A MATARÓ, ART NO, GRÀCIES.

Mataró és d’ençà forces anys una ciutat antagònica amb el fet cultural. I ho és no en el que respecta al nombre de participants actius del fer cultural, i sí en relació als diners que dedica la ciutat, és a dir l’Ajuntament, als fets culturals  més estrictes.

Fa uns anys Mataró apareixia última ciutat d’Espanya en relació a la seva presència cultural. Era la darrera ciutat de més de 100.000 habitants  en el còmput d’espais culturals, i la penúltima de tot l’estat si els habitants es reduïen a 50.000.

Sense un teatre en condicions ( El Monumental no permet rebre una obra de teatre amb un volum escènic mitjà), sense un auditori, espai musical on poder realitzar un concert amb unes condicions mínimes , amb un Museu absolutament indigne per a una ciutat com la nostra i sense  un espai expositiu que reuneixi el mínim exigible. Unes condicions que sí complien la resta de ciutats espanyoles  de més de cent mil habitants. Però si seguíem llegint l’esfereïdor estudi, erem la penúltima classificada si el nivell d’habitants baixava a 50.000 habitants. I  a bon segur, si haguessin baixat a 30.000 habitants.

Fa un temps d’aquest estudi,  quatre o cinc anys, però no crec que les condicions actuals ens hagin fet pujar en el ranking , més aviat podríem haver baixat el darrer graó que ens quedava del llistat, per que Mataró està any rere any més enfonsada en el desenvolupament cultural i molt especialment en l’artístic.

Tot això m’ha vingut al cap en aquesta setmana en que teòricament la gent de l’art hauríem d’estar ben cofois i enlairats , per la inauguració  de l’escultura  dedicada a Espriu, que prové de la mà de Manuel Cusachs i per la celebració dels 25 anys de l’escultura Laia l’arquera del massa oblidat Josep Mª Rovira Brull . Dos esdeveniments importants , capgirats en la seva inauguració i celebració per a tal de crear una aparença d’àmbit de ciutat cultural per Mataró, quan no existeix, al menys des de la vesant oficial de l’Ajuntament.

Aquest menysteniment permanent de Cultura Mataró envers la resta d’activitats culturals de la ciutat , el fer i desfer sense comptar amb ningú, és quasi únic en el país, i és la demostració més fefaent del nul interès que té la Cultura en el Govern de la ciutat, malgrat disposar de dos regidors de Cultura, Xesco Gomar i Mª José Pérez Carrasco.

Un menysteniment que el fa no cuidar res del que fan els actius culturals ,tant a la pròpia ciutat fora de la mateixa. En el plàstic , per ex. ara mateix Josep Mª Codina està exposant amb un èxit aclaparador al Tinglado 1 del Port de Tarragona, una exposició que no existeix per el consistori mataroní. Com tampoc existeix el fet de que Marc Prat i Rosa Codina inaugurin exposició a Maastrich. Ni tinguin cap mena de mirada a les diverses activitats que diferents artistes mataronins celebrin  per arreu, com per ex. el cas del col·lectiu Tarlatana que exposen al Museu de Llavaneres, un indret a respectar i principalment a imitar.

I tornem al que parlàvem abans, ja n’hi ha prou amb combregar amb rodes de molí. Avui a l’Instagram de Carme Garolera ens hem assabentat que dijous presenten el catàleg de l’expo que està celebrant a Ca l’Arenas. L’hora, la mateixa que a la Fundació Iluro els germans Santilari ens parlaran de “El bodegó” , tal i com s’indicà el dia inaugural. Queda clar a on hem d’anar.

Divendres mentre Nuria Guinovart inaugura a Aparelladors, a Can Palauet al Museu s’inaugura la mostra per celebrar el 25 aniversari de Laia l’arquera, que és el proper 1 de novembre., és a dir quan manquen vuit mesos, però com que ara hi ha eleccions i per novembre  Cultura no farà res per l’art, com no ho fa durant quasi els quatre anys del mandat, doncs som-hi a inaugurar aquest divendres que si no fem tard per les eleccions.

Un, a qui el fills de Rovira Brull l’hi ha demanat un escrit per el catàleg, hi acudirà encara que curiosament per part de Cultura Mataró no ha rebut cap convidada, en la línia de menysteniment habitual per part de qui es nega sistemàticament a enviar publicitat de les exposicions oficials a qui més ha parlat de l’art de la ciutat en els darrers 45 anys.

Del fet de la inauguració de l’escultura de Espriu realitzada per Manuel Cusachs, millor ni parlar-ne. Els artistes no havien estat convidats a l’acte i la seva presència era mínima, uns pocs de del grup que porta Aparelladors, Pere Fradera, Perecoll i algun altre que no vaig saber veure. Tot molt en la línia de foragitar als artistes com apestats de la ciutat que manté , seguint la costum, l’Ajuntament Mataroní.

