dimecres, d’agost 31, 2011

PAS DE VIANANTS



Quan al bell mig de les vacances   varem ensopegar amb el pas de vianants que encapçala aquest post, un somriure generalitzat aparegué en el grup. Un pas de vianants pintant recentment que et permetia deixar una vorera per anar al no res , millor dit, per anar a topar amb un formós mur que ocupava tot l’espai de la teòrica vorera contrària.

Al mig de la conya corresponent, els més joves apuntaven a veure la màgica porta d’entrada del col·legi Hogwarts , l’escola de mags de Harry Potter , però per a mi aquell pas esdevingué una evident al·legoria al respecte del final del camí que tot creador o agent cultural, i molt especialment els artistes plàstics , troben quan volen acostar-se a l’IMAC. Un pas de vianants amb un únic destí: El mur.

Un IMAC que de fa temps és “el papus” oficial  i real de la cultura mataronina ( amb excepció dels amiguets) i que també ho està essent per el nou equip de govern. Aquest , superades les dificultats burocràtiques i “plenàries” al voltant dels càrrecs de confiança, ha anat disposant ja dels corresponents “inquilins” que han ocupat cadira i comencen ja a exercir el seu paper i el seu poder. Tots , menys un , el director de l’IMAC. Així després de tres mesos de les eleccions municipals , l’únic càrrec important de l’organigrama sense titular és aquest i el que és pitjor , sense que a hores d’ara ningú dels que manen tinguin idea de qui serà el “boig” que acceptarà la patata calenta.

Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc ,  poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de possar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva. Una preocupació greu per al regidor Marcel Martínez que ves a saber si és una de les causes del seu estat actual de baixa.

Un càrrec que s’ha d’omplir ràpidament ja que no pot ser que una ciutat com Mataró disposi d’una agenda cultural de Setembre tan minsa i escarransida , indigne del  seu poder i del paper de centralitat cultural comarcal que ha d’exercir.

Però és clar si ni el mateix IMAC és capaç de publicitar en la seva agenda activitats organitzades per el  mateix Ajuntament com és el cas de les visites guiades al Museu Bassat ( cada primer diumenge de mes a les 12 hores ) o les activitats familiars del mateix museu ( cada tercer diumenge a les 11.30 hores) , vol dir no tan sols que la cosa funciona molt malament ( i en aquest cas la responsable hauria de ser el cap de servei, Gisel Noè ), ans també la continuïtat del boicot intern de l’IMAC envers tot allò que desagrada als que manen ( cas Museu Bassat).

Un mur , el de l’IMAC que caldrà trencar ben aviat i de manera definitiva.

REFLEXIONS SOBRE ART CONTEMPORANI.
DICCIONARI D’UNA IMPOSTURA


De la mà de l’Enric Aromí m’arriba el post del blog de la crítica d’art mexicana Avelina Lésper, que en el seu post del passat diumenge 28 d’agost , realitzava un ample anàlisi al voltant de l’art contemporani, amb un post encapçalat amb les frases de capçalera d’aquest comentari.

Amb els discrepàncies que es vulguin, la reflexió de Lésper és ben vàlida i interessant i us aconsello que li presteu atenció, i veureu que la globalitat d’una certa tirania d’aquest mal anomenat art contemporani , és generalitzat.

http://avelinalesper.blogspot.com/2011/08/reflexiones-sobe-arte-contemporaneo.html

dimarts, d’agost 30, 2011

PERSIANES AMUNT



Encara que ja fa una setmana que el despertador fa la seva feina i m’obliga a iniciar una nova jornada de treball, he mandrejat encara una mica i no és fins avui que he decidit que ja era hora tornar al post més o menys habitual. Encara que sense la inèrcia deguda , amb una certa ganduleria al damunt d’aquesta responsabilitat comunicativa imposada per un mateix ,és hora de tornar al dia a dia ja que l’activitat artística també ho fa ja mateix.
El proper dijous ( 1 de Setembre ) la mataronina Ana Caballero presenta a l’espai Capgròs la seva primera exposició individual seriosa a la seva ciutat , mentre que Toni Martí inaugura a l’espai de la Presó.  També l’endemà , el mataroní Antoni Lleonart inaugura la temporada artística del cada vegada més potent, espai expositiu del museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt.

