HEIDI PÉREZ DIMISSIÓ JA

 

No sé pas si coneixeu els Urbans Sketchers de Catalunya (USC) . Encara que no sapigueu de qui es tracta a bon segur que en alguna  de les passejades fetes per ciutats i pobles del nostre país, us haureu trobat amb un grupet de gent que estan pintant amorosament algun racó del nostre paisatge.

Ells son grups de partidaris de  l’urban sketching que és la pràctica del dibuix en directe de la realitat que ens envolta. Pot ser una activitat solitària però sovint és una activitat que es fa en grup, amb altres dibuixants, i sobretot després comparteixen  els seus dibuixos a les xarxes socials.

Urban Sketchers (USk) és una organització internacional sense ànim de lucre dedicada a fomentar la pràctica del dibuix al carrer (Urban Sketching). A moltes ciutats del món s’han obert comunitats com ara a Catalunya a on hi ha quasi una cinquantena de grups, entre els que es troba el de Dibuixem Maresme que el podeu trobar a l’Instagram amb més de 1500 seguidors.

Aquest grup , amb alta activitat, és l’encarregat de organitzar la VIII Trobada de USK de Catalunya que es realitzarà el proper dissabte 5 d’abril de 2025 . Activitat que es tenia de realitzar a la nostre ciutat però que serà acollida per la veïna població d’Arenys de Mar, després de que la regidoria de Cultura de Mataró, els hi negués el permís per a la realització de la trobada.

Com molt educadament expliquen en les xarxes socials. ”en un principi havíem escollit Mataró, com a capital del Maresme, però, malauradament, la iniciativa no va ser benvinguda des de la Regidoria de Cultura, i a més, a parer nostre, va ser menystinguda amb l’argument explícit que aquest esdeveniment suposaria una molèstia i no tindria cap benefici per a la ciutadania de Mataró”.

Amb la delicadesa amb la que parlen del menysteniment que els realitzà la Regidoria de Cultura de la ciutat, ja mostren que es tracta d’una gent summament educada , que estimen a l’art i al país, i amb les seves sortides i amb les obres que realitzen fan una difusió popular dels nostres espais i l’expandeixen per arreu.

 M’he trobat amb diferents grups i per diversos indrets, i al costat d’aprenents hi he vist a veritables professionals que copsen amb mà de mestre els racons més coneguts i els més amagats, amb una qualitat artística molt remarcable. I a més de l’aspecte cultural, el fet de l’amplitud de l’organització i la força de les seves difusions, permeten la possibilitat de que la bellesa dels racons més oblidats dels nostres pobles i ciutats s’expandeixin per arreu.

Però a Mataró, capgrossos més que mai, i amb una regidora de Cultura amb una incapacitat que es manifesta en la seva nul·la capacitat de treball i de relació amb els agents culturals locals, ha preferit, com quasi sempre, desaprofitar l’ocasió de que centenars d’artistes omplissin la ciutat per expressar artísticament els seus racons, i en fessin una massiva difusió per arreu del país, considerant amb la seva curtesa de mires que això “no tindria cap benefici cap a la ciutadania”.

Doncs aquesta ciutadania que està fins els dallonsis del nul afany que l’Ajuntament de Mataró té cap el fet artístic , al que voldria mort i enterrat, exigeix públiques explicacions a la regidora , i que ho faci aviat, i no amb el silenci com es habitual quan et dirigeixes a ella. Unes explicacions que han de ser prèvies al seu cessament per el seu no fer res per la Cultura de la ciutat.

HEIDI PÉREZ, DIMISSIÓ JA.

ART EN PEDRA A LA PEDRERA

 

La Pedrera és per a mi un dels edificis més estimats de Barcelona. A bon segur per passar a diari pel seu costat ja que vaig treballar ben a prop durant quasi quaranta anys. Això em va permetre veure la seva evolució de casa de veïns amb baixos amb botigues de tota mena, i pisos ocupats per gent normal, o per artistes com el metge/guixaire Francesc Anglés, gran amic d’Eduard Alcoy , amb qui vaig visitar el seu habitatge estudi.

