dijous, de juliol 31, 2014

LA DESTIL·LERIA: SENY I RAUXA





Ara , quan la calor apreta tant i la mandra domina a l’hora d’enfrontar-se a les tecles per escriure quelcom de mínimament coherent, i per tant es precís desconnectar i baixar la persiana d’aquest transport públic, no ho volem fer sense parlar de la primera exposició de la Destil·leria , a la que hem deixat justament per aquest darrer dia per que així si algú s’acosta a aquestes planes virtuals en aquest temps de descans , el seu nom i el seu fer es faci avinent per a la propera temporada.

Així l’espai “la gal·leria” en l’entorn d’aquest conjunt cultural més amp,e que n’és “La destil·leria”, obra portes amb una exposició que llueix en un espai acollidor amb les dimensions acurades per poder ser alhora ample però amb un cert toc d’intimisme, degut a la petita separació dels dos espais  expositius , fet que permet i convida a moltes possibilitats de conceptes complementaris . Un espai a més molt visual des del carrer , que convida a visitar-lo i que gaudeix d’una bona il·luminació, fet que s’agraeix per el de millora visual que sempre comporta , tant per a les obres com per a l’espectador.

Tota exposició inaugural no deixa de ser una presentació d’intencions, una marca que enceta un camí i per tant que ens ha d’ensenyar , o al menys fer-nos intuir per on han d’anar els trets de futur que hauran de marcar la definitiva personalitat de l’espai. Una presentació d’intencions amb obligada mirada doble , la conceptual de l’espai i la qualitativa del que es presenta.

Conceptualment queda ben clar que Agit Baqué, la directora de l’espai, es vol moure en un eclecticisme total , ja que en la mostra s’acull a la més ample varietat de tècniques, estils, creadors.  



En tan sols catorze creadors ens trobem amb fotografia, vídeo art , escultura, pintura i art gràfic. Alhora ens trobem amb artistes que omplen la més ampla gamma d’edat i el que podríem dir “establishment”. Joves que comencen es donen la mà amb artistes absolutament consagrats , i tots ells en un conjunt que alhora és absolutament dispers en la mirada estilística , tot marcant aquesta dispersió com un actiu i no pas com el fàcil poti-poti que ens trobem en molts altres llocs.

La destil·leria ha triat per aquesta ocasió iniciàtica una exposició especial que sota el títol de “Seny i Rauxa . Les Santes” aplega a catorze artistes de la terra que presenten la seva mirada creativa envers aquesta veritable revolució ciutadana que en son les seves festes més emblemàtiques. Una idea aquesta que estava clarament marcada en la ment de la direcció tal i com ja em deixà clar la primera vegada que varem parlar del projecte , allà aquells ja llunyans temps dels començaments d’any.

Ja en el seu moment vaig explicitar els meus dubtes a la idea. Els artistes mataronins han estat sempre molt poc proclius a fer lectures de la ciutat , i menys encara a fer-ho de les seva festa més preuada. Justament aquesta manca de mirada local que curiosament no existeix ni tan sols en el camp figuratiu i paisatgístic amb l’excepció de Parés de Mataró, va ser un dels motius de la concepció del “cartell d’artista” per fer que al menys una vegada en la seva carrera , els artistes locals fessin una mirada interior a la seva ciutat i la seva festa. Un concepte que lamentablement sembla haver-se arraconat en els darrers anys.


I està clar , si els artistes no tendeixen a fer una cosa és per alguna raó que a bon segur pot ser tan poderosa com que no els hi plagui i així el resultats poden acabar  essent forçats o agafats amb pinces que és el que succeeix en certa manera en aquest cas.Però està clar que quan hi ha bons professionals i a més aquests comparteixen la il·lusió de tot el projecte el resultat acaba essent engrescador.




Entrant ja en detalls puntuals no hi ha dubte que la vessant fotogràfica , amb molt de pes en la mostra , es mou en el nivell de la qualitat professional superior dels seus signants , encara que potser ens hauria plagut més una aposta de més incidència creativa defugint dels tòpics. Per això és Anna Aluart la que sorprèn i destaca per la seva aposta conceptual , ben pensada i millor realitzada. Una vesant visual que es completa amb el vídeo art de Julian Waisbord , absolutament pla i amb molt poc nivell d’estímul comunicatiu i amb el joc conceptual de Marc Llacuna , irònic i punyent.





Plàsticament parlant el punt àlgid de la mostra està en Albert Alís amb una magnífica peça de la celebració litúrgica a Sta María. Una peça que combina el concepte pictòric més clàssic amb la més actual de les mirades. Simplement magnífica.

Al seu costat Perecoll es manté en la potècnia d’aquest negre cada vegada més figuratiu que conjuga perfectament amb el cada vegada més segur caminar de Teresa Pera amb una peça abstractiva esplèndida si no fos per el carregament de grafismes literaris que distorsiona i fan perdre el pas al concepte tan destrament aconseguit. Mentre Laia Arnau aposta per una poètica agradable que vol emportar-nos més enllà.