Comença dons la temporada i ho fa com es va acabar, sense un projecte clar en el camp municipal ( seguim sense responsable de l’IMAC) i amb els espais i organitzadors mataronins anant com sempre a la seva. Així per començar , i com han pogut observar , dijous comença temporada amb dues exposicions que s’inauguren , a més , a la mateixa hora. Bo seria que entre els pocs organitzadors expositius de la ciutat s’establís una mena d’acord per intentar que aquesta duplicitat ( constant en la passada temporada)  no es repetís en l’actual.

Però d’això i de molt més en parlarem els propers dies. De moment em permetin que l’esperit encara estigui exultant per les vacances que encara romanen calentes.


Si un es pot llevar durant uns quants dies amb la vista que encapçala aquest post ( San Miniato a la Toscana , vist des de la terrassa de la que va ser la nostra casa durant uns quants dies ). Si un pot gaudir de tota la potència visual , paisatgística, gastronòmica etz. d’aquesta zona italiana i pot omplir el seu rebost artístic del gruix existent en edificis, museus, esglésies , obres d’art , etc. Si un pot a més omplir el pap emocional amb positives sensacions de l’entorn familiar i amical més proper, haurem d’entendre que aquest temps vacacional ha estat del tot positiu i satisfactori.

I si a més , encara ha quedat temps per acostar-se a Antonio López, al Museu Esteban Vicente , al MNAC i Torres García, al Caixafòrum i el retrat de la Belle Epoque. També a la Pedrera i Català Roca , al Picasso i el món de Paris de començament de segle, i encara hem pogut gaudir d’alguna que altra activitat artística com algunes exposicions , o els ben atractius actes de la Fira del Càntir amb una conjunt expositiu ben valorable i una excepcional exposició del gremi, al saló de Pedra de l’Ajuntament, queda clar que un arriba amb les piles carregades i desitjós de mantenir aquest blog com a referència en l’actualitat artística de la ciutat i els seus artistes.

Volíem començar ja avui amb algun que altre comentari però la trista notícia de la mort de Josep Grau Garriga ens obliga a fer-ne el corresponent apunt.

Grau Garriga ( Sant Cugat del Vallès 1929) és el gran impulsor de la tapisseria moderna al nostre país. Una tasca que comença l’any 1956 quan l’empresari Miquel Samaranch el fitxa per revitalitzar la fàbrica “Alfombras y tapices Aymat” de Sant Cugat del Vallès. El seu primer viatge d’estudis professionals , a càrrec de l’empresa, el porta a França on coneix i treballa amb  Jean Lurçat , el gran innovador de la tapisseria moderna , i de qui aprèn fonaments i conceptes que desenvoluparà a posteriori en el nou concepte del tapís com element tridimensional , en un compendi peculiar entre pictòric i escultòric , que crea escola ( real i professional) en el nostre país , amb noms tan importants com Assumpció Raventós, Josep Royo, Dolors Oromí, Aurèlia Muñoz, etc .

Parlem ara i aquí de Grau Garriga ja que tenia  relació amb Mataró degut a l’empresa Aymat, que crec recordar tenia una relació de socis o parentesc amb uns Aymat mataronins. Aixíem sembla recordar m’ho va explicar el meu pare. Son dades inconnexes que caldria lligar , i espero poder fer-ho , per el que demano la col·laboració de qui pugui afegir-me qualsevol data.

 Recordo que els Aymat eren amics d’en Terri, que també havien pintat i exposat en el Sant LLuc i en alguna individual ( recordo una mostra d’aquarel·les) i estic convençut de que un d’ells es desplaçà a les illes ( crec que a Eivissa )on va continuar el seu paper artístic. Igualment em sembla recordar formaven part de l’entorn de la UEC mataronina.


Aquesta relació va ser la que va permetre al meu pare contactar amb ell per negociar els tres tapissos que honoren l’altar major de l’església de Sant julià d’ Argentona. En aquells moments l’església d’ Argentona estava regida per Mossèn Rafel Martí , un entranyable rector d’una aparença formal amb Joan XXIII i que malgrat la seva edat va ser un fervent defensor del Vaticà II , de tal manera que la parròquia argentonina va ser de les primeres en establir el nou ordre litúrgic de llengua vernacle i litúrgia de cara al poble. En aquets entorn , la gent que es movia en els cercles parroquials ( Esteve Valls, germans Fortí, Francesc Ponsa... etc) van acceptar la revolucionaria proposta dels tapissos de Grau Garriga que varen crear una veritable commoció en l’entorn religiós d’aquells temps.

