RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ. 1976

 

Mor Mariano Andreu

L'ORB l'esmalt més gran del món

En els darrers dies del mes de  març de 1976 moria a Biarritz després d’una llarga malaltia i als 87 anys d’edat, el que ha estat sens cap mena de dubtes, l’artista mataroní amb més reconeixement mundial i a bon segur el més desconegut dels seus convilatans, de qui tan sols en tenen constància viva per un carrer dedicat al seu honor, situat a la part del darrera de Les Esmandies , casa pairal de la família Andreu i que havia estat adquirida a la meitat del segle XIX a la família Vedruna que alhora  l’havia adquirit  als propietaris originals, la família del pintor Viladomat i que finalment va retornar a  la ciutat el 1980.

Em permetrà el lector dues llicències. La primera que empri Mariano en comptes del normatiu Marià, encara que el més adient seria usar Marianu, amb “u” final que és com ell es reconeixia en el costum en bona part del segle passat, de la catalanització dels noms acabats en “o” per una rotunda “u” final. I l’altre llicència és que accepti que aquest va ser el fet artístic de l’any, quan el cert és que la seva mort va passar molt  desapercebuda a la ciutat, amb tan sols un petit apunt al diari de Mataró, i  un documentat i sentit obituari en el mateix diari , signat per Pere Pascual Clopés PIC, crític d’art i amic personal de l’artista, que és publicà el 6 d’abril.

Valgui aquesta llicència per poder reflexionar en l’habitual i etern menyspreu amb el que la ciutat de Mataró tracta als seus artistes en vida i després de la seva mort, intentant cobrir amb la més gran capa de l’oblit el seu fer i la seva trajectòria per positiva i enaltidora que hagi estat de i per a la ciutat.

No és possible aquí fer una repàs detallat de la trajectòria de Mariano Andreu, degut  la seva amplitud i varietat, per això convidem als més interessats al bon article que aparegué als Fulls del museu Arxiu de Santa Maria, signat per Santi Estrany i de títol “Marià Andreu i Estany, un mataroní universal” que es pot trobar digitalitzat a la xarxa, o en cas de ser més gran l’interès , acostar-se a l’espectacular llibre “ Mariano Andreu (1888-1976). Biografia i catàleg raonat”  escrit per Esther García-Portugués la gran experta en l’artista i de la que un bon resum es troba en el web de la galeria José de la Mano.

Un bon resum és l’article de Francesc Fontbona publicat a “El temps de les arts” on explica la seva trajectòria així: “En la seva primera època tant es dedicà a la pintura, al dibuix i al gravat com a l’esmalt, i treballà dins un decadentisme molt acusat, fruit de la influència rebuda a Anglaterra d’Aubrey Beardsley, estil que curiosament en bona part encaixà temporalment en les coordenades d’aquell moviment d’entrada estilísticament imprecís, però de gran pes, que Eugeni d’Ors volgué crear i batejar amb el nom de Noucentisme.

Andreu formà part d’aquell grup de decadentistes –amb Ismael Smith, Néstor i Laura Albéniz– que varen fer una destacada exposició a la galeria Fayans Català de Barcelona el 1911. Fou col·laborador gràfic ocasional de la revista “Papitu” i més constant de “Foyer” i “Picarol”. Cap al 1918 el seu art s’asserenà, de manera que sovint connectava clarament amb aquell “neoclassicisme” que triomfà a l’Europa de després de la primera onada avantguardista. Poc a poc, però, s’anaren introduint en la seva obra un perfum cubista, ressons de l’art de De Chirico i del Surrealisme, però també de la Nova Objectivitat alemanya, una petita dosi d’ingenuïsme, i fins i tot de la personal ironia de Xavier Nogués. El resultat va ser un estil propi, inconfusible que Andreu escampà pel món.”

 

Els mataronins hauríem d’envermellir de vergonya per el desconeixement generalitzat d’un convilatà amb obra a Museus com el MOMA; Art Institut de Chicago;  American Gallery and County Museum de Los Angeles;  British Museum de Londres (3 obres); Chateau Mussée de Cagnes sur Mer; Toledo Museum of Art (Ohio); Detroit Museum of Arts (Michigan);Jeu de Paume de Paris i un bon grapat més. A Espanya tenen obra seva, l’ Institut del Teatre de Barcelona que disposa d’una bona col·lecció d’obres referenciades en el seu treball teatral d’escenògraf i que van ser donades per ell mateix, així com el Museu Cau Ferrat de Sitges i el Museu d'Arts Decoratives de Barcelona. Darrerament amb l’obra “Jeunes filles al balcón” (1924) ha arribat al MNAC que sembla vol revitalitzar la seva imatge i el seu record trencant l’oblit  que té en aquest, el seu país.

Gran revitalitzador del món de l’esmalt, dibuixant excepcional, gran gravador, pintor sense “ismes” amb una pintura iconoclasta i personal, il·lustrador de llibres, creador d’objectes i molt especialment escenògraf d’anomenada mundial, amb treballs per al ballet de Montecarlo, Royal Opera House de Londres, Künstler Theater de Munich , Ópera Comique de Paris o el memorial Skakespeare Theatre de Statford upon Avon.

