dimecres, de gener 31, 2007

RECONEIXEMENTS

Estic absolutament a favor dels reconeixements públics. En un país en el que ens queixem i protestem amb facilitat però rarament som capaços de felicitar quan les coses es fan be , reconeixements , homenatges i tot allò que vostès vulguin i que signifiqui honorar al treball ben fet, em sembla magnífic.
Soc dels que defensa els homenatges en vida. Que quedi ben clar que amb tots els anys per davant, - i que en siguin molts, però que molts - , renuncio a qualsevol homenatge que em vulguin fer després de mort. Si algú creu que el mereixo, per favor, el vull rebre en vida. Però que sigui just i al seu nivell.


I dic això per què tot rellegint blogs d’aquests darrers dies , llegeixo en el del casteller J.A. Barón que demà en el ple municipal tots els grups polítics municipals demanaran la Creu de Sant Jordi per la colla de castellers dels Capgrossos. I encara que sé que el que vaig a dir és políticament incorrecte, que em guanyaré un munt d’enemics ( com segueixin augmentant no sé on els posaré) i que vaig contra corrent , he de dir que em sembla la capgrossada més gran dels darrers anys.


Ja sé que lamentablement el nombre i el partidisme ha fet que la Creu de Sant Jordi hagi perdut bona part del seu valor, però per a mi segueix essent el més gran reconeixement que pugui atorgar el meu país, encara que el mateix sigui capaç d’entregar-lo a Cruyff i aquest no el vagi a recollir. O com molt be deia en Terri , que en va ser un dels guanyadors de les primeres edicions, “sols serveixi per què la Generalitat pagui una esquela en tots els diaris quan un es mor, i així al menys hom s’assabenta”.

Igualment crec que s’han de dignificar els reconeixements. Que cal que tinguin un nivell explícit, que no serveixi per a tothom i que un pugui vanagloriar-se de ser-ne posseïdor.

Per tot això, i de tot cor, creieu que la magnífica trajectòria dels Capgrossos en tan sols deu anys de vida, que la coherent actuació davant la desgràcia del passat estiu i el futur esperançador que tenen per davant, és mereixedor de la Creu de Sant Jordi?.


Davant d’incoherències com aquestes un entén en la seva interioritat la seva dificultat per ser polític. I ho dic en la certesa que davant d’una proposta com aquesta el meu vot seria negatiu. M’estimo massa a Catalunya, i valoro en el que val a la Creu de Sant Jordi, per pensar que algú la pugui demanar amb tant poc recorregut, per feixuc que aquest hagi estat.

dimarts, de gener 30, 2007

DUES EXPOSICIONS

ESTÈTICA

Avui Marta Duran inaugura exposició a la barcelonina Galeria Comas ( Pg. Gràcia 114 ). No m’ha estat possible assistir a la inauguració però espero poder veure-la demà. Per el vist en el generós catàleg ens tornem a trobar amb les dues cares de l’artista , per un costat aquesta vessant cada vegada més atrevida per uns camins de concepte abstractiu i per l’altra la presència més figurativa . A priori que em quedo amb la primera , però deixem que la visita marqui el judici definitiu.




ÈTICA

Pere Màrtir Brasó , aquest artista vilassarenc de naixement i que viu ara de nou a Mataró, inaugura exposició el proper dissabte en el Museu Monjo amb un títol tan atractiu com “Animus provocandi”. I amb obres tan impactants com la que presenta en el targetó d’invitació.
Com tancant un cicle important, ofereix recull dels seus camins però amb obres actuals, en una mostra d’impacte artístic i una forta càrrega social, element que semblava desaparegut en el camp de la plàstica.
Una exposició que crec pagarà la pena i que m’honoraré en presentar.

DUES NOTÍCIES


Escolto a Lluís Permanyer en la seva habitual col·laboració radiofònica dels dimarts a la SER , tot parlant de la “Fundació Suñol” , una nova fundació d’art contemporani , en el sentit més correcte de la paraula és a dir aquell que aplega obres des de Picasso a Barceló, que abans de l’estiu obrirà la seva seu al públic en el Pssg de Gràcia 100 , és a dir quatre portes per sobre La Pedrera.
Més de 1300 obres en el fons amb tots els noms importants entre els artistes espanyols , mentre que entre els estrangers i com apunt noms com Warhol , Fontana, Giacometti ....
Una col·lecció amb tots els ets i uts que ens farà aprofitar encara més les visites a les exposicions de La Pedrera. Ara podrem matar os pardals d’un tret.

A La Vanguardia llegeixo el començament del contenciós entre la hereva de Puig i Cadafalch i l’Ajuntament d’Argentona al voltant de la possibilitat d’adquirir, permutar o intervenir en la casa pairal que es troba al vell mig del poble al costat de la Pça de Vendre.
Recordo la casa d’haver-hi estat de petit amb el meu pare, gran amic de la “Titit” que exercia de professora a la Sorbona. Després n’he vist diverses fotografies en llibres i exposicions sobre Puig i Cadafalch, i ara veig l’estat en les fotos actuals que ofereix el diari.
Tema espinós i costerut que espero i desitjo acabi be. Actualment és quasi impossible per a un particular mantenir un edifici com aquell i molt m’agradaria que un patrimoni tan important no tan sols es conservés ans també pogués ser gaudit per tothom.

UN REPICÓ
Totalment d’acord amb el que diu Ramon Bassas al voltant de Barceló i el seu treball a la Catedral de Palma. Venen ganes de fer-ne puntual escapada per gaudir de tan meravellosa obra , la “Capella Sixtina del segle XXI” com ja la qualifica algú.
De moment i per obrir boca recordar que a Barcelona i en la sala d’exposicions de “Cïrculo de Lectores” al carrer Consell de Cent i a la seu de l’antiga Sala Gaspar , tenim fins a finals de febrer tota la col·lecció d’aquarel·les de Barceló per eles llibres de “La Divina Comedia” amb l’afegitó d’uns pocs originals, entre els que hi ha una obra coetània a la de Palma. Exposició de la en vàrem parlar en un post anterior.

dilluns, de gener 29, 2007

CA L’ARENAS.


Magnífic treball de Vern Bueno , juntament amb els companys de Cap Gros fent atinada mirada a Ca l’Arenas quan ja fa més de mig any que s’inaugurà.
Les opinions explicitades son prou definitories . Defineixen i es defineixen. Parlen per si soles. Lamentablement hi manquen les de Carles Marfà director del Museu i per tant de la casa , que com sempre s’escapoleix defugint una vegada més de la seva responsabilitat amb els ciutadans , en tan com a Director del Museu.

El resultat de tot quedava molt clar: Ca l’Arenas no funciona. I fora de les opinions personals , - les explicitades o d’altres -, hi ha uns fets irrefutables , com ho son la manca de públic, la manca d’activitats i l’incompliment formal en el que respecte a espais i serveis que quedaven marcats per el pla d’usos , que potser dit amb sornegueria caldria dir, pla d’abusos . Un pla que va quedar clar en el moment en que es presentà que no servia per l’indret , alhora que traïa tot el sentiment de Jordi Arenas en fer la donació de la casa, a tots els artistes de Mataró . I estic per escriure-ho amb majúscules per que se n’assabenti tothom, marmessors inclosos.

El nombre de públic que ha passat per la casa és ridícul. Si obviem la data inaugural , la xifra de sis mesos està molt per sota d’una sola exposició habitual de l’Ateneu. Per ex. la recent mostra d’Albert Alís amb poc més d’un mes d’exposició va depassar amplament els quatre mil visitants.
És inconcebible que en aquest període no s’hagi programat cap acte alternatiu. Si una cosa estava clar per tothom era que en el bon temps calia que els ciutadans fessin seu aquell espai, i per tant era obligat un degoteig constant d’actes de tot tipus. El resultat el sabem tothom , zero , és a dir, cap.
Ni tan sols un acte tan escaient com la presentació del llibre de F.Masriera al voltant de la vida i obra de Jordi Arenas va ser presentat en l’indret., en un fer que deixo a judici de qui això llegeixi.

Igualment , i això que fa més d’un any que s’aprovà el pla d’usos, hi ha dos punts que segueixen “desapareguts” com és el cas de l’office cafè-bar , i molt especialment el punt d’informació. Cap d’ells ni està en ús, ni tan sols es preveu la seva posta en marxa.

Només per això no entenc com algú pot qualificar de positiva l’activitat d’aquests mesos.

Però és que evidentment hi ha moltes coses més. El molt fluix nivell de les exposicions presentades, la manca absoluta d’informació de les activitats de la Casa de tal manera que en l’exterior no consta ni horaris, ni programació, ni activitats. La més que deficient publicitació de les exposicions i de les inauguracions ( així s’entén que en la darrera inauguració de retrats dels germans Arenas sols una quinzena de persones fossin presents a l’acte).