Una vegada adquirida per la caixa de Catalunya, visitava moltes vegades les seves exposicions que primer eren d’entrada lliure. Molts minuts dels meus esmorzars  els vaig passar veient les exposicions que hi feien. Els canvis en la seva direcció, degut a les fusions bancaries,  van variar la política expositiva amb una certa tendència a reduir el camp més purament artístic, però d’un temps ençà sembla haver canviat  el seu tarannà i no me’n perdo una de les exposicions .

Així amb la direcció de la mataronina Marga Viza , darrerament  , hem pogut gaudir enormement d’exposicions  tan importants com les de Plensa, Antonio López, Barceló i ara ens sorprèn amb l’espectacular exposició d’escultura en pedra en la que com molt bé es diu en la seva presentació:

” La pedra té un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna. Durant el primer terç del segle XX diversos escultors van tornar a la talla directa en pedra, sense cap intermediari. En lloc de fer models en argila o guix, i que després tècnics qualificats creessin l’obra definitiva, van començar a tallar les seves pròpies obres, d’inspiració abstracta, com una nova actitud de modernitat.

L’exposició «Art en pedra», comissariada per Penelope Curtis, historiadora de l’art —i exdirectora de la Tate Britain de Londres i del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa—, reuneix una selecció acurada de més d’una vuitantena d’obres procedents de diferents col·leccions públiques i privades.

La mostra celebra l’estructura de pedra de la Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, i col·loca a l’interior de l’edifici d’Antoni Gaudí algunes de les talles tardanes d’aquesta generació pionera. La mostra aplega vuit escultors històrics, nascuts entre finals del segle xix i començaments del xx: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis; descriu els seus camins artístics, sovint paral·lels, per explorar noves vies d’expressió, i n’assenyala punts de confluència.

A banda d’aquestes obres abstractes, que entraran en diàleg amb La Pedrera, i de les fotografies que Aglaia Konrad ha fet a les pedreres de Carrara, una secció complementària permet veure que els «pioners» de l’escultura moderna han estimulat la generació següent —Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding—, i també que la pedra ha estat inspiració de noves formes conceptuals de treballar”.

Aquesta exposició pretén situar a la pedra com element molt important  en la creació artística. A començaments del segle passat molts escultors van optar per tornar a la talla directa, abandonant el costum de fer models en argila o guix per ser replicats a posteriori per tècnics qualificats.

 Això va  representar una autèntica revolució. Per aquest artistes, encapçalats per Brancusi, tallar directament la pedra significava recuperar l’ofici de l’escultor. Aquesta nova manera de treballar representava una autèntica revolució. Tallar directament la pedra significava recuperar l’ofici de l’escultor, i alhora conèixer profundament el material amb què es treballava.

 Aquest escultors, representats per els vuit noms que indicàvem abans, estan representats per un conjunt d’obres impressionants, que van des de les voluptuositats de Bàrbara Heopworth, amb un sèrie de dibuixos previs simplement espectaculars, al sensual magnetisme de Hans Arp, la calenta fredor ambiental de Noguchi, els simfònics volums d’Henry Moore, la potència de les fragilitats de Naum Gabo, la matemàtica de la Sorbona, Louise Borgeoise amb els seus estudis  geomètrics filosòfics, previs a les seves gegantines obres  com els magnífics aràcnids de la Guggenheim bilbaïna i per acabar amb unes magnífiques obres dels dos genis amics/enemics com van ser Chillida i Oteiza , que estan representats des del seu primitivisme, fins a les formes geomètriques que van convertir en gran obres d’art, com el treball al voltant de Tindaya de Chillida.

Al seu costat hi troben les escultures pètries de vuit artistes contemporanis, els espanyols Xavier Corberó i Cristina Iglesias, al costat de Stephen Cox, Luciano Fabro,  Barry Flanagan, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding, que amb el protagonisme absolut de la pedra, donen un aire absolutament actual a les seves escultures.

