dissabte, de març 27, 2021

ÀGAPE: EL MAI VIST.

 



Fa més de 45 anys que em moc en el món de l’art i en caldria afegir uns quants més amb activitat prèvia al voltant del pare. Doncs bé, en més de 50 anys de vida artística, un n’ha vist de tots els colors i ha viscut les situacions més insospitades, però fins  ahir mai havia viscut una situació tan aberrant i tan humiliant per l’art, els artistes i la cultura, com la que he viscut al voltant de l’exposició de Rafael Romero a Àgape, el nou espai de visualització artística que s’havia d’haver inaugurat ahir a Caldetes.

Àgape és un espai pluridisciplinar d'alt standing, d’aquests que ara s’estilen amb coworking, sales de reunions, cuina professional, cursos diversos, espais de massatges , teràpies etc. Es troba a Caldetes, porta per porta amb la Fundació Palau. Fa prop de dos mesos vaig rebre la trucada d’una bon amiga a qui li havien ofert la possibilitat de dirigir un espai d’art en aquest entorn, una espectacular casa molt ben restaurada i amb moltes possibilitats. Vàrem visitar l’edifici i veien les seves possibilitats ens posarem mans a l’obra i estava ja preparat tot l’any 2020 i molt enfilat el 2021, dedicat aquest quasi exclusivament a dones artistes . Tot amb noms de nivell i fins i tot alguna vaca sagrada com és el cas d’una exposició amb obres de Guinovart, beneïda des de la família i la fundació.

Aquest cap de setmana començava la història i la prèvia era el dijous amb el muntatge de l’exposició “Sol Omnibus lucet “ de Rafael Romero. Un muntatge que va córrer conceptual i materialment en l’autor i aquells que estàvem amb ell ja que per part de l’espai no existia cap suport ni tècnic ni personal per a dur a terme o col·laborar amb la mateixa.

Quan ja estava molt avançat el muntatge aparegué la propietat que va realitzar algunes propostes de canvis. Propostes encertades en algun cas i desnortades del tot en altres.  Acceptades les primeres, les segones  van convertir-se de suggeriments a exigències que van ser acceptades a contra cor per l’artista ja que creia no feien malbé el discurs descriptiu de l’exposició, encara que la perjudiquessin en l’aspecte visual. Amb aquestes modificacions es va deixar finiquitat el muntatge en espera ja d’inaugurar.

Ahir divendres l’artista despertà amb unes fotos que mostraven com s’havia variat el context d l’exposició. Havent-se canviat la distribució de l’espai principal, , amb la desaparició d’algunes peces, i la recol·locació inversemblant d’altres, amb diversos afegitons que indicava s’havien variat també altres espais, trencant així el fil unitiu que estructurava l’ exposició en base a l’espai central. Tot fet amb nocturnitat i sense cap mena d’avís, consulta i molt menys permís  del creador amb la clara intencionalitat de que aquest acceptés la política de fets consumats que pretenia la direcció.

Davant aquesta aberració, l’artista va exigir el retorn de les obres als llocs establerts en el muntatge primigeni i amenaçà en no fer l’exposició ja que el preparat no responia al seu pensament i realitat artística. Davant aquest embat , la direcció de Àgape el comminà a recollir les obres i així poc abans de l’hora inaugural, Romero es troba que li han despenjat l’exposició i han apilat els quadres de manera dissortada sense retirar bagues i sense cap mena de protecció. Poc després apareixia en les xarxes socials una nota mentidera que avisava de que l’exposició quedava ajornada (?) per un incident. Tot en una nota de dues ratlles i quatre faltes ortogràfiques i sintàctiques.

Evidentment en cap moment al direcció de l’espai dona la cara i actua sempre amb política de fets consumats.

I aquí està el recull de fets. Un recull que ningú m’ha explicat i que jo he viscut en directe i en primera persona, patint de la humiliació del poder d’aquell que explicita sense embuts que a casa mano jo i per tant ho es fa com jo vull  o a la puta calle.

