Al Maresme artístic existeixen dues marques que per se son sinònims
de qualitat. Per un cantó Can Caralt, sala d’exposicions del Museu Arxiu de
Llavaneres que de fa un temps ha esdevingut veritable espai expositiu de
referència a la comarca i que és cobejat, no tan sols per els artistes
comarcals, ans també per artistes de gran qualitat d’arreu del país. L’altre és
la Fundació Bassat que ja sigui en el paper de col·lecció , exposant els fons
de la mateixa, com en el descobriment i recuperació de grans artistes que per
diverses raons, no han merescut el favor de la història i el públic, com en el
cas de Subarroca o ara mateix d’Elena Paredes que en la conjunció astral d’ambdues
entitats esclata amb resplandent magnificència
en l’exposició d’estiu de Can Caralt, en el que es una veritable sorpresa que
alhora significa una passejada per més de mig segle d’art català.
Elena Paredes ( 1955 – 1998) és un artista argentina que s’afincà
a Barcelona i molt especialment a Cadaqués a on entrà en contacte amb el gruix
d’artistes catalans que tenien el seu sojorn per aquelles terres. Va ser la primera
dona que guanyà el Premi de dibuix Joan Miró ( 1955) i entre les seves
exposicions cal remarcar les realitzades a la Maegth i Dau al Set , el que fa
avinent el nivell del seu treball. Anecdòticament hem de dir que va exposar ala
mataronina galeria l’Abast ( 1977) en una
col·lectiva d’art gràfic d’artistes catalans contemporanis , al costat del bo i
millor de l’art del moment.
A la seva mort , el seu nom desaparegué del planeta artístic,
cosa que ja haviasucceit en els darrers
anys de vida fina que fa un parell d’anys la Fundació Bassat aplegà un centenar
de peces eves que han estat incorporades a la col·lecció i que ara, una reduïda
part i en forma d’individual arriben per primera vegada al públic en general.
L’obra que es mostra d’Elena Paredes ens ofereix un
recorregut per la seva trajectòria desdel 1955 al 1997. Una trajectòria rica en
matisos i evolucions i que ens permet fer-ne paral·lelisme amb la trajectòria
històrica de l’art que català en aquest convivència
paral·lela .
Aquesta lectura ens permet , per un cantó, oferir-nos a una
pintora amb un domini tècnic aclaparador que li permet endinsar-se en les més diverses
tendències amb èxit total. Capaç de començar amb un paisatgisme constructivista
i volumètric i seguir per un expressionisme figuratiu d’altíssim nivell. És justament
aquesta capacitat de mimetitzar-te externa i el que és més important,
interiorment amb les tendències existents a l’època, és la segona gran característica del seu fer. L’informalisme
conceptual i matèric, l’intrarealisme a l’entorn d’una nova figuració, i l’abstracció
contundent que fa que noms com Tàpies, Mensa o Cuixart surtin espontanis surant per la mostra , demostra l’alt nivell d’una
gran artista que amb clares referències de molts, ofereix en canvi una mirada personal
i única dels grans, passats per el sedàs de la seva pròpia personalitat.
Exposició altament interesant , que en realitat son dues
exposicions en una. La primera , la que recupera un nom important que havia
caigut en l’oblit (Elena Paredes) i al que caldrà fer una important revisió i
la segona , la que ens permet fer repàs a la realitat artística d’una
determinada època del nostre país en la que encara queda molt per estudiar.
Felicitats a la Col·lecció Bassat i a can Caralt per aquest
treball conjunt que ens permet recuperar tan oblidat nom.
Exposició d’obligada i mol recomanable visita que serà una agradabilísima sorpresa per els amants del bon art.