Tot amanint, en l’entorn efecte de La Pedrera , per gaudir com mai del volum i de la pedra com a protagonistes excepcionals de l’escultura en particular i de l’art en general, en una exposició d’obligadíssima visita que no us heu de perdre si de veritat estimeu l’art.

Felicitats.

 

Art en Pedra.

Sala d’exposicions de La Pedrera

Del 4 d’Octubre de2024 al 2 de febrer de 2025

 

LA DESAPARICIÓ DE LA SALA DALMAU

 

A aquells que ens agrada l’art i que per les raons que sigui hem acostumat a visitar exposicions a Barcelona, hem patit la penúltima patacada, amb la notícia de la desaparició de l’espai expositiu de la sala Dalmau, aquella particular galeria que es troba a la cruïlla de Passeig de Gràcia i el carrer Consell de Cent.

Vaig treballat tota la vida a Barcelona , i quasi sempre ben proper al Passeig de Gràcia, lloc que travessava  a diari per agafar el bus amb el que tornava a casa. En el temps d’anar i tornar era estrany no acostar-me a una exposició, que en els primers temps no tenien una durada molt llarga, al contrari d’ara amb durades a voltes fora de mida.

Començant per la part alta del passeig existia la sala Llorens , un espai expositiu en el que hi exposaven habitualment artistes mataronins com Boix, Duran, Vilarrupla o Safont Tria. Més avall hi havia la sala Jaimes, llibreria especialitzada en literatura francesa i a on es presentaven molt bones explosions. Més avall hi havia la Pinacoteca, amb el hall dedicat a l’emmarcament i la part posterior amb una gran sala amb parets cobertes de vellut vermell, donant una imatge de galeria del segle XIX, on hi exposava habitualment el mataroní / argentoní Josep Tur i on hi acostumaven a exposar artistes de caire tradicional.

A l’altre costat, el dret en direcció mar, recordo la galeria Syra, situada en una botiga peculiar, que es trobava al començament de les galeries Condal, i en la que històricament hi havia exposat importants artistes.

Al bell mig, hi havia el carrer Consell de Cent, que quan vaig començar  a anar a Barcelona, primer per estudis i  després per treballar, estava ple de galeries entre les que recordo amb gran plaer  la galeria Eude , encara viva i en la que hi he vist grans exposicions, la mítica Dau al Set, i molt especialment la Sala Gaudí on Paco Rodón, exercí la direcció, abans d’agafar el Museu Monjo, i a on podíem visitar espectaculars exposicions dels mataronins Alcoy i Rovira Brull ,que eren poulains de la galeria.

L’espai de Consell de Cent va esdevenir mític en aquells anys setanta ja que els espais dedicats a l’art eren a tocar un de l’altre i passejant per el mateix podies trobar amb tots els pals que es tocaven en el moment, i habitualment amb una qualitat més que notable.

En aquest entorn, aparegué el 1979 la Sala Dalmau, nom amb remembrança d’una antiga galeria que havia tingut, a començaments del segle passat, exposicions molt importants, amb una decidida aposta per l’art d’avantguarda. Una galeria que ràpidament es va distingir del munt que l’envoltaven, per l’aposta de fer exposicions de joves artistes, i al seu costat fer una decidida difusió de les avantguardes de les primeres dècades del segle, amb artistes exiliats durant la guerra civil.  Allà , juntament amb el meu pare, vaig veure la primera exposició amb obra de Torres García, de qui el pare era un enderiat . Recordo la seva satisfacció  i com els dos ens vàrem convertir en habituals visitants d’aquella galeria d’estructura clàssica,

Una galeria que vaig seguir visitant habitualment fins el dia de la meva jubilació i a la que vaig tornar l’altre dia com a comiat final i a on de nou em vaig retrobar amb Torres Garcia  de qui difícilment tornarem a veure obra seva en una galeria comercial. Precisament gràcies a la col·laboració de Mariana Draper, màxima responsable de l’espai, va ser possible estructurar amb la Fundació Torres Garcia de Montevideo, la realització de que el Premi de la Biennal de Pintura de Mataró, tingués el seu nom.

