ARTKITEKTURA. CA L’ANTIGA

 

Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició  que serveix de cloenda de la mateixa, en espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.

Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats  amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols podria jutjar sota l’aspecte visual de  la fotografia.

Plàsticament parlant, la mostra presenta una sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.

Per un costat Miquel Ortega ens presenta una diversitat de mosaics, la seva especialitat,  que van des de la línia clàssica fins l’actual. Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces conegudes per aquells que seguim el seu art.

Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.

I si aquests artistes conformen la part clàssica de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat i bellesa plàstica.

Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el conjunt de l’exposició.

Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la globalitat de la mostra.

 

ARTKITECTURA.

Ca l’Antiga. Teià

Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026