Però la gent de l’art de Mataró ja ho sap. Ara fa cinc mesos en inaugurar la col·lectiva de Sant Lluc, el regidor Gomar  prometia respecte i treball per l’art i els artistes de Mataró. Prometia una sala per els artistes mataronins i un potenciament oficial de la seva tasca per part de la cultura municipal. 

Han passat cinc mesos i no han fet absolutament res. O sigui que ja ho saben, com ho sabem tota la gent de l’art:

A Mataró, Art no, gràcies.

MATARÓ RET HOMENATGE A ESPRIU MITJANÇANT MANUEL CUSACHS.

 

Aquest passat dissabte a les 12 del migdia al Passeig del Callao just a tocar amb la Riera de Sant Simó, s’inaugurà el conjunt escultòric dedicat a Salvador Espriu obra de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, que va morir ara fa quatre anys però que en vida ja l’havia deixat enllestit.

 L’acte inaugural va ser una demostració del poder artístic , humà i ciutadà de l’escultor, i alhora de la ineptitud i incapacitat del Govern de la ciutat per tractar a l’art com element important en la cultura de la mateixa. D’ambdues coses en parlarem abastament Avui ho dedicarem a l’acte inaugural, mentre que el proper article el dedicarem  al mal ús que el Govern local fa de les possibilitats de l’art i dels artistes que viuen a la ciutat.

 MANUEL CUSACHS en la seva llarga i prolífica carrera va ser un gran escultor humanístic. La seva sèrie escultòrica “L’armari blanc” que presentà a la Pia Almoina , just al costat de la catedral de Barcelona, i que es presentà a la sala de la Caixa Laietana al desembre del 2007, ens mostrava el retrat de 33 catalans que havien tingut importància en la seva vida i com no ,entre ells s’hi trobava Salvador Espriu, de qui en realitzà el retrat l’any 1980 i que per a mi és un dels millors retrats fets mai per Cusachs i que responia perfectament a l’ànima del retratat.

Justament recordava el retrat del poeta en mig de l’acte inaugural. La saviesa del treball de les ulleres , l’orella , potent i amatent, que convidava a la conversa i marcava l’atenció del poeta i principalment l’ambient que trametia l’obra amb la imatge personalitzada i humanitzada d’un Espriu , era el més que vàlid i suficient aval a la realitat de la materialització escultòrica de la poètica d’Espriu, fet que Manuel Cusachs realitzà de manera plenament escaient i de la que ara en tenim mostra pública en aquest magnífic monument públic establert a la punta arenyenca de la platja del Callao de Mataró.

L’escultura de Cuscahs, convertida en homenatge mataroní a la figura de l’arenyenc Salvador Espriu,  està formada , segons informa el mateix ajuntament, per l’escultura de bronze “El curs de la vida”. L’estructura del “Portal”, que simbolitza un portal sobre el mar i l’espai, i una peanya sobre la qual van instal·lades les dues. La peanya està composta per quatre blocs de pedra de granit. Al bloc central hi ha gravat “A Salvador Espriu, poeta”. Al bloc situat a migjorn hi ha gravats els quatre primers versos de la poesia XXIV de “Llibre de Sinera”: Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra…”. Al bloc situat al cantó de llevant hi ha gravats els versos de la poesia V del llibre “Cementiri de Sinera”: “Pels portals de Sinera / passo captant engrunes / de vells records ...”.

Una monument potent , tant per les mides del mateix ( alçada de 5.75 m i pe d’uns 9.200 quilos de pes) com per la força que genera i representa el mateix poeta,  el seu retrat, i la significació literària del camí de la vida, elements tots ells que confegeixen una imatge potent i brillant , amb l’únic però, al meu entendre, de  no haver  filat en l’emplaçament.

Situat massa prop d’un farola que el descentra de l’entorn, crec jo que hauria estat molt més potent situar-lo directament d’esquena al mar en un angle esbiaixat que el situes en la línia d’Arenys. Petit defecte però que no empitjora l’obra i la col·loca en l’univers escultòric de la ciutat en situació de gran potència.

Important escultura ,aquesta de Manuel Cusachs  dedicada a Espriu, que els col·loca als dos en el petit univers escultòric de la ciutat coma peça a destacar. I és la demostració del bon saber escultòric del que n’era posseïdor l’artista mataroní.

Vagi doncs la meva felicitació a la família de l’artista que és qui ha posat més força en la realització d’aquesta nova escultura que honora perfectament al poeta Espriu, i a la seva obra, alhora que de retop ho fa també a l’escultor Manuel Cusachs i a la pròpia ciutat que l’acull.