Per això, crec que paga la pena ,en el mes que encara li queda de vida, fer una passejada per l’espai i donar les gràcies ala família Draper per el bé que han fet a la ciutat i principalment als seguidors impenitents del bon art.

 

RECORDANT DIDIER LOURENÇO

 

El passat divendres Moldumat Art , l’espai artístic del carrer de Sant Benet va aprofitar la inauguració oficial de les seves noves instal·lacions realitzant una gran exposició en record i homenatge a Didier Lourenço , artista premianec mort per Santes de l’any passat, i que havia estat habitual no sols com expositor ans també com a client ja que era l’espai habitual d’enmarcació de les seves obres per a les més diverses exposicions.

Didier Lourenço era un artista ben especial que comunicava molt bé amb el públic. La seva obra era jovenívola i semblava distreta, però tenia uns fonaments tècnics excepcionals, ben apresos del seu pare, gran tirador d’obres dels més grans artistes del nostre país, i aprofundits en la seva passió de ser un gran artista.

Ara, en aquesta encertada exposició d’homenatge que Moldumat li dedica, podem fer una oportuna repassada a la seva trajectòria, des de les seves darreres realitzacions amb les noies en bicicleta i altres obres més etèries, però també capbussar-nos en aquells paisatges primerencs d’alta densitat tan personal, com d’àmbit i conjunt.

Una exposició rodona que va ser aprofitada per una gran quantitat de públic que va omplir a vessar  l’espai i que va aprofitar per adquirir unes obres que malauradament ja no tindran continuïtat en el futur.

En el meu article de comiat  en el moment de la seva mort deia que “ un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és què,  com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions”.

Avui ho repeteixo ,alhora que convido a fer-ne visita de l’exposició. I encara que per a molts i per a mi, el seu record personal i el seu art serà inesborrable, seria bo que a Premià, lloc de residència, es mantingués un espai amb el recull de les seves obres per no tan sols recordar-lo , ans també fer entendre a molts que l’art i els artistes son  patrimoni de tots i el seu bon fer ha de romandre en la memòria col·lectiva i més , si com succeeix en el cas de Didier Lourenço, han esdevinguts artistes del món , del gran i del petit més proper, sense oblidar mai el paper de fer feliços a aquells que adquirien les seves obres i les admiren cada dia a la seva llar.

Moldumat Art. Record de Didiel Lourenço.

 

 

 

CARME PORTA. ALTERNANÇA

 

Vaig conèixer a Carme Porta  a través del seu company d’ofici i d’ensenyament universitari Rafael Romero i vaig quedar absolutament subjugat per la seva pintura. He de dir que em va aclaparar la seva valentia d’haver deixat el món de la Química , és llicenciada en Química per l’IQS, per llençar-se desfermada al món de l’art havent assolit plaça de docent investigadora en la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Quan va exposar al Museu Arxiu de Llavaneres, a l’abril del 2022, li vaig fer una crítica que ella va reproduir com a text en el llibre “Plurivers” en el que feia mostroari del seu fer i que ara segueix essent plenament vàlida per a l’exposició que avui presenta al Museu del Càntir d’Argentona, sota el títol d’ “Alternança”.

En ella, Porta es reafirma  en la seva dualitat pictòrica , aquella que té com a base la figuració però que com a forma d’expressió  precisa de l’alliberació de les formes i l’ajut d’un cromatisme de tons pujats amb el que accedir a un nou ordre mental , essencialment abstractiu, que a un el retrotrau al record essencial de zones de les ninfées de Monet, assolides en el punt més intens.

L’exposició de Carme Porta té un petit racó que és alhora, per a mi , l’explicació de la mateixa. Son quatre petites , i excepcionals obres , amb les que explicita la gestació i el pensament del seu treball. Copsant-les un entén amb molta més facilitat, tot el llenguatge pictòric que s’extén en l’exposició.

