divendres, d’abril 30, 2010

Entrevista efectuada per Vern Bueno per a la secció “Focus” del setmanari Capgròs , en motiu del meu 35 aniversari com a crític d’art. La mateixa ha estat publicada en edició complerta a l’edició digital i en edició resumida en l’edició paper , ambdues d’avui dia 30 d’Abril de 2010



Amb què et quedes d’aquests 35 anys com a crític d’art local?
Amb tots els amics que he fet, i amb l’art, que m’apassiona. Si no, no m’hi podria haver dedicat 35 anys per afició i sense cobrar. Però em dono per ben pagat. He acumulat un seguit d’obres que em satisfan molt, perquè cada una d’elles té la seva història, són meves i no me les treu ningú.

Aquesta implicació personal amb els artistes, com t’influeix a l’hora de fer les crítiques?
Les crítiques més dures les he fet als meus amics i les emprenyades més grosses també les he agafat amb ells. Haig de ser més curós i estricte amb aquells a qui m’aprecio, perquè conec les seves motivacions. Si entenc que no va pel bon camí, li ho haig de dir. He tingut picabaralles pràcticament amb tots els artistes de Mataró, però al final sempre hem vist que navegàvem en el mateix vaixell, defensant l’art de la ciutat i els seus artistes.

En aquesta tasca, però, segurament t’has sentit sol.
En moltes ocasions. Els artistes d’aquesta ciutat han estat timorats, s’haurien d’haver rebel•lat contra el tracte que han rebut en els darrers temps, però no ho han fet. Clar que és molt fàcil dir-ho des de fora, però han callat durant massa anys, des de que el Museu de Mataró va esborrar tota traça d’art de les seves parets. No puc estar-me de dir que el Museu ha estat el gran problema de la cultura plàstic de Mataró, ha posat pals a les rodes i s’ha oblidat dels artistes. Tothom ho ha vist, això, però ningú s’ha atrevit a tallar-ho.

Per què?
Perquè en aquesta ciutat ningú es baralla per la cultura. Tal i com em va dir un polític, “per cultura no es trencarà mai cap pacte”.

Per què Mataró ha quedat pràcticament orfe de galeries d’art?
En els temps de la Transició es va viure una gran efervescència cultural. El Museu i la sala de Caixa Laietana feien exposicions cada 15 dies. Comptàvem amb la Tertre, que va ser tota una eclosió perquè hi passaven els millors artistes. Alcoy, Rovira Brull i Jaume Arenas van revolucionar l’escena artística local. Hi havia galeries a tot arreu, i s’hi sumaven Caixa Catalunya, el Banc de Bilbao, el Foment, la UEC, el Casal o el Club Nàutic amb les seves pròpies sales. Passada aquesta eclosió, però, va haver-hi un cert desencantament. Amb l’aparició de la Sala Minerva, a finals dels 80, semblava que renaixeria tota aquesta dinàmica, però va coincidir amb el boom especulatiu en el camp de l’art, que ho va dinamitar tot.

Pràcticament tot estava basat en entitats i en el sector privat.
L’Ajuntament no va comptar amb una sala d’exposicions fins tenir Can Palauet, ara fa 10 anys. El poder polític hauria de fer tot allò a on no arriben la resta d’entitats.

Sempre has estat molt crític amb la gestió municipal en el camp de les arts plàstiques.
La ciutat hauria de disposar d’espais municipal on hi cabés de tot, amb una visió eclèctica. Però s’està produint una discriminació absoluta de la plàstica, enfront d’un cert art contemporani. S’ha escollit aquest camí pel gust personal de qui ho tria, cosa que penso que és un greu error. La clau estava en Ca l’Arenas, però ha estat un desastre.

Quin paper hauria d’haver jugat aquest centre?
Ser la casa dels artistes de la ciutat. Així ho va deixar escrit Jordi Arenas. Però durant aquesta temporada només s’haurà exposat un sol quadre d’un artista mataroní viu (Perecoll). Hem de pensar què volem fer, i deixar enrere aquestes incongruències. És increïble que s’anomeni Rosa Codina Esteve com a vocal del consorci del Museu Bassat en representació de l’Ajuntament per la seva gran categoria internacional, quan fa més de 20 anys que va exposar per darrer cop en una sala municipal. Reconeixen el seu talent, li demanem que sigui vocal, però mai han fet res per ella.

Quins passos cal seguir per deixar enrere aquestes incongruències?
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Pensar en el futur recuperant també el passat, perquè hi ha noms com Rovira Brull o Alcoy que no són presents gairebé enlloc.
M’entristeix molt que cada any vinguin nanos que estan fent treballs de recerca a preguntar-me directament a mi sobre aquests artistes, perquè no en troben informació enlloc més. Alcoy fa 20 anys que va morir i molts ja ni recorden qui era. Amb Rafael Estrany passa el mateix. I amb Pepe Novellas, si no fem aviat l’exposició antològica, podem anar pel mateix camí. Cal recuperar tots aquests noms.


La fotografia és feta al meu despatx de treball. està feta amb objectiu d'ull de peix ( estic gras però no tant , i la camisa és absolutament de ratlles ) i s'observen perfectament obres de Tharrats, Amadeu Casals , Josep Serra, Moner, Rodolf Tur i Ricard Opisso. S'intueixen treballs de Cabellos, Ricard Jordà i Pere Viada.

dimarts, d’abril 27, 2010

VETERANS

Sabedor abastament que demà al vespre ningú llegirà cap blog ni n’escriurà cap paraula que no sigui referent al Barça i com que un té el costum d’escriure aquestes quatre lletres en acabar de sopar i com a digestió ( descarrega d’adrenalina en diuen alguns ) i que per tant demà suposo que enfebri’t per l’emoció de l’èxit estaré assaborint “El Vestidor” i fent zaping d’emissora en emissora per escoltar les declaracions ( de l’altra cara de la moneda , millor no mentar a la bicha ) , aprofito avui per recomanar-vos que us apunteu a la vostra agenda dues exposicions de dos grans artistes “veterans” , - si és que en això de l’art l’edat té alguna importància , que no la té- , com son en Yago Vilamanyà i en Santi Estrany , a qui curiosament de jove els amics més íntims anomenaven també Yago.



En Yago Vilamanyà presenta a partir de dijous ( 19.30 hores) i a l’Espai Capgròs una vintena d’obres pictòriques que ha aplegat sota el sonor i muscial títol de “Arpegis” . Una exposició definida per ell mateix com intimista, amb una doble vessant. Per una part la reinterpretació d’elements externs passats completament pel sedàs del propi creador i per l’altra exposar el seu mon intern , les idees que brollen dedins , sense saber-ne exactament el motiu.

Una exposició molt interessant que ens ofereix la cara pictòrica d’en Yago, una cara massa vegades amagada i que us puc ben assegurar que és de gran qualitat.


L’altra exposició és la que sota el títol de “Santi Estrany. Recorregut vital” ens presenta una mena d’antològica del fer d’aquest altra gran artista. L’exposició s’inaugura a Can Palauet el proper 30 d’Abril a les 20.00 hores i un , encara que té per costum no assistir a les inauguracions de l’IMAC ( higiene obliga ) , és obvi que no pot faltar en aquest obligat recordatori a una trajectòria tan intensa com la duta a terme per en SantiEestrany, home i artista al que aprecio en el que val , que és molt, i del que em sento orgullós de ser-ne amic , com ho demostrà amb l’obsequi d’un particularitzat ex-libris familiar.


Un ex-libris en el que s’apleguen els nostres oficis i les nostres passions. En el meu cas, la meva feina professional amb el microscopi , eina diària al que acarono durant tota la jornada laboral, i la passió, l’arlequí picassià que es trova a la platina, al que "analitzo" ( crítica) . Per part d’ella , el seu ofici ( psicologia ) representada per la seva lletra en l’alfabet grec , i la seva passió ( el cinema ) amb el dentat que limita la peça establerta com a fotograma.

Una peça entranyable que m’estimo molt , i que conforma una d’aquelles coses que et fan content d’haver-te dedicat a la tasca de crític i poder gaudir de l’amistat de tan grans persones i artistes , com ho és en Santi Estrany.

Una exposició que caldrà visitar obligatòriament.

dilluns, d’abril 26, 2010

FERIA DE ABRIL

Em sembla que cada any per aquestes dates escric algun post de caràcter crític i negatiu en relació a aquest estrany engendre que en diuen “Feria de Abril” i que de fa ja un grapat d’anys se celebrava pels voltants de Barcelona i que ara ja sembla arrelada definitivament a l’espai del Fòrum.

Mai he entès ni les raons de la seva existència, ni aquest patètic mimetisme d’una realitat llunyana, i molt menys he entès les subvencions milionàries que se li atorguen i el gara gara que li fan els diversos partits del nostre país.

Enguany no volia ser menys ja que ahir vaig veure en el Facebook un apunt del nostre més ínclit regidor , en Carlos Fernández, que deia : “ En la caseta de la Divina Pastora en la feria de Abril. Por fin Mataró está presente en la Feria !!! “. Estava escrit així , en castellà i amb la triple admiració. Amb aquestes dues ratlles vaig palpar perfectament l’emoció que embargava al nostre regidor al que tan sols li mancava afegir allò de “Ho hem aconseguit. Per fi Mataró està en el mapa” ( pensament també en castellà i amb tres signes d’admiració).