Mentre Eduard Novellas segueix en la seva apostà per el concepte gràfic en la línia que presentà ja a Dòria Llibres , encara que potser una mica més de mala llet s’hauria agraït en aquest cas; Pol Codina ens ofereix una magnífica escultura de Les Santes que ens retrotrau a l’any passat i ens fa pensar en el bon cartell que en podia haver sortit amb una peça com aquesta com a eix ; i finalment Carla Aledo és la grata sorpresa amb un treball reflexiu i potent , i perfectament engranat en la idea de la mostra.




Una exposició que presenta un bon nivell i més en haver-se d’enfrontar a una temàtica tan poc agraïda com és la del localisme fester. Malgrat això, repeteixo que és una exposició que cal visitar i que és una atractiu pròleg a un projecte del que esperem molt i al que tots hauríem de prestar tot el nostre recolzament.

(Les fotografies que il·lustren el post corresponen a les obres d'Albert Alís, Carla Aledo,Joan Safont, Mireia Canicio,  Anna Aluart, Teresa Pera, Perecoll, Pol Codina i Laia Arnau, i han estat tretes de la xarxes socials de la mateixa Destil·leria)






dilluns, de juliol 28, 2014

JORDI PUJOL I JO




No dubto que aquest és un titular agosarat i més a Mataró a on a bon segur sols tindrien dret al mateix en Manuel Cuyàs, -oh my god- , o potser la família Colomer , però que voleu que us digui , no crec que hi hagi molta gent que pugui dir que un dels seus traumes infantils mai superats és en Jordi Pujol. En tot Catalunya potser tan sols som dos , el dels Catarres amb els seus somnis eròtics i jo. I potser cal explicar-se.

Quan era petit , i d’això en fa quasi seixanta , dos eren els monstres de les meves pors infantils . Un d’ells era en Jaume Arenas i l’altre en Jordi Pujol. En Jaume Arenas era el meu “coco” particular. Un, per a qui l’aigua té com a límit els vint metres de la platja, l’anar a endinsar-me mar enllà implicava , i estic per a dir implica , una important paor. He de reconèixer que malgrat m’agrada molt la platja, soc més aviat mariner de terra endins. L’amenaça de que aniria amb la barca d’en Jaume si no em portava bé, si no menjava allò o no feia el de més enllà, em feia tremolar.

L’altre era en Jordi Pujol. Jo no sabia ben bé qui era , encara que si me l’havien mostrat en alguna que altre celebració familiar. El cert és que un de petit era rondinaire com ara , o millor dit, molt rondinaire. Quan la meva rebequeria anava ja per camins insuportables per queixar-me d’un impossible , l’expressió del meu pare era sempre la mateixa : Pere, te’ns complex de màrtir com en Jordi Pujol. (Ves a saber si algú encara creu que avui l’afirmació segueix vigent).

Però és clar , qui coneixia a Jordi Pujol fa seixanta anys com per fer una afirmació tan personal com aquesta?, en uns moments en que Jordi Pujol sols era conegut per alguna que altre pintada en les roques properes a les carreteres demanant la seva llibertat. La raó és molt senzilla, Jordi Pujol era , - i segueix essent-, el gran amic del meu oncle matern. I com ell tota la seva colla , provinent de l’escola Virtèlia en la que havien estudiat els meus oncles . Per això els coneguts i amics de la mare mitjançant els seus germans eren Jordi Pujol, Anton Cañellas, - germà de la meva tia -, en Miquel Roca Junyent , emparentat de la família Cañellas, els Bassols ( futur conseller de Justícia ) ,  en Vilaseca (futur director d’esports i advocat de la família) , en Montalt, la família Garcés Brusés, amb en Ventura , secretari de tot l’entramat del grup Catalana , que a la vegada era germà de l’altre meva tia , amb en Pere, arquitecte de totes les ampliacions del Picasso, els Casanovas del Banc de Barcelona ( una altra bonica història econòmica per escriure), l’Armand Carabén , en  ... ( lamento haver oblidat el seu nom ) secretari particular de la Marta Ferrusola i a qui els vells coneguts de la política recordaran per la seva eterna “pajarita”. I en ..., en ...

A n’el pare en Jordi Pujol no li acabava de fer el pes. Aquest “fer-se el màrtir” per haver estat a presó , però alhora treure’n un rèdit polític li semblava poc ètic. A més el pare era de democràcia cristina , essent amic de Ruiz Gimenez amb qui es cartejava. L’evident enemistat de Pujol amb Anton Cañellas cap d’Unió democràtica de Catalunya , que després va quedar ben palesa en la transició, també va fer que no existís una sintonia política. Malgrat això ell i la mare varen ser fidels votants de CiU ja que creien que rea la millor opció per el país.

Però és clar , això son records d’infantesa i potser també detall de patir per part meva una certa dependència paternal, però el pas del temps i les circumstàncies de la vida han fet que l’entorn pujolista hagi sigut un tema que sempre m’ha interessat.

Potser tot va començar en el fet de que el meu primer lloc de treball va estar en el laboratori de Mútua Catalana, mútua patronal d’accidents de Treball nº 42.  Aquesta mútua era la mútua de la patronal catalana i catalanista. Era la mútua de les empreses “patriòtiques”  i disposava de les millors instal·lacions del país i crec que es podria dir d’Europa. El primer comptador hematològic automatitzat va estar allà, així com el primer centre de rehabilitació amb piscina i centre d’ergoteràpia , absolutament pioner en l’estat i on eren constants les visites de l’elit sanitari i de medicina del treball vingudes d’arreu.