Aquesta és la història. Crec que queda tan clara que no fan falta comentaris de cap mena. Sols l’explicito per que si algun artista ha rebut o rep propostes de l’espai que sàpiga quin pa s’hi menja a Àgape. Si està disposat a abaixar-se els pantalons i transigir en tot , endavant. Però si  té una mínima estima a ell mateix i al seu treball, que tingui ben clar que ell  i la seva obra sols seran l’element decoratiu que serveixi per donar brillantor al fer de l’amo i el poder.

I lamento molt profundament haver caigut en el parany i haver treballat per un projecte que a priori  era altament engrescador i haver encelat a amics a prendre-hi part. I la meva única manera de disculpar-me es explicar els fets i avisar a incauts.

Ara tots esteu ja avisats i caldrà  actuar en conseqüència.

dimecres, de març 24, 2021

TEMPUS FUGIT . 6 ANYS.

 



Avui fa justament 6 anys que en arribar quarts de vuit del vespre la Nau Gaudí es va omplir a petar , tot i que no hi havia inauguració oficial degut al dol per la tragèdia de l’avió de Germanwings que afectà a ciutadans mataronins, per a l’obertura de Tempus Fugit, una mostra que com molts recordaran i que va reunir a 24 artistes mataronins ( Alís, Brasó, Cabellos, Capitani, Codina, Codina-Esteve, Cusachs,Duran, Garolera, Guirao, Jordà, Lleonart, Manent, Nefer, Parés, Prat Pons, Perecoll, Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Suari, Vilamanya i Vilert) que presentaven obra actual contraposant la seva lectura a treballs realitzats al menys vint-i cinc anys abans. Una exposició que vaig tenir l’honor i el plaer de comissariar , en el concepte i en la realitat plàstica ,i que crec és cabdal per entendre els camins de l’art i dels artistes mataronins  de l’últim terç del segle XX i començaments del XXI.

Avui ,quan ja han passat sis anys crec que es pot analitzar amb una certa perspectiva la importància de la mateixa, els seus pros i contres i com no la transcendència que ha tingut , si és que n’ha tingut alguna.

En primer lloc crec que evidentment  va ser una col·lectiva històrica. A Mataró en els darrers 50 anys sols hi ha hagut tres exposicions que es puguin considerar així , per el que van ser, van significar i per la documentació de coneixement global que van generar.

La primera va ser “Mataró- Dürnau “  (1988). Una mostra més ample en el temps i més esquifida en els participants , en la que van estar presents autors de diferents èpoques ja que anava de Puig I Cadafalch a Torres García fins a Vilert, i Domènec . Una selecció feta sota diversos condicionants que va provocà algunes presències i algunes absències difícilment justificables.



La segona és aquest Tempus Fugit que crec jo va donar clara imatge de la realitat dels vint-i cinc anys posteriors. I finalment la tercera la d’Artistes de Mataró a Nova York ( 2019 ), reduïda als autors de la Col·lecció Bassat marcant ja més una mirada de futur que no de passat.

Tres exposicions amb uns valuosos catàlegs que amb el pas del temps afavorirant l’estudi històric de l’art d’aquets entre segles i que no vull estar de remarcar,  per el d’orgull professional que per a mi representa, porten la meva signatura en els escrits analítics dels mateixos.

Altre element molt a valorar que va ser la gran exposició que va integrar la Nau Gaudí a la ciutat. Malgrat que aquesta ja portava més de quatre anys activa, eren molts els mataronins que no s’hi havien acostat , per desconeixement , mandra  o , per que no dir-ho, per allunyament del concepte artístic cultural que s’hi practicava, en el que els artistes locals n’eren absents.



Tempus Fugit va comportar una presència massiva dels mataronins. Ja va quedar ben clar amb la gentada que omplí l’espai en el dia inaugural, i seguí amb la constant afluència durant tots els dies en que va romandre oberta, que fa que en proporció segueixi essent l’exposició més visitada de tots les efectuades a la Nau i fins hi tot cal remarcar la massiva participació en els visites guiades que un mateix va tenir el plaer de realitzar.