Cal dir que la resposta als Tallers ( iniciats aquest gener) ha esta bona. No faltaria més , ja que és de les poques activitats plàstiques a les que les escoles poden afegir-se . Però és obvi que cal molt més i avui per avui Ca l’Arenas i els seus responsables ni poden , ni volen anar més enllà.

Això per no entrar en el cas de “Proposta Mataró” , ja ho saben el fons d’Art que un centenar d’artistes cedien generosament a la ciutat. Res de res. Malgrat les promeses d’actuació, fetes davant del poder més important de la ciutat, l’Alcalde , tot ha quedat en paper mullat.

Per sort queden menys de quatre mesos per que això faci un tomb. Vull pensar que el Govern te clar que Cultura ha de caure en altres mans. Llavors tot pot ser diferent. És una font d’esperança. Perquè pensar amb quatre anys del mateix incita a l’exili, interior o exterior, tant se val .
Però no em passa pel cap que una ciutat com Mataró mereixi tal càstig cultural com al que ens ha sotmès un regidor en qui teníem posades moltes esperances , i un director de Patronat que ben aviat va quedar clar que venia a viure de la cultura d’una ciutat i no a viure la cultura d’una ciutat, per peculiar i cap grossa que sigui.

diumenge, de gener 28, 2007


EXPOSICIONS

Dues noves exposicions s’han inaugurat aquests dies a Mataró.
Seguint la tradició ciutadana que diu que es faci el que es faci cal fer-ho tot al mateix moment , així al menys ens podem escaquejar tot justificant la nostra absència en una tot dient que estàvem a l’altra cantó , el passat dijous a quarts de vuit del vespre s’inaugurava la primera exposició de Jordi Jubany a l’Espai Capgròs, mentre que “El Menjador” de Ca l’Arenas aplegava un altra tastet dels retrats dels germans Jaume i Jordi Arenas.

Dues exposicions ben diverses, la del que debuta i que tan sols comença a intentar trencar amb les arrels del mestre a qui ha sigut fidel, en oposició al seny i la rauxa dels germans Arenas.
Unes exposicions de les que avanço les crítiques destinades a ser publicades en el “Cap Gros” i que ja es poden llegir en l’apartat d’exposicions de l’edició digital.

ENCETAR

Espai Capgròs manté la seva temporada artística en una doble juguesca: L’ aposta per creadors consagrats que poden aquí fer unes propostes diferents a les d’un espai més comercial (Guadix, opera par ), i per l’altra el donar oportunitat a artistes que s’inicien però en els que s’ensumen detalls que poden fer preveure un bon futur. Jordi Jubany n’és exemple d’aquests darrers.
“Aigua i arquitectures” és el títol triat per aquest jove artista per fer la seva primera exposició “seriosa”. Així una quinzena de peces amb la presència d’aquests elements son les que enceten la seva carrera amb unes característiques tècniques i conceptuals en les que l’evidència dels ensenyaments rebuts per part del seu mestre ( Albert Alís) marquen una línia i un camí del que intenta sortir-se amb una certa habilitat .
Tenir un mestre sempre és positiu , intentar emmirallar-se en ell, no tant. Cal en un moment determinat independitzar-se per anar trobant el propi camí. Justament és en aquest punt on es troba l’autor., que si en bona part manté aquella arrel de la que òbviament costarà sortir-se , ja ens presenta detalls conceptuals, tècnics i cromàtics que comencen a marcar diferències en una obra en la que la figuració sembla voler tenir un pes específic important, però amb uns certs aires de llibertat que evitin el seu acartronament.
És dons en aquest pas de volar sol en el que cal fer judici personal i crític de la mostra. Els fonaments semblen ferms i ara cal arriscar-se , a la recerca d’una depuració d’estil i conceptes que doni volada als petits detalls que presenta en una mostra de més nivell que les beceroles que caldria estimar per la seva curta carrera.

Jordi Jubany. “Aigua i arquitectures”
Espai Capgròs del 25 de gener al 28 de febrer de 2007


MÉS RETRATS

Si establir una programació monotemàtica en un Centre del tipus de Ca l’Arenas sempre serà un error , aquest es farà més evident quan per l’estructura pròpia de l’indret hi ha reservat un espai “personalitzat” , en el que per “llei” ha d’estar protagonitzat per els llegataris de la casa. Fa dons set mesos que els retrats de Jordi Arenas ocupen el menjador de la casa , acompanyats en les dues darreres ocasions per obres del seu germà Jaume.

És per això que encara que les obres presentades siguin diferents , - hi ha molt a triar en el cas de Jordi Arenas ja que en va ser un gran especialista -, plana en l’ambient un esperit de dejà vú . És així ja que malgrat les diferències personalitzades el resultat sempre és el mateix: Formalisme a la recerca de la perfecció en el cas de Jordi , i aventura disbauxada en el cas de Jaume. Dit d’altra manera: el seny i la rauxa, potser les característiques contradictòries que tan ben defineixen a germans tan diferents.

De nou ens trobem davant el gran pintor que és Jordi. Deturar-se en els seus treballs és un bon exercici tècnic per tot aquell que vulgui ser un bon pintor. Però soc dels que creu que en l’art cal ser més que un bon pintor i aquest pas endavant li costa molt a Jordi Arenas. D’aquí que en les seves peces existeix sempre una certa distància , marcant límits, que l’espectador nota tot produint una certa fredor ambiental.
El cas de Jaume és tot el contrari. Per a ell els retrats son tan sols un exercici i per tant es llença a jugar, però principalment a arriscar. D’aquí que els seus resultats , molt pitjors tècnicament, tinguin encara l’atractiu de l’art, aquell que tant li va costar a Jordi.
Un tastet més que es pot veure malgrat aquest sentiment de ja vist que plana en l’espai,

Retrats de Jaume i Jordi Arenas. El Menjador
Del 25 de gener al 15 de maig de 2004

dimecres, de gener 24, 2007

COMUNICACIÓ

Algú es por preguntar que redimonis fa aquesta foto encapçalant aquest escrit. La raó és molt senzilla. En primer lloc ja que es clarificadora del que s’ha de fer ràpidament , és a dir, agafar el “toro” per les banyes . L’altre perquè es tracta del “toro ensogado” de Cella , un poble de Teruel ben a prop d’Albarracín , al que cal felicitar per la cura que té del patrimoni , en especial del seu pou artesià, el més gran d’Europa i el segon del mon , amb història d’ençà l’època romana i amb variacions en el decurs dels temps però a hores d’ara absolutament integrat en la vida i la civilització del poble.


Sempre hem dit, - i el govern d’amagatotis diu que a bon segur tenim raó -, és que el gran problema d’aquest govern és la seva absoluta incapacitat per explicar i publicitar tot allò que de bo ( i és molt) està fent.

L’obertura de l’Escola Bressol “Els Menuts” és exemple fefaent. La notícia està en l’obertura de l’escola just al començar el trimestre, però per sorpresa de tothom la negativa informativa estava en marxa. No hi ha notícia , no hi ha declaracions, el silenci s’imposa. Tot cal deixar-ho per el dia de la inauguració, sense entendre que aquest és un acte oficial i no pas real, per tant és nota obligada per a la premsa, però no noticia.
En resum que un fet important que es poda capitalitzar com un èxit, queda esmorteït, buit de contingut, amb els mitjans emprenyats , i quan arriba Maragall i diu el que diu, el ressò és molt més petit del que caldria.
( Això sense contar amb la nota oficial de premsa – veure Diaridemataró.cat -, una nota que en qualsevol empresa privada hauria provocat una immediata destitució ).

I així arriba l’affaire Fàbregas i de Caralt. Tots diem la nostra: Opinions, crits, queixes, defenses, atacs, assemblees, manifestacions .... I mentre silenci oficial. A que esperem?. A omplir dos planes d’un butlletí municipal que no llegeix ningú ?.
Cal sortit a donar la cara. Explicar que és el Consell del Patrimoni, qui el conforma i quin és el seu paper. Com es va arribar a la qualificació de l’edifici i quines raons han motivat el seu canvi. Com podem saber quins son els edificis catalogats i per quina raó, etc....

Aquesta manca de comunicació , en bona part deguda al ferreny marcatge que de l’àrea de presidència es fa a altres àrees del govern, amb un prejudici més que evident , és en bona part causant de la mala imatge d’un govern que ho ha fet molt més be del que sembla , si ens deturem en la versió del seu propi gabinet de comunicació.

