dijous, de desembre 29, 2005


PROMESES INCOMPLERTES

Jo ja no sé per què m’excito d’aquesta manera amb el PMC. Sabent com son ja hauria d’agafar-ho d’altre manera, i no sortir-me de polleguera. Que un dia d’aquests m’agafa un infart, i prou vaig saber aquest estiu el que significava, vist el que li va succeir al meu germà.

Però no hi ha manera. Ni amb entrenament ho poden fer pitjor. M’explicaré:
El darrer dijous de setembre, just després de l’enterrament del mai oblidat Pere M. Viada, vaig reunir-me amb l’Alcalde Sr J.A.Barón i el regidor de Cultura Sr. J.Graupera per fer-ne entrega de les signatures destinades al Fons d’Art Germans Arenas. Com tots sabem, resposta freda per Cultura, i molt calorosa per Alcaldia. De la reunió en sortiren diferents compromisos.

Compromís 1: “En quatre o cinc dies et truco per veure com s’estableix el document de compromís...” (J:Graupera). N’han passat cent , i el més calent a l’aigüera, I de trucada res de res.

Compromís 2:” L’art es publicitarà al mateix nivell que la resta d’activitats culturals. Pel gener, juntament amb la presentació de les temporades de teatre, cinema, dansa etc.. , es publicitarà tota la resta de temporada d’art”. (Srs. Barón i Graupera)
Aquest més , junt amb l’agenda cultural ( per cert, cal aplaudir la modificació del disseny) , arriba un magnífic desplegable amb la programació trimestral de teatre i dansa. D’art, res de res.

Compromís 3: “Abans que a ningú, es farà presentació de la Casa Arenas als artistes i al món de l’Art. S’ensenyarà la Casa, s’explicarà el projecte, es presentarà el pla d’usos i la programació”. “Aquesta presentació serà a més tardar, a mitjans de novembre”. (Srs. Barón i Graupera)
Segons l’agenda del PMC el dia 22 de gener hi haurà jornada general de portes obertes. De la jornada especial pels món de l’art, res de res.
( Per cert segons la weeb del PMC, no començarà l’activitat fins el mes de Juny. Si és així, per què coi una jornada de portes obertes, cinc mesos abans. Serà problemes de consciència?).

A més la nota diu textualment: “... extensió especialitzada en art del Museu de Mataró, que contindrà el llegat de l’artista mataroní Jordi Arenas i el fons artístic del Museu.”
És a dir que del Fons d’Art cedit pels artistes a la ciutat, res de res. I això que públicament el Sr. Alcalde va dient en tots els actes culturals que això ja està fet ( el darrer cas, la inauguració de la mostra de Pablo Mañé). Però què ningú es porti a engany amb això del Fons artístic del Museu. En aquest cas es tracta de les obres d’art ja dipositades en el Museu. Els artistes d’ara cedeixen les seves obres a la ciutat, però en cap cas al Museu que els ha menyspreat i fins tot ha rebutjat la donació d’obres ( Cas Premi Nova Herència Mataronina).

Curiosament si mirem el redactat, tampoc es parla en cap moment de Jaume Arenas, protagonista a la mateixa alçada personal ( i superior artística) del CAGAC ( vaja nom per cert).
I com a curiositat, el dia i hores de visita coincideixen amb els Tres Tombs que es celebren en els mateixos entorns. Si voleu lectura subliminal aquesta és evident. Els del PMC aparellen als artistes als protagonistes de la festa . I és que, perdó, som tan “burros” d’aguantar el que aguantem ..., que no es pot entendre.

Espero amb ànsia la celebració de l’entrevista que he demanat al Sr. Alcalde. I em pregunto com el Sr.J.A.Barón, tan home de compromís, i de fermes conviccions en les que la mentida està proscrita, em podrà explicar com es poden incomplir tantes promeses , en tan poc temps i amb tan poca vergonya.
Però per si en tenia algun dubte, el poder ja m’ho va deixar ben clar, “ la cultura mai pot ser causa de trencar un pacte de govern”.
Potser per això, així anem.

