dissabte, d’agost 30, 2008


PARÍS

Diuen que París be val una missa , jo penso que val un ofici solemne . En l’imaginari ranking que tots tenim in mente en relació a aquelles ciutats , conegudes o no , en les que ens agradaria viure , per a mi París ocupa el primer lloc i a llarga distància de qualsevol altra.

Feia uns quants anys , potser masses , que no havia retornat a Paris amb possibilitats de “viure” de nou la ciutat com a enamorat visitant . Enguany ho he pogut fer i penso que he aconseguit també enamorar a les meves filles, - amb la meva dona ja fa anys que compartim aquesta passió -, d’aquesta ciutat de flaire tan especial, i en la que em sento diferent.

Hem pogut gaudir de totes les icones tradicionals que ni cal anomenar , he descobert La Défense que mai havia tingut temps de visitar , però de nou m’he retrobat amb les meves petites joies personals , aquells indrets en els que un es creu un altre , com son L’Orangerie , La Sainte Chapelle , la Place des Vosges , i com no , la Rue Lepic , al que jo anomeno , el meu carrer.

L’ORANGERIE

Feia temps que no la visitava ja que ha estat en obres fins fa encara no un parell d’anys , en el desig de recuperar l’ambient adequat per Les Ninfèes de Monet exposades allà d’ençà la seva mort , tornant al poder de la llum zenital perduda amb l’afegitó al Museu de la Col·lecció Walter-Guillaume.

L’Orangerie era , i és , un museu coquetó , de petit format , però amb gran potència de l’obra que atresorava , en el que mai hi havia massa visitants. L’Orangerie ha esta durant molts anys un Museu quasi sol per artferits. Amagat en el racó del jardí de les Tulleries al costat de la Pça de la Concorde, havia quedat aclaparat per la importància del paral·lel “Jeu de Paume” que fins a la creació del Museu d’Orsay acollia la col·lecció dels artistes impressionistes.

Obert de nou en el 2006 , amb un espai remodelat de manera excel·lent que ha aconseguit un aire minimalista que accentua la força del treball de Monet , permet restar en la quieta admiració del treball de l'artista que t’envolta per tots costats, en una mirada que la dirigeixis cap on sigui ,sempre troba la resposta sensible i impactant de les seves sublims creacions , que parlant de les que parlem, no és exageració dir que n’és veritable plaer de Déus .
I més encara si la encara minsa audiència permet perfectament la contemplació física i el silenci accentua la contemplació espiritual.

Igualment interessant és la magnífica i eclèctica col·lecció que s’aplega a la planta inferior ( Col·lecció Walter – Guillaume ) ,amb peces sensacionals que van de Renoir i Cézanne a Picasso i Matisse , tot passant per Modigliani, Rousseau, Derain , Utrillo i Soutine entre d’altres.

Un Museu que un no pot oblidar en cap de les seves visites a París, i per a mi comodí del pòquer d’asos ( Louvre , d’Orsay , Pompidou i Picasso)

SAINTE CHAPELLE

Malgrat que és prou coneguda segueixo sense entendre com encara la seva visita no és multitudinària i més trobant-se com es troba al rovell de l’ou , ben a prop de Notre-Dame. Potser el fet d’una entrada amagada dins de l’edifici del palau de Justícia , en una entrada que al coincidir amb la judicial res sembla indicar que uns metres més enllà ens trobarem amb aquesta meravella.

Crec que la seva visita va ser un dels grans impactes que vaig rebre en la meva primera visita a paris. La grandiositat relativa de l’edifici, la monumentalitat restringida de la seva portalada , la colorista capella inferior , res sembla indicar que quan has pujat les estretes escales et trobaràs amb la grandiositat de quinze monumentals vidrieres coloristes , separades per unes estretes columnes que apleguen més de mil escenes religioses, enllaçades amb la magnífica rosassa formada per 86 escenes que expliquen l’Apocalipsi.

L’efecte cromàtic , la immensitat però alhora la serenor espiritual que omple l’ambient de la visita , segueix essent per a mi el millor espai per a un parèntesi més interior , en les sempre atrafegades visites parisenques.

