dilluns, de febrer 27, 2006

ART , ARTISTES , CONCEPTES

Ja ho deia l’altre dia, i el cert és que no he quedat gens decebut, ans el contrari, he restat admirat , corprès i bocabadat, que diria algun garratibat de la llengua. Parlo, com no, de l’exposició de la Rosa Codina-Esteve que presenta a Àmbit, al carrer Consell de Cent. Dir magnífica és dir poc , per això tinc la gosadia d’afegir la crítica de l’exposició que un dia d’aquests apareixerà al cg.com.

SUBTIL

“El treball de Rosa Codina-Esteve s’estableix en el nexe dels seus propis condicionaments: Varietat tècnica, investigació constant de materials i recerca de noves sensacions en tècniques i temàtiques emprades de forma llunyana a la tradicional. Elements formals que s’ajunten a una especial sensibilitat que fan del seu treball un quelcom de nou i renovador, malgrat que clarament pre-existeix en el seu fons un principi clàssic. Conjuntament a això existeix el manteniment permanent de l’afany de perfecció, formal i conceptual, que la vincula a una filosofia artística plena de principis, en un esperit destinat a reflectir la intimitat del ésser humà a través de sensacions plàstiques”.

No son pas noves aquestes paraules. Van ser escrites fa quasi vint anys per el catàleg de l’exposició “Mataró – Dürnau” , però segueixen essent plenament vigents , tal i com em quedà clar després de veure i gaudir de la magnífica exposició que amb títol “L’empremta de l’encens” presenta Rosa Codina-Esteve a Àmbit, Galeria d’Art (Consell de Cent 282 . Barcelona), fins el 21 de març.
Donant un gir més a la seva sensibilitat, l’autora s’endinsa per uns camins d’espiritualitat que mitjançant constants apunts tècnics, formals i conceptuals, destil·len de manera més que subtil un munt d’emocions singulars i compartides.

Com si d’una mirada interior es tractés , cada obra genera enigmes , contradiccions, lectures diverses ... , totes elles anant més enllà de l’aparença en un crit silenciós del que reclama l’atenció de l’esperit, en un camí que s’inicià fa ja molts anys, amb una presència mecànica que ha estat substituïda ara per una arrel arquitectònica que a bon segur donarà pas a l’abstracció total, la del silenci , la de l’interior, en aquesta arquitectura de la llum que tan be defineix Jaume Vidal en la presentació.

Mai no he dubtat de que Rosa Codina-Esteve és una dels grans artistes de Mataró , a la que mai s’ha fet justícia. Qui visiti aquesta mostra estic convençut que estarà absolutament d’acord amb mi. La seva, és una de les grans exposicions de la temporada. I em pregunto, que s’ha de fer per que exposi a Mataró?.

La seva obra és tan subtil, que quasi com si res, ens porta cap una paraula semblant en la fonètica. La seva obra és simplement sublim. I no exagero.



ARTURO PEREZ REVERTE

Gens subtil, ans al contrari, totalment directe i cru , està l’escriptor en la magnífica entrevista que ofereix EPS d’aquest diumenge , aprofitant la publicació de la seva darrera novel·la “ El pintor de batallas”.
No és pas de literatura que vull parlar ara, però sí de la magnífica repassada artística que fa en l’entrevista al voltant de l’art i la guerra. Una repassada històrica i crítica amb frases tan contundents com: “Capa mentia. No es pot ficar tot l’horror en un rodet de pel·lícula . Fa falta tornar a la pintura amb una mirada moderna”. O com aquesta altra: “No consenteixo que em posin a Picasso al costat de Goya. Picasso mai va veure una guerra i Goya sabia el que es feia”. Expressions contundents que mereixen ampla lectura de l’entrevista i alhora ens criden l’atenció envers la novel·la.

