ART JOVE

Potser res tan difícil de definir amb exactitud com aquest concepte tantes vegades emprat d’art jove. Que és l’art jove?. Per que, parlem d’art o de joventut?.

Està clar per a mi que Picasso als seus noranta anys seguia pintant un art terriblement jove , ple de força, desig i il·lusió. Igualment tinc clar que molts d’aquests artistes amb molts pocs anys a les seves esquenes i que practiquen allò que malament s’anomena art contemporani, practiquen en canvi un art terriblement envellit, repetit , buit ,sense cap mena de futur ni esperança.

Però habitualment ,i com a genèric , l’art jove es refereix a artistes d’edat juvenil i que comencen la seva carrera artístic. Un concepte el d’edat que també està canviant amb el temps. Fa uns anys el límit de la joventut artística estava als quaranta anys , fa menys va baixar cinc anys i ara la xifra dels trenta sembla la més habitual com a límit per poder afegir l’etiqueta de jove al seu fer.

Doncs bé en aquests dies dos conceptes absolutament antitètics d’art jove exposen a la nostra ciutat: Per un cant la jove il·lustradora Esther Carbonell ens demostra les seves habilitats  a l’espai Capgròs , mentre que a Can Palauet es presenten els treballs finalistes del la 10a Mostra d’art Jove  que organitza l’IMAC , amb els noms de Cristina Ibañez-Tarter , David Mutiloa, Miquel Ollé Aguilló i Jaume Simon Contra com a protagonistes.

Esther Carbonell és una jove artista que amb prou feines ha estrenat la majoria d’edat. Practica la il·lustració d format clàssic i ho fa amb tanta qualitat tècnica com capacitat constructiva , el que no deixa de ser un rara avis per la seva , repeteixo, tendre edat.

Avui a l’espai capgròs ens ofereix un veritable mostroari del seu fer. I dic mostroari ja que la seva exposició esdevé un veritable book de la diversitat dels camins que intenta conrear l’autora , que va des del descriptiu , al reflexiu i filosòfic , passant per els diversos verals de la il·lustració de caire infantil, la mirada a la actualitat , la poètica , el camp de la ironia ..., tot amb un exercici tècnic destrament traçat en el que fons i formes conjuguen de manera ben adient i converteixen cada peça en un ben valorable treball.

Elements ben positiu tots ells que obliguen però a un salt endavant. Cal deixar aquest format petit , aquest dibuix més d’escolar i enfrontar-se a mides més grans en les que haurà de demostrar que la seva saviesa es manté, ja que els fonaments apresos i desenvolupats son el suficient vàlids com per  reeixir en aquest camp sempre complexe com és l’il·lustratiu , en el que gaudim de grans figures en el nostre país. Elles han de ser el seu far i el repte llunyà.

Totes les sensacions positives i de futur que ens ofereix l’espai capgròs s’esvaeixen en un tres i no res en entrar a Can Palauet i veure les quatre propostes finalistes de tan sols vuit propostes presentades ( a aquesta xifra en el meu poble en diu fracàs estrepitós ) en aquesta Mostra d’Art Jove , que segons hem pogut entendre pel llegit en la sala desapareix com a tal per plantejar-se altres situacions.

Evidentment que desaparèixer és el millor que pot fer. Banal, insubstancial, sense cap mena de força , sense cap mena d’intenció..., les propostes presentades s’ofereixen davant.

No em resisteixo per això , a repetir la frase que encapçalava l’article de Vicente Verdú que publicava fa un parell de dies en aquest mateix blog: En otros momentos nos habría exasperado tanta banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da.

Però no crec que ens doni el mateix . Que una obra tan insubstancial i poca cosa , que no arriba ni tan sols a ser un joc infantil, guanyi aquest premi diu molt poc del mateix i dels artistes que hi ha pres part.

PS:- Fa ja unes setmanes ens varem queixar per escrit al regidor de Cultura demanant quins havien estat els camins de difusió d’aquest Premi ja que no havien arribat a cap creador fora de l’òrbita que podríem dir “xalantesca” . Ens vam comprometre a publicar la resposta però no ha estat possible ja que el silenci ha estat la única resposta. Vagi dons el nostre agraïment per aquest silenci que qualifica ben clarament als protagonistes.

CARA I CREU

Avui s'ha inaugurat a l'Ateneu Caixa Laietana , la primera de les mostres de "NECESITAT VITAL. 30 ANYS" , amb les que l'argentoni Josep Serra  inaugura la celebració personal per els seus trenta anys de vida expositiva.
Una exposició aquesta , de gran qualitat i que esdevé en una de les millors inaugurades a Mataró en els darrers anys , essent perfectament comparable a qualsevol exposició de les que estan exposades a la nostra capital, la de l'Estat i més enllà.

