ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME. CARA I CREU

 

CARA

El passat dimecres s‘inaugurà a Ca l’Arenas l’exposició dedicada a Josep Mª Rovira Brull en motiu de la celebració del centenari del seu naixement.

Com s’explica en el míser full de mà, que no catàleg , que s’ofereix al visitant “L’exposició aplega una tria significativa de l’obra de l’artista com a dissenyador gràfic i com pintor: des dels anys de formació, a la dècada dels  quaranta, i fins els últims projectes, a finals de segle. Recull més d’un centenar d’originals i proposa un recorregut pel llegat de l’autor de Laia l’Arquera entrellaçant productes publicitaris i artístics. Així, més enllà de formats, propòsits i categories estanques, l’exposició convida a detectar els elements que apareixen  al llarg de la seva vasta producció de manera recurrent: en nadales, calendaris, fulletons, quadres, llibres, etiquetes o quaderns de dibuix. “Rovira Brull. Art i grafisme” és una oportunitat única per redescobrir un artista que, com a pintor, transita amb una imaginació creativa desbordant de l’informalisme i expressionisme abstracte al surrealisme, i que en disseny, excel·leix com a tipògraf i il·lustrador”.

I exactament això és el que podem veure a l’exposició, amb un muntatge acuradíssim que ens permet endinsar-nos en el saber i el fer de l’artista en relació a una interessant part de la seva multitud de tocs, però una mirada que deixa molts forats potser pensant que ja s’han ensenyat en altres ocasions i que per tant, no en feia falta la repetició.

El més interessant de la mostra es troba en el primer pis on podem gaudir de la faceta de dissenyador publicitari que durant els seus primers anys va ser la cara més important de l’artista.

Així podem endinsar-nos en els seus nombrosos cartells de Fires o de les Santes, al costat del magnífic cartell del Corpus d ‘Argentona o de les regates de piragüisme de Sevilla o Banyoles, tot això ben amanit amb un seguit de calendaris , o diferents estris publicitaris per a empreses diverses, entre els que destaquen a casa nostre, les dedicades a Molforts i molt especialment a l’empresa Canyamàs ,que assoleixen nivell de gran mèrit, i que molts recordem amb l’enyorança que provoca el pas del temps.

Cal destacar igualment un espectacular abecedari amb dibuixos especials per a cada lletra , d’un nivell de qualitat més que remarcable, que son la comparança adequada a la seva obra com Il·lustrador de llibres de l’editorial Vicens Vives.

En comparança amb aquesta cara més gràfica i visual, en aquest pis podem enfrontar-nos a 7 peces de la seva primera època amb obres tan remarcable i interessant com ho puguin ser “El salta” (1954-56),”Vat 69” (1959) i “L’home i al ciutat “(1961) i ens trobem amb la felicitació de Nadal de 1956 del grup Sílex, amb treballs d’Alcoy, Planell, Hernández Pijoan i el propi Rovira Brull, de la que un és posseïdor d’una d’elles.

Mentre que en la planta baixa en la que domina més el toc plàstic de l’ artista , la primera sorpresa està amb la magnífica obra dedicada a Salamanca (1975) que podem comparar amb una primera visió realitzada vint anys abans, que omple la sala del vestíbul, mentre que a la sala del menjador  es mostren donant-se la mà, una desena d’obres la meitat de l’època brillant de finals dels 70 al costat d’altres molt més dolces i plenes de crítica silenciosa de finals dels 90, al costat de tres escultures i un seguit de cartells que mostren la riquesa del seu idioma plàstic capaç de lligar a al perfecció una proclama política amb una d’altre que fos de caire festiu.

Amb aquests elements es confegeix una bona exposició de l’artista que ens permet fer-ne mirada a vol ras del seu més que bon fer però que no permet endinsar-nos en la seves veritats plàstiques  per la gran quantitat de forats que atresora.