PS.- La imatge d'avui correspon a la Nadala que J.M.Rovira Brull va realitzar en tècnica de xilografia en la carpeta del Grup Silex per felicitar el Nadal de 1955

dimecres, de desembre 28, 2005


JOAN HERNÁNDEZ PIJOAN

Com si fos la innocentada del dia ,m’assabento per les notícies televisives de la mort de Joan Hernández Pijoan , un dels més grans artistes del nostre país dels darrers cinquanta anys. Sabia per boca del seu gran amic en Paco Rodón, el director del Monjo, del seu greu estat d’ençà el seu accident vascular que el deixà molt tocat , però com tots esperàvem una recuperació que no ha estat possible

Hernández Pijoan ha estat per a mi un dels artistes que més m’ha impressionat i que m’ha ajudat a entendre aquest art convuls del segle XX. He tingut la sort de poder haver parlat forces vegades amb ell, i malgrat el seu posat distant , era un home apassionat que vivia i feia viure l’art com pocs.

Vaig parlar d’ell en el post del 18 d’Octubre passat ( dia de St Lluc, patró dels artistes) amb motiu del Premi Nacional de Gravat. Reproduïa una peça de la meva col·lecció particular que ell va regalar, i dedicar al meu pare, en agraïment a la crítica de la seva primera exposició individual feta al Museu de Mataró al 1955 ( quan Mataró si contava en el món de l’art ,no com ara, i sense invents com Can Xalant) .
Avui afegeixo la seva nadala de felicitació estampada justament ara fa 50 anys. Era amb el grup Silex ( amb Planell, Alcoy, Rovira Brull i Terri) . Era un artista diferent, incipient, però magnífic.

Amb Mataró i el Maresme, Hernández Pijoan va tenir sempre una íntima relació. Les seves visites al Monjo han estat constants. La seva amistat amb Rovira , i molt especialment amb Alcoy, amb padrinatge creuat de fills, em remonten a les mil i una anècdotes que Alcoy m’explicava d’en “Juanito” , dels apunts de toros per el Noticiero Universal ( era fill del director) , de les seves primeres exposicions, de les seves disputes polític socials....

Expositivament l’hem pogut gaudir en el Monjo, en una magnífica mostra a la Laietana en els moments dels seu linealisme cromàtic, i fa uns anys amb una magnífica antològica en el Museu de la mà del PMC i en Martí Peran ( que de tant en tant el PMC fa alguna cosa ben feta). I com últim aconteixement està el cartell per la Festa Major de Vilassar de fa tres o quatre anys.

La mort de Hernández Pijoan ens deixa un buit als amants de l’art. Sort que com sempre diem els artistes no moren mai i perduren en les seves obres. Repassar el seu fer, com faré ara mateix, sens dubte deixarà més ferm el seu record en mi.

dijous, de desembre 22, 2005

APUNTS

No vull anar-me al llit sense deixar uns apunts esborronats en el blog, que ja intentaré ampliar en els proper dies.

Apunt 1.- Loteria
Felicitats a qui ha tocat. Un està content i més si un dels agraciats és una persona tan propera i estimada com una neboda. Jo ja li dic que al nen ( o nena) que ha de néixer ( està embarassada) li hauran de dir com a mínim Ildefons...

Apunt 2.- Perecoll
Magnífica la seva exposició a l’Ateneu. El recomano amb plaer. Si en voleu saber més, cal llegir la meva crítica al capgròs.com ( exposicions). ( Que sí, que prometo que en aquestes vacances em posaré amb els links...). Però sigui com sigui cal visitar-la. El consell l’agraireu.

Apunt 3.- Fe d’errades
Fa uns dies parlava de Martí Anson i el relacionava amb ACM. És cert que ha estat ben proper a les seves tesi, però mai n’ha format part. Justament era el cap del projecte que per Can Xalant presentava l’Arcàdia.. A vegades escriure ràpid et fa cometre errors i cal fer-ne rectificació.

Apunt 4.- Can Xalant.
Els d’ACM, i per tant els de Can Xalant, estan molt emprenyats per l’editorial del cg.com d’ahir. M’acusem de ser-ne l’inductor , i com quasi sempre, erren.
No vaig tenir res a veure amb l’editorial, encara que la signaria amb gust i la vaig aplaudir de tot cor. No en tenia cap noticia i va ser per a mi , tot un encert.