L’obra de Porta esdevé un conjunt melòdic en la que el gest, el color i el ritme confegeixen una harmonia plàstica que sedueix no en una poètica del silent, ans el contrari. Enamorada del color , i d’un color calent com aquell que sentia i sent quan s’acosta a la seva terra nadiua, Porta ens presenta avui la seva pintura més radical, submergida en un ritme harmònic en la que el color és destrament tractat, confegit i combinat per establir una comunicació plaent i intensa amb l’espectador . Un color viscut  que sembla vulgui oferir-nos un bri d’esperança cap al futur, davant la foscor ambiental del món que avui ens toca viure.

Un color que conforma unes amalgames plàstiques en les que com ja havíem dit,  sembla dominar el caos, quan en realitat ens porten a un potent ordre llunyà al cartesianisme i proper a l’ordre vital, aquell que surt del cor i l’ànima i no de la racionalitat.

Carme Porta segueix el seu caminar plàstic pels corriols que li genera la seva ment oberta i activa, plena d’un art  curull de giragonses cromàtiques  que estableixen “un ordre que ens permeti accedir a noves formes de pensar i sentir una realitat espai temporal limitada”, frases amb les que acaba la seva presentació en el catàleg de mà de l’exposició. 

Una exposició d’obligada visita  que ens permetrà descobrir a una massa amagada i massa poc coneguda autora, capaç de generar una pintura enormement seductora i de gran qualitat. Felicitats.

 

Alternança. Carme Porta

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 16 de Novembre de 2024 al 5 de gener de 2025,

AQUARIUS O L’ESCENOGRAFIA PLÀSTICA DE SETXU XIRAU

 

Fa un any i mig que Setxu Xirau presentava una mostra de caire antològic a la sala de la Fundació Iluro. Ara de nou es retroba amb la nostra/seva comarca, tot presentant un nou capítol de la seva escenografia plàstica a la sala del Museu de Llavaneres en aquest cas amb el peix com a protagonista en una exposició que deixà bocabadat a la quasi absoluta majoria del públic visitant i que sols va ser refusada o considerada indiferent, per una escassa  minoria, en la qual m’hi trobo.

Després de quasi 50 anys dedicat a la crítica comarcal, hom sap com penso , el que defenso i allò que em treu de polleguera. I evidentment per a mi, el que presenta Xirau és una escenografia teatral per bocabadar incauts , o defensors  de la pseudo avantguarda, més preocupats de sorprendre amb la imatge que no pas en la realitat interior de l’obra que és justament el que la converteix en obra d’art en comptes de juguesca visual.

I avui vull repetir el que vaig dir en l’anterior crítica : “El que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a la que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia  ben traslladat, això sí, a la vesant pública".

Per a Setxu Xirau el protagonisme de les seves obres son els peixos, com ho demostra en el catàleg farcit de primeres imatges de peixos dissecats i protagonistes del seu fer, mentre que les obres pictòriques presents son escasses i en comptes de reproduir les millors, centra en els peixos dissecats l’atenció pròpia i dels visitants que esmaperduts i temorosos de fer el ridícul mostrant el seu rebuig i/o indiferència , aplaudeixen embadalits  davant la gosadia de l’artista.

L’exposició està muntada de modus i manera que l’eix central queda clarament delimitat per una peça amb el protagonisme aclaparador d‘un peix dissecat, marcant caràcter a la mostra de la que plàsticament parlant  em quedo amb les obres més abstractives , en el que el pictòric té un alta densitat formal i qualitativa, encara que em sobra el peix que hi afegeix , com un ocellot fora la gàbia.

La mostra és igualment interessant per el joc cromàtic i el punt visual, podent destacar la peça de gran format amb un treball cromàtic ben atractiu i encertat i les tres obres més petites en les que malgrat l’afegitó dels peixos, respiren intenció i art. I com no en l’abstracció  que mostra en la peça de bona mida, de bon tractament i interès, lamentablement esguinçada amb l’afegitó  d’un peix incrustat en un  poliedre. Una peça , que es destrueix amb l’afegitó de la tauleta, quan els dos elements el pictòric, i el peix enclaustrat, tenen molta força i poder que es desapareix del tot  per la mala combinació d’ambdós elements.

