RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ .1976 (III)

 

Al costat d’aquests grans noms de l’art del moment, la temporada va servir també per gaudir d’unes bones exposicions d’artistes locals:

"Segador". Autor Amador

Bodegó. Emília de Torres

Amador , l’artista mataroní /argentoní que vivia a terres de Segovia amb Josep Tur, explotava a la Biblioteca Popular amb una exposició d’intensa i dura bellesa tant dels seus paisatges com del seu personatges. Austeritat castellana sota una llum destrament creada. Emília de Torres a Studium 48 encisava amb les seves ceres en les que bodegons, flors i figures femenines competien en qualitat. Terri també captivava al Nàutic amb els seus quadres de cromets que assolien l’excel·lència sensitiva.

Autoretrat de Jordi Arenas

"Safareig". Sant Jaume de Traià. Argentona.1976

Jordi Arenas presentà una gran exposició en el Club Nàutic, rebent una dura crítica per part de Pic II, el  que va provocar molts comentaris. El crític deia de l’exposició: “De entrada diré que la obra que me ha parecido fuera de serie en esta exposición está firmada nada menos que en 1942, línea que continua con un tema de azules fechados en 1969... A Jordi Arenas se le debe pedir que esté en ese camino de las dos obras apuntadas y no en el de esas obras demasiado correctas que si bien complacen a cierto sector del público, merman las facultades del pintor por eso mismo...Jordi Arenas ha querido siempre que imperase la armonía quasi bachiana, pero yo prefiero a Strawinsky”. Una crítica que li va doldre mol i que el va fer que no va vlre xposar durant molts anys a la ciutat.

Les mans mecànique. J. M: Rovira Brull 1976

Igualment Josep Mª Rovira Brull exposava, després d’un llarg parèntesi, a la galeria Tertre. Son moments d’evolució i canvi. Encara que manté el seu peculiar i tenebrós neo simbolisme social comença a aflorar la reflexió al voltant de l’expressió més quotidiana de l’existència. Un pas de l’art social cap al filosòfic, en l’exposició que marca el pas cap a la seva maduresa.

Tertre és també el lloc on fan la seva explosió definitiva i el seu pas a la veritable professionalitat els joves artistes locals Ricard Jordà i Josep Novellas.

Obra de R: Jordà

Jordà ho fa amb una duríssima exposició en la que marca el seu seguidisme pictòric d’Alcoy i Rovira Brull donant cos i continuació a la que la crítica va batejar com  “Escola de Mataró”. Obres fosques en el cromatisme , que serveixen per intensificar l’accent de la seva crítica social i política, arrodonides en un aclaparador perfeccionisme tècnic del dibuix que les estructura. Una exposició que va sorprendre i corprendre i que va marcar definitivament el seu futur.

"Txiqui". Obra de Pepe Novellas .1975

Novellas trenca abruptament  amb la seva cara amable i costumista per llençar-se aferrissadament vers una pintura dura i crítica. Practica per un cantó un realisme màgic, amb una clara influència de Mensa, però s’enganxa a l’estela més dura i intimista de Rovira Brull, amic i mentor, amb aquests personatges amb rostres sincopats, fruit de la visió adquirida en el seu servei militar al metro barceloní. En ella apareixen obres cabdals de la seva trajectòria com son “Vat 69” “La dida” “Txiki” o “Cardenal”. Exposició absolutament històrica.

Però l’any 76 va ser també l’any del descobriment de tres joves valors que sorprenien per la seva qualitat i que tingueren una trajectòria i una consolidació ben divergent.

Homenatge a Van Gogh. E. Comabella. 1970

Paisatge del Maresme. E. Comabella. 1975

A la sala del Banc Mercantil de Manresa debutava Eduard Comabella en el moment més àlgid del seu “fauvisme”, presentant un seguit de paisatges i composicions d’un intens cromatisme però que mantenia en tot moment l’equilibri pictòric al que ajudava una mirada compositiva fresca i diferent, apuntant ja envers aquells creuats que marcarien època. Va ser sens dubtes, una de les sorpreses de la temporada.

Obra de R. Casa Peña

La Biblioteca Popular ens va sorprendre oferint espai a Ramón Casas Peña, un joveníssim artista provenint de la “camada” Mañé. Ja havia  destacat en una exposició anterior en la que la crítica li augurava un futur potent i que va provocar l’enuig del seu mestre que es deia incapaç d’esbrinar les possibilitats dels seus deixebles. Greu error.

En aquesta ocasió Casas Peña “ con este surrealismo tan suyo, tan particular, aprovechando su dominio técnico y con el esfuerzo de una autorigidez lineal, empleando sin falsos pudores todos los medios a su alcance, ya sea lápiz, ya tinta china, ya a través de un collage, ya...va gestando unas obras ante cuyo resultado uno forzosamente debe quedarse extasiado, buscando y hallando esta fuerza interior siempre tan difícil de obtener”. Però malgrat la qualitat que ja atresorava Casas Peña lamentablement per a ell i per l’art mataroní va tenir una curta carrera artística i el seu fer es va fondre en el passadís de l’oblit.