Diuen que no és cert que els artistes , ni un mateix, estigui vetat, que tot son imaginacions i que es van enviar les invitacions corresponents, però com que no hi havia ni línia telefònica, ni Internet, ni res de res, es van haver de fer les coses de manera particular i potser algú va quedar oblidat. En resum, que tot és una invenció de la meva paranoia persecutòria.

Simplement per al·lusions he de respondre que en els més de trenta anys que porta en el camp de la crítica he rebut totes les acusacions possibles, les de inepte i inútil les que més , però mai ningú m’ha pogut acusar de mentider. La veritat, ha estat i és, la meva norma.
No he rebut ni jo, ni els responsables de capgros, ni cap de la quinzena d’artistes als que he pregunta avui en la inauguració de l’exposició de Perecoll, cap comunicació, invitació, ni res semblant per l’acte de l’altre dia, que , repeteixo, no estava anunciat ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC. Qui menteix?.

Com veieu, tou un desfet de temps, i a més amb el silenci del govern en general i del PSC en particular.
Que poc valoreu la cultura senyors socialistes...

PS.- Si algun artista està interessat en presentar propostes a Can Xalant, ja tenen telèfon: 93 741 22 91. Si n’accepten alguna, aviseu, així sabrem de la seva disponibilitat.


Apunt 5.-Sergi Bonamusa

Impagable el darrer post en el seu blog. És de lectura obligada ( estic d’acord en el 95% del que es diu), encara que en caldria alguna consideració, com per exemple el parlar del Museu( tema que coneix de primera mà) que n’és la gran vergonya de la cultura mataronina, i de la que hom parla més que malament en privat i ningú gosa fotre-hi mà en públic.
Crec que el tema dona per una gran conversa ( queda un cafè, un gin tònic , o el que vulguis , pendent per un esmorzar, sopar o berenar...) encara que en el tema medalles no ens posarem d’acord. El primer de tots va ser el meu pare fa més de trenta anys. El secundaven Alcoy ( que voli tancar-se al Museu) i en Rovira. Ja ho veus més de trenta anys i el més calent a l’aigüera.

dilluns, de desembre 19, 2005

MOISÈS VILLÈLIA

Quan estic en baixa forma, en especial en el que pertoca a l’art, m’escapo a Girona. Allà, tot passejant i respirant l’aire especial de la ciutat, sempre trobo on gaudir , en el personal, l’espiritual i l’artístic.
Aquest dissabte vaig fer-ho de nou, encara que hi havia un objectiu clar, visitar l’exposició de Moisès Villèlia que comissariada pel seu fill Nahum , presenta la Fundació Caixa de Girona al seu Centre Cultural. Una exposició impressionant i que us aconsello a tots de manera intensa.

Villèlia , per qui no ho sàpiga, encara que nascut i mort a Barcelona ( 1928-1994) , va tenir una forta relació amb Mataró on va venir a viure als dotze anys. El seu pare, ebanista, va venir a treballar a una fàbrica de mobles mataronina ( a can Domènec , crec recordar) , encara que als dos anys s’independitzà i juntament amb el seu fill es dedicà a la restauració / regeneració del presbiteri de Sta Maria i la talla de la capella de Sta Anna.
Exposa per primera vegada al Museu al 1954, i repetirà al 55,59 i 60. Al 75 ho va fer a la Caixa Laietana i de la mà de Manuel Cuyàs exposà a Can Xammar a 1983.
Amb motiu de la seva exposició al 1959 s’acostaren al Museu de Mataró, i li varen comprar obra, Miró, Pierre Matisse, Frank O’Hara del MOMA i els directors dels Museus de Tòquio, Bonn, Leverkusen i Guggenheim de Nova York, en la processó més gran de figures de l’art que han passat mai per Mataró.

