JOAN GELABERT. EL DALÍ JR. MATARONÍ a LA CÚPULA

 

Fa just set anys, Can Palauet, un espai en el que tenien vedada l’exposició els artistes plàstics mataronins des de feia anys, ens sorprenia a tots amb una “gran” exposició amb el protagonisme de Joan Gelabert, el Dalí jr mataroní, el peculiar personatge i músic de Berberechos Blues, i pinta mones oficial de l’underground mataroní.

No hi ha que recordar l’emprenyament generalitzat que va provocar l’exposició per el menyspreu que va significar i per la despesa histriònica en elevar al nivell d’artista, el treball d’algú ben llunyà a l’art per més benvolent que un vulgui ser.

Ara, obra de nou la seva finestra expositiva a La Cúpula, i té a bé presentar la seva col·lecció personal d’obres que van des de les que van ser exposades ja fa 15 anys a “La rosa del Vietnam” , una galeria “under” de Barcelona, i les que també van tenir presència a Can Palauet, com  altres de noves.

Com que em sento incapacitat de fer crítica d’allò que no és art , us deixo aquí les fotos de part de les obres exposades i podeu posar-hi el comentari que creieu més adient que a bon segur serà més benvolent que qualsevol comentari que ara mateix em pugui sortir del cap.

O sigui que aquí teniu les fotos del presentat a l’exposició i la crítica, d’art , per favor, és tota vostre.

Joan Gelabert

La Cúpula, Art Gallery

Mes de març de 2025

FRANCESC CASELLAS. IN MEMÒRIAM. LA CÚPULA

 

La Cúpula Art Gallery inaugura any presentant una exposició in memoriam de l’artista arenyenc Francesc Casellas I Tutó, que mori l’any 1997, després d’una llarga carrera en la que compaginà la seva vida professional amb l’artística en la que treballà en el camp paisatgístic tradicional d’arrels lligades al paisatgisme de l’escola d’Olot i en el dibuix que curiosament realitzava en bolígraf.

Ara se’ns presenta el seu treball, més enllà del 25 aniversari de la seva mort, en una exposició que ens mostra dues cares d’un passat artístic que encara que és proper ha desaparegut del tot tant en l’àmbit expositiu com en el de vivència creativa.

Aquesta exposició és mostrari vivent del que s’acostumava a exposar per arreu del país fins a finals dels 80. Veure l’exposició ens retrotrau a les obres de Grau, Esquerra, Pujol, López , Diví i tants pintors paisatgístics que dominaven les tendències d’aquells anys amb l’aplaudiment tancat dels visitants a les seves exposicions. Un , tot passejant-se per la sala, ha fet translació a les exposicions de la galeria Tot Art del Torrent, o a les de a Biblioteca Popular dels anys seixanta, on cada mes podíem veure exposicions d’aquest caire.

Una obra que vista en ulls del passat, està molt ben feta, havent assolit amb tota dignitat un nivell més que acceptable de bona pintura clàssica catalana popular, aquella que omplia artística i amb tota satisfacció els espais millors de les cases  de classe mitja del nostre país i com no de la nostra ciutat.

Una exposició que poc ha de dir en l’artístic en els moments actuals, però que esdevé una exposició en certa manera històrica ja que aquest i no altre ,  era l’art català per excel·lència, el que practicaven la gran majoria d’afeccionats i al que dominava abastament  en les nostres llars.

És per això que recomano la seva visita, esdevinguda recull històric d’un passat ben proper, alhora que fa patent el bon fer formal dels artistes que varen dominar durant tantes dècades l’art popular del nostre país i el sentiment artístic dels seus habitants.

 

Francesc Caselles i Tutó

La Cúpula Art Gallery

 De l,11 de de Gener al 4 de febrer de 2025

TEXTURES I COLORS. ALBERT MOLEÓN

 

Fa poc més d’un mes que Albert Moleón tancava la seva exposició a la sala d’exposicions de la casa de Cultura de Sant Vicens de Montalt  quan ja en presenta una de nova al mataroní espai de La Cúpula Art Gallery, en la que hi va exposar encara no fa dos anys , amb el que segueix en l’enfebridora bogeria expositiva en la que s’ha embarcat.

No se’n adona que l’art precisa de producció silent i  que sols cal exposar quan hi ha alguna cosa nova que dir i que no val repetir permanentment les mateixes obres de manera cansina i sense horitzons i més si es fa en el mateix territori cultural com és el Maresme, com per exemple succeeix ara en que la peça mostrada en  el  cartell correspon als temps de la seva exposició al casal de Llavaneres.