Una mútua de treball, amb tot el que significa , presidida per Salvador Casanovas ( Banc de Barcelona) i amb l’entorn de les famílies Galí, Vila Abadal , Vilaseca, Garcés, Corberó, Bru, Molins  etc. Una mútua que acabà venuda a Mapfre que no estava establerta a Catalunya , el que significà un important negoci per aquesta esfera que certament haurem de considerar com “pujolista”. Un tema del que mai s’ha parlat.

Però si per un llavors ja vaig veure i entendre una manera de fer país, que a mi no m’agradava gens , el cas Banca Catalana en va ser la meva definitiva definició personal de Jordi Pujol, una definició i una opinió que sempre he fet pública i que ara , i lamentablement per el país, veig que responia a la realitat.

El meu oncle després de començar en tasques directives al Banc Mercantil de Manresa, va ser director del BEC ( Banco de Expansión Comercial) i després va passar a comandar el BIC ( Banco Industrial de Catalunya) , referència industrial del grup Banca Catalana creat per a realitzar la funció d’un INI (Instituto nacional de Industria) a la catalana, és a dir recolzar econòmicament a les empreses del país , i que fessin país , per fer un entramat industrial fort capaç de poder suportar l’economia de Catalunya en un futur independent. Un projecte polític natural que se’n va anar en orris , juntament amb Banca Catalana , ja que quedà clar que els beneficis d’aquest recolzament econòmic van anar més a les mans privades dels empresaris que no pas al reforçament industrial que es pretenia. I aquests empresaris tenien moms i cognoms clars en l’entorn pujolista i convergent.

El meu oncle era sots-director de Banca Catalana en el moment de la intervenció i va ser un dels encausats i jutjats, en un judici que la força catalanista va convertir en un judici polític quan tots sabem que amb totes les connotacions polítiques que comportava, que eren totes, existia una praxi bancària que havia convertit el projecte d’un banc fort per a un país fort, en una veritable estafa als milers de petits inversors que havien adquirit accions del banc no tan sols per una rendibilitat , ans també sota la promesa empírica d’un futur de país, que per el vist va ser magnífic per els empresaris que se’n van aprofitar i ruïnós per la gent del poble que hi havia confiat.

Segueixo pensant que el cas Banesto ( Mario Conde) i el cas Catalana (Jordi Pujol) son dos casos parells amb actuacions judicials ben diferents , resoltes sempre a  favor de l’interès polític estatal del moment, i que en certa manera el cas de les accions de Banca Catalana es podria considerar com el cas “preferents” de finals del segle passat , amb l’afegitó , això sí, de la vesant de país.

Tots aquests vímets m’han permès teixir una imatge de Pujol com un veritable polític d’estat, amb idees ben clares de quins son els camins i com cal fer-ne el recorregut , que ha tingut a Catalunya en el cap i el cor, però que a permès al seu costat disbauxes de tota mena , aprofitaments diversos, corrupció variada , sempre i quan aquesta fos el suficient dissimulada com per no afectar a la visualitat del país, el famós , i ara ridícul, oasi català.

Però ha estat tan gran el poder personal i el del partit que la confusió del públic i privat s’ha diluït del tot, com quedava clar en la ja famosa frase de Marta Ferrusola en perdre el poder davant el primer tripartit quan va exclamar: “Ens han fet fora de casa”. Una corrupció generalitzada que ha esclatat per la més propera , la de l’entorn familiar , que estic segur ha estat ben abonada per la mestressa en el convenciment de que el país havia de compensar i “pagar” els serveis polítics de la família. Només faltaria.

Certament que tinc més anècdotes. On van passar la nit del 23F alguns fills de Jordi Pujol?. On es va fer la reunió de CiU (amb Pujol i no amb Mas) amb Carod en la que Esquerra va donar les definitives carbasses a Convergència?. O.... .  Quantes històries podrien explicar les parets del pis del carrer Avenir.

Per això mai he estat pujolista , ans el contrari , però ara no seré avantatgista. Crec que el seu fer d’auto immolació ha estat un fer de defensa paternal per salvar els fills. Un posar a la família per davant del país. Un fer però que no sé si mereix el perdó o no, però que no mereix l’oblit i que hauria d’anar acompanyat ( que òbviament no serà així) d’una auto immolació parella de tots aquells que han actuat igual i en convivència.

Evidentment que no tinc idea del tempus de la història. A tots ens agradaria saber per que ara i no abans o després, o mai. M’estic afartant de llegir articles d’aquí i d’allà i és difícil esbrinar el per que de tot plegat, i encara m’és més difícil imaginar com influirà en tot el procés sobiranista , encara que personalment crec que és altament perjudicial. Però el que comença a ser apassionant és veure les reaccions més properes.

Veure a Mas parlant de tema privat i personal, tot deslligant al partit és ridícul i de fill desagraït. ( I que vigili Mas que ja fa massa que el dossier remena ). Lo de Josep Rull és de paripé total , demostrant el poc nivell que té per el nou càrrec que ocupa, i el ridícul d’Esquerra no acceptant una investigació sols es superat per el PP que demana aquesta investigació però ni es presenta quan a qui toquen el crostó és a ells.

