ANATOMIA AMAGADA: PAREIDOLIES I MINIATURES. VALERIA LUCCIONI

 

El passat divendres la sala d’Aparelladors inaugurava any i nova temporada de la mà de la direcció que es renovà el passat estiu, sota la presidència d’Isabel Llaquet, que encetava així la seva activitat i a la que desitgem tot l’encert en la seva tasca i el desig de que aquesta sigui ben positiva i favorable per l’art mataroní i per els seus artistes.

El cert és que anava cap a la inauguració , i ho feia descentrat en certa manera. L’ús de la paraula “pareidolies” en el títol de la mateixa, una paraula desconeguda per a mi, em neguitejava en  la possibilitat de que el canvi d’organització no anés tan sols en l’evolució de l’exposat fins ara mateix, ans comportés un línia diferent que pogués provocar modificacions transcendents en el caminar d’aquesta nova època.

El cert és que els dubtes s’esvaïren tan sols trepitjar la sala i endinsar-me en la visió plàstica que l’artista italiana Valeria Luccioni ens oferia , i a la que vaig perdonar immediatament el seu agosarament per l’ús de la paraula pareidolia en el títol expositiu. Com informació hem de dir que  pareidolia (derivada etimològicament del grec éidolon: 'figura' o 'imatge' i el prefix par: 'amb' o 'adjunt') és un fenomen psicològic que consisteix en el fet que un estímul vague i aleatori (habitualment una imatge) sigui percebut erròniament com una forma recognoscible.

I el cert és que la intenció de l’autora està en això, en “enganyar” a l’espectador mitjançant el fet de crear un suggeriment d’una visió subjectiva i profunda, misteriosa i lliure així com una superació de la dicotomia que oposa la figuració a l’abstracció.

I el cert és que Luccioni encerta del tot en el que pertoca a intencions artístiques i manera de provocar-les. Recolzada en un domini aclaparador de la tècnica, coneixedora del present i del passat de l’art, l’artista juga amb l’espectador de manera molt intel·ligent Amb la seva perfecció tècnica l’introdueix en un camp d’idees abstractes però realitzat amb tècnica que sembla voler moure’s per una camins d’un cert realisme. I un cop enllà, el deixa llibre per que subjugat per la teòrica perfecció del que visualment se li presenta, entri en el joc i intenti trobar raons, causes i per que no dir-ho, sortida real a l’abstracció que se l’hi ofereix i que ell nota de manera evident.

Com explica perfectament en el seu weeb (www.valerialuccioni.com). Luccioni explica com vol remarcar com la matèria pot confondre a l’espectador en la seva visió i reunir realitats només aparentment antitètiques.

Així és en aquesta aparent dicotomia de contraris, quan en realitat és una continuació del real, on l’autora  gesta la profunditat del seu missatge que arriba contundent a un espectador que ha “caigut” dolçament en el parany artístic constructiu que li ha parat l’autora.

Complerta l’exposició un seguit de peces més petites de la sèrie “Icones” en les que l’aparició de pans d’or vol fer reflexionar al voltant de que art abstracte i figuratiu no estan a les antípodes i en el fons no deixen de ser declinacions d’un mateix art.

Exposició enormement interesant, que sedueix per l’enorme intensitat en que ha estat gestada  i alhora ha arribat a l’espectador, que introduint-se en la mateixa arriba a la conclusió de la mínima diferència existent entre art abstracte i art figuratiu, en la seva realització, i espacialment en la seva gestació i pensament.

Una exposició de molt recomanable visita malgrat l’existència d’un nombre de peces que molt millor si s’hagués reduït una mica i unes cartel·les de cada obra, situades en lloc d’impossible lectura. Uns detalls que no son tan anecdòtics com molts creuen i que son els que acaben de donar la nota d’excel·lència que en aquesta ocasió perd la mostrà per tan solventable situació.

Fora d’això, mania de crític, Valeria  Luccioni i la seva gran capacitat creativa i artística és una excel·lent protagonista d’aquesta renovació de la Junta de l’Associació Sant Lluc.

Felicitats . I a seguir.