Per això , i d’una vegada i per totes, cal agafar el toro per les banyes, i amb la veritat per davant, explicar als ciutadans el que , com i de quina manera. Però això sembla difícil amb un ajuntament important i un departament de premsa que no s’acceptaria ni en un poble com Orrius, amb perdó perla comparança.

dimarts, de gener 23, 2007

CLAUDIO SILVEIRA SILVA


Avui em sorprenc al veure al diari l’esquela de Claudio Silveira Silva , un gran artista uruguaià que destacà essencialment per el seu gravat i per la seva tasca escultòrica sobre fusta en una estructura de clares arrels indígenes que captava la mirada i la sensibilitat de tot espectador.
Estic segur que així de cop i volta pocs son els mataronins a qui aquest nom diu alguna cosa , però si escatem en la memòria podríem recordar una sorprenent primera exposició al 1996 a La Casa del Llimoner, la seva participació a la col·lectiva “Flamenco” i molt especialment la magnífica exposició en el Museu de Mataró que celebrà a finals de 1999 ( les fotos del post son tretes del catàleg de la mateixa).



En el mateix catàleg amb la firma de Julio María Sanguinetti , per un llavors President de la República de l'Uruguai , deia:
“ No és un folklorista, en absolut, però tota la seva obra emergeix d’aquella arrel poderosa. Les seves escultures en fusta són fortes , rústiques, expressives, acolorides amb intensitat; els seus gravats, també en fusta, posseixen aquella noblesa primària del dibuix emanat de la talla amb gúbia i , quan el color ens exalta, adquireixen una notable vivacitat.
En la pintura i el gravat autenticitat és l’adjectiu que més hi encaixa. Ningú que observi aquesta obra, hi advertirà moda, superficialitat, efectisme. No busca agradar o sorprendre. Hi ha la noblesa del vell ofici, aquell que mai s’ha d’oblidar perquè de mestratge es tracta”.


La mostra era impactant. Per un costat la seva pintura amb una àgil i gestual figuració que s’establia en el creuament constant d’uns cromatismes intensos i accentuats. Però era en la seva peculiar manera d’entendre l’escultura , en aquella mena d’art pòvera amb marcs de finestres , treballats amb agilitat i vivesa per convertir-se quasi en més protagonistes que no pas les pintures que acollien. I especialment les seves portes , estructurades en mil conceptes dispersos en aparença que ens portaven a una lectura comú d’arrels i evolució, d’avui i d’ahir, de l’home i de l’esperit.


Vaig tenir ocasió de parlar abastament amb ell. El vaig entrevistar a TVM , i les seves explicacions tan en directe com en la conversa privada eren pedagògiques, entenedores i alhora enormement riques en conceptes generals i personals. Amb la seva dolça parla i amb la tradicional cadència dels americans del Sud , seduïa per com ho deia, però especialment per allò que deia, i ho feia ja que transmetia una passió intensa per l’art , ja fos el seu, ja fos en un concepte més general .
S’esforçava tan per aconseguir perfectament el detall d’un mini-gravat , com per equilibrar mides i intensitats en les grans escultures que tenia en el seu país, com la del “Cristo de la Cruz” de Durazno ( Uruguai) (veure foto) amb dimensions de 4.5 per 2.8 metres.


Ara ens arriba la noticia de la seva mort a Barcelona a l’edat de 71 anys. Allà en el barri de la Sagrada Família , ben a prop de Gaudí , al que admirava i del que se sentia seguidor en les seves bigarrades composicions, Claudio Silveira ha treballat les seves darreres obres a bon segur tan interessants i seductores com aquelles de les que vàrem tenir ocasió de gaudir fa unes temporades.


Mataró disposa d’obra seva en la Col·lecció Municipal . Bo seria que durant uns dies la mateixa presidís Ca l’Arenas, la casa dels artistes . Seria un bon lloc per presentar-li aquells respectes que com a persona i com artista ha merescut.


Descansi en pau.

dilluns, de gener 22, 2007

PATRIMONI

No he assistit a la manifestació convocada per “salvar” la fàbrica Fàbregas i de Caralt. No tinc idea si de veritat s’ha dut a terme o ha estat tan sols un intent d’allò que en podríem dir desestabilització del govern.

I ho dic amb cançoneta, ja que quan s’acosten eleccions toquen dues coses: Per part del govern inaugurar l’inaugurable i el que no, donar transcendència al màxim i al mínim, i ocupar tots els caps de setmana amb actes d’importància i transcendència més que dubtosa Per això no m’agradaria estar en la pell de la vella amiga Paloma ( amiga d’adolescència) que deu fer mans i mànigues per lligar actes i més actes ( Per cert, espero que siguis fidel i mai ensenyis aquella foto meva equipat de porter juvenil de l’Argentona que un dia em vas confessar encara guardaves).

L’altra ( per part de l’oposició ) aprofitar la mínima relliscada, esquerda , contradicció o simplement que el Ter i l’Onyar passen per Girona, per demostrar el malament que ho ha fet , ho fa, i ho farà ,el govern.

Aquest dies he llegit tot el llegible al voltant del tema de la Fàbregas i de Caralt. Hi ha articles de tot tipus, alguns decebedors i d’altres prou interessants ( com el de Sergi Bonamusa) , però cap s’acosta al quid de la qüestió.

El canvi de qualificació patrimonial es degut a una possibilitat immobiliària i comercial , i tots estem segurs que aposta semblant que vingués d’altres mans ni tan sols s’hauria apropat a la possibilitat del debat. És aquí on es troba el nucli de tota la discussió.
En lloc he llegit res del veritable valor patrimonial de la fàbrica, fora de quatre generalitats de caire històric- sentimental. I dient clar que defenso especialment aquest cantó, crec que no val arribar a la bajanada de dir que el veritable patrimoni de la ciutat pot estar en unes Santes , “fabricades” fa poc més de trenta anys, per poder defensar una postura que té de política per tots cantons, i de patrimonial tan sols l’accidental.

Per això cal explicitar molt clar quin és el paper del Consell del Patrimoni, com es pot incidir en la seva actuació, quines son les maneres d’actuar i quin és l’estat de la qüestió patrimonial de la ciutat i en causa i raó de què.
Mentre no es faci, tots seguirem pensant que això del Consell del Patrimoni és una pantomima per cobrir requisits legals , però sense aquell sentit constructiu que caldria.
Donar la cara, explicitar las raons i causes de la desqualificació patrimonial . Fer avinent tot el que pertoca al funcionament del mateix Consell hauria de servir per que tots tinguem coneixement d’un estament que tan sols surt a la llum quan succeeixen affairs tan lamentables com aquest de Fàbregas i de Caralt que encara estem tots patint.

PARAULES

Els dilluns a l’hora de sopar estic gaudint a TV3 del programa “Caçadors de Paraules”. Ben pensat i millor estructurat , el riu de paraules que va apareixent en pantalla captiva, entreté i ensenya, a fi de comptes la raó de la televisió.

Avui n’estic particularment content. Ha sortit la paraula “sacatapos” que per a mi era l’habitual per demanar el tirabuixó, o el llevataps, pompeument correctes.
Aquest sacatapus que sempre havia sentit a casa i que ara esgarrifava a la dona i les filles , m’ha tornat a les mans com una acceptació popular que em permetrà emprar-lo amb més força i alegria.

Visca dons el sacatapus , i més si serveix per desfer l’embolic patrimonial en el que sembla hi estem tots ficats.

diumenge, de gener 21, 2007


FERRAN RUIZ

En Ferran Ruiz és aquest senyor que és mira xamós a l’Esperanza Aguirre , mentre que a l’altra costat té a l’ex ministre Eduardo Serra.
L’acte correspon al lliurament del Premis de la Fundación Enersis , en aquest cas en l’apartat d’assaig i que va guanyar amb el treball “ Aprendizaje i educación en la sociedad del conocimiento” , treball que és una reflexió sobre les necessitats del mon escolar per adaptar-se als canvis provocats per les noves tecnologies i que advoca per el final del que coneixem com “model industrial d’organització escolar”.


La notícia no és d’ara i sí del Novembre passat però penso que a Mataró fora de l’entorn més proper del protagonista no ho sabia ningú. Ahir vaig coincidir amb ell a l’hora del mercat i me l’explicava justament cofoi i vaig prometre que la divulgaria. No solament per la importància del premi, per el nivell dels membres del jurat que li van atorgar, per l’historial del mateix premi que comença amb el nom de J.A.Marina , ans també per el fet de que massa vegades a Mataró no sabem valorar , a voltes per desconeixement com és aquest cas, la vàlua d’alguns ciutadans que per la seva tasca anònima , o el seu tarannà més aviat callat, fan que quedi en les ombres allò que hauria de sortir a la llum amb tota mena de reconeixements.