Volia dons escriure de nou una reflexió al voltant de país, immigració, integració, etc... però no ha fet falta trencar-me el cap. Avui la sempre impagable contra de “La Vanguardia” entrevistava a l’andalús Luís Cabrera al voltant del sempre complex tema de conjugar Catalunya i l’esperit d’unes arrels andaluses . És una entrevista tan magnífica que no m’estic de reproduir-la i que cadascú reflexioni en el que li pertoca.

Lluís Cabrera, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos
LA CONTRA
Fabricar inmigrantes

Hablamos a ratos en catalán y a ratos en castellano, híbrido desenfado molesto para puristas y miedosos. Harto de que la mirada de estos "fabrique la figura del inmigrante y la congele" (para sacarle jugo político), Cabrera fundó en el 2005 la asociación Altres Andalusos, que denuncia a quienes juegan a "novena provincia andaluza" (Feria de Abril en Catalunya incluida), ¡ficción que nuestros políticos respaldan! Cabrera abomina de este secesionismo del nosotros y ellos en su libro Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic), y alienta la barrecha y condena los bisturíes sociales. Modelo: los Estopa, con su rumba - invento catalán-en castellano - lengua de tantos catalanes-:¡eso es Catalunya!




"La Feria de Abril del Fòrum es la vitrina de un chantaje"

Tengo 56 años. Nací en Arbuniel (Jaén) y vivo en Barcelona desde los 10 años. Soy aprendiz de cómico. Fundé Taller de Músics hace 30 años. Estoy casado y tengo dos hijos, Lluís (19) y Miquel (14). Soy libertario. Soy apóstata. Catalunya es mezcla: ¡es impura, felizmente!

¿Cuándo y por qué llega usted a Catalunya?
En 1964: mi padre, jornalero, no encontraba trabajo en el pueblo. Y nos vinimos.

¿Dónde se instalaron?
Nou Barris. Ymi padre trabajaba en la metalúrgica del señor Gonzalvo, burgués que a veces le pasaba entradas para tribuna del Barça. Yo, con 12 años, iba con mi padre, le miraba y pensaba: "¡Somos algo!"

¿Eran algo?
En Andalucía mi padre era "Manolillo el de la noguera", insignificante siervo de señoritos feudales vencedores de guerra..., y aquí era empleado de un burgués ¡que le llamaba "senyor Manuel"! ¡E íbamos al Barça!

¿Qué quería ser usted de mayor?
Quise estudiar, pero no había dinero: a los 13 años, trabajaba... y andaba en luchas.

¿Qué luchas?
Contra la planta asfáltica de la Trinidad, en demanda de un Ateneo Popular, de servicios, cultura... Con 17 años pasé tres días en comisaría por llevar palos y cadenas a una manifestación contra la policía franquista.

¿Era muy rojo?
Todos los que entonces luchábamos en la calle contra Franco queríamos derrocar la dictadura y el capitalismo. Luego supe que muchos antifranquistas - de izquierdas o derechas-tenían también espíritu represor.

¿Cómo aprendió eso?
Viendo mundo: rodé por toda Europa con unos amigos como músicos callejeros. Yo cantaba rumbas, tangos, todo aflamencado.

Y a la vuelta, ¿qué?
Impulsé en Barcelona la peña flamenca Enrique Morente. Pero me aparté en los 80.

¿Qué pasó?
Vi que algunos querían usarlas políticamente para dividirnos a los catalanes (vinieron del Partido Andalucista pidiendo votos en función del origen), y eso no me gustó.

¿Qué es ser catalán, para usted?
Un día vinimos de Andalucía, pero en Catalunya enterramos a nuestros muertos, educamos a nuestros hijos y nietos, luchamos por el autogobierno, progreso y bienestar de esta sociedad: ¡somos catalanes, Catalunya es nuestra nación! Mezclada, impura.

¿Sin fracturas?
Miles de matrimonios mixtos imposibilitan una fractura interna catalana, y a la vez nos hermanan a los catalanes con tantos pueblos de España. Pero veo un cáncer...

¿Un cáncer?
La Fecac (Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) y su vitrina, la deplorable Feria de Abril en el Fòrum.

¿Qué tiene eso de tumoral?
Reduce lo andaluz al topicazo - lucecitas, sevillanas (que sólo representan a Sevilla), faralaes...-:¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!

¿Lo fomentan?
¡Dan 800.000 euros de subvención a la Feria! "Un euro por andaluz llegado a Catalunya", argumenta García Prieto, su líder. ¡Quiero mi euro: me niego a ser su andaluz! ¡En esa farsa plantan caseta Unió, Convergència, PP, PSC y PSUC-Viu! Y el Ayuntamiento de Barcelona ¡cede gratis el Fòrum!

¿Por qué tanta entrega?
Nuestros partidos descreen de la cohesión social catalana: ¡temen que alguien agite a los altres catalans y divida a la sociedad!




¿Miedo infundado?
Sí, porque Catalunya es mestiza, híbrida, felizmente impura. Pero el chantaje de la Fecac funciona: atrae dinero público y cámaras de TV3, en un reflejo paternalista: "Echémosles algo a estos andaluces, que estén contentos con sus cosas, que vean que hacemos unas palmas con ellos". ¡Patética actitud... que sí descohesiona y secesiona!

Se solivianta usted.
¿Yo luché para que hoy una porción de Catalunya necesite tener una fiesta aparte?

¿Qué les diría a los que acuden a la Feria de Abril del Fòrum?
Van de marcha y acaban con bakalao y merengue pregrabado: ¡la Feria es un after!¡Ni cultura andaluza ni nada! Acuden a esa farsa una décima parte de los que se nos dice.

¿A quién beneficia esta farsa?
A quienes juegan a subrayar distingos y recalcar diferencias: los puristas de una Catalunya pura preexistente (¿existió alguna vez?, ¿cuándo?) y los palmeros de la Fecac - lo nuestro-,que así se retroalimentan.

¿Y a qué juega usted?
A las concomitancias y convergencias.

Señáleme algunas.
Catalunya y Andalucía son hermanas de Mediterráneo. Y todo fue AlÁndalus.Y los gitanos entraron en la península Ibérica por Catalunya: catalanes ¡desde hace 400 años! En Andalucía cristalizaron el flamenco, como aquí el garrotín, la rumba... Y Carmen Amaya, bailaora nacida en el Somorrostro, llevó el nombre de Catalunya por el mundo: una catalana tan universal ¿por qué nunca ha sido homenajeada por la Generalitat?

¿Amputamos una parte de nosotros?
Sí. Catalunya no es sólo lengua (ni una sola lengua), y los catalanes tenemos muchas riquezas por aprovechar. Una es el catalán - ¡defendámoslo siempre!-y otra es el castellano, que algunos bárbaros querrían amputarnos como cuerpo extraño, enemigo...

¿Gran error del catalanismo político?
¡Sí! Si un día el catalanismo político dejara de hablar de "lengua propia" de Catalunya para decir que el catalán es su lengua histórica y el castellano su lengua adoptada, ¡tendría la complicidad de todos los catalanes!


Una conversa per reflexionar i molt. I fer-ho amb una pregunta de la que m’agradria resposta. L’Ajuntament ha subvencionat la participació de l’entitat de la Divina Pastora en aquesta feria de Abril. I si ho ha fet , amb quina quantitat i per quina raó?.
En ares de la transparència informativa , espero resposta.

PS.- En l’anterior post i en relació al tema dels locals de La Llantia destinats a diverses entitats , he de lamentar una errada involuntària d’ubicació, ja que parlava del pavelló del carrer Euskadi i es tracta de la Pista poliesportiva al damunt del parking.

dissabte, d’abril 24, 2010

PÈTALS DE ROSA ,
DE SANT JORDI , COM NO.



Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.


Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.


Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.


Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.

dimecres, d’abril 21, 2010

L’AJUNTAMENT DE MATARÓ I EL DRET


La temàtica judicial ocupa de fa ja potser massa temps les més importants planes informatives . Amb els punts forts de l’Estatut i el cas Garzón , amb l’amanida del cas Gúrtel i tota la rècula de corrupció política al darrera, el guirigall del cas Palau i l’operació Pretòria i … , tot sembla com si d’un màster global de temes judicials és fes públic per posar a l’abast dels ciutadans l’especial món que envolta tota la temàtica judicial i el Dret en general.

L’Ajuntament de Mataró, que ja fa molt temps intenta que la ciutat aparegui en el “mapa” del país , en un concepte constantment repetit per part dels membres del Govern, siguin del partit que siguin, sembla que veient la importància que està assolint aquest apartat judicial en el mitjans d’informació, hagi decidit que és un camp que cal treballar i esmerar-s’hi , vist el bon rendiment publicitari que se li pot treure , i a més , ves a saber si es tracta d’algun cas d’aquells que diuen creen jurisprudència , i entrem en la història dels casos dignes d’estudi.


