AIRE I TERRA . MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Amb una més que interessant mirada a aquests dos grans monstres de l’art català , com ho son l’Antoni Tàpies i en Moisés Villèlia , Ca l’Arenas tanca la seva temporada de mostres complementaries en relació a aquest projecte trianual que hauria de recuperar la memòria de la realitat artística del Museu de Mataró mitjançant el repàs a la realitat artística de la ciutat en els seus protagonistes, tant locals com aquells de forans que van exposar a la mateixa i van incidir en el seu sentit artístic. Una recuperació que no ha aconseguit ni de bon tros ans més aviat al contrari , creant una imatge absolutament falsa i desenfocada del que succeí en aquells moments.

Vull remarcar de bones a primeres i per que ningú es porti a engany i no faci lectura correcta del que vaig a dir que aquesta exposició que podem veure durant tot l’estiu a ca l’Arenas és una magnífica mostra que ens permet tenir pinzellada del fer d’aquests dos grans artistes en aquells moments difícils d’afirmació de la seva personalitat creativa i que per tant és absolutament aconsellada la seva visita.

Dit això però haurem de convenir que l’exposat correspon en ben poc al plantejament conceptual del propòsit de la mostra , a ben segur degut a l’absolut desconeixement del comissari en relació a Mataró, i el més sagnant desconeixement del Museu vers la seva pròpia història , com queda palès en el patètic resultat de les carpetes informatives. I dic patètic, tant per l’escàs nombre d’informació en les mateixes , com per la gran quantitat d’errors que acumulen.

Uns aspectes que queden en evidència en les obres presentades en la mostra i que trencant el rigor mínim exigible a una entitat museística , dues terceres parts de l’exposat no corresponen als terminis que marca la mateixa, terminis lliurament escollits per els organitzadors ( fins 1958 ).

Es doncs moment d’anar a pams, separant el fons de la forma. Si ho fem així ens trobarem amb una exposició molt interessant ja que ens apropa als moments de definició creativa dels dos artistes. Per un costat Tàpies està en el moment de l’abandó definitiu del que hauríem de considerar com pseudo- figuració , que l’havia dominat fins aquells moments, per endinsar-se definitivament en el concepte abstractiu i especialment en el tractament de la matèria , començant a afermar els fonaments de la seva creació en la línia de la personalitat que li ha donat coneixement i fama.

Una mirada possible gràcies a unes obres prèvies ja conegudes a Mataró dons formen part de la Col·leció Bassat i en ella han estat exposades i a un seguit d’estampes de gran qualitat que delimiten de manera ben clara el trencament definitiu de Tàpies en la seva aposta per l’art que li ha donat merescuda fama.

Per l’altre costat Villèlia es mou encara en el camp de la talla que domina com pocs en raó del seu ofici d’ebenista fi, però els seus sentits de ritme i principalment de domini de l’eteri  comencen a fer acte de presència en els seus entrefilats preludi evident del que serà el seu idioma plàstic en el conjunt del seu historial.

Unes obres, les ara presentades, que ens encaminen a la juguesca del moviment i la simplicitat que esclataran poc més tard , en especial quan apareix la canya com element de volum , el que serà definitiu en la seva evolució posterior. Unes obres que son fonament, preludi, projecte , diguem-li com vulguem , però que conformen l’essència del que després serà la realitat creativa de l’autor.

Però és clar una cosa és la realitat objectual i altre la conceptual, i és aquí on la mostra cau mancada de fonaments. És així ja que la mostra es construeix presentant la dualitat dels treballs de Tàpies i Villèlia com elements detonadors d’una certa revolució artística en l’adormida Mataró de l’època , cosa que no va ser així ni de bon tros.

Tàpies exposa al museu de Mataró al 1953 i la seva exposició és pura dinamita en l’àmbit artístic mataroní . Ho és per l’article de presentació d’Oriol Bohigas però especialment per la crítica que en fa l’Antoni Comas en la que no tan sols defensa apassionadament l’autor ans desqualificada de manera contundent l’art que duen a terme les patums locals del moment el que provoca una resposta en forma del “grup dels dotze” ( Rafael, Jordi i Santi Estrany, Jordi i Jaume Arenas, Emília de Torres, Miquel Massot, Lluís Muntané, Manuel Cuyàs, Jordi Puiggalí, Ricard i Alfred Opisso ) que realitzen una exposició magníficament reconstruïda en el concepte, en el menjador del casalot.

L’exposició de Tàpies sacseja. Potser és la primera vegada que un art nou domina en les sales del museu i això és difícil de paír i més si els comentaris cde la crítica en son positius. Però aquest cop que significa Tàpies no té res a veure amb Moisès Villèlia que exposa l’any següent però amb una obra inciàtica que presenta un domini tècnic per damunt del concetual i que no sobta tant ja que Villèlia és abastament conegut com a ebenista reputat en la restauració i recuperació dels tresors artístics de les esglésies mataronines. 

No serà fins el 1959 , fora del terminis explícits de la mostra , quan Villèlia no esclatarà del tot amb una exposició que convertirà al museu coma far d’atracció i farà que a Mataró si apropin el més remarcable dels àmbits artístics de l’època.

És a dir , ens trobem davant d’una magnífica exposició artística i creativa , que cal visitar de totes totes , però que no respon en res a les propostes conceptual realitzades per un Museu que no sap res de res i un comissari evidentment savi en el general , però llec absolut en la particularitat local, el que converteix el conjunt en un desgavell sense rigor que esdevé absolutament inacceptable per un lloc que segons consta és la seu de l’apartat artístic del Museu de la ciutat.

Una mostra dons magnífica en l’obra i detestable en el correcte desenvolupament del concepte de la mateixa. Fent paral·lelisme fàcil, un magnífic recital de flamenc quan havíem adquirit una entrada per a un concert de jazz, o un magnífic plat de peix de primera qualitat quan el que esperàvem era un “chuletón” per llepar-nos els dits.

Una mostra més doncs del fracàs conceptual absolut d’aquesta temporada que no ha pogut ser salvada per la qualitat individual de les exposicions presentades.

(Fotografies extretes de la xarxa social del Museu de Mataró)

PS.- Si esteu interessats en l'obra de Villèlia cal recomanar l'actual exposició que ens presenta la Fundació Vila Casas en el seu espai escultòric de Can Mario a Palafrugell)