ESPAI D'ART . MARGARIDA MARCH

Aquí teniu el darrer Espai d'art ,emès aquest mateix vespre a m1tv , amb el protagonisme d'aquesta gran artista de l'esmalt que n'és Margarida March. Amb ella parlem no tan sols de l'esmalt , ans també de la seva altra gran passió com és el gravat. Una entrevista que paga la pena escoltar.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/margarida-march

CLASSIC-KAS. JORDI PRAT PONS

Ja feia uns quants anys que no gaudíem d’una exposició individual del mataroní, afincat de fa temps a Argentona , Jordi Prat Pons. El nostre record va quasi deu anys enrere en aquella interessant exposició que realitzà a la sala de l’Ateneu Laietana , on sorprenia amb una obra gegantina de la mida d’una tanca publicitària.

Després , petits tastets , alguna que altra notícia de les seves presències als EEUU i a diversos estats d’Europa, alguna imatge de la seva evolució , però poca cosa més. Però, ara després de visionar la mostra “Classic-Kas” que presenta al Museu Arxiu de Llavaneres , Can Caralt , hem de dir que ha valgut la pena esperar aquests anys d’un cert silenci.

Parlar de Jordi Prat Pons en el món de l’art proper referencia immediatament a les ampolles. Aquest objecte ha esta el seu leitmotiv durant molts anys. El seu joc pictòric de volums , amb la juguesca del collage de les més diverses etiquetes, conformant el que en certa manera podríem definir com bodegons del temps del  fi de segle.

Però aquella idea , atractiva i agosarada en el moment , havia perdut pistonada per un cert esgotament conceptual i plàstic, però en canvi mantenia la seva vigència en el concepte creatiu de l’autor . Era dons obligada l’evolució i fins i tot , per que no dir-ho, la revolució. Això és justament el que ha fet Jordi Prat Pons en aquests temps , de modus i manera  que ara esclata resplandent en aquesta magnífica exposició.

Per un costat Jordi Prat Pons ha evolucionat el concepte tècnic. Ha capgirat eles elements i si abans era la pintura la que dominava per damunt de la  matèria del collage , ara son els elements del collage els que esdevenen la que podríem dir “base pictòrica” , mentre que la pintura , pròpiament dita , és la que serveix d’afegitó, de punt de recolzament, per assolir el punt desitjat en el concepte visual i plàstic imaginat per el creador.

Així les obres agafen una intensitat , tan sigui cromàtica , com volumètrica , com conceptual, que no sol els hi dona un atractiu especial, ans també les humanitza fins a uns límits insospitats. Els seus objectes deixen de ser això, simples objectes , per esdevenir elements referencial de tots nosaltres . La xapa de Fanta , el paquet d’Ideales  , l’ampolla de  “tab” ( el primer refresc ligth que es va comercialitzar ), ens retornen , en un concepte vintage , no sols a uns temps passats ,ans semblen recobrar vida portant-nos a imaginar les vivències viscudes al seu voltant, en un exercici d’una certa nostàlgia del passat , vist però mitjançant una plàstica absolutament  viva i actual.

Però a, a més a més , al costat d’aquesta nova mirada al seu concepte de sempre , Jordi Prat Pons vol ara retre homenatge als grans mestres de l’art , que alhora han estat per a ell , els seus grans inductors pictòrics. Un homenatge realitzat mitjançant la relectura personal de les seves obres històriques , passades pel tamís  de la seva mirada plàstica i conceptual.

Un exercici d’agosarament màxim del que en surt amplament victoriós , sigui quin sigui l’artista “interpretat”. I això que no es para en barres i els noms de Miquel Àngel, Velázquez, Modigliani etc .. son els escollits per a l’aventura.

Ens trobem dons davant una exposició que sols pot merèixer el qualificatiu de magnífica. Una mostra de capacitat creativa , tècnica i compositiva , capaç de donar com a resultats unes peces que depassen els nivells que podríem dir d’ofici , per assolir uns nivells artístic absolutament estimables que han de col·locar definitivament , si és que no hi estava , a Jordi Prat en lloc de privilegi entre els artistes del nostre entorn més proper.

Exposició d’obligada i detinguda visita .

