Ahir va ser el gran dia, aquell que em va permetre sentir-me absolutament orgullós, en espera del dia en que de veritat inaugurarem el Fons mitjançant l’exposició pertinent, tot avançant que estaré tan exultant que no se’m podrà aguantar.
Ahir , l’alcalde Joan Antoni Baron , el regidor Jaume Graupera, els companys Albert Alís i J;M:Codina i el que això escriu, vàrem signar a la Sala dels Lleons la confirmació oficial de l’existència de “Proposta Mataró”.
Tots els assistents coincidírem en que era un fet important, per a la cultura, per a la ciutat i per els artistes. Aviat disposarem d’una col·lecció de qualitat , amb obra significativa dels artistes locals. La mateixa servirà per el coneixement artístic dels que son els nostres conciutadans, alhora que en tindrem un millor coneixement històric mitjançant els documents curriculars que aportaran.
Tot per poder fer ciutat mitjançant l’art, no sols a Mataró, i el que és més important, portant el nom de la mateixa per arreu.
Ara els artistes tenen la paraula, i tinc l’absolut convenciment de que no fallaran ja que veuen les grans possibilitats que ofereix aquesta “Proposta” de la que tinc el gran orgull, i crec que amb tota justícia, de ser-ne el pare.
Ahir deia que essent les diades de la Mare de Déu dels Dolors i la Mare de Déu de l’Estrella, podíem dir que s’havien acabat els dolors del part i el fons naixia amb bona estrella.
Així ho crec. I tot gràcies als artistes , a la tossuderia de qui això firma i de qui l’ha acompanyat en la tasca, i del paper de Joan Antoni Baron que ha cregut sempre en aquest projecte.
Jugant en conjunt s’ha aconseguit.
Ara si m’ho permeteu , ho vaig a celebrar.
(fotografia R.Galofré. capgròs.com)
EL PP FA TRAMPA
Que el PP fa trampa és una qüestió que ningú gosa discutir. La guerra d’Iraq o la trama del 11-M en son exemples indiscutibles. Fets parells podríem enumerar al voltant de la política municipal.
Però si alguns es poden disculpar , - si és que la mentida es discutible en alguna ocasió - , pel fet de l’estratègia política del moment , n’hi ha d’altres que en afectar a terceres persones , el fan caure en la vilesa.
Paulí Mojedano va presentar el passat cap de setmana el seu programa cultural al centre Cívic de Cirera-Molins. Malgrat estar ben prop de casa no vaig tenir cap intenció d’assistir a l’acte, ja que a un li agrada la política real i no la política ficció.
Malgrat tot, la curiositat, i l’ànim d’estar informat, m’ha portat al blog de Marta Teixidó, bona cronista i col·laboradora en el programa cultural del PP , per veure aquestes ofertes culturals , de les que remarco en pla positiu el seu projecte de sala d’exposicions importants per la Nau Gaudí ( moltes coses son valides menys els projecte socialista de centre multi-mèdia) i en la part més extrema del negatiu, la transformació del PMC en una Fundació.
Rellegir la seva deturada exposició m’ha portat a la indignació per el joc brut dut a terme amb Maria Rovira , Sara Pajares i Ramon Reixach. Tots tres varen rebre públic agraïment per les seves aportacions. Cap d’ells no és del PP i més aviat estan en posicions molt llunyanes.
Ja fa temps que Mojedano em trucà per poder parlar sobre la cultura mataronina. Vaig dir que cap problema , remarcant la meva posició política i el fet de que poc li serviria ja que ( sortosament per a tots ) no formarien part del govern. No va haver-hi segona trucada. Vaig estar de sort.Ho dic ja que si no estaria en el llistat educat dels agraïments, però amb la segona i bruta lectura, d’una participació en el programa d’un partit , que especialment en l’àmbit estatal em repugna i m’omple de fàstic.
A bon segur és el sentiment d’aquells persones que intentant aportar quelcom a la ciutat s’han vist sotmeses a l’etern joc brut d’un partit, el PP, vergonya pública d’allò que en diem democràcia.
DE BLOGS
Curiós el silenci de certs blogs que pertanyen a membres de la candidatura del PSC. Després d’una renovació constant i permanent, ara resten morts i adormits. Potser és la por de no equivocar-se?, i dic no equivocar-se ja que passejar per certes opinions és fer-ho per el passeig dels despropòsits.
Com curiosa la resposta monolítica, quan obren la boca davant les crítiques que cauen per arreu, en especial a la pèssima llista confeccionada per el PSC. Llavors apareix la crida a la unitat , a que els draps bruts es renten a casa , i davant de tot, la defensa numantina de la qualitat d’una llista en la que l’aparició de certs noms és un insult a la intel·ligència dels ciutadans mataronins que volen votar PSC però que no entenen de cap de las maneres com alguns noms seran aviat els nostres regidors.
La crítica sempre és necessària. Avui en la reunió de periodistes d’arreu de l’estat i davant del boicot del PP a PRISA , es remarcava justament que els polítics havien de ser els més respectuosos davant la critica periodística i havien de ser els més curosos defensant la llibertat d’expressió.
Vingui això a l’aire per esperonar a la Joana a que continuï el seu blog en la llibertat i la independència que ha mostrat sempre. Voldria dir-li que no passa res. Un , amb trenta tres anys de crítica a l’esquena, li ha passat de tot. Des de el boicot a la putada , passant per l’amenaça i el xantatge més vil , i a l final hem sobreviscut.
La teva veu Joana és imprescindible , no en la diversitat i la pluralitat , si no essencialment en la llibertat , aquella que ha defensat sempre el partit en el que milites i al que jo sense fissures defenso i voto.
Ja sabem que els cadells ,borden i molt, que així volen semblar grans i espantar, però encara no saben que espanta més una mirada neta que no la vidriosa de l’ànsia de poder, d’un ego frustrat per la incapacitat personal d’aportar res més que la xuleria de mató de barri , i que la intel·lectualitat d’un enxufat que vol donar lliçons sense entendre que a bona part de la resta les lliçons que ens ha donat la vida , dona per tots els màsters que pugui fer en el seu reduccionisme mental.
Joana, segueix endavant amb les teves reflexions , s’ho valen. Encara que no tant com aquella mirada que em vas fer quan compartirem un dels fets que més il·lusió t’ha fet en la vida., en el que s’enfadi qui s’enfadi, sols estàvem tu i jo.
Un secret tan ben guardat que potser sorprendrà a més d’un.
La Joana i en Pere Pascual?. Certament una estranya parella.