El primer en arribar va ser el central “Eucaristia” de 1964 realitzat amb jute , llana i fil de coure De mides 340 x 240 cm. El seguí “Resurrecció” ( al lateral dret i amb tons vermellosos ) . Realitzat el 1965 , amb els mateixos materials i mides. Finalment va aparèixer “Passió” ( lateral esquerra i amb colors morats ) d’iguals materials, mides i característiques. Aquest tapís va ser despenjat poc després ja que va ser exposat al pavelló espanyol de la Fira Mundial d’Osaka dels anys 70, fet que el reconciclià amb la població ja que quedava clar que si havia anat a una exposició mundial , la peça era una obra de primera qualitat.
( Aquests tapissos estan ben datats en el magnífic llibre d' Arnau Puig , amb pròleg de José Mª Valverde , editat al 1985 per Ediciones Polígrafa)

Quan el tapís va tornar a “casa” , el mateix Grau Garriga va supervisar de nou la col·locació i llavors juntament amb el pare , vaig poder parlar amb ell i en tinc  mitificat el record d’aquella xerrada dons aquells tapissos havien significat  per a mi un esclat definitiu per decantar-me cap un art més d’avançada del que es realitzava generalment en aquell temps, i conseqüentment Grau Garriga era per a mi un ídol i un mite.

Posteriorment l’arribada al capdavant de la parròquia de Mn. Masvidal , rector integrista i ultramuntà , va estar a punt de que els tapissos fossin retirats. Sortosament es van moure algunes influències en el Bisbat i malgrat les queixes del rector s’han mantingut fins ara , encara que amb la presència d’un baldaquí corresponent a la penosa estètica religiosa montserratina , - tant de moda allà els 70 -, que desmereix la seva vàlua i impedeix la seva correcta visió.

Avui , en el dia de la mort de Grau Garriga , vagi el nostre sentiment d’admiració a l’artista i la convidada a tots els bons afeccionats a l’art , a visitar ( o revisitar ) aquestes magnífiques obres d’art que resplendeixen en la magnífica fotografia de Josep Renalias i que vol servir de sentit i íntim homenatge a l’artista genial que fou , en una genialitat que es mantindrà en el seu record.





divendres, d’agost 05, 2011

ESTEBAN VICENTE
UN  CLÀSSIC DE L’ESCOLA DE NEW YORK




Feia força temps que tenia ganes d’acostar-me al Museu d’art contemporani que la ciutat de Segòvia té dedicat al seu artista il·lustre , l’Esteban Vicente. Però Segòvia és una d’aquelles ciutats incomodes pel viatger, i no ho dic per les seves característiques i serveis, i sí pel fet de ser una ciutat que no és de pas per enlloc i si cul de sac, en el sentir de que és ciutat d’anada,visita i tornada , fet que dificulta la visita tot de passada, malgrat els seus evidents atractius històrics, artístics i gastronòmics.

Aquest any aprofitant la visita de l’exposició d’Antonio López , vaig decidir abandonar per una vegada la tradicional cita amb El Prado , Caixafòrum Madrid i el reina Sofia i enfilar serra amunt per acostar-me a la sempre plàcida Segòvia per gaudir no sols d’un viatge ple de contradiccions escrites en el batibull de les rodalies de Madrid, amb les zones més Sant Cugat , per entendre’ns, com ho son les Rozas i Collada Villalba i seguir per l’austeritat hivernal de la serra de Guadarrama , amb l’ensurtant vista en la llunyania del Monestir del Valle de los Caidos, regentada per benedictins , és a dir , per la mateixa ordre que Montserrat. Contradiccions de la història.

Esteban Vicente és un d’aquests magnífics artistes espanyols que no ha tingut el reconeixement que la seva obra i el seu fer , mereixen. Forma part d’aquest gran gruix d’artistes que van abandonar l’estat per raons de la guerra civil, - òbviament quasi tots ells formaven part del pensament republicà -, i per tant quan el seu treball va arribar a Espanya , en la recuperació democràtica , molts havien mort, i la resta estava ja en la seva etapa decadent de creació per raons d’edat.

Per fer una comparança propera amb Mataró, Esteban Vicente és un cas parell a Manuel Angeles Ortiz , amic personal de Picasso, Falla i Garcia Lorca , de qui Mataró va gaudir d’una gran exposició degut a que els seus descendents residien , i encara ho fan , a Vilassar de Mar.



