EROSIÓ. POL CODINA

 

Pol Codina va esclatar com artista  de ben jove  amb tan sols 22 anys d’edat i uns estudis de disseny industrial a la butxaca, i ho va fer amb una escultura d’una estructura vertebrada al sant Lluc del 2005 iniciant una explosió meteòrica que comportà un aprofundiment en la línia d’aquesta escultura, la realització amb el seu pare de la gegantina escultura del peix de la seu central de Caixa Laietana, actualment i de manera lamentable en un estat de deteriorament important, i acabant el 2009 amb l’obra “Gràvida” una obra  d’altíssim nivell que es troba en l’actualitat en el MEAM.

Públic i crítica estàvem rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Amb aquests bagatges Codina ocupava els espais del Monjo , i en comptes de fer un tour de força mostrant tota la seva potencialitat de futur, va malmetre l’exposició amb una retrospectiva dels 5 darrers anys, quan hi havia molt poc passat i en canvi , sí un amplíssim futur.

Aquella exposició va ser l’inici del pas del desert que durant una dècada ha realitzat l’artista. Obligat per  necessitats vitals a dedicar molt de temps a les tasques d’ofici de la serralleria artística familiar i a la seva passió per recuperar la forja com un element artístic i cultural important, crec que aquest esforç va esgotar en part la seva  faceta més creativa i artística a la que cal dedicar una ment lliure, fresca i fora de les preocupacions quotidianes. En aquets temps, les seves esporàdiques presències ens parlaven massa d’un dejà vu, mantenint això sí el to d’una dominador tècnic, però no deixaven de ser un donar voltes sobre el mateix de feia molts anys.

Ara però a la Destil·leria , Pol Codina amb l’exposició “Erosió” sembla cridar amb força el seu esperat retorn a la creació potent , amb una exposició  bigarrada de peces i conceptes  en la que es reafirma en el seu passat artístic però alhora obre noves portes i finestres senyalant nous camins que semblen prou gratificants en l’artístic, confegint en aquesta certa disparitat un llenguatge potent i atractiu  de visita plaent i amb l’alè d’un cert misteri planant per tota l’exposició.

L’exposició és de mirada complexa ja que Codina en realitat presenta tres exposicions en una. Per un costat reafirma el passat, amb  obres més de la línia de forja artística, culminades per el vaixell mogut en aigües embravides. Demostració d’equilibri i ofici, apropant-se  cap el decoratiu però mantenint intenció i capacitat de seducció.

La segona part d l’exposició està formada per les seves estructures mòbils,  unes estructures atractives per se, però alhora massa pesants amb el que es perd el sentit de moviment. Certament hi ha mòbils immòbils, com per ex. l’escultura penjada de Chillida al parc de la Creu a Barcelona. Essent enormement pesant un té la impressió que sols en tocar la començaria a cimbrar. Però aquest no és el cas.

El rei dels mòbils mòbils, i valgui la redundància,  Calder , era home d’escultures altament pesants, que en el moment en que s’enfrontava a les seves estructures mòbils, les alleugerava fins el grau màxim. Ara s’obre  un nou camí per a Codina, en el que cal triar l’opció. Penso que està més en el camí de Calder però per aconseguir-ho cal un procés de depuració intens i profund.

Però per a mi la veritable ànima de Codina està en la tercera part de l’exposició. Allà és on rau el veritable Pol, juganer com un nen en els mòbils, i professional de l’ofici en la primera part. Aquí ens trobem a un escultor agosarat que sabedor de que disposa de les eines tècniques per arribar al que pretén, ha cercat en l’ànima allò que volia expressar .

 I ho fa amb un grup de peces contundents , molt en el concepte d’Oteiza de creació d’espais, volums i buits, a las que ha dotat alhora d’un sentit de moviment amagat , com si de peces de Berrocal es tractés, i a més amb una pell exterior  natural i verge , fugint d’acabats fins, metal·litzats i polits , en la recerca de la bellesa del material pur i concentrant la força en l’interior  fugint de l’esquer de l’escultura “bonica”.