De moment dos temes han entrat amb força en aquest camp. El cas de Can Fàbregas , que mira que és estúpid i absurd i que hom preveu que acabarà com “agua de borrajas” o com “foc d’encenalls” , com vostès prefereixin. Però planes de diaris , espais d’audiovisuals i hores de ple , n’està donant a dojo i encara no ha acabat la collita.

Alta tema és el dels mega prostíbuls, amb més ressò mediàtic encara i que a més pot generar un seguit d’estratègies administratives que poden donar molt de sí , per als estudiosos dels sempre complexos processos administratius.

Un bon àpat en el que els serveis jurídics de l’Ajuntament intenten posar cullerada amb eficàcia i cercant punts novedosos , ja que els temes son per lluir. Un àpat al que cal afegir dos plats més , cuinats en aquest cas pel sempre “eficaç” IMAC.

Un d’aquests plats és el cas de Can Xalant. Ja saben vostès , dons ho hem dit i repetit moltes vegades , que la concessió administrativa del centre va acabar el passat 31 de desembre i a hores d’ara , - quatre mesos més tard -, encara és el moment en que s’albiri el nou concurs, el que vol dir que tot fent el tonto hi haurà un any de propina per la gent que regeix el centre. Un truc , a bon segur legal, però ben llunyà a tota ètica d’equitat. Allò que és diu, lleig però que molt lleig.


Dons bé, avui mateix , l’IMAC ha encetat un altra embolic d’aquells per sucar-hi pa, al voltant del concurs per ocupar la plaça de tècnic d’Arts Visuals.


Dintre de ben poc , - exactament el 8 de Maig -, s’acomplirà un any en que l’IMAC va contractar per decisió digital, - és a dir a dit i per que jo vull -, a la Gemma Tro per ocupar el lloc de tècnica d’Arts Visuals que havia deixat vacant Gisel Noè en ascendir en l’escalafó. El contracte era fins el 7 d’Octubre. Posteriorment va ser renovat fins el 7 de desembre i en arribar aquesta data va ser de nou renovat , ara “fins a la cobertura de la plaça” segons el Concurs de la mateixa que es va convocar el passat Agost.

Els seguidors d’aquest blog han tingut oportuna noticia del lentíssim esdevenir de l’esmentat concurs que justament avui ha arribat al seu final. Avui s’ha fet pública l’acte del tribunal que ha valorat els resultats de les proves celebrades el passat dia set i el resultat ha estat que dels nou aspirants finalistes , quatre no es van presentar i els cinc restants no van superar la prova , amb el que el concurs s’ha declarat desert.

I ara què?. Segons el contracte de Gemma Tro , ells disposa de la plaça fins a la “cobertura de la mateixa” , però sí és cert el que m’han informat i és que Gemma Tro estava entre les aspirants a la plaça ( el que seria del més normal i lògic) , en no haver superat la prova voldria dir que no estava capacitada pel lloc que ocupa i aquesta mateixa lògica l’ hauria de fer-la plegar.

Ètica o legalitat, diuen uns. Capacitat diuen altres i algun més malpensat parla de puntuacions baixes per poder així declarar deserta la plaça i fer com si no res i a esperar a un nou concurs i a veiam si hi ha sort i guanya “qui” ha de guanyar.

Com veieu un embolic que dona més suc encara al “divertit” camp judicial de la nostra ciutat, aquell que de seguir així a bon segur que aconseguirà fer-nos ocupar un lloc en el “mapa” del món.

dimarts, d’abril 20, 2010

JOSEP NOVELLAS. EL SOMNI I LA RAÓ

Sempre és difícil, quan no impossible, intentar definir amb poques paraules el concepte creatiu d’un artista. Si exercitem aquest anàlisi en el cas de Josep (Pepe) Novellas i aprofundim en l’arrel de la seva capacitat, potser podem esbrinar dos idearis que reflecteixen de manera ben adient quins han estat els eixos estructurals que semblen haver-li servit de metrònom, per bastir i per vestir, amb tota potència, la seva creació. Aquests podrien ser elements tan essencials com ho son el somni i la raó.

Uns conceptes que quan van col•ligats amb l’arrel de l’Art ens porten inexorablement a Goya i el seu “Capricho” de títol “El sueño de la razón produce monstruos”. Una peça de complexa lectura , en la qual i en el manuscrit de l’estampa que està exposada en el Museu del Prado diu: La fantasia abandonada de la raó produeix monstres impossibles . Unida amb ella és mare de les arts i origen de les meravelles”. Una idea que encara amplia Goya en el manuscrit de l’estampa guardada a la Biblioteca Nacional quan escriu com a portada de la mateixa : “Quan els homes no escolten el crit de la raó, tot es torna visions”.

Unes reflexions aquestes, que Josep Novellas sembla oferir-nos, tot compartint-les , en una trajectòria en la que ens presenta constant lectura del seu pensament il•lustrat , destacant el poder de la raó per damunt de la foscor de la ignorància, en la permanent lliçó simbòlica que fa avinent en totes i cadascuna de les seves obres, apuntant als conflictes permanents del esser humà , assolint així un valor universal de pensament i art.

Per aconseguir-ho Josep Novellas és fidel al llarg de tota la seva trajectòria creativa a una línea de pensament constant , que li serveix com a permanent nexe d’unió de les seves diverses, variacions, evolucions o canvis. Unes circumstàncies aquestes, més aparents que reals , més en l’exterior de la seva pintura que no pas en la seva essència més íntima i personal, aquella en la que rau la veritat més real, certa i alhora amagada, de tot creador.

Un discurs estructurat en el fonament de dos pilars bàsics mai abandonats. Per un costat el del realisme i la figuració , en aquest sentit d’emprar elements que siguin reconeixibles encara que en les seves mans puguin agafar nova personalitat o volada. Per l’altra , el protagonisme permanent de l’home , convertint tota la seva obra en una experiència humanística de primera magnitud, en aquest sentit filosòfic de col•locar al ser humà en el centre del seu interès comunicatiu.

Uns conceptes que començaven a despuntar ja en les seves primeres exposicions i que s’estructuren amb fermesa a l’entorn de l’anomenada “Escola de Mataró” , amb en Ricard Jordà, en Perecoll i en Pal de protagonistes, sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i l’Eduard Alcoy. Novellas es troba a gust en aquest concepte que vorejant el realisme màgic, s’endinsa en l’humanisme fantàstic, tot mantenint en el surrealisme el substrat estructural que li dona suport. Un concepte teòric , molt eteri si és vol, però que el creador va saber evolucionar de manera permanent en el decurs de la seva trajectòria , essent bastida de tot el seu fer.

Una trajectòria en la que cal remarcar de nou el paper fonamental de l’home en tots i cadascun dels seus treballs. Un home amb presència real o latent , tant se val, però un home que gestiona el concepte i direcciona la lectura, amb l’oportuna reflexió per a cada moment i circumstància.
Una lectura en la que emocions , sensacions i passions , marquen motius que son revelats amb profunditat, de manera dolça o contundent , sense obviar mai la carga crítica quan s’escau.

Amanit tot aquest personal concepte amb el deix d’una ironia permanent, refermada a vegades incidint pels verals d’un àcid cinisme, que li serveix per afiblar , copejant amb tota força en el més íntim , en la denuncia permanent de tot allò que ataca , trenca o limita , aquells conceptes que per a ell son bàsics i inalterables, com son els de justícia i llibertat.


Un sentit social de la pintura aquest , que no l’impedeix apropar-se també a altres aspectes de l’home potser no tan transcendents , però si igualment valorables. Així per exemple s’enfronta sense escarafalls i aprofundint al màxim a la temàtica del retrat , amb un aprofitament impecable fonamentat en el domini absolut del dibuix i la figura, per aconseguir descobrir la personalitat més interior del subjecte retratat. Un concepte assolit igualment quan tot jugant, aposta per la caricatura com a eina descriptiva, en la saviesa d’aquell que com pocs sap separar el gra de la palla, l’aparença de la realitat.

Ens trobem també amb l’apunt encertat que ens acosta al carrer , a mons més propers i d’altres molt més desconeguts i llunyans. Tot per no fer llistat de la seva anàlisi a d’altres plaers , en una mirada tan hedonista com els mateixos sentits que vol reflectir i sense defugir per res de les reflexions a les grans passions de l’home , amb l’amor i el sexe com puntes de llança. Un retrat en resum , del viure i del conviure.

Una mirada aquesta que com a pocs li serveix per copsar la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res, deixa circulant una reflexió tant o més profunda que la que puguem trobar en qualsevol de les seves mirades socials més incisives , quan no aspres.

De tot això , i a bon segur més , ens parla avui l’artista en aquesta exposició conformada per el grup d’obres de la seva darrera sèrie titulada per ell mateix en el cúmul de la seva ironia, o potser caldria dir cinisme , com “La belle E.P.O.C. “ , amb el joc de paraules entre el nom castellà de la malaltia que el portà a la mort ( E.P.O.C. = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica ) i el sentit de la vida dels també anomenats “feliços 20”. Unes sèrie que ve acompanyada d’un seguit d’obres de la seva darrera època , - de fet alguna està inacabada en el sentit estricte - , que ens permet copsar de manera sintètica però molt ben explicitada , la riquesa del llenguatge filosòfic , conceptual, plàstic i estilístic de l’artista.