Esteban Vicente va néixer a Turégano( Segòvia ) al 1903. Ingresa al 1919  a l’escola de belles arts de San Fernando a Madrid , i en aquest època comparteix amistat amb García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Buñuel...i la seva obra s’adscriu a “Arte Nuevo” corrent que impulsava el Nobel J.R. Jiménez.  Va ser el contrapunt plàstic de la generació poètica del 27. Desplaçat a París estableix relació amb Picasso, Max Ernst i Duffy. Torna a Espanya practicant una pintura de clares influences de l’escola de Paris però ja amb un concepte estructural que marcarà tota la seva producció.

Casat amb una nord-americana , i després de col·laborar amb la república en la defensa de Madrid , emigra als Estats Units on aconseguí la nacionalitat als anys 40 i on desenvolupa tota la seva trajectòria creativa i docent  que queda clarament marcada per el seu paper en el mític Black Mountain College i especialment en la New York Studio School  of Drawing, per no parlar del seu paper en les Universitats de Yale, Berkeley , Princenton i New York, el que no és poc.



Amic de Rothko, de Kooning, Pollock, Kline, Newman...la seva presència en exposicions com la de New Talens 1950 el converteix en membre de la primera generació de l’escola de New York, marca que mai abandonar en tota la seva carrera i que fa que estigui present en els més importants col·leccions com puguin ser las del Metroplitan, MOMA, Whitney o el Guggenheim.

Una carrera que va tenir colofó en el nostre estat amb l’atorgament dels corresponents premis oficials ( amb exposició inclosa al Reina Sofía) i la inauguració del seu museu en vida ( va morir en el 2001 als 98 anys d’edat ) on es troba dipositat el seu llegat en forma de 153 obres , una part de les quals s’exposen de forma permanent.

Ara al bell mig de Segòvia , en la magnífica passejada que va de l’Aqüeducte a la Catedral, i en el molt ben restaurat Palau del rei Enric IV, i en espera d’ampliació en palau veins, ens trobem amb allò que podríem dir museu “coquetó” , en el que a  la petitesa dels seus espais es respon amb unes exposicions temporals de qualitat , i en aquest cas, amb un fons de l’obra de Vicente , que tot que deixa regust a poc , ( una opinió que sembla generalitzada segons ens informà el mateix Museu i que esperen solventar en la nova fase d’ampliació ), ens demostra la gran qualitat d’aquest artista , -únic espanyol en el grup essencial dels expressionistes abstractes americans -, que bevent de totes les fons ( en alguns casos de manera molt evident ) , en sap trobar senyal personalitzada en la que expressar amb intensitat i força , tota la intensitat d’una pintura mereixedora sens dubte dels millors elogis i reconeixements i que , avui per avui, queda amagada en aquest petit Museu que paga , i molt , la pena de visitar.



Com a “fan” de l’expressionisme abstracte , ell nom de Vicente forma part del meu Parnàs particular. Ara i avui, després de gaudir-lo fins a un paroxisme controlat , no vull estar de dir que la seva obra està molt per sobre de molts reconeixements de qui no cal citar noms, que queden ben retratats davant la força, intensitat i l’art d’un artista que hauria d’estar en el petit nirvana de tot bon afeccionat.

Esteban Vicente. Un nom a seguir, i venerar , i tenint en compte que a partir de mitjans de setembre es realitzarà en el mateix Museu , una re lectura del seu treball, bo seria prendre nota per fer-ne excursió de cap de setmana. Una visita matinal i un cochinillo a l’hora de dinar , no és pas mal projecte per un cap de setmana capitalí, amb altres visites per diumenge al matí.  

dimecres, d’agost 03, 2011

“GAUDÍ”(?)  A RILLO DE GALLO




Viatjant per on sigui, quasi sempre de cop i volta i generalment de trascantó, et trobes amb un fet , un espai, un cartell, un... que et sorprèn i et descol·loca ja que trenca el concepte general d’aquell espai.

Això és el que m’ha succeït enguany en la carretera Terol- Madrid . A pocs kilòmetres de la magnífica població de molt recomanable visita com és Molina de Aragón , que per cert no pertany a l’Aragó i sí a Castella- La Mancha ,- és prov de Guadalajara -, hi ha un petit poble de nom Rillo de Gallo i en ell apareix resplendent , al costat de les habituals vivendes de caire rural i agrícola del poble, aquesta fantasiosa casa de clares arrels i inspiració gaudiniana que mostro en les imatges. Un edifici del que no vull ni pensar l’ensurt que s’enduria el Sr. Antoni si aixequés el cap i es trobés front tan especial vivenda.