És tan obvi que el cop és tan fort que cal una mica de temps per reaccionar i intentar recuperar consciència. I és que Jordi Pujol era un mite absolut. Bé , potser no tant. Per el protagonista de la cançó del Catarres i per a un mateix , era i és un trauma encara no superat Encara que potser puc estar en el camí de fer-ho, dons serà difícil que Pujol pugui tornar a fer el paper de màrtir.




dimecres, de juliol 23, 2014

JOAN SERRA / GERARD ROSÉS




A bon segur que els noms d’aquests dos bons artistes que encapçalen el post d’avui haurà fet pensar a més d’un abans de la seva correcta identificació artística , alhora que lamentablement també estic convençut que haurà deixat fora de joc a un bon grapat dels seguidors d’aquest blog. Dos artistes que ocupen avui aquest espai degut a dos fets puntuals que cal remarcar i que en circumstàncies com aquestes caldria ser remarcat generalment per espais com aquest mateix , per això entono el meu mea culpa per no fer-me’n ressò més sovint de fets parells.




Joan Serra és aquest magnífic ceramista mataroní que de sempre ha dut una tasca important en la creació i més important en l’ensenyament de la ceràmica ( escola Ixió i escola del Museu del Càntir), per no dir del seu paper fonamental d’especialista al col·laborar amb tants artistes , especialment escultors, en el desenvolupament dels seus projectes en el que pertoca al que hauríem de dir “desenvolupament tècnic”.

Ara en Joan Serra ha estat distingit per la Generalitat amb el títol de Mestre Artesà per el mestratge que exerceix en el seu ofici i per la difusió que n’ha fet del mateix mitjançant l’ensenyament. Un títol honorífic si es vol però d’alta vàlua simbòlica per el reconeixement tàcit del seu bon fer.

Un títol per el que cal felicitar-lo de manera intensa, encara que com ja li varem dir personalment , no s’entri a valorar el fet artístic creatiu en el que en Joan en seria igualment mereixedor per el nivell i la qualitat del seu treball en un àmbit tan preuat per a molts ( entre els que m’incloc) però alhora a vegades tan poc valorat com és la ceràmica.





En Gerard Rosés es aquell artista masnoui / teianenc d’obra perfectament reconeixible ja que la seva és una obra realitzada amb cartró d’embalar , degudament retallat í pintat al damunt per formar aquestes composicions tridimensionals en les que reflexa la quotidianitat mitjançant paisatges , actes, fets socials ... dels que qualsevol de nosaltres en pot ser perfectament protagonista. Una obra de la que els afeccionats mataronins n’han pogut gaudir ja que de manera periòdica ha exposat a la galeria Lolet Comas , indret en el que generalment hi ha mantingut obre en permanència.

Ara en Gerard Rosés és el protagonista d’aquesta magnífica experiència que n’és la Fundació Ca l’Antiga a Teià , on presenta una veritable antològica del seu fer. Un treball que ha merescut el reconeixement del suplement cultura/s de La Vanguardia que li dedica les dues pàgines centrals.

Joan Serra i Gerard Rosés , dos magnífics artistes ben apreciats per especialistes i col·leccionistes però massa desconeguts del públic en general que per el seu fer i la seva qualitat es mereixen abastament aquests reconeixements públics , dels que avui joiosament en fem ressò i altaveu .

Felicitats.



dilluns, de juliol 21, 2014

EL PAPER DE BARCELONA EN L’ART.




Fa ja unes quantes setmanes que La Vanguardia segueix en el camí que molts dels afeccionats a l’art habituals a la xarxa, anàvem desgranant després de cada exposició important que s’anunciava a la resta de l’estat mentre que l’activitat al nostre país era escassa i alhora molt poc subjugant.

Amb algunes editorials pel mig , per ex. avui, La Vanguardia ja porta dies intentant debatre al voltant del model cultural de Barcelona. Un debat que arriba avui al clímax màxim al que pertoca a l’art amb les respostes de Josep Mª Minguet , president de l’Associació catalana de crítics d’Art i molt especialment amb l’entrevista realitzada amb Miguel Zugaza , l’actual director del Prado que ha aconseguit en certa manera la quadratura del cèrcol, ja que ha aconseguit augmentar exponencialment els visitants , augmentar el seu grau d’autofinançament, potenciar la col·lecció recuperant obres mal considerades com a menors ( per ex. l’exposició d’obra de petit format que podem veure al caixafòrum) i presentar exposicions de primera línia corresponent a espais dels que el Prado en té mancances.

Parla Zugaza de tot el que cal parlar; D’identitats, subvencions, diners, importànca, col·leccions...
De tota l’entrevista amb quedo amb les següents frases:

“El MNAC es un Museo con una personalidad enorme. Es un museo al que le falta, y creo que lo estan haciendo ahora, descubrir otra vez la colección, que ha estado secuestrada por l’arquitectura de Gae Aulenti. Su propuesta museogràfica no deja ver lo mejor de la colección”....

Yo me ahorraria la franquicia de ese ( Hermitage) o de cualquier otro museo y lo que haria es apoyar a los museos existente, les daria más capacidad de actuación. No creo que Barcelona necesite incoporar la marca de otro museo teniendo centros tan importantes como el MNAC, el Picasso, la Miró, el MACBA, etc. Hay que apostar en el tejido institucional y cultural que tiene la ciudad....

