PASCUTI





Pascuti ( Joan Pascual i Martí) amb qui malgrat la coincidència absoluta de cognoms no tinc cap mena de relació familiar , és un autor resident a Òrrius que s‘estrena expositivament de manera individual a la comarca amb l’exposició que ocupa aquest mes l’espai capgròs, després de diverses presències en col·lectives i principalment en  el Sant Lluc.

Pascuti és una persona vitalista en extrem que precisa de manera absoluta expandir aquesta vitalitat. En el físic ho fa mitjançant la pràctica de l’escalada que l’ha fet visitar les muntanyes de mig món mentre que en l’aspecte anímic i espiritual ho fa amb la pintura de la que és practicant des de fa una trentena d’anys.




En els seus inicis Pascuti practicava una pintura figurativa de la que ha evolucionat per arribar a aquesta abstracció actual, a bon segur molt més propera a la seva identitat de llibertat, ja que difícilment s’havia de trobar còmode en l’encasellament  més formal al que està obligat en certa manera el practicant de la figuració. L’abstracció en canvi li permet expressar amb tota la llibertat del gest, la forma i el color, les seves sensacions més íntimes.

Així la pintura s’estableix en el seu cas com una descarrega adrenalínca constant que es mou , al menys en el que pertoca a l’avui exposat per dos camins: un de més oníric, d’aires i caire surrealista amb clares influences mironianes, -salvant totes les distancies-,i altre de caire més subtil, d’influences orientals en les que el gest domina per damunt de les formes.




En ambdues circumstancies la pintura de Pascuti és adrenalínica , com una descarrega de vitalitat, el que és alhora una virtut i un gran defecte. La virtut està com no en la frescor que emana la seva pintura, però aquesta queda frenada per la manca de reflexió general que s’estableix en l’obra.
És per això que caldria aconsellar a Pascuti que intentés treballar de manera més pausada , que la seva obra no fos sempre una llambregada rere d’altre i que en canvi fos més pausat en la realització, i que aquesta fos més meditada ja que estic convençut que obtindria molts millors resultats i no succeiria com ara , en que cada obra ofeerix uns detalls positius particulars, però que en el conjunt queda “cremada” a voltes per el tema cromàtic, altres per l’enfarfegament conceptual, en altres per el desequilibri del conjunt i...




Pintar amb el fre de mà posat no és un problema greu si serveix per reflexionar i temperar la fogositat innata del creador. Cuinar amb el foc sempre alt acostuma a deixar uns resultats d’aliments. cremats per fora i crus per dins. Això és justament el que li passa al nostre protagonista,  que la potencia visual emmascara unes peces massa crues i a les que falta encara una bona cuita interior. Cal doncs cuidar i refredar la visceralitat per aconseguir unes reflexions plàstiques més potents que no es quedin tan sols en el visual.

dimecres, de maig 08, 2019

CATHERINE LORTON. BIOGEOMETRIES





 Les parets de La destil·leria llueixen de manera resplendent amb l’exposició “Biogeometries” de Catherine Lorton que demostra amb aquesta més que recomanable exposició haver assolit ja un lloc de privilegi entre l’elit artística local. I ho diem així, curt i ras, i de bon començament per aquell que no es vol perdre en les ziga-zagues dels comentaris crítics.

En veure aquesta exposició i fer repassada al passat, sorgeix allò tòpic de “quién te ha visto y quién te ve”. Fa tan sols poc més d’una dècada que Lorton era una pintora immersa en un paisatgisme i una figuració adotzenada en la imitació del mestre, amb una obra vulgar, repetitiva i mediocre que res de bo presagiava en un anàlisi de vol ras, però que si s’aprofundia en l’anàlisi apareixia un espurna de rebel·lia i un llunyà ressò d’artista insatisfeta.

Intel·ligent i ambiciosa com és , Lorton va reflexionar profundament i va entendre que si seguia per aquell camí es quedaria en una mediocre pintoreta local i que el seu fer seria mort  més enllà de la petita autocomplaença. Va entendre que el camí per avançar i assolir una certa dignitat d’artista passava per dos fets durs i difícils quan un ja no disposa de la il·lusió del principiant. Dos elements era fonamentals. La formació i la crítica. La primera per assolir uns conceptes tècnics i mentals que servissin per bastir la seva idea creativa, i la segona , entenent la crítica com cal, és a dir no com element negatiu i de censura i sí com element de judici i anàlisi per a millorar.




