divendres, de maig 31, 2013

SANTI ESTRANY EN EL RECORD



És difícil escriure quatre ratlles al voltant de la figura del gran artista i millor amic que fou en Santi Estrany  que ens ha deixat avui.

M’unia amb Santi Estrany una gran amistat jo diria que de sempre , a bon segur beneficiat per l’íntima amistat que va mantenir amb el meu pare. Una amistat que ens va permetre parlar moltes vegades , molt de temps , i per la meva part aprendre multitud de coses de mans de la sapiència , quasi sense fi, de la que disposava .

Avui , frapat encara per la seva partida i amb el sentiment intern d’emoció , tot recordant la seva personal demanda de que un  fos ponent de la taula rodona en l’acte del seu homenatge que s’havia de celebrar el proper dia 26 a Ca l’Arenas, em vull quedar amb tots les vivències comunes i amb el personal record personificat amb l’ex-libris que il·lustra aquest post.





Un Ex-libris personificat per a la meva dona i per a mi , regal personal “ com eterna penyora d'amistat” , com ell ens va dir. En el mateix s'uneixen els nostres oficis i les nostres passions . En el cas de la meva dona: el cinema ( cinta dentada ) i la psicologia (èpsilon ) . En el meu el microscopi ( el meu permanent company de feina) i l'art, amb l'arlequí picassià a la platina, tot batejant-me com "analista d'art".

 Avui el record de l'amistat domina per damunt del respecte per la enorme qualitat de la seva polièdrica obra artística i cultural. Santi, per sempre viu en l'art i en el record.

Com a complement vagi l’article al voltant de la seva persona i obra , a publicar en el capgros.com



SANTI ESTRANY

Difícil es esgarrapar quatre idees per remarcar la memòria del gran artista i millor amic que ha estat en Santi Estrany que ens ha deixat avui. Difícil no tan sons per que l’emoció pot trair fàcilment la valoració del record , ans també per que la seva polièdrica activitat podria deixar en el calaix de l’oblit alguns dels més que rellevants mèrits  aconseguits en la seva intensa vida creativa , pedagògica i de responsabilitat ciutadana.

Santi Estrany va ser en essència un noucentista traslladat en el temps.  Les enciclopèdies diuen que el noucentisme era el moviment cívic d’exaltació de la cultura , el catalanisme, la mirada integradora cap Europa, reivindicant l’ordre i el seny , intentant el domini de la raó, la precisió, la serenitat , l’ordre i la claredat . Un conjunt d’elements que tots podem reconèixer en la seva persona i en els diversos aspectes que va conrear en vida.

Artísticament va ser capaç de crear un idioma pictòric personal i inconfusible centrat en el paisatge urbà. Santi Estrany era viatger impenitent, establint una peculiar relació amb les ciutats a les que s’acostava. D’elles , i mitjançant el seu peculiar constructivisme , extreia el batec dels seus monuments , espais i carrers, oferint-nos una mirada absolutament seductora en l’aparença que alhora era fidel reflex de la veritable ànima de la ciutat escollida.

Una comunicació de la que semblava sentir-se en deute i que retornava també en forma de bellesa i amb destinatari la seva ciutat de Mataró, mitjançant aquests magnífics esgrafiats que escampats per tota la geografia urbana , no tan sols embelleixen la ciutat ans també l’humanitzen i esdevenen elements integradors essencials. Uns esgrafiats que tant el van fer patir amb algunes absurdes demolicions i que sortosament estan ja sota el paraigües protector del patrimoni cultural comú.

Una recerca de la perfecció harmònica , d’una secció àuria  interioritzada, que s’evidencia també en la seva tasca docent i pedagògica des de l’Escola d’arts i Oficis fins la Universitat Politècnica, passant per l’ Institut Politècnic Miquel Biada i altres indrets, assolint el màxim en la seva tesi doctoral al voltant de l’Art Gràfic al Noucentisme , esdevingut llibre de referència en el tema.

