diumenge, de setembre 30, 2007

PIC, A REVEURE ?

Avui és 30 de setembre, Sant Jeroni, afegiria el sempre admirat Salvador Alsius. Sant Jeroni un dels sants més representats en la història de l’Art , ja sigui en la seva iconografia clàssica amb el lleó dominat als seus peus, ja sigui en la seva versió més ascètica i contemplativa.

Dons bé , avui 30 de setembre, Sant Jeroni, fa trenta mesos ( dos anys i mig) que es varen començar a recollir firmes per la proposta “Omplim de contingut Ca l’Arenas”. Just avui també s’acompleixen vint-i-quatre mesos (dos anys) del lliurament de les signatures aconseguides a l’Alcalde de Mataró com a representant de la ciutat. També avui s’acompleixen sis mesos ( mig any) de la signatura entre promotors i Ajuntament per a tal de donar forma al Fons d’Art d’artistes locals sorgit d’aquesta iniciativa. I amb la signatura s’acompleixen sis mesos del silenci més absolut per part de l’administració local.

Així avui , amb tanta coincidència , esdevé el millor dia per formalitzar allò que ja hem anat dient entre línies , que ja s’ha pogut observar en el mitjans informatius i que està en el coneixement de molts , com és la meva retirada , o dit en termes més específics , la retirada d’en PIC com a crític d’art en els mitjans informatius locals ( TVM , Capgròs i Mataró Ràdio). Una retirada sense termini prefixat , en un standby que tant pot ser definitiu com a l’espera que arribin temps millors.

La crítica sols es pot exercir per professió, per diners o per il·lusió.
Encara que crec he esta sempre professional , no ha estat mai aquesta la meva professió. De diners , res de res. Hom sap que les meves col·laboracions han estat sempre , i mai tan ben dit, “per amor a l’art”.
Queda dons la il·lusió, i he de dir que o la he perduda , o me l’han robat ,i no m’agradaria pensar que me l’han matat.

Certament que hi ha aspectes molt personals. Hi ha el cansament dels anys , el sentiment de picar en ferro fred , la sensació de que de tan queixar-me s’ha arribat a una saturació que ja fa oblidar si hi ha , o no, raó. A més havent intentat capgirar moltes coses, revolucionar-ne d’altres , crear-ne un parell més, i.... , el percentatge d’èxits ha estat tan mínim que potser cal fer-se la reflexió que no sempre s’equivoca tothom i que per tant potser és un el que va errat.

Però penso que han pesat més altres sensacions més externes.
Ha pesat, i molt , el desencís polític personal per el que jo entenc traïció del PSC lliurant Cultura a qui fos, amb l’ús i la manipulació duta a terme amb el món cultural per usos clarament electoralistes.

Ha pesat i molt el desenvolupament del tema del Fons d’Art , convertit avui mateix en paper mullat per el trencament unilateral per part de l’Ajuntament de les condicions del conveni.
El Sr. Alcalde diu en tot moment que el Fons es durà a terme. Me n’alegro i molt . Ho faig ja que no dubto , malgrat tot , de la seva paraula. Però vist els fets , i especialment el silenci absolut d’ençà la signatura , sols puc fer-ne una lectura : El Fons es durà a terme, però serà amb altres promotors , actuació del tot legítima ja que les signatures varen ser lliurades a l’Ajuntament per que en fes l’ús que considerés adequat. Em podrà doldre la manera però ha de quedar molt clar que la finalitat ha d’estar per damunt de qualsevol personalisme.

Em pesa, i molt, el desgavell de Ca l’Arenas , robat a l’art i als artistes de la ciutat incomplint de manera flagrant el desig d’en Jordi Arenas. Em pesa Can Xalant. Em pesa el no fer res del Museu.
Em pesa que mai ningú del PMC ni del Museu assisteixi a cap exposició. Que després de quatre legislatures demanant-ho ningú col·loqui indicatius en les escultures públiques. Que parlem de turisme , sinèrgies i demés però que Ca l’Arenas no figuri en cap indicatiu cultural municipal. Em pesa que ningú faci cas del taller de Gravat., que ....
Em pesa principalment la manca absoluta de sensibilitat existent en tot l’entorn municipal, que té en la cultura l’última de les seves prioritats de Govern.

Per això , i a bon segur per un grapat de coses més que ni cal esmentar , havent esgotat les forces per lluitar amb els meus minsos mitjans , penso que el millor es retirar-se , i deixar sols com a finestreta oberta a la passió de la crítica d’art , els comentaris més personals, íntims i per petit comité que em permet aquest blog.

Senyors , en PIC s'en va , i la llàstima , i ho dic molt sincerament, és que penso que quan es perd la crítica pública, sigui per la raó que sigui, també perdem un bon bocí de llibertat.

dissabte, de setembre 29, 2007

PATRIMONI MORT

Aquest cap de setmana se celebren les Jornades europees dedicades al Patrimoni .El munt d’actes celebrats en el país han estat generosament publicitats en un opuscle encartat en tots els diaris. Fer-ne passejada era observar que una bona part tenia un caràcter imaginatiu , lúdic o festiu , en el desig d’apropar al desconeixedor o al poc interessat les gran belleses de que disposa prop seu. A Mataró els actes han estat visites comentades a Torre Llauder i a la Capella dels Dolors.
Com podem veure els responsables s’han trencat les banyes oferint un aspecte nou i especialment engrescant.
No dic res per ni dir-la molt grossa, però alguna vegada han sentit allò de la imaginació al poder?


PATRIMONI VIU

El que tenen a Caldetes amb la Fundació Palau.
Sempre és un goig assistir a les seves exposicions fet que per cert no sovinteja entre els artistes mataronins. En les inauguracions , - a les que sempre soc convidat i benvingut , no com a les organitzades per l’Ajuntament mataroní -, l’absència de creadors de la comarca és flagrant i sols una mataronina , d’arrels estètiques però llunyana a la plàstica és la fidel representant de la capital de la comarca.
El passat diumenge es va inaugurar una excepcional exposició que encercla la relació entr el poeta J.V.Foix i l’artista Joan Ponç, mitjançant l’exposició dels aiguaforts de Ponç ,que composen l’edició de bibliòfil (1970) de “La pell de la pell” , el poema de J.V.Foix.

Joan Ponç sempre m’ha interessat en gran manera. En primer lloc per la riquesa impressionant de la seva obra , amb aquesta multiplicitat de lectures i reflexions, en especial amb aquest llenguatge interior que obliga sempre a anar un pas enllà.
M’ha interessat a més per la seva influència en artistes mataronins , en especial amb Josep Mª Rovira Brull, amb elements plàstics i reflexions interiors que moltes vegades semblen anar de la mà.
Finalment m’ha interessat ja que vaig tenir ocasió de fer una llarga xerrada amb ell, ben pocs dies abans de morir.

Ponç patia de diabetis el que li va afectar greument al ronyó. Malgrat ser trasplantat amb un ronyó del seu germà els resultats no van ser del tot bons. Ponç vivia a sant Pau de Vença però era tractat a la Puigvert. Trobant-se malament va desplaçar-se a Barcelona per fer-ne una revisió i va venir al laboratori on treballava i treballo encara. La seva dona va demanar que com no es trobava gens be si podia quedar-se en els sofàs de la sala mentre esperava els resultats i desplaçar-se directament a la clínica.
Mentre esperava ben avorrit , el vaig reconèixer i vaig demanar permís al “jefe” per poder parlar amb ell. Com que era un dia de feina lleugera no hi va posar inconvenient i varen ser quasi dues hores de conversa.
Primer el va sobtar que algú el reconegués , després que tingués coneixença de la seva obra i el que va obrir el pas a tot va ser dir que era de Mataró, ja que no tothom sap que Ponç va passar uns cursos ( 1940-42) intern als Salesians.

Vàrem parlar una mica de tot i de res, en especial comentant les pintures que envoltaven l’espai , un Urgell, un Raurich, un Cusachs No estava gens fi però a l’acomiadar-se em va agrair l’atenció que havia tingut amb ell i que li havia fet distreure durant unes hores de la malaltia que patia, a més , va ironitzar , anant amb bata blanca.

Aquest records em va asaltar veien la magnífica exposició de la que quasi ni paga la pena parlar. Tan sols cal dir que és Foix, és Joan Ponç i és a la Palau.
Amb això està dit tot i la recomanació cau per si sola.
Magnífica exposició , d’aquelles que és pecat no visitar. I més quan es troba a tan sols conc minuts de casa.

PERE MÀRTIR VIADA

Avui s’acompleixen dos anys de la mort de Pere Màrtir Viada. Sortosament la seva memòria està viva i gràcies al treball dels seus amics del Dimarts del Llimoner , en Pere Màrtir , en Viada , té una plaça al seu nom allà al final del carrer Sant Pere Més Alt, en un espai que havia estat propietat de la família, i ben a prop dels espais de les seves més personals aventures.