Yo lo criticaria sinceramente si lo pusieran en Madrid ....

Hay que acostumbrar al público que viene al Museo a que encuentre en el programa de exposiciones una manera de profundizar en el valor que tiene la historia del Arte...

Lo cierto es que no hemos convencido a la sociedad de la importancia que tienen los museos desde un punto de vista público. Yo no he visto una manifestación reclamando el dinero para la cultura o para los museos. No hemos sabido transmitirle que es imprescindible...

Eso lo perciben rápidamente los políticos  y por eso el recorte a la cultura ha sido salvaje, porque además los presupuestos de base ya eran los más bajos..

No hemos sabido llevar a la agenda política esa prioridad de la cultura en un país donde una de las riquezas y uno de los sectores por los que , no me cabe ninguna duda, saldremos de la crisis es el sector cultural...”

Un extracte que penso dona prou per a profundes reflexions.


dijous, de juliol 17, 2014

LA DESTIL·LERIA , CITA OBLIGADA




Demà divendres, o avui divendres , segons el moment de lectura d’aquest post, tots els amants de l’art i la cultura de Mataró i entorns tenim una cita obligada que no és altre que acudir al Camí Ral just amb l’escaletes a participar de la festa inaugural de l’espai cultural de La Destil·leria. A participar i com no a frercostat a un projecte il·lusionant del que tant necessitat està Mataró.

De “La destil·leria” ja n’hem parlat forces vegades en aquest blog. Feia poc que havíem encetat l’any quan varem  publicar la notícia del projecte i després de manera constant hem anat publicant les noves que anaven apareixent per acabar la setmana passada arrodonint l’embolcall amb l’entrevista amb la promotora Agit Baqué a espai d’art a m1tv.

Ara, tot el camí passat es fa fonedís i arriba l’hora de la veritat. Les portes s’obriran i les blanques parets de la galeria lluiran amb les visions del seny i la rauxa de Les Santes segons el bon fer d’una quinzena d’autors de tota mena , veterans i joves , pintors i escultors, fotògrafs i escenògrafs visuals, realistes i conceptuals... Diverses mirades en un focus comú i en un desig unànime que no és altre que el fer esplendorós l’obertura d’un espai que hauria de ser primordial per el futur de l’art a Mataró.

Per això, i deixant de costat els molts detalls que caldrà anar filant en les properes setmanes, demà la il·lusió en la mirada endavant i l’aplaudiment haurà de ser fort, sincer i constant. Per una vegada , i esperant que serveixi de precedent , haurem de deixar de ser capgrossos per recolzar un projecte que de veritat paga la pena.

Per això avui la crida és obligada. Demà a partir de dos quarts de set la destil·leria obre les seves portes i la Galeria ho farà a dos quarts de nou. Allà ens hi hem de trobar tots, i així ho espero, en un acte que serà plaer i honor per  a tots , i més especialment per a un que en tindrà el goig de fer-ne la presentació.

O sigui que ja ho sabeu. Divendres 20.30 hores a “La Destil·leria”, amb presència obligada. Espero que no calgui passar llista.






                   

dimarts, de juliol 15, 2014

LA FORÇA POÈTICA DE MIQUEL ARNAU








 Sota l’aixopluc de l’enigmàtic i alhora suggerent títol, com sens dubte ho és “Decipimur specie recti”, en Miquel Arnau , aquest massa desconegut artista argentoní  es doctora a Mataró de la mà de la Sant Lluc amb una magnífica exposició a la sala del col·legi d’Aparelladors. Una exposició en la que demostra , tot i la poca encertada disposició de l’obra presentada , la gran qualitat que atresora que el situa de manera clara i evident en el top-ten dels artistes del nostre entorn, si és que aquest rànking existís.

Decipimur specie recti és una frase extreta de la poètica d’Horaci que reflexiona sobre l’engany que produeixen les coses belles o vulgaritzant una mica el concepte , el fet de que les aparences moltes vegades enganyen. I és un títol plenament escaient ja que tota l’exposició de Miquel Arnau respon a aquest aforisme en un constant trencament de les aparences.




Un trencament que va des de la confusió que provoca una obra en aparença abstracta quan qualsevol anàlisi que escati mínimament l’escorça exterior ens permetrà veure les arrels figuratives i fins i tot fer entendre que allò que tenim al davant son paisatges en la més perfecta definició de la paraula, fins a l’aparença conceptual que ens porta a imaginar un treball lliure i intuïtiu , quan el mateix anàlisi ens ofereix la conclusió de que és una obra pensada i meditada fins l’extrem  en el que tot està disposat per aconseguir la fi desitjada per el creador.

Diu en Miquel en l’escrit de presentació que el sentit de la seva pintura s’inscriu en una voluntat d’expressió i de no ser res més que pintura , intenció gens baladí , en un mon com l’actual de l’art en que massa vegades l’artista omple de fullaraca la seva obra per amagar la seva insubstància sota a quest vernís disimulador d’una seductora capa exterior.