 

Anatomia amagada: Pareidolies i miniatures

Valeria Luccioni

Sala del col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de gener al 26 de febrer de 2023

 

ELS BLAUS D’ALEIX PRAT. ULTRAMAR

L’Espai capgròs segueix escrivint la seva història que alhora és la petita història de l’art de Mataró i la seva comarca i com fa ja quasi vint-i-dos anys segueix presentant cada mes, l’obra d’una artista, mataroní o de la comarca, jove o més veterà, professional o afeccionat , amb l’afany i el desig de que l’art i els artistes tinguin un espai per i demostrar-se les seves qualitats i alhora mostrar-les a la resta de ciutadans.

Superant les dues centes exposicions realitzades , l’espai capgròs segueix entestat en aportar la mirada de l’art actual i després de la sorpresa que va ser la darrera exposició de l’artista de Vilassar, Laura Aznar, avui fa un gir del realisme fred que ens presentava aquesta autora per passar a l’abstracció d’ Aleix Prats , artista d’arrel de La Bisbal de Falset però ben relacionat amb la nostre comarca, que de manera ben agosarada  omple l’espai capgròs de pintures de diferents mides en les que els blaus juguen i conjuguen entre ells per crear un món personal i peculiar ple d’harmonia i sensibilitat creativa.

Aleix Prats és un artista convençut, no tan sol de la importància i necessitat de l’art , sinó que a més és dels que creu , com jo mateix, que “pintar , suposa originar la vida, establir un ordre en l’espai “, i amb aquests conceptes filosòfics i amb una bona dosi de tècnica  es llença desfermat , amb la força de la joventut i sense la negativa del comerç a sobre, a realitzar la seva obra, el seu mon personal i propi que intenta acostar a tothom.

I el cert és que ho fa prou bé. Amb un bon sentit estètic i amb un desenvolupament tècnic ben acurat, Aleix Prats es llença a cercar totes les possibilitats del blau, ja que per ell , malgrat les evidents diferències , de blau n’hi ha un, amb tot el seu seguit de modificacions.

Un blau, especialment l’ultramar, que el fascina i li permet crear tota una història personal,  en la que desenvolupa tota la seva capacitat creativa i, que comparteix amb l’espectador que no es conforma en gaudir de la bellesa plàstica de les seves obres, ans vol volar més endins a la recerca de la veritable ànima de les mateixes , sense saber o voler saber, que aquesta sols pertany al seu creador, el jove artista Aleix Prats

Bona exposició  la que aquest mes de febrer ens ofereix l’espai capgròs, amb el blau com a protagonista i les mans i capacitat d’un jove creador, amb un futur important a les seves mans com és el cas d’ Aleix Prats.

 

Aleix Prats. “Ultramar”

Espai capgròs. Mataró

Del 26 de gener al 23 de febrer de 2023

RÀFOLS CASAMADA. OBRES DE LA COL.LECCIÓ BASSAT

 

La Nau Gaudí de Mataró  ha començat l’any de manera esplèndida. Aprofitant l’avinentesa de que en aquest any 2023 es celebra , encara que lamentablement no  es faci de manera oficial, el centenari dels artistes Ràfols Casamada i de la seva esposa Maria Girona, i tenint en compte que Lluís Bassat és el col·leccionista més important de l’obra de l’autor, amb més de cent obres a la seva col·lecció, aquest ha decidit realitzar una exposició que amb la seva mirada ens permeti esbrinar, alhora que gaudir, de la més ample visió del seu fer.

De fet una exposició amb tretze obres de Ràfols Casamada i catorze de Maria Girona va ser la primera exposició que la Fundació Carme & Lluís Bassat van realitzar a Mataró. Una exposició que del 18 de juliol fins a finals de setembre del 2008 va ocupar les sales de Can Palauet i que va ser una demostració de la realitat de la col·lecció, en uns moments en que ambdós artistes encara estaven viu ( Ràfols morí el 2009 i Maria Girona el 2015).

Va ser la segona vegada que Ràfols Casamada exposava a Mataró. La primera va ser el mes de març de l’any 1998, de la mà de Josep Manuel Calleja i el grup Vèrtex que amb la col·laboració de Caixa Laietana i el PMC van fer una petita antològica a la seu del Museu i l’antiga sala d’exposicions  de l’entitat que com hom recordarà, es trobava a la Riera al costat de l’Ajuntament. ( Veure la crítica a la pg. 37 del 14 de març de 1998 del “Crònica de Mataró”).