Però els artistes tenen com a focus de permanència la seva obra . veure obra de Viada és difícil, Oficialment no crec que l’Ajuntament disposi de més obra que el cartell de Santes i l’obligada per la seva exposició a Can Palauet ja que no crec que ningú arraconés enlloc el seu gegantí mural que va omplir el Monumental per una Setmana de Cinema.

On està aquesta obra?. Caldria suposar que a la Pompeu , cementiri d’obres públiques on romanen deixades , brutes i esllanguides en les seves parets , quan no estan malmeses ( cas de J.M. Codina) o amagades (cas de l’escultura de Violano), ja que quasi deu anys més tard encara no han pogut fer-ne la peana.

Aquesta necessitat de permanència era un dels pilars del Fons d’Art “Proposta Mataró” que justament demà se’n va en orris ja que en no acomplir cap dels seus compromisos, l’Ajuntament de Mataró haurà trencat unilateralment el conveni signat.

Desprès algun partit sortirà amb un slogan dient: “Fets i no paraules”. Mai tan ben explicat.

divendres, de setembre 28, 2007


JOVES

Aquest dijous es va inaugurar en la que sembla feliçment recuperada Galeria Lolet Comas una nova edició, i en van quatre , de la mostra de joves seleccionats a la Sant Lluc . Una exposició que si sempre es recomanable , ja que sempre cal anar a ensumar el que fan les noves generacions , en aquesta ocasió el consell és accentuat , ja que la mostra es de la suficient qualitat com per ser visitada per si mateixa.

Un home i tres dones . Dos pintors i dos escultors. Dos artistes figuratius i dos de línia més abstractiva , per fer-nos entendre. En resum quatre mirades netes en l’intent d’aprofundir en la realitat més propera de l’art.

Alberto Romero Gil no és una promesa , és la gran realitat de Mataró. Silenciós , callat i respectuós, ha anat treballant i ha assolit una maduresa com artista que l’ha convertit ja en un dels pocs “intocables” de la ciutat , assolint el sempre desitjable, i teòric, top ten.
Les obres que presenta el defineixen per si mateixes. Ha fet una petita tria tot ensenyant amb la seva real humilitat allò que sap fer: Ara una mirada figurativa plena de bellesa amb la figura de la seva dona ,l’Anna. Ara un paisatge d’espais buits amb l’horitzó com a principi, frontera , horitzó i fi. Ara un apunt naturalista .... I ara una obra magnífica , que un està planejant com distreure a la Lolet i sense que en tingui coneixement emportar-la cap a casa , com és el que podríem anomenar “composició amb flors” en que el joc del realisme amb la sensible composició de petits gruixos del fons , amb el senzill joc de rosats i violetes , la converteixen en una veritable joia i una de les obres més belles que he vist exposades a Mataró en els darrers anys. I n’he vist moltes.

Romero Gil, que per cert ha renunciat a exposar a Ca l’Arenas ( per alguna cosa serà) , mereix la màxima atenció dels que manen. La seva obra està demanant a crits una exposició com cal i caldria escoltar-ho.
Per cert, cada any en arribar Nadal l’Alcaldia adquireix una obra d’art que serveix per felicitar les festes des de la Casa Gran. Enguany amb Marc Prat sembla que ha encetat una aposta per la gent jove. Be faria el Sr. Alcalde d’apostar enguany per Romero Gil. Les seves possibilitats d’encert serien màximes.

Com ho van ser quan vaig apostar , quan ningú el coneixia ,per el seu treball. M’ho deia emocionat ell mateix, en saber la noticia de la meva retirada de la crítica. Ho deia com és ell, net com la seva pintura. Una pintura de la que Mataró n’hauria d’estar orgullós.
A veiam si és veritat.

L’altra pintora n’és la Núria Palau. En ella està clar que hi ha futur, però també està clar que cal fer un caminar més pausat , aprofundint la intensitat del seu fer.
Palau ha apostat per una pintura de caire hiper-realista , però no en el vessant fotogràfic i sí en el constructiu d’espais i colors , estructurats en una xarxa de línies , angles i colors que donen consistència al seu concepte.
Queden clares les seves intencions, però també hauria de tenir clar quina és la millor manera d’aconseguir-les . Diem això ja que hi ha una clara divergència en el presentat. Per un costat estan les seves obres d’ambient grisos , com la que va merèixer la seva selecció i una estació , molt ben afinada en el concepte i la realització, que esdevé la seva millor obra.

Però al seu costat apareixen aquestes obres lumíniques , en el joc d’angles, espais i volums, amb l’ajut de blaus , blancs i grisos, que son clarament unes obres menors. L’evidència en elles d’importants errors tècnics , produïts més per una presa que no pas per una falta real de coneixements , converteixen el treball de Palau en un treball millor en el cap que no pas en les mans, fet que l’hauria de produir una profunda i molt positiva reacció.

Anna Carbonell ens presenta una àgil i distesa proposta amb els insectes com eix motriu.Podria quedar amb això, en àgil i distreta , però el resultat sortosament va més enllà. Hi ha capacitat de raonament , habilitat tècnica , ironia conceptual, i el que potser cal valorar més que son uns resultats més que acceptables i que assoleixen l’excel·lent amb el seu “ menja tites” que demostra de totes totes les seves habilitats i qualitats.

Ingrid Ventura s’entrebanca en part amb el seu treball amb els marbres però ràpidament es supera a si mateixa amb aquestes columnates en les que estableix un joc dinàmic , de bon atreviment estètic i de gràcia visual d’impacte directe , en les que aconsegueix una aposta per el ritme, el concepte i l’elegància que cal valorar en la mesura que s’ho mereix, que és alta.

Quatre joves , quatre mirades, quatre apostes i un resultat molt valorable que fa d’aquesta exposició una recomanació fàcil de visitar , en la seguretat que la seva visita serà del tot plaent.

PS.- La regidora de Joventut i Dona , Anna Barrera , va ser l’encarregada de presidir l’acte inaugural.
Cal aplaudir la seva presència per tot el que significava, però no estaria de més algun plantejament previ del lloc i el fet que anava a presentar. Potser així podria haver evitat la vergonya aliena que vàrem sentir molts dels assistents a l’acte en escoltar les seves paraules i en especial aquella general decepció ciutadana que sempre vol pensar que disposa de persones vàlides en els llocs dirigents de la ciutat i que el dijous va tenir molt clar que en Joventut i Dona estem molt lluny d’arribar a allò que hauríem de dir “mínim exigible”.

dimecres, de setembre 26, 2007

CAN MINGUELL

Al voltant de quatre centes cinquanta lectures i una quinzena de comentaris , ha generat la noticia presentada al capgròs.com en referència al desig de l’Ajuntament d’habilitar un espai de creació per artistes locals, que podria tenir com a seu l’edifici de Can Minguell. Fora de la lectura subsidiària , - que el PSC hauria de tenir molt en compte amb el seu etern menyspreu per la direcció cultural de la ciutat- , caldria tenir els conceptes molt clars per què al final no tot quedi en foc d’encenalls.

No hi ha dubte que tot centre de creació ha de ser aplaudit i recolzat. Sigui Can Minguell, sigui Can... o sigui Can Xalant. Però qualsevol d’aquestes iniciatives no han de tenir tan sols com pal de paller el ser un centre d’acollida amb tot el concepte dinàmic , sinèrgic... que volgueu , i sí que a més de tot això ha de ser generador de tota mena d’iniciatives , activitats i en una paraula, resultats , que retornin a la ciutat allò que en certa manera “ha prestat als creadors ”.
El fracàs de Can Xalant no està en el que realitza i produeix , està en que la ciutat dona molt i no rep quasi res. Si s’aconseguís capgirar aquest dèficit i el profit fos més gran per els artistes i ciutadans de Mataró, la valoració hauria de ser molt diferent, sigui quina sigui la diferència del concepte de fil argumental que puguem tenir d’això tan eteri que n’és l’art.

La clau està dons en generar un projecte atractiu, eclèctic i de qualitat , fet gens fàcil per altra part , amb la dificultat afegida en aquest cas de quin és el departament que s’ha de fer càrrec del projecte.
Perecoll quan llençava en la famosa conversa que manteníem els dos a la sala de l’Ateneu, la seva ja famosa demanda del pas de Cultura a l’IMPEM , ho feia més demanant un canvi de criteris i conceptes del PMC , reclòs artísticament en la seva fanàtica bombolla de la contemporaneïtat com a única arrel, raó, llum i vida , que no pas en la demanda de que la tecnocràcia comercial fos qui gestionés el concepte creatiu. En el fons , entenc que deia que calia fusionar l’aspecte de sensibilitat cultural que hauria de residir en el PMC amb uns certs criteris de dinamisme professional, comercial i d’expansió que es troben en el cantó de la Promoció. I a bon segur que aquí està la mare dels ous.