Unes notes , aquestes de “La Belle E.P.O.C. “, que han de lluitar contra el fet afavoridor de les peces de mida important que sempre semblen marcar fites, mentre existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , aquest element que en canvi és constant en el seu treball, essent eix fonamental en els seus inicis i alhora mantingut de manera inalterable en tota la seva trajectòria.

Ara a “La Belle E.P.O.C.” , Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora sense defugir d’aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra . Així ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envoltaren i que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals, en aquest mix de realitat i ficció, d’il•lusió i de coneixement , amb l’esperança estampada en elles, però amb un deix latent del pessimisme de la realitat. Obres en les que manté el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava.

Son unes peces que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat de l’artista , amb l’home ,- i per tant amb ell mateix- , com leitmotiv de personals lectures traspassades a la realitat d’una creació artística.


I com acompanyants res millor que el corol•lari que l’envolta. Un tríptic que com sempre en el cas de Novellas , és pedra capitular del moment , i que és una baula més de la cadena de tríptics amb la que es podria resumir la seva trajectòria. Un conjunt iniciat amb el del “Jardí de les Delícies” , al que seguiran els de “El buscador de tòfones” , “ del desamor” , “ de la vida” , “ del circ” , “l’Uluru” .

Un tríptic esdevingut personal i màgic , en el que com si d’una premonició es tractés, l’obra queda protagonitzada pel propi creador que ens ofereix una mirada reflexiva i interioritzada que ens porta en certa manera al seu concepte personal del més enllà.

Arrodonint el conjunt de la mostra, també caldrà gaudir d’ un grapat d’obres que ens permet apropar-nos a diferents cares de la polièdrica mirada del creador i fer-ho amb l’accent en la seva iconografia personal, en els detalls , en les picades d’ullet ,en la profunditat de la crítica a voltes amagada en el concepte fèrtil que sap establir en els seus personatges.

Unes peces que alhora ens permeten arrodonir l’admiració envers la seva capacitat tècnica recolzada en un dibuix perfecte i perfeccionista, establert en un entramat compositiu en el que gruixos , textures i materials incideixen en la recerca del perfecte equilibri que ha de servir per magnificar intencions , i en el que la riquesa cromàtica de la seva paleta , serà capaç de marcar alegries, dolors o esperances , quan no esclatarà exuberant per incidir en l’altra cara de l’home, la de l’hedonisme i el plaer.


Una exposició, aquesta que podem gaudir en el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que ens permet sentir viva la realitat de l’artista tot oferint-nos les suficients espurnes del perfum més preuat de la seva creació, com per entendre perfectament l’ideari que el motivà en el decurs de la seva ampla , variada i exitosa trajectòria.

Ara i aquí, amb l’home com a eix i concepte central, entre el somni i la raó, la potència i qualitat de l’obra de Josep Novellas ens demostra la certesa de la perdurabilitat de la vida dels artistes mitjançant les seves creacions. Ens deixa clar , per si no ho sabíem, que la permanència de l’art impossibilita l’oblit.

Inclòs quan l’enyor ho domina tot.

Pere Pascual
Crític d’Art
Mataró, març de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l'exposició de Josep Novellas que s'inaugura aquest dijous a les 19.30 hores a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Les fotografies no pertanyen a les obres de l'exposició)

dilluns, d’abril 19, 2010

PEPE NOVELLAS


Que en Pepe Novellas està ben a prop de tots aquells que el varem estimar com a persona i el varem gaudir com artista , no és ni dir res de nou, ni tampoc dir una bajanada.
Ja sabem que els artistes sortosament no moren mai ja que perduren amb les seves obres , potser per això a partir d’aquest dijous és un bon moment per retrobar-nos amb l’artista i amb l’amic, gràcies a l’exposició que ens ofereix el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, amb invitació que presideix el post.

Aquesta mostra , que he tingut el gran honor de prologar amb l’escrit en el catàleg ( que aplega fotografiades totes les obres presents a l'exposició ) i que tindré igual honor en presentar , aplega tota la sèrie dels seus treballs darrers realitzats en la seva hospitalització a Bellvitge , que porten per nom “La Belle E.P.O.C.” que van acompanyats d’un seguit de peces de la seva col•lecció particular que en algún cas no han etat mai exposades.

És cert que en conjunt , l’obra és ben coneguda ja que va ser exposada a la sal del Col•legi d’Aparelladors a Mataró, però us puc ben assegurar que ara en la repetició de la seva mirada , la lectura s’amplia i agafa nous sentits i sensacions. Copejats com estàvem tots per la immediatesa de la seva mort , existia una mirada massa estructurada en el record i en les vivencies d’aquells moments. Ara , despullada per la petita distància del temps , la mirada als seus treballs ens porta més per camins creatius , artístics i plàstics i ens permet gaudir amb més intensitat de la gran qualitat d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

Per això vagi des d’aquí la meva convidada. Aquest dijous 22 , vigilia de Sant Jordi , a dos quarts de vuit del vespre i a Can Caralt , seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres tenim una cita ineludible amb l’art , mitjançant l’obra d’aquell a qui tant enyorem, el bon amic Pepe Novellas.
En espera de la tan desitjada , justa i necessària antològica , bé es retrobar-se amb les delícies de la seva gran capacitat artística.

GARZÓN



Crec que no caldria ni dir el que penso al voltant de tota a questa història al voltant del jutge Garzón, ja que és difícil no estar al seu costat en aquesta la seva tesitura.

Com tants d’altres no és que sigui allò que en diríem un fan seu. Moltes vegades la seva postura protagonista i arrogant m’ha molestat, i també soc dels que penso que després de la seva fallida estada en el món de la política de la que va sortir per cames al no aconseguir el nivell que suposo pretenia ( Ministre de Justícia , potser ? ) va existir per part seva un cert punt venjatiu en un seguit d’actuacions, però sigui com sigui és tan aberrant la persecució que està patint i que de retruc afecta al sentit de la justícia de l’estat que és obligat recolzar tot acte de protesta davant aquests fets que son exemple d’una involució que no vull de cap manera ni per a mi, ni per als meus , ni per al meu país.

S’han dit ja tantes coses que és difícil dir quelcom més , potser per això m’acosto al meu politòleg de capçalera , en Josep Ramoneda , que ahir publicava un excel•lent escrit , - com tots els seus -, al voltant del tema i amb el títol de “El derecho a ser llorados”. Un article del que destaco els següenst pàrrafs.

“Convertir a los verdugos en víctimas nunca puede ser un acto de justicia. Por esto resulta irritante el procesamiento de Garzón por su intento de reconocer y dar reparación a las víctimas del franquismo. Están convirtiendo el pacto de amnistía en un principio de ocultación del pasado, de negación del reconocimiento a las víctimas y de blanqueo del franquismo. El espíritu de la transición era avanzar hacia adelante desde la exigencia moral de no volver nunca a un enfrentamiento como la Guerra Civil. Para ello, se pactó una amnistía que protegiera a todos los potenciales protagonistas del cambio, los que venían del franquismo y los que venían de la resistencia. Pero esta amnistía no significaba una absolución del pasado.

Era, simplemente, aplazar el duelo para realizarlo cuando la democracia hubiese alcanzado ya su madurez y su equilibrio. Con paciencia, se dejaron pasar los años, pero el tiempo de silencio no podía ser indefinido. Algo falla en la democracia española si, a estas alturas, todavía los verdugos pasan por delante de las víctimas.

Resulta difícil de entender la extraña alianza que se ha trenzado entre la ultraderecha, la derecha y un núcleo muy concreto de la izquierda judicial. Y es inquietante el papel de un Gobierno (con algún portador del virus antiGarzón incrustado) que, amparándose en la no intromisión entre poderes, deja hacer, olvidando que no estamos ante un problema judicial sino político y que será el Gobierno el que tendrá que lidiar con las consecuencias internas y con el descrédito internacional que provocaría una sentencia condenatoria. La prensa extranjera no puede entender que España sea incapaz de encarar la revisión de la dictadura que han hecho ya otros países, como Chile y Argentina. Lo decía The New York Times: "España necesita una explicación honesta de su pasado, no perseguir a aquellos que tienen el valor de exigirla".


Si el primer principio de la Justicia, como dice Amartya Sen, es actuar contra la injusticia flagrante, en este caso hay una clara inversión de los valores: una presunta injusticia -querer enjuiciar a los verdugos con una interpretación de la ley que algunos jueces consideran inapropiada- se utiliza para tapar una flagrante injusticia -la negación del reconocimiento a las víctimas del franquismo-.