L’altre gran troballa va ser Jordi Cuyàs amb una excel·lent exposició iniciàtica a Studium 48. D’ella la crítica va dir:”Cuyàs nos presenta una obra eminentemente personal. Protagonista de ella es su propio recuerdo flotando en un extraño mundo rodeado de objetos cotidianos; este salón aterciopelado, este mar y este cielo, obsesión constante del autor, o este violín, a veces acariciado, a veces abandonado que aparece de contrapunto, ilógico para muchos, de este mundo particular, parejo al que a todos nos toca vivir.

Completa la muestra estas esculturas convulsas, en una concepción compositiva arcaica que partiendo de una deformación expresionista de la figura logra expresar de forma total y enormemente efectiva sus emociones”.

Però al costat d’aquestes exposicions tan remarcables n´han coexistit moltes de vulgars i algunes de certament menyspreables , com per exemple la de De Barberà al banc Mercantil de Manresa, presentant “les seves últimes creacions figuratives tridimensionals” .

En anunci que publicava el diari “Mataró” , l’autor feia esment dels seus títols tot anunciant-se com artista resident a Brussel·les, i condecorat a diverses capitals europees, per l’Associació d’artistes professionals de Bèlgica, Comendador de la Orden artística belga-hispánica, Honorario de la Alta Academia artística de Francia, de Artes, Letras y Ciencias de París; de los circulos de Bellas Artes de Barcelona y Palma de Mallorca.(sic)

Mentre que la crítica qualificava així la seva exposició: “Quizás el epíteto más adecuado a la muestra que se nos ofrece hoy, debiera ser el de aberrante. El autor se declara inventor del arte de la tercera dimensión, y como tal entiende al sobreañadido, a obras de más que deficiente valor artístico, de elementos naturales que puedan dar vida a las mismas... Por eso deberemos preguntarle porque no acogerse a un derecho de jubilación que por edad ya tiene merecido y así hacer un grato favor al arte en sí y a los que amamos esta actividad”.

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ- 1976 (II)

.

1976 va ser un any de plena efervescència expositiva, artística i cultural. La mort del dictador  i l’evolució d’un futur social i polític inconcret va trobar en la cultura el millor brou de cultiu,  alhora que n’era la millor forma d’expressar uns desitjos de futur obert i en llibertat.

Expositivament l’any va ser d’intensitat fora de mida. Més de cent exposicions van omplir els espais expositius , entre ells havien causat baixa La Cripta d’Art, Foment, Tot i la llibreria Cap gròs ,alhora que V&A, botiga substituta de Tot i que dirigia Vicens Adell, generava un nou espai que agafava el nom  de les seves inicials. A més, el Museu Municipal recuperava la seva activitat passat l’estiu, després de les vicissituds de l’any anterior.

Obra de Joan Miró

A la tardor obria portes la sala Fuset, a la casa de la palmera del carrer de Sant Francesc d’Asís, ben a prop de la basílica de Santa Maria, agafant  el relleu de la desapareguda Cripta d’art i dirigida per Manuel Casahuga. D’ella deia la crítica: “Aprovechando hasta el límite las condiciones naturales del local y basándose en una decoración rústica y con la ayuda de complementos decorativos excelentes ha conseguido la sala más acogedora de la ciudad. Es una invitación para ver arte con tranquilidad y parece el lugar ideal para encontrarse con los amigos para disertar sobre el mismo, tal es el ambiente acogedor conseguido”.

La galeria Tantra canviava el seu nom a Tertre per imperatiu legal ja que coincidia amb una galeria d’Oviedo que tenia el nom registrat. L’elecció del nou nom va ser curiosa. Nico del Rio era molt generós quan volia, però alhora era força garrepa. En haver de canviar el nom va voler buscar un altre que mantingués la “T” inicial per així poder mantenir el logo i alhora volia que fos amb el mateix nombre de lletres per mantenir les mides i proporcions del cartell. Es va fer pluja d’idees entre amics i coneguts i va guanyar la proposta feta per Pepe Novellas de canviar-lo a Tertre , en record de la plaça del mateix nom, centre del barri de Montmartre  i eix de la bohèmia pictòrica parisenca.

Obra de Cardona Torrandell

D’exposicions n’hi van haver de tota mena , amb un nivell de qualitat mig, però amb nombrosos artistes importants. Així a Tertre hi van exposar Cardona Torrandell amb el seu inconfusible estil  expressionista recolzat en un dibuix humanístic ben personal; M. Assumpció Raventós amb gravats i amb els seus per un llavors revolucionaris tapissos que varen crear escola al país; Grupo Quince de Madrid amb l’excels José Hernández al davant, presentant els seus gravats de la sèrie “Bacanal” acompanyat de noms com Canogar, Lúcio Muñoz o Saura, en una exposició d’inesborrable record per aquells que la vàrem fruir; o amb Guinovart de qui PIC deia al diari de Mataró “Esa idea de convertir en arte lo que no lo es, vale por todo cuanto podamos decir. Ante tanta blandenguería imperante la obra de Guinovart es un revulsivo social i estético”.