En Miquel Arnau no és així. No sé si viciat per la seva professió de restaurador, ofici en el que és altament valorat , Arnau sap que per restaurar una obra cal anar a l’ànima , fer-se absent del conjunt i anar a l’essència del detall, en una depuració estricta i il·limitada. I això justament és el que ha anat treballant en el decurs de la seva recerca pictòrica.

Partint del més proper , de l’impacte visual del quotidià, Arnau ha anat fent immersió profunda en aquest paisatge visual viscut per quedar-se en el nucli més pur. Primer van ser les seves mirades als seus dos indrets referencials (Burriac i el Turó de Cerdanyola). Mirades que van donar com a fruit centenars de visions personals cada vegada més interioritzades fins arribar a la taca i al gest , en una simplicitat sintetitzada que deixava clar el camí de l’artista. Després van ser les basses de regar convertides en forats negres a lo Soulages , amb una força d’abducció que t’introduïa a la profunditat matèrica d’uns treballs enriquits al màxim.





Ara Miquel Arnau semble suavitzar-se en el concepte , alhora que accentua la intensitat pictòrica de l’obra. El ritme i el gest agafen més protagonisme , amb l’afegitó d’una paleta cromàtica rica i diversa en la que no fa gens de por el toc agressiu, puntual i fins i tot protagonista , de certs colors d’alta potència. 

Ara el paisatge s’endinsa per uns camins que es reporten a Monet i les seves visions dels seus jardins de Giverny. Paisatge abstractiu, essència sense anècdota . gest, ritme , color, ànima en unes obres vibrants que sedueixen en la mirada i emocionen en la seva introspecció. I que dir de les e sèries negres, plenes d’una veritable simfonia cromàtica de ràpides i vigoroses pinzellades que marquen ritme febril, i que acaba esclatant en un groc explosiu que coordinada tota la peça donant-li equilibri i coherència.




Una obra que es potencia encara més quan tot trencant l’habitual pintura plana del seu treball , afegeix gruix i matèria tot picant l’ullet a un Barceló que s’ensuma de transcantó. I tot per acabar amb uns papers que ens retornen a una època anterior però ara amb un aroma cal·ligràfic oriental que serveix per equilibrar en una teòrica calma , el terrabastall dinàmic i de força pictòrica que és tota l’obra avui presentada per l’artista.

“ Els elements amb que ha treballat son els que es deriven de la seva tradicional contraposició entre fons i figura. La figura en la majoria dels casos és un gest eloqüent, vivaç, com un intens fueteig de les formes que es transforma en el motiu central de l’obra.Per contra , el fons és una superfície cromàtica, curosament treballada , que va des de  la tradicional harmonia de les seves càlides entonacions fins alguns tocs estridents de groc ....

Una exposició que ens constat que ha assolit una perfecta síntesi entre l’esperit de la pintura oriental, l’energia de la’abstracció europea i la llibertat i intensitat de l’americana. Tot plegat té com a conseqüència una pintura que cada vegada ens sembla més europea, més culta i més directa. Una obra que no necessita intermediaris per ser compresa”.

Com poden suposar per la seva qualitat , els dos darrers paràgrafs no son meus i sí de Daniel Giralt Miracle , anant dedicats a l’obra de Jose Manuel Broto. Però els he volgut reproduir per que m’han semblat el més perfecte retrat del que significa la pintura d’un artista , en Miquel Arnau, a qui no heu de perdre de vista si de veritat sentiu la més petita de les atencions per l’art.

Felicitats.




PS.- Llàstima que tan magnífica exposició no assoleixi la millor nota degut a la seu poc encertat muntatge. Un muntatge que peca en l’excés d’obra, s’agrairia molt que les obres respiressin , i principalment en la dispersió de l’idioma plàstic de l’artista que apareix trencat i inconnex , el que li fa perdre força, lectura i consistència global.

El bon professional responsable del mateix va apostar més per l’aire conceptual , majoritari dels artistes amb els que treballa, que convida a uns imputs aïllats , que no pas per la mirada rítmica de l’obra d’Arnau , presentant un frasejat trencat que dificulta la lectura. Un error que l'exposició ho paga, i car,  rebaixant el nivell comunicatiu d’una obra que vull remarcar un cop més , és excel·lent.
Llàstima.




diumenge, de juliol 13, 2014

HISTÒRIA I HISTÒRIES DEL SANT LLUC






L’exposició col·lectiva de Sant Lluc està tan arrelada  a la ciutat que molta gent és creu que ha existit de sempre i més quan cada any es recorda que la mostra col·lectiva s’inicià el 1946. Però el cert és que no és així.

Començada per els germans Arenas, Zaragoza i altres en el desig de reunir els artistes que es podien considerar com “professionals” de la ciutat ( el sant Lluc no va néixer amb voluntat popular i sí professional i per tant elitista) la mostra es celebrà amb intermitències varies fins que Cusachs i Boix la reiniciaren a finals dels seixanta.




La mostra es revitalitzà i en anys posteriors va ser organitzada amb col·laboracions varies per el grup d’artistes a qui es va acabar anomenant “Santlluqueros” conformat per el mateix Antoni Boix, l’Eduard López, en Salvador Pujol i en Parés de Mataró. Organització que varen donar per acabada el 1983. Marcel Roca n’agafà el relleu l’any següent però sense continuïtat per el que l’any 1985 no es va celebrar la col·lectiva.