Una praxis de Cultura i País que va fer evident en el seu treball en tot allò que la ciutat el requerí, ja fos en comissions de cultura , nomenclàtor, patrimoni i molt especialment en el Museu de Mataró en el que va realitzar una tasca ingent i memorable en els temps més difícils i del que va ser expulsat de manera vil i rastrera , un fet que el marcà en vida i que mai va poder oblidar.

Una manera de fer i de ser que va saber traslladar a altres passions de la seva vida com ho  van ser el dibuix de la figura humana , la fotografia , els “ex-libris” , aquestes peces artístiques veritables compendis de reflexions filosòfiques i de les que n’era referència mundial. I com no, en la seva tasca de descobrir i recolzar als artistes joves , el que ha comportat que la quasi totalitat d’artistes que depassen la cinquantena  van debutar en el Museu de Mataró sota el seu aixopluc.

Una manera de fer i de ser que el van fer mereixedor de l’absolut respecte per part de tothom i en especial del petit món de la cultura local que avui està trista per haver perdut un referent que amb passió i seny va lluitar sense defallir , per l’art , la cultura i la ciutat.

Per sempre en el record Santi .




dimecres, de maig 29, 2013

SENTINT VERGONYA




Demà el 5è Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró arriba al seu clímax amb la lectura del veredicte , proclamació de guanyadors , lliurament de guardons i inauguració de l’exposició amb les 40 obres finalistes.
És a bon segur l’acte plàstic més important de la plàstica a la ciutat i amb important transcendència forana , tant per el nombre de participants de tot l’estat com per la importància que ja ha assolit el premi en aquestes 5  edicions. Seria per tant un element a destacar per part del Govern de la ciutat per el que de prestigi representa  per a la mateixa.

Però tots sabem que de fa anys ,- abans amb govern socialista i ara amb govern convergent -, la plàstica provoca al·lèrgies varies , irritacions de tota mena , disfuncions intestinals, problemes de descoordinació mental i altres alteracions importants en els que manen a cultura , i per això intenten fugir d’ella com es fa evident amb  la seva programació a Can Palauet que ara acompleix nou temporades estant vedada als plàstics locals i amb nul·la presència d’artistes plàstics forans que no practiquin el mal definit com a “art contemporani” .

Per això no és gens d’estranyar que el lliurament d’aquest premi i la conseqüent exposició no aparegui com a notícia al web municipal. No apareix entre les notícies generals i encara menys , - com era lògic esperar - , en l’apartat de cultura en el que per cert  totes les notícies presents corresponen a activitats ja passades.
Això sí , si cerquem més , en l’apartat d’agenda apareix l’anunci de l’acte però sense explicar en quin lloc es realitza , a bon segur com una juguesca municipal per a tal d’estimular l’enginy de ciutadans i possibles visitants.

Per tant , i per si algú encara no ho tenia present , cal recordar a tothom que demà dijous ( avui ja per a molts ) a les 7  de la tarda i a l’Ateneu Fundació Iluro (Antic Ateneu Laietana ) hi haurà l’acte oficial de proclamació de guanyador del Premi i inauguració de la pertinent exposició.

Un acte que hauria de ser la demostració de la força i la potència de la plàstica en general i especialment en l’àmbit mataroní. Per això ,i més que mai, vagi la convidada en acudir a  l’esdeveniment que s’ho mereix en si mateix i per la qualitat general del presentat.

Una convidada que va especialment dirigida a la gent de Cultura ( de l’antic Patronat , per entendre’ns) i del Museu de Mataró, que habitualment tenen per norma no assistir a l’esdeveniment. El natural és que no fossin benvinguts. Seria el que pertocaria per el seu constant menysteniment . Però els plàstics no som així. Volem que vinguin . Potser així podran veure el seu terrible error en aquest despreci permanent que mantenen a l’art en general i la pintura en particular.

PS.- Sabedor que això es llegeix cada dia a la casa Gran, que us sembla si fem un esforç i la gent de premsa col·loca la notícia on pertoca ( i a ser possible de manera destacada ) i la gent de cultura , amb tots els mal de ventres que vulgueu , actua com correspon a uns professionals i també ho anuncia?.

El fet no seria un detall, seria simplement complir amb l’obligació informativa d’un web municipal.


