dimarts, de desembre 30, 2014

LES AIGUADES DE JOSEFINA ENRICH





S’acaba l’any i mal estaríem de no comentar alguna que altre exposició que han quedat al calaix degut el guirigall que sempre signifiquen aquestes festes. Com per ex. la mostra que la Josefina Enrich ens fa avinent a la sala d’exposicions de la Presó.

I diem això no per que sigui una exposició de traca i mocador d’aquelles que cal recomanar a tort i dret , que no ho és, però sí per que és una clara demostració de valentia creativa i de voler fer un pas endavant.




Aquells acostumats a passejar-se per les sales d’exposicions comarcals saben molt bé qui és la Fina Enrich i quin camí porta en això de l’art. Saben del seu apreci i passió per l’aiguada i saben que en ella ha anat conreant una plàstica de caire realista poètic amb prou habilitat, mantenint sempre el to clàssic de l’aquarel·la catalana.

Ara, després d’un temps d’absència creativa i expositiva per raons personals, la Josefina Enrich es llença a la piscina i entenen que té poc a perdre aposta per una aquarel·la de caire realista però en la que vol potenciar el color i les transparències per aconseguir un ambient que bé podríem qualificar d’espiritual que per a ella li és plaent. I ho fa a cor descobert el que és ben d’agrair.




Quan un va començar a exercir de crític va rebre una gran lliçó. Hi ha dues exposicions que mereixen comentari positiu. Per un cantó aquelles que estan en un bon grau de qualitat. Per l’altre aquelles que han fet quelcom per superar-se encara que el resultat no sigui reeixit del tot.

El cas de la Fina Enrich és dels darrers. Hi ha gosadia, hi ha una clara aposta per millorar , hi ha un desig d’evolució. I davant d’això sols cal el recolzament més ferm. Però certament hi ha apostes que s’han quedat a mig camí. Cal aprofundir en algunes vessants tècniques que avui per avui grinyolen. Cal establir un cert criteri de prioritats per marcar pautes pictòriques i d’intensitat cromàtica interior. Cal reforçar els privilegis del protagonisme i saber marcar amb intensitat unes forces que avui per avui encara es veuen adotzenades. Cal , en resum, potenciar la força de les formes i mitjançant elles establir el diàleg poètic que tant li plau a l’autora.




Una exposició doncs de doble cara. En els valors de l’absolut, una mostra d’autora en formació amb evidents encerts però amb perilloses mancances. En els del relatiu, una aposta íntima agosarada que cal recolzar i esperar properes mirades per veure que les coses van a millor i que per tant podem comptar amb Enrich en el món de la realitat figurativa local.

(Les imatges han estat tretes de la xarxa)



dimecres, de desembre 24, 2014

BON NADAL






J. Hernández Pijuan (1956)


Aquí teniu un petit repertori d'històriques  felicitacions de Nadal realitzades per diferents artistes del nostre país.

Sé el per què del temps
I de l’hora que calla
Sé que hi ets, infant,
I et voldria a casa
Amb la nit i el silenci

           Terri, Nadal de 1956.





 Eduard Alcoy ( 1956)




Carles Planell (1956)





J. Curós (1962)





Joan Brotat (1953)





Joan Brotat ( 1965)




Frederic Lloveras ( 1962)





Frederic Lloveras ( 1960)






Frederic Lloveras ( 1964)




Frederic Lloveras ( 1970)






J.Hernández Pijuan ( 1955 )






J.Aguilar Moré (1955)


dimarts, de desembre 23, 2014

BON NADAL.


Aquí teniu un petit mostroari de Nadales històriques realitzades per artistes mataronins.





Jordi Arenas (1969)






Eduard Alcoy (sense data)





Jaume Arenas (1968)





Salvador Esquerra  (1985)





Jaume Arenas (1979)







Josep Mª Rovira Brull (1973), per a Esteve joier


diumenge, de desembre 21, 2014

HÀLIT. TERESA PERA




El dulce esclofrío
De ser tacto y pared, color y torbellino, gaviota de la espuma
Línea erecta, oro y tizne a la vez.

“Manchas nombradas / Líneas de fuego” José Miguel Ullán.


Fa un parell de temporades que Teresa Pera explotava amb una molt interessant exposició al Museu Monjo de Vilassar. Va ser una d’aquelles exposicions  que podia haver passat desapercebuda però que va anar corrent de boca en boca i la convertí en una petita exposició de culte per a tot bon gourmet d’art.

Així l’ esmorteït per un llavors Museu Monjo, - ara mort del tot-, recuperà per uns dies la potencia que li havia donat el sempre enyorat Paco Rodón i aquella “aparent densitat de la matèria” ens oferia un seguit de pulsions interiors que comunicaven amb intenció i que malgrat les evidències de que allò sols era el començament, deixava clar que ens trobàvem davant d’una més que interessant creadora.