Encara que Espanya aplega joies semblants com ho puguin ser les catedrals castellanes en especial la de León , l’impacte d’aquella primera visita segueix present i converteix la seva visita en obligada i la seva recomanació també.

GRÀCIES

Direm que estava ja previst , dons pensar qualsevol altra cosa seria apropiar-me d’uns poders que no tinc.
En la mitja nit de dijous a divendres vaig penjar el meu primer post després de vacances i en ell explicava , tot queixant-me , la petita història al voltant d’un cotxe abandonat i ara mig desballestat , en el carrer Terrassa just davant el pàrking municipal.
He de dir que avui dissabte al matí , encara hi era , però joiosament aquest migdia quan he arribat de treballar, és a dir tan sols vint-i-quatre hores després del comentari, el vehicle ja havia estat retirat. Felicitats .

Deixant de costat qualsevol lectura que hom és lliure de fer , crec que cal una reflexió profunda en la relació entre la policia local i la ciutadania , i més després de l’affaire Cernuda.

L’orde és un tema social i cal anar conjuntament. La col·laboració ciutadana ha esdevingut eina fonamental , però aquesta col·laboració arriba quan s’aconsegueix consciènciar al ciutadà que és farà bon ús de la seva informació. Aquest dir que sí però passar , massa habitual , provoca un ja s’ho faran que en res serveix al grup. O es fa evident l’ús i l’eficàcia d’aquesta col·laboració o no anem enlloc.

I aquest paper li toca al poder i a la mateixa policia que en el cas de la nostra ciutat està desacredita al màxim i de manera prou justificada. Una feina en la que caldria posar fil a l’agulla i fer-ho ja.

I el pitjor és que son circumstàncies massa comuns en molts llocs. En aquests dies tots hem pogut veure i llegir les actuacions per eliminar la disbauxa que portaven un grup de gent en unes naus industrials abandonades a Barcelona . Sis mesos de denúncies dels veïns no havien servit per res. Una penjada d’imatges a Internet i tot solucionat amb vint-i-quatre hores.
Això és el que cal evitar. Esperem que així sigui.

dijous, d’agost 28, 2008

PERSIANES AMUNT


Encara que les vacances es mantenen vives , serà aquest dissabte quan començo a treballar , ( curiós dia per recomençar la feina ) , avui ja he retronat a la meva altra feina ( l’artística) tot presentant l’exposició, que per cert us recomano , de De Antonio a l’Espai Capgròs.

Potser per això que he decidit aixecar persianes i retornar a fer reflexions personals en aquest blog del que cada vegada m’espanto més ja que cada cop quedo més sorprès del seguidors que manté i que avui més d’un, de dos i de... , em deien que a veiam si em posava ja a la feina que ja n’hi havia prou de vacances.

Però mai n’hi ha prou de vacances, i més si han estat tan profitoses com les d’enguany en les que s’han pogut compaginar perfectament els elements familiars , d’oci , mirada turística i també els artístics. Haver pogut fer mirada , encara que a vegades més curta o menys intensa del que un hauria desitjat de Louvre , Orsay , Orangerie , Pompidou , Prado , Reina Sofia , Caixa Fòrum Madrid , tot amanit amb altres passejades artístiques i alguna que altra visita a algunes galeries d’art i algunes petites sorpreses de l’expo de Zaragoza , aporta una intensitat artística important a aquest període del que n’haurem de fer puntuals reflexions en els proper dies.

Però el que val ja és el present i per això cal parlar de l’exposicó que De Antonio acaba d’inaugurar avui mateix a l’Espai Capgròs.


PUNT DE PARTIDA

De Antonio és un artista nascut a Madrid que fa tres anys va aterrar de manera casual a Mataró, Venia de la costa Oest dels Estats Units , tot obrint un parèntesi en la seva activitat , en el desig d’afermar-se com artista i en el somni , que a bon segur complirà , de tornar-hi. Però mentre a Mataró ha trobat el caliu , els amics , i especialment el mestre , que li han permès desfermar-se i llençar-se al buit , per que explosioni tota la seva capacitat creativa .