Estarem a l’aguait.


dimarts, de maig 28, 2013

PLUJA D’EXPOSICIONS




No fa falta ni parlar del mite de capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.

Per començar parlant del més alt nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana ) acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons  del Premi de Pintura Torres  García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238 participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit artístic.
Un premi important i una exposició igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.

La importància de la Biennal hauria de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà, però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural , de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos que no comparteixo sota cap concepte.




Demà per exemple a l’espai capgròs s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar a les colònies tèxtils.

Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez , artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.




Una exposició prou interessant a priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un seguit d’obres de no color.

Una exposició molt important d’un artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global ben individualitzat.



Tampoc s’entén que Begemot inauguri el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB” de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots ,  d’una manca de professionalitat evident. No per córrer molt s’arriba abans.

Segons sembla, - i dic segons, ja que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.” realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.

Una mostra a priori prou interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de la setmana.

I si volem arrodonir la bogeria inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi Turbau.

Bogeria doncs en aquest cap de setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte individualitzat a tan interessants exposicions?

A bon segur , però tot ho sabem: Som uns capgrossos.



diumenge, de maig 26, 2013

L'APARENT DENSITAT DE LA MATÈRIA. TERESA PERA







“Ver lo que ve, y pintar lo invisible del leve estallido”
Fernando Zobel.

Feia temps que no m’acostava al Museu Monjo. D’ençà el cessament de Paco Rodón han estat escasses les meves visites, en part per la poca activitat que ha dut a terme i en molt per la baixa qualitat de la mateixa. Ara feia quasi un any que no m’hi acostava ( expo Carme Rovira) però avui la visita era obligada ja que acollia l’exposició “L'aparent densitat de la matèria” amb el protagonisme de la jove artista vilassarenca Teresa Pera, i tenia ganes de veure en directe tot allò que pregonaven les imatges que coneixia d’ ella i el cert és que ha valgut la pena.

Sols entrar a la sala i divisar la gran peça frontal que domina de manera aclaparadora la mateixa , fa que qualsevol espectador entengui que el que allà  li serà mostrat podrà ser o no del seu grat , però que sigui com sigui notarà la presència d’allò sempre tan difícil de definir, i a vegades més encara de gaudir , que anomenem art.

Teresa Pera ens presenta una exposició en la que desgrana de manera harmònica i subjugant allò que en diríem el seu idioma plàstic. Un idioma que és en el fons i la forma  un idioma pictòric (fins i tot en el camp del gravat que tan acuradament domina i com evidencia també en aquesta exposició). Una pintura que li serveix per anar-nos mostrant el seu interior de manera suau, sense cap mena de cridòria llaminera , però aixecant la veu quan li és precís  i mantenint sempre una intensitat comunicativa de gran voltatge.

Per aconseguir aquest objectiu , Teresa Pera treballa amb una ampla paleta que es difumina mitjançant una pintura que malgrat la seva densitat visual esdevé plana degut al seu ritme de pinzellada suau, continu i sobreposat que fa que, mitjançant la seva capacitat tècnica adquireixi una densa sensació en aquest joc visual de l’aparent densitat de la matèria , que li ha servit de manera intel·ligent com a títol de la mostra.

Però està clar que el bon coneixement tècnic , tantes vegades menyspreat per certs autors , sols serveix per establir unes condicions idònies per expressar sensacions i emocions , però sols seran aquestes les que marcaran el nivell creatiu i aquí l’autora ha apostat, crec que molt encertadament, per traduir-les mitjançant l’abstracció.

Una abstracció de difícil encasellament, tal i com tant ens agrada als crítics. És així ja que en les seves obres es presenten petites dosi del munt de variabilitats abstractes . Presenta ritme i gestualitat en la recerca d’una bona càrrega expressiva , però alhora tendeix a una certa espiritualitat de caire oriental ben remarcada pel traç negre i l’ús de la tinta. Hi ha una bona càrrega de decorativisme , però no d’aquell empallegós per la dolçor i sí el que surt d’un sentiment estètic que cerca la bellesa , considerada com un element natural en la pintura. Hi ha , en resum , allò tan important en la pintura com és la tensió creativa , resolta en cada obra de la manera més escaient per a les intencions de la creadora. Tot en un sentit estilístic que gossaria definir com “abstracció subtil”.