Espero i desitjo que el Govern de la Ciutat es faci ressò del Premi , i a més de l’obligada felicitació, els amics , companys i convilatans puguem tenir de primera mà l’opinió d’aquest tema tan d’actualitat i alhora ben lligat a Mataró amb el projecte Tecnocampus , de la mà d’un expert que tenim tan a prop.


Justament quan Ernest Maragall ens convidava a l’excel·lència en l’Educació , aquest en pot ser un magnífic exemple.

ANTONI MIRÓ

Sempre m’ha agradat la roba d’Antoni Miró. No cal ni dir que no tinc cap peça seva ja que ni el meu físic ni la meva butxaca m’ho permeten. Encara que dic mentida , tinc una magnífica i seriosa corbata blavosa, que ve ser el regal dels Reis d’enguany, de part de les meves filles.
Però no m’ha agradat ni gens ni mica, tota aquesta història de la desfilada amb emigrants sub-saharians ( ja veieu el políticament correcte que estic ) i caiucos.


Veure en el titular dels diaris que havia pagat cent euros i una camisa , és a dir una misèria si prenem com a data per comparar qualsevol de les xifres que es mouen en aquest ambient , és de nou un pas més en el que ja a molts ens sembla fastigós mon de la moda.


Hi ha gent que per el seu paper d’icona ha de ser més acurat si cal en les seves decisions. Miró no ho ha estat en aquesta ocasió, i el pitjor de tot és que sentin les seves declaracions, sembla que encara ha fet un gran favor per la dignificació d’aquest col·lectiu.


En ocasions com aquestes es quan el poder hauria mullar-se , i dir ben clarament el que s’escau. Però com sempre queda massa clar que hi ha uns mites als que sempre serà difícil desautoritzar , encara que la facin tan grossa com en aquest cas.

dissabte, de gener 20, 2007



ELS MENUTS

Avui s’ha inaugurat l’Escola Bressol “Els Menuts” en el vell edifici de l’escorxador que es dedicava justament a aquesta “especialitat”.
No coneixia l’edifici en viu , encara que crec que el sabia de memòria. Per raons professionals la meva dona hi ha estat molt implicada i com que inaugurar una nova escola no és feina fàcil i comporta un bon munt de problemes de tot tipus , i per això estem els companys , per escoltar i donar suport, d’aquí que un hagi viscut les mil i una històries entre arquitectes, dissenyadors, educadors, industrials, proveïdors... , que han acabat amb final feliç , com és aquest magnífic edifici que es converteix en la nova peça de la magnífica tasca municipal amb la xarxa d’Escoles Bressol.

Un edifici en el que s’ha sabut conjugar perfectament patrimoni i practicitat. Colors vius, acurats jocs amb l’ajut de peces de petit enrajolat. Llum per arreu, amb el gran encert d’un passadís distribuïdor aclaraboiat que permet el lligam de les diverses zones. En resum, un veritable encert de tots els que han pres part en el projecte i que s’han marcat un bon punt en el seu historial.



L’acte l’ha presidit Ernest Maragall, conseller d’Educació. Si be havia llegit alguns articles seus ben clarificadors, no havia tingut ocasió de sentir-lo en directe. Al fer-ho , un acaba pensant que deu haver un gen Maragall que estableix unes certes estructures discursives i de to. Tancar els ulls quasi et confon de germà.

Maragall ha estat ben clar. Mataró és referència en el tema escoles bressol. Aquells que per una o altra raó tenim coneixement del que es fa i com es fa, ja fa molt de temps que ho sabíem. Però és molt bo que qui dirigeix la nau ho digui i ho digui tan clarament. Que marqui a la ciutat , a les estructures del seus edificis , a la línia pedagògica que es du a terme, com model a seguir en tot el país, és un elogi que ningú esperava , però certament merescut.
Un dia de festa per aquells que es mouen en l’ensenyament dels més menuts i alhora un gran dia de festa per a tota la ciutat.


Llàstima que curiosament , a Mataró que és la ciutat més avançada en quant a nombre proporcional d’escoles, en quan a qualitat i en quan a projectes immediats de futur , amb tres noves escoles al caure , sigui el tema de les Escoles Bressol un tema amb el que s’intenti sempre desgastar i desprestigiar al Govern Municipal. I més quan exerceix un paper que quasi no li pertoca.

Nota al marge.- Hi ha hagut cares de sorpresa quan Ernest Maragall explicava haver vingut de jove diverses vegades a celebrar Les Santes. La raó és molt senzilla. Una branca dels Maragall tenien , desconec si tenen encara , casa d’estiueig a Argentona, on es reunien un bon munt.
Del reconeixement d’Argentona als Maragall, està una magnífica escultura dedicada al poeta , que es troba al costat de la Pça de Vendre. Si passeu per allà , cal fer-ne una ullada encara que l’entorn no estigui del tot cuidat. És una columna de pedra, esculpida per Jaume Clavell en el que estan representats els millors poemes del poeta. És una bona escultura.

dimecres, de gener 17, 2007

17 DE GENER ( 1987 - 2007 ). 20 ANYS

Avui diu el calendari que es celebra el dia de St. Antoni Abad, patró dels animals, al que en uns llocs anomenen Sant Anton , Sant Antoni del Porquet , o per els nostres verals Sant Antoni dels Burros.

Avui però és un dia molt important per a mi. Justament s’acompleixen vint anys que em vaig casar. Essent el meu segon matrimoni , la broma era obligada, havia escollit el dia més adient per repetir en això del matrimoni, però amb el temps queda molt clar allò que ja intuïa , que era la millor burrada que havia fet en la meva vida.

Per això, si us sembla be, per un dia aparco crítiques, Patronats de Cultura, Can Xalant, Ca l’Arenas, el Sant Lluc , els contemporanis, Proposta Mataró....

Avui , si m’ho permeteu , em quedo amb mi mateix i amb qui des de fa vint anys compartim alegries i neguits.

Avui celebro l’aniversari que demostra ben clar que soc intel·ligent, havent-me casat amb qui ho vaig fer. Per això accepto amb tota alegria les felicitacions que he rebut, amb la certesa de que sé que el mateix succeeix en l’altra costat de la parella.

Avui dons obrim un parèntesi. El dia, la celebració i la xifra be s’ho valen.

I ella, molt més.

dimarts, de gener 16, 2007

DESBROSSAR

Per raons familiars em va ser del tot impossible assistir a l’acte inaugural de “Desbrossar” que es realitzà el passat diumenge al Museu del Càntir.
Ho vaig lamentar per diverses raons, essencialment per Josep Manuel Calleja , una de les persones del món de l’art més intel·ligents i alhora desaprofitades que hi ha a Mataró, amb el que m’uneix una vella amistat i la complicitat que tantes vegades repetim de que va ser ell el protagonista de la meva primera entrevista en el programa d’Art de TVM, programa en el que llavors compartia direcció i demés amb Pilar Bonet ( encara que sembli impossible, és veritat).
També ho vaig lamentar per no poder escoltar a Arnau Puig que segueix mostrant saviesa, senderi i pedagogia en cada un dels seus parlaments , tal i com demostra en l’escrit del catàleg de l’exposició.

A més no puc negar la meva delectació per Brossa. Per raons de proximitat d’ubicació, passo cada dia un bon grapat de vegades davant el nou espai expositiu de la seva Fundació, on un magnífic barret de copa amb corda, em dona la benvinguda matinera, com convidant-me a posar en marxa la meva intel·ligència encara ensopida per la foscor que domina en aquelles hores en que encara no ha despertat el dia.

Avui he tingut ocasió de visitar l’exposició i he quedat gratament sorprès per el presentat que ofereix unes lectures reflexives molt interessants, no tan sols per el propi treball , ans també en aquest concepte de l’art contemporani , que tantes discussions està provocant a la nostra ciutat.

Ambdós fets son molt valorables , però jo voldria incidir en el segon. Calleja, Casellas i de retop Brossa, ens demostren que quan hi ha reflexió, intel·ligència , ironia, respecte cap a l’espectador al que no es tracta de tonto, ans al contrari, la resposta és automàtica. Davant la pregunta sorprenent, existeix la reflexió que cerca una resposta atinada. Son juguesques en les que no hi ha el distanciament que provoca la desconfiança, ans el contrari, hi ha la proximitat d’un espectador que sap que en sortirà enlairat de la reflexió, sigui la que sigui, que podrà obtenir de la lectura del presentat.
Desbrossar és una lliçó d’art contemporani que no s’ha de perdre , en especial per aquells que malfien del mateix.

