divendres, d’agost 31, 2012

RETRATS , RETRATISTES I RETRATATS


 

 

Fa poc més d’un any que un Ajuntament em va convocar amb urgència per a tal de recavar la meva opinió al respecte d’una obra d’art , exactament d’un retrat d’un personatge il·lustre de la població.

La pregunta era doble. Per un costat estava en si el considerava acabat ja que era de factura actual i no reflectia el que podríem dir tots els ets i uts del retratat. Per l’altra, si considerava que aquella obra responia a l’encàrrec de fer un “retrat” per a magnificar la figura de l’egregi ciutadà.

La meva resposta va ser clara. L’obra estava acabada dons així ho considerava l’artista que l’havia signada. Per altra banda , obviant de si era una obra que m’agradava a mi o no, era una obra que responia a l’essència del que cal considerar retrat públic , en el concepte més genèric del mateix.
 

 
 
Avui m’ha retornat l’ anècdota a la ment  davant d’aquest magnífic article . “Los feos y costosos retratos públicos “ que  publica “El País” ,en relació als retrats hagiogràfics dels ex ministres , encarregats per ells mateixos a les “figures” del retrat capitalí.

Un article encertat , real i punyent que hauria de servir per començar a donar per finiquitat aquest costum , absolutament fora de raó i ús. Un costum que denota la vanitat d’aquells que per un temps , molt o poc, van ocupar un càrrec , no per decisió del poble i sí del manaire de torn. Un càrrec que evidentment se’ls hi ha pujat al cap , o potser pitjor, a l’ego més reconcentrat.
 

dijous, d’agost 30, 2012

JOSEP MUNNÉ. OBERT AL MAR


 

L’artista llavanerenc Josep Munné ha estat l’encarregat de donar el tret de sortida a la temporada artística mataronina tot inaugurant a Ca l’Arenas la mostra “Obert al mar” inclosa a “ Mar de fons” , aquest petit cicle expositiu que de la mà de l’Associació Sant Lluc ha servir com a passera transversal per unir la passada temporada i aquesta que ara s’inicia.

Josep Munné és un veterà artista ( S.A. de Llavaneres 1933 ) prou conegut en les nostres contrades malgrat que darrerament hagi estat un xic avar en les seves presentacions públiques. Figuratiu en essència, conceptes i materialització, ha trobat de sempre en el camp de les marines i de la figura , en especial la femenina , els elements adients per expressar-se pictòricament en un concepte d’arrel clàssica en el que mou amb habilitat i solvència, per obtenir uns resultats que responen perfectament als canons de la pintura tradicional.

Emmarcat ideologicament en la pintura lumínica de Sorolla i influït per Rafael Estrany amb qui es “relaciona” amb les figures protagonistes d’aquesta pintura que es podria definir com “de platja”, Munné cerca en la llum la seva raó artística a.lhora que fonamenta en ella tota la seva intencionalitat creativa.

Una llum que l’obliga a acotar la seva paleta , que a més a més i d’un temps ençà ha patit d’un reduccionisme que l’ha portat a virar cap el que hauríem de dir “gamma de blancs” , amb el subsegüent perill d’enfarinar les obres , tal i com succeeix en diverses ocasions.

Com queda ben palès en aquesta exposició, l’obra de Munné és una obra correcte en la formalitat. Fidel a un estil i concepte, sense deixar marges per aventures que poguessin “descontrolar” el global, fa que el seu treball sigui ben valorat per parts dels afeccionats al classicisme en aquesta temàtica ja que troben en l’acurat treball de l’autor aquella comunicació estètica fonamentada tan sols en la bellesa formal.

Però és clar. Alguns , - entre els que em trobo-, som amants d’un art al que a més d’exigir uns conceptes arrelats en la base, gaudeixin d’un cert ris pictòric que marqui el neguit creatiu de l’autor, i com no provoqui un estímul reflexiu en l’espectador.

Un neguit inexistent en aquesta ocasió, que marca de manera definitòria el senti creatiu d’aquets veterà artista dominat per l’aparença, la bellesa formal i el concepte tradicional que no pas per la trempera d’aquell que vol anar més enllà.
Josep Munné. Obert al mar.
Ca l’Arenes . Del 24 d’Agost al 23 de setembre de 2012

dimarts, d’agost 28, 2012

PER APLAUDIR , …. I MOLT


 

Recuperàvem ahir les imatges de la magistral conferència de Jordi Bonet a la Nau Gaudí, tot reflexionant al voltant de l’oblit involuntari en el que cauen moltes iniciatives , per positives que siguin , en el desert comunicatiu en que es converteix el temps vacacional de l’estiu, malgrat la presencia sempre viva de les xarxes socials.