Acompanya aquest seguit de potents peces, una sèrie de treballs de menor mida, quasi bibelots, realitzats amb aram degudament tractat per assolir el color verdós del coure . Son simplement petites notes, quasi unes gotes metàl·liques, que denoten un ritme desenfrenat, en aquest cas amb una estètica visual més llaminera, però que alhora denoten profunditat en la creació  i gestació.

Certament l’exposició m’ha agradat malgrat les seves mancances. Ho ha fet per que després de massa temps, ens torna a aparèixer l’artista, el que neguiteja en la recerca de nous camins, no el que es conforma amb allò que sap fer molt bé, sinó el que cerca nous reptes i noves aventures.I certament aquests nous reptes em semblen molt interessants i desitjo veure per quins camins evolucionen.

Per això aconsello la seva visita. L’espectador es trobarà en part al Codina forjador ja conegut, però per l’altre observarà un futur que es promet més que interessant.

 

FORJANT CAMINS . POL CODINA

No totes les exposicions son igual d’importants. La importància de les mateixes rau no tan sols a l’espai que es realitzen i sí principalment en el sentit que aquella exposició té en l’esdevenir del creador.

En Pol Codina exposa aquests dies al Museu Arxiu de Llavaneres la seva mostra “Forjant camins”. Una mostra important per l’ indret, dons tots sabem que actualment Can Caralt marca pedegree, però principalment per el fet de veure si l’artista era capaç de sortir d’aquesta mena d’atzucac en que estava ficat, i el cert és que l’exposat marca ja uns vectors de recuperació que cal valorarpositivament i que nosaltres celebrem.

Pol Codina va començar molt jove en el camp creatiu. Ho va fer a més amb un èxit total amb un esclatant reconeixement de públic i crítica , rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Unes característiques que li van dona una prematura maduresa en dues obres d’alta qualitat com ho son el peix de la seu de la Caixa Laietana o l’escultura “Gràvida” que es troba en el MEAM.

Lògic era doncs que després d’un esclat tan espectacular apareguessin dubtes,  alguns moments d’una certa relaxació creativa quan no d’una certa sequera de noves idees, que son justament els que ha viscut en aquests temps, amanits a més a més amb el seu més que desafortunat cartell de Les Santes. Aquesta exposició havia dons de marcar tendències i senyalar un camí de futur, pel bo o per el dolent.

I el cert és que les llums tornen a aparèixer en el seu fer . En les seves noves peces reapareix el creador potent capaç de generar vibracions comunicatives intenses , com es fa palès en el seu autoretrat o en aquestes peces d’arrels mitològiques . 

Unes peces vibrants per si mateixos però que no acaben d’assolir la seva plenitud ja que en totes elles apareix com un cert temor a la duresa formal, o a no ser compreses . Llavors sorgeix un element explicatiu que maldestrament trenca l’harmonia formal, i especialment la potència espiritual, rebaixant-les a uns camins més decorativistes.

Així la gran potència del Minotaure , amb un cap banyut espectacular, s’esfilagarsa, i mai tan ben dit, amb el fil daurat i amb el muntatge general del conjunt , amb una base desaprofitada ja que per se és una magnífica escultura , el que converteix el tot en un conjunt massa explicatiu. El mateix hauríem de dir del Prometeu encadenat , exultant de força i vigor , però llastrat per un encadenat feixuc que acaba dominant i per tant encarcara el conjunt. O els afegitons cromàtics i purpurinats de certes peces.

Pol Codina hauria d’entendre que la seva gran virtut és la de la força i potència que sap engendrar en les seves peces. Una força que curiosament es situa en dos camins que semblen contradictoris, com ho son els seus treballs més esquemàtics i simplificats , quasi minimalistes , o justament els contraris , els més exacerbats , aquells que podríem definir com d’estètica “fura dels baus”. En ambdós estilístiques els resultats son espectaculars , però en canvi baixen de nivell quan esdevenen més asèptics i explicatius , per no dir quan redueix el seu nivell per assolir una vesant més decorativista.

I és en aquest camí potent en el que cal cercar el futur i crec que és el que s’apunta en aquesta exposició malgrat els deixos que es mantenen i que hem comentat , dels que s’ha de desempallegar per seguir essent el Pol Codina que tots , i ell el primer , volem.