Però tots sabem també que una flor no fa estiu i que sols en la continuïtat es pot valorar la realitat creativa i la potencialitat d’un autor. I aquest pas del temps era el que mancava per poder començar a establir la realitat de l’artista.

Potser per tot això esperàvem amb ànsia la nova proposta plàstica de l’autora que ara arriba a “La destil·leria” amb aquest “Hàlit” que serveix no tan sols per refermar el que coneixíem ans per veure la potent evolució soferta per la creadora que en poc temps ha estat capaç d’eliminar la fullaraca descriptiva present en anteriors peces per aprofundir en una interiorització que ens porta de manera directe i sense cap mena d’engany, a la seva essència més pura.




Fa temps que em fixo força amb el títol que els artistes donen a les seves exposicions ja que crec el títol respon a la definició del presentat , tal i com succeeix en l’àmbit literari. Teresa Pera ha escollit “Hàlit” una paraula melòdica i espiritual que respon perfectament en la seva definició ( alè, buf suau) a l’esperit que domina la mostra presidida per l’aclaparadora nuesa del poli-díptic que presideix l’espai principal i que és a la vegada punt i final , raó i conseqüència, essència i puresa, de tota la mostra.

Una peça rotunda a la que cal dedicar temps i atenció. És aquesta una gran peça pictòrica , i quan dic això no em refereixo a l’idioma emprat i sí a la potència que es desgrana en cada pinzellada , en cada gest i en cada intenció, que responen als principis fonamentals de la bona pintura, en aquest concepte en el que no es tracta de disposar tensions , gestos i colors d’una o altre manera, i sí de fer-ho en l’única manera que l’obra exigeix.




Establerta en un teòric caos la peça de Pera s’equilibra i re–equilibra en cada racó, en cada aposta , en cada contradicció, convertint en fresca una obra absolutament meditada , i interiorment mesurada al mil·límetre, que volent ser record i homenatge al Alberto Gonzalo, el seu mestre , mentor i amic , que ens deixà el passat estiu , esdevé en l’homenatge de la saviesa i la gratitud, donant a crits les gràcies per saber crear un art en el nivell i els límits que tantes vegades establí el mestre.

Moltes vegades però passa que quan hi ha una obra de gran nivell la resta , per contrapès, queda capdisminuïda . No és aquest el cas. L’exposició, molt ben muntada , respira individualització i frescor i permet que les diverses mirades de Pera arribin en tot el seu esplendor a l’espectador que submergeix en el joc de subtilitats plàstiques que se li ofereixen.




Ja sigui en el seu sentit abstracte més pur, ja sigui en la seva vesant de caire oriental en el que es refila el concepte fins els límits per deixar fluir solament l’ànima , o en el gestualisme intens , més visceral i directe , Teresa Pera desgrana conceptes anímics i els distribueix al damunt el suport amb equilibri i domini tècnic , assolint una pintura essencialment plana però alhora plena de textures i intencionalitats volumètriques que li donen cos i permeten establir un gruix aparent que donant-los tota la força les enlaira.

Tot un conjunt arrodonit amb uns llibres d’autor , espectacularment “envasats” , que refermen el sentit pictòric i plàstic d’una autora que ja camina amb pas segur en el sempre difícil itinerari creatiu. Un pas establert en la sinceritat en una sensibilitat que és bella i poètica sense ser directament buscada , que sap variar cap el crit punyent quan s’escau , tot fonamentat en un aclaparador domini tècnic que no l’encongeix i si li dona la tensió superficial precisa i necessària.




Una exposició, aquest “Hàlit” que és d’obligada , detinguda i repetida visita i que és sens dubte del millor que hem vist en aquest 2014 que ja amaga la seva fi. Una exposició que és l’afirmació d’una gran artista que no hem d’oblidar, Teresa Pera.

Felicitats.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)



dimecres, de desembre 17, 2014

ESPAI D'ART. MARTA BASSA

La protagonista d’aquest darrer Espai d’Art de l’any és Marta Bassa, una artista ben desconeguda de tots i que esperem i desitgem assoleixi ben aviat el reconeixement de la qualitat que sembla intuir-se en la poca obra que hem pogut veure d’ella i que de moment l’han fet mereixedora de ser la guanyadora de la segona edició del Premi de Pintura de Sant Andreu de Llavaneres , organitzat per el Museu Arxiu de la localitat i del que un en va ser joiós jurat.

Encara que resident de fa anys a Caldetes no és coneguda en els entorns ja que ha tingut de fa anys abandonat el camp expositiu per la seva educació al comentari artístic , la il·lustració i principalment la docència.

Ara , dedicada amb més intensitat a la creació està en un standby en espera de possibilitats expositives mentre segueix aprofundint en la seva pintura de fonaments figuratius però a la recerca de capacitats més abstractives , en especial en un sentit volumètric, tècnicament interessants i visualment prou atractives.