EMPREMTES.- COL·LECTIU DE GRAVAT TARLATANA 17.

 

Des d’aquest passat cap de setmana, el Museu de Llavaneres presenta l’exposició “Empremtes” del Grup Tarlatana 17, grup de  gravadors maresmencs, amb majoria de mataronins, que presenten un cop més, la destresa del seu bon fer  en una nova mostra col·lectiva que aglutina la més ample varietat d’estils i tècniques de gravat .

Des del 2017 el col·lectiu Tarlatana ha anat exposant a diferents poblacions de la comarca  i sempre , com ara , ho ha fet amb un bon  nivell, tant en l’apartat tècnic com en el resultat de les seves realitzacions. Un resultat que ara a Llavaneres repeteix de nou,  amb un recull dels 17 artistes protagonistes de l’exposició prou valuós.

Autors que centrifuguen la seva intensitat en la disparitat de la tècnica que empren, el gravat, un medi que permet la més ample diversitat i disparitat del presentat  i per tant és capaç de generar un sense fi de possibilitats creatives i per tant ampliar les respostes dels visitants interessat en la tècnica.

Però com dèiem quan el grup va exposar al museu del Càntir d’Argentona: “ Ara les exposicions de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu. Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.”.

Si ho dèiem ja fa tres anys, ara la idea queda clarament reforçada ja que el nivell general dels participants és prou valorable i notable , el que provoca que en diversos casos un senti el gust i el desig de veure’n més obres per poder aprofundir sobre l’autor i la seva evolució tècnica i creativa. Un desig i una necessitat que crec hauria de replantejar-se aquetes mostres al col·lectiu.

Per tant crec sincerament que malgrat que el resultat actual sigui suficientment potent i satisfactori per la majoria d’autors participants, i fins i tot per el públic visitant,  el col·lectiu té l’obligació d’anar més enllà i s’ha de replantejar l’esquema expositiu en altre forma , - temàtica, grups  d’autors amb tècniques semblants o justament al contrari-, per poder gaudir més encara d’aquest mon tan peculiar i particular com és el del gravat  de qui el grup Tarlatana 17 en té justament disset protagonistes que mereixen tota l’atenció, per el que no en faig anàlisi detallat del presentat, seguint el que el grup fa en el catàleg en el que no hi ha cap identificació de les peces presentades i em limito a nominar-los per que en quedi constància:

Laia Arnau.-Montserrat Badia.- Dolors Blesa.-Carme Boleda.-Montserrat Brullet.- Eduard Huertos.- Cristina Julian.- Catherine Lorton.- Ramón Llinés.- Margarida March .- Mercè Montserrat .- Cecilia Morales.- Carme Muñoz .- Teresa Oller.- Sergi Rabassa .- Neus Soler.- Raymond Zorrilla

 

Empremtes. Col·lectiu de gravat . Tarlatana 17

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Del 17 de febrer al 19 de març de 2023

INTERVALS. JOSEP Mª CODINA

 

Els més importants artistes mataronins ja no exposen a la seva ciutat. La manca de galeries professionals, l’absència d’un espai públic en el que realitzar una exposició com cal juntament amb l’absència de qualsevol ajut a la creació i a la posterior materialització en forma de  visualització de la mateixa, ha convertit a Mataró en una ciutat plena d’artistes, amb un nivell prou elevat, però alhora sense un espai reglat per a poder exposar amb cara i ulls la realització dels mateixos. Aquestes circumstàncies fan que mentre el nivell expositiu mataroní va baixant d’importància i qualitat els seus artistes vagin espavilant-se i exposin en els llocs on se’ls hi reconeix la seva vàlua.

Aquesta lamentable situació  permet que de tant en tant ens trobem amb agradabilíssimes sorpreses  d’exposicions d’artistes mataronins en especials indrets , com ara mateix passa amb Josep Mª Codina que explota el seu bon fer al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Un espai expositiu molt ben valorat a Tarragona, i a on hi han exposat importants artistes.

Presentat per Raquel Medina , Josep Mª Codina ens presenta la seva darrera evolució, en la que partint des del passat arriba fins ara mateix, en la realitat més d’ell i del temps que li ha tocat viure. Així ens trobem amb un autor del tot madur, implicat absolutament en el seu llenguatge personal i disposat a posar-lo a l’abast de tot espectador , conegut o no, però que pretengui, vulgui o desitgi, entrar en ell per gaudir-lo en plenitud.