Felicitats

Classic-Kas.- Jordi Prat Pons

Museu Arxiu de S.A.Llavaneres

del 26 d’Octubre al 25 de Novembre de 2012

ESPAI D’ART. ARA ELS DIMARTS

L’aparició en la graella de m1tv , de nous programes en xarxa , han provocat una petita reestructuració de la mateixa i amb ella el canvi de “Espai d’Art” que manté la seva periodicitat quinzenal, però que ara és passa a emetre els dimarts a les 21.00 hores , amb les corresponents repeticions al dia següent i en el cap de setmana , i la seva presència a la xarxa en el web de la mateix m1tv a partir de poc després de la seva emissió.

Així aquest mateix dimarts ( avui , per a bona part dels lectors d’aquest blog ) tindrem un nou capítol d’espai d’Art ,amb el protagonisme de l’esmaltadora Margarida March.

HISTÒRIES

Diuen que la funció de la crítica d’art és encaminar a l’espectador vers la veritat d’aquell artista o exposició. Que la tasca del crític és mirar més enllà de l’aparença i fer-ne de pont entre les intencions de l’artista i l’ànima de l’espectador. No negaré tals conceptes que conformen a bon segur l’ànima de l’esperit del crític , però jo defenso també que aquest pas d’intermediari s’ha de realitzar de la manera més planera possible per a tal de que s’aconsegueixi en plenitud. I , ens agradi o no , els qualificatius concisos són els que millor incideixen en la mateixa. Per això el millor és començar essent clar i concís i en aquest cas, dir sense embuts que “Contes breus” , la mostra que Laia Arnau presenta des de divendres de la setmana passada a la sala del Col·legi d’Aparelladors és una magnífica exposició.

El cert és que els amants de l’art coneixíem a Laia Arnau en el seu paper d’il·lustradora , una tasca realitzada amb qualitat i professionalitat. Les seves aparicions artístiques públiques es movien en aquest entorn  i per tant amb tot el significat artístic que la il·lustració significa que ,per a bé o malament , no deixa de ser funció complementaria de plasmar en imatges aquells pensaments que per ex. un llibre plasma en paraules. És tracta per tant d’un acte de creació individual però matisat sota la fèrula de la seva funció.

Avui però en aquesta exposició, Laia Arnau es desempallega d’aquesta mena de limitació il·lustrativa per llançar-se amb intensitat al simple fet de copsar racons , imatges , situacions , mirades en una paraula a aquells elements , espasi o fets que succeeixen  en el constant devenir de la vida . Una mirada amb la que els personalitza , humanitza i ens els fa propers i viscuts , en aquest veritable resum filosòfic de les seves creences plàstiques que expressa en el començament de la seva exposició, tot dient: Cada imatge plasmada en un llenç és un breu instant d'una història que es perd en el temps, enmig d'un munt de sensacions, amb l'únic privilegi de ser recordat".

En un combinat perfecte del que podríem dir “mirada” anglo saxona (el pes del poder de la memòria il·lustrativa és evident ) , amb aquesta definida pintura plana a l’entorn del domini realista , però amb un cromatisme més dolçament mediterrani, Laia Arnau va desgranant les seves històries , en forma de contes breus , com les defineix , i ens va embrancant en un mon especial , fet de realitats i alhora a vegades de somnis , en el que el plaent domina per damunt de l’angoixa vital que tantes vegades aquesta mena de pintura humanística acaba presentant.

Laia Arnau és vital, és expressiva , és plàsticament intensa i els resultats en l’evidència son reeixits i dignes de tot aplaudiment , amb la petita rèmora d’aquest entramat interior en el que la presència de la prèvia del dibuix marca uns límits massa estrictes que caldria obviar. Però aquesta petita màcula, que alguna hi havia d‘haver , no ha de fer desmerèixer per res una exposició brillant de la que aconsellem ferventment una detinguda visita amb la certesa de que el visitant en sortirà satisfet en l’artístic i amb una positiva càrrega en l’anímic , fet que vistos els temps que corren no és pas per menystenir.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)

MONOTEMA

Els artistes per aconseguir  comunicar de manera ben adient les seves sensacions i emocions precisen d’estructurar els seu idioma plàstic mitjançant un doble afermament : el tècnic i el temàtic. Una vegada assolit aquest afermament , el llenguatge creatiu sorgeix de manera més fluida i la corresponent comunicació és més planera . En aquests dies dos artistes presenten les seves obres en aquesta tesitura d’afermar les seves estructures pictòriques. Son Sergi Rabassa i la seva mostra “Àtoms de llibertat” ala sala de la Presó i Ricardo Delgado , ambla seva mostra “Ritme i color” a la galeria “Art i Gent” d’ Argentona.