Una entrevista que us aconsello amb plaer ja que podreu començar a conèixer aquesta nova artista de la comarca a la que caldrà seguir.





diumenge, de desembre 14, 2014

LLUM. MARGARIDA MARCH






Hi ha exposicions de les que és difícil parlar-ne. En general son exposicions que un preferiria obviar , fer veure com si no haguessin existit. Com si cap il·luminat hagués cregut que aquells engendres que no poden ser considerats plàstics mereixien la llum i l’observació per part de ningú. D’aquestes n’ hi ha un bon munt en el decurs de la temporada.


Però sortosament de tant en tant , molt de tant per ser més exactes , n’hi ha d’altres de les que també és difícil parlar-ne i no per manca de paraules i qualificatius , ans per el sentit de que saps que les paraules no faran justícia i afebliran la potència resplendent que exhalen aquells treballs que si han de ser considerats de totes ,totes , veritables peces d’art.  Una d’aquestes rares exposicions en les que millor el silenci i la contemplació que no pas les paraules, és la que en aquest mes de desembre i a la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta Margarida March, sota el sempre agosarat títol de “Llum”. Una esplèndida exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.




Margarida March és més que res coneguda per la seva faceta d’artista de l’esmalt, una tècnica en la que és una de les grans. Fa temps però que encuriosida es va endinsar en l’art del gravat de la mà dels grans mestres Jordi Rosés i Claudia Lloret i allà ha trobat aquell punt de rebel·lia , aquella possibilitat d’agosarament que no podia assolir en el camp de l’esmalt , mentre que en canvi podia mantenir aquells sentiments d’ofici, perfecció i mètode , que tan propers li son i que li donen aquella seguretat estructural que tan agraeix.




Ara , després de diverses aventures amb diversos plantejaments tècnics , cercant maridatges atractius amb resultats prou reeixits , Margarida March torna als orígens i es planteja l’essència. La gracianesca definició del bo i el breu en la literatura , March l’aplica en sentit estricte al seu treball, en el convenciment de que l’arrel i la raó creativa son el que ha de dominar , sense deixar-se emmascarar per la fullaraca ambiental per més plaent que sigui el resultat final en l’apartat visual i per més llaminera que sigui per engrescar a l’espectador.




D’aquí i seguint la definició de Bracque que entén l’art com una ferida de llum, March aposta per la nuesa extrema oferint-nos un bon grapat de gravats en sec , gofrats , sense entintar , realitzats sobre planxa de fusta , establerts com una veritable ferida de llum en l’estampació realitzada sobre paper Hahnemühle.
Unes obres franciscanes quasi , establerts en una atmosfera aparentment asèptica que vibra amb tota potència amb el desfermament creatiu que l’autora ens proposa sàviament , entenent perfectament , alhora que ho fa avinent a l’espectador , que la tècnica no tan sols és precisa ans és indispensable , però sempre ha de ser mitjà i mai finalitat.  




Que la finalitat és la creació, és l’art. És l’expressió plàstica de la sensibilitat més íntima del creador que esclata en aquesta ocasió en aquesta perfecta conjunció en la que res falla. Una tècnica perfecta ; una temàtica plenament adient a la intencionalitat per a tal de no distreure en res del conjunt; una tria volgudament acromàtica per potenciar i reforçar l’impacte visual; i finalment una muntatge global de la mostra que serveix per ressaltar al màxim les peces presentades alhora que és una magnífica mostra de sensibilitat i elegància.

Una mostra rodona en l’accessori i en el fonamental, que provoca un veritable plaer estètic, sensible i conceptual en la seva visita i que és veritable lliçó del bon fer d’una artista massa amagada i que ara esclata en tota la seva plenitud.

Una exposició de més que obligada i repetida visita.
Felicitats.

“Llum”. Margarida March
Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 5 de desembre al 10 de gener de 2015

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)


dilluns, de desembre 08, 2014

SENSE TÍTOL. (AUTOCENSURAT)





Sempre he pensat que el títol és element important en un article.  Enormement important diria jo. I al meu entendre ho és ja que amb una frase, unes paraules o tan sols amb una, es fa del tot avinent el sentit de tot el que s’ofereix a continuació.

Ara , he estat donant voltes i voltes a com havia de titular aquest post que parla de la nova desventura de ca l’Arenas i el munt de títols que m’han aparegut en ment porten tots ells, no tan sols un contingut absolutament negatiu ans en moltes ocasions van més enllà en el criteri desqualificatiu. És per això que prefereixo deixar buit el títol i que cadascun dels lectors hi col·loqui el que cregui més adient, en la seguretat que així la meva paraula no quedarà esclava d’una frase pejorativa quan no malsonant.

Ca l’Arenas acaba d’inaugurar la segona de les temporades de “Revisions 75 anys d’art i cultura a Mataró” que segons els seus organitzadors manté “el propòsit de recuperar la història expositiva de la ciutat a partir de l’activitat del Museu de Mataró” (sic).