La vida i el fer de Mariano Andreu és com una novel·la plena de grans personatges . Amic personal de multitud d’artistes procedents dels més diversos àmbits, d’Eugeni d’Ors a Alec Guinnes, Jean Louis Barrault, Henry de Montherland, Olivia de Havilland, Jean Giradoux, Jean Cocteau , André Gide, Luis Mariano o Picasso, entre molts altres.

Amb exposicions a mig mon, en les que compartí espai amb artistes de primeríssim nivell. Exposicions celebrades en les principals galeries i museus i sempre amb un èxit considerable, el que han convertit les seves obres en objecte de desig dels  grans col·leccionistes que les atresoren, sense que acostumin a tornar a sortir al mercat de l’art. Com exemple paradigmàtic del seu nivell n’és l’exposició celebrada a  les sales de l’Ajuntament de Baiona (1973) compartint espai amb Picasso, George Braque, Alberto Giacometti y Joan Miró en  l’exposició ”Expressions. Rencontre d’artistes contemporaines”. O essent el representant de França a l’exposició d’homenatge a Velázquez celebrada a l’ Academia de Bellas Artes de San Fernando,  (Madrid.1970)

Disposa de multitud de guardons d’honor com el de membre de ’Académie des Beaux Arts de l’Institut de France”, on ocupà la butaca IX de la categoria d’Associats Estrangers i que a la seva mort ocuparia Salvador Dalí i el de  Chevalier de l’Ordre National de la Légion d’Honneur francesa. També va ser acadèmic de la real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Davant d’aquest impressionant recull de treballs, reconeixements i mèrits, ens hem de preguntar com és possible que Mariano Andreu sigui tan absolutament desconegut a la seva ciutat nadiua de Mataró.

És, per si de cas, que la seva relació amb Mataró va ser tan sols circumstancial , com a lloc de naixement?. La resposta és taxativa . No, ni de bon tros. Encara que havia marxat de jovenet mantenia amb Mataró una relació que ell mateix havia definit com a tel·lúrica i que va mantenir tota la vida. Valgui com exemple la seva ajuda constant a les Germanetes dels Pobres  i a l’antiga llar Cabanelles , ajuda feta a vegades de forma privada i d’altres de pública, amb exposicions a benefici exclusiu. Una relació que provenia d’ancestres familiars (el seu pare era el Dr. Joaquim Andreu i Cabanelles)

Com molt bé explica el crític PIC en el seu obituari. En la primera visita a al ciutat, després de molt de temps,  allà finals dels anys 50, i després de visitar el Museu Municipal amb Jaume Colomer, el sensible regidor de Cultura del moment, i Alfred Opisso, director del mateix, va prometre regalar a la ciutat l’esmalt “L’orb”.

És aquest , un esmalt al coure considerat el més gran del mon i que havia tingut el gran honor de ser portada a tot color de la mítica revista cultural francesa de “ L’Illustration” en l’edició de Nadal de 1941. Un peça importantíssima que encara ha agafat més valor quan s’ha descobert que el treball escultòric de la mateixa va ser realitzat per Ismael Smith. Una promesa , la de la donació, que va complir i que va fer que l’orb fos qui durant molts anys donava la benvinguda als visitants de les exposicions del Museu des de la seva fornícula situada just a l’entrada de la sala.

A l’any 1960 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat i se li oferí ser el portador del penó en la processó de Les Santes, acte al que acompanyaren com a  cordoners Lluis M. Andreu i Alfred Opisso. En aquella visita va sol·licitar un petit espai al museu dedicat a la seva obra ja que estava decidit a donar-ne,  en quantitat i qualitat. Mai se li va concedir. I Mataró va perdre l’ocasió de posseir una bona col·lecció del seu artista més internacional.

Explicà també al crític el seu desig de rebre el reconeixement mataroní de la seva persona , si no  ja en vida,  al menys post mortem “Quan jo mori potser Mataró em sabrà comprendre i em sentiré feliç que així sigui. És clar que jo no ho podré veure”.

Però no ha estat així ans el contrari. L’esmalt ”L’orb” va ser retirat del seu lloc i ara dorm el son de l’oblit en el magatzems del Museu, alhora que la seva persona ha estat la protagonista en aquest temps de dues anècdotes definitòries. L’any 1995 , i en l’únic reconeixement de Mataró després de la seva mort, es celebrà al Museu de Mataró una magnífica exposició comissariada per Marti Peran. A falta d’uns pocs dies per a la inauguració, des del Museu es preguntà a l’organització si a la mateixa hi assistiria l’artista per a tal de reservar habitació i algun àpat. Bona pregunta tenint en compte que quasi feia 20 anys de la seva mort.

Finalment , en el 2020 i en motiu de l’adquisició del MNAC i de l’exaltació de l’artista que el mateix va dur a terme, es va reclamar al Govern de la ciutat la recuperació de L’orb com a l’ obra d’art emblemàtica que és. El desconeixement de l’obra i l’artista va ser absolut en la regidorIa de Cultura.

Certament els temors de Mariano Andreu al respecte del coneixement i reconeixement d’ell i de la seva obra a Mataró s’han complert en la seva totalitat. “Mariano Andreu?... connait pas”.