Estic absolutament convençut de que vistes les grans dificultats de fer a Mataró una gran exposició antològica com ben clarament es mereix l’obra de Rovira Brull , i no per el desinterès de la família i entorn artístic, si no per la deixadesa dels responsables municipals, desconeixedors tots ells del fer, artístic i ciutadà de l’artista i de la seva gran vàlua, han preferit fer una exposició , diguem-ne que digne, del seu centenari. Una exposició en la que curiosament no te cap protagonisme, ni tan sols s’anomena  a la Laia, símbol actual de la ciutat.

Però amb tots els inconvenients , és obligada la visita a la mateixa. Per aquells que el vàrem conèixer i vàrem compartir treballs i il·lusions i per aquells  que ara el descobriran. Tots ens trobarem amb l’ànima d’un dels grans artistes de Mataró al que la gent de l’art recordarà sempre i al que tenen de descobrir les noves generacions. Esperem que no sigui aquesta la darrera vegada de veure públicament obra del gran artista i alhora amic que fou en Josep Maria Rovira Brull.

No us la perdeu. Podria i hauria d’haver estat una exposició històrica per ser visitada per gent d’arreu del país, però ho sento , som capgrossos. Esperono a la família per seguir lluitant per donar coneixement i vàlua a l’espectacular treball de l’artista. En aquesta lluita estarem sempre al seu costat. Gràcies per el vostre esforç.

 

Rovira Brull, art i grafisme

Ca l’Arenas. Mataró

Del 30 d’abril al 4 d’Octubre de 2026

FER COL·LECCIÓ. FONS D’ART DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Per primera vegada des de que s’inaugurés, aviat farà dinou anys, el centre d’Art de ca l’Arenas ha assolit en part, el paper que n’havia disposat el seu donant, Jordi Arenas, amb la mostra “Fer Col·lecció” que aplega una part de les 130 obres que han ingressat en el Museu al llarg dels darrers cinc anys.

Segons s’explicita en una paret de la pròpia mostra, per circumstàncies que desconeixem no hi ha en aquesta ocasió un programa de mà per seguir l’exposició, les obres provenen de cinc vies: Les exposicions “Singulars”, la biennal de Pintura Torres – García, las donacions directes per part de particulars, , els Dipòsits de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, i a la compra directe per part el Museu.

És, segons diu el mateix Museu, una petita incursió en el seu vast fons, amb l’idea d’oferir a la ciutadania l’oportunitat de donar un cop d’ull dels mecanismes interns del Museu. Incursió, segons pensem, totalment fallida, ja que no serveix de res veure unes peces que dintre de sis mesos, restaran de nou amuntegades i emmagatzemades en els sempre invisibles fons del Museu, que no hi ha punyetera manera de que s’obrin a la ciutadania, per que el poble pugui veure els tresors que son d’ells i no dels quatre inútils que teòricament els cuiden per que no es facin malbé.

L’exposició , que malgrat tot, és de recomanable visita, aplega un interessant ventall de treballs d’artistes , essencialment mataronins, que mostra el seu nivell de capacitats.  D’entre ells destacarem, - i no podem ser exactes i exhaustius ja que en el full de visita, no apareixen els noms dels artistes exposats-,   les obres de les exposicions “Singulars” amb la signatura de Nefer, C. Garolera, J.Mª Codina i Rosa Codina Esteve, obres d’alt nivell que es fa difícil entendre com no estan exposades sempre.

Igualment cal remarcar les obres de Pere Casanovas, Mia Llauder, , Josep VInardell, Rafel Estrany, Bas, Raúl Capitani, , R. Casa Peña,M. Lizana,  E. Comabella, J. Simon,  i el seguit d’artistes contemporanis provinents de la donació de l’Antoni Luís, d’un notable nivell de qualitat, alhora que cal remarcar igualment el seguit d’obres de Domènec, les obres del Premis Torres Garcia que estan exposades al Tecnocampus i la curiositat del treball de Revello de Toro , amb el retrat de l’alcalde Pedro Crespo.

Lamentablement , encara que s’ofereix un plafó amb el llistat de “donacions” , no s’entén algun dels oblits de la mateixa, però no serem llepafils en aquesta primigènia exposició d’obres d’artistes locals, que no hauria de ser excepció sinó norma, tal i com s’indica  en la plana 21 del projecte d’actuació del Centre d’art en el que pertoca a exposicions temporals, i en la que s’indica “que les sales que es dedicaran a la presentació d’exposicions temporals estaràn subjectes a una programació que haurà de ser intensa i molt variada. Les mostres permetran incrementar l’oferta de llocs d’exposicions pels artistes i han de ser de curta durada, entre un i dos mesos”.