Per cert , aprofitant l’aposta de l’escriptor envers Goya i la seva visió de la guerra, potser estaria be portar-lo a Mataró a fer una conferència a ca l’Arenas, quan estiguin exposats els gravats del genial artista. Per què , ho estaran , no?.

dijous, de febrer 23, 2006

DIJOUS GRAS

No soc home ni de Carnavals ni de Quaresmes. Dels primers a bon segur per no haver-los viscut en la meva infantesa / joventut per raons obvies del temps que em va tocar viure. De les segones , justament per el contrari.
Avui però he tornat al record del berenar del Dijous Gras. Una companya de feina ens ha portat una gloriosa botifarra d’ou , feta de manera casolana amb elements naturals ( tripa inclosa) en la botiga dels seus pares a St. Boi . Ha estat un Glòria a Les Santes ! , un visca per en Pellofa , i tots els elements d’admiració que s’hi vulguin afegir. El seu sabor m’ha retornat a la tradicional excursió a la Font Picant en aquella tarda de festa , on un munt de gent, en especial companys de fàbrica que festejaven en el berenar comú dia tan gloriós, venint en excursió a peu des de Mataró. La flaire del dia m’ha arribat en profunditat via imaginació i record

SEGLE XIX

Jordi Carrion en un article d’opinió publicat a http://www.eldebat.com/ , em cita com a defensor d’unes inèrcies més pròpies del segle XIX que no pas d’ara , per defensar més els projectes locals, les col·leccions tradicionals , els espais que difonen el de sempre , i criticar l’aposta de l’Ajuntament per Can Xalant.
Fora de que hi ha un ample marge per discutir, i sabedor de que coneix aquest blog el convido a fer-ho davant d’una cervesa , penso que no ha entès el que defenso.

Val la pena en reincidir en l’article de Bohigas del que parlava ahir. I també val la pena en recordar que amb les enormes mancances artístiques existents a Mataró és absolutament impresentable que tot l’esforç artístic de la Casa Gran es concentri en l’Art , mal dit, contemporani: El Foment , Can Palauet , Can Xalant...
Tota l’aposta per un futur gens clar, i la nova carta ( Ca l’Arenas) per un passat poc atractiu. I l’avui, i el seus entorns més propers...?

Can Xalant pot fer una bona tasca , així ho esperem, però que ningú esperi aquest reconeixement internacional del que tots parlen amb la boca plena. Serà un reconeixement limitat i en un entorn tan limitat, i actualment en clara baixada , com és el de l’Art Contemporani.
Can Xalant és com molt be deia Perecoll, fer un C.A.R. en una ciutat on no existeixen instal·lacions esportives. És bona aposta?. O potser és millor incentivar el que es té a mà, i apostar per aconseguir mitjançant la proposta pròpia a aquest nivell internacional, que tan preocupa.

Postures divergents i contradictòries que caldria conciliar. I no ens enganyem , ni una és del segle XIX , ni l’altra el paradigma del XXI. Que no per voler ser més contemporanis, arribarem més lluny.

23-F

Els records resten clars en la memòria. Els dubtes, les indecisions , l’espera davant la tele. En J.Mª Garcia micròfon en mà explicant-ho tot amb el seu tarannà futbolero , que si no recordo malament li va fer guanya un Ondas. Tantes i tantes coses... , que vistes ara semblen tan llunyanes que... Però la por, i no vull negar-ho, la vaig tenir, i molta.

dimecres, de febrer 22, 2006

QUINZE DIES SENSE BLOG, QUINZE DIES SENSE INTERNET

Va ser fa dos dijous quan va començar a fer el tonto. Que ara vaig, que ara no vaig. Que em bloquejo baixant el correu i cal reiniciar , però de nou et faig pam i pipa i de navegar res. De cop i volta tot sembla tornar a la normalitat , però és una falsa alarma i sant tornem-hi. I un , vinga a trucar als d’Ono que molt amablement per cert, es van trencant el cap per què no entenen res, com jo. Al final dissabte passat ve un tècnic a casa per descobrir que tot era una peça de la caixa general de l’edifici que feia un mal contacte i per tant la guitza.
Tot semblava tornar a la normalitat però faltava el punt final, desconfiguració de l’antivirus i cal cridar als de Panda. Sortosament també mostren amabilitat i eficiència , i des d’ahir al vespre , - toquem fusta – tot sembla que funcioni.