Ara, 25 anys més tard, Ràfols Casamada esclata amb tota la seva potència en aquesta magnífica exposició a la Nau Gaudí, seu de la Fundació Bassat, on mitjançant quasi mig centenar d’obres pròpies de la mateixa fundació, podem veure i conèixer , no tan sols la seva obra sinó també, bona part del seu caminar evolutiu i , de forma principal, de la seva època esplendorosa de maduresa.

“Si em permeteu el consell jo us recomanaria la passejada per l’exposició en un capvespre de dia feiner i amb poca gent a la sala. I en la visita deixar-se anar. Ara la figura, ara la lluita amb l’abstracció i finalment amb el domini de la mateixa. I sempre el ritme, la cadència, la bellesa.

Ara un blau, i de trascantó un altre de diferent. I el rosa que amaga un somriure groc per donar pas a una munió de verds i ocres. I la figura , mig amagada, que ens somriu tot fent-se present. Com exemple de les emocions portades més enllà del gest, la imatge i les paraules.

I tot, pas a pas en el silenci dens de les paraules esdevingudes art, quan cada pinzellada és un sil·labeig a la recerca d’una rima sempre lliure, en el cor de la plàstica feta emoció.

Massa vegades s’ha acusat a l’abstracció anomenada poètica de ser tova, efectista, complaent amb l’espectador. Ràfols Casamada ens demostra aquí, l’absurd de les generalitzacions. Amb l’art fet poesia, o ves a saber si poesia convertida en Art, l’artista segueix escrivint en el llibre de les emocions sobtades. Quan la bellesa esdevé protagonista sense afanys de carrinclona primadonna vinguda a  menys, i sí en canvia amb la intenció de ser-hi present, no per que hagi estat buscada i sí simplement per que s’ha trobat, un ha de romandre senzillament en el callat silenci de les íntims emocions per descobrir, com l’autor diu en un dels seus poemes : “un nou món, cel blau en somni clar. àlbers de fum al caire d’un núvol d’esguards”.

Simplement emocions.”

Aquests paràgrafs els vaig escriure per a la crítica de l’expo de Ràfols Casamada de fa ara quasi 25 anys, però m’han semblat perfectes per expressar l’emoció de la seva pintura, la que em produí llavors i al que em segueix provocant ara al passejar-me per la Nau Gaudí.

Des de la primera obra “Natura morta de la llimona” de l’any 1947,fins a la darrera “Transparència” del 2004, podem  descobrir mitjançant una tranquil·la passejada l’evolutiu ben fer de Ràfols Casamada al llarg del seu caminar artístic.

Així ens poden enfrontar amb obres quasi desconegudes com ho son “Casa con miradores (1957) ”Maig 68 (1968), el seus “Signes d’aire” (1976) i començar amb la seva abstracció geomètrica com “Espai vertical” (1977), o “Espai obert central” del mateix any, per seguir amb abstraccions més pures com el “Cadaqués “ (1981) per passar a una abstracció plàsticament més intensa com “Forma blava” ( 1987-1988), o “Moviment d’aigua” del mateix any, o el sorprenent i captivador “Ritme blanc” del 1989, per passar a la seva abstracció més personal  dels anys 90 i fins la seva mort,  que està perfectament representada amb obres com “Tensió”, “Eco” , “Nocturn  marí”, i toies les que pertanyen a aquesta època fins assolir les seves obres més críptiques i personals de començaments del 2000.

Tot en un concepte artístic fonamentat, com molt bé diu Bernat Puuigdollers, encarregat d’escriure el magnífic llibre catàleg de l’exposició, quan parla de l’equilibri perfecte entre emoció i raó, entre l’anàlisi mesurat de la realitat i els ulls oberts a la sorpresa del món.

Unes afirmacions que segueixen molt bé el que declarava en vida el mateix Ràfols Casamada quan afirmava “ Independentment dels camins que segueixi l’art d’avui, ha de mantenir una actitud ètica davant d’un món vulgaritzat, violent i materialitzat. L’art ha de complir una funció de reflexió, ha d’obrir nous horitzons. En bona mesura és metàfora i model de la realitat. La seva contemplació és un acte íntim. L’espectador davant la tela, amb les seves pròpies sensacions. Per aquest motiu té un valor tan important: és una forma de no perdre’s en allò que és mesquí i de mirar d’arribar a coses que tinguin una certa entitat més enllà d’allò mesurable".