A veiam si és veritat i s’acompleix el que s’estipulà en el moment de la seva creació i que mai s’ha tingut en compte.

Fer Col·lecció. El fons d’Art del Museu de Mataró 2019-2024

Ca l’Arenas

Del 28 de febrer al 31 d’agost de 2025

 

 

 

 

CARME GAROLERA , ARTISTA “SINGULAR” A CA L’ARENAS

 

Cada temporada ca l’Arenas acull una exposició especial de caire retrospectiu- homenatge dedicada a algun artista mataroní de trajectòria consolidada. Si en anys anteriors varen ser Pere Casanovas, Nefer o Rosa Codina-Esteve els protagonistes, ara li toca el torn a Carme Garolera, espectacular creadora, massa desconeguda en la seva pròpia ciutat en la que ha exposat molt poc i en la que el seu valuós treball no ha tingut el reconeixement públic i oficial que sens dubte mereix.

La tasca del crític no és tan sols  la de jutjar qualitativament els resultats creatius de l’artista, ans també la d’esbrinar causes i raons i així desxifrar de l’entrellat creatiu del mateix. Per fer-ho correctament s’ha d’establir una certa distància amb l’artista i la seva obra i efectuar l’anàlisi de la manera  el més asèptica i menys passional possible.

Però com que el crític és humà i la crítica sempre serà subjectiva, per més objectivitat que hi puguem posar, en alguns casos s’estableix una comunió tal entre creador, les seves obres i  la mirada del crític, que fa que aquest sàpiga perfectament que l’obra d’aquell artista rarament el decebrà , ans el contrari, i que visitar una exposició i passejar-se entre les seves obres serà un gran i immens plaer que el sadollarà sensitivament. Això és que em passa de sempre quan m’enfronto a l’habitual bon fer de Carme Garolera.

El primer coneixement que tinc de l’obra de Garolera és mitjançant la seva presència a la col·lectiva de Sant Lluc de 1976, en la que dèiem d’ella : “Degradaciones a lo Hernández  Pijoan . Bien.”·, essent la meva primera crítica, per l’exposició que juntament amb Concha Sellers, realitzaren al març/abril de 1977  a  Studium 48, galeria d’art, una galeria que es trobava en un pis del carrer Sant Josep i mantenia una línia més aviat tradicional. En la crítica  que era positiva, acabava tot dient: “...pese a su juventud nos da los suficientes detalles para que no olvidemos su nombre. Dentro de muy poco nos puede ser ampliamente familiar.”. Ha plogut en aquest 45 anys de distancia, però el flaire no ha fallat.

D’ençà aquell inici he seguit en el possible les seves exposicions, amb  algunes d’espectaculars com les que realitzà a Tertre , Galeria 4RT,can Cisteré o  molt especialment les grans explosions a Àmbit , alguna d’elles com  plat fort de Nadal, i la darrera que realitzà a Mataró a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i sempre que ha estat en les meves mans he intentat que participés en els projectes que un comissariava, com va ser en l’expo inaugural de l’Espai 28 o a Tempus Fugit.

Ara se’ns presenta a ca l’Arenas amb una espectacular retrospectiva  que bateja  amb el títol de “Cau la pluja d’estels .Passa el temps en les roses”, en la que fa repàs puntual a més de trenta anys de trajectòria, i ho fa amb unes obres de gran qualitat que alhora permeten albirar perfectament el seu camí evolutiu.

Garolera és pintora d’arrel figurativa i ànima abstracta, i amb aquesta aparent contradicció ha anat bastint tota la seva trajectòria , amb exemples sublims com ho va ser la desconstrucció abstracto / figurativa d’una obra de Jordi Arenas en l’expo del centenari del pintor, celebrada en aquest mateix espai de Ca l’Arenas.