Així ens trobem en l’exposició un seguit d’obres , perfectament esglaonades en els diferents queixals que ens porten a allò que deia Paul Klee quan afirmava que “tot l’art és un remot recordar: coses obscures , immemorials , fragments dels quals perduren amagats en l’ànima de l’artista”. Uns fragments que com un veritable puzzle mental, son recuperats per l’autora per mostrar-nos la seva realitat interior, molt en el camí de la frase de Fernando Zobel que encapçala aquest post.

Una exposició a més realitzada amb tot gust , muntada de manera impecable i de la que posats a destacar alguna obra individualitzant-la , ens quedaríem amb l’obra central, les dues que l’autora ha triat per reproduir i les obres col·locades al terra per gaudir-ne en una mirada zenital, que assoleixen un alt grau d’aquesta sensibilitat subtil de la que parlàvem. Això sense fer cap mena d’ escarafalls a la resta del presentat.

Però és evident que la mostra no és perfecte. És tan sols el brillant assoliment de la primera fita , però hi ha molt camí per endavant. En primer lloc cal començar a depurar. Malgrat que l’obra no arriba a enfarfegar-se en cap moment , si que a vegades caldria que la peça respirés més. 
A vegades una peça no n’és una si no quatre i és en aquesta individualització del pensament on a bon segur que Teresa Pera assolirà la maduresa que malgrat la seva joventut sembla cridar ja a la seva porta.

I com anècdota , però detall a considerar , no estaria de més que oblidés els , aquests sí, embafadors títols de les seves obres. L’abstracció genera la llibertat comunicativa i en aquest cas  l’artista l’acota amb les seves frases , condicionant el pensament de l’espectador que se sent mediatitzat volent fer traducció plàstica del que llegeix en el títol. Un defecte de fàcil solució.

Resumint direm doncs que Teresa Pera ens captiva amb la seva sentida abstracció , intensa i viscuda , plena de subtilitats conceptuals i formals,  que sedueix en l'aparença i captiva en la seva intensitat sensitiva. Plaent a la mirada i copsadora en les emocions internes, passejar per la mateixa és gaudir art en estat pur. 

Una magnífica exposició d'una jove artista amb un amplíssim camí per davant que caldrà seguir amb tota atenció. Una exposició d'ineludible visita

Felicitats.


“L’aparent densitat de la matèria”. Teresa Pera
Museu Monjo. Fins a finals de juliol de 2013

(Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre a obra exposada )




divendres, de maig 24, 2013

MONUMENT A COLOM. NIKE I CHRISTO



No vull ni puc estar sense dir la meva en relació a tot l’embolic que s’ha format en relació a la gegantina samarreta del Barça amb que apareixerà mal girbat i durant un mes l’estàtua barcelonina dedicada a Cristòfol Colom.

Cal començar sens dubte per aplaudir amb tota força a l’equip de publicitaris capaç de dibuixar tan original campanya , que a més a més ha obtingut un èxit un ressò impressionant ocupant planes de diaris , minuts de ràdio i televisió, i fins i tot posts de blogs tan humils com aquest mateix.

Però deixant de costat el fet publicitari , és obvi que l’enrenou creat va per altres cantons confegint una polièdrica figura d’angles dispars , parells i contradictoris. Evidentment emergeix per damunt de tot la figura del Barça i el seu poder omnímode sota el qual es pot aixoplugar tot ja que sempre emergeix per damunt del bé i el mal , amb el silenci aquiescent de tothom. I al seu darrera apareixen totes les visions que es puguin imaginar.

De tot el que he vist i he llegit em quedo amb l’article de Juli Capella a “El Periódico” ( l’aconsello ferventment) que sota el títol de “No tot està en venda” reflexiona en relació a l’espai públic , i per tant propietat de tots , i la publicitat. I hem quedo també amb un concepte que apareix per diferents indrets com ho és la banalització del patrimoni de la ciutat.  Reduir el patrimoni a un simple suport i no al seu obligat paper de protagonista porta a una societat a la substitució de valors i a la misèria interior.