Curiosament en tot el “tinglado” , hi participen al costat de l’Ajuntament d’Argentona i el Museu del Càntir, institucions tan importants com la Fundació Joan Brossa , el MACBA , l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona i la xarxa de Museus Locals. I també Jaume Simon i Mònica Vilert.
Com veiem Calleja, Simon i Vilert , tres dels més interessants artistes contemporanis locals, a qui per cert el PMC i Can Xalant - curiosament absents en la col·laboració -,no els hi dona cap mena de bola.

Potser una contradicció aparent , o potser ben real , per una mostra que s’ha de visitar per el seu interés.
Per això vagi la primícia de la crítica que apareixerà en el Capgros ben properament.


DESBROSSAR

Desbrossar és una interessant experiència que ens ofereix el Museu del Càntir, en el que de la mà de Josep Manuel Calleja i de Joan Casellas , apropiant-se de l’ànima de deu escollides obres de Joan Brossa, per una part ens apropen de nou a la raó i capacitat del mestre , alhora que el reinventen a traves d’un procés de destriament i intervenció .

En el magnífic escrit d’Arnau Puig que domina el catàleg , se’ns recorda que “els mots i les coses només són el que ens mostren , perquè és qui manipula que estableix la realitat”. La intel·ligència de Brossa estableix i restableix constantment aquesta realitat en un joc en el que mai tot és el que és ni és el que sembla , sempre a la recerca de la lectura més lúcida i intel·ligent que acaba sempre superant a la realitat real, si és permès el joc de paraules.

És en aquesta contradicció permanent entre el real i l’aparent, entre l’objecte i el sentit, entre el vist i el viscut, que Calleja i Casellas mantenen la tensió d’un espectador que sap perfectament com acabarà la juguesca, però es manté alerta en espera d’una possibilitat que reinventi encara més el concret del teòric absurd del que se sent protagonista.

A més Brossa, Calleja i Casellas, el tres protagonistes del fet, ens ofereixen una lectura subliminal encara més lúcida per els residents a les nostres contrades. Ens ofereixen una lectura viva del més alt nivell de la contemporaneïtat , demostrant que les lectures intel·ligents sols poden aparèixer amb treballs en els que la subtilitat, sensibilitat i la mateixa intel·ligència es donen la mà , com és en aquest cas. Llavors és quan un pot comprendre que l’art contemporani és tan plenament vàlid com qualsevol d’altra, i no com en els múltiples casos dels que malauradament hem de parlar en aquesta columna.

Desbrossar
Diàlegs amb Joan Brossa per Josep Manuel Calleja i Joan Casellas
Museu del Càntir
Del 14 de gener al 25 de febrer de 2007

dilluns, de gener 15, 2007

Resposta al Sr. Jordi Carrión

Benvolgut Senyor:
No soc lector habitual del seu blog , però òbviament avui m’ha arribat ràpida la noticia que dedicava el seu temps i les seves reflexions al meu fer periodístic com a crític d’Art. Agraeixo l’atenció i vist que vostè sí és lector d’aquest blog , ho aprofito per fer-li tan sols unes petites consideracions.

En referència a les seves reflexions generals res a dir, o molt a dir, com vostè vulgui. Penso però que qualsevol resposta puntual a alguna de les seves aseveracions a bon segur en podria provocar una altra per part seva i així eternament. Com be diu , no ens tenim coneixença però en temes complexes com aquest en que es defensen postures tan contraposades , sols el diàleg directe i personal permet expressar clarament els pros i contres de la situació. Diàleg al que estic disposat quan i com vulgui.
Però si que hi ha algun que altre detall més específic que voldria aclarir.

No soc escriptor com vostè i malgrat els meus esforços a vegades les idees no queden tan clares com un voldria , i més si l’article s’ha d’escriure amb la urgència provocada per una notícia important , com en aquest cas era la proposta de Museu d’Art Contemporani promogut per el Sr. Bassat. Era dons un article que es parlava d’aquest futur , al meu entendre positiu, mentre que els petits apunts sobre Ca l’Arenas i Can Xalant tenien el sentit de contrapunt , al meu entendre negatiu.

És en aquest context, i no manllevant la definició del diccionari , que proposava el sentit de contemporani que aquí es defensava, davant aquest altra , al meu entendre més reduccionista , que s’usa en l’entorn de les ara anomenades “arts visuals”, i dels centres de creació com Can Xalant.
En quant al populisme de que l’art ha de ser per tothom, és una reflexió seva que no s’escau al cas. La referència estava en el fet de que la casa Arenas va ser testada a favor de la ciutat per ser convertida en la casa de tots els artistes de Mataró, fet que no s’ha complert degut al poc encertat pla d’usos i a la programació establerta, que ha esborrat com si no existissin les generacions més abundants en nombre i qualitat de l’art mataroní. Aquí estava el sentit de l’expressió, llunyà al que vostè ha pogut entendre.

Finalment i al respecte de que hauria de deixar el meu lloc de crític d’art en el Cap Gros, no és a mi a qui ha de dirigir la petició. No tinc cap contracte amb el Cap Gros i hom sap que a més, les meves col·laboracions son “per amor a l’art” en la més ampla expressió de la frase. Cada setembre els responsables de la publicació es posen en contacte amb mi i em diuen si vull continuar , i així va la cosa. Circumstància que es repeteix de manera exacta a TVM.
El dia que els responsables de la publicació creguin que no soc la persona adequada per ocupar aquest lloc , m’ho diran i deixaré el meu paper a aquell que designin. I ho poden fer quan vulguin ja que mai serà causa d’acomiadament improcedent.
A més , per si no ho recorda o va coincidir amb algun dels seus viatges, fa ben pocs anys vaig agafar-me el que podríem dir un any sabàtic degut a raons professionals i personals . En aquest temps la plaça de crític d’art va quedar vacant ja que mai ningú va desitjar ocupar-la.

De la resta , programacions, paper de Can Xalant i de Ca l’Arenas en l’entorn de la cultura local, valoració del treball d’un i altra artista , currículums i titulitis varies , és obvi que no coincidim en quasi res. Però a bon segur la raó no està ni en un costat ni en l’altre.
La llàstima és que sols hi ha una veu pública que exerceix la crítica. L’existència d’altres veus contraposades a bon segur oferiria uns altres elements de judici ben beneficiosos per a l’espectador. Però d’això , un no n’és pas culpable. I posats a recordar, caldria preguntar-se pel fet que en el temps en que “El Punt” va exercir de diari comarcal , no va tenir mai un espai de crítica d’art , tot mantenint sempre una línia de clar recolzament a l’art contemporani que vostè defensa.
A bon segur que en un àmbit de crítica menys “personalitzada” discussions com aquesta serien del tot innecessàries.

Amb el meu agraïment per ser lector del meu blog , espero poder mantenir en el futur les bones impressions que li fan alguns dels meus comentaris.

Ben afectuosament

Pere Pascual



APUNTS AL VOL

Rellegint els diversos comentaris que ha generat la requalificació patrimonial de la fàbrica Fàbregas i de Caralt , algú apunta que potser ens podríem arribar a trobar amb alguna capgrossada a la casa Coll Regas. Erra en el tret ja que això ja va passar fa uns anys.
Per poder realitzar el casal d’Avis que es troba en la part posterior, la Caixa Laietana es va carregar olímpicament els jardins de la casa que eren del propi Puig i Cadafalch. El fet va provocar una certa polèmica i la pròpia entitat va convidar a veure que no era tan gros el desgavell. Vàrem ser tan sols tres o qautre que vàrem acceptar el repte. El Sr. Pere Rigau (acs) que llavors era l’encarregat de les relacions públiques i el Sr.Ester , encarregat d’obres, varen intentar vendre la moto de que allò no tenia cap valor, òbviament sense cap èxit.

Per l’altra cantó de la balança algú em recorda el bon aprofitament fet a l’Escola Bressol “Els menuts” amb un acurat acord entre la necessitat pública i el patrimoni. Un exemple a considerar.

Parlo amb gent de Llavaneres i sembla que no tothom està content amb la proposta Bassat. El capgros.com ho explicita be i el weeb de la secció local d’esquerra es prou definitori.
El que m’ha deixat descol·locat ha estat quan una bona amiga, llavanerenca de socarrel i molt implicada amb el poble, em deia que es temia que fos una altra aposta megalòmana de Bassat.
Així em recordava que allà per les Olimpíades va intentar que Llavaneres es quedés amb el vaixell de la festa inaugural, o quan no fa tant va intentar que l’Ajuntament fes cessió per construir una delegació de la “Universidad Europea de Madrid” que justament l’havia acabat d’anomenar Doctor Honoris Causa. Temia que de nou el publicista demostrés el bo que és fent publicitat d’ell mateix.
No sé, però molt m’agradaria que aquesta vegada la cosa fos de debò.

dissabte, de gener 13, 2007



PATRIMONI

He de reconèixer el meu desconeixement de l’exacte funcionament del Consell Municipal del Patrimoni. Desconeixent al que he d’afegir el que tinc de la Comissió del Nomenclàtor, el Consell de l’IME, el del PMC , el del ... i d’aquest estrany entramat de consells, comissions i demés de les que disposa l’Ajuntament en un afany de participació popular i que esdevenen una trama impenetrable per tot aquell ciutadà normal, com és un , aliè a tota aquesta espessa burocràcia, en la que curiosament quan apareixen els noms dels components n’hi ha un munt que repeteixen per arreu en aquesta típica trama mataronina que fa que sempre hi hagi un grapat de famílies que concentrin el poder ocult i veritable de la ciutat.