Han estat quinze dies mig incomunicat. Entre la feina i algun amic, baixa’t el correu per aquí, entra per allà per enviar els escrits de torn i així anant fent la viu-viu. Sembla mentida com Internet ha entrat en les nostres vides. Quinze dies fora de joc i cada dia et quedava aquell run run de no haver pogut mirar allò, llegir el de més enllà, retopar aquell comentari, i sobre tot la descàrrega d’adrenalina que significa sempre tot post per el blog, I han quedat temes prou bons al tinter , que espero tinguin ocasió de sortir de nou.

Avui en el retorn a la normalitat sols dos apunts ben precisos. Per un costat aconsellar el magnífic article de l’Oriol Bohigas a “El País” al voltant de la col·lecció del MNAC com a Museu Nacional, i del que caldria fer-ne relectura local , tot salvant les distàncies , a l’entorn de la Casa Arenas.
( Per cert, en el dia de la presentació als artistes , alguns ,- entre els que em trobo – vàrem demanar el Pla d’usos de Ca l’Arenas. No el tenien a mà i varen prometre enviar-lo. Tres setmanes després en la reunió amb l’Alcalde, la gent del PMC se l’havien deixat sobre la taula del despatx. Han passat tres setmanes més i seguim sense disposar d’ell. Fins a quan ? ).

L’altre apunt està en dos artistes mataronins que exposen aquests dies a Barcelona. Ahir va inaugurar en Llucià a la Galeria Comas ( Pg de Gràcia – Diagonal) i demà ho farà Rosa Codina-Esteve a “ Àmbit” ( Consell de Cent – Balmes ) .
Ni vaig poder assistir a la inauguració d’ahir , ni ho podré fer a la de demà , però avui he aprofitat per visitar la mostra d’en Llucià , que segueix enfurismat en l’afany de ser artista, i en aquesta mostra ho aconsegueix diverses vegades, encara que en altres es queda en el bon manyà tècnic que és.

La mostra és diversa en el concepte i a voltes contradictòria. Molt atapeïda de peces, les mateixes no respiren el suficient com per ser gaudides en plenitud. El millor està en els treballs més simples, que no vol dir senzills. És en la volatilitat i la lleugeresa on Llucià té les millors armes per aconseguir bons resultats. El contrast entre el pesant del material i la flexibilitat i ritme del treball dona carta guanyadora a l’artista , però quan no assoleix aquesta ànima cinètica tot queda massa dens com per aconseguir els millors resultat. D’aquí que siguin les obres de menor tamany les millors i alhora les més agraïdes.
Amb tot, és i ha de ser una mostra important per l’artista i de la que espero en tregui fruitoses reflexions.

De la mostra de Rosa Codina-Esteve, a bon segur una dels millors artistes de Mataró i alhora una de les meves debilitats plàstiques, en parlaré aquest cap de setmana. Per el catàleg i per el que vaig veure fa uns mesos , la mostra promet i molt. Penso que no s’ha de perdre i agosarat que és un, aconsello a priori , la seva visita.

PS.- La meva filla m’ensenya el que suposo ja sap tothom, que poses “miserable” al cercador del Google , i prement “vaig a tenir sort” , t’apareix la fitxa del Congrés dels Diputats de l’Acebes . Sobren les paraules.

dimarts, de febrer 07, 2006

XAVIER UBACH

Fa molts anys que conec a n’en Xavier Ubach. O potser seria més just dir que fa molts anys que en Xavier Ubach em coneix a mi , ja que a bon segur va ser en aquella Ràdio Maresme de Mataró, on ell feia de veu de tants i tants programes i a mi m’agradava tant anar amb el meu pare, i travessar aquell llarg taulell de fusta per endinsar-me a l’ànima de l’emissora i veure i sentir com parlava d’art o de literatura, que algun dia em devia haver fet qualsevol tonteria, o dir-me allò de “.. quin nen tan maco...” , ja que el cert és que amb pocs anys , ros rinxolat , un feia patxoca ( la llàstima és que aquell encant ha desaparegut del tot ).