Les fotografies parlen per si mateixes i els comentaris els deixo a la llibertat de cadascú. És obvi que si algun fanàtic del Barça és capaç de convertir una vivenda en un santuari blaugrana i no el tanquem pas a Sant Boi, valgui que un fan de Gaudí es trastoqui i en plena terra de Castella és llenci desfermat a fer realitat el seu somni , o potser mal son , d’habitar un mal remake del treball del genial arquitecte.



PS.-  És clar que un  no s’estranya gens en aquells curiosos verals entre Molina de Aragón i Alcolea del Pinar. Poc després de l’ indret comentat , es troba el Monasterio de la Madre de Dios de Buenafuente. I més enllà es troben els pobles d’Anguita i d’ Aguilar de Anguita , que per cert desconec si en els bons temps de la connexió del PCE es deia Rosa Aguilar de Anguita , com quasi seria obligat per raons polítiques.

dimarts, d’agost 02, 2011

ANTONIO LÓPEZ




Des del passat 28 de juny i fins el proper 25 de setembre la sala d’exposicions temporals del Museu Thyssen de Madrid presenta una magnífica retrospectiva de l’obra dels darrers vint anys d’Antonio López , entroncant-la de manera relacionada amb algunes peces de les seves èpoques anteriors , en especial dels seus moments inicials.

És aquesta una exposició que s’hauria d’haver realitzat en el reina Sofia , tal i com li pertocava pel fet d’haver guanyat el Premi Velázquez , però per aquelles baralles al voltant del concepte contemporani , - baralles que tan bé coneixem a la nostra ciutat amb el super protegit Can Xalant -, no es va arribar a concretar i sortosament ara en podem gaudir a la Thyssen i a continuació al Museu de Belles Arts de Bilbao.




Una exposició que com la gran majoria de les que es realitzen a la capital de l’estat no arriben mai a Catalunya. I cal dir que generalment no és per falta de ganes d’artistes i organitzadors i sí per la manca d’interès dels estaments oficials, públics i privats que segueixen en el bucle inacabable dels Tàpies, Hernández Pijoan , Guinovart, Dalí , Miró, Ràfols etc . Així Antonio López , com ja va succeir amb noms com Zobel i tants d’altres , no ha exposat mai a Catalunya i la presència catalana en l’exposició es limita a una magnífica obra ( “El campo del Moro”) que pertany al magnat televisiu Jaume Roures.

Ben poc podem afegir al que ja s’ha dit d’aquesta exposició, i que nosaltres de manera intensiva hem anat publicant també en aquets blog i a facebook, però si cal entrar per una part en els generalitats de la mateixa , i per l’altra fer lectura personalitzada del que vàrem sentir en el gaudi absolut que va ser la visita a aquesta exposició.





Segons s’explica ben clarament en els complements de l’exposició, aquesta mostra té com a propòsit mostrar públicament el treball de l’artista després de la ja mítica antològica del 93 ( els que disposem del catàleg tenim un valor que es cotitza molt a l’alça) . Per fer-ho està dividida en dues parts , en la que la segona té un caire més de mirada enrere intentant oferir els detalls que ens serveixin per entendre els fonaments i l’evolució que l’han dut al seu estat actual que es presenta en plenitud en la primera part de la mostra reduïda a tres temes essencials : la ciutat , l’arbre i la figura humana; que alhora fan paral·lelisme amb els tres mitjans artístics en els que es mou l’artista com son  el dibuix, la pintura i l’escultura.

Una ciutat que és, com no, Madrid, analitzada i quasi diseccionada amb bisturí, des de la seva artèria més important,- la Gran Via –, fins a les visions de la perifèria, amb especial èmfasi en la sèrie més recent ( 1990- 2006) “Madrid  desde la torre de bomberos de Vallecas”.



Una visió,justament mítica , en la que l’autor ens ofereix una impressionat , i a l’hora angoixant visió, del que és el paisatge urbà. Un paisatge  absolutament nu de figures , d’éssers humans, però que alhora i en la més absoluta contradicció se’ns mostra com a viu i palpitant.