En la seva plana web, l’autor reprodueix un article que li vaig fer quan Codina exposava a l’Aixernador a Argentona. Es tracta de la crítica a l’exposició que realitzà el 1990, és a dir que ha plogut i molt. En ell dea:

“No és l’autor un home tendent a les mostres públiques. Reflexiu de ment i ossat en el treball no gaudeix en la tombarella del fàcil afalac i si en el neguit plaent del mateix anàlisi que el porta , peça a peça, a construir una història estructurada en la que els clàssics components de presentació, nus i desenllaç, s’ofereixen en llocs tan marcats com ho puguin ser la brillantor del seu tecnicisme, la inquietud del seu pensament i aquest final obert a l’espectador que redefinirà en si mateix la tristesa o l’alegria del fet presentat.

No ha volgut caure mai, en Josep Mª Codina, en tanta pintura vàcua que ens envolta i que no diu res, ni amb les ajudes de complicades teories que tenen com a màxima virtut la de la incomprensió. Tampoc s’ha llençat a la xerrameca de l’estètica comercial. El seu pensament impertorbable segueix sense dreceres el camí del seu sentiment. Així la seva obra encaixa a la perfecció en aquest definició de l’art amb majúscules.”.

Llegint aquestes frases escrites fa trenta anys, veig que el lent i alhora segur caminar de l’artista ha anat escrivint un llenguatge artístic que és justament ara quan explosiona  , -amb l’espectacular recull de peces que el defineixen en la seva diversitat- , alhora que el magnífica col·locant-lo en lloc de privilegi d’entre els autors importants del moment, aconseguint el que diu Raquel Medina, la presentadora del catàleg , quan comenta que  “Josep Mª Codina ofereix al públic una sèrie d’obres introspectives que ens revelen  un univers ple de poètics misteris que al·ludeixen a l’home, al seu cos, la lluita del fet de viure i l’aflicció que inexorablement comporta. A aquesta cartografia privada de cada ésser humà, l’autor  aconsegueix  conferir  un significat universal, com a metàfora del pas del temps i la vulnerabilitat”.

Codina ens presenta a Tarragona una molt bona exposició que abasta quasi dues centes obres, xifra que sembla desmesurada sobre el paper però que un veu que és ben adequada en la realitat expositiva. Amb elles presenta la seva realitat més actual , aquella que havent-se desfermat, que no deslliurat, del seu tarannà creatiu habitual, aprofundeix en el seu pensament plàstic que alhora és el personal, en l’aprofundiment de la seva raó més establerta, aquella que presideix els seu fer i els seus actes, com ho és la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva pell”, tal i com encapçala la seva pàgina web.

La pell humana és l’eix únic del treball de Codina.  En ella  és amb la que manté el seu idioma habitual, però ara en aquesta exposició després de cinc anys de silenci expositiu individual en el seu país, i sols dues mostres individuals a Maastricht i presencies individuals en mostres col·lectives, especialment les de la col·lecció Bassat, Codina fa una aposta gegantina i presenta el bo i el millor del treball realitzat en aquest temps, partint tant sols de d’unes poques obres que serveixen com de punt de partida de la col·lecció, a la que segueix la resta en la que apareix el nou Codina , el que sembla renovat del tot després de la seva jubilació com a professor de batxillerat artístic i ara renovat i alliberat del tot.

El cert però, és que es fa difícil seguir l’exposició ja que la disposició de les peces presentades i dels diversos camins a seguir no et fa la trajectòria fàcil però si que en canvi fa que et trobis  de cop i volta amb unes sorpreses que no esperaves ,en forma d’obres de petit format, o de les series negres ,”cant” segons el protagonista, que et copegen profundament , en el retorn perfeccionat a aquella vella exposició que realitzà a Can Palauet, i a on explotà com el veritable i gran artista que és.

Passejar-se per l’espai és un plaer artístic ,i alhora personal, absolutament total. I ho és no tan sols per aquells que coneixem la seva trajectòria i el seu fer, i per tant esperem i entenem , en part, la seva obra. Però per aquells que estimem l’art i als artistes mataronins, va ser absolutament emocionant veure l’atenció dels espectadors, una vintena llarga quan jo la vaig visitar, que intentaven entendre a l’artista i ho feien de la manera més adient, com ho és submergint-se en les seves obres per entendre i comprendré causes i raons.

És quasi impossible fer un detall del visitat, ja que l’autor es mostra en tota l’amplitud , que no diversitat , del seu fer artístic. Per això vagi la meva recomanació d’una ample i detinguda passejada per l’ample territori del Tinglado per no deixar-se ni un racó per visitar, ja que l’únic defecte de la mostra és el quadrament del cercle artístic amb l’espaial, ja que la impossibilitat de realitzar una visita  “ordenada” provoca una  desconnexió del presentat que pot provocar oblits i evidentment provoca un cert grau de desconcert al visitant inesperat.