I com a cloenda em repeteixo de nou. És evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions, que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que els peixos i qualsevol altre element,  son sols els estris per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica. Que preveu i intenta per altres verals, una reflexió personal més profunda ,que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

I com deia a l’exposició de la Fundació Iluro, el que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen que és una presa de pel, i això sí que seria un greu error del Museu de Llavaneres.

 

Aquarius. Setxu Xirau Roig

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 8 de novembre al 8 de desembre de 2024

 

 

DELS ORIGENS A LA POÈTICA DE L’EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 

Fa quasi dos anys que Enric Punsola no realitzava una exposició. Era pel desembre de 2022 quan amb el mateix títol realitzà una excel·lent mostra al Museu Monjo de Vilassar de Mar. Justament amb el mateix títol d’aquella exposició retorna ara a la jove sala de Sant Vicens de Montalt que recentment i de manera molt precària, sols obre els dissabtes al matí de 12 a 14 hores, s’acaba d’incorporar a l’activitat expositiva comarcal.

Punsola és un artista molt conscient del seu fer. Potser el fet de la seva tècnica, fonamentada en al pintura amb pólvora que descobrí accidentalment en una vista al Guggenheim de Bilbao on exposava el gran artista xinés Cai Guo Oiang , l’artista més important en aquesta ancestral tècnica oriental, ha fet del seu treball artístic un treball més reflexiu i lent que l’habitual, però alhora ha aconseguit una seriositat profunda que  fa que sols presenti treballs concrets i assumits com a propis i deixi de costat beceroles primerenques de resultats poc creatius.

Ara, Punsola exposa a sant Vicens de Montalt, i ho fa com si fos una prèvia d’una exposició més important. Conjuga en l’exposició obres molt recents, amb altres de prèvies, però que coincideixen en aquest període d’investigació i afermament de la seva plàstica. Una plàstica en la que sembla haver abandonat del tot la plàstica de l’explosió casual  per  aprofundir en una plàstica més personal i buscada.

Deia en la presentació que li vaig fer al Museu Monjo de Vilassar de Mar: I aquí el tenim, jugant, i valgui com mai la paraula, amb el foc i les seves conseqüències, però no amb un joc llibertí i una mica a l’espera de les circumstàncies, sinó jugant al sempre difícil art de la creació defugint la materialitat del visible, per encomanar-se sempre en la màgia de l’invisible. I ho repeteixo ara.

Ës en aquest invisible, convertit en una dinàmica abstracció, on Punsola crea i recrea els seus mons personals i els fa adients a tots amb una obra dinàmica, agosarada i terriblement atractiva visualment que llença als ulls dels visitants per que aquests la transformin en un plaer plàstic que va molt més enllà del decoratiu, per ser una mirada íntima i enormement personalitzada.

Restem doncs il·lusionats a una nova presència de l’autor en la que ens ofereixi de manera plena el seu nou pas en aquest caminar artístic tan ple de focs i aventures plàstiques.

 

“Dels orígens a la poètica de l’explosió”. Enric Punsola

Casal de Cultura de Sant Vicens d Montalt

Del 8 al 30 de novembre de 2024

 

 

ANNA DE JAIME PRESENTA ELS SEUS "ESPAIS" A APARELLADORS

 

Fa tan sols set ants i mig que Anna de Jaime debutava expositivament. Ho feia a l’espai Capgròs , tot presentant  una volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles i estructures , importava poc ja que per a ella semblava que fos l’acotació dels espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li pagava la pena.

Des d’aquella exposició hem pogut seguir la seva  evolució i  hem pogut veure com alliberava la seva abstracció per camins més subtils tant a la Biennal Torres García com al premi de pintura de Llavaneres, i com s’afermava en l’abstracció lírica en la darrera presència a l’espai capgròs  al juny de 2021.

Ara tres anys més tard, retorna expositivament a la ciutat i ho fa amb una mostra en la que es referma en aquella abstracció que quasi podríem considerar com espiritual ja que es en l’eteri on troba el millor camí per expressar les seves sensacions.