El cert és que encara que no el conec personalment i mai he conversat amb ell, penso que és una persona molt inquieta que recerca de manera permanent la seva realitat plàstica, però alhora crec que confon la realitat artística amb  la realitat comercial.  Encara que ell es considera, segons hem llegit en una entrevista, com un expressionista abstracte pop (sic) crec que és difícil de definir ja que les seves exposicions son un poti pori de personalitats,   

Albert Moleón ve del mon de la publicitat, on el degoteig constant i permanent d’una imatge pot arribar a assolir uns resultats importants, però en el que també una sola imatge, de gran impacte i qualitat, és capaç de marcar de manera permanent una marca. En la dualitat, crec que ha escollit malament, i prefereix arribar per concatenació més que per qualitat.

Moleón és un artista que té elements per assolir el que pretén, té una mirada actual plena de força i color, té un llenguatge abstractiu que pot arribar principalment a la joventut, però alhora té l’entossudiment de creure’s en possessió de la veritat, quan no és així. Penso que podria assolir molts millors resultats, si no tingués tanta pressa, si reflexiones sobre ell mateix, i intentés aclarir quina és la seva línia artística.

Aquesta exposició hauria de ser definitiva per a ell. Cal un obligat stop pera la reflexió. Mirar d’entre les seves múltiples modalitats quina és aquella que s’acosta més al seu interior i desenvolupar-la fins a l’esgotament, deixant de costat tota la resta. Segur que així arribaria a un art que representes el seu propi jo, per que de seguir com ara es perdrà , com ja ho està fent, en el poti poti indiscriminat d’una orgia cromàtica i una estilística sense determinar

 

Textures i colors.  Albert Moleòn

La Cúpula Art gallery

A partir del 9  de novembre de 2024

 

 

QUAN NO S’HA D’EXPOSAR.

 

Tan sols he visitat una exposició, i com bé saben els que em segueixen, acostumo a penjar a l’Instagram i al Facebook , una fotografia de la mateixa acompanyada d’un petit comentari del que m’ha semblat, per que serveixi com a prèvia de la crítica que a posteriori penjaré en el blog.

La setmana passada ho vaig fer amb la , per a mi, molt decebedora exposició de Sergi Rabassa a La Cúpula. En el comentari deia exactament:” Decebedora mostra de Sergi Rabassa a "La Cúpula,". Ser artista és molt més que fer collonades sense sentit. Cal rectificar urgentment, retornar al treball silent i sols sortir de nou quan hi hagin veritats i no paridetes “. I el comentari ha portat cua.

Segueixo en les mateixes ja que l’exposició de Sergi Rabassa mostra una vegada més en que el treball en l’art és lent, que el voler córrer massa porta indefectiblement a l’error i que cal un treball pausat i silent i sols sortir a mostrar-lo quan aquest ja està afermat i no en les beceroles.

Em sembla que aquesta és la tercera exposició de l’autor en poc més d’un any.(una que va inaugurar el mateix espai en que exposa ara i la seva expo compartida a començaments d’estiu a Aparelladors), fet que de per se és poc positiu ja que seguim sense saber exactament en quin camí es troba el seu fer artístic i el que és molt més preocupant quin és el camí a seguir.

Sergi Rabassa ha aparegut públicament mitjançant el món del gravat en el que ha anat cercant camins per experiències ben diverses, amb uns treballs en els que destacava més per la seva tècnica que anava agafant protagonisme  que no pas per el que volia explicar ja que apareixia desnortat, sense tenir un far i guia definit i determinat.

Avui , en aquesta exposició a la Cúpula, aquesta desubicació en la que volia explicar-se, m’ha quedat més evident ja que l’exposició consta tan sols de  5 carborundums amb punta seca i gofrat, idèntics amb la sola diferència del color emprat, un parell de gravats més, una escultura  tunejada de Sant Antoni Abad i una petita sèrie de penjolls a l’estil indi americà. Com es pot observar un petit calaix de sastre on triar i remenar.

Amb aquestes peces, tan diverses com disperses , d’un nivell i qualitat d’aprovat raspat,  el resultat crític tan sols pot ser el d’un NO, això no, i convidar a l’autor a que respiri a fons i es replantegi el seu dialecte artístic per a una propera exposició i principalment per al seu futur creatiu si de veritat vols ser considerat “artista”.

Però aquest comentari no serveix, ni servirà per a res, ja que l’artista davant el comentari d’Instagram respon públicament de forma aïrada amb: “Aquestes “paridetes” les vaig realitzar mentre estava amb tractament oncològic, quimioterapia, saps el k es? Saps com es passa? Saps…..
Molts entesos en art i poc en humanitat. No se que et creus, jutge? 🤣🤣 inquisidor de l’art". Frases que segueix en privat, amb expressions desqualificatòries de la meva persona i el meu fer que no explicitaré públicament per respecte , no a mi, i sí a qui me les ha dirigit.