Continuem avui en aquest camí per fer-nos ressò , i alhora aplaudir de manera ben intensa , dues accions patrimonials molt importants que han succeït en el nostre entorn en aquest període canicular i que cal celebrar i magnificar en el que valen. Per un costat ens trobem amb la compra per part de l’Ajuntament d’Argentona de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch ,i per l’altra l’acord aconseguit per fer més visible , - jo diria que visible -, el conjunt monumental de la Capella dels Dolors.

Us deixem aquí els enllaços amb les notícies publicades en el capgros.com ( Capella dels Dolors , Casa Puig i Cadafalch) que deixen ben explicites les raons i les circumstàncies . Per la nostra part res més que remarcar la importància de les mateixes.

En el que pertoca a Argentona , pel fet de tancar la lamentable història de la casa estiuenca de Puig que estava en un deteriorament greu. Un tancament que obre , malgrat la crisi , una possibilitat cultural molt important que bé faria l’Ajuntament de consensuar amb les forces culturals de la vila, no fos cas que com en tantes altres ocasions , a Argentona i a molts indrets , el resultat esperançador de la proposta esdevingués un veritable fracàs. Crec i espero que no serà així, i com argentoní  del Recull enciclopèdic , poso la meva col·laboració a disposició de qui s’escaigui.

Per la part de la capella dels Dolors , crec que tots hem d’expressar un rotund: Ja era hora. Era una absoluta vergonya que un dels pocs tresors monumentals dels que gaudim a la ciutat fos pràcticament invisible per el públic en general degut a la seva “peculiar” política d’obertura al públic.

Ara , tot serà diferent i tots , començant per els propis mataronins , tindrem ocasió de visitar de manera habitual el Conjunt Monumental i el podrem convertir en lloc de lluïment davant dels nostres visitants. Per això estem molt satisfets de l’acord aconseguit entre la Parròquia , el Museu Arxiu de Santa Maria i l’IMPEM. Un acord magnífic que celebrem amb joia , i davant de la importància del mateix fins i tot deixem de costat que l’IMAC no hi tingui res a veure , fet al voltant del qual bé es podria aprofundir.
 



I ja que parlem de l’IMAC bo és que també rebi la nostra felicitació per el cicle que ha organitzat al Clos de Torre LLauder , conjugant de manera ben escaient història , art i jazz. Un cicle del que lamentablement no podrem gaudir ja que totes les actuacions coincideixen amb inauguracions d’exposicions , com és el cas del Capgròs, i molt especialment amb la de la Col·lectiva del Sant Lluc i la retrospectiva de Josep Serra amb motiu del seus 30 anys de vida creativa. Una lamentable coincidència que no ens ha de obviar la merescuda felicitació per la pensada.

 

dilluns, d’agost 27, 2012

GAUDÍ VIST PER JORDI BONET

 

 
 
 
Si ahir parlàvem de Subirachs i la Sagrada Família , bo és recordar ara la magistral conferencia que Jordi Bonet ens va oferir el passat mes de juliol a la Nau Gaudí, al voltant del mestre Antoni Gaudí.
L’estiu a vegades deixa en l’oblit certs actes que bé mereixen ser recordats. Per que no caigui en aquest oblit aquí teniu l’enllaç que ens recorda tan magistral conferència.


dissabte, d’agost 25, 2012

BOMBOLLES


 

 
Ara fa justament un mes que vaig estar esmorzant a Borja, aquest petit poble agrícola de la província de Saragossa, conegut per el seu vi i per ser el lloc de naixença de St. Francesc , de Borja , és clar.

Anàvem camí de Tarazona i del Monestir de Veruela i varem decidir parar a esmorzar. És fàcil de recordar dons va ser un bon àpat amb un potent pernil , sec amb el vent del Moncayo que domina la plana, i amb un bon vi de la terra  que van agafant mica en mica anomenada. Encara que potser és més fàcil de recordar ja que a Borja varem tenir una d’aquelles anècdotes que es recorden en anys. Havent omplert el dipòsit no ens va semblar malament esmorzar al bar del costat de la benzinera , d’aspecte absolutament normal. En entrar, ràpidament varem entendre que ni la noia del taulell , ni les senyoretes de la barra , ens podien oferir el menjar que la meva dona i jo desitjàvem. Eren les deu del matí.