El vaig seguir veient a TVE i sentint-lo a Ràdio Barcelona , i més tard vaig coincidir amb ell en alguna qu’altre exposició amb els amics comuns com en Nico, en Josep Tur, l’Amador... I de cop i volta en Joan Pannon que em diu “mira qui exposarà el més vinent a l’Aixernador”. Era en Xavier Ubach a qui en Perecoll havia donat quatre lliçons pràctiques i es llençava feliç a seguir essent artista. Ara, no amb la veu, amb la rapsòdia, i sí, amb la plàstica per “montera”, seguia el seu camí. ( Un quadre d’aquella exposició està penjat ben a prop d’on escric ara ).

He vist moltes de les seves exposicions, n’he presentat alguna. Ens hem discutit moltes vegades, se n’ha enfadat alguna. Hem parlat d’art , en general, i de pintura, la seva, en particular. Hem estat en acord i en desacord.
L’he convidat diverses vegades a TVM i són les úniques vegades que em trobo amb inferioritat amb el convidat. No ha seguit cap pauta, m’ha mogut la cadira ( ja saps, allò del costat bo)... L’hi he preguntat naps i m’ha contestat cols , etzibant-me algun rebuf per encaixar. Però sempre ha estat amb l’honestedat per bandera, cosa que no es pot dir de tothom.

Fa un temps em va trucar. Volia parlar d’una idea amb la Torres García , i a més em volia ensenyar la seva col·lecció, amb la donació que li bullia pel cap. Penso que el vaig encoratjar. Estem tan mancats a Mataró d’història artística dels darrers anys que tot es bo, i si hi ha Meifrén, Urgell, Anglada Camarasa, Mariano Andreu, etc.... ,encara més.

Avui s’ha fet la signatura. En fa donació al Museu ( magnífic) . Vull aplaudir-lo amb tot el cor. Vull que esborri algun qu’altre comentari mesquí al voltant de cessions i donacions ( a bon segur de qui no dona ni el bon dia) . Vull felicitar-lo. I vull dir-li que ojalà , que vol dir ni més ni menys que Deu ho vulgui, - frase que en aquests temps és immillorable-, en sigui pioner i n’apareguin moltes més. Que espero seguir anant a les seves exposicions, i dient-li que s’oblidi de la figura, que allà patina, que el seu està en l’experimentació de l’espai i del color...

I seguirà sense fer-me cas, recolzat en el seu Club de fans, aquell que el faria guanyar el cartell de Les Santes si es fes per votació popular , i així tindrem un altre motiu per tornar a TVM , i jo a passar-ho malament, que a vegades penso és el que més li plau a n’en Xavier Ubach quan fa una exposició.

PS.- Per cert, ningú ho sap, però el vist-i-plau del Fons d’art de la Casa Arenas, el va donar l’alcalde en la darrera exposició de X.Ubach a Hartman.

dilluns, de febrer 06, 2006

BLANC, NEGRE I MATARÓ

El passat divendres vàrem tenir reunió a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament.
Presidia J.A.Barón, Alcalde la ciutat, i a un i altre costat de la taula ( mai tan ben dit) Perecoll, A. Alís , J.Mª Codina i qui això signa en el cantó dels artistes i Jaume Graupera Rafael Milán i Iván Pera en el cantó de l’oficialitat.
Tema, el Fons d’Art. De la reunió en va sortir de tot. Més o menys com representen els artistes participants

BLANC

Com el color que predomina en els darrers treballs de l’Albert Alís.