Una ciutat la d’Antonio López , que ens porta a un espai inert com si una bomba de neutrons hagués aniquili-lat els seus habitants i sols restés un espai anònim , amb el seu sentit de desolació però alhora com element acollidor en el sempre difícil context de la societat urbana. Una contradicció que l’autor salva amb el que acaba essent la seva raó , quasi única , del seu treball urbà, que no és altra que el captar la llum , especial , personal, pròpia i única de cada espai, lloc i moment.





Una llum que trenca l’aparent hiper realisme ( Antonio López és un realista absolut però no té res a veure amb la corrent hiper-realista que s’ auto defineix per la seva exacta i mimètica reproducció de l’espai ), per donar un aire més vitalista al paisatge , com es fa evident en l’impressionant i viva lliçó pictòrica que se’ns ofereix en la nova sèrie al voltant de la seva Gran Via.

Es tracta de set peces en estat de gestació, - algunes de fa tres o quatre anys i altres més recents -, en la que ens ofereix una Gran Via diferent. Si abans era a peu de carrer ara és des d’una perspectiva elevada que fa variar el concepte rectilini per convertir-lo en una corba , i en la que de nou la presència en primer pla de la barana de l’observatori de l’artista , converteix  als espectadors en protagonistes de tan agosarada aposta.




Però tot sempre al voltant de la llum. Una llum personalitzada en el temps i que converteix els seus treballs en estacionals, com molt bé es pot veure en l’actual sèrie en procés, en la que s’observen les notes de llapis tot indicant dies i hores en les que està realitzada l’obra.

Una llum , la d’Antonio López  , que sols pot aconseguir un gran mestre. Una llum dinàmica que distribueix espais, marca ombres i alhora  estableix els colors adients per fer possible l’aparent contradicció d’omplir de vida a una ciutat aparentment inert en l’esquema pictòric d’aquest gran artista .

Però una llum que alhora serveix d’eix motriu, - tan angoixant com seductora -, de l’altra mirada de ciutat que ens ofereix l’artista en el seu passeig per els interiors , com si volgués fer patent que sota la solitud dels seus paisatges i habiten éssers humans.





Uns interior freds , distants , que sense voler ser asèptics , concepte del que defuig , ens donen un concepte de decrepitud, solitud , per no dir d’una certa angoixa existencial. Perfeccionistes fins el paroxisme , l’envelliment i l’abandó latent , ens presenten una mirada inquietant , que sembla voler ser contrapunt de la lluminositat exterior. Un contrapunt però, establert sota les mateixes premisses tècniques i estètiques , ja que de nou l’efecte llum és el que marca el ritme , el concepte i la globalitat de l’obra que acaba seduint en la potència del contrast i en especial en la raó filosòfica de l’home sempre latent i alhora absent de tot el seu paisatge.




Una absència que sembla voler compensar amb tota la seva vesant escultòrica,  i per tant amb tot el treball pictòric i essencialment de dibuix previ. Si abans era la llum el motiu eix de la seva creació, ara és el cànon clàssic de les proporcions escultòriques , el que converteix les seves obres en  una veritable carrera d’obstacles en el que l’anatomia s’ha de donar la mà al que hauríem de considerar “envelliment” de la figura , i per tant es reprodueix la problemàtica del paisatge urbà. Allà el pas del temps provocava una nova llum i per tant una “nova” obra. Aquí és el pas del temps el que provoca les conseqüents variacions antropomòrfiques que converteixen en infinitament variable aquell esquema teòricament fix en la imatge del creador.





Unes escultures les d’Antonio López en la que de nou reprodueix el dilema i l’angoixa. Unes escultures perfectes , d’una perfecció quasi esglaiadora . Una perfecció que ens tramet al mite de la vida artificial ja que semblen tan sols disposades per a una descàrrega elèctrica que les retorni a una vida activa de la que semblen haver estat manllevades.

Una perfecció que en la mateixa els fa imperfectes i per tant els allunya dels homes, dels éssers humans, dels que en son fidedigna representació. Unes escultures realitzades en la perfecció de l’arquitecte , tal i com demostren els esborranys i les planimetries que se’ns ofereixen sense pudor. Unes figures que sentim pròpies i alhora alienes , en un sentit de permanència que ens podria portar als mites de Faust i parells. Unes figures que essent humanes alhora semblen demoníaques en un sentit vital de fredor / calidesa , que et subjuguen mentre t’inquieten , potser per que sentint-les llunyanes les saben properes i personals,



Un concepte aquest del temps com a immòbil i permanent, però alhora volàtil i fugisser , és el que domina la seva sèrie , generalitzada com “arbres” , en les que els vegetals agafen el paper de protagonistes.