De Jaime ens presenta en aquesta exposició un seguit de peces en les que exerceix un domini de ritmes i color establint una pintura dinàmica amb les que marca simfonies plàstiques en una abstracció essencial que crida l’atenció de l’espectador que fàcilment es submergeix en la bellesa formal que presenten i entra en la dinàmica comunicativa.  

Però cal destacar la presència d’un seguit d’obres petites  que marquen un nou ritme, en el que el color quasi desapareix per gestar-se amb la sensibilitat i l’ús primerenc del mateix , uns treballs que son del més interessant el presentat, i als que caldrà seguir el pas ja que en ells hi ha el futur de l’autora.

Un futur que sembla albirar-se com altament positiu, si aconsegueix seguir i fer del tot seu, aquest nou idioma plàstic en el que , al meu entendre, s’hi dipositen vímecs suficients pe aconseguir bastir un llenguatge més personal i propi que acabi de definir l’idioma plàstic d’aquesta jove autora que segueix seduint-nos en cada exposició.

A seguir

Anna de Jaime. "Espais"

Sala d'exposicions d'Aparelladors

Del 8 de novembre al 8 de desembre del 2024

TEXTURES I COLORS. ALBERT MOLEÓN

 

Fa poc més d’un mes que Albert Moleón tancava la seva exposició a la sala d’exposicions de la casa de Cultura de Sant Vicens de Montalt  quan ja en presenta una de nova al mataroní espai de La Cúpula Art Gallery, en la que hi va exposar encara no fa dos anys , amb el que segueix en l’enfebridora bogeria expositiva en la que s’ha embarcat.

No se’n adona que l’art precisa de producció silent i  que sols cal exposar quan hi ha alguna cosa nova que dir i que no val repetir permanentment les mateixes obres de manera cansina i sense horitzons i més si es fa en el mateix territori cultural com és el Maresme, com per exemple succeeix ara en que la peça mostrada en  el  cartell correspon als temps de la seva exposició al casal de Llavaneres.

El cert és que encara que no el conec personalment i mai he conversat amb ell, penso que és una persona molt inquieta que recerca de manera permanent la seva realitat plàstica, però alhora crec que confon la realitat artística amb  la realitat comercial.  Encara que ell es considera, segons hem llegit en una entrevista, com un expressionista abstracte pop (sic) crec que és difícil de definir ja que les seves exposicions son un poti pori de personalitats,   

Albert Moleón ve del mon de la publicitat, on el degoteig constant i permanent d’una imatge pot arribar a assolir uns resultats importants, però en el que també una sola imatge, de gran impacte i qualitat, és capaç de marcar de manera permanent una marca. En la dualitat, crec que ha escollit malament, i prefereix arribar per concatenació més que per qualitat.

Moleón és un artista que té elements per assolir el que pretén, té una mirada actual plena de força i color, té un llenguatge abstractiu que pot arribar principalment a la joventut, però alhora té l’entossudiment de creure’s en possessió de la veritat, quan no és així. Penso que podria assolir molts millors resultats, si no tingués tanta pressa, si reflexiones sobre ell mateix, i intentés aclarir quina és la seva línia artística.

Aquesta exposició hauria de ser definitiva per a ell. Cal un obligat stop pera la reflexió. Mirar d’entre les seves múltiples modalitats quina és aquella que s’acosta més al seu interior i desenvolupar-la fins a l’esgotament, deixant de costat tota la resta. Segur que així arribaria a un art que representes el seu propi jo, per que de seguir com ara es perdrà , com ja ho està fent, en el poti poti indiscriminat d’una orgia cromàtica i una estilística sense determinar

 

Textures i colors.  Albert Moleòn

La Cúpula Art gallery

A partir del 9  de novembre de 2024

 

 

“ECLOSIONS”. JOAN SERRA. LA DESTIL:LERIA

 

Aquest mes de Novembre La Destil·leria ens ofereix “Eclosions”, una brillant exposició del ceramista Joan Serra que desviant-se del seu camí plàstic habitual, ens presenta la seva vesant més escultòrica, aquella que semblava mantenir amagada en el seu interior.