Altre punt enormement positiu va ser el de visualitzar el valor global de la plàstica mataronina, per un llavors i avui mateix , absent de l’activitat normal expositiva de la Cultura Oficial de la ciutat, i fins i tot descobrir artistes mataronins de qui bona part no en tenia cap coneixement. Un valor global que cal extrapolar a l’individual, ja que el nivell de l’exposat denotava una qualitat que marcava unes possibilitats d’èxit  dels seus protagonistes per depassar el nivell en que estaven en aquell moment.



Un valor que va fer que Lluís Bassat hi fixés la mirada i que a partir de l’exposició un bon grup d’artistes mataronins van entrar en la col·lecció el que els hi ha donat una visualització important al poder ser exposats en les diverses col·lectives organitzades per arreu del país i fora d’ell, al costat dels més importants artistes i observar com les seves obres no desmereixen en res el nivell col·lectiu.

I com no que Tempus Fugit fos així el germen de l’exposició a Nova York del 2019 en la que set artistes mataronins van exposar els seus treballs al bell mig de Manhattan en el sempre concorregut Instituto Cervantes.



En l’altre apartat de la balança cal destacar l’escassa transcendència exterior de la mateixa. Com que va ser una exposició gestada des d’Alcaldia i en contra del parer de Cultura, aquesta no va fer ni un pas per publicitar-la, gestar una itinerància que hom considerava com imprescindible, quan no es va dedicar a boicotejar-la de la manera més barroera, com per ex. fer-la desaparèixer de la agenda d’activitats on-line de Cultura Mataró, o no donar-li cap paper de preponderància en l’agenda impresa.

Però el pitjor de tot és que malgrat les promeses fetes de manera verbal i diverses vegades , amb testimonis i sense, i que consten per escrit en el catàleg de l’exposició, no s’ha repetit una mostra d’artistes locals a la nau, amb diferents protagonistes i sota idearis diversos, que estava previst tindria caràcter bianual. Un incompliment repetidament denunciat per mi  i que va acabar amb el meu cessament com a membre del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per  deslleialtat institucional ( té pebrots la cosa, quan un era el responsable de la seva activitat més exitosa. Deslleial?).



Per això ara sis anys més enllà em queda el gust dolç de l’èxit professional personal, la rellevància que es va donar a l’art i als artistes locals, i la reacció dels mataronins àvida de plàstica propera i de qualitat. I com no el gust amarg del fracàs de la nul·la transcendència de futur que va tenir, no essent la primera, si no la única,  d’un cicle que hauria de donar rellevància a l’art i els artistes locals .

Però ara , passats sis anys vull donar encara més les gràcies als artistes participants, a la Núria Poch que tant va fer per a l’exposició i per a conèixer als artistes de Mataró, a Joan Mora , alcalde per un llavors, que va ser insistent en el projecte fins dur-lo a terme i a tots aquells que d’una manera o altre van fer possible que Tempus Fugit fos un èxit històric que es recordarà durant dècades.



Però també vull manifestar que no he oblidat ni perdonat a aquells que van posar tots els pals possible a les rodes per que l’experiència fos un fracàs i especialment vull centrar-me  en  la persona que ha faltat a  totes les paraules donades i que ha falsejat intencionadament la història. Per a ell , Quim Fernández , és obvi que no puc dir-li senyor, el meu menyspreu més absolut i etern.

 Certament el temps segueix fugint i se’ns escapoleix de les mans, però sortosament els records segueixen ben vius i actius. I per els que en vam se protagonistes d’una o altre manera, estic segur que seran un records que perduraran per sempre en les nostres vides.


dilluns, de març 22, 2021

ELS TRESORS AMAGATS DEL MUSEU DE MATARÓ

 



Bona part dels ciutadans de Mataró desconeixen que el Museu de Mataró guarda i conserva una tirada complerta del gravats de Goya, menys un exemplar que va desaparèixer  quan en el Museu desapareixien més coses que en un espectacle del mag Pop.

Que també hi ha dos dibuixos primerencs de Dalí i un bon grapat de peces importants. Un desconeixement degut a que aquestes obres han estat raríssimament exposades en públic. I per altre part no existeix un inventari a l’abastat de tothom per a poder conèixer la realitat dels tresors o no tresors  que acull el Museu de Mataró, que per tant és el Museu dels mataronins.