En l’exposició que avui ens ocupa, de manera hàbil, senyorial i estètica, Garolera va deixant clares les seves passes i els seu camins. Podem gaudir del seguit de sarcòfags , en els seus moments més contemporanis; D’obres d’abstracció sempre per camins del sensitiu i d’alta densitat creativa ; D’altres més figuratives en que mostra sense embuts el seu domini del dibuix, i principalment la seva gran habilitat tècnica convertida en element essencial del seu idioma plàstic, amb notes espectaculars com el tríptic de Sant Sebastià o el bon seguit de temes florals , -en especial roses-, que van apareixent i desapareixent del seu fer, en un Guadiana interior i essencial. Tot per explosionar amb el seguit de treballs en torn a aquest “Herbarium” protagonista fonamental en aquests darrers temps.

Pilar Bonet parla encertadament en el mínim, miserable i inadequat petit fulletó que s’ofereix als visitants d d’una Garolera “ lectora de les profunditat de l’ànima, incansable alquimista de les substàncies i eterna exploradora de la bellesa”. Un , en l’escrit del catàleg de Tempus Fugit, començava el seu comentari al respecte de Garolera tot dient “Sempre he dit que la definició que més em complau de l’art és la que l’equipara a la vida.  L’artista per tant és algú que intenta expressar mitjançant la seva acció creativa el que entén que és i que significa la vida.

Crec que Garolera es mou per aquest camí i la seva trajectòria es mostra de manera permanent en el sempre complex frec de la nuesa personal de convertir l’art en l’abocador pertinent de sentiments, plaers, angoixes, certeses i dubtes. L’art esdevé sempre el camí de la subjectivitat més extrema, amb desig de vegades de simple expressió i d’altres  de compartíció d’essències interiors tan sovint comunes en l’artista i els espectadors “.  Unes frases que ara repeteixo ja que crec son plenament escaients per explicar aquesta retrospectiva  de la que tant  podem gaudir.

 Per què justament això és el que trobem  en aquesta magnífica exposició. Un compendi equilibrat entre fons i forma, on la tècnica és mitjà per expressar en rara i emotiva bellesa, les més pures intimitats del pensament de l’autora i alhora fer-les adientment receptives per a l’espectador.

Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, en la que amb tota calma cal endinsar-se en l’oceà artístic que és el treball de Carme Garolera.

Moltes felicitats.

 

Cau la Pluja d’estels. Passa el temps en les roses.

Carme Garolera.

Ca l’Arenas. Centre d’Art.

Del 21 d’Octubre de 2022, al 23 d’abril de 2023

GRAVATS DE GOYA. CA L’ARENAS

 

Després de 25 anys de romandre vergonyosament tancats en les seves caixes de seguretat, el Museu de Mataró ha atès a les raons esgrimides per alguns i en motiu del 275 aniversari del naixement de  Goya s’ha dignat tornar a exposar la col·lecció de gravats que atresora i ho fa a Ca l’Arenas amb l’exposició que porta el poc imaginatiu títol de “Volaverunt” .

La perla de la corona de la col·lecció museística local,  tant en l’artístic com en el monetari ( fa pocs anys una sèrie de la tauromàquia va ser subhastada a Sotheby’s i va superar els 600.000 euros) va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany que amb el seu treball en el SDPAN ( Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional) va aprofitar per nodrir els fons del Museu de Mataró amb importants i diverses obres  en el que pertoca tant a l’estilístic com a  diversitat d’èpoques. Nodriment realitzat a partir de de fons incautats als republicans i que no havien estat reclamats per ningú, i romanien emmagatzemats en diversos indrets de Barcelona.

En el llibre “Arte, botín de guerra” (Ed Cátedra), l’historiador Arturo Colorado ens explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57 i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades. Tot va ser aconseguit per les gestions de Rafel Estrany que en va fer personalment la tria com era conegut per tota la ciutat de Mataró.