És obvi que actualment cap de les dues administracions estan en condicions de dur a terme de manera adequada un projecte d’aquest tipus, I a més quan el fet de la creació no pot considerar-se com element solitari i únic. Qualsevol trencament de la cadena Formació (tallers) – Creació – Distribució (exposicions, difusió, cartells .... )- Emmagatzematge (Museus , Fons i Col·leccions) , comportarà la fallida del sistema i per tant la inutilitat del mateix.

Que fer dons ?. Per a mi la solució està en l’evidència de la desaparició del PMC per convertir-se en un altra ens més adequat als moments actuals.
Tots sabem que els Patronats varen ser uns elements molt valuosos en la posta en marxa de tota la dinàmica municipal en les seves diferents vessants, però igualment sabem que els avantatges a nivell normatiu i de participació han estat del tot superades i s’han convertit en uns ens en general paquidèrmics , enquistats en una dinàmica burocràtica , amb un poder dominant per part dels seus tècnics que no desenvolupen el seu paper i sí el de directors de la seva petita parcel·la en la que han esdevingut dictadors irredutibles.

És l’hora i el moment de canviar tot donant la volta a la truita, Cal un nou ens que haurà de tenir la forma jurídica més adequada per aplegar tota una nova dimensió de la gestió cultural fonamentada en dos pilars: la sensibilitat per la creació, amb tot el que comporta en relació amb els creadors/artistes com amb el públic/espectador/afeccionat en el que pertoca a la programació , i fer-ho sota la nova paramètrica de la cultura que trenca la bombolla de la possible intel·lectualitat per esdevenir un element que recolzant-se en ella assoleix un paper de dinamisme social, ciutadà i per què no dir-ho, comercial, en el sentit més noble i acurat de la paraula.

Sols en aquest nou PMC es podrà trobar el nexe d’unió necessari per dur a bon port el veritable projecte cultural de la ciutat. Ara sols cal filar prim en el concepte i trobar la/les persones adequades per dirigir-ho tècnicament i en la sensibilitat que precisa tot context cultural.

Una aposta difícil però en la que cal fer-hi confiança ja que si no tenim tots els números per què Mataró encara sigui una ciutat més trista , més pobre i més desvalguda , culturalment parlant, del que és ara.
I ni vostès ni jo, ni ho mereixem ni crec ho podríem suportar.

SOSTENIBILITAT

En el ple extraordinari d’ahir Quitèria Guirao va prendre possessió del seu càrrec com a regidora. Llegeixo la notícia en el capgròs.com i quedo esparverat en llegir que ocuparà ni més ni menys que tretze càrrecs .

A banda d’assumir Medi Ambient i Sostenibilitat, també serà la presidenta del Pla Integral de Rocafonda-El Palau, vicepresidenta de l’Àrea de Via Pública, membre de la Junta de Govern Local i vocal de la Mesa de Contractació. A més, també presidirà la comissió de Via Pública i formarà part com a vocal de les Comissions Informatives de Serveis Centrals i Serveis Territorials, la Comissió Especial de Comptes i la d’Organització. D’altra banda, serà representant de l’Ajuntament al Consorci del Port de Mataró, al Consorci de Gestió Integral Aigües de Catalunya, al Parc Montnegre-Corredor, la fundació privada Unió de Cooperadors i la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la sostenibilitat.
Tretze càrrecs implica que no pot dedicar ni dues jornades al mes a treballar per el mateix. Essent magnífic segur que s’acaba fent tot malament. Si un és un desastre , llavors el desastre es multiplica per tretze.

Tots sabem que molts d’aquests càrrecs son quasi honorífics i serveixen per arrodonir el magre sou dels regidors , però no seria millor més retribució, menys càrrecs i que altres persones amb possibilitat de dedicació ocupessin lloc en aquests diversos consells?.

Si hi ha incompatibilitats per feina, relacions etc, bo estaria que existís un número màxim d’ocupacions per regidor. Potser així tot funcionaria millor.

dimarts, de setembre 25, 2007

FORMACIÓ

Fa uns dies m’arribava la bona notícia de la definitiva ubicació del Taller de Gravat en la Regiduria de Cultura.
Fa uns anys , amb en Remi com a regidor de Cultura i en Sergi Bonamusa com a regidor d’ensenyament , es va crear l’IME ( Institut Municipal d’Educació) que va aplegar en el seu si tot allò lligat amb educació que gestionava el Municipi, des de les escoles bressols a la Politècnica , englobant també al tallers formatius de tipus culturals com l’Aula de Teatre i el taller de Gravat.

Al PMC hi ha gent que li agrada el teatre i vetlla per ell. Així ho va fer, i l’Aula de Teatre va romandre i va seguir creixent en el sí del PMC. Com que la plàstica no en t´de defensor, i sí advocat del diable, el taller de Gravat ha estat exiliat , i no pas en condicions còmodes , en el si de l‘IME , com un cos estrany difícil d’entendre.

Ara sortosament torna al seu estat natural i be faria Sergi Penedès de cuidar-lo. En Jordi i la Pilar son del millor que hi ha en gravat i en formació , no en el nostre país, ans en tot el concepte d’Estat i comença a ser hora de que algú els mimi i al menys els escolti.
I m’agradaria dir molt fort que cal anar més enllà. La seva formació és exemplar i no mereix aquest secretisme en els seus cursos , aquest reduccionisme que els converteix en elements de prestigi que van de boca en boca i que cada plaça ja quasi en té emparaulada altra de reserva , en uns cursos de pedegree que enalteixen a la ciutat i de la que quasi ningú en té coneixença.
Això és formació i caldria apuntar-ho amb majúscules, ja que lliga molt be amb el projecte de tallers que Alicia Romero vol impulsar , ves a saber si com a revenja de Can Xalant que li va ser robat quasi sense donar-se compte.

Dic això ja que avui , curiosament , apareixia el projecte de Can Minguell. No es diu però estic en condicions d’afirmar que el proper dijous el responsable de PUMSA , Alicia Romero i Perecoll s’han de reunir per posar fil a l’agulla. Com no que la nostra alegria es gran, però tot, tot, segueix coix per el mateix costat. Qui ha de ser la persona amb sensibilitat suficient com per dirigir, discernir i decidir entre les propostes realitzades?.

Per què tots tenim clar que si qui acaba manant és el PMC millor oblidar-se i fer-se de qualsevol secta, que sempre serà menys sectari que un PMC que hom diu sotto vocce que caldria fer desaparèixer , i que després ningú té collons ( i valgui l’exabrupte) de fer-ne un pas, no fos cas que s’emprenyés algú.

Formació, paraula clau per començar. Però després cal ensenyar el que s’ha après. Can Palauet , Ca l’Arenas, Espai “f”.... Si no ho lliguem tot, el resultat serà el mateix foc d’encenalls de sempre. Moltes propostes , cap resultat i a aprofitar-se, els de sempre.

Així conjuguem la trista vida plàstica de la nostra ciutat.

dilluns, de setembre 24, 2007

NOU CAMP NOU. LA BANALITAT DE LO SAGRAT

Avui, dia de la Mercè , és per mi un dia diferent, com ho és per els molts no barcelonins que treballem a la capital. Aquesta festa, quan els demés treballen, confegeix un aire especial a la jornada.
Malgrat ser festa avui tenia guàrdia matinera el que ha fet que en tornar aprofités per dinar a Can Laru , ja que de tant en tant s’agraeix un d’aquells plats consistents de vedella amb bolets o semblant, que generalment no trobes en els àpats de casa. En entrar, segueix dominant la gegantina fotografia del Camp Nou poc després de la seva inauguració. És una foto que fa patxoca i m’he preguntat , podré pensar el mateix del treball de Foster?.

En primer lloc no deixa de merèixer una reflexió aquest protagonisme desmesurat dels arquitectes estrella. Pocs recordaran el nom de l’arquitecte del Camp Nou ( Mitjans ) , un arquitecte que amb el seu treball va revolucionar el concepte dels estadis esportius , amb un concepte àgil , modern i en certa manera racional. El Camp Nou es va convertir ràpidament en un exemple , a més de difícil imitació, i segueix essent un referent que ha passat a la història de l’arquitectura esportiva.

