SENSE TÍTOL. (AUTOCENSURAT)

Sempre he pensat que el títol és element important en un article.  Enormement important diria jo. I al meu entendre ho és ja que amb una frase, unes paraules o tan sols amb una, es fa del tot avinent el sentit de tot el que s’ofereix a continuació.

Ara , he estat donant voltes i voltes a com havia de titular aquest post que parla de la nova desventura de ca l’Arenas i el munt de títols que m’han aparegut en ment porten tots ells, no tan sols un contingut absolutament negatiu ans en moltes ocasions van més enllà en el criteri desqualificatiu. És per això que prefereixo deixar buit el títol i que cadascun dels lectors hi col·loqui el que cregui més adient, en la seguretat que així la meva paraula no quedarà esclava d’una frase pejorativa quan no malsonant.

Ca l’Arenas acaba d’inaugurar la segona de les temporades de “Revisions 75 anys d’art i cultura a Mataró” que segons els seus organitzadors manté “el propòsit de recuperar la història expositiva de la ciutat a partir de l’activitat del Museu de Mataró” (sic).

Així, sí la primera temporada va ser desastradament polèmica per el seu nul valor qualitatiu, per posar l’accent on no hi era i potenciar fets que en res van incidir en el desenvolupament de la cultura artística local, com van ser una única presència dels salons d’Octubre i Revista, mentre en canvi es feia oblit del bullir de l’art local que iniciava una nova etapa amb creadors i obres en les que emmirallar-se. Això per no recordar l’oblit a Rovira Brull degut a l’incident gens ètic del comissari Mitrani.

Ara, un any més tard , no tan sols hi ha hagut esmena al modus operandi i al concepte general de la mostra, si no que l’esquema s’ha esberlat fins als extrems que no responen ni a l’ideari general de la mostra ( recuperar la història expositiva de la ciutat a partir del fer del Museu ) ni al propi concepte de Ca l’Arenas que  “és l'extensió específica del Museu de Mataró especialitzada en art i en la seva difusió, amb una atenció preferent a l'activitat artística de la ciutat i on s'hi realitzen tota mena d'activitats de caràcter públic i d'interès general que hi tinguin relació...”  (sic).

Un mal fer que va propiciar que la comissaria de la mostra , la més que reconeguda crítica Pilar Parcerisas , plantés el projecte per raons públicament desconegudes ( per a quan la pertinent explicació en ares de la transparència de la que tant es pregona) però que tot sembla indicar van tenir la causa en el desencontre conceptual i molt especial en la impossibilitat de vestir un discurs adequat degut a la manca documental i al desconeixement absolut de la gent del museu en relació a l’espai temporal protagonista de la mostra.

Un fet aquest que per se demostra el nul interès de Cultura envers aquest projecte ja que essent per a tres temporades, el natural és un treball continuat i avançat ( ara per ex. ja s’hauria d’estar treballant en les mostres de la temporada vinent) i no una contractació sense temps d’una persona de gran vàlua però absolutament desconeixedora de la realitat artística , social i cultural del Mataró d’aquells temps.

I diem tot això ja que el poti-poti que configura les activitats previstes per tot l’any responen a uns criteris historiogràfics culturals que està molt bé siguin treballats però que no és a Ca l’Arenas on han de trobar aixopluc , - a bon segur el lloc adient és Can Serra-, ja que la seva relació amb l’art és simplement tangencial, com elements d’una cultura comuna que son, però que no formen part de la història del Museu i de la seva incidència en la realitat creativa local.

No es pot apostar per explicar fets com els del Racó o el Film Ideal Club mentre que en canvi no es parla de la col·lectiva de Sant Lluc que va ser recuperada en el 1972 de la mà dels anomenats “santlluqueros” (Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) que van recuperar l’antiga col·lectiva que havia desaparegut feia anys i la van revitalitzar fins a convertir-se en l’exposició més visitada de Mataró i que ara , trenta anys després de que van abandonar el timó, segueix essent exposició de referència. Un anàlisi del tot obligat per la importància i transcendència de la mateixa.

Però no, qui mana a l’art mataroní no vol deixar senyal de que existeixi vida plàstica en la història local i el millor és la desídia i l’oblit. Per això res millor que a  Ca l’Arenas,  l’espai dedicat a les arts plàstiques i als artistes locals, sigui on aquestes son més menystingudes , oblidades i enterrades , com es pot veure ara mateix en la sala superior on existeix acurada ubicació temporal de fets polítics i socials i en canvi no s’ofereix cap noticia de la programació artística de la ciutat que és la causa i raó de tot el muntatge .Alhora que és puntual per a no dir nul·la la presència de les obres d’art del moment realitzades per els artistes de casa i per aquells que amb la presència a Mataró , els van influir.

L’actual mostra de ca l’Arenas és una mirada sectària a la història real de l’art mataroní. És més que indignant , és indecent l’oblit intencionat de noms que malgrat no ser artistes que passaran a la història de l’art van deixar petja en el Mataró artístic d’aquells temps.

És per això que ja és obligada la resposta pública dels marmessors. Ells van ser anomenats per vigilar el correcte compliment dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Ells saben també que han estat incomplerts del tot i que Ca l’Arenas no ha estat dedicat a l’art i els artistes mataronins , tal i com pertocava. Callar els fa còmplices. Després d’aquestes darreres temporades és obligada la queixa pública.

Espero que per la seva responsabilitat i per l’estima que tenien per Jordi Arenas així ho faran.

Ara ja és imprescindible.