Però malgrat la dispersió, que desconec si és volguda o obligada, l’ambient de la mostra domina, i un passejant-se pe ella es sent absolutament abduït per el conjunt del presentat,  en el que  les obres més corals agafen un cert protagonisme per alguns, mentre que altres es senten més plens per els treballs més individualitzats, en una curiosa lluita entre els diferents conceptes que presenta l’autor.

Una exposició d’obligadíssima visita , i que lamentablement no podrem gaudir a Mataró ja que no hi ha cap espai, ni tan sols la Nau Gaudí, que la pugui acollir. Una explosió que ha de marcar el futur de l’artista i que hauria de portar conseqüències a la seva ciutat, i que és limitarà, com així està ja organitzat , que Codina sigui els següent convidat a l’expo antològica del proper any a  Ca L’Arenas. 

Però no cal entristir-nos, i tornem a l’important. Exposició impressionant i d’obligadíssima visita , aquesta “Intervals” de Josep Mª Codina a Tinglado 1 de Tarragona . I quan dic d’obligada ho dic tant per els artistes mataronins com per els afeccionats., ja que la mateixa és una gran lliçó d’art en el que pertoca a l’apartat creador, com al d’espectador.

No us la perdeu de cap de les maneres.

 

“Intervals” de Josep Mª Codina

Tinglado 1 del Moll de Costa  del Port de Tarragona

Del 19 de gener al 16 d,abril de 2023

JOHANNA SCHEERMAN . LA CÚPULA. MATARÓ

 

A Mataró de fa un parell de mesos hi ha un nou espai dedicat a l’exhibició artística,  es tracta de l’ample part davantera  de “La Cúpula” un centre de tatuatge que es troba a l Carrer de  Sant Francesc d’Assis 14, al casc antic de Mataró i quasi a tocar de Sta Maria.

En vaig tenir coneixement per l’avís del gravador Sergi Rabassa , encara que no vaig poder acudir a al seva cita artística. Ara si que he pogut visitar l’espai encuriosit per el que hi podien presentar i davant l’anunci  d’una exposició que realitzava l’artista Johanna Scheerman, autora absolutament desconeguda per a mi.

En primer lloc crec que cal parlar de l’espai expositiu i cal dir que malgrat ser accessori és de bones dimensions i amb espai suficient com per poder-hi realitzar una exposició en condicions. Manté alguns problemes espaials però existeix per part del propietari , aliè al camp expositiu, plena consciència dels mateixos i de la necessitat de solventar-los, de modus i manera que ben aviat disposarà d’unes guies per penjar l’obra i posarà mans a l’obra per millorar la il·luminació, encara que hem de dir que és més que acceptable , per el que penso que aviat disposarem a la ciutat d’un nou espai expositiu al que caldria fer-li cas. I amb ell d’una programació que esperem sigui prou vàlida, potent i interessant.

En aquests moments exposa  Johanna Scheerman, autor afeccionada amb aspiracions, que practica l’art sota el mestratge d’Albert Alís. L’artista està en el camí d trobar el seu lloc en el camp plàstic, i de pas trobar-se a ella mateixa. En aquesta exposició ens presenta un seguit d’aquarel·les, que en bona part son còpies d’altres obres o de fotografies i el cos general de la mostra està en els seus olis, que en part queden clarament enquadrats en l’expressió plàstica del seu mestre, i un altre grup  més complex, amb una sèrie d’estructures indefinides que li donen suport i en els que cal treballar encara molt per assolir una plenitud , encara que em sembla que és en aquest camí cap on vol discórrer l’autora.

Aquarel·listicament , encara que segons la pròpia autora algunes de les seves obres son còpia d’altres pintures, l’artista ens demostra tenir mà, com queda clar en els treballs més lliures i menys constrenyits, pictòricament parlant. En aquestes peces, més lliures encara que en la resta, existeix una bona textura i un treball tècnic que mostra el seu bon fer, alhora que obra la porta a seguir treballant en aquets camp.

Més difícil és jutjar-la quan treballa l’oli ja que els presentat és un poti poti, absolutament lícit en l’aprenentatge , però que cal començar a definir en el moment d’una exposició ,ja que dificulta en gran manera pretendre entendre quin és el camí que l’autora vol practicar.

Per a mi està clar que el millor està en les obres més lliures i poc definides, dites d’altre manera , a l’estil del mestre. Allà ens trobem a una autora capaç d’eliminar l’anècdota i centrar-se en l’esperit de la peça , en la seva ànima. Però no crec que sigui aquest el camí que actualment prefereix practicar, i si en canvi el més bigarrat en una complexitat afegida que a més a més , presenta una difícil lectura.