Però potser el més curiós del cas és que fa anys ja va voler ser “vestida” l’estàtua de Colón , però llavors el municipi va denegar el permís.
Corria 1976 quan el reconegut artista Christo, especialista en modificar la visió externa dels més importants edificis ( Pont Neuf de París, edifici del Reichstag ) i d’importants espais naturals , mitjançant la manipulació a través de l’embalatge o de l’ús de diferents elements accesoris que capgirin el concepte primigeni, va pensar en embolicar el monument a Colón. 

El projecte inicial va comportar , com és habitual en l’artista , un seguit d’apunts , esquemes i esborranys , plasmats en obra gràfica per la Polígrafa que van ser exposats a La Joan Prats i a la Trece , en el gener del 77 i que encara es poden trobar en subhastes internacionals i a un preu més que considerable / entre 30 i 40000 dòlars ).



El resultat de la negociació va ser negativa però Christo no va desistir i a l’any 1984 va tornar a la ciutat on intentà de nou dur a terme el projecte tal i com consta en aquest article de “El País “ del juny del 84 , però amb resultats finals negatius. Si els socialistes que manaven llavors van agafar-se la amb paper de fumar , CiU se l'ha agafat ara amb el paper dels diners , que com a partit de dretes que és , és l'únic que l'importa. 

En resum una vergonya per la cultura , una vergonya per Barcelona.

BEGEMOT




Fa uns mesos vaig tenir una petita batussa amb els artistes locals ja que em vaig queixar de manera airada per la seva absència massiva en la inauguració de la galeria Begemot , aquell nou espai expositiu a Mataró que s’acabava d’obrir al carrer Fra Lluis de León. Va ser un post  intens i visceral que va molestar a molts.

No em penedeixo d’haver-lo fet ja que segueixo pensant exactament igual , però en justícia  i reciprocitat he de dir que avui la clatellada els hi ha de caure a ells ( Begemot) amb igual intensitat, per començar la seva carrera expositiva de manera tan desafortunada.


Dic això ja que mitjançant les xarxes socials m’ha arribat la notícia que el proper divendres a les 8 del vespre, Begemot inaugurarà la seva primera exposició individual ( Joan Poch) coincidint justament amb la inauguració de l’exposició al Col·legi d’Aparelladors de l’exposició “Simbiosi permanent” de l’artista tortosí Jaume Rocamora, artista desconegut de molts però de gran qualitat com ho demostra el fet que l’any passat el Museu d’Art Modern de Cotlliure li dedica una important retrospectiva , o que ha exposat a indrets del nivell de l’Institut Cervantes d’Utrech.

Sempre he lamentat les coincidències horàries ja que penso que parlant es podria arribar a unes enteses correctes que individualitzessin els actes i sempre es parla del desconeixement mutu , però no és aquest el cas ja que el protagonista ( Joan Poch) és qui fa la prèvia de les exposicions d’Aparelladors, o sigui que...

I queda clar que cal triar i entre un artista consagrat i una sala honorable per la seva qualitat com ho és la del Col·legi d’Aparelladors, i un artista novell i una sala que s’ha mantingut en aquests quatre mesos de vida  més tancada que no pas oberta , no hi ha dubte. Caldrà anar doncs al Col·legi d’Aparelladors , i si queda temps i ganes , ja ens acostarem per Begemot.

Tot plegat una llàstima i la clau potser està en que les coses cal fer-les més amb el cap que no pas amb el cor. Tant costava programar la inauguració per aquest cap de setmana ( erma de tota activitat) o deixar-la per la següent?.

Un espai d’art situat en una ciutat no pot de cap manera donar-li l’esquena si és que vol sobreviure. No pot quedar-se tancat en la seva torre d’ivori i no estar present en cap de les activitats artístiques que s’han dut a terme en els darrers mesos. Així les possibilitats d’èxit decreixen i es pot acabar essent un element marginal en la vida cultural mataronina , cosa que no desitgem de cap de les maneres.