Y la equidad dice que la injusticia flagrante no se está cometiendo con los verdugos -que salieron de rositas de esta historia- sino con las víctimas. La justicia no puede decidir que hay víctimas que no tienen derecho a ser lloradas, para decirlo con la expresión de Judit Butler.
La imagen liberal de España va a retroceder varios escalones en el mundo, porque es difícil entender que a estas alturas el franquismo aún tenga protección y los que lo denuncian aún tengan que pagar por ello. Creo que la prensa internacional lleva razón: la democracia española sigue cojeando porque una parte de este país todavía no puede admitir la realidad del franquismo.”


Francament , i valgui la ironia , definitori.

dijous, d’abril 15, 2010

D’EXPOSICIONS

En aquests propers dies en els que esperem que el temps millori per deixar instaurada definitivament la primavera i que per tant ens convidin a la passejada, vagi el meu consell de visitar dues exposicions que ben bé podrien passar desapercebudes i que paguen molt la pena. Son aquestes la de: ” República!. Cartells i Cartellistes ( 1931 – 1939 )” que s’exposa al Centre de Formació Tres Roques i la de Pere Fradera que es presenta en aquests dies de Sant Jordi a la llibreria Robafaves.




La primera d’elles vaig tenir ocasió de visitar-la quan es va presentar a Barcelona com un acte dintre de la commemoració del 75 aniversari de la República. Convertida en itinerant , arriba ara a Mataró per oferir-nos aquesta doble mirada històrica i artística d’un temps cabdal en la història del nostre país.

Per motivar la vostra atenció, ja que repeteixo, encara que no sé exactament quines son les obres que s’exposen a la nostra ciutat , sigui el boci que sigui , la mostra és interessantíssima , adjunto el resum oficial que ofereix el Museu d’Història de Catalunya , promotor d’aquesta exposició.

El cartellisme polític va ser un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i la ràdio. Va ser una arma ideològica de primera línia, tant per a les dretes com per a les esquerres. Els cartells, editats per tota mena d’institucions, entitats i partits polítics, portaven diàriament i de manera efectiva el seu missatge a milers de ciutadans. Avui són un testimoni excepcional de la intensa activitat política i social, així com dels nous corrents artístics, d’una dècada decisiva en la història del segle XX.

A través dels cartells, l’exposició proposa un recorregut visual per la història del país durant la Segona República i la guerra civil. L’exposició està integrada per dos grans àmbits. El primer està dedicat a 'La República en pau', i parla de la proclamació del nou règim, els estatuts de Núria i del País Basc, les eleccions al Parlament de Catalunya i les institucions d’autogovern, el teixit cultural i associatiu, la premsa, les eleccions a Corts de novembre de 1933, els fets d’octubre de 1934 i les eleccions de febrer de 1936.


El segon àmbit, 'Guerra i revolució', mostra des de la sublevació militar de juliol de 1936 fins a l’ocupació franquista de Barcelona el 1939. Entremig s’escolen prop de tres anys de guerra i revolució que van afavorir una abundant propaganda i contrapropaganda que molt sovint tenia en els cartells un dels principals suports físics. El Sindicat de Dibuixants Professionals, la defensa de Madrid, la premsa, l’Exèrcit Popular, la lluita contra el feixisme, les consignes mobilitzadores, les Joventuts d’Esquerra, la vida cultural al front i a la rereguarda i l’ocupació de Catalunya són, entre d’altres, alguns dels motius que van donar lloc a cartells de gran atractiu visual que han esdevingut icones de tota una època.




L’altre exposició que cal recomanar és la que Pere Fradera presentarà en aquests dies a la llibreria Robafaves com a complement a la seva acció artística d’haver creat el punt de llibre que ofereix la llibreria , seguint anteriors experiències amb els noms de Martí Anson i Ivan Jordà com a protagonistes.

Pere Fradera és un excel•lent pintor , encara que el seu reconeixement públic està més en la cara del seu paper com a dissenyador. Això fa que encara que ha dut a terme exposicions tan interessants com les realitzades al Museu Monjo, al del Càntir ( fotografia) o a Can Palauet, i que una obra seva va ser escollida per l’Alcaldia com a felicitació nadalenca , el seu treball és massa desconegut dels bons afeccionats i dels ciutadans en general.

Potser per això , encara més intensament vull recomanar aqueta mostra especial de la que no vull fer judicis previs ja que encara no he vist el que presentarà , però sabedor del seu fer estic del tot convençut que visitar els seus treballs és una aposta a cegues amb seguretat total.

Una exposició a la que es donarà obertura aquest dissabte a les set de la tarda, en iniciar-se els actes que organitza la llibreria a l’entorn de Sant Jordi. Una inauguració amb la píndola de la sorpresa del seu personal punt de llibre i que un estarà ben joiós de ser-ne el presentador.


Dos exposicions que podrien passar desapercebudes per la seva manca de publicitat. En el cas de Pere Fradera no serà així ja que el lligam Sant Jordi / llibre / Robafaves fa que hom , en un moment o altra ens passarem per la llibreria del Carrer Nou , però que en el cas dels cartells republicans podria quedar absolutament en l’oblit.

No fa molt que expressava la meva opinió al voltant de la poca encertada publicitació dels actes de Tres Roques. Aquesta exposició n’és un exemple ben clar. Cartell molt poc encertat , gens atractiu, molta lletra però poca definició. Però el que es pitjor que no he trobat cap referència a l’exposició, - que es va inaugurar el passat dilluns -, en cap dels medis informatius digitals de la ciutat ( Tot Mataró, Mataró Ràdio , Capgròs ) convertint –la així en inexistent.

Crec que en general, i en aquest cas de manera més intensa encara , caldria fer un esforç comunicatiu per fer que exposicions com aquesta quedin en l’oblit i la inexistència, per una gens adequada difusió de la seva importància. Tres Roques encara és desconeguda d’una gran majoria el que fa que no existeixi la rutina de la visita.

Sigui com sigui , aquí queda el consell: Cartells de la República i Pere Fradera , dues exposicions peculiars que un no s’ha de perdre.

dimarts, d’abril 13, 2010

DE POLÍTICA GENERAL I LOCAL

Ahir, com milers de catalans vaig escoltar durant una estona l’Artur Mas. Era el peatge obligat tot esperant Crakovia. Per cert , vist que Montilla, Zapatero i Mas han anat abans de Crakovia , bé faran els seus analistes de fer les correccions d’audiència degudes , en virtut del partit que tocava comentar.

Si Montilla és tan ensopit que et fa badallar i té tan poca trempera que et porta a la conclusió que al seu darrera no arribaràs a enlloc, l’Artur Mas va tant de prepotent i de perdona vides que et crea un clima de desconfiança tal que penses que a una persona com ell és impossible atorgar-li confiança ja que té tota la pinta de que et foterà.
Montilla - Mas, quina baralla de més poc nivell per a Catalunya. Un nivell que no ens mereixen , ni de bon tros, ni l país ni els seus ciutadans. Sols fer una petita baixada de nivell i pensar en un enfrontament Castells – Duran Lleida i la cosa canvia ( cap a bé ) de totes maneres.

Un nivell però que sembla ser el que ens pertoca en justícia als nostres pecats. Ho explica molt be avui mateix en Josep Ramoneda en el seu article a “El país” , de títol “La medida de la ambición” i amb encapçalat separat tot dient “”CiU va com anell al dit a les classes mitja i alta catalanes. Garantitza l’autocomplaença sense risc”. D’aquest article destaquem:

Es la distancia entre la autocomplacencia y la ambición, la persecución de objetivos ambiciosos o la obsesión por el adversario que conduce a la automutilación en nombre del sentido común y de la prudencia.

Peregrina idea de la prudencia. La prudencia, virtud política por excelencia, no es en absoluto una idea conservadora. La prudencia como virtud no consiste en frenar, sino en optimizar. No se trata de eludir riesgos, sino de encontrar el camino justo entre la propia potencia y los objetivos que alcanzar para poder avanzar. El líder prudente no es aquel que abandona la lucha a la primera dificultad, es el que sabe tomarle el pulso a la situación y maximizar las posibilidades de los suyos.


Garantiza la autocomplacencia sin riesgo. "Som els millors". Y aquí nos quedamos. ¿Es la independencia objetivo estratégico de CiU? No está en la agenda. No se dan las condiciones objetivas, como se decía en marxismo vulgar. ¿Qué hacer si el Constitucional se carga el Estatuto? Primero, ruido, los gritos de ritual, después, una consulta sobre infraestructuras y otra sobre financiación autonómica. Pujol incluso se contenta con menos: "fer feina país endins". Otra cosa sólo puede inducir a frustración, dicen los dirigentes del nacionalismo conservador. Es compleja la economía de la frustración. Puede ser frustrante no alcanzar un objetivo definido en un exceso de ambición. Pero también es frustrante ni siquiera intentarlo.


La política, en buena parte, es economía política de la frustración. Y administrar las frustraciones de la ciudadanía es una de las artes del poder. Roturar el suelo: marcar los límites y poner un cartel: peligro, más allá de estas líneas está la frustración. La política como arte de encauzar al personal, sin riesgo para el estatu quo. La política es un difícil equilibrio entre capacidad e intereses. En este equilibrio el tiempo catalán que corresponde al momento presente es la ambición limitada del ejemplo del inicio. Y en esta tarea sólo la sociovergencia podría superar en eficacia a un gobierno de CiU, por algo es el sueño del dinero catalán
.