Doncs ho sento molt però el crític jutja l’obra que es presenta i no té per que saber l’estat de l’autor, jo no el sabia. Ha de ser l’autor el que ha de saber que si les obres no son bones, ni tan sols acceptables, per el seu estat personal, és ell  el que ha de decidir  desar-les i esperar a que les obres siguin d’una qualitat que valgui la pena exposar. I si no ho fa així ha d'estar preparat per a opinions negatives.

Hi ha autors que han fet obres espectaculars, en un estat físic lamentable. En elles han sabut copsar la voràgine de la malaltia i han sabut trametre a l’espectador les seves sensacions i emocions. Rabassa no, vol fer el seu art de sempre quan ell no és el de sempre degut  al seu estat i lògicament el final sols en pot ser un: el de l'obra fluixa i conseqüentment , la mala exposició. I això és el que ha de dir la crítica.

I així ho fem, en el desig de que a la millora física que tots esperem , s’hi afegeixi una nova idea plàstica que permeti descobrir a l’artista i el confirmi com a tal. I sí és així actuarem , com hem fet sempre, dient el que creiem i pensem, i sense esperar que a un,  li facin el gara a gara quan la crítica sembli bé o l'hi etzibin  que com més gran, més ruc , com ha passat ja,  quan no  sembli tant bé.

A millorar-se i a esperar que correspongui amb una millora artística que esperem poder-la jutjar.

 

“Voyage, viatge interior”. Sergi Rabassa

Galeria d’Art La Cúpula. Mataró

Del 12 d’Octubre al 2 de Novembre de 2024

 

 

PARATGES. OBRA GRÀFICA DE CAREME BOLEDA

 

Inaugura temporada l’espai artístic de La Cúpula , i ho fa amb el desig i la il·lusió de que aquest sigui l’any del refermament artístic de l’espai, que sembla comença ara a ser més conegut a la ciutat. Així comença temporada amb la presència de l’acurat treball de la gravadora Carme Boleda que amb la seva exposició “Paratges”  vol mostrar la seva saviesa , habilitat i qualitat en el món de l’obra gràfica.

No acostuma Carme Boleda a exposar individualment, al menys un no n’ha tingut notícia. Sí però ha vist els seus treballs en les mini presències de les diverses exposicions del grup Tarlatana de la que forma part i em va sorprendre de manera altament positiva amb la seva parada a la fira d’art de Mataró d’aquest any, de la que sens dubte, era una de les tres parades més destacades.

Ara però en exposar a la Cúpula, repeteix format i confon l’espai tancat d’una galeria amb una parada de fira, de modus i manera que converteix l’espai en un Totum revolutum en el que barreja tècniques, estils i els diversos modus operandi, col·locats en una asincronia total, convertint la seva exposició en una barreja total del seu bon fer.

I és una absoluta llàstima, ja que si passeges de manera detinguda, podràs gaudir del plaer del bon art, del bon fer del gravat, de les seves varietats, del l’intercanvi estilístic i tècnic que s’empra en les diverses modalitat i podràs copsar de les habilitats i qualitats que atresora l’artista.

És per això que essent una exposició que fàcilment pot passar desapercebuda per el seu “desordre” tècnic i tàctic, nosaltres us recomanem que l’aneu a visitar ja que gaudireu d’una magnífica gravadora, amb algunes peces de gran qualitat que mereix una atenció superior a la que simplement sembla presentar en el seu estimball expositiu.

Paratges. Carme Boleda

La Cúpula Art Gallery. Mataró

Del 7 de setembre al 2 d’Octubre de 2024

 

Mª JOSÉ CARRASCO . OBRA GRÀFICA I PINTURA. LA CÚPULA

 

Després de ser en la darrera legislatura municipal, adjunta  a la regidoria de Cultura de Mataró, Mª José Carrasco es retroba amb la vida de ciutadana “normal” i retorna a l’activitat artística que havia conreat durant tota la seva vida i per recuperar el to, el tremp i fer-ho avinent a tothom, realitza una exposició que podríem considerar de retrobament a La Cúpula, l’espai expositiu del carrer St. Francesc d’Assís.

L’exposició és més doncs un espai de retrobament  que no pas de nova creació i el que ens ofereix l’autora és un poti poti del que realitzà en els darrers anys d’activitat artística abans de la seva tasca municipal, és a dir anb ub nínim de quatre anys enrere, i per tant no és escaient per part del crític efectuar una crítica a l’ús, ja que el resultat de la mateixa no respondria a la realitat creativa de l’autora.