Ara tot queda en ella mateixa, des de la lectura pròpia passant per totes les lectures dels propers , Scheerman ha de trobar la seva veritat artística I estaria bé que ho fes aviat ja que té mans suficients  com per aconseguir anar més enllà del que està en aquests moments.

 

Johanna Sheerman. Exposició monogràfica

La Cúpula Art Gallery

De l’11 de febrer al 9 de març de 2003

 

“SAGRATS” . PERE FRADERA. LA DESTIL·LERIA

 

.

Hi ha exposicions que et criden l’atenció per l’autor i d’altres per allò que poden contenir o per allò que penses que contendran, segons el teu coneixement de l’autor i del seu fer artístic. Jo he de dir que les exposicions de Pere Fradera sempre m’han cridat l’atenció per que sé perfectament que sempre hi ha en ell la necessitat d’expressar el seu pensament i les seves emocions, cosa que no poden dir la majoria d’artistes  i això per mi és molt important.

Certament hi ha vegades que coincidim més, i en altres , com en aquesta exposició de La destil·leria, ho fem en menys sintonia, però aquesta discrepància no canvia el rumb de la meva opinió, al respecte del seu fer i al gran respecte que em mereix la seva trajectòria personal i professional.

Ara ens toca parlar i jutjar “Sagrats” la seva darrera exposició a “La Destil·leria” a Mataró, una mostra que al meu entendre, comença amb un error gran, com ho és la densitat de l’obra exposada. Encara que a casa , un tingui una gran quantitat d’obra ocupant les parets, en especial en el meu estudi en el que desenvolupo els meus escrits, entenc de manera clara que menys és més quan es tracta de presentar un treball a l’exterior, vers un públic que coneix o no, el fer de l’artista.

El cert és que Pere Fradera sempre havia limitat acuradament l’obra presentada, però això no succeeix en aquest ocasió de modus i manera que la mateixa et sadolla i no et permet fer l’experiència plàstica / sensitiva que exigeix el descobriment que sempre significa una nova mostra. Fradera no ha trobat el límit en aquesta ocasió, i el conjunt es resenteix en el sentit absolut.

I això que la lectura sobre la que plana l’exposició és ben construïda. En l’escrit de la mateixa diu: “En la societat industrial en la que vivim tendim a allunyar-nos cada cop més del contacte amb la natura i oblidem el respecte que hauríem de tenir pels éssers vius com els arbres  dels quals encara depenem i que encara no ho sapiguem veure ens ajuden de manera constant i discreta a viure millor. Alguns d’ells ens acompanyen  des de fa segles, són un exemple de perseverança i generositat que hauríem de saber valorar i respectar”.

Així , i fonamentant-se en aquest pensament, Pere Fradera ens ofereix un ample repertori  fonamentat com ell mateix diu “ en la natura, els seus colors, formes i manifestacions diverses”. I amb aquesta intenció va dipositant, com ha fet sempre, la seva mirada artística i creativa, alhora que va llençant les seves espurnes creatives tal i com ja deia la Pilar Vélez  en la presentació del catàleg  de l’exposició que realitzà a Can Palauet, fa ja vint anys quan parlava de la reivindicació explícita del fet de pintar, del pinzell i la tela , del tubs de l’oli i el cavallet.

I si el protagonista és seriós i professional, com en el cas que ens ocupa, el resultat sortirà molt bé en l’acadèmic i amb la  suficient cridòria per arribar a quanta més gent millor, en una exposició atractiva en el concepte i de suficient bona visió com per  seguir confiant amb el bon fer del sempre artista, Pere Fradera.

 

“Sagrats”
Pere Fradera

A La Destil·leria

Del 4 de febrer al 8 de març de 2023

 

EL BODEGÓ . ATENEU FUNDACIÓ ILURO

 

 Josep Novellas

Segueix la Fundació Iluro, recuperant el seu fons artístic exposant-lo després d’una oportuna restauració i emmarcació.  Així després de les primeres exposicions al voltant del paisatgisme, la figura i el retrat, les exposicions de l’Ateneu, i el diàleg amb la Col·lecció Bassat, des de fa tres temporades ha agafat una mirada més privada i particular que començà amb ”Paisatges” ( any 2021), “Dones” (2022) per continuar ara mateix amb “El bodegó” en el que presenta l’obra de 25 autors, dels quals sols en queden 6 en vida, i en la que presenta una mirada ample i divergent , tal i com s’escau en una temàtica com aquesta, i que mostra peces diverses de la seva col·lecció.