Sergi Rabassa ja ens havia sorprès de manera ben positiva amb les seves experiències en el camp del gravat i amb la figura de l’àtom com a protagonista. Aconseguia en elles conjugar de manera ben adient el ritme intens que generava la pròpia figura mitjançant un treballat ritme el·lipsoïdal , que amb la contraposició estàtica que comportava la tècnica d’estampació  provocava una dualitat contradictòria enormement agraïda.

Ara repeteix experiències en aquest camp i amb un resultat també ben positiu, configurant la part positiva de l’exposició , però en canvi el contrapunt està en la cara pictòrica en la que els resultats no son reeixits , amb unes obres desequilibrades en la concepció, molt elementals en el sentit pictòric i amb un evident desgavell cromàtic , el que les converteix en obres menors i absolutament prescindibles , com queda clar en la comparança evident de les dues cares de la moneda.

Davant d’això queda clar que alguna cosa ha de canviar. O cercar un altra element pictòric per a la seva iconografia personal que li permeti les avui per avui , fallides interpretacions , o reconsiderar el concepte pictòric per acostar-lo al que presenta en la seva obra gràfica.

En ell, i en la seva decisió, rau el seu futur artístic més immediat.

Sota el títol de “Ritme i color” , l’artista Ricardo Delgado presenta  a Art i Gent una mostra del seu fer amb una pintura personal que s’apropa al concepte del futurisme , aquell isme pictòric  aparegut a Itàlia a finals de la primera dècada del segle XX i que significa el primer moviment de les avantguardes artístiques.

El futurisme , per definició , expressa una nova manera d'entendre la realitat: ja no es tracta de representar el que veiem sinó també tot el que està relacionat amb el que no es visible: un estat d'ànim, les sensacions i emocions de l'espectador, la percepció del temps, de la llum, de l'espai i del moviment.

Delgado es mou en una personal aproximació a aquest concepte però establint la seva paramètrica axial en la figura que esdevé el veritable i quasi únic protagonisme de la seva obra. Una figura a la que aporta aquesta descomposició geomètrica , el ritme sincopat per donar moviment , i aquest cert sentint mecanicista a una personatges que intenten esdevenir distants com enrocats en una certa dimensió màgica.

És obvi que per poder aconseguir uns resultats mínimament escaients cal disposar d’uns plantejaments tècnics correctes , fet que succeeix en el cas que ara ens ocupa , però com no que es precís un quelcom més que serveixi com a nexe d’unió amb l’espectador i aquesta baula no apareix en l’obra de Delgado que es presenta massa densa i enfarfegada , amb un garbuix que demana a crits una intensa depuració , tant en el tractament matèric de l’obra com en el concepte estructural i figuratiu que ofereix.

Una exposició si mes no amb un cert desig d’aventura i una correcció en l’aparença, però mancada de la intensitat que precisa aquest tipus d’aposta pictòrica.

(Les fotografies de l'expo de S.Rabassa han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc i les de R.Delgado del blog de la galeria Art i Gent) 

- 4

Avui aquest blog està en aturada tècnica de pensament degut a celebrar una festa personal.

Si us fixeu la xifra de la fitxa d'encapçalament ha variat i ara llueix un 61 formós que traduït al meu idioma particular esdevé un -4 ( menys quatre ) , és a dir , els anys que falten per a la meva jubilació.

Per això la copa de cava que ara m'acompanya , que aixeco a la salut de tots aquells que de manera constant o esporàdica us doneu un tomb per a quest blog i per els meus pensaments i idees. Espero que aquest any més d'experiència a les meves esquenes em faci més savi , - el que és molt fàcil -, però no em faci menys rebel, que és més difícil.

D'una o altre manera , demà continuarem. Fent paral·lelisme amb el que deia la televisió de la meva joventut : " Permanezcan atentos a esta pantalla" .

Gràcies

CAN XALANT HA MORT, VISCA CAN XALANT

El passat dimarts  el Consell Rector de l’IMAC , en una de les seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.

De Can Xalant n’he parlat moltes vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de retorn.

Parlen els seus “propietaris” , que no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.  Conceptes dels que discrepo profundament.

L’art contemporani és un art absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.

No dubto que els artistes residents a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.