L’exposició de Ràfols Casamada que es presenta a la Nau Gaudí no es tan sols una espectacular exposició que ens permet gaudir en plenitud de la seva veritat artística, ans també és un senyal de la seva potència artística , com la d’aquests  grans artistes catalans que hem ant perdent en els darrers quinze anys i que van restant amagats en el caixó de l’oblit, com son els casos del mateix Ràfols Casamada, de Guinovart o d’Hernández Pijuan, Maria Girona i tants d’altres que resten amagats en les col·leccions oficials , amb poques obres , mentre que les col·leccions privades que atresoren les millors peces no els hi donen el paper important que sens dubte la seva obra mereix i com es fa evident en aquest cas amb el cas de Ràfols Casamada i la magnífica col·lecció de la que disposa el col·leccionista Lluís Bassat i que amb tota generositat fa públic en aquesta magnífica exposició de més que obligada visita,  i si es repetida millor, que ens ofereix ara i fins l dia de la Mercè d’enguany a la Nau Gaudí de Mataró. 

Exposició d’obligada visita  amb consell d’adquisició del pertinent catàleg escrit per Bernat Puigdollers , a la que caldria afegir, durant tot el mes de febrer, l’exposició  que també s’ofereix en el Museu del Càntir d’Argentona, col·laboració també de la Fundació Carme & Lluís Bassat.

Gràcies Lluís Bassat per el gaudi immens que genera aquesta exposició en tot aquell que estima l’art veritable.

 

Ràfols Casamada,. Obres de la Col·lecció Bassat

Nau Gaudí. C de la Cooperativa 47. Mataró

Del 18 de gener al 24 de setembre del 2023

 

ALBERT RÀFOLS - CASAMADA

 

Just abans de parlar de la magnífica exposició que al voltant de Râfols Casamada i la seva obra , ha organitzat el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Fundació Carmen & Lluís Bassat, a la Nau Gaudí de Mataró, em sembla bé posar a disposició dels lectors,  l’escrit que encapçala  el catàleg de l’exposició que la Fundació Bassat realitza al Museu del Càntir d’Argentona, dedicat al mateix artista i de la que en parlàvem justament fa poc menys d’una setmana.

Que la seva lectura serveixi de prèvia a la visita mataronina i alhora que també sigui un esperò per visitar la mostra d’Argentona.

 

RÀFOLS CASAMADA. L’ART DE LA LLIBERTAT

“La llibertat és impertinent. És la impertinència dels ignorants que es creuen amos de la seva voluntat i autors de la seva vida perquè tenen  finalitats, decisions pròpies i organitzen la vida, la seva i la dels altres, en funció dels projectes. La llibertat és també la impertinència dels rebels que, sabent que les teranyines de la dominació no s’acaben mai, s’obstinen a alliberar-se’n, a ells i, si s’escau, el conjunt de la societat”.

( Marina Garcés. “La llibertat impertinent” )

 

Aquestes frases que encapçalen aquesta escrit m’han vingut al cap quan començava a estructurar aquesta presentació per el catàleg de l’exposició d’obres de Ràfols Casamada, que organitzada i comissariada per el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró i pertanyents a la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat , el Museu del Càntir té ara l’honor de presentar ,sumant-se al reconeixement públic, que no oficial, en l’any del Centenari de l’artista i de la seva esposa , també artista, Maria Girona.

A més , poques línies després, en el mateix escrit Garcés incideix fent referència a Diderot, considerat l’iniciador de la crítica d’art, tot dient “que l’art de la vida només pot ser una constant i ininterrompuda experimentació”.

Reflexions ambdues que m’han semblat molt escaients per a si mateixes i per el fet de que Marina Garcés és neta del gran poeta Tomàs Garcés, que fou el gran defensor de Ràfols Casamada en l’artístic i en la seva vesant poètica , essent qui l’entroncà amb el cercle de la intel·lectualitat catalana del moment.