Llençada amb il·lusió al futur, Lorton va cursar estudis reglats a la Pau Gargallo i es va diplomar en escultura i ceràmica artística. I cada vegada va anar mirant més cap a dintre i es va anar oblidant de mirar  en fora. Sols ho feia per alimentar el concepte, per aconseguir nous elements que donessin potència al seu vital motor artístic.

Així iniciava el seu camí cap l’infinit allà el 2010, amb l’exposició “Nous camins” a Gal-Art, galeria mataronina d’infausta memòria. En la presentació del catàleg escrivíem: “Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son considerats com artistes poden assolir.”




A ella van seguir “Nous llenguatges” al 2011 a Aparelladors en una exposició vibrant de la que dèiem :” mirades en les que la brillantor de la forma no ens ha de fer oblidar la mirada detinguda al detall que apareix , com afirmació o interrogació, en totes i cadascuna de les seves peces.

Però l’esclat va ser el 2014 a la Presó amb “Les veus perdudes” en la que dominava l’escultura i la ceràmica. Una mostra colpidora i de la que dèiem. “ L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.




I allà ja començava a albirar-se el món del gravat com a punt de fuga de la potència plàstica. Un gravat que com tots sabem és una tècnica de cuina lenta i d’aprenentatge igualment lent , en el que Lorton s’ha submergit i aprofundit fins a límits insospitats.

La seva impulsiva impaciència i gestualitat s’ha vist obligada a la reflexió i al mètode i a pensar molt abans d’executar i això l’ha beneficiat. A més ha aparegut el repte, un element imprescindible per a molts artistes . La superació de límits com aposta personal. I amb tots aquest elements , ben amanits per la personal filosofia del “botonisme” , han confegit la formula perfecte per fer esclatar de manera definitiva el fer artístic de la creadora.




Sols entrar a La destil·leria, a mà dreta , apareix resplendent l’obra que defineix i domina tota l’exposició, una obra arrodonida plàsticament, tècnicament excel·lent , i amb un senti harmònic perfecte. Un munt de “botons lortians” dansant frenèticament en un espai ingràvid però alhora engabiats per dues superfícies “biomètriques” que els encapsulen , sotmès tot a la potència i l’interrogant de l’especial món en el que es mou l’autora. Les seves dimensions i la força de les imatges que trenquen la immobilitat plàstica per esdevenir obra viva, son en tal grau espatarrants que poden fins i tot arribar a frenar a l’espectador per la por que la resta de l’exposat no respongui al mateix nivell. Però no cal patir, la resta, encara que no assoleix tal nivell de magnificència el voreja.




Tècnicament agosarada  però superant amb nota la prova, aposta per gravats de grans mides, quasi gegantins, en els que ,- i aquest és potser el gran defecte de l’exposició-, la magnitud de la superfície l’obliga a un cert enfarfegament  plàstic que demana a crits una depuració amb l’eliminació del superflu. Potser per això les obres de mida més habitual son més agraïdes ja que en elles podem gaudir de manera més pura de la intencionalitat plàstica de l’autora.

Una intencionalitta clarament emocional i en al que vol submergir a l’espectador que clarament queda subjugat per la bellesa plàstica que atresoren i per la força de la tensió que generen presentant interrogants difícils d’esbrinar.



Però sigui com sigui, l’exposició és en conjunt una pura delícia plàstica , en la que cal deturar-se davant de cada treball per descobrir i gaudir dels detalls que ens ofereix i per copsar la filosofia que vol emetre. I com no apuntar ben bé el nom de l’artista protagonista, Catherine Lorton que des d’ara mateix és ja una de les grans de l’art mataroní.

Felicitats.

(imatges extretes de les xarxes socials)

Biogeometries . Catherine Lorton
La destil·leria . Del 4 de maig al 5 de juny de 2019