En el que pertoca a la col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la  Biennal d’Art Contemporani  , una mostra oficial feta amb rigor en la convocatòria, selecció i posterior  exposició itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.

Ara Can Xalant ha mort  en el projecte que ha ocupat aquests set llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.

Un centre de creació que òbviament ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva aquesta  falsa etiqueta de “contemporani”, que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.

Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández  ni Esther Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.

Per això no estaria gens malament  que algú fes una crida pública per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.

110000 VISITES / 150000 PÀGINES SERVIDES

Miro el comptador de visites en el moment de penjar aquest darrer post i em trobo que he superat  la , crec que gens menyspreable xifra , de les 110.000 visites , havent servit quasi 150.000 pàgines visitades. Unes dades que em fan agrair profundament la confiança que teniu amb mi, tots aquells que de manera habitual us acosteu a a les meves opinions.

Gràcies a tots,  i seguirem....

Potser per celebrar-ho res millor que fer-ho amb el darrer article de Vicente Verdú.

 Han estat moltes les vegades  en que m’he referit  als escrits de Vicente Verdú a “El País”.  També han estat diverses les vegades en que he penjat part d’un article , o l’article sencer i, recomanant així la seva lectura. Però avui  voldria anar un punt més enllà, i si sou visitants més o menys habitual d’aquest blog , estic per exigir-vos com a pagament de la visita , la lectura de l’article que publica avui  i que és la més fefaent demostració de la seva excel·lència reflexiva.  Un article magnífic , clarament explicat i que ens hauria de fer reflexionar , i molt, a tots aquells que d’una o altre manera , estem en allò que en diem “el món cultural”. Un article absolutament impagable

Sin teoría, sin ropa interior

De lo muy poco que cabe celebrar en estos tiempos malvados, una penuria más, la carencia de teorías, se alza como una bendición.

Todo periodo que, en lo económico, lo político o lo artístico, se llenó de escuelas, movimientos y sus correspondientes manifiestos han sido tanto menos libres como más aburridos. Si se refiere a la política económica o a la economía política, cada una acabó echando las cosas a perder siguiendo unos u otros preceptos sagrados. Desde el liberalismo al comunismo, desde el equilibrio presupuestario al keynesianismo llenaron la intelectualidad de certezas y redujeron la complejidad social a un garabato. Y no se diga ya si se trata de movimientos artísticos.

Nada más tedioso en un museo que entrar en una sala consagrada al cubismo, otra destinada al impresionismo, otra al expresionismo, y así hasta la consecuencia de que el arte, en vez de ser una autoría personal, era como una obra oficial gobernada por una superautoridad oficializada.

Esa autoridad o moda imperante disfrutaban de tal poder a que imponía, aun sin quererlo, las formas de expresarse y hasta el contenido de la dicción. Los motivos, los colores, las formas, los efectos, los temas, el estilo en general se hallaban a la orden de una determinada "escuela". Y nada parece hoy más deprimente que ver a cohortes de artistas atados como en una cuerda de reos, presos de la época y de su estética capital.

¿Manifestarse personalmente? Para eso estaban los manifiestos conjuntos. ¿Exponerse libremente? Para eso estaban todas las muestras clasificatorias desde Viena a Nueva York, desde el Albertina al MoMa, que mandaban sobre el orden de la inspiración.

¿La inspiración? La inspiración, efectivamente. Porque la manera en que se concibe y se realiza una obra dentro de una escuela boyante era como el producto de un vasallo subordinado al mejor patrón.

Los tiempos de ahora son intempestivos pero no menos que el de los estruendos rapaces del aufklärung. Son tiempos crudos pero en parte más interesantes que los dulces escarchados del impresionismo francés. Son hoy, tiempos de pesadilla, pero incomparablemente menos cursis que todo el sueño surrealista, desde Magritte o Dalí.

En suma, esta época tiene a su favor no estar incluida en ninguna otra. Es decir, algo debía de tener para que pudiera ser. Y es, en especial, su condición de tiempo nuevo, tan duro y cruel como virtualmente libérrimo. Tan propicio al austericidio y al suicidio individual como propenso a la inauguración de un momento en el que todavía la sociedad no ensayó vivir.

¿Teorías? Todas las teorías se han hundido como también todas las modas han pasado de moda, han pasado de ser ridículos mandatos a ser motivos de desobediencia civil.