Així, sí la primera temporada va ser desastradament polèmica per el seu nul valor qualitatiu, per posar l’accent on no hi era i potenciar fets que en res van incidir en el desenvolupament de la cultura artística local, com van ser una única presència dels salons d’Octubre i Revista, mentre en canvi es feia oblit del bullir de l’art local que iniciava una nova etapa amb creadors i obres en les que emmirallar-se. Això per no recordar l’oblit a Rovira Brull degut a l’incident gens ètic del comissari Mitrani.


Ara, un any més tard , no tan sols hi ha hagut esmena al modus operandi i al concepte general de la mostra, si no que l’esquema s’ha esberlat fins als extrems que no responen ni a l’ideari general de la mostra ( recuperar la història expositiva de la ciutat a partir del fer del Museu ) ni al propi concepte de Ca l’Arenas que  “és l'extensió específica del Museu de Mataró especialitzada en art i en la seva difusió, amb una atenció preferent a l'activitat artística de la ciutat i on s'hi realitzen tota mena d'activitats de caràcter públic i d'interès general que hi tinguin relació...”  (sic).

Un mal fer que va propiciar que la comissaria de la mostra , la més que reconeguda crítica Pilar Parcerisas , plantés el projecte per raons públicament desconegudes ( per a quan la pertinent explicació en ares de la transparència de la que tant es pregona) però que tot sembla indicar van tenir la causa en el desencontre conceptual i molt especial en la impossibilitat de vestir un discurs adequat degut a la manca documental i al desconeixement absolut de la gent del museu en relació a l’espai temporal protagonista de la mostra.

Un fet aquest que per se demostra el nul interès de Cultura envers aquest projecte ja que essent per a tres temporades, el natural és un treball continuat i avançat ( ara per ex. ja s’hauria d’estar treballant en les mostres de la temporada vinent) i no una contractació sense temps d’una persona de gran vàlua però absolutament desconeixedora de la realitat artística , social i cultural del Mataró d’aquells temps.

I diem tot això ja que el poti-poti que configura les activitats previstes per tot l’any responen a uns criteris historiogràfics culturals que està molt bé siguin treballats però que no és a Ca l’Arenas on han de trobar aixopluc , - a bon segur el lloc adient és Can Serra-, ja que la seva relació amb l’art és simplement tangencial, com elements d’una cultura comuna que son, però que no formen part de la història del Museu i de la seva incidència en la realitat creativa local.

No es pot apostar per explicar fets com els del Racó o el Film Ideal Club mentre que en canvi no es parla de la col·lectiva de Sant Lluc que va ser recuperada en el 1972 de la mà dels anomenats “santlluqueros” (Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) que van recuperar l’antiga col·lectiva que havia desaparegut feia anys i la van revitalitzar fins a convertir-se en l’exposició més visitada de Mataró i que ara , trenta anys després de que van abandonar el timó, segueix essent exposició de referència. Un anàlisi del tot obligat per la importància i transcendència de la mateixa.

Però no, qui mana a l’art mataroní no vol deixar senyal de que existeixi vida plàstica en la història local i el millor és la desídia i l’oblit. Per això res millor que a  Ca l’Arenas,  l’espai dedicat a les arts plàstiques i als artistes locals, sigui on aquestes son més menystingudes , oblidades i enterrades , com es pot veure ara mateix en la sala superior on existeix acurada ubicació temporal de fets polítics i socials i en canvi no s’ofereix cap noticia de la programació artística de la ciutat que és la causa i raó de tot el muntatge .Alhora que és puntual per a no dir nul·la la presència de les obres d’art del moment realitzades per els artistes de casa i per aquells que amb la presència a Mataró , els van influir.

L’actual mostra de ca l’Arenas és una mirada sectària a la història real de l’art mataroní. És més que indignant , és indecent l’oblit intencionat de noms que malgrat no ser artistes que passaran a la història de l’art van deixar petja en el Mataró artístic d’aquells temps.

És per això que ja és obligada la resposta pública dels marmessors. Ells van ser anomenats per vigilar el correcte compliment dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Ells saben també que han estat incomplerts del tot i que Ca l’Arenas no ha estat dedicat a l’art i els artistes mataronins , tal i com pertocava. Callar els fa còmplices. Després d’aquestes darreres temporades és obligada la queixa pública.

Espero que per la seva responsabilitat i per l’estima que tenien per Jordi Arenas així ho faran.

Ara ja és imprescindible.

dimecres, de desembre 03, 2014

ESPAI D’ART. DANIEL GIRALT MIRACLE / LLUÍS COMERÓN



Cada quinze dies tinc el plaer de penjar en aquets blog , l’enllaç corresponent a “Espai d’Art” de m1tv , aquest espai de divulgació artística i plàstica del que succeeix a Mataró i voltants. Ho faig ja que en ell sempre hi tenen veu els protagonistes d’aquesta actualitat , generalment  artistes plàstics, que així poden explicar de maner clara i personal la seva realitat artística , els seus anhels i les seves il·lusions.

