HISTÒRIES

Estic convençut que la foto que encapçala aquest post serà una sorpresa per a molts , i he de dir que en part també per a mi. Avui estava disposat a escriure en relació a la magnífica exposició que David Vergés presenta al col·legi d’Aparelladors, mostra que per cert no us heu de perdre de cap de les maneres , quan abans de començar-lo he fet una ullada a diaris digitals i xarxes socials i en certa manera m’han agafat basques.

Que si els d’Antena 3 enfotent-se de Mas escoltant l’himne espanyol, que tota la esperpèntica història del “Lapao” , que els d’aquí etzibant als d’allà i els d’allà als d’aquí. Que si hi ha pressupostos o no, que la llei d’educació avui no que queda malament  i que ja ho farem demà quan ningú hi estigui al cas. Que si ajuntem dos escoles a Mataró, però que a on s’ha vist ,que uns som pijos progres i els altres som progres pijos.

Que si jo em queixo d’allò que justament no vaig ser capaç de fer mentre manava , però en canvi soc capaç de desballestar allò que vas fer bé però que ara no correspon. Que ....

Amb les basques he anat cap a la cuina a beure aigua i en el camí l’he vist lluent en el vell mig de la lleixa. Fa ja uns quants anys que està allà d’ençà que va arribar a casa per herència familiar i és una peça de poc valor artístic però de gran intensitat familiar i que em recorda constantment el valor de l’amistat i la importància de la política.

Aquest càntir de vidre amb la bandera monàrquica l’he vist de sempre a casa i amb una història sense cap altre documentació que la història oral , explicada moltes vegades per el meu pare que la feia servir com símbol de la necessitat de concòrdia davant enfrontaments virulents.

Aquest càntir de vidre pertanyia al meu avi Pere Pascual Rius, farmacèutic mataroní ( Riera cantonada amb carrer Nou ) i que tenia el seu pes en el món local de començaments de segle XX , com podem veure en el llibre ”Mataró Ilurostrat”  on en Pal el retrata caricaturitzat amb gran encert. Amant de l’art i la cultura , va ser uns dels fundadors de l’Agrupació Científic Excursionista , congressista en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana ( 1906 ) i va ser un dels personatges importants en la dreta monàrquica d’aquells temps.

Essent com era home públicament monàrquic , de dretes i religiós (va ser durant temps cap de la confraria de Les Santes ) va passar la guerra civil a Mataró sense molts entrebancs malgrat que s’afegiren fets com el que el seu fill ( el meu pare) es va passar en el front d’Aragó dels republicans als “nacionals”. La causa de la seva “tranquil·litat” bé podria ser el fet de l’amistat amb gent de tots colors  i també dels molts favors que gent de tota mena li devia i que li va permetre ajudar a la conservació de Valldemia i a guardar a casa seva diverses obres d’art de caire religiós.

Però tornem al càntir. Aquest càntir de vidre , és una peça fabricada al forn del vidre de Mataró i va ser un regal personal de Joan Peiró, ministre republicà d’ industria , al meu avi en forma d’atenció per un favor personal. Un regal , a més , realitzat en plena època republicana.

Evidentment que no tinc constància escrita dels fetes, sols la tradició oral. La primera vegada que es va fer pública la història , en motiu d’una Festa del Càntir, una de les filles de Peiró va voler obligar a retirar-lo de l’aparador on estava exposat , amenaçant en denunciar-nos per insultar la memòria del seu pare, quan crec que justament es feia el contrari.

Avui en moment tan difícils com els actuals , en el que tothom creu tenir raó i ningú hi entra , m’ha semblat escaient portar aquest càntir encapçalant el post. Un càntir amb una història que crida a la concòrdia i a desar la crispació. I ho fa amb els sentits i els sentiments per damunt de per la bandera que oneja. Un càntir que en el fons ens parla que les discrepàncies polítiques es poden deixar de costat si hi ha un objectiu positiu comú.

Un càntir que penso segueix dient que l’amistat i la bonhomia estant molt per damunt de les banderes que a vegades onegem sense saber molt el com i el per que.