Aquesta col·lecció  de gravats de Goya va ser exposada ben aviat i el març de 1945 els mataronins ja en van poder gaudir ja que va ser l’exposició que reinaugurà el Museu local ( si voleu ampliar coneixement sobre aquests gravats cliqueu aquí i accedireu a un acurat article publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria)  A posteriori van ser exposades diverses vegades però des dels temps democràtics sols van ser exposats en la seva totalitat fa 25 anys en una exposició que va ser imposada per Alcaldia davant la negativa del Museu . L’exposició tingué tant ressò que esdevení itinerant per diversos Museu catalans i fins i tot va creuar l’oceà per ser exposada a Mèxic, a on es desplaçaren alguns dels que s’havien negat a realitzar la mateixa. Ironies de la vida.

Ara a ca L’Arenas el museu de Mataró vol apostar per la contemporaneïtat, i els presenta amb l’afegitó d’unes absurdes i innecessàries intervencions de Irene Sola, Marcos Prior, Anna Dot i Compañía la Soledad, no entenent que Goya és, 275 anys desprès del seu naixement, molt més contemporani que quatre galifardeus que no li fan ni pessigolles i de qui els seus petits jocs no serveixen per a res , més enllà de distreure l’atenció i crear una certa distorsió en relació al que veritablement importa, l’obra de Goya.

Sortosament el criteri expositiu de les estampes ha estat el clàssic, tant en el que pertoca a emmarcat com a distribució  en la que es segueix  el nominal de cada sèrie que mantenen la seva unitat gestacional. D’aquesta manera , clàssicament museística, l’obra de Goya es gaudeix en plenitud i permet introduir-se en la mateixa amb una certa facilitat.

Les estampes del Museu de Mataró pertanyen a l’edició de 1937, coneguda com “sèrie de guerra” , considerada per els experts com una de les de més qualitat per la impressió i l’entintat de la mateixa. La tirada es limità a 150 exemplars amb papers Japó antic, Japó Imperial i Arches. La de Mataró correspon al nª 16, és una de les 15 que va ser tirada en paper Japó imperial, i en el moment de la seva impressió es venia a 700 pessetes/col·lecció.

 

 CAPRICHOS

És la primera col·lecció de gravats que va preparar l’artista per a la seva venda. Tècnicament parlant Goya demostra el seu domini absolut de l ’aiguafort però aprofitant per els fons l’aiguatinta amb el que aconsegueix uns espectaculars efectes  que milloren en molt cada peça.

Consten de 80 estampes, encara que l’any 1797 s’anunciava l’aparició de les mateixes i la publicitat parlava de 72 estampes. El format actual de 80 planxes es confirma el 1799 en el Diari de Madrid i amb l’adquisició de 4 col·leccions complertes per la Duquessa d’Alba, que en certa manera havia incentivat aquest treball ja que els primers dibuixos es realitzaren a Sanlúcar a casa de la mateixa.

El seu contingut que es considerà molt agosarat en aquells moments ja que es centrava en els errors i vicis humans, per el que moltes personalitats s’hi van veure retrats, va ser generat per el tancament que l’artista va realitzar en si mateix degut a la malaltia que patia i que degenerà en la sordesa.

Per a realitzar-los va emprar molts dibuixos preparatoris que demostren la seva gènesi i les successives modificacions que va fer al projecte. El resultat final no deixa “títere sin cabeza” amb una crítica ferotgement directa i que abasta a tots els estaments.

Molt significatiu és el nº 61 , “Volaverunt” que justament ha estat escollit com a títol de l’exposició mataronina. Fora del fet de la semblança de la protagonista amb la Duquessa d’Alba, en el Prado hi ha una anotació del propi autor que diu: “Hay Cabezas tan llenas de gas inflamable que no necesitan para volar, ni globo  ni brujas”. Un conjunt de reflexions que bé es podria fer avui mateix del museu de Mataró, noblesa  que vola per damunt de tot, creient-se sers superiors i amb uns caps (projectes) que sols son gasos sense substancia.

 

DESASTRES DE LA GUERRA

La sèrie “Desastres de la guerra”, també coneguda per la simplificació de “Desatres”, consta de 80 làmines que van ser començades a passar a les planxes en el 1810.

