dimecres, de juliol 10, 2019

OLGA SERRAL.CAMÍ DE COTÓ.




L’Espai Capgròs presenta aquest estiu el novador treball de la mataronina Olga Serral, artista que malgrat una constant i diversificada activitat no és molt coneguda de l’afeccionat general, ja que defuig en part els camins expressius i expositius habituals per endinsar-se per verals  més específics en especial en el camp de la gràfica i els llibres d’autor.




Provinent de l’art gràfic, Serral ha trobat en el paper i en aquest cas el cotó, el suport idoni per expressar la seva sensibilitat artista i creativa, que es mou essencialment en les reflexions al voltant de la vida i de les petges i cicatrius que la mateixa ens va deixant en cadascun de nosaltres.



Mitjançant una investigació constant i no essent gens poruga en la gosadia, Serral es troba en la constant recerca de quin és el millor suport i camí per expressar les seves emocions. Ja sigui amb gravats, gofrats, relleus, inclusions  i fins i tot aquestes menes de fagocitacions d’objectes personals o ambientals, Serral va trobant moments per expressar les emocions més simples i les més complexes, emocions que depassen la seva personalitat per ser compartides per a tots els espectadors en uns peces senzilles i rotundes alhora, que sedueixen en la seva bellesa i emotivitat però que també ens interroguen sobre nosaltres i el nostre entorn vital.



Interesant exposició que precisa d’una detinguda visita ,  en la que no cal caure en el parany de quedar-se en la bellesa exterior i si precisa en canvi d’una reflexió interior i personal. Una exposició que ens predisposa a la següent en aquest camí encara molt incomplert que ha iniciat l’autora i en el que caldrà aprofundir i evolucionar.


Recomano la visita


dimecres, de juliol 03, 2019

RECUPERANT ELENA PAREDES





Al Maresme artístic existeixen dues marques que per se son sinònims de qualitat. Per un cantó Can Caralt, sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres que de fa un temps ha esdevingut veritable espai expositiu de referència a la comarca i que és cobejat, no tan sols per els artistes comarcals, ans també per artistes de gran qualitat d’arreu del país. L’altre és la Fundació Bassat que ja sigui en el paper de col·lecció , exposant els fons de la mateixa, com en el descobriment i recuperació de grans artistes que per diverses raons, no han merescut el favor de la història i el públic, com en el cas de Subarroca o ara mateix d’Elena Paredes que en la conjunció astral d’ambdues entitats  esclata amb resplandent magnificència en l’exposició d’estiu de Can Caralt, en el que es una veritable sorpresa que alhora significa una passejada per més de mig segle d’art català.




Elena Paredes ( 1955 – 1998) és un artista argentina que s’afincà a Barcelona i molt especialment a Cadaqués a on entrà en contacte amb el gruix d’artistes catalans que tenien el seu sojorn per aquelles terres. Va ser la primera dona que guanyà el Premi de dibuix Joan Miró ( 1955) i entre les seves exposicions cal remarcar les realitzades a la Maegth i Dau al Set , el que fa avinent el nivell del seu treball. Anecdòticament hem de dir que va exposar ala mataronina galeria  l’Abast ( 1977) en una col·lectiva d’art gràfic d’artistes catalans contemporanis , al costat del bo i millor de l’art del moment.


A la seva mort , el seu nom desaparegué del planeta artístic, cosa que ja haviasucceit en els  darrers anys de vida fina que fa un parell d’anys la Fundació Bassat aplegà un centenar de peces eves que han estat incorporades a la col·lecció i que ara, una reduïda part i en forma d’individual arriben per primera vegada al públic en general.

L’obra que es mostra d’Elena Paredes ens ofereix un recorregut per la seva trajectòria  desdel 1955 al 1997. Una trajectòria rica en matisos i evolucions i que ens permet fer-ne paral·lelisme amb la trajectòria històrica de l’art que català  en aquest convivència paral·lela .


Aquesta lectura ens permet , per un cantó, oferir-nos a una pintora amb un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en les més diverses tendències amb èxit total. Capaç de començar amb un paisatgisme constructivista i volumètric i seguir per un expressionisme figuratiu d’altíssim nivell. És justament aquesta capacitat de mimetitzar-te externa i el que és més important, interiorment amb les tendències existents a l’època, és  la segona gran característica del seu fer. L’informalisme conceptual i matèric, l’intrarealisme a l’entorn d’una nova figuració, i l’abstracció contundent que fa que noms com Tàpies, Mensa o Cuixart surtin espontanis  surant per la mostra , demostra l’alt nivell d’una gran artista que amb clares referències de molts, ofereix en canvi una mirada personal i única dels grans, passats per el sedàs de la seva pròpia personalitat.




Exposició altament interesant , que en realitat son dues exposicions en una. La primera , la que recupera un nom important que havia caigut en l’oblit (Elena Paredes) i al que caldrà fer una important revisió i la segona , la que ens permet fer repàs a la realitat artística d’una determinada època del nostre país en la que encara queda molt per estudiar.




Felicitats a la Col·lecció Bassat i a can Caralt per aquest treball conjunt que ens permet recuperar tan oblidat nom.

Exposició d’obligada i mol recomanable visita que serà una agradabilísima sorpresa per els amants del bon art.