Fa molts anys que conec el bon fer  de Joan Serra. El vaig incluir en la gran col·lectiva inaugural de l’Espai 28 (2002) aquella galeria que va tenir intensa vida al carrer de san Francesc d’Assis de Mataró. També va estar entre els artistes de Tempus Fugit, la gran exposició d’artistes mataronins que es va celebrar ara farà 10 anys a la Nau Gaudí. I darrerament també el vaig incloure en la col·lectiva d’artistes del Maresme  que va cloure el gran any de Ca l’Antiga. Ho he fet sempre en el més absolut convenciment de la seva gran qualitat tècnica i essencialment artística.

És per a mi un gran plaer acostar-me a les seves exposicions i gaudir de les seves obres que en general esdevenen conseqüència de grans reflexions creatives i molt especialment tècniques. Això és  el que em va dir, i vaig reproduir en el catàleg de “Tempus Fugit”: "Tot es fonamenta en el comportament de la matèria segons els més diversos elements que li donaran un o altre resultat final”.

I justament això és el que ens mostra ara a La Destil·leria. Havent abandonat ja la formalitat, quasi estrictament física , de les seves aventures anteriors, ara Joan Serra desenvolupa en total llibertat el que per a mi és el seu canvi artístic més important, el variar des del reduccionisme tècnic, a la llibertat compositiva total. O dit d’altra manera , el pas des d’un ceramista formal en el que la tècnica predominava per damunt de tot, a un artista llibertari de caire escultòric que sembla haver acceptat  que la tècnica sols és un mitjà i que el que cal és treballar en la materialització de la creació.

Així ara ens trobem front d’un ceramista alliberat en part de la disciplina tècnica, encara que la domina en grau màxim, i deixant en tota llibertat a la concepció artística que vola per espais volumètrics lliures, en unes estructures que esdevenen a voltes en quasi organolèptiques. Una aposta difícil, però alhora absolutament reeixida en aquesta nova exposició a La Destil·leria.

Joan Serra sembla haver difractat molt en aquesta nova etapa en la que conjuga sinfònicament  la gran qualitat tècnica, aclaparada en el decurs dels anys, amb una creació artística que abandona la formalitat ceràmica per convertir-se, tal i com esperàvem molts, en una realitat escultòrica o dit d’altre manera una realitat en la que el joc i l’equilibri dels volums, assoleix el lloc de privilegi que semblava li era negat.

Els seguidors de Joan Serra, que son molts, es trobaran ara davant un dilema  clar que els hi provocarà aquesta nova dualitat artística: volum / ceramista . Uns, amants més aviat del purisme essencial de la ceràmica, en sortiran decebuts per la teòrica pèrdua d’unes arrels històriques , però la gran riquesa ceràmica que es fa avinent en aquests plantejaments essencialment escultòrics servirà per assolir encara més, el coneixement , l’estima i la varietat creativa d’aquesta gran tècnica.

Per a un , defensor de la ceràmica com a preuada eina i no com a element fonamental, aquesta exposició l’hi agrada enormement. I és així ja que Joan Serra encerta en l’equilibri entre tècnica i resultat, alhora que indirectament, les seves peces a l’esdevenir llunyanes a plantejaments anteriors, assoleixen un valor escultòric ben propi que les eleva a l’aplaudiment més sincer de l’espectador que es sent absolutament seduït per el gran treball qualitatiu que se li ofereix.

Arrodoneix l'exposició amb la presència d'un seguit de joies cerèmiques en la que a mena d'unes escultures de mida reduida, Serra  acosnegueix uns bibelots de gran bellesa i sense abandonar per res la seva força craetiva. Unes peces de gran interés.

Exposició d’obligada i detinguda visita, en la que s’aconsegueix un espectacular equilibri entre art i tècnica que l’eleva per damunt d’altres mostres d’igual caire. Molt aconsellable per tots aquells que consideren que la ceràmica no és un art menor. En ella hi obtindran la millor i més positiva resposta.

“Eclosions “ Joan Serra

La Destil·leria. Mataró

Del 26 d’Octubre al 20 de novembre de 2024