En aquests tres anys De Antonio ha passat de ser un creador dubitatiu , desitjós d’expressar tantes coses que convertia les seves obres en un garbuix de difícil digestió ,en la que la força de la seva creació s’anava més en l’escuma que no pas en la intensitat de l’eix del seu treball., a ser un artista cabal amb una gran capacitat comunicativa.

Ara De Antonio ja s’ha esbravat , ha entès que la força no s’ha de perdre mai per la boca i que el concentrat és el millor . Potser per això que ha agafat per aquesta exposició el títol de “Punt de Partida . Versions”, ja que amb el mateix defineix allò que veurà l’espectador , un punt de partida real deixant un xic enrera el passat, i que per tant res millor per fer-ho evident que oferir la comparança d’uns treballs paral·lels , presentant la mateixa obra realitzada fa un parell d’anys i ara mateix.


És en aquesta comparança on es resol de manera clara la incògnita. Ara De Antonio manté la potència de la seva tècnica que desenvolupa amb habilitat i classe aconseguint allò tan difícil en la figura en general, i en el nu en especial , que n’és l’elasticitat , el moviment real sense escarafalls i sense cap mena de por a l’encarcarament. Però a més aquesta tècnica s’estructura de manera equilibrada amb el desenvolupament del concepte aconseguint un tot rodó.

Un concepte que en aquest cas és absolutament personal i sincer. L’artista entén perfectament que per a ser tal ha de saber expressar amb tota nuesa i cruesa les seves emocions , alhora que aconseguir transmetre-les a l’espectador , que igualment s’ha de sentir emocionat.

Una difícil aposta que De Antonio supera amb nota amb una exposició equilibrada que marca fites i que especialment indica futurs. La sèrie d’apunts esgarrapats ( el millor de l'exposició i que cal assaborir amb delicadesa ) , son de magnífica qualitat i ens permeten ensumar un camí més que esperançador que caldrà veure en properes exposicions i que han de col·locar a De Antonio en en nivell elevat d’entre els creadors que treballen a casa nostra.

Una exposició , aquesta que serveix per inaugurar la temporada mataronina , plenament recomanable , i que marca un inici amb bon peu , fet que molt ens plauria signifiqués alhora acurat preludi d’una excel·lent temporada.

De Antonio
Punt de Partida. Versions
Espai Capgròs. Del 28 d’Agost a l’1 d’Octubre de 2008

A QUI CORRESPONGUI

De fa ja força temps que en aquest blog hem anat combinat els comentaris artístics amb les personals opinions de l’actualitat política i especialment ciutadana. No és qüestió dons de trencar el costum i valgui comneçar amb aquesta “felicitació” a qui correspongui , pel següent fet:

Fa uns tres mesos aproximadament que davant l’aparcament municipal del carrer Terrassa , va apareixer un Nissan amb matricula d’un concessionari local , abonyegat , amb els airbags oberts, etc, és a dir que havia patit una bona ensopegada. Durant uns quants mesos havia estat “abandonat” més o menys en el mateix lloc un vehicle amb estat parell.
Durant aquest tres mesos he avisat a tot policia que he vist per el barri , que si be no son molts en tres mesos dona per una xifra prou valorable , de l’estat d’aquest vehicle. Tots han dit que en prenien nota, en especial el prototíp de policia local amb scotter , de tracte xulesc , prepotent , intimidador amb el que vaig mantenir conversa de to aïrat en acabar la gegantada per un tema de funcions que quan pugui li explicaré personalment al bon amic Oriol.

Dons bé. Acabo de tornar de vacances , el vehicle segueix al mateix lloc , però ara absolutament desballestat. Li han tret les rodes , descansa en unes totxanes , etc. etc. El curiós del cas és que està en un espai de molt pas , just a la porta d’un aparcament municipal , en el que per més inri hi ha el vehicle d’una de les regidores amb poder.

Felicitats dons a qui li pertoqui. Ara sols falta comptar quan dies restarà aquella andròmina en el mateix indret. Espero que menys dels tres mesos que han passat d’ençà ho vaig denunciar per primera vegada.