David Salvadó

Deixant de costat la utilització en el títol del castellanisme “bodegó” en comptes de “natura morta” que és com habitualment s’anomena , la Fundació Iluro ens presenta una acurada mirada a les peces dels seu fons, amb la  intenció “de parlar del passat però també per reflexionar sobre el present” , com bé diu en el seu escrit de presentació del catàleg.

José Luis Lázaro Ferré

I ho fa en una agradable exposició en la que es barregen èpoques, tècniques i estils, oferint a l’espectador una mirada ample del que ha estat l’art en els darrers quasi cent anys, amb una barreja de noms, èpoques, tendències i estils , que assoleixen en el seu global una valor prou estimable i que al meu entendre supera l’assolit i ensenyat en altres exposicions de mirada semblant, malgrat que a vegades l’obra està allà agafada per els pels per poder ser introduïda en la col·lectiva i també per la majoritària absència de dades de realització de l’obra que permetria enquadrar-la en el quefer de l’autor.

Josep Serrasanta

Cal fer esment per començar, de les obres que corresponen a artistes mataronins i maresmencs, que son en certa manera l’esquer de la mostra. D’entre ells cal remarcar l’obra de Josep Novellas “Bodegó d’alls tendres” , una esplèndida peça que mostra la gran qualitat de l’artista i que serveix per entendre  en part la seva sempre difícil conjunció artística entre la figuració i el que hi ha més enllà. Al seu costat cal remarcar a Jordi Cuyàs de qui es presenta un díptic que retrata perfectament el seu camí avantguardista en el que mantenia l’arrel figurativa amb la que va començar. No hem d’oblidar el treball d’Amadeu Casals amb un petit “bodegó” en el que demostra la seva actualitat , malgrat que l’obra ha de tenir ja uns vint-i-cinc anys, i la seva evolució aquarel·lística, tècnica de la que va ser un gran mestre. Igualment cal fixar la mirada en la composició de David Salvadó, amb una petita obra dels seus començaments en que mostra la seva capacitat compositiva, cromàtica i creativa. I com no, recordar el nom de José Luís Lázaro Ferré,  amb un bodegó curull de concepte, color i volum , identificatiu de la seva gran qualitat.

Marta Duran

Jordi Cuyàs, Joaquin Asensio i Amadeu Casals

Al seu costat no podem oblidar la resta de mataronins i maresmencs, encapçalats per Manuel Ángeles Ortiz , amb uns gravats florals, Manuel Cusachs i una pintura de principis, molt en  la línia de la que fou companya , mestre i amiga, Emília de Torres. Marta Durán i el que fou el seu mestre, l’uruguaià Pablo Mañé, amb dues obres de caire clàssic i tradicional, Alfred Opisso, amb un bodegó primerenc, en el que mostra  la seva habilitat en la creació d’espais,  Perecoll i el seu “Bodegó casual”, perfectament definit en el títol, Jordi Prat Pons amb una realització amb botelles, al seu estil de primers anys de pintor i un bodegó tradicional de Philip Stanton, amb la seva mirada especial, amb la que ha caracteritzat la seva carrera artística.

Perecoll

En la resta de participants, el bon to segueix essent el predominant començant per un ascètic “Bodegón con miel” de Joaquin Asensio, artista recuperat per galeristes tan importants com F.Pinós o Fernando Alcolea, i que aquí mostra el seu bon fer, per no parlar d’A. Clavé, amb un especial “Pez” en el que mostra bona part de les seves habilitats. Rafel Durancamps , home d’àrdua i complexa vida , del que se’ns ofereix un bodegó clàssic que cal suposar de la seva primera època. Del barceloní amb arrels maresmenques,  Lluis Masriera posem gaudir d’un àgil bodegó que ens mostrà el seu gran fer i saviesa artística.

Antoni Clavé

Una de les sorpreses de l’exposició és la “Natura Morta” de l’Oriol Muntané, artista barceloní , fill del mataroní Lluís Muntané, que fou  director de l’Escola de Belles Arts. una peça digne d’estudi en la seva concepció i realització que contrasta mb la modernitat del treball de Pere Planells, un collage mixta  d’alt nivell i interès. Nivell amb el que coincideix amb el treball d’un classicisme conceptual de Pere Pruna. Un concepte que vira cap a la modernitat, seguint la seva pauta, la que ofereix l’obra de Josep Roca Sastre.