El treball de Foster ha estat presentat com un treball essencialment mediàtic. Ens han ensenyat la pell, l’embolcall, però quasi res ens ha dit de dintre. M’ha recordat el que habitualment fa l’Ajuntament mataroní, que és fer edificis sense tenir clar que hi haurà dintre i/o quines son les condicions precises per a la seva utilitat ( ex. Nau Gaudí, Casa Arenas ...).

Aquí al menys sabem que hi haurà un camp de futbol , però en que hi sortiran guanyant els espectadors , en que hi guanyarà la pràctica esportiva?. No fa pas tant que en una de les darreres remodelacions , en ensotar el terreny de joc succeí que la visera de tribuna feia que una part no tingués cap estona de sol i la gespa es malmetia. Succeirà una cosa semblant?.

Però per el que es veu la qüestió és vendre imatge i modernitat. Foster ha apostat per un pastitxe en el que difícilment es reconeix a ell mateix. Sembla com si el seu afany fos épater les bourgeois i a fe que ho ha aconseguit.

El concepte global banalitza al trencadís gaudinià, descontextualitzant-lo i establint una mena d’enganxina gegant que converteix a l’edifici en un element amb clara facilitat per ser considerat kitsch. La coberta multicolor que a més permet la seva il·luminació ens porta sense cap mena d’esforç a una clara influença de Nouvel i la Torre Agbar.

Tot acabant fent una mirada general, és evident el seu paral·lelisme formal amb l’Allianz Arena de Münich, amb una clara diferència a favor d’aquest ja que la gràcil estructura metàl·lica que l’envolta provoca una sensació de lleugeresa i agilitat , característiques que es corresponen a l’esport que en ell es realitza , mentre que el concepte global de Foster ens dona una sensació contraria de pes , d’element poc dinàmic que no s’ajusta al sentit d’un estadi.

Sigui com sigui , de moment sols podem parlar d’una maqueta. Temps tindrem de veure’l créixer i poder gaudir , o no, del resultat final. De moment cal remarcar que no ha provocat grans elogis. Tampoc moltes crítiques , ja que la por en parlar dels tòtems de qualsevol especialitat imposa el seu respecte , però el comentari general es mou més en el camp de la ironia que no pas en el de l’aplaudiment.
Justament , tot tornant del treball, una ràdio catalana en parlava amb to distés. La definició final del projecte ha estat contundent : Sembla un gegantí Dunkey Doonut ben recobert de Lacasitos.

I tots sabem que l’enginy del poble no té límits i quasi sempre encerta. Quasi tant com els bons escritors. Al voltant de tot això llegia , crec que amb signatura de Sergi Pàmies, que els estadis eren com les noves catedrals dels segle XXI. Que cal anar fent de tant en tant alguna posta a punt , però que el caràcters essencials millor no tocar-los.
I si s'escau potser seria qüestió de fer-ne una de nova.

dissabte, de setembre 22, 2007

SANT LLUC LP-2

Àlex López Garrido segueix el seu brillant caminar amb un tomb ple de força amb aquesta translació pictòrica d’efecte foto-shop. Carme López en canvi no ha sabut captar la intensitat sempre present en el món del jazz. Joan López resol de manera correcta i amb un plantejament acurat la seva especial proposta. Cesc López en canvi es perd intentant aprofitar la tècnica mixta , s’esborrona i no dona el ritme i la profunditat que caldria al seu treball.
Lorton ha entès que cal pintar des de dintre. La seva evolució tècnica i de plantejament dona qualitat al seu treball , malgrat les referències. Antoni Luis soluciona el conflicte de llum i color sortint airós del repte plantejat. Fet que no succeeix en el cas de Margarita March. Brillant en l’esmalt no aconsegueix fusionar la dualitat buscada amb el gravat, però és una aposta no com l’exercici correcte i sense més que presenta Antoni Martí. En canvi l’Enric Martínez vol anar més enllà però es queda en el joc que ja coneixíem .
Julià Meneses resol plàsticament la conjunció pintura i computador , mentre que Mugnani s’instal·la en la seva artesania amb un treball delicat però efectista. Sara Milian segueix buscant camins que no acaba de trobar. Corercte però sense més. El mateix succeeix en Josep Noè. L’apunt acadèmic de sempre resolt amb elegància. M.Carmen Orellana escampa fredor en el concepte i la realització quan justament cal pensar que pretenia el contrari. L’obra de Marivi Ortega és l’exemple clar del que un jurat mai ha deixar passar en una selecció. La seva obra marca un llistó i fa pensar que si ha salvat l’escull de la selecció, com haurien de ser les obres eliminades?.
Obra peculiar la de Parés de Mataró al que enyorem amb treballs de la seva poètica quotidiana. José Antonio Pelaez aposta per un grafisme que vol ser dinàmic però es perd amb una realització confosa i poc clara que no l’afavoreix. L’acartronament és el qualificatiu més acurat per el treball d’Anna Perarnau. Joana Pérez vol i no arriba mentre que l’abstracció cromàtica de Norma Poonce al apostar per una proposta molt vista cal arriscar més per aconseguir uns trets més diferencials. Maria Pretel manté aquest ritme cromàtic, d’espais i volums que tan bon resultat li està donant mentre que Manuel Prieto ens mostra un camí diferent a l’habitual , que li pot donar força joc. Actualment potser caldria alleugerir el conjunt per donar un aire i un ritme més àgil.
Puiggalí és l’academicisme més estricte i en ell es mou en la seva capacitat. El mateix que succeeix en el cas de Salvador Pujol que manté la seva fidelitat en aquest paisatge demodée i que no diu ja absolutament res. Qui vol explicar emocions és Margarida Riera , encara que en aquesta ocasió s’agraís una mica més de força en el concepte presentat. Excel·lent sorpresa la de la per a mi desconeguda Paloma Rodríguez. El seu treball és àgil, hi ha una aposta per la diferenciació, hi ha valentia tant en l’elecció de la visual del tema com en una realització poc convencional, i encara que queden alguns detalls per arrodonir la peça el resultat és agraït en el fons i en la forma. Una de les poques sorpreses agradables de la col·lectiva.
Mercé Rodriguez encara que aposta per una mirada prou coneguda del paisatge urbà , la seva habilitat aconsegueix un treball ben “tocat” , amb ritme i espais i de bona atracció visual. Alberto Romero Gil és la perfecció en la tècnica i en la captació de l’esperit. El seu realisme va més enllà de la puresa visual i traspua una sensibilitat accentuada i més en moments tan àlgids com els actuals. Força i intenció en el concepte i la realització de Joan Rosell que contrasta amb el fluix treball d’Isabel Sabé que no s’aguanta. Tomàs Safont-Tria està en un moment explosiu. Desfermat de tot lligam fa el que vol, com ho vol i està aconseguint uns resultats espectaculars per la seva brillantor formal i espiritual. Assumpta Sala es queda en la correcció del treball ben realitzat . Camí semblant en el cas de Montserrat Salicrú potser més interessant en la simple aparença que no si l’aprofundim. Formalment molt correcta , s’agrairia un esperit més engrescador.
Jordi Santamaría cerca en la seva pintura un cert concepte ambiental que en aquest cas es perd en l’enfarfegament del conjunt. Amb una certa depuració pot ser interessant. Decorativa Lucía Stone amb un treball postís mentre que Jordi Torrent s’adorna en el seu efectisme de la tècnica realista però caldria haver accentuat la decrepitud de l’indret. Sensible Íngrid Ventura en el seu to habitual , el mateix que David Vergés que segueix explorant amb habilitat i qualitat les possibilitats que per la seva sensibilitat li ofereix el camp del gravat. La ploma més tradicional en la recerca de l’exactitud de Pau Viader que s’aparella en part amb la freda formalitat de Sussi Vilaseca , mentre que Mireia Vilar no acaba d’entendre que el ritme visual i cromàtic es una cosa ben diferent del sentit que ella proposa.


ARTISTES JOVES

Deixant de costat el fet que be es podria aconsellar reduir a trenta anys l’edat límit de selecció , vist l’estat actual de joventut de l’art , cal dir:

Que Máximo Almeida segueix en estat de franca millora. A trobat en la llum de la foscor el seu millor aïllat i demanar a crits l’oportunitat que l’ha d’enlairar.

Que ser molt jove és un avantatge i alhora un problema , però no ha de ser mai un punt a favor de qualsevol selecció. El seu treball no tan sols no hauria d’haver estat premiat, ans ni tan sols mereixia la selecció. És jove i per tant pot amillorar , i li cal, per què vist el vist està molt però que molt verd. I no voldria que ningú parlés de crítica destralera. Si és intel·ligent , i n’estic convençut que ho és, li haurà de servir més que els fàcils afalacs ( selecció inclosa) que pugui rebre per el seu treball. El seu nom , i ho hem deixat per l’últim , Jordi Arcas.