Ara el Consell del Patrimoni està en la picota per l’estranya requalificació de la fàbrica Fàbregas i de Caralt per poder dur a terme la instal·lació de “El Corte Inglés”. I sorprenentment tots es queden tan amples , i malgrat l’ajustat de la votació ningú es mou de la cadira i dimiteix d’un ens que ha quedat tocat i enfonsat davant l’evidència de la parcialitat dels seus criteris.

No conec tampoc l’edifici de la fàbrica moriu de la picabaralla, No sé si mereix una qualificació “A”, “H” o “Z” , però sigui quina sigui, estic convençut que el pas del temps d’ençà la seva primera qualificació no ha pogut provocar tanta variació.

Passejar-se per Mataró es veure com constantment el patrimoni arquitectònic va en orris. La desaparició de la casa de cos per ser substituïda per uns asèptics i barroers esquemes es flor de cada dia, i mentre curiosament veus aparèixer bastides en façanes per conservar-les quan es difícil per no dir impossible, esbrinar quina pot ser la raó de tanta parafernàlia.

Potser el millor de tot el dit i escrit en aquest tema està en l’apunt que feia Xavier Manté . Concís i contundent deixava en la nuesa als components del Consell. Després de la seva decisió ja res pot ser igual i cal una nova repassada al catàleg.

Això si, sense cap del membres actuals que amb la seva actitud han quedat desautoritzats davant dels ciutadans de peu, que certament no arribem ni a l’alçada de les sabates de la seva saviesa , però que també evidentment no som tan tontos com ells es creuen.

3-1

Res a dir. Sols quedar amb cap cot i aguantar la pallissa que amb tot dret establirà la meva filla periquita sobre la meva pena.
Que el bany que ens han donat serveixi per fer oportuna reflexió i per aixecar el vol.
I com no l’oportuna felicitació per Jòse Spà que allà a Anglaterra deu haver xalat com mai.

dijous, de gener 11, 2007



ADAMO

Llegeixo que avui actua al Palau després de quasi vint anys de no actuar a Barcelona en Salvatore Adamo, el cantant belga d’origen italià que va ser col·laborador en bona part de les meves primeres arrambades i de les de la meva generació.

Les seves cançons romàntiques “Ton nom”, “Je vous offre”, “En bandouliere” i molt espacialment “Tombe la neige” i “Mes mains sur tes hanches” eren claus en els moments dels lents , és a dir quan es podia arrambar o al menys intentar-ho , en aquelles les primeres festes d’adolescència . Festes particulars que en dèiem llavors, i que en castellà en deien “guateques”.
Però jo, a més, recordo a Adamo ja que el vaig poder veure en una actuació que va fer a Mataró per allà Sant Joan i a la vella Piscina del Centre Natació Mataró. Era el juny de 1965 , ja que va ser el premi que vaig rebre per aprovar la Revàlida de quart que llavors comportava el títol de Batxillerat Elemental. Va ser una actuació amb més gent a la sorra de la platja escoltant que no pas a la Piscina ja que els preus de les entrades estaven pels núvols.

Avui veien la seva fotografia, - està com sempre , he buscat una antologia de cançons dels seixanta i de nou “ tombe la neige, tu ne viendrà pas ce soir...” m’ha portat a aquella llarga trena amb la que tant de costat l’havia ballat.

dimarts, de gener 09, 2007


SILENCI

M’ha sorprès el poc ressò que ha tingut en l’àmbit comarcal la notícia que ahir esbombava el capgros.com de les intencions del Sr.Bassat per fer realitat aquesta gran Centre d’Art Contemporani a Llavaneres.
Avui en parlava “El Periódico” i aquesta tarda he escoltat a Ràdio Barcelona a Lluís Permanyer fent els oportuns elogis, però en canvi en l’àmbit proper quasi silenci. Uns pocs comentaris a la notícia i l’esperat estirabot del PP local que sorprenentment per a mi no aprofita la tirada del fet de que Llavaneres està governada per el PP , i en canvi tira per aproximació i de manera absolutament errònia contra el Govern mataroní per haver deixat passar una oportunitat que ni tan sols se li ha presentat. Queda clar per a tots que el lloc triat està en raó de vilatania i no de res més. Si Bassat visqués a Premia de Dalt tots sabem que seria aquesta població la que acolliria el Museu.

Malgrat tot he pogut parlar amb diversa gent de l’Art i l’alegria és generalitzada , a més i de manera ben curiosa amb un afegitó comú, el fet de que la paraula contemporània referida a l’Art deixa ja de perdre el sentit restrictiu que des de “El Cortijo” han volgut imposar.

BARCELÓ
Ahir Miquel Barceló va complir 50 anys. Coincidint amb aquest aniversari està exposant a la nova sala que “Círculo de Lectores” te a Barcelona i que ocupa l’espai de la mítica Sala Gaspar que han condicionat i modernitzat amb gust i encert.

Allà exposa la totalitat de les aquarel·les originals que Barceló realitzà per il·lustrar els tres toms de “La Divina Comèdia” en la col·lecció que te la editorial destinada a obres clàssiques il·lustrades per grans artistes. A més la mostra es complerta amb quatre pintures originals entre les que destaca una obra ben recent en l’estilística de la Capella de la catedral de Palma que s’inaugurarà ben properament.
És una exposició absolutament captivadora que permet endinsar-nos en les que semblen inesgotables capacitats de Barceló, que en aquesta ocasió es sap sotmetre al dictat d’un text que el dirigeix a un treball descriptiu amb unes obres de caire explicatiu que l’obliga a allunyar-se de les seves característiques habituals.
Barceló , amb gran saviesa, sap capgirar la truita i en una estilística parella a les seves aiguades de Níger emet passions i emocions, malgrat estar sotmès a una doble fèrula , la d’una exacta interpretació literària i la de la obligada reproducció gràfica.


Son obres intuïtives, gestuals, “lleugeres” en aparença , però “gruixudes” en la seva densitat pictòrica i reflexiva. Unes obres que si individualment poden oferir alguns alts i baixos ( mantenint sempre un alt nivell ), al oferir-se en conjunt presenten una densitat qualitativa i una força pictòrica que magnifiquen encara més el treball de l’artista , a l’entorn d’aquest esperit Barceló que plana i domina tota la mostra.

I la floreta , com no, en les pintures presents. Totes elles de qualitat i ben representatives del moment queden sotmeses a la brillantor de la peça més actual. Aquest col·lage pictòric, escultòric i ceràmic, depasa no sols les dues dimensions ans també les dimensions establertes per tot espectador poc informat.
És una obra que literalment es llença sobre l’espectador , dominant-lo. És una i mil sensacions que bateguen en un impacte sensible que precisa de repòs i mirada serena , per poder-se assaborir amb plenitud.


Ni més ni menys el que s’ha de fer amb l’exposició en general. Veure, mirar , callar, i sobre totes les coses, sentir, sentir i sentir.

dilluns, de gener 08, 2007

BASSAT

Avui tenia mig enllestit un post per reflexionar amb el que contestava Vladimir a la meva carta als Reis. Potser no quedava clar que jo apostava per gent capacitada i d’empenta ( no deia gent de la cultura) , però tornant un cert protagonisme als agents culturals, no com ara en que tota la cultura del PMC sembla dirigida contra aquests creadors. Potser per això existeix un regidor ( marca línies) i un Director del Patronat ( amb més marcada postura de gestor).
Igualment li volia retopar aquesta defensa del que no fa res. Jo sempre vull que qui mani en sàpiga més que jo, o al menys s’hi esforci més o intenti esbrinar uns camins que jo desconec. El pòtul que no fa res sempre és perillós. Per el que no fa i per el que no deixa fer.



Però la magnífica notícia de la Fundació Bassat que la gent del Report Maresme no ha pogut aguantar més m’obliga a deixar aquestes reflexions per altra moment.
Com igualment queden en el tinter els comentaris sobre les exposicions de Barceló, Anglada Camarassa, Palazuelo. De l’excel·lent treball en la mateixa de Pere Casanovas com a tècnic en les escultures exposades, etc.
Però son coses que espero aniran apareixent en els propers dies.