Mantener viva la llama de la creencia de que un día el destino de este país puede cambiar, pero garantizando, a base de que este día quede fuera de cualquier hipótesis de calendario, que nada esencial cambie. El principio es el mercado. Y el criterio de relación con España es principalmente este: cultivar el mercado. No en vano, Pujol aparte, los dos principales políticos de CiU, han sido Miquel Roca y Josep Antoni Duran Lleida. Apenas han tenido cargos políticos. Pero han ejercido y ejercen el cargo principal: conseguidores en Madrid. Para una burguesía con limitada ambición nacional es el papel más importante. Con él, CiU ha sabido hacerse fuerte. El PSC -otro ejemplo de falta de ambición- le ha regalado tan privilegiada posición al renunciar al grupo parlamentario propio. De nada ha servido al PSC tener ministros en Madrid. Con mucho menos poder formal, CiU se ha hecho imprescindible para la burguesía catalana en la relación con Madrid. Es la justa medida de la ambición de las élites catalanas.

Fets d’una campanya electoral que ha començat ja amb tota intensitat. Una campanya en positiu , segons Jaume Collboni, director de la mateixa, i del que molt bé parla l’Alícia Romero. Confiaré dons en la seva intel•ligència. Una campanya amb noves cares, però amb els de sempre dirigint-ho tot i principalment amb l’anul•lació total de la cara catalanista del PSC.

Una campanya iniciada amb una llarga parrafada de Montilla en tots els diaris,amb un sense fi d’obvietats que podria firmar qualsevol altra candidat. Això sí, hem quedat bocabadats quan es defineix com de centre esquerra i federalista. I jo, i tants , sense haver-ho notat mai.

Una campanya amb equip per a la realització del programa electoral amb la presència de Xavier Amor , el que ha provocat un orgasme col•lectiu en el grup de palmeros del PSOE local que el té com a ídol, referència i enxufador d’un dels seus membres més destacats ( per evitar confusions en desinformats , es tracta de Javier Naya).

Amor és del més destacat de l’espanyolisme de la comarca , fidel seguidor del que diríem “filosofia electoral del baix Llobregat” i instigador i punt de recolzament important del grup més espanyolista del PSOE local que intenta prendre postures per situar al seu cap ( l’ínclit Xesco Gomar ) com a contrapartida de Consol Prados en la lluita com a nº 2 del PSC en les properes eleccions , i per tant alcalde in pectore. Una maniobra més que bruta del que en caldrà parlar clarament ben aviat, per que hom sàpiga per on venen les navalles de la traïdoria en el convuls món del socialisme local.

Una campanya , la que va dur a la majoria a Xavier Amor, ben explicitada en la propera escola de formació de les JSC del Maresme d’aquest cap de setmana.
Una escola que com és habitual en el camp socialista, pren el nom d’algú a qui es pugui considerar exemple a seguir. Potser per això enguany han agafat el nom de Carlos Fernández. Sí, han llegit bé, Carlos Fernández. Un bon exemple sens dubte ja que és el de la demostració que sense cap mena de qualitat però amb un servilisme i una fidelitat a prova de foc, i exercint de palmero per arreu, es pot aconseguir un lloc de responsabilitat en una ciutat de més de cent mil habitants. I això no és producte de cap al•lucinació per elements poc naturals.
(Per cert m'ha arribat la notícia que no he pogut confirmar , que el nom de la propera escola de formació portarà el nom de Belén Esteban).

Un Carlos Fernández al que suposo , com a regidor de participació ciutadana , com un dels elements que han escollit les entitats que ocuparan els espais que s’han creat al voltant del nou pavelló del carrer Euskadi. Les entitats han estat: Asociación Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Ntra Sra del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz.

Deixo qualsevol reflexió per a cadascun dels lectors però de seguir així potser caldrà fer una demanda d’actuació municipal amb discriminació positiva envers la cultura catalana.

dilluns, d’abril 12, 2010

ART AL CARRER



Malgrat les importants cues que es formen davant de Museus i Institucions quan aquestes apleguen una exposició d’aquelles que podríem dir mass-media, és a dir d’aquelles d’obligada visita per estar al dia, el cert és que les galeries d’art i els Museus tenen en general uns nivells d’audiència ben misèrrims en el cas de les galeries , pobres en el cas dels Museus poc coneguts , i simplement acceptables en aquells de més anomenada. Potser per això la presència de l’art al carrer és element que cada vegada cal considerar més com esquer , no tan sols per acostar a l’artista al públic, ans també per esperonar-lo a progressar en la contemplació d’aquest art de manera quotidiana i continuada.

Un dels indrets que sembla haver arrelat ja com espai d’interacció artística és l’espai barceloní de la Rambla de Catalunya , d’ençà la Gran Via cap amunt.
En els darrers anys hem pogut gaudir de bones exposicions escultòriques amb noms tan anomenats com el polac Igor Mitoraj i els seus torsos gegantins , Rodin i les seves figures o Manolo Valdés i las seves menines. Ara aquest espai acull una magnífica exposició de fotografies de la camerunesa Angèle Etoundi Essamba , que amb l’atractiu títol de “Desvelos” ens apropa a la imatge de la dona africana des de una vessant propera i fugint de l’estereotip.


La seva fotografia és en certa manera un autoretrat acostant-se al contrast entre les vivències de la dona negra i el que podríem dir el món dels blancs.
Com ella diu , el cos de la dona es presenta fort i bonic: el cos portador i el cos donador. Els seus cossos nusos es pertanyen i no son per ser posseïts. Es tracta justament d’un treball que refusa explícitament les imatges de l’Àfrica examinada únicament de manera exòtica o miserable.
La finalitat d’Etoundi es aconseguir que canviïn les mirades, qüestionant els clixés sobre Àfrica, sobre els negres i especialment sobre la dona negra.”Nosaltres mateixos hem de fotografiar e nostre món , la nostra cultura, per tenir una historia vista a través dels nostres propis ulls. Una historia viscuda amb les nostres emocions”.


Una exposició que obliga a deturar-se i a cercar molt més enllà de la gran bellesa aparent de les fotografies. Una exposició a la que val la pena dedicar temps i passejada.


Un altra tipus d’art al carrer és el de les Fires d’Art , aquesta trobada casual en mig del carrer i en un espai que sembla no pertocar-li, entre l’espectador que es presenta sense predisposició però tampoc amb recança., i diversos artistes d’estils, formes i conceptes diferent , en l’intent de trobar d’entre ells un punt de connexió i lectura.

En aquest sentit , l’Associació d’Artistes d’ Argentona va celebrar aquest dissabte la seva primera Fira d’Art al carrer. Una fira modesta com pertoca a tota primera edició, però ben organitzada amb estris adequats i el que és més important amb un nivell qualitatiu prou atractiu , amb alguna que altra sorpresa amb obres de valuós interès. Una fira que es mantindrà amb una certa periodicitat i que pretén ser un punt de trobada entre els artistes de la comarca, fet difícil d’aconseguir però en el que estic convençut i posaran tot l’esforç. Per això i per que sempre es bo art al carrer , i més si és de qualitat , vagi des de aquí el nostre recolzament.


Altra tipus d’art al carrer , i diem art amb tots els interrogants possibles ja que n’hi ha de tot entre els que practiquen aquesta modalitat , és el tema del “graffiti”. Un tema del que s’ha dit, parlat i escrit molt, però poques vegades amb tant d’encert com ho feia fa uns dies aquest gran artista , - actualment maresmenc d’adopció dons resideix a Canet de Mar - , en Joan Pere Viladecans.
Son unes reflexions tan vàlides que be val la pena reproduïr-les.

El grafit , ¿art o incivisme ?

Des dels temps més antics, una cosa ignota ha impulsat l’ésser humà a transcriure la seva passió a la paret. La necessitat d’extrovertir les seves emocions va ser el motor fonamental de l’home primitiu, donant origen a allò que amb el temps anomenaríem cultura i, per tant, art. Del pintor d’Altamira a l’actual practicant del grafit, passant per El Josep estima la Carmeta gravat a l’escorça d’un arbre, les pintades polítiques reivindicatives –Llibertat, amnistia...– o els dibuixos obscens als urinaris públics, ben poc o gens ha canviat, almenys pel que fa a la seva essència i voluntat: es tracta del desig de donar a conèixer sensacions íntimes i d’una innegable voluntat de comunicació. De petits tots hem tingut devoció per les parets, un impuls instintiu que després perdem amb l’edat i les normes d’educació.

L’home d’Altamira esgarrapava la caverna, pintava amb terra i sang per domesticar la realitat adversa i fer-la més suportable. Representant activitats cinegètiques, la recol•lecció i animals salvatges complia amb una cosa semblant a un ritual d’exorcisme i, amb o sense consciència expressa, decorava el seu hàbitat. ¿L’humà que pintava a la cova era designat pel grup? ¿Es tractava d’un ésser dotat per a l’expressió plàstica? ¿Aquests cavernícoles treballaven en equip? No ho sabrem mai. ¿Podríem qualificar els nostres avantpassats de preartistes? Potser.