Pol Codina segueix essent una gran esperança. Té tècnica , il·lusió , cerca noves experiències , encara que a vegades perdi la frescor . L’estructura que avui presenta en té de tot això, però sobre tot té aquell element del que sols disposen els veritables artistes.


Ruth Galofré encara que no aposta per plantejaments novedosos presenta un treball ben resolt en el que cerca sensacions diverses però alhora reflexives. Potser una certa alliberació d’elements afavoriria el total però el resultat es prou plaent.



ARTISTA CONVIDAT I HOMENATJATS


Manuel Cusachs ha assolit aquell nivell d’artista que hom enyora quan comença la seva carrera. Amb personalitat , força i per damunt de tot , capacitat artística,és un escultor reconegut per tots de manera ben merescuda.

Per altra costat Montserrat Poch és la tècnica al poder, de Guerau Calabia sempre ens quedarà l’encàustica i de Josep Novellas que a dir que ningú no sàpiga.

foto capgros.com

divendres, de setembre 21, 2007

SANT LLUC LP - 1

Hi ha estilístiques en les que s’ha de creure i combregar-hi del tot per aconseguir-ho. L’estil infantilista , el naïf, és potser dels més fàcils en estavellar-se com ho fa Montse Ariño que fàcilment hauria pogut quedar-se a fora. El gravat en canvi marca unes paramètriques ben definides , com en Laia Arnau més que correcte en la concisió. Qualitat que calia demanar a Emili Badia , molt millor quan s’allibera que quan s’encontilla com en aquestes Santes. Llibertat en canvi que traspua per arreu en la gran personalitat de Francesc Bas, magnífic com sempre.

Bassons fa aposta difícil i en surt guanyador. Hi ha una petita errada però en general ben resolt el tema tant per el realisme com especialment per l’ambient aconseguit. Arrodoniment que no acaba de lligar en Domingo T. Beltrán malgrat que destil·la mà i habilitat. Habilitat compositiva i conceptual que queda a flor de pell en Pere M. Brasó en un dels seus millors moments, amb un concepte calent que es contraposa a la perfecció purista , com sempre ben realitzada, de José Mª Caamaño.

Pilar Cabrespina segueix en aquest toc neutre al que caldria afegir vibració, com en el cas de Candón correcte en la forma però fred en l’esperit. Anna Carbonell en canvi es mostra juganera amb el seu bibelot decoratiu però ple de gràcia i simpatia. Cara , la decorativa, que domina massa en el treball de Ciutad-Viu, frenat el camp del trofeu , mentre que l’encert en el detall per part de Contreras no li permet salvar una obra mal concebuda de gestió.

És el que passa a Cuixart a la que falta imaginació i trempera, que en canvi apareix per arreu en la sempre eterna i envejable Emília de Torres. Marina de la Torre en canvi cau de nou en el dubte. El concepte i l’estructura salven els fonaments , però els errors de la cuina el tomben del tot. Just al contrari que Pilar Díaz Mirablanca en la que la definició tècnica aixeca una obra que podia caure en el decorativisme cromàtic.

Santi Domínguez es mostra tan positivament agosarat , com dubtós en resoldre els problemes que aquesta valentia li comporta. Aposta massa forta per les seves actuals capacitats. Capacitats que no mostra Ducceschi efectista ,però molt fluix si en fem una mirada atenta. Just al contrari de Duran que desenvolupa amb concepte d’ara una peça de les seves de sempre, i com no , amb un resultat excel·lent. Que no aconsegueix Josefina Enrich amb uns problemes tècnics que depassen la seva bona idea plàstica.

Realisme correcte el de Xavier Erra encara que queda coix en l’estructura general de l’obra . Virtut que domina en canvi , i per tots els costat , en Santi Estrany del que tot està dit. Res en canvi s’ha dit de Carme Fageda que dona ànima a l’aparent fredor etèria del seu treball , amb resultats ben positius i engrescadors. Nivell al que no arriba en aquesta ocasió Margarita Feixas , massa de disseny en una peça de lectura molt plana.

Es queda a mig camí l’Encarnació Ferrer en una obra que demana més força i intenció, mentre que en canvi Tomàs Filbà fa aposta per l’esperit més infantil. Un esperit en aparença senzill, però ple de ductilitats el que cerca Rosa M. Font , al igual que Ana Garcia acurada en llum i composició però que cau en l’enfarinament. Lluny d’aquest nivell es troba Trinidad Gómez en obra buida de concepte i molt fluixa que res te a veure amb l’hiper realisme de Marian González encara que en aquesta ocasió la força del primer plà es dilueixi en un fons poc escaient. Llucià ens ha portat l’esborrany de la seva escultura marítima que fa costat a una Anna Guerrero que vol ser actual sense entendre que per ser-ho cal molt més.

Nieves G. Nau es manté en el realisme que ofereix actualment la seva individual i deixa clar a Antonio Gutierrez que amb un correcte dibuix no n’hi ha prou. Hernández Soler en canvi es serveix de la seva solvència tècnica per cridar l’atenció, tenint just en el punt contrari , en el de la discreció i l’academicisme a Pepita Herrero. Leonardo Jurado es mou en canvi en el camp oposat. Quan la tècnica et permet la manipulació cal ser molt més agosarat que no pas ell , amb una juguesca simple i simplista.

Molts creadors es refien de la força del color, però a voltes aquesta no és suficient com per equilibrar i donar força a un treball. El seu desequilibri és el que que convertirà en pa mullat el treball presentat com és el cas de Mariona Lizana. Fet que per poc li passa a Daniel Llin. Concepte fort, realització acurada i sense por, colors vibrant i complementaris , però en canvi un petit problema tècnic , rar en ell, desestructura la peça que queda un pel coixa. Un concepte aquest , que voreja amb tota la seva valentia en Manel Llinàs en la seva positiva recerca de noves intensitats.

(seguirà...)
foto capgros.com

dijous, de setembre 20, 2007

SANT LLUC 2007

Avui s’ha inaugurat la nova edició del Sant Lluc. Acompleix 61 anys , encara que amb menys edicions ja que en els primers temps va tenir algun qu’altre parèntesi . Ho fa amb força, amb empenta , però cal reconèixer que amb un nivell qualitatiu més aviat fluix , que fa que l’edició actual sigui amb tota certesa , i sense criteris massa estrictes , la menys engrescadora dels darrers anys.

Tots sabem la dinàmica que d’un temps ença està portant la mostra en aquesta absurda lluita de conceptes entre artistes i afeccionats. Tinc clar que no hi ha color i la raó la tenen els organitzadors que encara pequen de tous davant el seu lògic afany d’acontentar a tothom. Sempre he recordat que Sant Lluc és el patró dels artistes, no dels pintors , i massa vegades també he hagut de recordar que Sant Lluc és també el patró dels pallassos. Ha de ser la festa dels artistes , dels creadors , i assolir estar present hauria de ser un orgull i no un dret adquirit.

Enguany està clar que l’exposició queda coixa. Molts dels artistes consagrats han defugit la convidada. Un bon grup de creadors “ferits” per l’exigència de l’any passat s’han quedat fora , el que demostra de totes totes el seu tarannà que caldria qualificar amb paraules gruixudes que m’estalviaré, mentre que per l’altra costat , el de les novetats, poques han estat les exitoses.
Per tant , en espera d’una visita més tranquil·la , mostra sense sorpreses remarcables , de caire molt acadèmic , i amb un nivell clarament inferior al de les altres edicions.

Però aquest fet no s’ha de carregar de cap manera en els organitzadors. La Sant Lluc és dels artistes i ells son els responsables del nivell. Si porten bones obres el resultat es bo , i si no al contrari. Enguany ha estat aquest darrer concepte el dominador i en l’interior de cada artista participant ha de quedar la consciència de la vàlua del que ha presentat. Per tant no és moment de fugir d’estudi i sí de que cadascun arrossegui la seva part de culpa.

Per part de l’organització potser l’únic detall a considerar que es absoluta responsabilitat seva , és la de l’elecció del jurat. Han estat benvolents i porucs. Tranquil·lament hi ha una vintena d’obres que és difícil entendre hagin estat acceptades. Aquest fet ha rebaixat el nivell fins aquests límits que han deixat al Sant Lluc en una mostra de mínims que no correspon a la realitat artística de la ciutat.

DE TRENS I DE PEPETES

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc , ha tingut a be fer un afegit en el seu discurs inaugural, que agraïm en el que s’ho val , demanant atenció per el Fons d’Art . Ha emprat el símil de que estava en via morta. Joan Antoni Baron , alcalde de la ciutat , ha entomat el repte , i ha parlat no de via morta i si de canvi de vies i de maquinista, i en un tres i no res ha dit que tot estava ok i en que demà comença la tardor i si plou es faran bolets. O al menys és el que a mi m’ha semblat entendre.