Llibertat i experimentació, dos constants permanents en la trajectòria de Ràfols Casamada com bé explica el crític Daniel Giralt Miracle que qualifica la seva pintura com d’una sàvia austeritat, tot remarcant que l’obra de Ràfols “ és un treball fet amb la llibertat i des de la llibertat que sense renunciar a una experimentació dels recursos i de les idees, fon en un tot indivisible, inconfusible, tensament harmònic, el fer i el ser del seu autor. I sempre en aquest territori entre el real i l’imaginari, la figuració i l’abstracció, el vist i el recordat”. Uns conceptes que s’evidencien a la perfecció en el recorregut d’aquesta mostra que ens permet fer ullada a la seva trajectòria amb obres que van des de 1960 a 2003 , amb l’afegitó del retrat de línia figurativa, de la seva esposa Maria Girona de l’any 1947 que en marca el punt de partida.

Ràfols Casamada és autor que arriba a l’abstracció en una constant i permanent experimentació de la seva llibertat i partint d’un ideari figuratiu evolutiu que té inici en el respecte absolut per el noucentisme i per l’obra  del seu pare, Albert Ràfols i Cullerès, conegut pintor, que destacava per l’enquadrament fotogràfic i la factura esbossada. L’ample coneixement de Torres García, Togores  , Sunyer i tants altres importants pintors noucentismes conformen un substrat creatiu de sensibilitat especial que Ràfols Casamada anirà trencant amb plena llibertat, escapolint-se de les normatives estilístiques i modals que tantes vegades condicionen l’obra contemporània, de tal modus que és capaç d'integrar el millor d’Henri Matisse i de l’expressionisme abstracte americà mitjançant  una permanent recerca cromàtica i conceptual de total coherència.

Una llibertat i evolució que es generen des del color i l’ús d’estructures geomètriques, que en certa manera li serveixen de crosses per anar-se despullant de l’anècdota de la figuració i endinsar-se en l’abstracció més pura i alhora complexa.

El propi artista va deixar escrit que :” Cal anar més enllà de la superfície de la decoració. Cal treballar en profunditat, tot i que la pintura sigui una superfície plena de colors...i el dibuix una provocació del grafit damunt el paper blanc. Tan sols furgant en aquesta profunditat - del color, de la matèria, de la forma-  s’aconsegueix dotar de pes, densitat i vibració l’obra. Fer de l’objecte-pintura, un objecte diferent. Aquesta diferència és l’art “. I en aquest camí va romandre durant tota la seva trajectòria, evolucionant amb la constància de l’impertinent llibertat del rebel.

Un camí que ara i aquí , en aquesta magnífica exposició que ens ofereix la generositat de la Fundació Carmen i Lluís Bassat, se’ns fa avinent en l’acurada tria que ens permet veure el punt de partida figuratiu, l’arribada a l’abstracció  amb la seva austeritat cromàtica amb el blanc com a protagonista, el seu pas per el geometrisme abstracte d’aires bauhausians amb tonalitats de brillantor noucentista, l’arribada del color i l’assoliment de l’abstracció poètica, lluny de tot dogmatisme,  contraposant a la cridòria dramàtica d’altres abstractes de la seva generació, la silent cridòria del que creu que la sensibilitat és la clau per despertar l’experiència estètica.

Una sensibilitat explicitada amb sobrietat, finesa i elegància , que subjuga en el visual i interroga en el conceptual, oferint-nos aquell veritable Art que sols pot sorgir de la mà d’aquells artistes capaços amb la seva rebel·lia d’expressar-se i mostrar-se en la seva més plena llibertat que alhora és la nostra.

 

Pere Pascual

Crític d’Art

Membre de les Associacions  Catalana i Internacional de Crítics d’Art

MONOGRÀFIC.- ALBERT MOLEÓN

 

Comença l’any el Museu de Llavaneres, presentant l’obra del barceloní  Albert Moleón, un artista que afincat a la població maresmenca  practica un art si més no peculiar, que si bé es podria identificar per els entorns de de l’Expressionisme Abstracte o de l’Action Paintng Abstraction, a un li queda el regust d’una pintura més personal en la que la diversitat , el to i la manera d’expressió van caminant d’obra a obra, sense trobar cap línia que identifiqui el conjunt.