Una exposició que cal visitar i gaudir malgrat el seu més que atapeït muntatge ( sobren la meitat d’obres ) . Un detall que l’artista hauria de cuidar més, ja que no permet la més adient contemplació del seu treball de la manera més acurada , alhora que confon a qui no coneix la seva trajectòria amb el desgavell del passat i el futur.

Una exposició molt important per a Pol Codina i de la que n’hauria de treure positives lectures , en el conjunt del molt de bo que hi ha i dels defectes que cal polir per seguir essent el que tots pensem que és , un bon escultor amb un poderós futur i camí. Un camí que sens dubte va forjant .

( Les fotografies han estat estretes del fb de l'autor)

CARTELL DE SANTES 2013. POL CODINA

Si la primavera comença quan ho decideix el Corte Inglés, les Santes comencen quan es presenta el cartell, és a dir avui mateix. Així aquest vespre, a Can Palauet i com a primer punt del plenari de Santes s’ha destapat l’obra que oficialment ens convidarà a festes per allà finals de juliol. El seu autor Pol Codina.

Com que primer crec que cal fer el veredicte i després fer-ne les consideracions , val la pena començar curt , ras i al pal per dir que, malgrat estar plenament convençut de que aquest serà un cartell del gust de la majoria i que gaudirà d’un bon èxit, artísticament parlant , que és del que es tracta, hem de dir que és un cartell fluix , força fluix , i que no arriba ni de lluny al nivell habitual dels cartells de Santes mataronins.

El cartell s’estavella en els tres àmbits fonamentals: El conceptual, el tècnic i el de funcionalitat.

Conceptualment Pol Codina ha fet aposta per el populisme més estimat entre la gent que no és altre que l’ús de les figures de la festa, sabedor que aquesta era carta guanyadora. Però a més ho ha fet amb un populisme fàcil, gens trencador, sense anar a cercar una mirada més enllà , o intentant donar-li la volta per escriure nous camins. Figures simples i identificables , i coneixedor a més de les rivalitats existents , intentant acontentar al màxim de colles possibles.

Amb tot això ha confegit un cartell que jo definiria com a”pessebrista”, per a la seva distribució espaial, molt en concordança amb la seva ànima volumètrica i de tres dimensions. Molt ple de tot, sense aire entre les diferents parts que el composen,  el pastís queda enfarfegat  i precisa d’un esponjament forçós que no aconsegueix. 
Cartell sense punts i aparts i quasi sense punts i seguits, amb una figuració entre infantiloide i caricaturesca, el conjunt no aconsegueix el moviment que pretén per la seva distorsió i encara que es veu treballat en la individualitat , aquest treball no queda reeixit en la globalitat per una evident descompensació entre els elements protagonistes.

(Els remakes son sempre molt perillosos i intentar aconseguir fer contrapunt al mític Parés era i és quasi un suïcidi)

Tècnicament Pol Codina ha optat per el baix relleu el que és lògic ja que com escultor que és la seva raó creativa està en el volum. Però Codina és home d’ el·lipsis , de buits , de contrast entre la lleugeresa del ser i el pes del material, uns conceptes que aquí no pot aplicar de cap manera.

Però és clar , aquest volum real que ara veiem en l’originaL presentat , difícilment podrà ser traslladat a la bidimensional estricta del paper , ja que no creiem pas que hi hagi suficient pressupost com per fer-ho possible. Llavors l’obligada redimensió dels personatges , en una canvi de perspectiva visual en un to molt més pla, que hauria de ser solucionat amb tècnica pictòrica , a bon segur perjudicarà al conjunt i li farà perdre el punt més agraït del mateix.

Un cartell , a més , amb funcionalitat dubtosa ja que en la distància, que és com de moment el podem jutjar mitjançant les diverses reproduccions fotogràfiques, i que és com s’observa quan està penjat en els més diversos indrets , no existeix una clara definició del bigarrat conjunt d’elements el que li fa perdre la clau del seu ser com ho és la comunicació.