Durant molts anys aquestes peces han estat en una nebulosa de la que ningú en voli parlar. La seva arribada a la ciutat s’explicava en mil i una històries plenes de cabòries i a qual més inversemblant. Que si en la fugida cap a l’exili algú va deixar el paquet que les aplegava de manera intencionada o per un oblit, que sí naps que si cols. He defensat durant molts anys la teoria que m’explicà el pare, gran amic de Rafael Estrany, que aquest les  va arreplegar dels magatzems que acullin les obres confiscades als republicans, i amb aquests fons va crear i enriquir  el Museu de Mataró de l’època moderna.




La por a ensenyar-les massa i que algú no les reclamés les va fer fonedisses a la mirada pública. Recordo que quan vaig demanar veure els dibuixos de Dalí, em van citar un matí, i amb tot ben barrat me’ls van mostrar. Segueixo sense entendre aquella por ja que un dels dibuixos jo ja l’havia vist reproduït en un opuscle sobre l’art modern realitzat per Santi Estrany. I em van donar fotocopia de la fitxa dels mateixos , tatxant amb retolador negre les dades conflictives  de data d’arribada al Museu i  lloc d’on provenien.

Aquest diumenge a La Vanguardia Josep Playà Maset ens ofereix un magnífic article al voltant de “L’art en diàspora”, (clica aquí) el viatge d’anada i tornada de milers d’objectes artístics, en relació a les 8600 obres que ningú reclamava després de la guerra i que es van repartir entre Museus, espais civils o religiosos. Un article en relació al llibre” Arte, botín de guerra”, publicat per Ed Càtedra, escrit per l’historiador Arturo Colorado especialista en el tema

En l’article se’ns explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57  i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí  i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades.




Els aiguaforts dels desatres de la Guerra van ser exposats al mateix museu el 1945.

Havent quedat clarament demostrat que està documentada la cessió al Museu de Mataró d’aquests obres d’art  i peces històriques  és difícil entendre la por d’abans per mostrar-les en públic, i la negligència d’ara de no fer-ho.

Una part dels gravats de Goya van ser exposats el 1982 quan s’inaugura la remodelació del Museu que deixava de ser local per passar a ser Museu Comarcal. Van ser exposades en unes ben criticables condicions en dos espais del primer pis.

Van tornar ser exposades, aquesta vegada en la seva totalitat, l’any 1996 en motiu del 250 aniversari del naixement de l’artista. Aquesta exposició es realitzà degut a la insistència del món artístic local i amb la més gran de les reticències de Cultura ( regidora Carmina Benito) i director del Museu (Carles Marfà). Va tenir tant ressò que es convertí en itinerant per diversos museus del país, i fins i tot va viatjar  a Mèxic a on es van desplaçar Marfà i Ramon Ramis, director del patronat municipal de Cultura. A canvi va arribar a Mataró una espectacular exposició del gravador mexicà Cuevas



D’ençà aquella exposició sols s’han pogut veure gravats individualitzats en algunes exposicions del Museu i de Ca l’Arenas, encara que el 2014 es van poder visitar un bon gruix al Museu de Cerdanyola.

Ara amb tota la documentació pública i a l’abast de tothom , potser ha arribat l’hora de fer pública de manera global i conjunta aquests tresors amagats del Museu de Mataró. En comptes de prorrogar in aeternum les exposicions , quan estan esgotades tant  per la seva durada com per la manca d’interès, crec que és obligada aquesta mirada interior al tresors amagats.

I és més obligat encara tornar a gaudir de tota la col·lecció de gravats de Goya i més ara quan en aquest any es commemora el 275 aniversari del seu naixement.

Hi posem fil a l’agulla o quedem com sempre com uns capgrossos absoluts

 

 

 

divendres, de març 19, 2021

25 ANYS REVISTART. ORIGINALS D’OBRES DE PORTADA

 


“Revistart” una de les veteranes revistes d’art existents al nostre país ha celebrat ja els seus 25 anys d’existència i per tal motiu ha organitzat una exposició itinerant amb les més importants obres originals que en algun moment han estat portada de la revista, exposició que ha aterrat en aquest mes a la sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona.