Seguint amb els símils ferroviaris hem de dir que fa ja trenta mesos, i després de parlar amb el responsable ,- llegeixin vostès el Sr Alcalde -, vàrem iniciar un pla de viatge prèviament consensuat. En fa vint-i-quatre que el projecte es presentà amb tots els ets i uts , però fa tan sols sis que es signa i comença la història.
Tot sembla que anirà sobre rodes .Hi ha horaris i recorreguts marcats i el final sembla ja albirar-se. Comença a caminar i , mala sort , tot s’atura. Estem al mig d’un túnel i sense cap mena d’informació. I així passen els dies ,les setmanes , els mesos. Com a RENFE , segrestats en un vagó i sense comunicació. Això sí, els responsables a la que veuen un carxofa periodística ràpidament expliquen que tot està controlat, que es qüestió d’aguantar-se i que demà tot serà... tant , que un no pot imaginar-ho.

El Sr. Baron diu a hom que li pregunta( Ple , Sant Lluc, gent particular... ) que sí , que es casarà amb la Pepeta Fons d’Art , tal i com va signar, però mentre a la Pepeta no li diu res. Pensa que el silenci i la incomunicació és el millor.

Passen els dies , les setmanes , els mesos, i la Pepeta s’intranquil·litza. Com que el nuviatge havia estat complicat havia pensat en que calia signar algun paper de compromisos , ves a saber que no fos que a algú se li girés el cap. En el paper quedava clar la dot ( una exposició i una partida en el pressupost) però passa el temps i davant el silenci comença a investigar i veu que ni hi ha exposició prevista , ni es pot fer ja que tot està programat, i en el que pertoca en el pressupost de moment res de res, però potser encara estem a temps de .. Però mentre l’Ajuntament erre que erre, que tot esta apunt, que hi ha un petit retard, però que... I si els hi diem?. Però que dius, que t’has vengut l’enteniment , no veus que son tontos i tan sols cerquen el seu benefici ( Penedès dixit)

Però clar hi ha uns papers signats. En el punt VII diu:
Es constitueix una Comissió Mixta de seguiment............ que en el punt següent explicita que “... es reunirà com a mínim un cop cada sis mesos...”.
El dia trenta s’acomplexen sis mesos , sis mesos de silenci, sense que ni tan sols la comissió s’hagi constituït i òbviament sense cap mena de reunió. Queden dons deu dies , termini que impossibilita de totes totes l’acompliment del signat i per tant l’Ajuntament de Mataró ha avortat el Fons d’Art abans de néixer.

Per això ens dol i ens molesta , a l’Albert , a n’en Pere , a n’en Josep Mª i com no a mi mateix, que juguin amb nosaltres de manera tan barroera. Quan ha interessat els telèfons han tret fum, ara el silenci ha dominat, i a l’hora de la veritat encara algú tindrà la barra de fer-nos culpables.

Per això cal que quedi clar que:
El Fons d’Art “Proposta Mataró” no es durà a terme a causa de l’incompliment del conveni signat per part de l’Ajuntament de Mataró.
Que certament un Fons d’Art es pot dur a terme, però serà altra. L’Ajuntament disposa de les signatures dels artistes disposats a cedir obra. Sols cal contactar amb ells. Però això ja serà una altra història, amb altres protagonistes, no la que es va començar il·lusionats tot pensant que seria bo que Mataró disposés d’una col·lecció d’obres d’artistes locals.

Però que hi farem. L’home proposa , i els partits disposen.

AFEGITÓ

Avui el Sr Sergi Penedès , regidor de Cultura , no ha assistit al Sant Lluc per problemes d’agenda. M’agradaria saber el problema. Quan exposen noranta artistes de la ciutat la presència és obligada i els problemes d’agenda seran per els altres actes als que haurà de deixar d’assistir.

Però siguem benvolents. La seva assistència era impossible. Dons hi ha el tècnic de Cultura al que li tocarà representar al regidor , però és clar ,com Gisèle Noè , enemiga visceral dels artistes no contemporanis hauria d’assistir a un acte com el Sant Lluc.?
Dons queden els del Museu , però ni en Marfà ni la Soler treuen l’ala fora de l’aixopluc. En resum, ningú de Cultura. I davant d’això, que hem de dir?.
Sigui com sigui espero l’explicació del regidor.

dimecres, de setembre 19, 2007

CONNEXIONS INCONNEXES

Segons estava escrit , avui tocava parlar de la més que interessant exposició de Lázaro Ferré , que com qui no ha fet res té obres a la saatchi
www.saatchi-gallery.co.uk/yourgallery/artist_profile/Jose%20Luis+Lazaro%20Ferre/1116.html
i de la menys interessant, però igualment prou valuosa , mostra de la Nieves G. Nau, que ocupen lloc a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta . Anna) , però no havia contat que hi havia Barça, i com no, hi ha obligacions que cal respectar.

No em preocupa dons temps hi haurà per parlar-ne ( la mostra roman oberta fins el 4 de novembre) , però si que de així com d’esquitllada val dir dues coses:
En primer lloc de l’errada de la Caixa Laietana dividint la sala entre els dos artistes , cadascun d’ells prou capaç d’una individual , i en canvi donar dos mesos de durada a la mostra. Un mes per cadascun , amb sala complerta hauria estat millor per els artistes , per els espectadors ,i com no per els artistes , per l’entitat que tant amiga és del conta-visitants , i molt especialment per crear una certa dinàmica periòdica d’exposicions. Un fet que caldria tenir en compte en una altra ocasió.

En segon lloc per l’absència en l'acte inaugural de qualsevol element que podríem considerar com “oficial”. Cert que hi havia ple, però entre la gent del Museu i del PMC algú hauria d’haver assistit. Aquesta persistent absència és un fet que caldria eliminar per devoció, que seria el lògic, o per obligació, si així s'escau.

I ja que parlem d’assistència bo és fer recordatori de la presentació dels catàlegs de Ca l’Arenas. Marta Teixidó, l’exacta cronista cultural , certifica que en l’acte fora dels alumnes de Can Xalant ( cal recolzar la menjadora) del mon de l’Art sols hi era present Antoni Luis , marmesor de Jordi Arenas.
Senyor Penedès potser en caldria una reflexió.

EXPOSICIONS

Hi ha vegades que un està ben content d’haver abandonat la pràctica periodística de la crítica , amb el que d’exigència d’actualitat obliga. Ho dic ja que en els propers dies els actes s’acumulen i les exposicions son prou valuoses com per no oblidar-se de cap , com espero fer jo.

Demà per començar el Sant Lluc amb tot el que representa. De nou polèmica assegurada per absències i presències , tot i tenint en compte que segons tots els senyals el jurat , agafant-se a les bases que parlen de 90 obres , sols ha eliminat la sobreeixida i ha quedat un bon grup de treballs que en condicions de mínima exigència haurien merescut el visat d’entrada.
Sortosament però el Sant Lluc és quelcom més i en aquest terreny és on tots coincidirem.

Dissabte el Museu del Càntir presenta els darrers treball de Pere Fradera. Tinc molt interès en fer-ne una ullada. La seva capacitat va quedar amplament demostrada a Can Palauet i al Monjo , i ara cal veure la seva projecció després d’una oportuna reflexió.

I com no cal pensar i recomanar la mostra que diumenge s’inaugura en la Fundació Palau , amb obra de Joan Ponç i poemes de Foix. Amb noms així crec que tot està dit ( prengui nota Sr. Penedès).

LECTURES

Fa dies que volia recomanar dues lectures. Abans que es faci tard avui en faig esment.
Una son els articles que a “El País” ha realitzat darrerament Vila Matas. Justament ha anat a parar a Màntua i parla d’aquesta ciutat com la gran desconeguda . Ningú en parla, ningú l’ha visitada , i en canvi és una joia absoluta. La coincidència del seu parer amb el que jo deia en relació a les meves vacances m’ha fet encara més proper a aquest Vila Matas que encisa a tot aquell que obre els ulls a les seves obres.

L’altra recomanació està en l’article de Javier Marias a EPS al respecte del governants i el nivell que els hi dona la democràcia. És un article que hauria de ser d’obligada lectura a tot governant electe.
Del tot , - impagable l’escrit -, em quedo amb una senzilla reflexió:

“L’únic que la democràcia garanteix és que es renuncia a la força per obtenir el poder i que igualment es renuncia a la força per fer fora a un Govern, encara que per a molts sembli que ho ha fet malament o es nociu per el país. El que mai garanteix , i això cal tenir-ho molt clar, que els seu governants son justos i honrats".
El Pais Semanal d’aquest passat diumenge , pag 110.