Però tots aquets elements tècnics i conceptuals son evidentment  discutibles ja que responen tan sols a la meva opinió personal. A bon segur que l’autor en discreparà de totes totes i en tindrà una altra mirada , però el pitjor del cartell no està en ells i sí en la traïció artística que s’ha fet a si mateix l’autor.

Si el cartell de Santes té un element diferenciador i important aquest no és altra que el fet de que es tracta d’un cartell d’artista. És a dir, que es tria a un artista en raó del seu fer i se li demana que en base a ell , i amb tota llibertat, faci el cartell que honorant a la ciutat l’honori també a ell.

Pol Codina , amb la raó indiscutible de la seva llibertat , ha apostat per una obra que en res l’identifica. En la repassada als cartells de Santes sempre podrem veure la trajectòria de l’artista rere el cartell que signa i lliura a la ciutat. Ningú que vegi el cartell d’enguany endevinarà el nom de Pol Codina com autor.

I això és una llàstima. Per ell per que així perd la gran ocasió de mostrar el seu veritable art als ciutadans que no el coneixen. Però hi perd la ciutat ja que es queda sense tenir en la col·lecció de cartells de Santes , l’obra d’un artista tan interessant i prometedor com ho és en Pol Codina.

I potser al final de tot apareix com sempre el dubte de si es va per bon camí amb aquest comitè de selecció  , esdevingut vedat privat d’alguns en raó de ves a saber quins estranys privilegis. Però d’això ja en parlarem en els propers dies.

7 ESCULTORS

Segueix “Art i gent” , la galeria argentonina que dirigeix Kim Queralt , el seu caminar expositiu quan ja ha acomplert el seu segon aniversari. Un caminar amb alts i baixos , amb exposicions interessants i d’altres que es poden fàcilment oblidar , però intentant sempre fer una aportació en la mesura de les seves possibilitats. Una aportació que assoleix nivell de brillantor en aquesta mostra “7escultors” realitzada en la coincidència de la Festa Major d’Argentona i que un va tenir el goig de presentar , tal i com feia ja en el catàleg amb l’escrit que aquí reprodueixo:

“....l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista”.  

                                    Giorgio Vasari 

 Fàcil és pensar que la primera obra “artística” que va néixer de les mans de l’home va ser una escultura, en el natural desig de representar-se a si mateix o als essers o elements que l’envoltaven .

Des de les Venus de Willendorf i de Lespugue , considerades les primeres grans escultures prehistòriques, amb uns 30.000 anys d’antiguitat, fins avui mateix , l’escultura ha servit per expressar mitjançant el volum,  les realitats, emocions i sensacions dels seus conreadors, sempre amb una funcionalitat ben determinada.

Ha estat però amb l’arribada de l’edat contemporània quan amb l’aparició de nous materials i tècniques , l’escultura ha assolit el màxim nivell de creativitat omplint tot el ventall de possibilitats de la creació artística, des del realisme més pur fins al concepte més abstractiu. Un fet que s’evidencia en aquesta magnífica mostra que ara se’ns presenta.

Set escultors divergents en el concepte , el material, la tècnica , la forma de concebre l’obra, l’estilística..., diferents doncs en el fons i la forma  , desenvolupen al màxim les possibilitats que la tridimensionalitat els hi dona per oferir-nos una veritable simfonia , sense nota discordant , davant la qual no ens queda més remei que submergir-nos en les emocions que ens ofereixen per intentar copsar el màxim de les seves sensibilitats i poder restar embadalit per les mateixes.

Set escultors capaços de reduir el material a la forma que existeix en la seva ment, tal i com exigeix el cànon. Set escultors que ens conviden a deixar-nos seduir per tan emocionant i personal proposta.

Una exposició, aquesta de “ 7 escultors” que malgrat els inconvenients espaials que impedeixen una més correcte visió de les obres , presenta un gruix qualitatiu prou estimable com per fer-ne esment i per recomanar la seva visita, en especial per el nivell que expressen dos joves autors , Marc Sala Audet i Carles Piera , que mostren un veritable domini , no tan sols del que podriem considerar nous conceptes escultòrics , ans també ofereixen una veritable demostració d’ofici , tant en l’aspecte tècnic com en el que podríem dir passional.