Una exposició de la que en caldrà parlar i molt, en acabar les diverses inauguracions  previstes.

Per altra costat , i mitjançant un mitjà informatiu , ens hem assabentat que demà a Can Palauet s'inaugura la X Mostra d'Art Jove. Una mostra discutible en la convocatòria i més encara en la seva difusió de marcats tints poc nets , per emprar una expressió suau.

Per això hem adreçat aquesta carta al regidor Joaqím Fernández per a tal d'obtenir les corresponents explicacions

Sr. Quim Fernández

Regidor de Cultura

 Benvolgut

Mitjançant els mitjans de comunicació m’he assabentat de que demà divendres s’inaugura la X Mostra d’Art Jove , organitzada per la regidoria de la que n’és el cap.

Fora del fet , lamentable al meu entendre , que d’ençà la meva dimissió com a membre del Consell Rector de lIMAC , he deixat de rebre qualsevol tipus d’informació del mateix , fet que considero no és de rebut degut a la meva tasca com a crític d’art en mitjans de la ciutat, serveixin aquestes paraules per conèixer de primera mà l’estructura d’aquesta Mostra d’Art Jove , que de cop i volta apareix a la ciutat.

Vaig ser membre de l Consell rector de l’IIMAC fins el mes de Juny i mai es va parlar ni una paraula d’aquesta mostra . He cercat en els mitjans d’informació local “Capgròs” i ”Tot Mataró” notícies al respecte de la convocatòria i no n’apareix ni un borrall.

M’he posat en contacte amb diversos artistes plàstics de Mataró i comarca, que podrien haver accedit a la mateixa i cap d’ells ha tingut notícia de l’existència de l’esmentada Mostra d’Art Jove.

És per això que li dirigeixo aquestes ratlles per a tal de saber quins han etat els camins emprats en la difusió d’aquesta mostra , i així esvair allò que tot el món de la plàstica local i comarcal té clar , que ha estat una altra activitat partidista d el’IMAC per a tal d’afavorir a l’únic art que sembla existir oficialment a la ciutat com és l’art mal anomenat contemporani , i afavorir de pas a un ens com és Can Xalant , que malgrat les promeses electorals de CiU , segueix gaudint d’unes condicions de privilegi inaudites en una democràcia , com ho demostra que quinze mesos després del canvi de govern , el concurs de Can Xalant segueixi a l’aigüera i a bon segur dintre de poc es renovarà la seva concessió per un temps nou en aquesta eternització d’una situació legalment regular però èticament absolutament reprovable.

En espera de les seves respostes

Una abraçada

Pere Pascual “PIC” , crític d’art

PS.- Tant aquesta carta com la seva resposta seran publicades al meu blog “transport públic” per entendre que no es tracta d’una qüestió personal i sí de la comunitat artística local.

9 MOSTRA D’ART JOVE .

VISITA OBLIGADA

Bona part del poc que sé d’art ho vaig aprendre amb el meu pare. Recordo una frase que deia sovint als artistes , sempre mandrosos en això d’anar a veure exposicions . Deia que un creador havia d’anar a veure tantes exposicions com pogués, que això formava part de la feina. Que calia fer-ho ja que sempre , en totes les exposicions, s’aprenia alguna cosa positiva. En algunes ocasions s’aprenia el que s’havia de fer , però el millor és que en moltes s’aprenia el que un artista no havia de fer de cap de les maneres.

Aquesta reflexió m’ha vingut a la ment després de visitar la 9 Mostra d’Art Jove que ocupa la sala de l’espai f, fins el 4 de juliol.

Molt ha canviat el projecte de les mostres d’Art Jove que començaren de la mà de Consol Prados en la regiduria de Joventut. Llavors el que es pretenia era apostar per la disparitat multidisciplinar de la creació dels joves artistes que podia anar del camp pictòric i escultòric més tradicional fins a la instal•lació i el multimèdia més contemporani.

De fa un temps, i absorbida la mostra per Cultura , l’amplitud del vano s’ha anat reduint , i mantenint el toc genocida envers la plàstica que impregna tota l’activitat de l’IMAC, totes les expressions han quedat encerclades en el reduccionisme mental d’això que per Beneficència en diuen “art contemporani” i que dona com a resultat final una misèria creativa tan impressionant que crec que tot afeccionat a l’art hauria d’anar a visitar repetides vegades per veure l’estadi de decrepitud en el que es troba aquest segment artístic representat per uns joves que segons diuen és del millor que corre per el país . Dit d'alta i més popular manera, que més val que Déu ens agafi confessats.