Obra de J. Hernández

Al seu costat el Museu Municipal presentava un “Homenatge a Miró” amb l’exposició de trenta litografies i gravats amb l’afegitó de quatre escultures i que tingué com a cloenda una conferència de F.Vicens , director de la Fundació Miró. Una excepcional exposició que va atreure a gran quantitat de públic.

A la Biblioteca Popular i en la tradicional exposició del dia de l’estalvi, es presentà una espectacular mostra de Joan Hernández Pijuan que agrupava obra des de l’any 60 fins al mateix 76, el que permetia veure l’evolució de l’autor des de “ su gestualismo lírico hasta sus paisajes. Porque, aunque para muchos sea difícil de entender estas últimas obras que hoy podemos admirar son única y exclusivamente paisajes. Paisajes que como dice el propio autor son espacios limitados por unas acotaciones que los convierten en unos espacios reales por que están limitados, medidos y concretizados...”, segons explicita la crítica de PIC II. Una exposició que tingué com a complement una esplèndida litografia en la que dominava el color verdós, plenament identificador del moment creatiu de l’artista.

Cartell de l'xposició d'Hernández Pijuan

Malgrat la gran qualitat d’aquestes exposicions, la premsa es va fer ressò  de l’escàs nombre de visitants que tingueren dues mostres de tant alt nivell de qualitat com van ser les de Guinovart  i Hernández Pijuan, dignes de la millor de les galeries capitalines.  Fet que mostrava, a l’entendre de la crítica , que la postura  conservadora i tradicional seguia dominant el concepte artístic de la ciutat. 

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ. 1976

 

Mor Mariano Andreu

L'ORB l'esmalt més gran del món

En els darrers dies del mes de  març de 1976 moria a Biarritz després d’una llarga malaltia i als 87 anys d’edat, el que ha estat sens cap mena de dubtes, l’artista mataroní amb més reconeixement mundial i a bon segur el més desconegut dels seus convilatans, de qui tan sols en tenen constància viva per un carrer dedicat al seu honor, situat a la part del darrera de Les Esmandies , casa pairal de la família Andreu i que havia estat adquirida a la meitat del segle XIX a la família Vedruna que alhora  l’havia adquirit  als propietaris originals, la família del pintor Viladomat i que finalment va retornar a  la ciutat el 1980.

Em permetrà el lector dues llicències. La primera que empri Mariano en comptes del normatiu Marià, encara que el més adient seria usar Marianu, amb “u” final que és com ell es reconeixia en el costum en bona part del segle passat, de la catalanització dels noms acabats en “o” per una rotunda “u” final. I l’altre llicència és que accepti que aquest va ser el fet artístic de l’any, quan el cert és que la seva mort va passar molt  desapercebuda a la ciutat, amb tan sols un petit apunt al diari de Mataró, i  un documentat i sentit obituari en el mateix diari , signat per Pere Pascual Clopés PIC, crític d’art i amic personal de l’artista, que és publicà el 6 d’abril.

Valgui aquesta llicència per poder reflexionar en l’habitual i etern menyspreu amb el que la ciutat de Mataró tracta als seus artistes en vida i després de la seva mort, intentant cobrir amb la més gran capa de l’oblit el seu fer i la seva trajectòria per positiva i enaltidora que hagi estat de i per a la ciutat.

No és possible aquí fer una repàs detallat de la trajectòria de Mariano Andreu, degut  la seva amplitud i varietat, per això convidem als més interessats al bon article que aparegué als Fulls del museu Arxiu de Santa Maria, signat per Santi Estrany i de títol “Marià Andreu i Estany, un mataroní universal” que es pot trobar digitalitzat a la xarxa, o en cas de ser més gran l’interès , acostar-se a l’espectacular llibre “ Mariano Andreu (1888-1976). Biografia i catàleg raonat”  escrit per Esther García-Portugués la gran experta en l’artista i de la que un bon resum es troba en el web de la galeria José de la Mano.

Un bon resum és l’article de Francesc Fontbona publicat a “El temps de les arts” on explica la seva trajectòria així: “En la seva primera època tant es dedicà a la pintura, al dibuix i al gravat com a l’esmalt, i treballà dins un decadentisme molt acusat, fruit de la influència rebuda a Anglaterra d’Aubrey Beardsley, estil que curiosament en bona part encaixà temporalment en les coordenades d’aquell moviment d’entrada estilísticament imprecís, però de gran pes, que Eugeni d’Ors volgué crear i batejar amb el nom de Noucentisme.