Cada cual ha recobrado así una extraña porción de libertad. Sea como artista, como ciudadano, como consumidor o como activista se halla en mejores condiciones para desarrollar su manera de estar.

Y la Red es el ejemplo máximo de cómo el manifiesto de una vanguardia se haya carcomido ahora por la manifestación de heterogéneos puntos de vida y vista. ¿La colectividad? Lo que importa no es hoy la colectividad sino la comunidad. La reunión de lo diverso, la coexistencia de lo distinto, el ejercicio de lo mejor sin haberse alistado o poseer el carnet de socio o de partido. Los artistas, como los dirigentes, deben ser juzgados en cuanto a su mérito y no por su adhesión.

Los líderes políticos, si siguen existiendo mañana, deben ser elegidos, juzgados y demolidos por los ciudadanos; no por hallarse afiliados a una formación.

Sin teorías, pensábamos, no se puede pensar, pero lo cierto es que el pensamiento fue siempre anterior a la teoría, que no vino a ser otra cosa sino una “racionalización” del pensamiento presente y anterior.

Sé es esto o aquello. Nos salvaremos o nos hundiremos no por un teorema a fuerte sino por la flexible inteligencia aplicada a la complejidad de la situación. "A largo plazo", decía Keynes, "todos muertos". Pero hoy, a medio plazo, terminaremos beneficiados, sin duda, por la ausencia de un diktat que nos encierre, como antaño, en un herrumbroso campo de concentración.

SANT LLUC

Avui és Sant Lluc, patró dels artistes. Felicitats dons a tots aquells que es mouen en el camí de l’art i molt especialment als creadors , a qui hem de considerar els màxims protagonistes de la festa .  Vagi per ells el desig de que s'omplin de qualitat i art. I si de pas hi ha ventes , molt millor. Que no sols de l'esperit viu el creador.

Justament avui hem retomat la informació artística a m1tv amb el que ja podríem considerar històric “espai d’art”, que seguirà una periodicitat quinzenal , amb emissió els dijous a les 21.00 hores.

Un espai que avui ha comptat amb el protagonisme de l’artista argentoní Josep Serra i la seva exposició “Necessitat vital” amb la que celebra els seus trenta anys d’ activitat expositiva.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/josep-serra

DIJOUS A LA NAU (en aquest cas, dimecres)

Ho dèiem el passat cap de setmana i ara és el moment de recordar-ho. Demà (per a la gran majoria de lectors avui ) dimecres , hi ha la conferencia mensual a la Nau Gaudí que en aquesta ocasió té el protagonisme de l’arquitecte mataroní Manuel Brullet i el tema un de tan seductor com : “ La Nau Gaudí, Gaudí ben interpretat?”.

Parlar de Manuel Brullet és fer-ho d’un dels grans arquitectes que ha donat la nostra ciutat en els darrers quaranta anys , i a bon segur d’aquell que ha obtingut un reconeixement més alt , ample i variat per a les seves actuacions arquitectòniques.

El seu estudi , amb conjunció amb De Luna , ha esdevingut un dels grans equips arquitectònics del país amb la seva especialització en edificis de serveis ja siguin sanitaris, educatius, culturals o administratius , sense defugir l’arquitectura d’habitages.

De les seves mans han sortit projectes com els de l’Hospital del Mar , el Moises Broggi, la Clínica Quirón , el campus de la Universitat Rovira i Virgili, la reforma de l’ateneu, la presó de Can Brians, el Parc d’Investigació Bio mèdica.

A Mataró han estat també diverses les seves actuacions , però en no ser un arquitecte d’aquells mediàtics , no existeix la consciència del  seu protagonisme . Exemple de treballs que han anat signats per ell son el CAP de Cirera- molins , l’escola de les Aigües , l’edifici de Can Xammar , edificis d’habitatges a la Rda Barceló i a la Via Europa , etc... Però potser el seu fet local més emblemàtic està en la rehabilitació de la Nau Gaudí a la que converteix des de la misèria que era fins a la joia magnífica que és ara.

D’aquí que la conferència d’aquest dimecres prometi molt. La seva mirada de Gaudí, mitjançant el coneixement assolit en la restauració de la Nau , ens permet ensumar unes reflexions , tècniques , estètiques i filosòfiques ben atractives que fan d’aquesta conferència un veritable caramel cultural que caldrà no perdre’s. 