Vaig esmorzar a Borja però no em vaig parar a visitar el poble i per tant no vaig poder fotografiar l’Ecce Homo que ara és famós arreu del món per la “desgraciada” (?) “restauració” (?) del mateix. Encara que queda clar que d’haver fet la visita, hauria passat per alt del tot aquella obra descolorida , sense cap mena de vàlua artística.

I aquí rau el quid de la qüestió, la vàlua artística. Ningú amb el més petit senderi li atorgarà cap valor ala pintura de l’Ecce Homo, realitzada en el segle XIX , a bon segur que per algun artista afeccionat de la zona.  Era una obra amb una clara funció religiosa, però sense cap mena d’ambició artística. Ara , una anècdota , dons tan sols així es pot definir l’acte , l’hi ha donat una anomenada que demostra la fatuïtat la globalitat.

Sortosament puc observar que per part de les autoritats civils i religioses del poble i el bisbat de Tarazona s’ha pres un camí tan assenyat com deixar les coses en el nivell que pertoca i dintre d’un temps , apagada la flamarada que avui mateix ha portat cues a l’església, ja es decidirà l’oportú, que segurament serà el tapar definitivament l’obra pictòrica , que no d’art.

I és que no tot l’antic és bo, important i cal resguardar-ho com element històric. Fa uns anys , una important catedràtica d’art medieval, m’explicava desesperada que a Catalunya , la simple sospita de un possible vestigi romànic, podria provocar destrosses en peces valuoses del gòtic o del barroc, tal era , - i és- la força del romànic en l’imaginari cultural del país.

Bo és dons que el seny sembla que domini i que dintre de poc tot tornarà al seu nivell. I és que en això de les restauracions n’hi ha un munt per a dir. I de les “adequacions” també. I fins i tot , a alguns d’aquests malefactors  s’els glorifica, com és l’esgarrifós cas de Subirachs , malmetent del tot la mirada de Gaudí a la Sagrada Família,  que com en el cas de Borja esperem que amb el temps algú tindrà senderi i taparà el munt de barrabassades que tan egregi escultor pretén deixar per a la història.
 

dimecres, d’agost 22, 2012

ROSA AMORÓS. AL TALLER

 


 

El Museu del Càntir , i tal com correspon a la seva funció, ens ofereix cada any en arribar la Festa del Càntir i la Fira de Terrissa una exposició individual d’algun dels més afamats ceramistes , que enguany agafa el protagonisme de Rosa  Amorós ( Barcelona 1945 ) en la mostra que porta per títol “Al Taller”.

Rosa Amorós és certament ceramista , ja que és en aquest concepte tècnic en el que mou el seu fer creatiu , però és obvi també que la seva obra , com la de tants altres companys que com ella es mouen en els camps de la ceràmica que podríem considerar contemporània , depassa el simple significat definitori per , al meu entendre , esdevenir una conreadora del volum ( escultora) amb la peculiaritat del material i la tècnica emprada per realitzar les seves creacions (ceràmica ).



Escultora doncs , l’obra de Rosa Amorós s’exigeix en uns conceptes que ella mateix defineix com : “..."La força de la vida, la passió, el dolor, el plaer... L'emoció davant d'un paisatge, la quietud d'un mar en calma, la profunditat d'un abisme, la música d'una tempesta, l'enigma d'una pedra. Les dèries, la intuïció i l'atzar són les meves eines. Pretenc que la meva obra sigui un detonant, que emocioni”.
 



 
Uns determinants sensitius que s’expliciten en unes obres intenses , atapeïdes , enormement tàctils, que en la seva rugositat d’arrels i conceptes magmàtics , provoquen en la primera mirada un cert distanciament de l’espectador que queda sorprès i desconcertat per l’ impacte  de la força conceptual , però que al poc , sotmès al global de la mostra , va entrant amb intensitat en el joc de les textures , els cromatismes , les formes , en una paraula en la veritable interioritat de la creació de l’autora que surt així guanyadora del repte comunicatiu.
 