Andreu formà part d’aquell grup de decadentistes –amb Ismael Smith, Néstor i Laura Albéniz– que varen fer una destacada exposició a la galeria Fayans Català de Barcelona el 1911. Fou col·laborador gràfic ocasional de la revista “Papitu” i més constant de “Foyer” i “Picarol”. Cap al 1918 el seu art s’asserenà, de manera que sovint connectava clarament amb aquell “neoclassicisme” que triomfà a l’Europa de després de la primera onada avantguardista. Poc a poc, però, s’anaren introduint en la seva obra un perfum cubista, ressons de l’art de De Chirico i del Surrealisme, però també de la Nova Objectivitat alemanya, una petita dosi d’ingenuïsme, i fins i tot de la personal ironia de Xavier Nogués. El resultat va ser un estil propi, inconfusible que Andreu escampà pel món.”

 

Els mataronins hauríem d’envermellir de vergonya per el desconeixement generalitzat d’un convilatà amb obra a Museus com el MOMA; Art Institut de Chicago;  American Gallery and County Museum de Los Angeles;  British Museum de Londres (3 obres); Chateau Mussée de Cagnes sur Mer; Toledo Museum of Art (Ohio); Detroit Museum of Arts (Michigan);Jeu de Paume de Paris i un bon grapat més. A Espanya tenen obra seva, l’ Institut del Teatre de Barcelona que disposa d’una bona col·lecció d’obres referenciades en el seu treball teatral d’escenògraf i que van ser donades per ell mateix, així com el Museu Cau Ferrat de Sitges i el Museu d'Arts Decoratives de Barcelona. Darrerament amb l’obra “Jeunes filles al balcón” (1924) ha arribat al MNAC que sembla vol revitalitzar la seva imatge i el seu record trencant l’oblit  que té en aquest, el seu país.

Gran revitalitzador del món de l’esmalt, dibuixant excepcional, gran gravador, pintor sense “ismes” amb una pintura iconoclasta i personal, il·lustrador de llibres, creador d’objectes i molt especialment escenògraf d’anomenada mundial, amb treballs per al ballet de Montecarlo, Royal Opera House de Londres, Künstler Theater de Munich , Ópera Comique de Paris o el memorial Skakespeare Theatre de Statford upon Avon.

La vida i el fer de Mariano Andreu és com una novel·la plena de grans personatges . Amic personal de multitud d’artistes procedents dels més diversos àmbits, d’Eugeni d’Ors a Alec Guinnes, Jean Louis Barrault, Henry de Montherland, Olivia de Havilland, Jean Giradoux, Jean Cocteau , André Gide, Luis Mariano o Picasso, entre molts altres.

Amb exposicions a mig mon, en les que compartí espai amb artistes de primeríssim nivell. Exposicions celebrades en les principals galeries i museus i sempre amb un èxit considerable, el que han convertit les seves obres en objecte de desig dels  grans col·leccionistes que les atresoren, sense que acostumin a tornar a sortir al mercat de l’art. Com exemple paradigmàtic del seu nivell n’és l’exposició celebrada a  les sales de l’Ajuntament de Baiona (1973) compartint espai amb Picasso, George Braque, Alberto Giacometti y Joan Miró en  l’exposició ”Expressions. Rencontre d’artistes contemporaines”. O essent el representant de França a l’exposició d’homenatge a Velázquez celebrada a l’ Academia de Bellas Artes de San Fernando,  (Madrid.1970)

Disposa de multitud de guardons d’honor com el de membre de ’Académie des Beaux Arts de l’Institut de France”, on ocupà la butaca IX de la categoria d’Associats Estrangers i que a la seva mort ocuparia Salvador Dalí i el de  Chevalier de l’Ordre National de la Légion d’Honneur francesa. També va ser acadèmic de la real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Davant d’aquest impressionant recull de treballs, reconeixements i mèrits, ens hem de preguntar com és possible que Mariano Andreu sigui tan absolutament desconegut a la seva ciutat nadiua de Mataró.

És, per si de cas, que la seva relació amb Mataró va ser tan sols circumstancial , com a lloc de naixement?. La resposta és taxativa . No, ni de bon tros. Encara que havia marxat de jovenet mantenia amb Mataró una relació que ell mateix havia definit com a tel·lúrica i que va mantenir tota la vida. Valgui com exemple la seva ajuda constant a les Germanetes dels Pobres  i a l’antiga llar Cabanelles , ajuda feta a vegades de forma privada i d’altres de pública, amb exposicions a benefici exclusiu. Una relació que provenia d’ancestres familiars (el seu pare era el Dr. Joaquim Andreu i Cabanelles)

Com molt bé explica el crític PIC en el seu obituari. En la primera visita a al ciutat, després de molt de temps,  allà finals dels anys 50, i després de visitar el Museu Municipal amb Jaume Colomer, el sensible regidor de Cultura del moment, i Alfred Opisso, director del mateix, va prometre regalar a la ciutat l’esmalt “L’orb”.