Ara l’actualitat mana i aquesta queda emmarcada per l’article que apareixerà demà al capgros.com a l’apartat d’opinió: “La rebotiga” que penjo abans d’hora en aquest blog.


Per cert la foto que acompanya l’article és d’aquest estiu al Centre d’Art Reina Sofia on justament hi havia una magnífica i emocionant antològica de Manolo Valdés. Aquesta gegantina estàtua seva es trobava en el pati interior de les noves instal·lacions.



FUNDACIÓ BASSAT

Maresme Report ha encetat any oferint el magnífic scoop de que el Maresme gaudirà en pocs anys d’un excel·lent i envejable Museu d’Art Contemporani, que de la mà dels seus promotors Lluís Bassat i família, presentarà en la seva seu de Llavaneres no tan sols una col·lecció estable i envejable per la seva qualitat, - provinent essencialment del fons particular de la família -, ans també un conjunt d’equipaments que diferenciarà al mateix d’altres de parells, ja que agruparà col·lecció estable, exposicions temporals, centre d’acollida per a creadors, escola d’arts ..., amb l’afegitó en el singular projecte arquitectònic , d’una col·lecció pública d’escultures que arrodonirà un il·lusionant projecte que pot convertir a Llavaneres en important far d’atracció artística i cultural.



Certament que l’aparició de noves col·leccions d’Art ha esdevingut un degoteig constant, que a vegades no ha permès calibrar la importància de totes elles. Ara però ens trobem davant un fet excepcional. Per un costat un projecte arquitectònic de primera magnitud i un pla d’usos que dona un salt qualitatiu a l’habitual. A més, els que sabem de la saviesa artística de Bassat, tenim constància que en la seva estructura de col·lecció no sols existeixen aquells noms que hom aconsellaria. Visitant compulsiu d’exposicions de tots tipus, es refia , - a l’igual que el seu company de passió Vila Casas -, d’un criteri propi i un olfacte personal que converteix en aposta, que fa que a diferència de les entitats i Museus reconeguts que sols aposten sobre segur , ell és capaç de fer-ho per aquell creador en qui creu, en un ventall tan selectiu com ampla, el que permet l’entrada en el petit Ghota artístic de nous noms de veritable vàlua.



Però l’important està en l’aposta per la qualitat. Contemporani per Bassat, com per tants d’altres , és el que es fa en el temps , és a dir la realitat artística de la segona meitat del segle passat fins ara mateix , a diferència del plantejament de Mataró amb l’errònia aposta d’un Can Xalant reduccionista i limitat, en un concepte estret de mires i mancat de qualitat. És en aquest marc on la Fundació es mou com peix en l’aigua, amb els eixos de criteri i qualitat, imprescindibles ambdós per una juguesca d’èxit.



Ens trobem dons davant d’un fet quasi únic, important per el concepte i per la qualitat que s’ensuma tan sols de mirar el projecte, i que esdevindrà orgull d’una població , Llavaneres , que sembla haver entès el missatge i vol aprofitar com sigui l’oportunitat, i que alhora farà enveja a aquells que des de la “capital” seguim veient-les passar mentre a casa es queden un Can Xalant i un Ca l’Arenes, sense present ni futur.



I potser no és el moment de tocar el crostó al nostre Ajuntament. La raó de proximitat emocional, a bon segur fa que aquest projecte es realitzi a Llavaneres i no en altra indret. Però quan veus que al voltant de la teva ciutat apareixent per arreu elements motivants : Fundació Palau ( Caldetes), Fundació Tharrats ( Pineda) , Museu Marés ( Arenys de Mar), Museu Monjo ( Vilassar de Mar ), futura Fundació Cusachs ( Orrius) i tu no rasques bola, és que alguna cosa passa.



En tota l’època democràtica , ningú ha apostat per la Cultura a Mataró. Aquest desgavell ens ha deixat molt enrera davant quasi tothom. Bo seria que tots en prenguessin nota, i en les properes eleccions hom apostes de manera forta per la Cultura com un dels pilars claus del futur de la nostra ciutat. Sols així podríem intentar recomençar a perdre un temps perdut que de tant en tant ens copeja amb tanta intensitat, com amb aquest magnífic i il·lusionat projecte de la Fundació Bassat que sens dubte posarà al Maresme en el mapa artístic del nostre país , i molt més enllà.



Per tant sols ens queda dir:Felicitats Llavaneres. Gràcies Bassat.
Dels plors per Mataró, no pateixin, que van per dintre.

divendres, de gener 05, 2007

CARTA ALS REIS 2007

Benvolguts Reis Mags de l’Orient:

No vull perdre el costum adquirit d’infantesa d’escriure aquesta carta en el que com tants d’altres, us demano aquelles coses que no estan en les nostres mans i que tan sols mags com vosaltres sou capaços d’aconseguir.
Ho faig amb la certesa de que fareu tot el possible per aconseguir-ho, tal i com heu fet en aquests cinquanta cinc anys en que sempre al despertar del dia 6 , he quedat bocabadat amb el munt de regals que heu dipositat al costat de la meva sabata.

Ho faig sabedor que pel general m’he portat be. Ja sé que a bon segur us han arribat algunes veus que parlen de mi com un dimoni banyut i amb cua que persegueix i mortifica artistes, especialment si son dels anomenats contemporanis, i que te entre cella i cella a la gent del Patronat , del Museu i de Can Xalant. Sabeu que no és del tot cert i que tot comentari és a fi de be.
Sortosament espero que us hagin arribat altres veus que quadrin la balança i us parlin de la lluita permanent per l’Art i els artistes de la ciutat , i la perseverància en la informació de tot el que fan, em sigui plaent o no.
Balança que a la vista exacta de la vostra justícia espero sigui benvolent per a mi. I si cal càstig com aquell any en que em vàreu portar una grua que us vau endur al dia següent en la vostra tornada a l’Orient, per no tornar-la fins l’any següent, comprendre la vostra posició.

No us demano res especialment per a mi. Ho faig sabedor que la meva dona i les meves filles ja han omplert aquest apartat en les seves cartes. Si vull demanar-vos allò que us demana tota la gent de bona voluntat. Pau arreu del mon, que desapareguin les guerres i el terrorisme, i que entenguem, com avui molt be deia un de vosaltres en el vostre discurs mataroní , que parlant, sempre la gent pot arribar a un enteniment.

Vull demanar-vos coses per l’Art i per la Cultura Mataronina.
Seguint allò que m’ensenyà el meu pare i que deia que per Reis sols es podien demanar tres coses, i valia l’afegitó “ i allò que les vostres Majestats vulguin”, us demano:

Que en les properes eleccions, guanyi qui guanyi , ( si son els que ja manen ara ja m’està be, que ho fan força be i porten bones intencions) , pensin que la Cultura és molt important per la ciutat. Que no pot ser com fins ara, la “Maria” que serveix per negociar un pacte, a la que es donen quatre rals per tirar endavant. Que cal apostar per la Cultura com un element de primer ordre per la propera legislatura.
Cal dons posar-hi al davant gent capacitada i amb empenta , i donar-li el suport per dur a terme una veritable revolució. Son molts eles elements que manquen a la nostra ciutat per passar tan sols la suficiència en matèria cultural: Un teatre, un auditori, una centre cultural, unes sales d’exposicions amb cara i ulls, biblioteques, escoles de les més diverses branques artístiques, acabar la Nau Gaudí, fer que el Museu i Ca l’Arenas funcionin correctament., que Can Xalant no sigui el cortijo d’uns privilegiats....
Moltes i moltes tecles que sols poden dur-se a terme amb un govern fort, una regidoria forta i recolzada i un esperit a prova de bombes que sigui capaç de renovar, dinamitzant-lo o dinamitant-lo , tant se val, a un PMC que avui per avui no serveix, tot recuperant a la gent de cultura com a veritables protagonistes , ja que agradi o no , ells ho son.

Per l’art us demano sales d’exposicions. Els artistes d’una o altra manera saben espavilar-se per trobar punts de creació, que evidentment també son necessaris, però el que no es pot inventar un artista és el lloc on mostrar les seves obres al públic.
Us demano que toqueu amb el vostre poder a algun amant de l’art per crear una galeria privada. El circuit comercial és essencial per arrodonir la tasca cultural que jan de fer les grans institucions.
Igualment us demano que les entitats, empreses i institucions que ja aposten per l’art , ho facin d’una manera més seriosa i professional. Que no val tot. Que cal escollir , apostar per la qualitat, pesi el que pesi, i pensar que sols amb una bona i constant programació, s’aconseguirà l’aposta cultural que tots desitgem.