Mostren amb tota la cruesa , física i mental, la guerra del francès. En elles Goya no pren una postura partidista. No veu la gerra com una baralla de bons i dolents per això censura la violència vingui del cantó que vingui. Tant ataca als francesos , als que mostra sense cara, coma a alguns espanyols als que anomena en ocasions “populacho”.

Però Goya vol anar més enllà i critica als poderosos, la seva insolidaritat el que porta que els darrers “desastres” estiguin molt propers a alguns “caprichos”.

Si amb els caprichos, Goya havia tingut por per les conseqüències que li podien causar, ara es reprodueix accentuada, el que fa que sols algunes proves circulessin entre els seus amics. I malgrat que els gravats es produïren entre els anys 1810 i 1815, la primera edició arriba el 1863 realitzada per l’acadèmia amb les planxes que havien arribat a les seves mans, algunes amb les imperfeccions produïdes per els seus 40 anys d’emmagatzemament.

L’estampa nº16 “se aprovechan” és la única que falta en la col·lecció de Mataró. Va desaparèixer en època indeterminada i es certificà la seva absència  el 1966. Sembla que Algú va voler fer efectiu el títol  i se l’endugué, per aprofitar-se’n ja sigui econòmica o contemplativament.

 

TAUROMÀQUIA

Elaborada entre 1814 i 1816 “La tauromàquia” és un parèntesi entre el dramatisme dels desatres de la guerra i el misteri ple de foscor dels “Diaparates” que vindran a continuació. Diuen que Goya  fregant els 70, desencisat i amargat per la postguerra, es refugia en la tauromàquia a la que era afeccionat  des de jove i ara es retroba amb un element que l’apassiona

Goya va gravar al menys 44 planxes, les primeres aprofitant uns treballs d’il·lustració que havia preparat per un llibre de toros de fernández de Moratín i les següents ja espeicifiques per a l’ocasió, però quan va sortir a la venda,- octubre de 1816-,  l’edició era de 33 planxes.

El gran èxit que va tenir a França per el romanticisme que emanava el tema va fer en el 1876 s’hi afegiren 7 làmines més numerades amb lletres i que corresponen a les planxes refusades per l’artista.

Encara que pugui ser considerada una obra menor per la seva escassa intencionalitat, aqueta sèrie té en canvi un gran valor artístic per copsar el moviment , les contradiccions de la “corrida” i la vessant passional de la mateixa. Aquesta ha es tat una sèrie de referència per gran quantitat d’artistes posteriors que s’han apropat al mateix tema  per copsar , amb el seu llenguatge , aquest “art” especial que son les corridas de toros.

 

DISPARATES

També coneguts com “Proverbios” o “Sueños” son sens dubte els més difícils d’interpretar. Encara que l’opuscle que ofereix Ca l’Arenas els situa entre 1815 i 1819, els estudiosos els consideren coetanis de les pintures negres i els daten entre 1819 i 1823.

No se’n va fer cap edició en vida de l’artista  i la primera va ser realitzada per l’Acadèmia en 1864, amb sols 18 planxes, les quatre restants va ser publicades a França el 1877, però existeix una prova d’estat numerada amb el 25, per el que no acaba d’estar clar , nom, títol i nombre de planxes.

Rebroten temes antics com els dels tapissos o dels caprichos, alhora que s’observa una desviació clara entre els dibuixos preparatoris i l’obra definitiva.

El món del psicoanàlisi que tantes vegades s’ha fixat en Goya parla de l’alliberament del subconscient en aquesta confusió irracional, molt del món íntim de Goya.

 

 

Valgui aquesta amplia explicació, - fonamentada essencialment en els textos de Alfonso E. Pérez Sánchez, ex director del Prado que realitzà per el catàleg  de la Fundació Juan March -,  llunyana al concepte de crítica habitual en aquest blog., per el fet de l’escassa informació que hi ha a l’exposició. Mínima en el cas de l’opuscle de mà, en el que per cert per una desconeguda raó les sèries no estan per ordre temporal i si per un orde capritxosament aleatori, i inexistent en l’absència d’uns fulls de sala totalment obligats per a la comprensió del fet i moment, tant de l’artista com de la societat, cosa que permetria una millor comprensió de la força i intencionalitat dels gravats, reduïts ara a un simple anàlisi tècnic i estètic.