Vagi dons aquesta amatent clatellada. Un greu error el d’aquesta coincidència amb dos grans perdedors l’art de la ciutat i els protagonistes d’ambdues exposicions.
  

dijous, de maig 23, 2013

GEORGES MOUSTAKI / JOAQUÍN SOROLLA




Avui  la gran majoria de gent de la meva generació d’un entorn cultural determinat , ens hem entristit i forçosament hem mirat decididament enrere , tot recordant el munt de sensacions que ens va provocar durant molt de temps un cantant que amb la seva veu , la seva guitarra i les seves lletres, ens emocionà fins al més íntim .

Ho va fer de tal manera que avui la seva música a més de formar part de la nostra història més personal , segueix essent viva per a tots nosaltres i tots , sense excepció, estic convençut que  hem cantat la tonada de les diverses cançons que han aparegut en els diversos mitjans de comunicació per explicar la mort de Georges Moustaki.

Curiosament vaig conèixer Moustaki a través del meu pare. No hem d’oblidar que la meva generació , aquells que estem en els seixanta , és una generació d’influença francesa. A casa , la música francesa era l’habitual. Des dels clàssics chanssoniers com Charles Trenet o Colette Renard , seguint per la “nouvelle chanson” amb  Georges Brassens o Jacques Brel , passant per Gilbert Becaud o Charles Aznavour, fins arribar als moderns Sheila, Jhonny Halliday o Adamo , al que vaig arribar a veure en directe a la vella Piscina , com a premi per notes. Però per damunt de tot, regia resplandent Edith Piaff.

El pare va escoltar una cançó del que havia composat el gran èxit popular de Piaff , el magnífic "Milord"  ( Allez , venez, Milord!,/ vous asseoir a ma table / il fait si froid, dehors / ici c’est confortable ... )i va dir que li havia agradat molt. Al ben poc arribaven les seves cançons aquí i tots ens en vam fer fans.

Sabíem les seves lletres , i el millor és que les sentíem. Sempre recordaré com absolutament emocionant un concert seu que vaig veure al palau de la Música , més o menys a l’entorn de la mort de Franco. Record inesborrable, com el de les seves cançons.


Avui ens ha deixat, però com sempre diem, la sort dels artistes és que mai moren ja que romanen amb les seves obres . Avui tots hem corregut a cercar a Spotify el so del nostre passat, de quan encara creiem en tantes coses que al final no han esdevingut realitat. De quan teníem un amor que ara no està pas al nostre costat. Llavors  il y avait un jardin on sentir-nos métèque per no estar sols avec ma solitude mentre recordàvem le facteur i crèiem en ma liberté abans d’acabar cantant la balada de Sacco i Vanzetti.

Avui ens sentim més sols encara que sabem que un mai està sol, sempre està amb la seva solitud.

Un petó i gràcies Georges .


ESTACIÓ D’ENLLAÇ






Avui és obligat parlar de Sorolla. Per un costat , una obra seva ha estat adjudicada a Sotheby’s per 3.24 milions d’euros  i per l’altre s’inaugurava al seu museu l’exposició “El color del mar” , amb 66 obres d’aquesta temàtica, el que conforma una altra exposició d’obligada visita a un Madrid imponent expositivament parlant.

Per ampliar la notícia aquí teniu l’enllaç amb l’acurat article de “El País”. 

dimecres, de maig 22, 2013

ESCOLTAR



No puc negar que avui em feia molta mandra baixar fins la Nau Gaudí per assistir a la conferència programada en el cicle habitual de xerrades a la Nau. Em feia mandra ja que estava relaxat a casa després d’un parell de dies de molta tensió tècnica a la feina, però també pel fet de que he assistit a moltes conferències amb artistes com a protagonistes i succeeixi allò que ells mateixos pregonen , que ells parlen amb la pintura i que els és feixuc expressar amb paraules els seus pensaments artístics respecte a ells i al món de l’art en general.