És aquest , un esmalt al coure considerat el més gran del mon i que havia tingut el gran honor de ser portada a tot color de la mítica revista cultural francesa de “ L’Illustration” en l’edició de Nadal de 1941. Un peça importantíssima que encara ha agafat més valor quan s’ha descobert que el treball escultòric de la mateixa va ser realitzat per Ismael Smith. Una promesa , la de la donació, que va complir i que va fer que l’orb fos qui durant molts anys donava la benvinguda als visitants de les exposicions del Museu des de la seva fornícula situada just a l’entrada de la sala.

A l’any 1960 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat i se li oferí ser el portador del penó en la processó de Les Santes, acte al que acompanyaren com a  cordoners Lluis M. Andreu i Alfred Opisso. En aquella visita va sol·licitar un petit espai al museu dedicat a la seva obra ja que estava decidit a donar-ne,  en quantitat i qualitat. Mai se li va concedir. I Mataró va perdre l’ocasió de posseir una bona col·lecció del seu artista més internacional.

Explicà també al crític el seu desig de rebre el reconeixement mataroní de la seva persona , si no  ja en vida,  al menys post mortem “Quan jo mori potser Mataró em sabrà comprendre i em sentiré feliç que així sigui. És clar que jo no ho podré veure”.

Però no ha estat així ans el contrari. L’esmalt ”L’orb” va ser retirat del seu lloc i ara dorm el son de l’oblit en el magatzems del Museu, alhora que la seva persona ha estat la protagonista en aquest temps de dues anècdotes definitòries. L’any 1995 , i en l’únic reconeixement de Mataró després de la seva mort, es celebrà al Museu de Mataró una magnífica exposició comissariada per Marti Peran. A falta d’uns pocs dies per a la inauguració, des del Museu es preguntà a l’organització si a la mateixa hi assistiria l’artista per a tal de reservar habitació i algun àpat. Bona pregunta tenint en compte que quasi feia 20 anys de la seva mort.

Finalment , en el 2020 i en motiu de l’adquisició del MNAC i de l’exaltació de l’artista que el mateix va dur a terme, es va reclamar al Govern de la ciutat la recuperació de L’orb com a l’ obra d’art emblemàtica que és. El desconeixement de l’obra i l’artista va ser absolut en la regidorIa de Cultura.

Certament els temors de Mariano Andreu al respecte del coneixement i reconeixement d’ell i de la seva obra a Mataró s’han complert en la seva totalitat. “Mariano Andreu?... connait pas”.

COL.LECCIÓ BASSAT. GRANS FORMATS. PREMIÀ DE MAR

 

Obra de manuel Boix

El Museu de l’Estampació de Premià de Mar gaudeix de grans e interessants espais per a la realització de bones exposicions. Uns espais infrautilitzats fins ara com si volguessin mantenir el desert expositiu que des de fa molts anys ha estat la ciutat, un absolut desert artístic cultural en comparança amb pobles veïns , com Vilassar de Mar o Premià de Dalt, que esperem  recuperi el to adient amb accions i exposicions com la que ara ocupa un petit espai del Mateix.

Per aquesta inauguració de col·laboració del Museu Bassat, igual que com fa amb el Museu de Llavaneres ( una exposició anyal) o el Museu del Càntir d’Argentona ( una exposició cada dos anys), el Museu de l’Estampació de Premià de Mar presenta una petita exposició en el que pertoca a nombre d’obres ( tan sols tretze) però gran en la mida de ls mateixes i en la seva qualitat.

Obra de J.M. Codina

“Col·lecció Bassat. Grans formats” és el títol de la mateixa i aplega un variat mostroari de peces , de diversos estils i tendències, que ens permeten  gaudir en plenitud de diverses formes d’expressió plàstica que corresponen exactament a la realitat creativa d’autors de reconegut prestigi i vàlua, enter els que s’hi troben els mataronins Perecoll, Josep M. Codina i Marc Prat  que presenten cadascun d’ells una obra clarament representativa del seu saber i bon fer. La sensibilitat extrema de Josep M: Cosina  amb al seva gegantina “Illes” , conjuga ala perfecció amb la “Menina” de Perecoll realitzada a l’entorn del seu “negre sobre negre”, mentre que Marc Prat arrodoneix la presència maresmenca amb ”Meditació IX” espectacular treball de confrontació entre interior i exterior humà, que aclapara per la seva força i intensitat.

Obres de Pep Carrió

Completen l’exposició quatre obres de la Sèrie Llavis de l’artista valencià Manuel Boix que malgrat ser una obra de fa ja cinquanta anys (1973)i que sorprèn i ens copeja per la seva perfecció tècnica i la qualitat comunicativa que la converteix en una obra plenament viva i actual. Obres a les que acompanyen les tres figures  de la sèrie Anatomies del mallorquí Pep Carrió que “decora” el cos humà convertint les seves figures maniquí en uns essers misteriosos i potents que en sedueixen per la seva intensitat i força,

Regina Giménez ens sedueix amb la seva “En casa de Walter” on les estructures que dinamitzen l’espai confegeixen un espai màgic en el que el racionalisme estructural ens cedeix espais a la nostra memòria personal per acabar l’obra, mentre que Samuel Salcedo amb els seus caps de fusta , semblants però més distints que el color que els identifica, en interroga a la recerca de la nostra única i pura veritat.