Ara s’ens permet veure un recopilatori excel·lent de la seva trajectòria. Podem veure els seus primerencs treballs amb canyes, fetes al Maresme, fins als seus gegantins mòbils que deixen bocabadats per la conjugació perfecta d’art, ritme i mobilitat.
Una exposició que obligadament hauríem de veure a Mataró. No pot ser que siguem tan curts de mires, que ens pensem que quatre boutades ens portaran al reconeixement mundial, i no apostem per qui té arrels i sentiments ben propers.

Ara per exemple un mataroní està disposat a vendre un bronze corresponent a la seva primera exposició. Obligat seria que algú en fes negociació.
A Mataró sols hi té una escultura pública (Pça de la Brisa) , i ves a saber si en algun armari del Museu existeix alguna obra arraconada. En el moment de la seva mort es realitzà un acte acadèmic que no va ser molt de l’agrat de la família. És dons el moment de rectificar. Cal visitar la Caixa de Girona i establir converses. I si no es vol anar tan lluny, recordar que la Barcelona galeria d’art Oriol, va realitzar recentment una mostra sota el títol de “M.V. i l’articulació del buit”.

El trist és que tot això hauria de ser feina del PMC i no caldria l’avís d’un simple crític de poble al que veden ja que no és contemporani.
Però Villèlia no pertany a ACM , o sigui que les coses estan peludes.

divendres, de desembre 16, 2005

FINS ELS COLLONS


Hi ha vegades en que cal dir prou. Quan el menyspreu és tan generalitzat i a més a més et volen fer combregar amb rodes de molí omplint-se la boca de paraules fonamentades en el desconeixement de la realitat , a la que no han volgut apropar-se malgrat les sempi- eternes promeses de que qualsevol dia en parlem..., ens trobem uns quants i dieu la vostra...., en una trobada eternament ajornada. Per què és obvi que en quatre-cents dies, que si fa no fa deuen ser els que conformen catorze mesos, no hi ha hagut , malgrat les promeses , ni una tarda ni una nit en que poder aplegar a la gent més diversa de l’art per parlar de la crua realitat de la ciutat, del maltracta que rep per part del PMC, de la temporada d’exposicions, de la Casa Arenas, del Museu, de...

Però queda clar que quan un vol complir amb tothom, diu bajanades com las que he llegit al respecte de l’antològica de Mañé, fruit del més absolutament desconeixement del que va significar Mañé, i molt especialment del sense sentit que significa la mostra antològica (?) que s’ha muntat a la Laietana.
O un pot arribar al desideràtum en els seves declaracions en l’acte , - que suposo privat ja que no constava ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC -, d’avui a Can Xalant.
Un , que pensava que el Sr, Joan Antoni Barón era un home assenyat, ha tingut de llegir deu vegades el titular del cg.com en que assegura que Can Xalant està al servei dels artistes de la ciutat. I un , que confia plenament en els seus companys de treball, pensa que així ho ha dit i es preocupa ja que m’agradaria i molt, m’expliqués en que ho fonamenta.

No sé si , tot passejant per Can Xalant , n’ha vist molts d’artistes locals . El cert és que en la fotografia tan sols se’n distingeixen un parell que, oh curiositat , pertanyent a ACM , l’entitat que amb tanta ètica (?), ha aconseguit el monopoli de Can Xalant.
I no n’ha vist més, per què el mon de l’art mataroní, - amb l’excepció d’ACM.- està vedat a Can Xalant. I entre ells, el que això escriu.

Potser cal explicar la conversa telefònica que vaig mantenir amb Pep Dardanyà , responsable de Can Xalant, al convidar-lo a assistir a l’Espai d’Art de TVM. En acceptar, però per aquí un temps, i davant de la pregunta de quan es presentaria Can Xalant a l’art i als artistes mataronins, per tenir-ne un coneixement clar , i aquells interessats poguessin fer les propostes pertinents, va respondre taxativament que no ho pensaven fer. Que si ho volia fer el Patronat... Que a Mataró tenien una idea absolutament equivocada de Can Xalant, que ells no acceptaven propostes, que ells eren els que proposaven , i que per tant Mataró era igual que qualsevol altre indret.
Al demanar informació sobre la jornada d’avui, ja que un, amb més de trenta anys sobre les esquenes parlant d’art, en podia estar interessat , la resposta va ser la mateixa. El meu nom no es considerava adient , que com en el cas dels artistes, ells triaven i no al inrevés. I a l’insistir, demanant assistir com oient , la resposta va ser contundent, que em dirigís al Patronat i si ells acceptaven... , però per part de l’organització jo no podia ser contemplat.
(Són fets que un ja va fer públics en el programa “Espai d’Art” de TVM , del dia 1 de desembre del 2005).