Passejar-se per l’exposició d’Albert Moleón  és com fer-ho per una col·lectiva en la que els autors , i sí, uso el plural, ja que la passejada és llunyana al concepte individual de la creació d’un autor, i en canvi s’acosta a una plurilingüe mostra en la que diversos autors juguen  a presentartots ells una obra cromàtica fonamentada en l’abstracció, però no una abstracció diguem que racional, ans més aviat tot el contrari.

Ens diu el protagonista de tot, l’Albert Moleòn, “que estudia exhaustivament els moviments abstractes històrics i viscuts. , impressionisme, expressionisme, orfisme, action painting.., prenent nota de les pràctiques de molts mestres per fer servir les seves tècniques, expressions i sentiments. Sempre buscant l’espiritualitat a cadascuna de les seves obres i reflectint la personalitat de l’artista.”

I jo li diria que aquesta acció està molt bé, per prendre idees que li puguin servir per concretar el seu ego pictòric però que és una greu errada quan simplement serveix per fer unes obres a la manera de , o en forma i concepte de..

L’art és un concepte individual, que en la seva constància i repetició conceptual crea una personalitat i un estil determinat, que podrà plaure o no a l’espectador i al públic en general, però que serà la representació plàstica interior de l’artista. Qualsevol altre cosa , serà un simple procés tècnic que podrà agradar en la individualitat però que no pot ser considerat en la generalitat, com ha de ser l’obra d’un artista.

I Moleón està en aquest punt. Coneixedor per la seva veritable professió de publicista, de quina és la manera d’entrar en la ment i en el negoci de l’art, recrea unes obres plenes de llums i colors que poden agradar en l’individual, com m’ha passat a mi mateix, en la simple visita a l’exposició, però que una vegada pensades , meditades i examinades fora del marge purament visual, es evident que no diuen res fora d’un cert plantejament colorista, molt per sota del plantejament cromàtic abstractiu, al que ni tant sols s’hi acosta.

Ens trobem dons davant d’una expo de les que jo considero enganyosa, en laque s' apunten algunes obres , que un podria acceptar en la individualitat, però tot s’enfonsa en el sentit col·lectiu d’una dispersió total el presentat que converteix el conjunt en una mostra insípida, malgrat el bigarrament del color, i que queda en un no res al poc d’abandonar la sala.  

Un mal començament d’any per a la sala de Llavaneres, espai que sempre lluita , i generalment amb tot encert, per una programació acurada, atractiva i intensa per aquells que confiem cegament en e lseu bon paper.

 

Albert Moleón  Monogràgic

Museu de Can Caralt. Sant .Andreu de Llavaneres

Del 13 de gener al 12 de febrer de 20023

ALBERT RÀFOLS CASAMADA, L’ART DE LA LLIBERTAT.

Aquest any de 2023, L’Albert Ràfols Casamada compliria 100 anys a l’igual que la seva esposa Maria Girona, uns mesos més petita en edat. La Generalitat acostuma a celebrar amb una diversitat d’actes aquests aniversaris importants, però enguany i de manera sorprenent, ha oblidat els noms de Ràfols Casamada i  Maria Girona, per centrar-se únicament en Antoni Tâpies ,com a representant de l’expressió artística.

Blanvc ( 1960 )

Carme i Lluís Bassat, intensos amics que foren en vida de Ràfols Casamada i a la vegada uns dels col·leccionistes més importants del seu treball, han volgut trencar el silenci oficial al voltant d’aquest destacadíssim artista presentant , mitjançant la seva fundació, dues exposicions que han de marcar aquest obligat record, la més important s’inaugurarà aquest proper dimecres a la Nau Gaudí, i la primera de l’any ha estat inaugurada al Museu del Càntir d’Argentona.

Retrat de Maria Girona (1947)

La mostra argentonina, de la que he tingut el gust de fer-ne presentació en el catàleg de la mateixa, és un intens resum de la seva vida creativa, que comença amb un espectacular retrat de la seva dona Maria Girona ( 1947) i segueix amb una dotzena d’obres que comencen el 1960 i acaben el 2003.

Objectes (1987)

Una expo que segons dic en el catàleg , se’ns fa avinent en l’acurada tria que ens permet veure el punt de partida figuratiu, l’arribada a l’abstracció amb la seva austeritat cromàtica, amb el blanc com a protagonista, el seu pas per el geometrisme abstracte d’aires bauhausians, amb tonalitats de brillantor noucentista, l’arribada del color i l’assoliment de l’abstracció poètica, lluny de tot dogmatisme, contraposant a la cridòria dramàtica d’altres abstractes de la seva generació, la silent cridòria del que creu que la sensibilitat és la clau per despertar l’experiència estètica.