Obra de S. Salcedo

Amb aquestes peces que deixen curta l’exposició que precisaria d’una continuació en el nu frontal de la sala, es concebeix una exposició prou rodona , en la que el poder de la magnificència de les mides de les obres exposades, juntament amb l’alta qualitat dels autors que les han concebut i creat, donen el to d’alta qualitat habitual en les mostres de la col·lecció Bassat i marquen l’inici d’una col·laboració amb Premià ue ha de ser important per tornar a posar en valor l’art en la població , generant un nou pol d’atracció expositiva com ho és en l’actualitat Argentona, Vilassar de mar o Llavaneres.

Una exposició de gran qualitat i que evidentment mereix una atenta i de tallada visita

Felicitats.

Col·lecció Bassat . Grans formats

Museu de l’Estampació de Premià de Mar

Del 3 de decembre de 2023 al 3 de març de 2024

 

 

MIRÓ I PICASSO. UNES EXPOSICIONS D'OBLIGADA VISITA.

 

De nou Barcelona agafa empenta en el món de les exposicions , amb la presència de quatre exposicions d’obligadíssima visita per a qualsevol veritable amant de l’art. De fa temps a La Pedrera podem gaudir de la primera gran mostra d’Antonio López que ja vàrem comentar en aquest blog. Ahir s’inaugurava ,en complir-se el centenari del seu naixement, la mostra  d’Antoni Tàpies que es celebra en la seva Fundació i que òbviament haurem de visitar i comentar-la amb el corresponent post, però ara  toca comentar  les magnífiques exposicions que Barcelona dedica de manera conjunta a Joan Miró i Pablo Picasso,  en els museus que a ells dedicats , disposa la ciutat.

Sota l’encertada definició de “Dos esperits innovadors, una exposició única”, ambdós espais ens ofereixen una mirada complerta i detallada del seu fer, podent ampliar la selecció, amb la visita al museu personal, el que complerta la visió d’ambdós artistes de modus i manera que en sortir d’ambdues visites i exposicions, haurem pogut gaudir de la més ample representació del gran fer d’aquests dos grans artistes, fet que augmentarà si adquirim el magnífic catàleg amb diversos escrits específics que ens permetran accentuar la penetració en el seu pensament i realització.

No crec que pagui la pena, entrar amb detall del que es pot veure i gaudir en ambdós llocs, espais que encara que separats físicament, mantenen la unió en la llunyania, i que fan que la visita a sols un dels espais deixi clarament coixa el global de la seva visió.

Amb més de dues centes cinquanta obres, aquesta exposició ens permet cohabitar el geni d’ambdós artistes,  que no pertanyen a la mateixa generació, - Picasso neix el 1881, mentre que Miró ho fa el 1893-, però que amb el pas del temps i malgrat la seva gran diferència estilística , coincideixen en l’àmbit artístic i son capaços de parlar-se amb plenitud amb una diferència estilística i personal que els fa tan diferents, però alhora propers en una concepció que permet traslladar la seva concepció plàstica  l’espectador que resta embadalit davant dels seus treballs.

La magnífica tria de les peces que ens ofereixen, juntament amb l’ampliació personal que cada museu ens ofereix de la resta del seu fer, ens permet endinsar-nos com difícilment s’ha pogut fer mai, amb la personalitat artística de cadascun d’aquests dos monstres de la història de l’art i veure i trobar-hi lligams comuns que els uneixen en la diversitat, per no dir disparitat, absoluta del seu fer.

En aquestes exposicions podem veure el inicis del seu fer i seguir pas a pas la seva evolució personal, podem gaudir també de la seva diversitat tècnica i de les seva personalitat i professionalitat en el treball amb altres materials i formes d’expressió com el tapis, l’escultura i la ceràmica, tot completat amb les obres pròpies dels seus propis museus que fan d’aquestes exposicions un absolut plaer personal, artístic i creatiu que sadollen  als esperits que en moments difícils com aquests, segueixen trobant a l’art com element que salva les seves ànimes i sadolla els seus esperits.

Unes exposicions d’obligadíssima visita i que fan d’elles un gran i absolut plaer.

No us les perdeu.

Picasso / Miro 

Museu Picasso i Fundació Miró 

del 20 d'Octubre de 2023 al 25 de febrer de 2024

RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ 1975 (IV)

 

Llistat d’exposicions 1975

ANTICUS: Goula .-Torrabadell.- Bordallo.- Folgarolas.-Jaume Rodés.- G.Fresquet.- Rache.- Ayneto.-- F Brugueras. F.Oliver.- Mateu Ribera.