A CONTRAPÈL

No feia falta ser molt espavilat , i jo no ho soc , per preveure el que ha passat en aquesta malaurada mini temporada de “Mar de fons” organitzada per la Sant Lluc, que ha tingut com a cloenda la mostra “Dues dones i el blau” , amb el protagonisme de Regina Puig i Margarida March.

Vàrem dir en el seu moment que era difícil d’entendre aquesta mostra en forma de duet i més encara quan l’excusa unitiva era un “blau” que no quallava precisament amb l’evolució creativa d’ambdues. Ara , un cop vista l’exposició , ens hem d’aplaudir a nosaltres mateixos per el nostre pronòstic ja que ni existeix lligam algun entre les protagonistes , ni el concepte “blau” que serveix per “unir” la mostra apareix com element essencial i fins i tot tangencial, i el que és més important , la subordinació de les autores al concepte unitiu del “ mar de fons” les descol·loca del seu i les obliga a unes subjeccions formals que desnaturalitza bona part del seu treball, en especial en el cas de Margarida March.

I cito a Margarida March ja que ella és qui amb la gran qualitat dels seus esmalts manté del tot el nivell d’una exposició , que fora d’ells no deixaria de ser una anècdota no mereixedora de cap manera de ser exposada en un indret com Ca l’Arenas, si és que de veritat volem que Ca l’Arenas tingui nivell i pes específic , i no com hem vist aquest any.

March ens presenta en aquesta mostra les dues cares del seu fer artístic: la de l’Ofici ( els esmalts ) i la més passional ( el gravat). Certament Margarida March és una gran mestre de l’art de l’esmalt , i no exagerem si la considerem una de les millors esmaltistes del país. Aquesta immensa qualitat la ha dipositat en aquesta ocasió en el seguit de peces que ensenyorejen el menjador de ca l’Arenas , tot i que queda ben palesa la seva subjecció interior a aquest concepte marí esdevingut d’obligat compliment.

Però està clar que quan un és un excel·lent artista , i Margarida March ho és , es té la capacitat de convertit la limitació en virtut i reconvertir la juguesca en una recerca personal que doni com a fruit uns resultats reeixits. Així succeeix en aquesta ocasió en la que la sensibilitat , el concepte creatiu i la capacitat tècnica es donen plenament la mà per aconseguir uns esmalts resplendents dignes de l’habitual ben fer de l’artista.

Altra nivell però succeeix en el cas dels gravats. Certament tres gravats simplement gestuals i d’un minimalisme impactant , criden l’atenció i marquen un elevat nivell, però aquest es descomposa ràpid en unes peces massa subjectes a la temàtica i en els que l’habilitat de l’autora poc i pot fer davant de la insubstancialitat del concepte , massa lligat a un univers figuratiu, arribant a un punt de no tornada , en el cas més figuratiu de tots (meduses ), que fora del treball tècnic no comporta cap valor afegit a la línia de l’autora.

El cas de Regina Puig és ben diferent. Excel·lent dissenyadora , està encara en les beceroles del que podríem considerar concepte plàstic , i per tant encara està molt lluny de disposar del mínim de mèrits precisos per exposar al vell casalot del carrer Argentona , si de veritat volem que es prengui de manera seriosa la seva projecció artística i cultural.

Sortosament Regina Puig ha estat llesta i deixant del tot el concepte plàstic ha apostat per el camí que bé coneix i que de manera ben exitosa conrea , com és el cas del disseny. 

Així les seves obres responen únicament a aquest concepte i fan aposta total per una mirada visual parella a la que ens podria oferir un cartell publicitari. Així fàcilment podríem concebre les seves obres com grans  plafons publicitaris en els que en un costat aparegués de manera ben remarcada , el logo d’una cervesa, una beguda refrescant , o qualsevol altra marca relacionada amb l’ambient de platja.

Algú podrà dir , i a bon segur tindrà la seva part de raó , que a fi de comptes això és el que feia Warhol per exemple , però en aquest cas el concepte no és aquest ni de bon tros. L’obra de Puig té una única raó i aquesta està fonamentada en el disseny i li cal urgentment , si és que vol seguir per el camp de la plàstica , fer-ne reducció per establir una nova paramètrica més lliure i personal que l’allunyi d’aquesta dinàmica intranscendent , que a més bé reforçada per un muntatge visual funcional i identitari que en aquesta ocasió frega del tot el ridícul , rebaixant la possible força d’un concepte plàstic que s’ha de revisar de manera urgent.