Avui però el que us podem oferir és un espai especial que us recomano encara amb més plaer i que crec que paga molt, però que molt, visionar-lo. Ho dic en primer lloc per el nivell dels entrevistats que son ni més ni menys que Daniel Giralt-Miracle, potser un dels homes que sap més de Gaudí i que ha estat responsable directe dels grans aconteixements gaudinians , i en Lluís Comerón , el mataroní que ocupa el deganat dels arquitectes barcelonins.

Un nivell certament espectacular al que ajuda la magnífica post-producció de la companya Silvia , de m1tv. Una veritable estrella en el que pertoca a lligar actualitat i art , que permet conjugar les paraules dels mestres amb les més atractives imatges de la realitat i història de la Nau.

Amb tot això es confegeix un programa enormement interessant, que crec és un plaer el seu visionat i que ens ensenya molt al voltant d’aquesta Nau Gaudí que hauria de ser  monument fonamental per els ciutadans mataronins.

Un programa , aquest espai d’art , que ja ha rebut felicitacions màximes dels responsables  de la Nau i que ara espera amb ànsia les vostres opinions.

De cor, valgui el consell d’un bon visionat.





dimarts, de desembre 02, 2014

LLIBRE BLANC DE CULTURA




Fa uns dies vaig dir que calia parlar del llibre Blanc de Cultura , aquest projecte que en teoria era comú i que sembla que la llevantada s’ha endut per a no tornar. Ho volia fer ben aviat però un amic em va comentar que estaven a punt se sortir les conclusions i vaig deturar el comentari però vist que no hi ha res previst en l’agenda de desembre és qüestió de posar fil a l’agulla malgrat que ja el PSC presenta aquest dijous una interpel·lació al respecte ( Al final hauré de creuré que em llegeix més gent del que sempre penso).

Era mitjans de juny, feia molta calor i després d’uns caps de setmana plujosos aquell dissabte va aparèixer resplandent convidant a la platja que ja era veritable desig interior. Malgrat això quasi un centenar de mataronins es van apropar al centre cívic del Pla d’en Boet per a una jornada com de cloenda de conclusions. Una jornada que com ja varem comentar va ser del tot decebedora ja que la mateixa no va mantenir l’estructura que calia per a la seva finalitat.

Han passat quasi mig any. I vistes les perspectives encara queda temps per a veure la llum els resultats finals d’un projecte que començava en iniciar-se la legislatura , que es mantenia de manera permanent en disputa davant de la tossuderia del PSC ,o millor dit, d’Ivan Pera ,que semblava iniciava un camí ferm en el ple de febrer de 2013 amb l’establiment del Pacte de Cultura i que va anar descarrilant en la sectària gestació del mateix que després es va redreçar en part davant les queixes dels partits polítics a l’oposició.

Un llibre blanc de cultura absolutament necessari per aquesta cultura mataronina desnortada , posada en les dictatorials mans del tècnics corresponents i que està empobrint fins a límits insospitats , no tan sols als ciutadans, ans també, - el que és molt perillós-, als veritables gestors i protagonistes culturals que estan fins els dellonsis de la postura personalista , intransigent i d’esquena a la ciutat i dels actius culturals que du a terme la gent de beneficència.

Un llibre blanc que esperem vagi més enllà a dir que a Mataró hi manca un teatre, un auditori i una sala d’exposicions en condicions (tots tres). Un llibre blanc que ens ha de fer visibles les bases i analitzar les alçades. Que ens ha de fer entendre el que hi ha , el que seria bo que existís i quins poden ser els camins per aconseguir-ho.

I encara que aquest projecte de mandat arriba tard , - i ven contents que estan a Cultura -, el menys el seu anàlisi hauria de ser element de comparança per poder establir les línies mestres d’uns nous programes , amb l’exigència de poder ser duts a terme , no com fins ara.

I a més hauria de servir per retomar el pas inicial que no ha de ser altre que el la identificació dels veritables protagonistes culturals per així, no sols quantificar-los en nombre i vàlua , ans també poder establir els criteris d’actuació corresponents per a una millora generalitzada de protagonistes i receptors.

Uns paràmetres molt valuosos i que malgrat temps i peles, no han tingut una resposta final pública en forma de conclusions. I molt ens temem que si la té (que ho dubto) serà d’amagatotis i amb un redactat tan sui gèneris que de res servirà com a eina de futur.

Quan es van dur a terme les eleccions municipals , tots vàrem reclamar aquest llibre blanc de cultura , aprofundit i analitzat ben a fons. Ha passat un mandat  i el més calent a l'aigüera. La millor demostració del nul interès del govern en aquest àrea , anomenada cultura, on es troba amb constants pedres a la sabata.