BANC MERCANTIL DE MANRESA: Salvador Soler.- Col·lectiva d’Artistes catalanes contemporanis.- Martí Rovira.- Subirats .- Eduard López.- Antoni i Guerau Calabia.-- Boix/Parés/Pere Pujades.- Enric Domínguez.- J.M. Jubany.--Parés de Mataró.- Cases Peña / Gabriel Estévez.- Col·lectiva ( Pujol, López, Parés, Calabia, Pujades, Boix).- M. García Coll.- J.M. Xifré ( fotografies).- Rabassa.- Col·lectiva ( Boix, Calabia, L. Fernández, E. López, Luis, Parés, Pujadas). -Pujol

BIBLIOTECA POPULAR: J.M.Brull (escultures) i E.Braut (pintures).-Ricard Vives (goigs pintats).- Road Show (serigrafies i gravats).- Doris Malfeito.- Fontanet.- Lluís Roura.- Concurs Pintura Ràpida.- Moisés Villèlia.

C.A.LAYETANIA: Estrada Vilarrassa.- Tintó

CAP GRÒS: Joan March

CLUB NÀUTIC : Grup dels Arts ( Jaume i Jordi Arenas, Salvador Esquerra, Jordi Puiggalí  Manuel Cuyàs i Emília de Torres) .- J.Munné.- Ortega.- J. Tur.

CRIPTA D’ART: Artistes del segles XIX.- Uriach i P,M. Viada (neosimbolismes).- Josep Novellas.- Parés de Mataró (homenatge a la crítica).- González Brard-. Marià Ribas.- Diego Benzal-. Jordi Puiggalí.- Pablo Mañé-. Josep Munné.

FOMENT MATARONÍ: Quintana ( fotografies)

MUSEU MUNICIPAL: Salón nacional de Fotografia.- Triadó.- Josep Quintana ( aquarel.les i ceres).- Fotografies dia de la sardana.- Sugranyes.-Salvador Pujol.- Raginel.- Ramon Llibre-. Fèlix Albages.- Fotografia Fires.

STUDIUM 48.- Boix.- Pujadas Roig.- Parés de Mataró.

TOT: Rosa (esmalts).- Gelpí ( escultures).- J. Marfà .- Maribel Piulachs ( esmalts i olis).- Antonio Paredes (joies) i Lola Serrano (esmalts)

TANTRA.- Francisco Valbuena.- Tharrats

 

RECULL HISTÒRIC DE L'ART A MATARÓ 1975 (III)

Cartell oficial . Autor Joan Navarro

Cartell Alternatiu de les Santes 1975

Com elements complementaris cal remarcar que el cartell de fires va ser realitzat per Joan Safont, i el de Les Santes per Joan Navarro Bonamusa . Cartells als que cal afegir un de magnífic realitzat per Nefer per a la setmana de Titelles que es celebrava a la ciutat.

Monument a T: Ribas . Autor G.calabia

També cal remarcar la inauguració d’un monòlit en record i homenatge a Tomàs Ribas I Julià en la plaça a ell dedicada al barri de Cerdanyola. La peça realitzada per Guerau Calabia és una peça vertical volumètrica amb uns acurats jocs de plens i buits. Sense pretendre-ho és converteix en la primera del seguit d’escultures urbanes que s’instal·laren a la ciutat especialment en el mandat de l’alcalde Manuel Mas.

Article de la revista ¿ por qué ?

Per acabar el resum plàstic de l’any bo es fer avinent una anècdota molt desconeguda , com ho és que la revista “Por qué”, revista de successos dirigida per Enrique Rubio, periodista molt popular en aquells temps,  publicava un article de Carlos Ortiz , a sis columnes i de títol “El arte de falsificar el arte”, amb el sots titular  “Algunos marchantes se aprovechan de geniales y desconocidos artistas para llevarles a la falsificación”. Article que venia al cas d’unes obres falsificades de l’artista Grau Sala que per un casual van arribar a les mans del propi artista i que van produir la detenció del marxant Campins de Vilassar de Mar i de l’artista Ricard Jordà com a autor de la falsificació. Després d’un petit període de presó preventiva a la Model va se deslliurat i no es van presentar càrrecs contar ell, ja que ell sols creava quadres ”a l’estil de...”,  però sense signar, el que no implica una falsificació de personalitat, si de cas una influència. No li succeí el mateix al marxant ja que aquest afegia, imitant-la , la signatura de l’artista reconegut i procedia a la venda com si fos original.

L’article de to simpàtic i més aviat lloatori al respecte del treball de Jordà, anava acompanyat de fotos d’ell mateix en el seu estudi  i d’algunes obres del seu estil inconfusible.