Carles Piera és un jove creador d’origen multi disciplinar que aposta per l’expressió tridimensional com a forma de donar vida plena a les seves metafísiques experiències plàstiques que van molt més enllà de la bellesa formal, - que hem de dir és molta i ben seductora -, per obligar-nos a una reflexió en el que pertoca a la vida , el pas del temps i l’existència. Obert a múltiples lectures , Piera vol despertar interior de l’espectador , que no el neguit , per motivar-lo per volar en ales de la seva sensibilitat a la recerca de respostes que poden ser transcendentals.

Marc Sala Audet , encara que sembli establir un diàleg ben contrari al de Piera, el cert és que juga les seves mateixes armes. Però mentre que Piera busca la potència en un diàleg ínitm , Sala Audet aposta més per una contundència formal, mitjançant aquesta multiplicitat quasi seriada de rostres que en la seva ambigüitat externa, esdevenen per l’espectador en representació de si mateixos. Una línia , molt en el camí que li va merèixer la selecció en el Vila Casas , i que fa avinent la potència i el futur que sembla atresorar.

Pol Codina ha fet aposta per obra ja coneguda i per tant no ha donat lloc a la sorpresa. Però el fet de la coneixença no esborra la qualitat que es fa avinent a tot aquell de qui era desconegut.

L’autora càntabra Gema Labayen i la barcelonina Francesca Poza també superen amb nota alta la seva presència. Ambdues aposten per les formes , els volums i la textura com els elements claus però ho fan de manera diferent. Mentre Labayen té en la subtilesa l’element clau per endinsar-se en la sensibilitat de l’equilibri dels seus volums que conviden a ser acaronats , Francesca Poza en canvi es decanta més per una línia més introspectiva en la que amplifica les dues cares de la moneda , la suavitat i l’aspror , aconseguint així una lectura més directe d’uns volums que volen volar però que també volen mostrar l’altra cara més amagada, la de les imperfeccions. Unes obres , les d’ambdues autores plenes de seducció i vàlua.

Finalment a Paco Abellán i a l’artista de Burbáguena ( Teruel) José Azul  els hi toca la cara més aspre , la que correspon a l’escultura més en l’ús d’elements metàl·lics , mecànics , de reciclatge en una paraula. No podem negar que Paco Abellán ha millorat força en els darrers temps, però és igualment evident que li manca un sentiment de síntesi, d’eliminació de l’anècdota, per donar puresa als seus treballs que pequen d’un garbuix que els fa de difícil digestió.

José Azul en canvi és un tot terreny. Com fill d’una terra aspre que obliga a una lluita continua , Azul explosiona en cada peça. Per un cantó és capaç d’assolir una senzillesa poètica en les seves peces de mida petita , com desbocar-se quasi sense control en les obres de mides superiors en les que conjuga bons encerts amb treballs menys encertats a bon segur degut a la manca de concreció que sempre tot artista ha de tenir in mente per poder arrodonir encertadament el seu treball.

7  Escultors , 7 artistes , 7 mirades, les que ens ofereix fins el 5 de setembre l’argentoní espai d’Art i gent. No enganyo a ningú si recomano la seva visita , malgrat , com dèiem abans , les condicions espaials del muntatge de l’exposició.

MENYS SIS

Res més obligat avui que començar donant les gràcies a tots aquells que d’una o altra manera s’han dirigit a mi per felicitar-me, dons sí, és cert que avui justament dia de Sant Pere Pascual , - escriptor de la Bíblia Parva , veritable catecisme dedicat als musulmans que es quedaren al país després de la reconquesta i afavorir així la seva conversió -, és el meu aniversari.

Segons els comptes oficials en son ja 59 , encara que com que de fa anys jo ja faig compte enrere , jo dic que avui n’he fet -6 ( menys sis ) és a dir just els anys que em manquen per jubilar-me , tot esperant que les coses no canviïn.

Per tant , gràcies de nou a tots aquells que ho he recordat , tot apuntant-me les per a mi boniques frases d’una de les meves millors amigues: “ Pere, segueix posant vida als anys i no posis mai anys a la vida. Segueix essent il•lusionat en la lluita i la rebel•lia”. Ho intentarem.