Una comunicació que s’arrodoneix mitjançant les obres d’arrel pictòrica que completen la mostra i que depassant el contrast de la bidimensionalitat expliquen amb tota claredat el concepte artístic i sensitiu de l’artista. Un concepte que queda ben clar en el paràgraf final de l’escrit d’Isabel Carballo en el catàleg ( un escrit que no fa justícia a l’artista i menys a la seva obra , present en l’oblit ) , quan diu : ... veiem com ens parla de l’ésser humà, en el seu sentit més essencial, del seu destí, de la negació de la realitat , de l’assumpció d’aquesta , i finalment de la natura i el seu ordre “.

Una exposició que recomanem amb plaer , per degustar amb calma i a petits glops i sense espantar-se si un s’acosta a la llista de preus de les obres , absolutament impropis i desmesurats.

Rosa Amorós. Al taller
Museu del Càntir. Argentona
Fins el 16 de setembre de 2012

dimarts, d’agost 21, 2012

7 ESCULTORS






Segueix “Art i gent” , la galeria argentonina que dirigeix Kim Queralt , el seu caminar expositiu quan ja ha acomplert el seu segon aniversari. Un caminar amb alts i baixos , amb exposicions interessants i d’altres que es poden fàcilment oblidar , però intentant sempre fer una aportació en la mesura de les seves possibilitats. Una aportació que assoleix nivell de brillantor en aquesta mostra “7escultors” realitzada en la coincidència de la Festa Major d’Argentona i que un va tenir el goig de presentar , tal i com feia ja en el catàleg amb l’escrit que aquí reprodueixo:

“....l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista”.  
                                    Giorgio Vasari 

 Fàcil és pensar que la primera obra “artística” que va néixer de les mans de l’home va ser una escultura, en el natural desig de representar-se a si mateix o als essers o elements que l’envoltaven .

Des de les Venus de Willendorf i de Lespugue , considerades les primeres grans escultures prehistòriques, amb uns 30.000 anys d’antiguitat, fins avui mateix , l’escultura ha servit per expressar mitjançant el volum,  les realitats, emocions i sensacions dels seus conreadors, sempre amb una funcionalitat ben determinada.

Ha estat però amb l’arribada de l’edat contemporània quan amb l’aparició de nous materials i tècniques , l’escultura ha assolit el màxim nivell de creativitat omplint tot el ventall de possibilitats de la creació artística, des del realisme més pur fins al concepte més abstractiu. Un fet que s’evidencia en aquesta magnífica mostra que ara se’ns presenta.

Set escultors divergents en el concepte , el material, la tècnica , la forma de concebre l’obra, l’estilística..., diferents doncs en el fons i la forma  , desenvolupen al màxim les possibilitats que la tridimensionalitat els hi dona per oferir-nos una veritable simfonia , sense nota discordant , davant la qual no ens queda més remei que submergir-nos en les emocions que ens ofereixen per intentar copsar el màxim de les seves sensibilitats i poder restar embadalit per les mateixes.

Set escultors capaços de reduir el material a la forma que existeix en la seva ment, tal i com exigeix el cànon. Set escultors que ens conviden a deixar-nos seduir per tan emocionant i personal proposta.


Una exposició, aquesta de “ 7 escultors” que malgrat els inconvenients espaials que impedeixen una més correcte visió de les obres , presenta un gruix qualitatiu prou estimable com per fer-ne esment i per recomanar la seva visita, en especial per el nivell que expressen dos joves autors , Marc Sala Audet i Carles Piera , que mostren un veritable domini , no tan sols del que podriem considerar nous conceptes escultòrics , ans també ofereixen una veritable demostració d’ofici , tant en l’aspecte tècnic com en el que podríem dir passional.

Carles Piera és un jove creador d’origen multi disciplinar que aposta per l’expressió tridimensional com a forma de donar vida plena a les seves metafísiques experiències plàstiques que van molt més enllà de la bellesa formal, - que hem de dir és molta i ben seductora -, per obligar-nos a una reflexió en el que pertoca a la vida , el pas del temps i l’existència. Obert a múltiples lectures , Piera vol despertar interior de l’espectador , que no el neguit , per motivar-lo per volar en ales de la seva sensibilitat a la recerca de respostes que poden ser transcendentals.

Marc Sala Audet , encara que sembli establir un diàleg ben contrari al de Piera, el cert és que juga les seves mateixes armes. Però mentre que Piera busca la potència en un diàleg ínitm , Sala Audet aposta més per una contundència formal, mitjançant aquesta multiplicitat quasi seriada de rostres que en la seva ambigüitat externa, esdevenen per l’espectador en representació de si mateixos. Una línia , molt en el camí que li va merèixer la selecció en el Vila Casas , i que fa avinent la potència i el futur que sembla atresorar.