 

Al costat d’aquest dinamisme plàstic , creatiu i expositiu, en aquest any de 1975 , el camp del Patrimoni  va tenir també un inusual protagonisme, com si la ciutat estigués ansiosa de recuperar el tremp artístic i cultural perdut.

capella dels Dolors

Així començava l’any presentant-se la restauració realitzada a  la capella dels Dolors (febrer). Una restauració promoguda anys enrere per Lluís Ferrer I Clariana, i duta a terme per Ramón Gudiol , el gran especialista de l’època, amb la col·laboració d’Amadeu Taulats en el que pertoca a motllures, daurats i pintures murals. La restauració duta a terme amb el mecenatge de Caixa Laietana va consistir en procedir a la neteja i restauració de totes les pintures de Viladomat que estaven en un pèssim estat, alhora que es van fer diversos treballs de paleta per evitar filtracions i humitats., circumstancies que a posteriori s’ha observat no van tenir suficient èxit, com ho demostra la necessitat urgent  d’una nova i recent restauració (2015-16) per reparar el molt malmès Conjunt del Dolors.

També en el ple municipal del mes d’Abril s’aprovava per un costat sol·licitar a la secretaria del “Patronato Artístico y Cultural del Ministerio de Educación y Ciencia” la construcció d’una “Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos” cedint de forma gratuïta els terrenys adequats per tal fi.

Una petició que ja havia estat aferrissadament defensada al diari Mataró (11 de març) en article de S. en el que remarca la necessitat d’aquesta escola de Belles Arts com complement imprescindible als qüestionaris escolars oficials. I que de nou serà reclamada periodísticament en el moment de l’anyal Col·lectiva de Sant Lluc .

Una petició, aquesta de l’escola d’Arts i Oficis, que ha estat recurrent des que desaparegué l’original que havia mantingut activitat entre 1886 i 1960, per ser substituïda per l’escola Miquel Biada de formació professional. En temps democràtics , en totes i cadascuna de les eleccions municipals celebrades, apareix , mandat rere mandat, una petició semblant en el programa electoral d’una gran majoria del grups i partits polítics concurrents a les mateixes. Unes peticions fins avui mai concretades , ni tan sols en un projecte inicial.

En el mateix ple, s’acordà també “sol·licitar al Ministerio de Educación y Ciencia, Dirección del Patrimonio Artístico y Cultural, Comisaria de Museos, la creación de un Museo Arqueológico en nuestra Ciudad, destinado a guardar, conservar y classificar los restos hallados en el termino municipal y alrededores, especialmente los valuosos vestigios de la villa romana de Torre Llauder, cediendo gratuitamente a dicho ministerio los terrenos municipales sitos en la zona declarada Monumento Histórico-Artístico para la finalidad expressada”.

En un detallat article que apareix en l’edició del 12 d’abril de 1975 de “Mataró, Periódico del Maresme”  signats per S. S’explicita amplament el projecte que va més enllà del propi museu arqueològic ja que amb el trasllat de les peces arqueològiques al que seria nou museu, es produiria un buit en el Museu de Mataró que podria ser omplert per l’apartat arxivístic o començar a pensar en un “Museo de Arte toda vez que Mataró y su comarca cuenta con suficientes valores artísticos como para justificarlo .....y que podria convertirse en uno de los polos de atracción de la Ciudad”.

Uns projectes que com tants d’altres han quedat en foc d’encenalls, havent quedat tot el projecte amb la realització del tancament del clos arqueològic (1980)  i la protecció dels mosaics  i visualització del conjunt (2010).

Abella d'Antoni Gaudi, una peça important del Museu

Però el tema arqueològic explota en tota la seva intensitat passat l’estiu amb l’aparició en el diari Mataró del 23 de setembre d’un article signat per S. , amb títol “Restructuración del Museo Municipal” ,que és un atac frontal a tota l’estructura del Museu. En ell es denuncia la inexistència d’inventari, i que tot es fonamenta tan sols  en unes llistes de 1951, el que fa que s’hagin trobat a faltar més de 200 objectes , ignorant-se tant la raó de que certs objectes hagin estat retornats als seus indrets naturals així com l’origen d’altres que sí romanen al Museu. Encara que no ho considera un espoli, l’articulista si que cita exemples d’actuació negligent i denuncia explicitant-ho, la desaparició de diverses peces de valor històric per a la ciutat.

El terrabastall és impressionant  i el 2 d’Octubre , amb una carta al director, la junta directiva de la Secció Arqueològica del Museu , acompanyada de vint signatures més, responen indignats a les acusacions , explicitant detalladament diversos casos , encara que amb l’explicació mostren de manera fefaent el desori existent a la institució.

Entre les explicacions sorprèn el fet de la denuncia pública de que el material arqueològic de la vila romana de Can Rafart excavats el 1935 i conservats al Museu van ser usats per omplir el forat del soterrani de l’escola d’Arts i Oficis quan després del seu enderrocament van haver de ser adequats a l’estructura viaria. Un atemptat patrimonial més a afegir a la llarga llista que Mataró té en aquest apartat.

Un embolic important, abastament comentat en el món cultural ja que el desgavell del Museu era un fet de domini públic, i que acabà amb l’acceptació de la renúncia al càrrec del director del Museu, el Sr. Martí Fité, que també va renunciar al seu càrrec de membre d’honor del patronat del mateix.