No és habitual que moltes poblacions fora dels nuclis expositius importants puguin gaudir d’obres d’artistes tan importants com  ho puguin ser Will Faber, Tharrats, Cuixart, Guinovart, Grau Garriga o August Puig. I que aquests tinguin com acompanyats un ventall d’artistes de cert nivell i qualitat com Carmen Cabaneiro, José manuel Chamorro, Paco Corell, Klaus Erichsen, José Fernández Morán, Ignacio García Ergüin, Milós Gras, Enrique Higuera, Ana mascaró, Norman Narotzky, Pujol Grau I Laura Roca.

L’exposició és com correspon a l’ocasió , diversa en l’estilístic, el tècnic i el conceptual, sense un lligam unitiu, en aquesta ocasió quasi impossible per les circumstàncies que la han motivada, mentre que  en el que pertoca al qualitatiu al costat d’obres altament interessants n’hi ha altres d’un minvat interès.



Òbviament que les peces  estrelles son les que porten les signatures dels artistes importants  que demostren la seva qualitat, malgrat que cap d’elles estaria en el llistó alt de la seva producció. Grau Garriga presenta  una obra dels seus treball de reivindicació de país, mentre que Guinovart sorprèn amb una obra de caire jazzístic tant curiosa com interesant.



L’obra de Cuixart està en aquells interludi entre figuració i abstracció, molt definitori d’una època del sueu fer, a l’igual que Tharrats amb obre de bons dimensions amb una paleta cromàtica llunyana a l’habitual .Will Faber ens ofereix una impactant obra en l’entorn de la seva abstracció informalista,. Finalment d ‘August Puig podem gaudir una obra de joventut en la que ja s’intueix el seu caminar per una obra poètica, propera al surrealisme i a l’abstracció expressionista.



D’entre dels artistes acompanyants sobresurt la potent abstracció de José Manuel Chamorro,  l’espiral de Paco Corell, de reminiscències de Chirino i Oteiza, el paisatge de solituds de García Ergüin, l’explosiva i personal  figuració de Pujol Grau o l’abstracció de Laura Roca.

Tot per confegir una exposició no excessivament brillant però que cal visitar encara que sols sigui per gaudir dels personals treballs del sis grans mestres que en son pal de paller i que mereixen sempre una atenta visita als seus treballs.

25 anys de Revistart

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 26 de febrer a l’11 d’abril de 2021

dilluns, de març 15, 2021

RAÚL CAPITANI. GRAVATS I DIBUIXOS.MUSEU DE LLAVANERES

 



Era l’Octubre del 2016 quan Raúl Capitani ens deixava. En aquests quatre anys i mig que han passat , Cultura Mataró va fer una més que malaurada exposició a la Fundació Iluro , que volent ésser un homenatge era un verdader insult a la seva memòria amb un catàleg en que a més d’un lamentable anàlisi plàstic de la seva obra, no oferia cap mena de currículum ni personal ni professional.



També es va fer un petit i emocionat record a la Casa Gòtica d’Argentona, i ara és el Museu Arxiu de Llavaneres a on havia exposat el 2014 el que aviva la flama del seu record amb una triada exposició de dibuixos i gravats , escollits amb tota cura del fons familiar i posant l’accent en la seva part més expressionista del seu treball que podríem centrar en al primera dècada d’ençà l’arribada a la nostre ciutat.



Capitani era un gran artista, que destacava en el seu domini del gravat, tècnica en la que experimentà fins el darrer moment a la recerca del modus en fer més potent la transmissió del seu ideari  mental a la realitat plàstica, però alhora era un gran dibuixant i un artista de cap a peus dotat d’una gran base intel·lectual, amb  coneixements que depassaven en molt als artístics per endinsar-se en la història, la filosofia i el pensament humà. Ara a Llavaneres queda tot ben palès ja que se’ns ofereix el Capitani més pur, més personal, menys literari i menys decoratiu.