Si jo fos l’alcalde el llegiria a tots el regidors , ja fossin del govern o de l’oposició. I qui es quedi vermell, fora.
Es clar que potser llavors caldria un govern de concentració.

dimarts, de setembre 18, 2007

I D’AIXÒ EN DIUEN FUTUR....


Avui tenia previst parlar de les dues exposicions que presenta la Caixa Laietana en la seva sala de la Pça Sta. Anna, El cert és que son dues exposicions més que correctes. La de José Luis Lázaro Ferré és una magnífica exposició i la de Nieves G. Nau ho podria ser si no fos per unes desviacions oníriques que tiren a terra bona part del seu treball.

Volia parlar d’elles però mirava mentre sopava el R.Madrid, quan he descobert que a la 2 hi havia en Sirera . No he tingut dubtes. En Sirera, cap del PPC és un personatge sinistre. Ho és per els seus fets , però a més és d’aquells polítics que t’encrespa de tant sols escoltar-lo. El seu cinisme , la capacitat per capgirar-ho tot , el fer dolents als bons i convertir en angelets a aquells a qui ni tan sols donaries el bon dia.

Estic content de que el PP hagi triat a Sirera com a cap. Abans Piqué podia convèncer a algú , i tenia un estil de persona. Sirera no vol ni tan sols dissimular el llautó. Hom sap el que pensa i el que es capaç de fer, És a dir com Chacón. Dos personatges que mai haurien de tenir poder en política.

Com no l’haurien de tenir aquells que diuen una cosa per aquí i altra per allà.
M’expliquen que en el darrer ple , i davant d’una pregunta de CiU es va dir per activa i per passiva que cap problema, que el Fons d'Art era qüestió de dies i de posar fil a l’agulla. ( Resposta d’ERC i de PSC)
Be està en saber-ho , però després de quasi sis mesos potser també estaria be dir-ho a l’altra part , que ja sabem que un mail o una trucada telefònica no costa tant , i menys si paga l’Ajuntament. Ja que si no, es poden trobar com ja succeeix actualment, que no hi altra part i llavors les promeses com les paraules queden a mitges o se les endú el vent.

I aquest dijous el Sant Lluc. Deslliurat de tota dependència crítica serà bo veure i escoltar. I en aquest escoltar m’agradaria una certa responsabilitat que vist el vist i sentit el sentit....

I per acabar. Algú em pot explicar el fet de que mentre totes les sectorials del PSC van retornant a la seva normalitat , la de Cultura fa uns sis mesos que està en standby, i fa el mateix temps que ningú ha dit res de res a la bona persona que n'és en Quico Verjano que n'ha estat el seu responsable en els darrers quatre anys.
Es que no s'atreveixen a dir-li el molt malament que s'han portat amb ell, deixant-lo amb el cul a l'aire, regalant cultura al primer que ho ha demanat?. O es simplement que no volen fer-ne cap convocatòria per què així aquells que en un temps ens vam trencar les banyes tot pensant que era l'hora de la veritable cultura i amb el PSC al davant, els hi poguem dir a la cara allò que tots sabem, que no tenen responsabilitat ciutadana, i el que es pitjor que sols volen a la cultura com un bonic penjoll, però que a ells poc els interessa.

Sigui com sigui, a mi que m'esborrin de la llista. No és res personal, Simplement és que ho estic deixant.

dilluns, de setembre 17, 2007

CÀRRECS
El nomenament del ex alcalde de Castellbisbal com a nou director de l’IMPEM deixa com a única i gran sorpresa per destapar, el nom de qui ha de se el nou director del PMC. Nom que segueix essent una gran incògnita i que per el que coneixem, hem escoltat , ens han dit i intuïm ,no el sap encara ni el propi regidor Sr. Sergi Penedès.

Una vegada vist que a Mataró no hi havia ningú amb el perfil adequat per el càrrec ( segueixo pensant que en Ramon Prujà seria un magnífic director ) , aprofitant l’avinentesa de les bones relacions de la cúpula local d’ERC amb la gent de la Conselleria de Cultura , són aquests els que entre el personal a recol·locar després de les darreres eleccions , van a la recerca de la persona més idònia per el càrrec.

I que en podem treure de tot això?. No soc dels que a priori jutjo que un de fora dirigeixi la cultura de la ciutat. Sempre he entès que entre el Director i el Regidor s’han d’establir els trets marcs per els que ha de caminar. El detall, el dia a dia , la programació puntual, ha de ser fruit d’uns altres elements més participatius i coneixedors de la veritat de la ciutat , mentre que els tècnics han d’efectuar el seu paper donant opinions , però essencialment posant en pràctica les directrius de regidor, director i el que podríem dir “òrgan directiu”.

És en el concepte on està la mare dels ous, i es justament aquí on tot es torna a fer malament. Semblava que hom estava d’acord en que calia redefinir el concepte del “PMC” i decidir com havia ser l’organització de la cultura oficial. Una vegada feta aquesta organització seria el moment de pensar en la persona adequada al càrrec i al paper que se li adjudicava.
Res d’això s’ha fet i a bon segur ens trobarem dintre de poc amb un nou director que estarà com peix fora de l’aigua, sense conèixer la ciutat, el seu tarannà cultural, i el que és més important quin ha de ser el seu paper.

Així és molt probable que dintre de poc examinem el fer d’aquest nou personatge amb un sentiment de dejà vu i de una nova i lamentable pèrdua de temps.

FONS D’ART

Del convenciment de que el Fons d’Art no es durà a terme ,n’hem parlat per activa i per passiva, Alguns diuen que no cal ser tan extremistes en les postures i que fins que no hi hagi nou director, res de l’empantanegat començarà a reconduir-se. Potser sí, però no serà aquest el cas del Fons d’Art.

I ho diem sense cap mena de segones intencions. El concepte del fons d’Art s’estableix en una permuta: Els artistes cedeixen una obra significativa a l’Ajuntament , alhora que acurada documentació curricular i a canvi l’Ajuntament organitza una exposició i disposa en els pressupost municipal d’una quantitat per a la compra de peces d’art.

A hores d’ara , estructurada la programació de tota la temporada i més que embastats els pressupostos , hem de dir que no existeix cap espai destinat a l’exposició , que per cert tenia ja unes dates marcades , i no existeix la partida en els pressupostos.

Això si que son faves contades i no il·lusions per acontentar a uns artistes que sortosament ja no tenen res de passerells incauts.

CA L’ARENAS

Era començament d’estiu quan l’alcalde Baron tot inaugurant la darrera tongada d’exposicions de la casa , feia balanç del primer any i deia que calia reflexionar sobre Ca l’Arenas i el seu paper en l’Art i la cultura mataronina , tot expressant el seu desig de potenciar-lo.

No fa falta ser gaire crític per valorar com molt dolent el primer any del renovat casalot. Difícilment es salvable alguna exposició , per qualificar com a tal les escasses peces que permeten el ridícul espai ,i res més. De la resta , del que hi ha hagut i especialment del que no hi ha hagut , calia aquesta profunda reflexió que tots vàrem entendre que seria múltiple, escoltant al conjunt de l’art mataroní , a qui no oblidem anava destinada la casa.

Ara Marfà i Penedès han presentat els catàlegs de la temporada que acaba, i segons capgròs.com , ens diuen que han reflexionat ( Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como), que faran uns petits arrenjaments , continuaran exactament de la mateixa manera la nova temporada , apostant per la mateixa línia de qualitat, que com tots sabem ha estat més aviat escassa. Això sí , els usuaris dels tallers ( edat escolar) , muntaran activitats complementaries en les exposicions.

És a dir. Si fins ara érem ineptes , ara ens hem tornat boixos.

Això sí, presentació de catàlegs quan s’acaba la temporada.
Pregunta: A qui interessen aquests catàlegs fora de temporada?. Resposta: Als buròcrates del centre. Un gran catàleg , amb bones fotos, explicació filosòfica i principalment sense cap mena de comentari en relació a espectadors , crítiques i principalment interès i transcendència de les mateixes.
A qui no interessa aquest catàleg?: Als artistes , que precisen d’un catàleg personalitzat en el moment en que està “viva” l’exposició , ja que després de poc els hi serveix , i principalment quan veuen a qui tenen al costat.
I essencialment al públic, que precisa del catàleg en el moment de l’exposició. Per veure , llegir, orientar-se, conèixer....

Presentar catàlegs globals a final de temporada es signe inequívoc d’aquest egocentrisme que domina al PMC i que te com únic objectiu el benefici propi , oblidant i oblidant-se de a qui ha de servir: als ciutadans i als artistes que han de ser els veritables protagonistes de la cultura que han de promoure.

diumenge, de setembre 16, 2007

25 ANYS

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir el meu pare , Pere Pascual i Clopés , que ajuntant les inicials dels seus cognoms va confegir aquest “PIC” que amb ell i molt menys amb mi que el vaig heretar , ha ocupat un espai prou important en la vida artística d’aquesta ciutat.

