Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 74 anys, estic casat i tinc 3 fills i 4 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dimarts, d’octubre 21, 2014
BONES NOTÍCIES PER A LA POLÍTICA DE MATARÓ
Avui una gran notícia per a la ciutat de Mataró en general i per els socialistes en particular. Carlos Fernández ha dimitit. Una dimissió que com deixen molt clar els mitjans de comunicació és la manera d'evitar la pública destitució per unes irregularitats contractuals, d'aquelles que no han estranyat a ningú.
La notícia de la desaparició de l'esfera política de Carlos Fernández és una magnífica notícia. El descrèdit dels polítics és degut moltes vegades a indesitjables com ell que no venen a servir i sí a servir-se.El seu fer , en el poder i ara en l'oposició, és exemple fefaent i d'escola de polítics de com no s'ha d'actuar de cap de les maneres. Escàs en intel·ligència , generós en hores i Guinnes en ineficàcia, Fernández és l'exemple de la caspa enquistada en aquesta democràcia , de com la servitud i la meritocràcia no solament dona resultats personals , ans el que és pitjor, desanima als capacitats a fer servei al poble entrant en la vida política.
Avui el PSC de Mataró s'ha tret de sobre una gran rèmora i l'ombra permanent del mal fer. La seva desaparició , més la de Naya i l'affaire personal Gomar- Barrera , fa que de cop i volta els que van fer el cop d'estat carregant-se tants anys de govern municipalista s'han quedat amb el cul a l'aire.
Però, i ara què?. Com queda David Bote amb Terradas de cap de campanya?. Faran tornar a la Romero?,demanaran ajuda a Montse López i altres defenestrats per a fer una llista decent?.
Ves a saber , sigui com sigui pensar que ni Fernández , ni Naya, ni Barrera , i suposo que aviat sense Gomar , el PSC pot tornar a ser un partit important a la ciutat després del seu lamentable segrest.
Llegia l'altre dia que un important grup de sindicalistes asturians van reunir-se per celebrar la desaparició del capo del SOMA , després del descobriment de la seva fortuna a l'estranger. Diuen que cantaven la popular "se va el caimán". Potser serà qüestió de fer-ne aprenentage per el sopar de celebració, ja que el paral·lelisme és absolut. I espero que el "se va para Barranquilla" no tingui de cap de les manera , variació en el destí que no sigui estrictament " a la puta Calle".
dilluns, d’abril 26, 2010
Em sembla que cada any per aquestes dates escric algun post de caràcter crític i negatiu en relació a aquest estrany engendre que en diuen “Feria de Abril” i que de fa ja un grapat d’anys se celebrava pels voltants de Barcelona i que ara ja sembla arrelada definitivament a l’espai del Fòrum.
Mai he entès ni les raons de la seva existència, ni aquest patètic mimetisme d’una realitat llunyana, i molt menys he entès les subvencions milionàries que se li atorguen i el gara gara que li fan els diversos partits del nostre país.
Enguany no volia ser menys ja que ahir vaig veure en el Facebook un apunt del nostre més ínclit regidor , en Carlos Fernández, que deia : “ En la caseta de la Divina Pastora en la feria de Abril. Por fin Mataró está presente en la Feria !!! “. Estava escrit així , en castellà i amb la triple admiració. Amb aquestes dues ratlles vaig palpar perfectament l’emoció que embargava al nostre regidor al que tan sols li mancava afegir allò de “Ho hem aconseguit. Per fi Mataró està en el mapa” ( pensament també en castellà i amb tres signes d’admiració).
Volia dons escriure de nou una reflexió al voltant de país, immigració, integració, etc... però no ha fet falta trencar-me el cap. Avui la sempre impagable contra de “La Vanguardia” entrevistava a l’andalús Luís Cabrera al voltant del sempre complex tema de conjugar Catalunya i l’esperit d’unes arrels andaluses . És una entrevista tan magnífica que no m’estic de reproduir-la i que cadascú reflexioni en el que li pertoca.
Lluís Cabrera, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos
LA CONTRA
Fabricar inmigrantes
Hablamos a ratos en catalán y a ratos en castellano, híbrido desenfado molesto para puristas y miedosos. Harto de que la mirada de estos "fabrique la figura del inmigrante y la congele" (para sacarle jugo político), Cabrera fundó en el 2005 la asociación Altres Andalusos, que denuncia a quienes juegan a "novena provincia andaluza" (Feria de Abril en Catalunya incluida), ¡ficción que nuestros políticos respaldan! Cabrera abomina de este secesionismo del nosotros y ellos en su libro Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic), y alienta la barrecha y condena los bisturíes sociales. Modelo: los Estopa, con su rumba - invento catalán-en castellano - lengua de tantos catalanes-:¡eso es Catalunya!