Pol Codina ha fet aposta per obra ja coneguda i per tant no ha donat lloc a la sorpresa. Però el fet de la coneixença no esborra la qualitat que es fa avinent a tot aquell de qui era desconegut.



L’autora càntabra Gema Labayen i la barcelonina Francesca Poza també superen amb nota alta la seva presència. Ambdues aposten per les formes , els volums i la textura com els elements claus però ho fan de manera diferent. Mentre Labayen té en la subtilesa l’element clau per endinsar-se en la sensibilitat de l’equilibri dels seus volums que conviden a ser acaronats , Francesca Poza en canvi es decanta més per una línia més introspectiva en la que amplifica les dues cares de la moneda , la suavitat i l’aspror , aconseguint així una lectura més directe d’uns volums que volen volar però que també volen mostrar l’altra cara més amagada, la de les imperfeccions. Unes obres , les d’ambdues autores plenes de seducció i vàlua.




Finalment a Paco Abellán i a l’artista de Burbáguena ( Teruel) José Azul  els hi toca la cara més aspre , la que correspon a l’escultura més en l’ús d’elements metàl·lics , mecànics , de reciclatge en una paraula. No podem negar que Paco Abellán ha millorat força en els darrers temps, però és igualment evident que li manca un sentiment de síntesi, d’eliminació de l’anècdota, per donar puresa als seus treballs que pequen d’un garbuix que els fa de difícil digestió.




José Azul en canvi és un tot terreny. Com fill d’una terra aspre que obliga a una lluita continua , Azul explosiona en cada peça. Per un cantó és capaç d’assolir una senzillesa poètica en les seves peces de mida petita , com desbocar-se quasi sense control en les obres de mides superiors en les que conjuga bons encerts amb treballs menys encertats a bon segur degut a la manca de concreció que sempre tot artista ha de tenir in mente per poder arrodonir encertadament el seu treball.

7  Escultors , 7 artistes , 7 mirades, les que ens ofereix fins el 5 de setembre l’argentoní espai d’Art i gent. No enganyo a ningú si recomano la seva visita , malgrat , com dèiem abans , les condicions espaials del muntatge de l’exposició.

dilluns, d’agost 20, 2012

PERSIANES AMUNT






Encara que ja fa uns dies que el despertador sona irritant , per cert,  més aviat que mai degut als serveis reduïts de transport a l’estiu , i em fa evident el retorn a la vida laboral, el cert és que la mandra , i a bon segur la calor, m’han fet obviar el retorn a l’habitud de tot l’any i m’ha fet fugir i recular davant del fet de reiniciar l’activitat d’aquest blog ja que , complidor com intento ser sempre , sé abastament que pujar la persiana comporta una certa obligació autoimposada de mantenir una correcta periodicitat en la publicació dels post.

Però avui dilluns , amb ja un notable augment en la tasca laboral i tot veient que la ciutat comença a recuperar el pols , m’he sentit prou motivat per recuperar el to , i més veient que en aquests dies ja comencen a aparèixer fets d’actualitat que be haurien de merèixer un comentari propi. Això per no parlar d’algunes exposicions properes, i encara vives , que bé mereixen l’oportú comentari.

Tot això sense oblidar el record viu, fresc i encara palpitant, d’unes magnífiques vacances que han servit , potser com mai, per recarregar piles i que ens porten camí d’una nova temporada que s’albira amb poques perspectives i il·lusions. Unes vacances amb les noms de Hopper i Kirchner en l’excel·lència de les seves exposicions . El Monestir de Veruela en el goig del patrimoni ben recuperat. El Museu d’Art Abstracte de Cuenca , orgàsmic fins a no poder més. I en el contrapunt la més que avorrida exposició al voltant dels darrers Rafael.

Un munt de coses a comentar i de les que caldrà parlar amb pausa. Potser per això deixem per demà el primer capítol , mentre que avui presideix , en certa manera poètica i encisadora , aquesta posta de sol , a Monreal del Campo , a les terres de l’Aragó, frontereres quasi amb les terres de Castella (Guadalajara ). Una imatge que la bona amiga ,excel·lent coneixedora d’art i més que excel·lent fotògrafa , Cristina Villa, qualificava com un veritable paisatge amb “aires” d’Urgell.

Que el seu aroma de bellesa i serenor presideixi aquesta nova temporada del blog que avui encetem , tot aixecant persianes.