Vist el vist, i llegides les paraules del St. Alcalde i del regidor de Cultura, en que s’afanen de Can Xalant i el presenten com a paradigma de la cultura artística mataronina, a la que curiosament obliden i menyspreen de manera sistemàtica, és obvi que un s’ha equivocat, i que els esforços de més de trenta anys per dignificar el paper de l’art i els artistes locals ha estat erroni. És dons el moment de rectificar.
I així ho faig.

És per això que amb aquestes ratlles, que seran degudament ratificades de manera oficial a l’Alcaldia i a aquells artistes que m’atorgaren la confiança amb la seva signatura, vist el menyspreu oficial de l’Ajuntament al genèric de l’Art mataroní, retiro la proposta de creació d’un Fons d’Art d’artistes locals a la Casa Arenas.
Igualment demano sigui esborrat el meu nom de qualsevol llistat i comunicació que relacionat amb la cultura en general, i molt especialment amb l’Art, tingui com a promotor l’Ajuntament de Mataró i/o qualsevol dels seus ens, demanda que igualment faré avinent pels camins reglamentaris.

Darrerament, un ha estat malalt. Però l’afecció ha estat a la oïda , no al cervell , i principalment , amb tots els seus errors, que són molts, la seva ètica personal segueix intacta.
I quan un està fins els collons, i valgui com en poques ocasions el poc apropiat de l’expressió, el millor es deixar-ho córrer. I encara que en el seu interior cregui que a bon segur té la seva part de raó, reflexioni i valori més l’equivocat del que pugui estar, que no pas la seva part encertada.

Un no ha pretès ser mai referència de res , ha volgut per Mataró un prestigi assenyat i fonamentat en el territori i els seus protagonistes.
No m’ha agradat mai ni fer volar coloms , ni molt menys fer volar milions. Si Mataró creu ara que els prestigi internacional li arribarà , com ja ha arribat ( ja, ja, ja...) a totes aquelles ciutats amb centres parells que avui es reunien a casa nostra ( ja sabeu allò de cornuts i pagar el beure) , dons que us vagi bé . Que un si més no, ja ha acomplert la seva tasca social obligatòria.

Ara que acompleixin el paper el Sr Director del PMC ( quasi seixanta mil euros a l’any , al menys haurien d’obligar a fer alguna cosa) i els de Can Xalant (215.000 euros, el mateix del mateix). Que siguin ells els que organitzin el Fons d’Art que la ciutat precisa, la temporada artística idem de idem , la promoció dels creadors locals, l’ajut als joves, siguin del color, estil o tendència que siguin, i fonamentant-se sols en la qualitat.etc.

Quan ho facin i tinguin a be que tindran de part meva el meu suport i la meva felicitació. Però avui ...
Avui n’estic fins els collons, Per això com diria un castizo “ adios, y muy buenas...” i que les vaya bonito.

PS.- En aquests blogs el bon amic Ramon acostuma a aconsellar-nos, amb gran encert, un munt d’excel·lents articles. Espero que avui em permeti que sigui jo qui aconselli.
Te per títol “Inútils de solemnitat” es d’Àngela Molina i va ser publicat en l’apartat d’Arts del suplement en català del dijous passat a “El País”. Curiosament parla de Martí Ansón, artista mataroní vinculat a ACM .
Parla del problema de l’aprofitament privat del fer públic. El paral·lelisme amb Can Xalant és absolut. I la referència a l’honestedat , més del que més.

dimarts, de desembre 13, 2005


ÀNIMA DE CÀNTIR

Fer un pont permet fer aquelles coses que sempre dius que faràs quan tinguis temps i mai acabes per fer, com és arreglar d’una vegada el maleït estudi, sempre curull de papers , catàlegs, escrits , amuntegats en aquell meravellós ordre que sols tu coneixes i que et permet trobar sempre allò que busques, però que també impedeix que ho trobi, qualsevol altre persona que no siguis tu mateix.
Aquesta ha estat una de les tasques d’aquests dies al costat de la pertinent recerca de regals , caient en la febre consumista que cada any dius que has de deixar de costat , però que no saps exactament per què , t’acaba acompanyant en el batibull d’anar d’aquí a allà, en la recerca del no saps pas què, i que quan trobes el tresor ocult sempre és més car del que pensaves o desitjaves.