Malgrat aquestes greus deficiències , la visita  a l’exposició  és absolutament obligada alhora que cal aconsellar la repetició de la mateixa ja que hi ha tant a veure i a gaudir que és impossible abastar-ho tot en una sola ullada. I en la visita no perdin ni un segon en la ridícula alternativa contemporània que fa més mal que bé al conjunt exposat.

Una espectacular exposició que no hauria de tardar 25 anys més en ser presentada al públic i que hauria de tenir un espai propi al Museu en el que de manera alternativa s’anessin exposant el conjunt d’estampes i evitar així que la gran majoria de mataronins tinguessin desconeixement de que Mataró disposava de tan preuat tresor artístic.

PS.- Dues consideracions al marge

1.- Es vergonyosa i vergonyant la no aparició del nom de Rafel Estrany en tota l’exposició, quan ell va ser el responsable de l’arribada i manteniment de la col·lecció a Mataró. No sols és un gest de fills desagraïts ans també una demostració del permanent desig de falsejar la història artística de Mataró que té d’un temps ençà el Museu de Mataró. Manipulació que ha quedat ben evident en les exposicions dedicades a Jaume i Jordi Arenas o en el desideràtum manipulador  de “Art a Mataró (1942- 2016)”.

2.- Una exposició tan important com aquesta mereix una publicitació igual d’important. És lamentable l’absència generalitzada de qualsevol cartell informatiu i també la nul·la difusió realitzada en mitjans informatius ,quan aquesta exposició podria atreure amb facilitat visitants d’arreu del país, ja que son rara avis les exposicions que presentin el conjunt total dels gravats de Goya.

Dos apunts que bé faria Cultura Mataró d’esmenar.

PERE CASANOVAS. ARTISTA I ARTESÀ

 

L’espai de Ca l’Arenas està ocupat des d’ara mateix i fins el més d’octubre per la més que justificadíssima exposició dels treballs de Pere Casanovas, abastant les dues vessant del creador, la d’escultor amb obra pròpia i la del coadjuvant d’altres artistes per a la realització d’obres , generalment monumentals, que no estaven a l’abast tècnic dels seus creadors. D’aquí el títol  de “Pere Casanovas. Escultor i col·laborador d’Artistes” ja que el més escaient i definitori , com ho és  “Pere Casanovas, l’escultor dels altres” ja  el va imaginar i emprar Manuel Cuyàs per la magnífica monografia que li va escriure.

Pere Casanovas és creador molt desconegut  dels mataronins , malgrat que sempre ha treballat a la pròpia ciutat, però el cert és que la discreció ha estat norma màxima del seu fer  tant en el que pertoca a la pròpia creació com a la dels altres.

La seva obra escultòrica ha estat exposada ben poques vegades , a Catalunya tan sols el 2011 al Museu de Sant Pol de Mar i a Sant Joan de les Abadesses i més recentment fa un parell d’anys  al Museu de Llavaneres on va presentar l’expo “Ritme Infinits”, sense cridar massa l’atenció del públic en general, no així dels artsferits.

En el que pertoca a l’obra pública i monumental, treballada en base a la idea artística d’altres creadors, fora dels especialistes poca gent associa el nom de Casanovas amb escultures tan emblemàtiques com “Núvol i cadira” que senyoreja l’edifici de la Fundació Antoni Tàpies, o el controvertit “Mitjó” del mateix Tàpies, que la polèmica va allunyar del saló oval del MNAC per acabar a la fundació de l’autor. “Fabricats” per Casanovas, son també el Monument als Castellers d’Antoni Llena ; “La Ola” la polièdrica escultura d’Oteiza que presideix la plaça dels Àngels davant del MACBA; “La habitación donde siempre llueve” de Juan Muñoz a la Barceloneta o els treballs amb artistes tan diversos  i fins hi tot antitètics, com puguin ser Subirachs, Mariscal, Perejaume, Plensa, Guinovart, Amat, Alzamora, Anthony Caro, Mario Merz i especialment amb Palazuelo. Tot per un conjunt de 958 obres, segons consten amb fitxa tècnica en l’abans esmentada monografia escrita per M. Cuyàs.