Però malgrat això bo és destacar alguns dels treballs de l’artista que l’espectador anirà trobant en el maremàgnum de variació que significa la mostra, que és, repeteixo, un totum revolutum del fer de l’artista, com queda palès amb les fotografies que us oferim,. Malgrat que la mostra no la puguem jutjar com quelcom actual, bo és valorar el seu desig de mantenir-se activa i dir-ho ben clar i fort al públic, reconeixent el seu afany i desig de reiniciar el seu treball artístic amb normalitat.

Celebrem doncs aquest retorn i esperem a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició, en la que podrem jutjar ja la seva nova realitat i en la que , evidentment , en podrem parlar de manera crítica.

 

Maria José Carrasco. Obra gràfica i pintura.

La Cúpula. Art Gallery

De l’11 de Novembre al 12 de Desembre de 2022

  

JOHANNA SCHEERMAN . LA CÚPULA. MATARÓ

 

A Mataró de fa un parell de mesos hi ha un nou espai dedicat a l’exhibició artística,  es tracta de l’ample part davantera  de “La Cúpula” un centre de tatuatge que es troba a l Carrer de  Sant Francesc d’Assis 14, al casc antic de Mataró i quasi a tocar de Sta Maria.

En vaig tenir coneixement per l’avís del gravador Sergi Rabassa , encara que no vaig poder acudir a al seva cita artística. Ara si que he pogut visitar l’espai encuriosit per el que hi podien presentar i davant l’anunci  d’una exposició que realitzava l’artista Johanna Scheerman, autora absolutament desconeguda per a mi.

En primer lloc crec que cal parlar de l’espai expositiu i cal dir que malgrat ser accessori és de bones dimensions i amb espai suficient com per poder-hi realitzar una exposició en condicions. Manté alguns problemes espaials però existeix per part del propietari , aliè al camp expositiu, plena consciència dels mateixos i de la necessitat de solventar-los, de modus i manera que ben aviat disposarà d’unes guies per penjar l’obra i posarà mans a l’obra per millorar la il·luminació, encara que hem de dir que és més que acceptable , per el que penso que aviat disposarem a la ciutat d’un nou espai expositiu al que caldria fer-li cas. I amb ell d’una programació que esperem sigui prou vàlida, potent i interessant.

En aquests moments exposa  Johanna Scheerman, autor afeccionada amb aspiracions, que practica l’art sota el mestratge d’Albert Alís. L’artista està en el camí d trobar el seu lloc en el camp plàstic, i de pas trobar-se a ella mateixa. En aquesta exposició ens presenta un seguit d’aquarel·les, que en bona part son còpies d’altres obres o de fotografies i el cos general de la mostra està en els seus olis, que en part queden clarament enquadrats en l’expressió plàstica del seu mestre, i un altre grup  més complex, amb una sèrie d’estructures indefinides que li donen suport i en els que cal treballar encara molt per assolir una plenitud , encara que em sembla que és en aquest camí cap on vol discórrer l’autora.

Aquarel·listicament , encara que segons la pròpia autora algunes de les seves obres son còpia d’altres pintures, l’artista ens demostra tenir mà, com queda clar en els treballs més lliures i menys constrenyits, pictòricament parlant. En aquestes peces, més lliures encara que en la resta, existeix una bona textura i un treball tècnic que mostra el seu bon fer, alhora que obra la porta a seguir treballant en aquets camp.

Més difícil és jutjar-la quan treballa l’oli ja que els presentat és un poti poti, absolutament lícit en l’aprenentatge , però que cal començar a definir en el moment d’una exposició ,ja que dificulta en gran manera pretendre entendre quin és el camí que l’autora vol practicar.

Per a mi està clar que el millor està en les obres més lliures i poc definides, dites d’altre manera , a l’estil del mestre. Allà ens trobem a una autora capaç d’eliminar l’anècdota i centrar-se en l’esperit de la peça , en la seva ànima. Però no crec que sigui aquest el camí que actualment prefereix practicar, i si en canvi el més bigarrat en una complexitat afegida que a més a més , presenta una difícil lectura.

Ara tot queda en ella mateixa, des de la lectura pròpia passant per totes les lectures dels propers , Scheerman ha de trobar la seva veritat artística I estaria bé que ho fes aviat ja que té mans suficients  com per aconseguir anar més enllà del que està en aquests moments.

 

Johanna Sheerman. Exposició monogràfica

La Cúpula Art Gallery

De l’11 de febrer al 9 de març de 2003