ACTIVITATS

Després d’una setmana d’aquelles en la que hem funcionat amb el coet al cul, - inclosa la guàrdia de dissabte -, bo era intentar fer un reset absolut i deixar-se endur per el vent, la natura , el mar... . Per això res millor que fer un altra part dels camins de ronda del nostre país ( una activitat que us recomano ferventment ) que et permeten gaudir amb tota intensitat de la bellesa natural , alhora que vas fent camí en un exercici natural i controlat que el nostre cos agraeix amb escreix.

Avui ha tocat anar ben al Nord. La caminada era prou atractiva entre Cadaqués i el cap de Creus , passant per Port Lligat. Quasi un parell d’hores de camí , en un constant pujar i baixar per un veral estret i pedregós que ens ha portat per els dolços i alhora aspres espais del Parc Natural del Cap de Creus. Un dia esplèndid, la mar com una safata i poc vent , amb la lògica excepció de l’ indret del far on sempre sembla que s’hagin deixat la finestra oberta.

Bona caminada , bon paisatge , bon temps, gaudint de la conversa amb els amics i acabant amb un bon dinar a Roses . És per això que un està per preguntar-se  si podem demanar més en  un diumenge qualsevol.

ACTIVITATS MÉS ARTÍSTIQUES

Molt em plauria que per l’agenda d’aquesta setmana hi apuntéssiu dues activitats.

El proper dimecres se celebrarà la conferència mensual dels “Dijous a la Nau” amb el protagonisme de l’arquitecte J.M. Brullet  , el responsable de la restauració de la Nau , que ens analitzarà el paper de Gaudí com arquitecte des de la perspectiva que ofereix la seva obra iniciàtica.

Com veieu , en aquesta ocasió la conferència s’ha traslladat de dia i setmana. El pont del Pilar va impossibilitar celebrar-ho en el moment correcte i aquest dijous hi ha conferència dels Amics de Ca l’Arenas amb el protagonisme de Marià Ribas , per tant corresponia canviar i al final ha quedat en aquest dimecres a l’hora d’habitud de 2/4 de vuit.

Voldria aprofitar aquest anunci per demanar disculpes a aquells ciutadans que no assabentats del canvi , van acudir a la Nau. Malgrat els esforços del consorci va fallar en aquest cas la comunicació fet per el que demanem disculpes alhora que prendrem les mesures oportunes per que en cas d’altra canvi , pugui arribar aquest al bon nombre de seguidors que ja té aquest cicle de conferències.

L’altra nota a apuntar es la de convidar-vos el proper dijous 18 d’Octubre a tornar a acostar-vos a m1tv per seguir la nova temporada de l’Espai d’Art. 

Problemes d’agenda professional han retardat una mica la temporada , però creiem que no hi ha dia millor per el retorn que el dia de sant Lluc , patró dels artistes. Serà com sempre a les 9  del vespre i en aquesta ocasió gaudirem del protagonisme de Josep Serra , aquest artista argentoní que ha demostrat el seu alt nivell en les exposicions que ha celebrat en motiu dels seus 30 anys de vida expositiva i que ha titulat “Necessitat vital”. Un programa que espero marqui una temporada que , com no, desitgem del tot positiva.

FESTA

Avui a casa estem de festa, i que ningú em miri malament. Avui és 12 d'Octubre , dia del Pilar. La meva dona és aragonesa i jo us puc ben assegurar que he aprés a estimar molt aquella terra i als seus habitants , que com sempre passa, van molt més enllà dels tòpics de tossuts i “baturros”. Un poble noble, treballador i a vegades potser adust ja que la terra no és pas un terra agraïda ans el contrari.

Per això avui, en un sentit homenatge vull plantar en aquest blog , dos imatges musicals que m’impressionen i que avui més que mai , en son un bon exemple per a tots.

En primer lloc el sempre enyorat José Antonio Labordeta i el seu “Canto a la libertad” , cançó emblemàtica que posa els pels de punta i que la dreta impedeix que sigui l’himne d’Aragó, i s’ha de conformar en ser l’himne oficiós de la ciutat de Saragossa.

L’altra imatge vull que sigui la de Carmen París , una jotera plenament actual, gran renovadora del gènere , que canta la tradicional Jota de la Dolores , amb el detall d’aplaudir, en canviar la lletra i dir “España y sus naciones” , i no pas el “regiones” habitual.