Aquests artistes i un bon grapat més, van passar per el seu taller, van gaudir de la gastronomia local (Tàpies acostumava a costar-se els dijous per anar a menjar paella a Can Manolo al Pla d’en Boet) i alguns hi van sojornar durant alguna temporada, però mai la ciutat se’n va assabentar ni es va poder aprofitar de la mateixa amb alguna conferencia, obra de peti format..

En l’exposició que ara ocupa tots els espais de Ca l’Arenas,  queden  separades les dues cares de l’autor. En la planta baixa , a més de documentació biogràfica i curricular, s’apleguen algunes obres realitzades per a diversos artistes, totes elles a remarcar, però el punt d’atracció està en una obra de Guinovart i en les maquetes de “Núvol i Cadira” i la de l’Homenatge als castellers  que presideix el pati de la casa.

La segona planta està dedicada al seu treball personal. Per un cantó es mostren algunes pintures els seus començaments(anys 70) i una bona representació de les seves escultures. Plagiant-nos a nosaltres mateixos valgui repetir el que dèiem fa ben poc en la seva exposició de Llavaneres:

Pere Casanovas té ànima d’escultor i raó de volum, però les seves mans han obeït tantes vegades les passes d’altres que quan vol ser ell mateix acaba apareixent moltes vegades  l’alter ego i desfà l’encanteri.

El conjunt de les  obres de Casanovas tenen una doble lectura: la artística i de segona lectura, la d’homenatge a l’ofici. Fer un repàs  a cadascuna de les obres presentades és fer un repàs a la perfecció tècnica ,amb uns treballs impol·luts on no apareix ni una soldadura , ni un element fora de formes. En comptes d’obres de volums i equilibris impossibles, és la demostració de la perfecció sense màcula del traspàs de la bidimensionalitat al volum. És una constant lliçó de saviesa dels materials i del fer de l’ofici.

Però l’art és anar més enllà de l’ofici i Pere Casanovas ha mamat tant art dels grans mestres que li es, com succeiria a qualsevol, impossible el desempallegar-se d’aquests elements creatius per a ser ell mateix. I és clar , llavors ens trobem davant obres amb aroma  d’Oteiza, Serra, Palazuelo, etc... i en la comparança implícita que qualsevol  afeccionat es fa mentalment, en surt perdedor. El que és sens dubte una llàstima.

Potser per això ens agrada deturar-nos en les peces més personals, en aquelles en que és difícil  relacionar amb algú, amb les seves obres mòbils, amb els treballs més plans, de línies cap l’infinit.

Certament però estem amb Llena que en la presentació de Llavaneres ens parlava de que poetitzar és decorar la realitat.  No és aquesta la intenció de l’autor, ans el contrari. La intenció de Casanovas és segmentar l’espai. Estructurar racionalitats fora de la paramètrica de l’habitual i conrear en certa manera espais impossibles.

Una raó de força i abastament suficient com per aconsellar passejar-se per la seva mostra  per més paral·lelismes que la mateixa comporti. Però la seva lliçó d’espais volumètrics és tant important que es fa perdonar la implícita lliçó dels mestres amb els que ha treballat durant tant de temps.

I tot en una exposició en al que reobre l’etern dilema amb aquells autors en que ofici (Tècnica) i benefici ( creació) es solapen de tal manera que fa quasi impossible diferenciar-los. Aquets és el cas. Evidentment Casanovas és un bon artista, però la seva qualitat supera o no a la seva capacitat tècnica que el converetix en “fabricant” de la creació d’altres?: Una bona pregunta que a bon segur té  respostes diferents a gust dels visitants de la mateixa.

Una exposició de recomanable visita, especialment per els mataronins, que descobriran a un artista i “fabricant” de grans escultures que per la seva discreció és desconegut de la majoria de conciutadans.

 

Pere CASANOVAS. Escultor i col·laborador d’artistes

Ca l’Arenas. Mataró

Del 24 d’abril al 31 d’octubre de 2021