Antonio López sempre ha defensat aquests treballs com a contrapunt precís i necessari a les seves visions urbanes. Front a l’amplitud i llunyania dels paisatges urbans , orfes de vida , la proximitat i el caliu dels elements propers , amb els que de nou sentim el transcorre el cicle del temps. Ara no pas amb la llum i sí amb el ritme vital del creixement, la floració, el fruit.




Uns treballs aquests en els que de nou el domini tècnic es fa esfereïdor. Un dibuix perfecte i perfeccionista , a la recerca com sempre de la textura exterior per aprofundir en l’ànima. Si els edificis son la pell de la ciutat , i el cos humà el tel que cobreix l’esperit de l’home , que és el que val, aquí ens enfrontem de nou a la lleugeresa de la fulla, la rugositat del fruit, les arrugues acarnissades de les carabasses , per confegir de nou la simfonia de l’equilibri, que depassa del sentit estrictament arquitectònic i volumètric que tota natura morta comporta , per anar més enllà, trencant el concepte de “morta” , per expressar la vida real que s’amaga de nou en aquest pas del temps que tant sembla angoixar-lo.

Un conjunt intens , íntim i personal del que en part s’obté la reflexió en la segona part de la mostra ( es nota molt que l’exposició ha estat pensada i estructurada pel propi creador amb l’ajut de la seva filla com a comissaria ). Una segona part menys explicita i seductora en aparença per l’espectador, però en el que existeix l’arrel, raó i causa de tot el vist abans.

Podem així veure ja el concepte primigeni del paisatge urbà, amb les seves visions de Tomelloso, i el concepte de la figura humana , com a element individual o com complement coral a l’entorn d’una obra més global. Podem endinsar-nos en la seva visió fregadissa amb el surrealisme , del que s’ha derivat una filosofia transcendental de caire en certa manera oriental, en el que s’examina i analitza el paper de l’home i el seu entorn.




Tot això ben amanit amb una emocionant col·lecció de dibuixos, i escultures que ens marquen el concepte unívoc d’un artista , Antonio López , que ja és el geni de la realitat filosòfica del nostre temps.

Una exposició de visita obligada i que a més recordarem com un fet històric , dons per l’edat de l’artista i la lentitud del seu treball, difícilment es produirà un esdeveniment de tipus retrospectiu com l’actual. Una exposició que joiosament hem de dir està tenint una rebuda excepcional per part del públic, al que veus absort, interessat , sorprès i emocionat.

Un públic entre el que han estat forces els mataronins que no s’han volgut perdre l’esdeveniment , - en el moment de la visita  varem trobar mataronins  dels no habituals en les exposicions locals -, i encara sabem de més que tenen prevista la visita , algun d’ells que em diuen ha estat  per “culpa” meva , davant la insistència de la recomanació , fet que m’alegra.

Una exposició única en la que al costat del perfeccionisme tècnic , podem acostar-nos al que importa , el perfeccionisme vital. Tot el en el concepte i la realització d’un geni , d’un artista que va més enllà, que sembla traspassat a altres temps , en un afany de la perfecció que voreja la neurosi i la patologia.


Però això seran comentaris en els que caldrà aprofundir en altra posta. Ara i avui , vagi amb aquest escrit l’emoció personal de sentir-se com poques vegades davant aquell concepte que tantes vegades hem vulgaritzat en el seu concepte , com és el d’artista.

Antonio López ens serveix com a perfecte definició.

Una exposició que un no es pot perdre de cap de les maners , sigui quin sigui el seu concepte creatiu i / o estilística preferida. Hi ha casos com aquest en que tot es redueix en allò tan simple i alhora tan difícil i complex com és l’art.

Que és dir molt.