Lluís Masriera

Alfred Opisso

Francesc Ruestes, artista creador del mural que presideix l’entrada a l’espai per la zona del carrer Bonaire, es present aquí amb una peça de mida petita en la que desenvolupa la seva vivència personal amb un treball actual que contrasta profundament amb la visió totalment tradicional i clàssica de Josep Serrasanta. I ja per acabar l’exposició apareixen un abstracte de Tharrats en la seva línia espaial i un bodegó de línia tradicional en el fer del sabadellenc Vila Arrufat, ple d’harmonia i serenitat.

philip Stanton

Tota aquesta munió de reconeguts autors de diversos temps, presenten en el seu conjunt una mirada global de l’art català des de la post guerra fins a finals del segle passat, amb una acurada col·lecció, en la que és difícil trobar una obra de caire majestàtic, però en la que quasi totes elles tenen un valor i un significat demostratiu de l’evolució de l’art en aquest temps. Un concepte que caldria aplicar al MNAC massa vegades tancat a noms coneguts i reconeguts però que no assoleixen nivell i qualitat, segons l’administració, per ocupar espai en les col·leccions oficials del país.

Francesc Ruestes

Exposició doncs que obligadament hem de recomanar la  visita tot destacant  que potser falta un seguit d’actes que siguin quelcom més que una visita guiada i  la conferència prevista, per donar més lluentor a aquesta exposició, que malgrat la seva aparent simplicitat és d’obligada visita per a tot bon afeccionat a l’art.

 

 "El bodegó".

 Fons d'Art de la Fundació Iluro

Ateneu Centre Cultural. Mataró

del 3 de Febrer al 2 d'abril de 2003

 

INTANGIBLE. MIQUEL FORT

 

El Museu Monjo comença l’any tot presentant l’obra del ceramista reusenc Miquel Fort, confegint una exposició que depassa per a mi els límits d’allò que al meu entendre hem de considerar una exposició artística, ja que l’artista amb un orgull màxim d’autovaloració del seu treball menysté totalment a l’espectador que s’acosta a l’espai per rebre la seva dosi d’art.

"Intangible", que és el nom que l’autor ha triat per a la seva exposició, és una paraula que vol dir estrictament i segons qualsevol diccionari: “Que no es pot tocar o percebre mitjançant el tacte. Que no es pot canviar ni modificar ja que mereix un extraordinari respecte”. I un davant tal taxativa definició del que anava a veure i gaudir, esperava una exposició que em mostrés la ceràmica, art al que estimo molt, en un grau màxim oferint-me un seguit d’obres de qualitat en les formes, i especialment en el fons creatiu de les mateixes.

Per a la meva sorpresa em trobo amb una exposició que no arriba a la desena de peces, buidant de contingut les esplèndides mides  de la sala del Museu Monjo .I ho fa amb un esperpent morfològic tractat amb cromatismes varis que mal dona la benvinguda , unes parets en els que apareixen enganxats  papers amb paraules soltes i inconnexes, teòricament referents a la ceràmica, i a la resta  presenta tan sols vuit úniques peces ceràmiques, disperses, algunes de parelles, altre un plafó de tipus mural, en el que sembla molt més una mostra col·lectiva de final de curs d’una escola de cert nivell però a la que assisteixen pocs alumnes que una exposició formal d’un artista experimentat.

En l’escrit de presentació que presenta al catàleg, Josep Fàbregas que és qui el signa, ens diu: “En les escultures que podem contemplar, l’aspecte material deixa de ser el referent per posar èmfasi en els sentiments i en les sensacions que ens provoca. Miquel Fort  ha sortit de la claustrofòbia del taller i ha  experimentat enmig de la natura, cosa que es pot apreciar en la varietat de colors que ens recorden el paisatge mediterrani ocres, blaus verds.

Després d’haver-la vist només cal aclucar els ulls i sentir”.

I un, que escolta sempre el que diuen els coneixedors, expressa clarament que evidentment existeixen uns clars components artístics en la majoria d’obres presentades, però el que no existeix, o al menys no fa evident en aquesta ocasió, la sensació de conjunt, de globalitat, d’esperit d’artista únic, ans més aviat el contrari , tot sembla una col·lectiva d’alumnes d’un taller en el que cadascun d’ells fa ceràmic al seu gust i entendre.

Certament i si ens apliquem a la tècnica haurem de confessar que l’autor domina el “fer” ceràmic, però l’absència de plantejaments globals, converteix el presentat en una mostra inoperant, deficient en el llenguatge plàstic per més que tècnicament les obres son acceptables. Una mostra que més aviat sembla una petita burla a l’espectador gestada des de la prepotència d’un autor, que no artista, que creu surar per damunt de tots els conceptes artístics que calen existir en una exposició.

Una exposició per oblidar, no gastar el temps en veure la malifeta i a esperar la propera exposició amb la sorpresa permanent que ens oferiran els alumnes de Belles Arts.

Intangible

Miquel Fort Garsavall

Museu Monjo de VIlassar de Mar

del 29 de gener al 26 de febrer de 2023