 Sortosament per a mi el meu sentit de responsabilitat adquirida en ser membre del Consorci que gestiona el Museu Bassat ( per entendre’ns ) m’ha empès a l’ assistència i el cert és que després de la mateixa hauria maleït no haver-hi acostat.

El títol de la mateixa era “Quatre artistes i una galeria” fent referència als artistes Francesc Artigau, Miquel Vilà, Gerard Sala i Xavier Sala de Rivera i a la galeria Adrià de la que formaren part en els anys setanta, temps protagonista de l’exposició actual de la col·lecció. A l’hora de la veritat ha existit un petit canvi que potser ha enriquit encara més la xerrada ja que davant la impossibilitat d’assistència per part de Serra de Rivera , ha acudit el galerista Francesc Mestre que dirigia la galeria en aquells temps.

Desde la xerrada inicial de Núria Poch per situar el temps, l’època i els artistes , fins als darrers comentaris de Francesc Mestres convidant a tothom a participar de l’art sense por  deixant de banda aquest “ jo no hi entenc” que tantes vegades hom posa per davant quan s’ha de parlar d’art , quan no es fa el mateix si es tracta de parlar i/o recomanar un llibre , una pel·lícula, música o un restaurant , sense que siguem experts en la matèria , el centenar de minuts que ha durat la xerrada ha estat curull d’un munt de reflexions , amb les que concordo en unes , discrepo en altres i estic a les antípodes en un parell, però que han estat una pura delícia.

Maleeixo haver assistit a la mateixa sense un petit paper a la mà per anar prenen notes , però l’art en general, la societat en general i la burgesia en particular , l’evolució tècnica. Les maneres de veure i viure la vida , l’ensenyament de l’art , les facultats de Belles Arts. El viure l’art en la llibertat creativa , l’ofici i el benefici. Pintor o artista?. Les galeries , els Museus , la crítica. La mort de la pintura , l’art com espectacle, el disseny ...

Aquests punts i altres més han tingut el seu protagonisme amb reflexions mesurades , profundes i cregudes, per part d’uns protagonistes que tot demostrant el seu saber i el seu sentiment intern de creadors ens han fet senti la importància i el valor d’aquest concepte sempre tan difícil de definir com és l’Art.

Una conferència de la pagarà la pena estar atent a l’habitual resum que es penja a la xarxa.


ESTACIÓ D’ENLLAÇ


Havent parlat tant de societat , art , comerç, museus i galeries , res millor que endinsar-nos avui en la mostra recentment inaugurada a El Prado de títol “La belleza encerrada” , amb 281 peces de petit format que conformen com una alternativa a la pròpia col·lecció del Museu.

Una exposició molt recomanable de la que aquí us oferim el pertinent enllaç amb la notícia de “El País” amb un interessant vídeo inclòs.

dilluns, de maig 20, 2013

FLORS I VIOLES. ALBERTO ROMERO GIL




Amb un bon regust a dolça ironia envers ell mateix, Alberto Romero Gil titula la seva exposició inaugurada el passat dissabte al Museu Arxiu de Llavaneres, com “No tot son flors i violes”. Un títol  que vol resumir de manera ben escaient el que significa la seva obra , tant en el fons com en la forma i que serveix per encapçalar de manera ben literària una exposició que crec marca una evolució ben positiva en l’esdevenir creatiu de l’autor.




Crec que tots , d’una o altre manera hem d’acabar “matant” al pare, en el clar sentit de que arriba un moment en que tot reconeixent el molt de bé i de bo que ens ha donat i ofert , cal deslligar-se d’ell per seguir el camí propi i personal que el nostre interior ens indiqui, encara que això signifiqui en molts moments un munt d’entrebancs i ensopegades.

Alberto Romero Gil ha nascut amb els gens d’artista . Els va desenvolupar en la seva fidelitat al realisme i la figuració, aprofundint en les bases , tant en el camp passional del dibuix com en el de l’aprenentatge pictòric , de manera ben escaient. La seva relació amb Antonio López, una relació de mestre a deixeble però fonamentada igualment en l’amistat i en certa manera en el diàleg entre dos artistes , l’ha condicionat durant molt de temps. 
Una condició de dependència que l’ha fet guanyar molt en tots els conceptes de l’art , que com tots sabem van molt més enllà dels condicionaments tècnics i estilístics , ja que arriben al concepte de gestació mental i de treball de l’obra , i fins i tot en el sentit final que ha d’assolir la mateixa.