Va ser Jordi Puiggalí qui l’any 1986 va recuperar la torxa que uns quants anys després va traspassar a l’Associació Sant Lluc que és la que fins el moment s’encarrega de la mateixa.

Però aquesta història podia haver sigut ben diferent si en l’any 1983 en acabar la trajectòria els santlluqueros no hagués succeït un lamentable fet que ara ha posat de nou en primer pla en Parés de Mataró tot lliurant el passat dimecres la documentació de la col·lectiva que guardava amorosament en el seu taller, a l'Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, actual organitzadora de la mostra.





Tenint clar que aquella anava a ser la seva darrera organització, els Santlluqueros varen creure que era l’hora de que havent-se recuperat les institucions democràtiques a la ciutat i essent la sant Lluc una col·lectiva que aplegava a quasi tot el gruix d’artistes , fos quina fos la seva estilística, corresponia al poder cultural de la ciutat l’organització i continuïtat de la mateixa.

En aquest sentit i amb el fitxer amb les dades personals dels artistes participants en els darrers anys , es van dirigir al dos poders culturals de la ciutat com eren Manuel Cuyàs, per un llavors Director del recent creat Patronat Municipal de Cultura  i a Carles Marfà director del Museu de Mataró que per un llavors era des de feia pocs mesos Museu Comarcal del Maresme. La resposta per part dels dos va ser taxativament negativa.




Manuel Cuyàs va fugir d’estudi escudant-se en el fet de que en aquell moment no es disposava de cap espai expositiu municipal capaç  d’aplegar la col·lectiva ja que el museu havia passat a dependre de la Generalitat i va llençar la pilota a la teulada del Museu, lligat històricament en el seu començament i final amb la col·lectiva.

La resposta de Carles Marfà a la proposta va ser pitjor i l’hem de considerar com del tot insultant, demostrant ja en aquells inicis de la seva direcció la seva postura d’odi visceral envers  les arts plàstiques.

El cert és que la història havia començat ja malament dons el Museu es va queixar amb força inusitada per el fet de que en el cartell de l’exposició no hi figurava que un element del mateix ( crec recordar que es tractava del cavallet) era una col·laboració del Museu, queixa que va provocar una riota generalitzada del món artístic.

Davant de la proposta de lliurament, Marfà va ser taxatiu. El Museu no organitzaria mai la sant Lluc i si volien deixar-li la documentació que cap problema , que ja trobaria algun racó d’una lleixa per deixar-lo abandonat i ple de pols. Òbviament que els organitzadors es van endur la documentació a casa.

Ara , trenta un anys més tard , Joan Parés de Mataró , amb el testimoni i signatura de Perecoll com artista participant i d’un servidor com signant d’un dels articles de presentació, ha lliurat el petit tresor documental a l’Associació Sant Lluc per a que en faci guarda i custodia , com element històric que és.
Un lliurament emocionant per els que varem viure aquells moments , per el de record del passat i per el que penyora de futur que significa.

Amb aquest acte, una part de la nostra història que alguns sabien però que era desconeguda per les noves generacions ara s’ha fet avinent. Una història que evidencia que el desamor entre el poder de la ciutat i l’art ve de lluny. I que evidencia també el fer d’algun personatge a qui costarà oblidar per el mal que ha fet a l’art i a la cultura de la ciutat.

Una història però que crec cal definir com una història d’amor. La de Joan Parés envers l’art i envers la seva ciutat.

I que voleu que us digui. A un li agraden aquesta mena d'històries d'amor.

(Fotografies tretes del blog de l'Ass. Sant Lluc)




dissabte, de juliol 12, 2014

ELS POLÍTICS I ELS ACTES CULTURALS



En Joan M. Minguet , doctor en Història de l’art per la Universitat de Barcelona, professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a l’UAB i alhora president de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya és un dels homes més profunds en el que pertoca a les reflexions entre cultura i societat en el mon actual. Crític sempre amb el poder , els seus pensaments que reflecteix  periòdicament en el seu blog “Pensacions” ( www.pensacions.blogspot.com.es ) son articles de culte i provoquen sovint petits tempestats per la potència i intenció de les mateixes.

El seu darrer article ens parla d’aquesta absurda subordinació del món cultural vers el món polític , especialment en el que pertoca als absurds rituals que es generen en cada acte en el moment en que apareixen “les autoritats”.
Un article potent, clarivident i que ens hauria de moure a reconsiderar tota la parafernàlia social i les actituds dels protagonistes culturals en els seus propis actes.

Un article que aconsello amb intensitat  i de tal manera que he preferit adjuntar-lo que no pas enllaçar-lo per potenciar la facilitat de la seva lectura.
Un article que m’agradaria tingués traducció activa. Ben aviat , per ex, s’inaugurarà a la nostre ciutat un centre artístic i cultural diferent, com esperem ho sigui “La destil·leria” . No estaria gens malament que un dels detalls de la seva diferència fos aquesta nova actitud de la cultura com esser superior davant la circumstancia temporal dels polítics.

Sigui com sigui, un article per llegir , reflexionar , i prendre mesures.