EPPUR SI MUOVE.
ARTISTES I GALERIES

Tots sabem que aquesta frase és , segons la tradició, la que Galileu va pronunciar desprès d’abjurar de la seva teoria heliocèntrica davant del tribunal de la Inquisició. Una frase que simbòlicament s’ha considerat com a paradigma de la tenacitat de l’evidència científica front a la censura de la fe i principalment com a la perseverança del científic davant de les convencions per autoritat.

Valgui ara la frase, i el concepte , com a perfecte definició del que està succeint en aquests dies en les nostres contrades. Mentre l’oficialitat segueix en la seva unidireccionalitat, obviant a la plàstica per activa i per passiva , els artistes mataronins segueixen a la seva ( tal i com ha de ser ) i van aconseguint èxits per arreu.

Ja em parlat de la sorpresa de la mostra de Josep M. Jodar , o del gran èxit d’un altra Josep M., en aquest cas Codina , en la seva exposició a la barcelonina “Àmbit” . Per cert , ja que parlem d’ell bo es començar a apuntar la dat del 12 de Novembre , ja que al capvespre i a Robafaves , J.F.Yvars ens presentarà el seu assaig “Temps en blanc” al voltant de la seva obra. Com també cal recordar el gran èxit que ha assolit en Marc Prat a Vigo , just a l’espera d’inaugurar nova exposició a la Sala dels Trinitaris a l’Ajuntament de Vilafranca del Penèdes.

Ara ens toca parlar de dos nous èxits amb el protagonisme de l’Albert Alís que presenta una vintena dels seus treballs a la sempre prestigiosa Anquin’s de Reus. Tot recomanant que si no us és possible la visita en directa en feu ullada a www.anquins.com , on podreu observar el punt àlgid en que es troba l’artista i com ha aprofitat la seva experiència a l’espai capgròs,- com pocs va entendre el sentit de poder-se aventurar que té la sala- , presentant ara obres en el camí d’aquell tarannà.

Per altra costat Pol Codina , i la seva escultura “Gràvida” es troben exposades a la mostra del 5é. Concurs de Pintura i Escultura Figurativa ’10 , que actualment s’exposa en el magnífic espai de la Fundació Fran Daurel, al Poble Espanyol de Barcelona. La seva obra va estar entre les quinze obres seleccionades en un concurs que en el cas d’escultura va quedar desert

Com en el cas anterior aconsello a tots els amants de l’art figuratiu que entreu en el web www.fundaciondelasartes.org on podreu gaudir de les dues centes peces seleccionades ( entre pintura i escultura ) amb un nivell de gran qualitat. Com anècdota podem dir que la magnífica obra “Duc” que actualment exposa Keiko Ogawa a la sala del Col•legi d’Aparelladors va ser tan sols preseleccionada sense arribar a estar entre les 40 obres exposades per la final.

I potser davant tant moviment és lògic que comencin a aparèixer nous espais expositius. En espera de la inauguració de la Nau Gaudí amb la Col•lecció Bassat , he de dir que he tingut ocasió de poder “trepitjar” els espais físics de les dues noves galeries mataronines, que s’albiren també per començaments de novembre. Son elles:

Galeria Flotats , art i col•leccionisme , que es troba al carrer Unió, just al davant de la coneguda “Rosita”. Un espai que no pretén ser galeria a l’ús en el que pertoca a exposicions individuals periòdiques. La seva intenció està en oferir constantment mostres col•lectives , encara que moltes vegades estiguin agrupades per un nexe comú, en les que estiguin presents, - sense arribar al nivell dels grans mestres -, del bo i millor de la pintura del nostre país dels dos darrers segles.
Una galeria amb desig de fomentar el col•leccionisme , tant per neòfits com per iniciats , amb una visió ampla i eclèctica en el que pertoca a creadors , estils i tendències.
En Marc Flotats n’és el responsable i per el que hem pogut veure disposa de “material” de prou nivell i qualitat com per fer un bon caliu.