En aquest temps Alberto Romero Gil ha realitzat moltes exposicions i en totes elles ens ha sorprès per la vàlua del presentat , per la qualitat dels seus conceptes artístics i per la seva capacitat de gestar aquell personal aire que envolta les seves obres a les que dona un plus de misteri i magicisme que allunyant-les en part de la realitat , les fa molt més properes , íntimes i sentides. Però sempre després de la mirada analítica al presentat, l’ànima latent del mestre Antonio López apareixia dominant el tot , convertint la mostra en una mena de lloa interminable i de submissió al concepte , fet que la devaluava al treure-li personalitat.




Avui al Museu Arxiu de Llavaneres , tot i que hi ha algunes peces antigues en les que la reverencia del mestratge encara existeix , ens trobem davant d’un artista que s’ha reinventat a si mateix. Un artista que sense renunciar a res del seu passat i de la seva formació artística i conceptual ( i malament faria si renuncies a la mateixa ) se’ns mostra alliberat de la pesada cotilla de la reverència paternal per a ser més ell i més lliure.

D’aquest concepte apareixen unes obres amb un altre aire. Unes obres a les que no li fa falta aquella exactitud quasi matemàtica que les portava  a ser fregadisses amb l’hiperrealisme, però treballades amb diferent sentit i a la recerca d’un objectiu també diferent. Unes obres en les que joiosament domina la figuració i el realisme però que respiren una nova brillantor que sembla humanitzar-les tot portant-les cap uns camps teòricament imperfectes que és justament on arrodoneixen la seva perfecció ja que comuniquem amb un calor de proximitat que no existia a vegades en les obres anteriors, mediatitzades en l’obligatorietat d’una certa fredor que aïllant-les , havia de preservar-les.


Ara , les flors i les violes, les figures , els àmbits , respiren un aire renovat que flueix en aires d’una corrent comunicativa que les converteix en obres més sentides i més personals , i en conseqüència , millors. Unes obres amb una pinzellada més desimbolta , més rítmica i gestual , amb més trempera i menys preocupació per un acabat de més perfecció.

Unes obres que tot i seguir aquest camí, potser més jovenívol en aparença, segueixen gaudint de l’equilibri i la perfecció que en aquests casos van més enllà del objecte representat per endinsar-se en el camp general de la peça , treballat de manera aparentment informal però que si l’analitzem segueix cercant la perfecció en els aires del manteniment, quan no aprofundiment d'aquell equilibri  global, fet que aconsegueix amb plenitud.

Per tot això avui val més que mai acostar-se a Llavaneres per visitar el treball d’Alberto Romero Gil. Paga la pena fer-ne una detinguda visita. Deturar-se en el preciosisme tècnic i ambiental dels seus dibuixos. Admirar els seus paisatges de solituds però alhora tan humans . Però per damunt de tots cal deturar-se en el present que estem convençuts que ja és futur. Les seves noves composicions i natures mortes . Les obres de mides superiors com aquest interior amb escala o principalment l’interior amb figura , treballat durant quatre anys i que ara respira art per tots els costats.




Matar al pare sempre és difícil, o si no que m’ho diguin a mi, però assumir la pròpia personalitat tot fonamentant-se en les lliçons que hem rebut d’ell és sens dubte el millor homenatge i la millor manera per a  progressar. 
Un progrés evident com mai en aquesta exposició. Un progrés que li permet fer el salt del bon artista que era al gran artista que se’ns apareix en aquesta magnífica exposició que cap afeccionat hauria de deixar de costat.

Moltes felicitats.

“No tot son flors i violes”. Alberto Romero Gil
Museu Arxiu Can caralt. S.A. Llavaneres
Del 18 de maig al 24 de juny de 2003

(Les fotografies han estat manllevades del blog de l'artista)