Nou han estat els artistes escollits per aquesta gran bouffe artística , d’un nombre desconegut de participants, essent el just guanyador el mataroní Raül Roncero amb el projecte “Le Grand Pétomane” , en el que pretén segons ell mateix “ donar a conèixer la figura del Pétomane a Mataró i alhora reflexionar sobre l’apropiació dels símbols per part de les ciutats : Per què els mataronins no sabem qui és aquest personatge?. Succeiria el mateix si en comptes de ser un virtuós dels pets fos un famós pianista?.

El projecte es refereix Joseph Pujol i Mauri ( 1857) , fill de mataronins, que assolí gran fama per la seva facilitat en crear melodies mitjançant el domini de les seves ventositats.
Un projecte , aquest de Raúl Roncero, si més no, divertit. Com diria la meva avia , malaguanyat el temps gastat que el podria haver invertit per alguna cosa de profit, però el projecte està treballat tant en el plantejament històric / teòric com en el del desenvolupament plàstic i encara que defuig de tota transcendència ( és a la plàstica com un paisatge tradicional de la fageda d’en Jordà) era sens cap mena de dubte el millor del presentat.

Però dir ser el millor no vol dir ser bo, és a dir allò del borni en el país dels cecs ,que és el que justament succeeix, ja que la mediocritat de la resta de participants és tan absoluta que cap d’ells assoleix l’aprovat ni emprant la màxima de les benvolences. Projectes insubstancials, avorrits , sense cap mena d’atractiu en el format final i molt menys en el desenvolupament de la teòrica idea de pensament que n’és el fonament. Uns projectes amb tantes pretensions com manca de fonaments , que acaben convertint-se en uns absoluts desgavells

Uns treballs que tenen el súmmum del seu desideràtum en el cas de David F. Mutiloa amb la seva acció “Keep Out” que tracta ni més ni menys del fet de que en el marc d’una presentació artística es dificulta el trànsit dels visitants per l’espai expositiu instal•lant-hi una tanca elèctric. Es fa servir un mecanisme similar ales tanques elèctriques d’ús ramader, de tal manera que la tanca produeix una descàrrega elèctrica a tothom que hi entra en contacte físic. (Evidentment que el mecanisme ha hagut de ser desconnectat per evitar accidents).

Una mostra de tant baix nivell i estofa que esdevé d’obligada visita. Per a tot creador per poder saber en viu i en directe justament tot allò que mai ha de fer, i per el públic en general per observar sens cap mena de dubtes l’engany i l’estafa que ens realitza l’IMAC amb una aposta que res aporta i a res condueix.

DIA DELS MUSEUS

Sempre he pensat que malament rai quan s’ha de celebrar el dia de..... Avui toca celebrar el Dia dels Museus i per tant per arreu s’intenta celebrar un munt d’activitats que siguin ben atractives al públic en general , per així cridar l’atenció i motivar-los a visitar els Museus ( així en plural, i sense individualitzar).

Tal i com s’havia fet en altres anys amb coincidència de cap de setmana , la diada ha estat separada en dues. Per un costat el passat cap de setmana es celebra la Nit dels Museus amb un èxit absolut en bona part , per no dir la totalitat dels Museus que van celebrar coherentment l’experiència en un entorn lúdic, festiu i de portes obertes, mentre que avui és més una jornada complementaria en la que a les portes obertes s’adjunten unes activitats més especialitzades que arrodoneixen la diada, però això sí, en un concepte clarament popular i divulgatiu.

Però a Mataró com sempre el Museu , aquest veritable càncer que pateix la cultura mataronina sense que ningú gosi actuar extirpant el nucli central causant de tots els mals,ha actuat amb desídia , vulgaritat, avorriment i principalment amb la circumstància que més el caracteritza , com ho és la ganduleria , programant (?) uns actes que fins i tot han merescut la crítica (continguda i educada , això sí) de la sempre correcta Associació de Sant Lluc , que lamenta en el seu blog el tipus d’activitat programades.

Com exemple de que no va bé la cosa , tan sols cal dir que com és ja costum , cada Museu presenta el que s’anomena una “joia” del Museu. Ca l’Arenas , que és el centre d’Art del Museu , presenta com a tal un estoig de pistoles de duel franceses del segle XIX , element que concorda a la perfecció (?) amb un centre d’Art.

O sigui que de nou cal repetir una vella reflexió, que no és altra que la de que no cal preocupar-se , és lògic que la gent del Museu actuï així cada any en arribar la magna data , i és que el que ells maneguen és tan llunyà al que hauria de ser un Museu que é impossible sentir-se identificat amb la corresponent diada.