Composició (1991)

Una exposició espectacular, plena de detalls, amb obres de lectura intimista que son al meu entendre, el millor pas per a gaudir properament de la gran exposició que podrem visionar a la Nau Gaudí de Mataró.

Ràfols Casamada mostra amb silenci i d’una amanera quasi ordenada, la seva evolució capaç de generar mitjançant una sàvia austeritat que partint del color i l’ús d’estructures geomètriques, li permeten anar-se despullant de l’anècdota de la figuració per endinsar-se en l’abstracció més pura i alhora complexa.

Sense títol (1973)

Una sensibilitat explicitada amb sobrietat, finesa i elegància, que subjuga en el visual i interroga en el conceptual, oferint-nos aquell veritable Art que sols pot sorgir de la mà d’aquells  artistes capaços amb la seva rebel·lia d’expressar-se i mostrar-se en la seva més plena llibertat que alhora és la nostra.

L’exposició de Ràfols Casamada al museu del Càntir, és una exposició d’obligada visita per tot aquell que vulgui conèixer de primera mà la realitat artística i creativa d’aquest gran autor, avui menystingut per la Generalitat però que mostra el seu nivell gràcies als seus amics i col·leccionistes ,com en aquest cas per part de Carmen i Lluís Bassat.

Exposició d’obligada i repetida vista.

 

Albert Ràfols Casamada.

Obres de la Col·lecció Bassat ( 1947-2003)

Museu del Càntir d’Argentona

Del 12 de Gener al 26 de febrer de 2023

 

LA FREDA I ALHORA CÀLIDA, MIRADA ESPAIAL DE LAURA AZNAR.

 

Laura Aznar és una joveníssima artista que comparteix amb passió la música i l’art pictòric. Elements que en ella no son contradictoris ni tan sols contraris , si no dues partes , o millor dit, facetes que conformen la seva rica vida artística , malgrat que fa tan sols un parell d’anys n’ha estrenat la vintena.

Vàrem conèixer a Laura Aznar exposant a ca l’Antiga de Teià, a on havia arribat de la mà del mestre Rafel Romero de qui havia sigut alumna. Allà es presentà amb un parell de peces que marcaven clarament la seva línia pictòrica que sortia de l’habitual per enfrontar-se a una pintura totalment fresca, en al que tot presentant-hi una referència a general de l’obra de Hooper, ho feia en un paral·lelisme mediterrani , en la que el blau del cel i la silent quietud dels edificis mostrats confegien unes obres certament seductores.

Ara, arriba per primera vegada a Mataró, exposant a l’espai Capgròs en el que ens mostra un seguit de cases i edificis maresmencs, amb els que segons afirma: “intento capturar quelcom que de fet és impossible de capturar i ho faig pel meu goig. És com aspirar a agafar l’aire i intentar tancar-lo a dins d’una ampolla, que saps que no ho pots fer però t’agradaria poder-te quedar l’atmosfera”.

I justament és del que tracta l’artista, la de plasmar de manera àgil i visual, petits i no tan petits, racons del Maresme, representats per les seves cases i edificis, i mitjançant la seva evocació visual personificada, convertir-los en altres espais que podrien romandre en altres indrets. Per això crea amb ells unes noves visions, una nova mirada per l’espectador que desubicant-lo del lloc , sigui capaç de generar-ne un altre que l’aculli i el faci seu.

I en aquesta petita aposta , duta al màxim en la seva habilitat, Laura Aznar trena els corriols habituals per assolir un nivell de creació i de lectura, subjugant en la teoria i enormement plaents en la pràctica, mostrant així una nova manera d’entendre el paisatge, alhora que el fa lligat amb la vida.

Laura Aznar és una jove de la que segur en sentirem a parlar. Per si de cas, no us perdeu el seu debut mataroní, aquest mes de gener a l’espai Capgròs, en una més que interessant exposició

 

LAURA AZNAR

Del 9 al 23 de gener de  2023

Espai capgròs.