El mateix passa amb el grafiter actual. No li agrada ni el que veu ni el que sent i, a través del seu estrèpit visual, intenta convertir la ciutat en una galeria d’afanys i de reivindicació. Tenim precedents il•lustres d’intervenció urbana: Dalí va pintar els anys 60 un somni efímer al Parc Güell i Miró, amb l’escombra a la mà, el 69 va pintar les vidrieres del Col•legi d’Arquitectes que després ell mateix va esborrar. Des dels seus inicis, en la marginalitat dels guetos del River Bronx novaiorquès, la pràctica del grafit ha anat evolucionant estèticament i socialment. Els grups de joves vinculats al breakdance, a la cultura del hip-hop i a la música de MC5 tenien en les pintades l’expressió plàstica dels antisistema i, en Dondi, ja mort, la seva figura. Pintant els vagons dels trens que anaven a la ciutat i les parets del seu barri, reafirmaven el seu ego i la seva condició fronterera, establien relacions i complicitats, protestaven i es revalidaven col•lectivament o a escala individual. Era una manera, segurament l’única possible, de donar-se a conèixer i d’ascendir a un nivell social diferent.


Una altra cosa, encara que amb un origen semblant, és el tag, marc o firma d’algunes tribus urbanes que taquen, sense distinció i sistemàticament, el panorama de la gran ciutat. Aparadors, persianes, mobiliari urbà… no hi ha res que s’escapi a aquestes firmes desagradables. El tag envaeix tant la façana de la multinacional com el frontispici del modest botiguer, amb un insolent incivisme que genera molt poques simpaties. Aquestes rúbriques maníaques no tenen, a diferència de la majoria dels grafits, cap valor estètic, ni tan sols testimonial. És aquella cosa fàcil de l’aquí hem teniu. Trist, sens dubte.

Abans de l’ordenança barcelonina que regula la intervenció en la via pública, les institucions municipals van utilitzar les pintades com a projecció i imatge exterior de la modernitat de la ciutat. Llibres i convocatòries internacionals se succeïen. Barcelona, juntament amb Holanda i Berlín, va ser a finals dels anys 70 el centre del món del grafit. I la veritat és que a les parets barcelonines hi apareixien sorprenents creacions; aquí es donaven cita grafiters de tot el món. El mateix Banksy, juntament amb practicants catalans, va efectuar aquí un dels seus famosos salts, i per la seva intervenció es van pagar després milers d’euros.

Però els grafits han perdut el seu verí i han passat a ser objecte de culte, han entrat a les galeries, s’han mercantilitzat en marques de roba i disseny. Els grafiters han passat de subvertir els protocols de l’art contemporani, del qual abominaven, a formar part del mercat. Del salvatgisme i de certs graus de vandalisme, a la mansuetud del consum i les intervencions d’encàrrec o tutelades. I veient-ho amb una certa perspectiva, s’ha de reconèixer que no podia ser d’una altra manera. La societat actual tolera molt malament els exabruptes i les rebel•lies marginals i crea lleis per controlar-los, i, és clar, un grafiter amb permís municipal a la mà és un ocell sense ales. D’alguna manera, el grafiter s’ha professionalitzat, i fins i tot hi ha botigues especialitzades a proveir-lo de materials i de roba, i l’entorn n’ha homologat la pràctica com una manifestació artística més. I, conseqüentment, el grafit ha incidit en l’alta cultura i la plàstica actual. Un cop perdut el seu misteri i la seva llegenda inicials, Banksy s’ha convertit en un artista cotitzat i està als museus que ell abans assaltava amb els seus esprais, traçant-hi a les parets dibuixos d’un gran contingut conceptual i poètic, mai aliè a la denúncia social. Però la cultura del grafit ens deixa el seu llegat: si els museus i les galeries estan en mans de mercaders, val més mostrar les emocions a la paret, i sense intermediaris. Aproximadament, com a Altamira.

( El muntatge al voltant de la imatge de Viladecans és de Antonio Nodar , del que us recomano la visita al seu weeb www.antonionodar.com on podreu trobar una llarga d’artistes immortalitzats en aquest estil. Una mirada que paga molt la pena ).


BARÇA. CARA I CREU


Després de la gran alegria del passat dissabte amb aquest majestuós Barça passejant-se pel Bernabeu , aquesta tarda llegeixo una noticia que no m’ha agradat gens. Els jugadors del Barça han decidit no secundar la vaga dels futbolistes del proper cap de setmana, i la seva decisió ni tan sols ha estat anunciada per ells mateixos i ho ha estat per el director general del club Joan Oliver amb el raonament de que l’ impagament de fitxes no afecta al Barça.

Qualsevol afeccionat llegeix cada temporada el bon nombre de clubs que deixen en l’estacada als seus jugadors cada temporada. Sap que fora dels clubs d’élite els deutes son moneda de cada dia i que és de justícia que s’acompleixin uns compromisos professionals. És per aquests futbolistes de segona, segona B i tercera per els que la vaga és imprescindible, i crec que per part dels futbolistes de primera divisió , recolzar-los és signe de dignitat i salut professional.

Per això m’ha sorprès , i molt negativament , que abans que ningú, el Barça decidís fer-se esquirol. No m’acaba de quadrar portar Unicef a la samarreta i després passar del company amb precària situació econòmica per impagament dels clubs.

No sé el que haurà pensat en Xavi , sabedor que al seu poble Terrassa , els futbolistes han estat molt de temps tancats i que molts han hagut de marxar ja que no podien sobreviure sense cobrar. Potser aquesta vergonya ha fet que fos Oliver i no els capitans qui la fessin pública.

Una noticia que ha enfosquit , i molt, l’alegria d’aquest cap de setmana.

dissabte, d’abril 10, 2010

35 ANYS

Ahir , 9 d’Abril, es varen acomplir 35 anys de la meva primera exposició visitada sota una mirada crítica. Va ser la del gironi Lluís Roura i era a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana , allà a la planta baixa de la Pça de Sta Anna , on actualment hi ha una oficina bancària de la mateixa entitat.


Feia just quatre dies que havia acabat el servei militar i encara que abans del mateix un ja havia fet els seus “pinitos” en això de la crítica , substituint al pare quan per raons de feina o salut aquest no podia visitar algunes exposicions, sempre he considerat aquella crítica la meva primera crítica “oficial” encara que curiosament va aparèixer amb la signatura del pare ( PIC ) per raons de rutina d’impremta , mentre que la de PIC II no va aparèixer fins un parell de setmanes més tard , en la crítica d’una exposició de l’Eduard López a la Sala del Banc Mercantil de Manresa, que es trobava en el primer pis de l’espai qua ara ocupa la joieria Tous al carrer de Barcelona.

Per cert el "PIC II" va ser una decisió del director del “Diario de Mataró” ( Antonio Navarro) al que no li va agradar gens el PIC DOS amb el que un pretenia signar les seves crítiques. Ell va imposar l’ortodòxia de l’ordinal i amb ell vaig seguir fins a la mort del meu pare on vaig heretar el PIC , que sempre he usat al Diari de Mataró , mentre que en altres indrets ha estat el meu nom de Pere Pascual el que ha dominat , encara que el PIC em segueix per arreu i em sento del tot orgullós de que formi part de mi mateix.

35 anys en els que he pres part en la gran majoria d’experiències periodístiques que s’ha celebrat en la ciutat i que resumint en les mes importants m’he de quedar amb les de premsa escrita ( Diari de Mataró i capgròs ) , ràdio ( 10 anys a Ràdio Mataró formant part de l’equip inicial ) i televisió ( més de 20 anys a Televisió de Mataró, essent la primera cara masculina que aparegué en la programació).

35 anys curulls d’experiències , al peu del canó, lluitant sempre per l’art en general i molt especialment per l’art i per els artistes mataronins. 35 anys plens de moments meravellosos i d’altres no tan bons , però que ara en el record, aquests darrers es desfan davant la potència de l’apartat positiu.

35 anys en els que he participat en mil i una experiències , he fet un incomptable nombre de crítiques i entrevistes i he presentat més d’un parell de centenars d’exposicions , tant en el que pertoca a presentacions escrites per a catàlegs , com presentacions orals en els actes inaugurals. A més han estat presentacions per a tothom, del jove que comença a l’artista més consagrat , amb l’orgull afegit que he pogut presentar el treballs del bo i millor dels artistes de la ciutat , quasi sense excepció. I també en quasi tots els espais expositius que son i han estat a la Ciutat. Lògicament també amb excepcions ( actualment Can Palauet , Ca l’Arenas i espai f ) , però tots sabem, que no soc pas gens estimat per la cultura oficialista del Govern de la ciutat ( qui diu les veritats perdrà les amistats).

Però essencialment 35 anys en els que he fet un munt d’amics , i ho he fet mantenint un camí que he intentat fos afermat en la “meva” veritat , aquella de dir el que creia i pensava. I això, que ha estat difícil moltes vegades en un primer terme , amb el pas del temps ha servit de nexe important en la relació entre la crítica i els artistes.