"La Feria de Abril del Fòrum es la vitrina de un chantaje"
Tengo 56 años. Nací en Arbuniel (Jaén) y vivo en Barcelona desde los 10 años. Soy aprendiz de cómico. Fundé Taller de Músics hace 30 años. Estoy casado y tengo dos hijos, Lluís (19) y Miquel (14). Soy libertario. Soy apóstata. Catalunya es mezcla: ¡es impura, felizmente!
¿Cuándo y por qué llega usted a Catalunya?
En 1964: mi padre, jornalero, no encontraba trabajo en el pueblo. Y nos vinimos.
¿Dónde se instalaron?
Nou Barris. Ymi padre trabajaba en la metalúrgica del señor Gonzalvo, burgués que a veces le pasaba entradas para tribuna del Barça. Yo, con 12 años, iba con mi padre, le miraba y pensaba: "¡Somos algo!"
¿Eran algo?
En Andalucía mi padre era "Manolillo el de la noguera", insignificante siervo de señoritos feudales vencedores de guerra..., y aquí era empleado de un burgués ¡que le llamaba "senyor Manuel"! ¡E íbamos al Barça!
¿Qué quería ser usted de mayor?
Quise estudiar, pero no había dinero: a los 13 años, trabajaba... y andaba en luchas.
¿Qué luchas?
Contra la planta asfáltica de la Trinidad, en demanda de un Ateneo Popular, de servicios, cultura... Con 17 años pasé tres días en comisaría por llevar palos y cadenas a una manifestación contra la policía franquista.
¿Era muy rojo?
Todos los que entonces luchábamos en la calle contra Franco queríamos derrocar la dictadura y el capitalismo. Luego supe que muchos antifranquistas - de izquierdas o derechas-tenían también espíritu represor.
¿Cómo aprendió eso?
Viendo mundo: rodé por toda Europa con unos amigos como músicos callejeros. Yo cantaba rumbas, tangos, todo aflamencado.
Y a la vuelta, ¿qué?
Impulsé en Barcelona la peña flamenca Enrique Morente. Pero me aparté en los 80.
¿Qué pasó?
Vi que algunos querían usarlas políticamente para dividirnos a los catalanes (vinieron del Partido Andalucista pidiendo votos en función del origen), y eso no me gustó.
¿Qué es ser catalán, para usted?
Un día vinimos de Andalucía, pero en Catalunya enterramos a nuestros muertos, educamos a nuestros hijos y nietos, luchamos por el autogobierno, progreso y bienestar de esta sociedad: ¡somos catalanes, Catalunya es nuestra nación! Mezclada, impura.
¿Sin fracturas?
Miles de matrimonios mixtos imposibilitan una fractura interna catalana, y a la vez nos hermanan a los catalanes con tantos pueblos de España. Pero veo un cáncer...
¿Un cáncer?
La Fecac (Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) y su vitrina, la deplorable Feria de Abril en el Fòrum.
¿Qué tiene eso de tumoral?
Reduce lo andaluz al topicazo - lucecitas, sevillanas (que sólo representan a Sevilla), faralaes...-:¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!
¿Lo fomentan?
¡Dan 800.000 euros de subvención a la Feria! "Un euro por andaluz llegado a Catalunya", argumenta García Prieto, su líder. ¡Quiero mi euro: me niego a ser su andaluz! ¡En esa farsa plantan caseta Unió, Convergència, PP, PSC y PSUC-Viu! Y el Ayuntamiento de Barcelona ¡cede gratis el Fòrum!
¿Por qué tanta entrega?
Nuestros partidos descreen de la cohesión social catalana: ¡temen que alguien agite a los altres catalans y divida a la sociedad!

¿Miedo infundado?
Sí, porque Catalunya es mestiza, híbrida, felizmente impura. Pero el chantaje de la Fecac funciona: atrae dinero público y cámaras de TV3, en un reflejo paternalista: "Echémosles algo a estos andaluces, que estén contentos con sus cosas, que vean que hacemos unas palmas con ellos". ¡Patética actitud... que sí descohesiona y secesiona!
Se solivianta usted.
¿Yo luché para que hoy una porción de Catalunya necesite tener una fiesta aparte?
¿Qué les diría a los que acuden a la Feria de Abril del Fòrum?
Van de marcha y acaban con bakalao y merengue pregrabado: ¡la Feria es un after!¡Ni cultura andaluza ni nada! Acuden a esa farsa una décima parte de los que se nos dice.
¿A quién beneficia esta farsa?
A quienes juegan a subrayar distingos y recalcar diferencias: los puristas de una Catalunya pura preexistente (¿existió alguna vez?, ¿cuándo?) y los palmeros de la Fecac - lo nuestro-,que así se retroalimentan.
¿Y a qué juega usted?
A las concomitancias y convergencias.
Señáleme algunas.
Catalunya y Andalucía son hermanas de Mediterráneo. Y todo fue AlÁndalus.Y los gitanos entraron en la península Ibérica por Catalunya: catalanes ¡desde hace 400 años! En Andalucía cristalizaron el flamenco, como aquí el garrotín, la rumba... Y Carmen Amaya, bailaora nacida en el Somorrostro, llevó el nombre de Catalunya por el mundo: una catalana tan universal ¿por qué nunca ha sido homenajeada por la Generalitat?
¿Amputamos una parte de nosotros?
Sí. Catalunya no es sólo lengua (ni una sola lengua), y los catalanes tenemos muchas riquezas por aprovechar. Una es el catalán - ¡defendámoslo siempre!-y otra es el castellano, que algunos bárbaros querrían amputarnos como cuerpo extraño, enemigo...
¿Gran error del catalanismo político?
¡Sí! Si un día el catalanismo político dejara de hablar de "lengua propia" de Catalunya para decir que el catalán es su lengua histórica y el castellano su lengua adoptada, ¡tendría la complicidad de todos los catalanes!
Una conversa per reflexionar i molt. I fer-ho amb una pregunta de la que m’agradria resposta. L’Ajuntament ha subvencionat la participació de l’entitat de la Divina Pastora en aquesta feria de Abril. I si ho ha fet , amb quina quantitat i per quina raó?.
En ares de la transparència informativa , espero resposta.
PS.- En l’anterior post i en relació al tema dels locals de La Llantia destinats a diverses entitats , he de lamentar una errada involuntària d’ubicació, ja que parlava del pavelló del carrer Euskadi i es tracta de la Pista poliesportiva al damunt del parking.
dissabte, d’abril 24, 2010

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.
Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.
El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.
Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.
SAMARANCH
No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.

Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.
Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.
Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.
Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....

D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.
Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.
LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.
Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.
Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.
És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.
ESPAIS I ASSOCIACIONS
Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.
Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.
Ens ho expliques, Carlos Fernández?.