ALGUNES PREGUNTES QUI SAP SI IL·LUSES SOBRE LA CULTURA I ELS PROTOCOLS DE LA POLÍTICA

"Els bons modals, sense estudi, intel·ligència o sensibilitat tendeixen a convertir-se en mer automatisme; l'erudició, sense bons modals o sensibilitat, és pedanteria; l'habilitat intel·lectual, sense d'altres atributs més humans, és admirable només en la mesura en què ho és la brillantor d'un nen prodigi dels escacs; i les arts, sense context intel·lectual, són pura vanitat." (Thomas S. Eliot) 


1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l'administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n'han de parlar? O més que el públic que ha pagat l'entrada religiosament i que ha de seure lluny de l'escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s'aprofiten del càrrec, ras i curt.

2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han d'atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l'engròs, no comprenen i/o no els interessen? No seria més lògic atendre als prestadors, als col·legues o, simplement, a la família?


3. En realitat, la pregunta bona és: per què venen les autoritats a les inauguracions de les exposicions que han finançat? Que no és la seva obligació pagar esdeveniments culturals? No sé si sabeu que en el món anglosaxó els polítics no van mai a les inauguracions, es fan a un costat i deixen que la cultura i la política no es barregi. (Un exemple: en la inauguració de l'exposició Joan Miró.
 The Ladder of the Escape a la Tate Modern de Londres, el conseller de cultura de la Generalitat va parlar i el món cultural britànic es preguntava per què, sobretot quan en l'inici del seu parlament va dir que estàvem davant d'una exposició de Picasso (sic).)

4. Per què se'ls ha d'esperar, als polítics, en els inicis dels actes públics, si a més solen arribar tard? Per què es permet aquell acte tan humiliant que consisteix en què el director del centre hagi d'anar a rebre les autoritats a l'entrada? Si no vinguessin, com fan els britànics, això que ens estalviaríem. (Prometo solemnement, ara i aquí, que quan sigui conseller (sic) aboliré aquesta mesura de regustos feudals.)


5. Per què els catàlegs de les exposicions contenen això que en diem "textos institucionals"? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tot tipus de publicacions pagades per les institucions públiques contenen escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que mai ningú no llegeix; primer, perquè tothom sap que la immensa majoria d'aquells textos no els han redactat aquells que els signen, sinó que tenen uns "negres" (ja em perdonareu l'ús d'aquest terme racista) que els fan dir coses que ells no saben; segon, perquè una publicació és dels seus autors, de qui l'ha concebut i no necessita pròlegs insubstancials. Si ningú no ho llegeix, per què se segueixen publicant aquests textos? (Un cop més, sabeu que hi ha llocs del món cultural global on els polítics no tenen la temptació d'intervenir? I, per tant, no es gasta paper en aquestes pàgines ignominioses.)


6. Per què els polítics han d'intervenir en les rodes de premsa? I allargar-se i allargar-se amb frases retòriques que només els periodistes més dòcils i servents reproduiran en els seus mitjans? Els bons periodistes només pregunten i recullen les opinions dels qui han participat en l'obra, la publicació, l'exposició, el festival, l'esdeveniment cultural que s'està presentant.


6. Per què els polítics estan en permanent roda de premsa quan l'únic lloc on haurien de parlar és en el parlament o en el ple municipal? Quina vanitat els porta a pensar que són algú en el món de la cultura si la majoria de vegades la seva formació és tan escassa? Ells són uns gestors ocasionals, col·locats allà per un partit que ha guanyat unes eleccions i que considera la cultura la part menys susceptible de ser avalada per un bon pressupost. Per tant, com poden anar amb aquests fums perdonavides?


7. Per què els logotips de les institucions tenen un tamany tan desproporcionat a les cobertes o contracobertes? Amb una simple menció o un logotip petit no n'hi hauria prou? Així, a més, deixarien treballar als professionals del disseny sense aquesta dictadura del protocol que controlen un seguit de funcionaris que, en cada institució, només es dedica a comptar els centímetres quadrats que es mereix cadascuna de les entitats que ha finançat una publicació o un acte cultural.


8. Per què...


La llista podria continuar. En realitat, però, la qüestió última que ens hem de preguntar és per quin coi de motiu acceptem totes aquestes normes protocol·làries, aquests tractes inútils, aquests textos que ningú no llegeix, aquestes presències vanitoses...


dimecres, de juliol 09, 2014

AGIT BAQUÉ / LA DESTIL·LERIA. ESPAI D'ART




S’acaba la temporada artística i per tant també arriba a la seva fi el programa “Espai d’Art" de m1tv . Però la temporada acaba amb un esdeveniment important com ho és la inauguració el proper dia 18 de juliol de l’espai artístic cultural de “La destil·leria” del que ja hem parlat altres vegades en aquets blog

Òbviament que la importància de l’esdeveniment obligava a parlar-ne en profunditat i per això res millor que fer-ho amb la seva promotora i directora Agit Baqué . Una entrevista que ens permet esbrinar i aprofundir en les intencions i possibilitats d’aquest nou espai, posant el pertinent accent en les primeres activitats entre les que destaca la mostra col·lectiva de títol “Seny i rauxa” que donarà tret de sortida a la galeria d’art , aquest espai tan desitjat per a tots a la nostra ciutat.

Una entrevista que us aconsellem amb tot plaer i que ha de servir per anar fent boca en espera d’aquesta inauguració que esperem amb frisança.

No us la perdeu.