En arribar a Catalunya , Capitani arrossegava la gran càrrega social i política que l’havia fet sortir de la seva Argentina nadiua per recalar en la terra d’ancestres familiars. Una càrrega que es mostra plàsticament amb aquestes  obres complexes, d’aires barrocs, amb mil i un personatges  i mil i un detalls que farceixen els treballs  amb una densitat de difícil digestió però alhora amb l’imant d’una atractiva bellesa.



Ja siguin els seus gravats, com els collages i molt especialment les aiguatintes , especialment aquelles relacionades amb els grans poetes espanyols de la generació del 27, en les que la dolçor tècnica omple de subtilitats el llenguatge plàstic de l’artista.



Una exposició , aquesta de Llavaneres ,que apropant-nos al record del gran artista, ens permet aprofundir en la part més oblidada o menys coneguda del mateix,  a bon segur de les més interesants del seu fer, i ho fa amb l’ajut del gran rigor en que s’ha fet la selecció de les obres , el que la converteixi en una exposició d’obligada vista per completar i/o ampliar el coneixement d’aquest gran artista  que ens va deixar fa quasi un lustre.

Felicitats

Raúl Capitani, gravats i dibuixos

Museu Arxiu de Llavaners. Can Caralt.

del 12 de març a l'11 d'abril de 2021

 

dimarts, de març 09, 2021

_DINS. COL·LEGI D’APARELLADORS. MATARÓ

 



Segueix temporada la sala d’Aparelladors amb la mostra col·lectiva “_Dins” protagonitzada per Ester Aliu, Máximo Almeida, Roser Busquets, Antoni Luis, Teresa Roig, Luisa M. Segura i Manuel Vegas.

Una mostra col·lectiva, sols s’estructura en aquest sentit de col·lectivitat quan entre els actors de la mateixa existeix un fil potent que vertebra la seva creació o la seva intencionalitat. No és aquest el cas en que sols el dibuix i la monocromia no son elements suficients per bastir l’entramat adequat que aguanti la mostra, ja que l’element essencial no s’explicita en el comú, per més que es palpi en el rerefons del conjunt i s’expliciti en la individualitat.

Així en aquest sentit conceptual, l’exposició passa de ser una mostra col·lectiva a un seguit de mostres individuals que intenten oferir, sense aconseguir-ho una exposició coral.



Dit això , el que implica el fracàs de la col·lectiva, s’ha d’apuntar que aquest fracàs coral  queda superat, davant l’interès particular dels diversos solos que la conformen. Solos especialment brillants en el cas d’Esther Aliu i Luisa M. Segura. Tant Aliu com Segura estan en el moment àlgid de la seva creació, ambdues semblen haver-se alliberat del passat i ara campen lliures i dominadores del seu llenguatge i la seva intencionalitat.



Queda molt lluny d’ara mateix aquelles aquarel·les quasi híper realistes amb que Segura s’estrenava per els nostres verals. Ara el realisme és menys real i més conceptual. Els treballs que darrerament ens està presentant en aquesta sèrie que podríem dir de l’home invisible, ens ofereix perfecció, intencionalitat i rotunditat plàstica. A més emanen un atractiu comunicatiu que atrapa a l’espectador obligant-lo a depassar la formalitat de l’exercici tècnic per endinsar-lo a reflexions molt més profundes.



Fet força parell succeeix en el cas d’Esther Aliu a qui artísticament sembla haver-li anat molt bé aquests temps estranys. El tancament envers si mateixa sembla hagi concentrat la seva gran força plàstica comunicativa, allunyant-se de la disparitat que a vegades la dominava. Ara la seva potència es tan gran com aquest superar els marges que ella mateixa explicita realment en el muntatge de les obres, en aquets puzles complexos relligats en si mateixos que atresoren un carrega plàstica i dinàmica que subjuga i sedueix. Simplement esplèndida.



Tots sabem del perfeccionisme realista de Máximo Almeida que en aquest cas fa un reduccionisme experimental per centrar-se en la petitesa de les coses, en la poètica del quotidià, a la cerca de la força dels objectes que ens envolten, a voltes com si fossin invisibles. La perfecció de les petites coses i de les petites obres.