En aquesta reorganització, tot repassant articles guardats que en aquell moment et cridaren l’atenció i ara llences a la paperera ràpidament , he retrobat una entrevista publicada a “La Vanguardia” el 25 de febrer de 1991 , és a dir fa quasi quinze anys.
És amb Jeanne Kirkpatrick , assessora del president Bush (pare) . Es titula “Diálogos de guerra y paz” y amb el subtítol de “Evitaremos que haya otro Saddam” . Ofereix perles com amb la que comença l’article: “Una vez se use la fuerza, América debe destruir el poder militar de Saddam Hussein” . Tot és un seguit d’expressions i conceptes que sentim ara de nou en boca d’una altra dona que mana tan com ella.
Les dues planes de l’entrevista , feta per Lluís Amiguet , no tenen malbaratament i ens permeten un dejà vu al revés, que sorprèn per el paral·lelisme absolut amb l’actualitat i el passat més recent.

Però també cal fer esment de la curiosa foto , fet que a bon segur em va motivar encara més per guardar l’article . És la presència en el seu despatx del cartell del Concurs de Terrissa de la festa del Càntir de 1978.
L’obra és una serigrafia feta pels germans Tur Font en el que va ser un intent fallit , que un va intentar dur a terme quan es movia per el Museu del Càntir, d’encarregar el cartell a un artista local i fer-ne una petita tirada de serigrafies que es vendrien signades i numerades, sense la grafia pròpia del cartell. No va tenir èxit i sols es realitzà aquell any.

Però no deixa de ser curiós que un falcó de la guerra , prengués decisions a l’ombra d’un cartell del desaparegut concurs de terrissa d’Argentona, per què estem convençuts que fos el que fos, Kirkpatrick no tenia ànima de càntir.

I per avui ja ni ha prou, demà ja parlarem de la per a mi decebedora mostra de Caravaggio i la vibrant dels mestres del collage a la Miró.

dimarts, de desembre 06, 2005

DIA DE FESTA

Que magnífic és poder gaudir d’un dia de festa entre setmana , això et permet fer coses que no fas cada dia.

Com per exemple llevar-se a les vuit, fer la dutxa vivificadora ,anar a buscar l’esmorzar , fer l’esmorzar en família i sense temps ni per llegir el diari sortir a corre-cuita que cal arribar a l’Ikea , o a l‘aiquia com se n’en fot la meva filla , abans de les deu que és quan obren, que si no serà difícil poder mirar res.
I com hem estat matiners , hem pogut mirar i comprar el que calia i a un quart de dues ja érem a casa.

El dinar preparat , cal ser previsors ,ens dona forces per la segona etapa. Cal anar al Carrefour i fer-ho en l’hora de la migdiada , que així es podrà carregar el rebost que està mig buit , sense les aglomeracions del dia. Es poden mirar un parell de coses per reis i , oh alegria! , només són dos quarts de cinc , a aquesta hora encara es podrà trobar aparcament per allà la pça dels bous i amb una mica de sort acostar-nos al Zara i després mirar aquelles estris de cuina que caldria renovar, en les noves botigues de la Riera.

Són quarts de sis i estem a casa. Potser podré fer encara un xic de migdiada tardana , però ?....
Oi tant que sí !!! Cal muntar l’estanteria, el calaixer ... Que sí, que tot es molt fàcil, sols m’he enganxat el dit una vegada, que sols es girar, encaixar, i... i al final sembla que tot encaixa.

Són dos quarts de nou del vespre.
Que bonic es fer un dia de festa entre setmana. Com serveix per carregar piles.
Sort que demà torno a treballar.