Per això vull aprofitar la bonica xifra per agrair de tot cor a tota la gent de l’art que tant m’ha donat i als que he intentat respondre en la mesura de les meves possibilitats. Sense ells , amb l’esperó i el recolzament que he tingut , en especial en els mals moments , no hauria pogut arribar a aquesta data i fer-ho amb l’orgull, que el tinc, de pensar que hi arribo havent deixat pel camí una tasca positiva.

35 anys de camí , que un veu resumit amb els records de tants amics que omplen a vesar les parets de casa. 35 anys de treball que formen part de la història de l’art local. Tinc l’orgull de pensar que mai es podrà escriure aquesta història ( per cert , a veure quan a algun estament se li acut que als artistes locals ja els hi toca estar reflectits en un llibre que expliqui la realitat artística històrica de la ciutat ) , sense acudir al meu ample i desordenat arxiu en el que s’hi apleguen els catàlegs de la gran majoria ( segur que més del 90% ) de les exposicions celebrades en aquests trenta cinc anys a Mataró, rodalies , i moltes de les exposicions celebrades per els artistes mataronins fora de la ciutat.
Un arxiu per cert que està coix ja que està mancat dels catàlegs de moltes de les exposicions organitzades per l’Ajuntament. Mentre un rep catàlegs d’arreu , els que no rep mai son els de les exposicions que organitza l’Ajuntament , i si els vull, els he de pagar . I aquesta circumstància no és pas d’ara i si de fa molt de temps( en el cas del Museu d’ençà d’institucionalització del mateix fa més de vint-i-cinc anys ).

35 anys de fer periodisme cultural i crítica, de manera absolutament altruista. Qui em coneix sap que sols en comptades ocasions he cobrat per el meu treball , i mai per petició pròpia. Han estat trenta cinc anys de crític per amor a l’art , fet del que n’estic orgullós i del que per res m’empanadeixo.

Per això avui , encara que amb trenta cinc anys cotitzats ja tingui dret al retiro, em sento encara amb ganes de seguir en aquesta passió, - droga dura -, que és l’art i penso que encara queda camí per fer . Que encara que amb moltes cicatrius ( alguna tan intensa i encara no cicatritzada com la del Fons d’Art ) , no tinc ferides com per abandonar, i encara que sembli pedanteria , el caliu dels artistes m’ esperona a seguir endavant.

Per això espero d’aquí a cinc anys poder escriure un altre post en que parli de quaranta anys.
Per ami és una fita excel•lent que espero m’ajudeu a aconseguir-la .

En aquest desig , de nou, gràcies , gràcies , gràcies.

dijous, d’abril 08, 2010

VOCALS

En el Ple Municipal d’aquest vespre s’haurà aprovat el nomenament de Perecoll, Rosa Codina-Esteve i Josep Serrano com a vocals del Consell General del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , és a dir del Museu Bassat , com a representants que aporta l’Ajuntament.

Res a dir en el cas dels dos primers , millor dit , penso que és un encert , com ho hauria estat amb altres noms de la mateixa rellevància en l’entorn local de l’art. Cal felicitar al Govern que per una vegada ha donat pas a especialistes de la matèria i no ha col•locat als polítics de torn que res hi entenen, en el sempre estúpid repartiment de cadires en estaments d’aquest tipus.

Ha encertat i crec que cal ,en aquesta ocasió, deixar de costat l’eterna polèmica de la idoneïtat ètica de que artistes que són protagonistes d’un Museu ( com és en aquest cas ) formin part del seu ordre rector. Quan existeix una activitat plena soc partidari d’evitar tota mena de possibles interferències en la programació i demés del govern, i per tant millor que artistes que tenen peces en el mateix ocupin càrrecs en l’organigrama, però ara en uns moments de gestació com els actuals , la seva presència no sols és correcte ans és del tot útil i necessària. Potser així es pot evitar la gran “cagada” dels plafons adquirits per a la Nau Gaudí per ser emprats per a les properes exposicions del Fons Bassat.

Un ocellet m’ha explicat els esgarips quan els que de veritat entenen en el tema varen observar que la llum que il•luminaria les obres seria frontal, posició d’il•luminació que fins el més llec sap que és absolutament perjudicial per a qualsevol obra i més encara per a la seva contemplació.
Dons de moment , aquí tenim els plafons i de bon segur ens els menjarem amb patates , amb tot el de perjudicial que tindran per a obres i visitants de la Nau Gaudí. Una errada que es podria evitar amb professionals en el moment de discutir. Un paper que ara realitzarant de manera excel•lent ambdós artistes mataronins , especialistes com pocs en tota aquesta logística.

El cas de Josep Serrano, evidentment és del tot diferent. No el conec, però les dades que m’arriben és d’un home de partit en el sentit més estricte i que serveix tant “ per un roto como para un descosido”. Que en el tema art no sap si s’escriu amb o sense “h”, però que respon perfectament al perfil d’home de partit que controlarà la situació “tècnica” del consorci. A més la seva figura com a cap de l’entorn municipal en el que es mou l’IMAC inutilitza la pretensió d’aquest de tenir “veu pròpia” i impedeix que algú de l’organisme cultural ( Gisel Noè ? ) en sigui membre. Dit d’altra i ben clara manera , que aconsegueix no tenir l’enemic dintre , sabedors de que ni Penedès , ni molt menys Noè, estant per la labor del Museu Bassat.


Es clar que aquest nomenament no deixa de ser curiós. Perecoll sempre ha mantingut bones relacions municipals. És l’artista amb més obra pública a la ciutat, forma part del Consell del Patrimoni etc. Ara mateix està presentant en el seu “Facebook” la maqueta d’una escultura ( la present en aquest post) que segons el mateix autor té com a sigles provisionals “ E.U.M.”, i deixo descobrir les sigles com un joc ( fàcil, molt fàcil) per als lectors.

En canvi Rosa Codina-Esteve és una artista malhauradament sols coneguda pels art - ferits. Coneguda , reconeguda i admirada , però desconeguda de la resta ja que fora de la gran joia d’exposicióde la temporada passada a la Sala del Col•legui d’Aparelladors , mai ha tingut una exposició com cal a la nostra ciutat essent la darrera presència en aquella petita Sala de l’entrada de l’Ajuntament , és a dir que parlem de fa una vintena d’anys.


No deixa de ser curiós que per un costat es reclamin els teus coneixements per a una responsabilitat com la del Museu Bassat i per l’altra se t’oblidi com artista i per tant s’impedeixi que els convilatans sàpiguen del seu gran saber.

Una incongruència que ha de ser superada ja , malgrat que tots sabem les raons , que ara que ningú ens veu podem resumir amb la incompatibilitat manifesta del gran Gurú de l’IMAC ( és a dir el Cruyff de quarta ) que manega tots els fils titellaires de la institució i l’artista.

Certament cada vegada veig més clar que no és gens bo ser pedant.

CONSONANTS

Les que va acumulant Can Minguell. I tots sabem que quan s’ajunten moltes consonants no hi ha qui pronuncií res.

La gent del Sant Lluc han estat els darrers d’aquesta selectiva processó de publicitació i venda de Can Minguell, i la seva resposta ha estta la mateixa dels demés. Una magnífica rehabilitació, un magnífic casalot , però res existeix en el projecte per a les Arts Plàstiques.

És clar que a la resposta “ encara no està contemplat” que serveix de cantarella davant qualsevol demanda , apareix sempre darrera la veu de qui mana , - Romero , generalment -, insuflant confiança i dient que cap problema , que el que faci falta es posarà. Que una pica , dons tres piques. Que extractors , dons dels més potents. Que..., dons això ja està fet. I hom es queda bocabadat.

Qualsevol amb mig dit de seny , en visitar Can Minguell ( i vull remarcar que jo parlo d’oïdes ja que mai he estat convidat a visitar-la) veu que en el projecte les arts plàstiques ni han estat contemplades , ni encaixen per calçador potent que es vulgui. Però també queda clar que existeixen ordres de dalt i que els artistes han de ser-hi , sigui com sigui, ja que si no.... I si els artistes demanen que Bassas , Baron i Romero facin el pi i després siguin aspirants a La Trinca del segle XXI , dons endavant les haches. Però no és així.

Crec sincerament que a hores d’ara el Govern està fent el ridícul. A hores d’ara disposa de molta informació, - alguna de molt contundent- , com per actuar en conseqüència. Cal dons replantejar el projecte i amb les coses ben clares fer una crida general i veure quina serà la realitat i actuar en conseqüència.

Però també he de dir clarament que el millor seria ser conseqüents i reconèixer que oli i aigua no es barregen de cap manera i que per tant les arts plàstiques no tenen espai a Can Minguell i que caldrà buscar un altra projecte.

A fi de comptes no es tan mala cosa per al Govern. Potser si es presenta un projecte ben fet podran aconseguir algun vot de la cultura plàstica , ja que avui per avui el seu resultat en l’entorn creatiu serà allò de zero patatero, i en ell hi va el meu vot , els dels que m’envolten i la rotunditat més absoluta d’aquesta plàstica mataronina a la que el Govern no deixa de massacrar.

Quina llàstima