Antonio López.
Museu Thyssen-Bornemisza. Madrid
Del 28 de juny a 25 de setembre 2011
www.museothyssen.org

PS.- Per aquell que no pugui visitar l'exposició , paga la pena adquirir el catàleg ( 32 euros) , que es troba a les principals llibreries ( FNAC , Casa del Llibre ...)

dilluns, d’agost 01, 2011

“SUBIDÓN”




Fa ja deu dies, els que porto de vacances,  que no escric ni un borrall en aquest blog. El cert és que no n’he tingut gaires ganes , i no pas per manca de coses a dir i sí per tenir ocupat tot el meu temps per fer coses de les mes diverses , o simplement per no fer res , que també és un a manera meravellosa de viure i recuperar-se d’un any intens en tots els sentits.

Però avui , aprofitant l’airet que passa per la finestra , amb la ment descansada i sense son  mercès una magnífica migdiada d’aquelles de “pijama y orinal” que deia Cela, i un bon gin-tònic per anar-hi fent glopets  mentre que un recull d’excel·lent jazz sona a l’ordinador, tot em convida a recuperar alguns de les moltes coses que cal comentar.



Per que està clar que un no pot tancar el blog per vacances i deixar per setembre l’explicar el multiorgasme ,- plàstic és clar , que un ben a prop dels seixanta coneix les seves limitacions -, del que vaig gaudir el passat dimarts 26 de juliol, tot visitant d’una tacada l’exposició d'Antonio López al Thyssen ( és impossible aplicar-li qualificatius ja que els depassa tots en l’aspecte positiu) i a continuació , amb l’intermedi d’un dinar esplèndid amb un menú degustació ( cochinillo inclós)  a un dels millors si no el millor asador de Segòvia ( està clar que no parlo del turístic Càndido ) , la visita al museu d’Art Contemporani Esteban Vicente , aquest excepcional, i alhora massa desconegut artista , que va ser l’únic espanyol que va prendre part activa en el moviment de l’expressionisme abstracte americà , al costat dels mestres que tots coneixem, i que va deixar la seva col·lecció privada a la seva ciutat de Segovia on reposen les seves despulles després de morir a Long Island als 98 anys, quasi en plena activitat. Un Museu que tot bon afeccionat hauria d’apuntar com de visita ineludible.




Per això , i per tot el que m’espera en les properes tres setmanes, amb visites programades al MNAC ( cal tornar a veure la mostra de Torres Garcia ) , Caixafòrum amb els retrats de la Belle Epòque , amb un seguit de noms que fan fredar , al Picasso amb una altra d’aquelles exposicions que és pecat deixar-se perdre , i que a bon segur anirà acompanyada d’una visita general , i principalment  amb les il·lusions d’una Toscana a la que retornaré després de més de vint anys d’absència i de la que ja em delejo en la sempre obligada preparació prèvia .

Amb tot aquest conjunt lògic és que hagi tingut un “subidón” , i valgui la llicència castellana ja que penso que aquesta paraula és molt més significativa i aclaridora que no pas la corresponent catalana que seria , més o menys, com “pujadassa” .

D’aquí  aquest primer post  per deixar d’estar bocabadat, encara que en certa manera ho estic degut al nul interès dels lectors d’aquest blog ( àmbit artístic) en saber qui redimonis és aquest important escultor que té l’estudi / taller / show room en un indret prou cèntric de la nostra ciutat , lloc on rep a importants col·leccionistes , galeristes , i especialment directors de Museu de l’àmbit centre europeu que és potser on el seu art és actualment més ben valorat.

Encara que només fos per intentar aprofitar algun contacte, seria bo que qui dirigeixi cultura estigués a l’aguait ( encara que sé que en té coneixença personal ). Però està clar , com s’ha pogut observar , tots els càrrecs de confiança del nou Ajuntament  estan anomenats , menys el de cultura.

Que passa. No troben a ningú, o és que CiU , - com és costum en ella -, dona tan poca importància a la cultura que deixa aquest tema com residual o inútil?. De moment Mora i Martínez ja van veure com anaven les coses en el Sant Pere més Alt. Ara sols cal veure com aniran les coses en la propera programació, per que llavors ja sí els espetecs els sentin del tot propers.

Per això cal exigir ja un responsable de Cultura que aturi la disbauxa actual de l’IMAC. M’agradaria pensar que s’està en el camí, però que voleu que us digui, els glops que porto de gin-tònic no donen per tant.


Ps.- No vull estar-me de tancar aquest post amb les fotografies de dos grans artistes i amics , que he recuperat tot tafanejant per el Facebook. Son tan evidents que no fa falta ni dir els noms.



Ps II.- Les imatges del post corresponen , com no, a obres d’Esteban Vicente i Antonio López