Finalment us vull demanar inspiració per atots els artistes. Ells han de ser els protagonistes. Ho han de ser amb el seu treball i principalment amb la seva qualitat. Sabedors del costos que és trobar el camí, si podeu afegir al seu saber una bona dosi d’inspiració, no sabeu com ho agrairíem.
Si hi ha inspiració , hi ha treball, hi ha qualitat , aquest interessa , calen galeries, museus, l’obra es ven , hi ha bones crítiques ...

Com veieu al fina m’he traït. Tant de rotllo per que al final no hem vegin un dimoni banyut i amb llarga cua.
Malgrat el meu egoisme, molt m’agradaria s’acomplissin bona part dels meus desitjos. A bon segur que els artistes, la ciutat i un mateix estaríem ben contents.

En la seguretat de que fareu el que estigui en les vostres mans, rebeu la salutació més respectuosa de qui us espera cada any amb tota il·lusió.

Atentament
Pere Pascual “PIC”,

PS.- Si en l’apartat de “allò que vostès vulguin” podeu fer quelcom per que “Proposta Mataró” fos una realitat us ho agrairé enormement.

dimarts, de gener 02, 2007

TRET DE SORTIDA

Costa escriure 2007, però ja hi som. Hem girat full i ho hm fet com quasi sempre. Sopant amb els amics , en un fet que ja sembla tradició. Deu anys compartint taula amb en Quim i l’Anna i ja en fa set que s’hi afegiren l’Oriol i la Rosa. És sopar de riures, anècdotes, complicitats , política ( uns, votants nacionalistes que es mouen entre ERC i CiU , els altres radicals d’ERC i els de casa, ja ho sabeu). Però per sobre de tot l’afany de saber-nos junts, de costat en els bons i els menys bons moments, i de saber que allò que fa anys em deia una bona amiga pot ser un bon slogan per començar brindant a l’any nou :“El millor, està per venir”.

Per començar l’any amb cap clar , cal escoltar el tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. L’escolto sempre i enguany ha estat més que magnífic. Zubin Metha l’hi ha donat un ritme com en poques ocasions i els resultats han estat espectaculars ( vegeu la crítica d’avui de “El País”). La complicitat amb l’orquestra, els jocs entre ells, la saviesa en la conducció, la qualitat dels interpretes ... han fet d’aquest concert un registre memorable que preludia un excel·lent any.

Dinar d’Any Nou a casa el sogre, el nom Manuel obliga. Nova trobada familiar i encara que sembla que després de tanta festa res queda per dir, sempre trobem aquell punt per fer-ne xerrada i escalfor.

Avui descans i passejada per comprar els darrers regals de Reis. Ja fa un temps que un guarda aquests dies de començament d’anys per fer-ne descans i començar amb més forces l’any, i sempre paga la pena.
I més quan un està esperant demà, dia de passejada amb la dona per Barcelona amb uns objectius ben clars: Anglada Camarasa i Palazuelo. I alguna qu’altre peça per omplir bé el pap , vista la penúria a la que ens sotmet la nostra malaurada ciutat, artísticament parlant.

PÍNDOLES

Aquest dies però han portat diverses píndoles que caldria no oblidar-les

MONTILLA.-
M’ha agradat que el nostre President hagi escollit l’Hospital de Mataró per efectuar en ell, el seu primer discurs de Cap d’any. M’ha agradat per el que significa i per haver triat la nostra ciutat.
El discurs ha estat precís i marca uns camins que cal seguir. Un discurs sense concessions, però també sense aquella imprompta nacional que caldria. Clar que això del PSC queda cada dia més lluny. La darrera maragallada de proposar a Manuela de Madre, com a propera cap del partit , sembla ser feta exprés. Amb ells la mort del PSC es certificaria sense necessitat de notari i les sigles de PSOE serian obligades en les properes eleccions.
Esperem que els mals presagis no s’acompleixin.

CARTER REIAL

La seva rebuda, i la dels Reis, deuen ser els moments més fàcils i agradables de tot regidor de Cultura i de qualsevol autoritat que s’hi apropi. Espero i desitjo que avui hagi estat com sempre.
Potser avui i en els balls de Les Santes, que siguin els únics dies que les Autoritats s’apropin al Parc Vell. Un que hi passa sovint, ha d’agrair la millora de la il·luminació, el bon estat general de conservació que fan molt agradable l’indret , però li queda el regust de l’estat general de la pista central. Aquest és l’indret on en els propers dies apareixeran totes les bicis i tots el patins que justament els Reis hauran portat.

La pista precisa d’una nova emporlanada de manera ràpida. Està amb sots, trencada per arreu, i sense aquella llisor que caldria. Una condició que agrairien també els balladors de Les Santes que es troben amb un espai inadequat per a lluir les seves habilitats.

A veiam si hi ha sort, i els Reis ho han pogut observar tot baixant amb l’helicòpter i en prenen nota per fer-ne repàs oportú.

CA L’ARENAS

Ja fa mig any que s’inaugurà la que havia de ser la casa dels artistes de Mataró i cada dia les coses van de mal en pitjor. Els responsables, - la gent del Museu -, creu que cobrint l’expedient amb quatre exposicions de qualsevol manera , ja en surten del pas i queda clar que no és això, però ni de un tros lluny.
Tres son les mostres que presenta en aquest dies com a novetat. Encara que dir novetat és fer moneda falsa.

Albert Ibáñez ocupa la Sala 2 , amb la més rescomida de les instal·lacions que un pugui imaginar. Si a algú que es mou en el camp de l’art se li pregunta quina és la més clàssica i tòpica, i per tant esdevinguda inútil, d’allò que definim com instal·lació, tenim un ampla percentatge de seguretat que ens parlarà d’un treball com el que presenta ara Albert Ibáñez.
Però cal dir que la culpa no està en ell. Ibañez és un passerell que tan sols acabat el Batxillerat Artístic, estudia a Elisava ( la més elitista de les escoles de disseny) i és resdient a Can Xalant ( el més elistista dels Centres de Creació Contemporànea ). Ajuntar joventut i elitisme en grau súmmum, és un mal projecte amb segurs mals resultats , com és aquí el cas.

Sigui com sigui, sols cal recordar a Albert Ibáñez que faci mirada a les Propostes Conceptuals a la Platja de Mataró que justament va treballar ell en el curs passat. Potser allà podrà veure el seu treball, amb un angle estètic, visual i de pensament, molt millor.

Però ha de quedar clar que la culpa no és de l’aprenent, i sí d’aquell que ha estat capaç de donar-li marge i corda , mentre es seguia negant el pa i la sal als veritables artistes.

VERÒNICA AGUILERA és la demostració més fefaent de fracàs més absolut d’alguns conceptes de l’Art Contemporani. Llegir el seu amplissim currículum obliga a reflexionar i pensar en veu alta per arribar a la conclusió del tant per a tant poc.
El poder de Can Xalant l’ha fet compartir espais expositius; Els del Foment ( em nego a parlar d’aquella miserable parida com obra artística) i els de Ca l’Arenas.

He arribat a la conclusió de que els responsables de les sales d’exposicions d’aquest indret han assolit al menys un petit rigor i un cert nivell d’autoestima i potser per això han estat precises quatre visites per poder veure el vídeo “Peca” amb el que Verònica Aguilera Carrasco ocupa “La Galeria” de Ca l’Arenas, ja que en les tres interiors el vídeo restava aturat.

Tot el dit en el cas interior s’ha de repetir en el present, però augmentat el grau d’emprenyament, ja que la burda còpia és encara més propera i més evident.
En la darrera mostra d’Art Jove, existia una vídeo instal·lació d’una noia que amb Tipex anava tapant les seves imperfeccions de la pell ( arrugues, pigues, taques...). Ara Aguilera ens presenta el joc contrari. Un joc pueril, innocent, innecessari, absurd,,,, Per no qualificar-lo com improcedent, inútil, estúpid..., amb resultats tan previsibles com absolutament menyspreables.

Peca és una taca en l’historial de l’autora , de ca l’Arenas, dels programadors del PMC...

La llàstima que davant d’aquestes gran cagades , la llei de comportament cívic no serveix. No hi ha ningú al darrera que reculli aquesta merda i així tot queda net per a properes experiències.
Tots sabem que no és així ni de bon tros. Aquesta ferum artística regnarà a Ca l’Arenas durant uns mesos, sense que ningú pugui piular.
Si els germans Arenas aixequessin el cap?....I tot amb el silenci dels marmesors. Puc dir de cor, que no entenc res.

I demà en parlarem més. Que el Fons Palau mereix més de quatre lletres.

Com veieu comencem el 2007 ben fots, és dir si fa no fa, com quasi sempre