Però sigui com sigui , el llibre ha de sortir ja a la llum. Ha passat massa temps com per seguir fent l’orni. Però serà capaç de fer-ho el govern?. I el que és pitjor, serà capaç d’assumir la seva incapacitat per a dur a terme el que s'expliciti, per elemental que sigui?.

Unes preguntes que precisen d’una resposta ben clara que hauria d’esclatar ja.


diumenge, de novembre 30, 2014

REFLEXIONS



Que Javier Marías diu les veritats del barquer no hi ha dubte per més mania que alguns li tinguin per no ser d’aquí i no acabar de combregar amb el “procés”. Però sigui com sigui les diu tan clares i profundes que generalment  és difícil refutar-ho. Com avui en aquest article de EPS que us aconsello amb tot plaer.
MIRA LO QUE HAGO
No por sabida la situación, impresionaba menos la fotografía que ilustraba el reportaje de Guillermo Altares del 1 de octubre en este diario: una patulea de sujetos ante La Gioconda, en el Museo del Louvre. El batiburrillo es tal que cuesta individualizarlos y contarlos, pero creo que son unos treinta (más no captaba el objetivo, pero seguro que más había), de los cuales sólo tres se puede asegurar que estén mirando –intentando mirar, mejor dicho– el pequeño cuadro. Mirándolo de veras. El resto está dedicado a hacerle estúpidas fotos con sus estúpidos móviles. Aún habría sido posible una imagen más escalofriante o deprimente, por lo que relataba el reportaje: la de una patulea equivalente dándole la espalda al famoso retrato (no muy atractivo, según mi criterio) para hacerse un selfie en el que se viera a cada visitante con la pintura al fondo, como adorno. Las últimas veces que estuve en esa sala, hace ya años, el panorama era desolador, pero no tanto. La gente se agolpaba ante La Gioconda –no recuerdo si se permitía fotografiarla entonces–, mientras desdeñaba uno o dos cuadros más de Leonardo da Vinci que se hallaban allí mismo, no digamos las maravillas de otros maestros repartidas por el museo. Pero al menos la marabunta no daba la espalda al objeto de veneración superficial, es decir, la “obra maestra” no había pasado a ser un mero escenario, un mero decorado de lo verdaderamente importante: uno mismo.
Es innegable que una de las causas de la imbecilización del mundo es la publicidad; que la humanidad lleve décadas sometida a ella –a un perpetuo bombardeo de ella– ha traído sus consecuencias. Mucha gente quiere ser cada vez más como la gente de ficción (y cretina) de la mayoría de los anuncios televisivos, y éstos han popularizado dosslogans particularmente nefastos: “Yo estuve allí” y “Este es un acontecimiento histórico e irrepetible”. Se considera “acontecimiento histórico” cualquier chorrada; desde la entrada de una tonadillera en la cárcel hasta la primera vez que Messi sale al campo disfrazado de senyera. Y sí, claro, todo es “histórico e irrepetible”, también este trivial momento en que yo escribo este artículo, pero a quién diablos le importa tamaña insignificancia. A cada individuo que presuma de “haber estado allí”, sea “allí” el Camp Nou con Messi vestido de bandera o la caída del Muro de Berlín en su día, habría que contestarle con crueldad merecida: “¿Y? ¿Tuvo usted alguna influencia? ¿Habría dejado de suceder la cosa si se hubiera ausentado? ¿Es usted mejor por haber formado parte de una masa? ¿No sabe que por televisión millones han visto lo mismo y podrían afirmar haber estado también allí, aunque no fuera cierto, y contarlo probablemente con más detalle?” Supongo que para combatir esta última pregunta están los selfies: “He aquí la prueba, véanme con La Gioconda como ornamento, o con el Adán de Miguel Ángel y su dedo”. Pero claro, resulta que la Capilla Sixtina recibe actualmente 22.000 turistas diarios, y nunca hay menos de 2.000 personas allí congregadas, una permanente muchedumbre. ¿Qué más da que esté usted ahí, sin mirar los frescos, si su supuesta “unicidad” la comparten millares a diario?
Todo es raro y contradictorio hoy en día. Demasiada gente ingenua se ha convencido de que cosa que cuelga en las redes (Facebook, Twitter o lo que sea), la va a contemplar el universo mundo, cuando lo más seguro es que pase tan inadvertida como las sesiones de diapositivas a que antaño se sometía a cuatro amistades cuando nuestros padres volvían de un viaje, o como los comentarios que se hacían en el café ante los compinches habituales. La gente está demasiado ocupada colgando sus fotos y lanzando sus tuits para molestarse en ver o leer los de los demás. El lema de nuestro tiempo debería ser: “Cada loco con su tema”, y el único tema –y de todos– es uno mismo. “Mira lo que me voy a comer”, y envían foto de un plato. “Mira dónde estoy”, y envían la de un vertedero o una puerta o la espantosa estatua gigante de una rana en el Paseo de Recoletos (ya hablé de esa afrenta). “Mira con quién estoy”, y arrojan la de un locutor o caricato con los que se han topado en la calle. “Mira lo que estoy viendo”, y ahí van sus selfies ante La Gioconda, proclamando que pueden estar viéndola, pero desde luego no mirándola.
Todo esto recuerda a los niños pequeños que precisan la constante atención de la madre o el padre: “Mamá, mira lo que hago”; “Mira, papá, ahora sin manos”. El niño necesita testigos para asegurarse de que efectivamente está en el mundo y existe (todavía se está acostumbrando a la novedad, y requiere confirmación incesante: ¿verdad que no soy una figuración, pues hago cosas y las veis?). Esa inseguridad inicial solía pasarse, y bastante pronto. Ahora da la impresión de que no se pasa nunca, de que las personas exigen contar con espectadores y espejos de todas sus actividades, hasta de las más vulgares. Un síntoma más de la creciente e inacabable puerilización del mundo. Uno se pregunta a veces si quedan muchos individuos capaces de disfrutar de algo sin ser contemplados en su disfrute. De un paseo, de un paisaje, de una obra maestra pictórica que no sea banalmente célebre, de un edificio o rincón en el que uno fije la vista por su cuenta, sin que se los hayan señalado una página web o una guía. Si queda algo autónomo y que se aprecie en sí mismo, y no como decorado de nuestro insaciable narcisismo.