Una jota per enamorar-se d’aquesta cançó tradicional i popular.

ART JOVE

Potser res tan difícil de definir amb exactitud com aquest concepte tantes vegades emprat d’art jove. Que és l’art jove?. Per que, parlem d’art o de joventut?.

Està clar per a mi que Picasso als seus noranta anys seguia pintant un art terriblement jove , ple de força, desig i il·lusió. Igualment tinc clar que molts d’aquests artistes amb molts pocs anys a les seves esquenes i que practiquen allò que malament s’anomena art contemporani, practiquen en canvi un art terriblement envellit, repetit , buit ,sense cap mena de futur ni esperança.

Però habitualment ,i com a genèric , l’art jove es refereix a artistes d’edat juvenil i que comencen la seva carrera artístic. Un concepte el d’edat que també està canviant amb el temps. Fa uns anys el límit de la joventut artística estava als quaranta anys , fa menys va baixar cinc anys i ara la xifra dels trenta sembla la més habitual com a límit per poder afegir l’etiqueta de jove al seu fer.

Doncs bé en aquests dies dos conceptes absolutament antitètics d’art jove exposen a la nostra ciutat: Per un cant la jove il·lustradora Esther Carbonell ens demostra les seves habilitats  a l’espai Capgròs , mentre que a Can Palauet es presenten els treballs finalistes del la 10a Mostra d’art Jove  que organitza l’IMAC , amb els noms de Cristina Ibañez-Tarter , David Mutiloa, Miquel Ollé Aguilló i Jaume Simon Contra com a protagonistes.

Esther Carbonell és una jove artista que amb prou feines ha estrenat la majoria d’edat. Practica la il·lustració d format clàssic i ho fa amb tanta qualitat tècnica com capacitat constructiva , el que no deixa de ser un rara avis per la seva , repeteixo, tendre edat.

Avui a l’espai capgròs ens ofereix un veritable mostroari del seu fer. I dic mostroari ja que la seva exposició esdevé un veritable book de la diversitat dels camins que intenta conrear l’autora , que va des del descriptiu , al reflexiu i filosòfic , passant per els diversos verals de la il·lustració de caire infantil, la mirada a la actualitat , la poètica , el camp de la ironia ..., tot amb un exercici tècnic destrament traçat en el que fons i formes conjuguen de manera ben adient i converteixen cada peça en un ben valorable treball.

Elements ben positiu tots ells que obliguen però a un salt endavant. Cal deixar aquest format petit , aquest dibuix més d’escolar i enfrontar-se a mides més grans en les que haurà de demostrar que la seva saviesa es manté, ja que els fonaments apresos i desenvolupats son el suficient vàlids com per  reeixir en aquest camp sempre complexe com és l’il·lustratiu , en el que gaudim de grans figures en el nostre país. Elles han de ser el seu far i el repte llunyà.

Totes les sensacions positives i de futur que ens ofereix l’espai capgròs s’esvaeixen en un tres i no res en entrar a Can Palauet i veure les quatre propostes finalistes de tan sols vuit propostes presentades ( a aquesta xifra en el meu poble en diu fracàs estrepitós ) en aquesta Mostra d’Art Jove , que segons hem pogut entendre pel llegit en la sala desapareix com a tal per plantejar-se altres situacions.

Evidentment que desaparèixer és el millor que pot fer. Banal, insubstancial, sense cap mena de força , sense cap mena d’intenció..., les propostes presentades s’ofereixen davant.

No em resisteixo per això , a repetir la frase que encapçalava l’article de Vicente Verdú que publicava fa un parell de dies en aquest mateix blog: En otros momentos nos habría exasperado tanta banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da.

Però no crec que ens doni el mateix . Que una obra tan insubstancial i poca cosa , que no arriba ni tan sols a ser un joc infantil, guanyi aquest premi diu molt poc del mateix i dels artistes que hi ha pres part.

PS:- Fa ja unes setmanes ens varem queixar per escrit al regidor de Cultura demanant quins havien estat els camins de difusió d’aquest Premi ja que no havien arribat a cap creador fora de l’òrbita que podríem dir “xalantesca” . Ens vam comprometre a publicar la resposta però no ha estat possible ja que el silenci ha estat la única resposta. Vagi dons el nostre agraïment per aquest silenci que qualifica ben clarament als protagonistes.