Blanc ja que sembla que hi ha consens. Existirà el Fons d’Art i serà a Ca l’Arenas.
Ara cal establir el que, com i de quina manera, i per això esperarem a fi de mes per a tal de que la gent del PMC tingui preparat ( si Carnestoltes no espatlla la festa) el document previ a discutir de com ha de ser aquest fons.
Caldrà discutir fil per randa tot allò que anomenen serrells i allò que va més enllà, com periodicitat d’exposició, integració en el conjunt expositiu , criteris a mantenir en l’admissió i en la comissió de seguiment i.... . Punts en els que la lluita serà ferotge, ja que malgrat les paraules, - que sempre son buides si no van acompanyades dels fets -, aquí hi ha una part que vol el Fons d’Art ( Alcaldia i artistes ) i una altra que manté el criteri que deixà clar en el primer moment “ és una pedra a la sabata, però si el sabater diu que hi ha d’estar...”.
Bo però és el consens previ en una exposició itinerant per Catalunya , encara que malament rai si els que tenen que buscar sales son Museu&PMC .
Igualment positiu l’enfoc de la possibilitat d’establir en la incubadora d’empreses alguna solució a la gestió en general per ajudar als creadors en tràmits administratius generals, en transport, concursos, beques , etc...

NEGRE

El color d'en Perecoll i no hi ha dubtes, el color del futur de Ca l’Arenas.

La gent que ha organitzat la patxanga té clar la manera de treballar dels artistes conceptuals / visuals / emergents, fonamentat essencialment en el concepte projectes. Aquests esdevenen realitats quan apareix una mostra que els reclama, un sponsor... Una producció en una paraula.
L’artista plàstic no actua així. La seva obra apareix, individual o en grup, com a fruit d’una reflexió personal i interior. Per això el seu treball podrà coincidir o no amb el monotema de l’any, però serà impossible adaptar-se al mateix en funció d’uns necessitats expositives.
A més, qui actuarà de coordinador del desideratum?. Hom està d’acord que ni PMC ni Museu, per la seva actitud despreciativa envers la plàstica, i el conseqüent desconeixement dels seus protagonistes, pot ser capaç de dur a terme tan difícil tasca.
Un punt, aquest de direcció en el que caldrà incidir de nou, per recuperar allò del que sempre s’havia parlat: Una direcció col·legiada , amb membres de les diferents cares de l’art , per a tal d’aconseguir una temporada plural i de qualitat.


MATARÓ

Com la mirada de tota la vida d’en J.Mª Codina.

Un Mataró que reclama a crits un tomb definitiu en la política cultural. Que d’una vegada i per totes, el PSC es deixi de tonteries i agafi el toro per les banyes i prenent la regidoria de Cultura , es deixi d’aquestes eternes tonteries de que si “... sempre la demana Iniciativa i ja ens va bé...”..
Mataró ha de deixar de ser la ciutat de les pedres per ser la dels ciutadans. En això tothom hi està d’acord. Ara és dons l’hora de la Cultura. I haig de dir, la de la gran cultura.
Ja n’hi ha prou d’aquests petits califes d’associacions veïnals sols preocupats per la subvenció de torn , per fer cultura de tres rals que a res condueix.
Cal la gran cultura, la del teatre / Auditori que tanta falta fa. La del centre Artístic. La de les Escoles de ... . La de....
Una cultura per la ciutat, aquella ciutat que sols serà potents quan alguns deixin d’anar a Mataró. És dir quan Mataró, sigui centre i perifèria, eix i motor, ....
I aquesta cultura sols pot sortir del convenciment del PSC per assolir-la, caigui qui caigui, i peti qui peti.
Tornar a regalar el futur cultural a IC ens haurà de fer pensar a molts, que el govern de la Ciutat segueix pensant allò que tantes veges va pensar en el passat .
Fer-ho seria anar a un precipici que augmentaria la trista solitud intel·lectual que ja té ara el PSC , degut a l’imperdonable oblit d’aquells que han pensat, i segueixen pensat, que la cultura és un quelcom molt llunyà al que es cuina massa vegades en una barris, massa poder i poc contrapunt.

Cal refer el futur. Fer-ho ja, i amb la CULTURA amb majúscules per bandera.