“Sònia Hernández. Sala d’Art” , al carrer Sant Benet , serà sense cap mena de dubtes la galeria d’Art més ambiciosa que mai s’hagi establert a la nostra ciutat. De la mà de Blas Gómez i de Sònia Hernández de qui agafa el nom , té la intenció d’alternar exposició d’artistes de primera fila ( per inaugurar estan previstos originals de Picasso, Miró i Dalí) amb exposicions del fons i d’artistes joves , amb personals accents locals.

La primera ullada al seu fons , encara no del tot endreçat , va ser espectacular. Al costat dels noms abans comentats vàrem poder observar una bona col•lecció de Pons , Chillida, Barceló, Plensa, Ràfols etc , que ens deixà bocabadats per el nombre , la qualitat i la signatura les mateixes.

Una galeria que a bon segur es convertirà en espai de referència en el camp artístic i comercial de país.

O sigui que ja ho veuen. L’IMAC segueix en el seu caminar amb orelleres , mirant sense mirar , però a Mataró com dèiem EPPUR SI MUOVE.

Les imatges del post corresponen a obres de l'exposició de l'Albert Alís ( paisatges ) mentre que l'encapçala el post de Juam Moreno Aguado ( Taller ) menció d'honor de l'esmentat concurs d'art figuratiu i la figura femenina és d'Enrique Collar ( Chica con pecas ) , guanyadora del concurs.

Escrit amb el so de fons d’un recopilatori clàssic de Jazz amb Gene Krupa,Lionel Hampton & his Giants, Teddy Wilson , amb el gran concert a l’Apollo Hall ( 1954)

JOVES ESCULTORS ( I )

POL CODINA. ESCULTURES 05-09



En aquest cap de setmana han coincidit dues inauguracions d’exposicions de joves escultors en les sales de dos museus de la nostra comarca. Per un costat en Pol Codina ha ocupat l’espai del Monjo aplegant-hi allà tota la seva curta però alhora intensa i profitosa experiència , mentre que el Museu del Càntir presentava els darrers treballs de Ingrid Ventura.

En Pol Codina és malgrat la seva joventut absoluta i també la seva joventut artística un artista ben consolidat. Recolzat en el domini tècnic d’un ofici aprés en les seves dues vessants , és a dir en la teòrica de l’aprenentatge del disseny industrial, i en la pràctica del treball quotidià en la forja familiar, està desenvolupant una carrera artística amb passes mesurades i demostrant en cada cas el tenir un cap del tot moblat i uns afanys artístics en els que vol que tot es desenvolupi quan pertoqui i de la manera que pertoqui.

Ara en Pol Codina aprofita l’especial estructura de l’espai del Monjo per fer recorregut de la seva curta, i alhora intensa carrera artística , fent repassada del seu treball en aquests cinc anys de dedicació professional a l’art escultòric. Així podem anar observant la seva evolució que va des de aquelles espinades vertebrades amb les que ens sorprenia a tots en la seva aparició en el sant Lluc de fa uns anys fins arribar a la força dels seus nusos i maternitats que exploten de manera contundent en el seu camí.

Veiem així l’obligat pas per l’anècdota decorativa , el seu allunyament per trobar la contundència en la simplicitat i podem gaudir d’aquest sentiment sense concessions en els que es mou actualment , amb tanta seguretat com serenor, i acostant-nos a un seguir que es presumeix del tot positiu.

Aquesta exposició es plaent del tot ja que ens permet visionar la carrera de Pol Codina en tota la seva amplitud. Veiem el passat , ens enforteix el present , i el que és més important, ens permet albirar un futur més que prometedor , ja que tota ella regalima de la força d’un ofici , induït a ser aprofitat en el benefici d’una creació artística en la que el concepte apareix senzill i potent , arrecerant en ell una vàlua de primera magnitud que ens ha de deparar grans satisfaccions quan acabi d’explotar del tot.

Pol Codina un artista que mereix de ple dret aquest qualificatiu per la qualitat i potència del seu fer , que no va en res llastrat per la joventut que sortosament atresora. Ho demostra amb una exposició potent , seductora i sensible que ha de fer que tot aquell que no el conegui , apunti el seu nom com una veritable realitat de futur.

Exposició de visita del tot recomanable

POL CODINA. Escultures 05-09
Museu Monjo. Vilassar de Mar.
Març / Abril 2010