dimecres, de novembre 26, 2014

LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.




Quaranta temporades de crític donen per molt. I en aquest molt hi ha moltes coses bones , la majoria, i moltes garrotades , a bon segur merescudes.

I si les garrotades son publiques , els reconeixements al bon fer acostumen a ser privats , cosa que no em molesta en absolut , ans el contrari. Per això, m’ha sorprès, i molt , l’encès elogi que ha fet públic en el seu blog l’artista Rafael Romero després de la meva crítica a la seva exposició que està vigent al Col·legi d’Aparelladors i que us recomano amb tot plaer si és que encara no l’heu visitada.

No coneixia de res a Romero i vaig parlar amb ell no més de tres minuts en el dia de la inauguració. Potser per això la meva sorpresa davant unes reflexions que m’han fet enrogir en llegir-les i que ara vull reproduir aquí. I ho faig per orgull propi i satisfacció personal davant un reconeixement tan inesperat com exagerat, malgrat l’aparença negativa del titular.

PERE PASCUAL MARTÍ. LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.

Hace escasamente unos días que se produce en mi vida un encuentro, grato y satisfactorio, con un gran crítico de arte, Pere Pascual y resulta que en su crítica hacia mi trabajo, me encuentro “rara avis”, un cofrade de estas dimensiones del ánimo del ser, del análisis del devenir de la existencia, del hermanamiento en las músicas que comportan el rasgar de los pinceles en el lienzo, de la simplicidad de los bellos jardines iniciáticos en los que cansados depositamos el alma sumergiéndonos a la vez en los estanques de la belleza del pensamiento, del vencimiento del miedo, la superación de la cobardía y la intolerancia, los edenes alcanzables que llamamos arte cuando somos mortales y se llaman plenitud en cuanto trascendemos.

Este amigo, ahora ya amigo, sabia pluma, correligionario, dibujante de nubes y sueños, resulta ser el profundo ejemplo de sensatez en cuanto a que mientras la gran mayoría de críticos recorren los estrechos caminos del arte , convencidos en evolucionar desde una gran atención hacia la fenomenología de lo mercantil, de lo comercial, en el “tener”, en la objetualización como valor, en la “cosificación” de la obra de Arte, pues bien, a él, lo sitúo, leyendo sus generosas líneas hacia mi humilde trabajo, y muchas otras críticas que encuentro en su cuidadoso blog, en lo estrictamente poético, serenamente en su poésis, en la obra de arte como proyecto sensible, intelectual, conjunto de introafecciones, negación de la perversión y a la vez enfrentamiento hacia la idiotez de los tiempos presentes.

Azotea muy bien amueblada, la mayoría viven en las carsticas oquedades del subsuelo, este con sus dedos acaricia las estelas que dejan tras de sí los aviones que nos invitan con su elegante planeo a la ensoñación en el distanciamiento en el tiempo y el espacio. Alquimista de elípticas sinopsis, carnes bien curtidas y bien embalsamadas.Expresión económica que no escueta, asepsia semántica, retórica comedidamente potente, poliedro existencial sumido en aventuras ,“necesario”. 