Antoni Luis en canvi ens ofereix l’entramat arquitectònic ocult amb el que basteix els seus treballs, relacionats també amb l’íntim i el quotidià. I ho fa amb una perfecta dissecció oferint-nos per un cantó  l’entramat geomètric / volumètric de les mateixes i per l’altre el resultat final sense el toc de color que les caracteritza i les porta cap el món pop, com si les hagués rentat amb lleixiu l per tant decolorat.



Roser Busquets també fa palès el domini de l’ofici  i de la intencionalitat, en aquest cas amb un llenguatge de caire més subtil i poètic ,amb les mans i els  objectes  , ben contrastats amb un oportú color vermell que els hi dons força i alhora calidesa.

Teresa Roig sembla voler atrapar l’espai amb els seus jocs geomètrics i la interacció del blanc i negre, de la llum i les ombres. Roig arribada fa poc a una creació més constant i continuada segueix demostrant que té molta coneixença d’art i que ara explora de quina manera es pot expressar millor.



Finalment Josep Vegas  de nou juga amb la teòrica simplicitat de la línia i el disseny per atrapar la mirada i mostrar el seu potencial, que com va quedar ben palès a l’expo de la Fundació Iluro és prou important.

Resumint doncs, exposició que exigeix una mirada individual  que supera en potència, i per molt, el desig col·lectiu dels seus participants.

 

dimecres, de març 03, 2021

FUGINT DE QUÈ I CAP A ON. RAMON LLINÉS. ESPAI CAPGRÒS



Hi ha exposicions de les que un en surt doblement satisfet  ja que a més de que l’exposat li ha estat plaent , un pensa que el resultat final de la mostra serà molt important per l’artista protagonista.

Aquest és el cas de l’exposició de gravats que Ramon LLinés presenta a l’espai capgròs en el que és el seu debut expositiu individual i en el que demostra que el seu esforç ha valgut la pena consolidant així la seva qualificació d’artista que anat llaurant en els darrers  anys amb la seva constant presència en moltes exposicions col·lectives.



Ramon Llinés, mestre i llicenciat en Belles Arts, s’ha dedicat essencialment en la seva vesant creativa, al món de la il·lustració, en el qual la idea generacional ve per part d’un altre autor, i l’il·lustrador n’ha de fer la translació plàstica. La creació en canvi es fonamenta i s’estructura ne una idea pròpia el que provoca un capgirament de plantejaments.



Llinés va arribar al gravat , pressuposo que per curiositat tècnica, i com hom que s’hi apropa va quedar enganxat a les seves xarxes. Essent a més com és un home metòdic, ordenat, saberut, constant i perseverant, el normal és que al final es sortís amb la seva i en l’aprenentatge propi i dels seus companys, anés fent un caminar lent, humil i silenciós fins que ha arribat a assolir la suficient dignitat com per deixar l’anonimat de les col·lectives amb la gent del gravat i especialment de Tarlatana 17, per presentar-se individualment amb aquesta mostra a l’espai capgròs.



Mentalment però la il·lustració segueix ben present en la seva ànima d’artista i en “Fugint de què i cap a on” títol amb que ha batejat l’exposició, Llinés il·lustra amb saviesa el drama dels refugiats, i no ho fa mitjançant obres evidents de caire figuratiu ans el contrari, ho fa amb obres que ens interroguen, ja sigui amb la seva visió de multituds com  amb el ritme gestual que dona a certs treballs, o a aquest hemisferi celeste que agafa dimensions de solitud en la immensitat del desert o de la mar, o amb el gest i el color que marquen clarament les seves intencions.

Tècnicament molt acurat, ja sigui amb la punta seca, el carborundum , i amb l'ús de planxes de PVC, i visualment atractiu, Llinés obliga a l’espectador a depassar la bellesa formal dels seus treballs per endinsar-se en una reflexió més profunda, en una exposició de recomanable visita que ens ofereix un nom nou al llistat de bons artistes de la ciutat.