Ante semejante descubrimiento, a uno, no le queda otra opción más que el regocijarse y como se hace en el tantrismo budista, expresar el agradecimiento en las diez direcciones del universo y en sus tres tiempos: pasado, presente y futuro, y que esa satisfacción se expanda y llegue allí donde haga más falta. También podríamos plantar un árbol deseando su rápida fructificación como en las tradiciones chamánicas o simplemente escribir como en Japón nuestros deseos y anudarlos delicadamente a sus hojas, y que el viento expanda tanta emoción.

Este crítico, es gloria bendita, pues el que escribe está muy pero que muy aburrido de tanta mercadería barata en la crítica del arte, cansado de verles “el plumero” a tantos relatores de eventos, serviles títeres de las modas al servicio del monstruo neo-liberal.


Así leo las críticas de este buen amigo, jardinero fiel, y concluyo que irremediablemente para escribir, hablar, ensayar sobre arte, se debe partir de un corazón artístico, y si ello no es posible al menos de un corazón noble, motivado sin la menor duda en la honestidad. En este caso se cumplen claramente ambas circunstancias.

Heroicidad también sin duda, en cuanto a que sus textos son declaración de guerra a la manipulación y a la ignorancia, al arte- sistema desarraigador, su percepción se subordina al arte-humano, al ser, al viaje ontológico del “otro” siendo a la vez el de él mismo. Y heroicidad a la vez en la dificilísima conjugación de todo aquello que resulta molesto hacia toda esta malicia de mundo que incide con todas sus fuerzas en el hecho de que los entes pensantes dejemos de pensar y nos limitemos a la pobreza del producir y el consumir.


El crítico, este crítico, es pintor, escultor, dibujante y grabador, poeta, músico, declamador, filósofo y tantas otras cosas que hacen que pueda escribirnos y describirnos este universo mandálico que es el arte. Y como creador que es , loa la creatividad, y como destructor que también lo ha de ser, destruye aquello que carece de dignidad y supone engaño, fraude, y servilismo.

Mi emoción ante este descubrimiento, es que aún quedan críticos de arte que hacen bien su trabajo. Y ¿Cual es el trabajo de un crítico de Arte?. Yo, opino, que debe ser el de convertir, desde las valiosas facultades humanas de la razón y la emotividad, el arte en objeto de conocimiento por encima de objeto de mercado, y en ello dignificar el papel del artista, como entidad cultora, sensibilizadora, crítica, transformadora, incluso transmutadora. Y también debe el crítico denunciar a quien se aleje de estos “éticos” parámetros tan propios de la necesaria fraternidad y concordia humana.

Pero quedan torres muy altas que debieran caer. Puedo hablar de ello, pues lo he vivido en mis carnes en estos más de veinticico años de aventura artísticas, y puedo decir que la mayoría de críticos que he conocido, por haber escrito sobre mi trabajo, o en general por seguir sus crónicas periódicas, no han sido más que personajes, a la altura del betún, controversia al crítico de “moral abierta”, el amigo al que me refiero. Así puedo decir en mayúsculas que hay críticos cuyos trabajos se realizan simplemente y sin conocer al artista en un visualizado fotográfico de sus obras en un catálogo. Otros cuyo trabajo, además de sus minutas y dietas pagadas por el medio para el cual escriben, exigen obra del artista a cambio de su pluma, puedo hablar de colecciones importantes de arte contemporáneo conseguidas a través de esta vil práctica en manos de al menos de los dos grandes monstruos sagrados de la critica en Cataluña. Puedo señalar igualmente pues los conozco, que hay críticos que escriben océanos de tinta en numerosos medios tan solo por su afiliación a ciertos partidos políticos en el poder, favoritismo, tráfico de influencias sin duda...

¿Dónde está la moral, la honestidad, los sentimientos?. ¿Porqué entrar en estas dimensiones humanas, si se carece de ella?.
Satisfacción porque un poeta escribe sobre poetas, un pintor escribe sobre pintura, un ser humano escribe sobre el hombre.

Y dejamos de ser “cosificados” y subordinados al mercado, a la política, al ignorante. Y lo escribo muy claro, en base a lo que siento y a la experiencia, sobretodo dirigiéndolo a quien lo pueda necesitar en lo reflexivo, también pensando en mis alumnos, pues en muchas ocasiones escribo este tipo de líneas en el interés de favorecerles y animarlos, en este caso, categorizando que en muchas ocasiones, las críticas negativas respecto a una obra de arte, pudieran ser entendidas como “un regalo” viniendo de quién vienen.
Ojo con la crítica de arte o “no es oro todo lo que reluce”. O tal vez decir, que en muchas ocasiones la crítica del arte es reducto de los ignorantes.

!Ánimo mi querido amigo, jardinero fiel, crítico noble¡. Escribo en mi agenda tu nombre en lugar destacado.
Desconfiar de ciertos críticos es algo sano y evolutivo.
Confiar en los honestos es necesario para nuestro trabajo.

Rafael Romero