Del que va significar el meu pare per a mi no en faré molts cèntims. Malgrat que un blog tingui molt d’íntim i personal, hi ha coses que han de quedar sempre en la intimitat més estricte. Sols he de dir que va significar , molt, tot bo i que la seva presència abans i el seu record després, han marcat positivament la meva vida. Però no és d’això que en vull fer recordatori. Vull recordar l’home culte, de gran riquesa intel·lectual i que a més sabia perfectament expressar-la i comunicar-la.

Encara que era home de Ciències , la seva professió va ser la de farmacèutic, va ser essencialment un intel·lectual que mitjançant els mitjans periodístics del moment , pocs i limitats , va intentar cultivar i culturitzar amb les seves opinions de tot tipus ( va exercir la crítica d’art , la literària , el comentari polític, l’opinió ciutadana , va ser dels primers en escriure sobre gastronomia ...) a aquells que el llegien que eren molts i fidels.

Lector impenitent , especialista en teatre , llegint totes les obres que s’estrenaven a Espanya en una col·lecció que la Biblioteca Popular comprava crec que sols per ell , gran amant del cinema i que a dir de la música i en especial de l’òpera del que era un veritable especialista.
Però l’art va ser la seva gran passió, que el va portar a casar-se el dia de Sant Lluc , fer-ho al Palau Macaya ,obra de Puig i Cadafalch , i que la primera visita de casat, abans de marxar de viatge de nuvis, va ser anar al saló d’Octubre que s’acabava d’inaugurar a Barcelona.

La crítica de PIC va ser sempre una crítica sàvia. Amable en les formes, però dura en el fons quan ho creia convenient, va ser un gran defensor dels joves i dels camins més avançats en l’art , produint per tant la lògica polèmica en aquella Mataró dels cinquanta / seixanta , que era una ciutat essencialment tradicional en el que pertoca al camp cultural.

Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar , però ser que no és caure en el tòpic dir que la seva figura segueix essent respectada per tots aquells que el varen conèixer , i molt especialment per la gent de l’art , tal i com es va demostrar a poc de morir en aquells “55 artistes per un record” , i com es demostra encara quan el seu nom i fer, apareix en una conversació.

Avui fa 25 anys que ens va deixar. A un , com a fill i com a continuador durant aquests anys de la seva tasca , l’emociona profundament saber que el mon de l’art no l’ha oblidat.

dimecres, de setembre 12, 2007

Aquest article s’ha publicat a l’edició d’avui de “El Periódico de Catalunya”. M’ha agradat molt i ens ofereix una reflexió que hauria de fer pensar a molts i especialment als polítics.
Per això el reprodueixo aquí

Querida Itziar

JULI CAPELLA

Me gusta tu nombre. Me entero de que eres la nueva concejala de mi barrio, Ciutat Vella, en Barcelona, ¡enhorabuena! Dicen que eres muy concienciada, que vienes de movimientos sociales y que abogas por la participación ciudadana. Ahora has decidido integrante en el ayuntamiento para seguir la labor. Felicidades por tu decisión.
Creo que hay que mojarse, y que vale la pena asumir el riesgo.Siempre he creído en la labor de "entrismo", aprovechar las oportunidades, las grietas del sistema imperante, para transformarlo. Ojo, no suele ser fácil, porque tiende a no dejarse. Pero creo que es mejor asumir una responsabilidad, la que te dejen, que dedicarse a vivir de la crítica, que aunque justa, siempre resulta facilona y de poso negativo.
Ahora bien, auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de "dormir con el enemigo". Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco verás como no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. La otra es que directamente te echenEn cualquier caso, si duras más de cuatro años querrá decir que ya te has integrado en el aparato del poder, y entonces tu rol no tendrá nada de diferente del de otros políticos, quedarás abducida.
No hay opción, o se manda o se es mandado, no existe lo que andas buscando, un proceso participativo real. ¿Alguien recuerda el famoso Consell de la Ciutat? Se formó a bombo y platillo y ha resultado un fiasco, porque al que manda no le gusta que le digan cómo mandar.
¿Y a tí? ¡Suerte!

dimarts, de setembre 11, 2007

11 DE SETEMBRE

Que magnífic seria no haver de parlar de la Diada. A bon segur significaria que ens trobaríem davant d’una jornada festiva i no pas , com ara mateix, en que el sentit reivindicatiu encara ha de dominar sobre qualsevol altra.

Soc català. Si mai algun eixelebrat demana pedegree, el tinc pels quatre cantons ( Mataró, el Montseny, Ribes de Freser i Torelló). No he sigut, i desitjo no ser mai , nacionalista , una ideologia que entenc com reduccionista, tant si es tracta de parlar del nacionalisme català, com de l’espanyol, que ens oprimeix i s’ha infiltrat de manera clara en els òrgans del poble , com podem veure clarament en els alts estaments de la Generalitat , Diputació, o més a prop, en algunes de les regiduries de l’Ajuntament.

Soc català i vull el millor per el meu país. El vull d’aquella manera que tots el somiem. L’entenc en un entorn federal que fa tan sols un parell d’anys semblava el paradigma del futur del benestar de l’Estat, i ara sembla ser la font de tots els mals. El vull propi, identitari, generós, solidari. Però per damunt de tot el vull amb força i poder per decidir per si mateix quin ha de ser el seu futur i quins han de ser els camins per aconseguir-ho.

És en aquest camí en el que cal avançar. Certament no vull caure en un pessimisme, orquestrat molt be per gent com els de CiU que havent perdut les claus del que creien era el seu hortet i propietat que mai ningú els hi podia tocar , ara pretenen veure nuvolades negres per arreu. Però per ser optimistes cal desig i ganes d’aconseguir fites , elements que ara i avui no estan en les ments d’uns polítics porucs i poc trempadors que pretenen oferir-nos el mirall d’engany per que pensem que som alts i prims, quan seguim essent baixets i encara massa carregats per llastres que hauríem de deixar enrera.

M’agradaria molt que l’any vinent , en tal dia com avui , el meu post fos ben diferent, però penso que pinten bastos. Sempre he pensat que les anècdotes , o el que ho sembla, son elements molt significatius que cal examinar amb tota cura. Avui n’he observat dues:

L’edició digital de “El País” avui a mitja tarda tenia a portada i com a únic comentari de la Diada la noticia de l’escridassada a la gent del PP en el moment de l’ofrena floral. El partidisme torrecollons ho diu tot.
Miquel Iceta anava ahir , a la recepció del Parlament, ben endiumenjat amb camisa i corbata , tal i com toca. Avui en l’acte oficial de la diada , anava descamisat. Ahir era el moment dels polítics , avui el de la nació. Quan el dia d’avui és per aquells que remenen el bacallà, un dia no tan important, es que anem malament, però que molt malament.

EL PA

Avui he anat a buscar el pa i ja l’han apujat cinc cèntims a la barra de quart. Ahir escoltava a la tele a un expert que deia que apujar més de quatre cèntims la barra de mig era una estafa al consumidor. Es a dir que avui m’han estafat tres cèntims, que multiplicat per les barres venudes fa que la fornera avui ha fet la Diada. I a callar , o si no a canviar de forn.

No entenc res del preu del pa. Jo ara en pago 95 cèntims , en altres forns cinc o deu cèntims menys , al poble de Teruel estava a 70 cèntims i el que més em va sobtar era que a Itàlia , país amb sous millors i impostos que suposo semblants als nostres, era molt barat. El pa era a pes i com exemple he de dir que les 8 “giabbatines” , chapates de mida de panet , que comprava cada matí em costaven entre 1.60 i 1.70 euros, és a dir a poc més de vint cèntims peça, quan per aquí estan a 50 cèntims. Si a més llegeixo una comparativa i a la sempre cara França la baguette està a 80 cèntims , vol dir que algú o alguns estant fent l’agost tot l’any.

Tenint en compte que enguany hi ha hagut la millor collita en els darrers vint anys, que els del biodiesel diuen que a mi no em miris que jo sols uso un 2%, i que en realitat els que semblen més perjudicats son el mon dels pinsos i els ramaders. Algú em sap explicar com es possible aquest desgavell.

A veiam si en una economia lliberal com la que vivim , caldrà de nou actuar en certs elements bàsics per evitar aquests evidents aprofitaments en un article de primera necessitat.

Reflexió semblant hauríem de fer amb el cafè. Itàlia i Portugal , sens dubte els països en que es beu el millor cafè , el tenen a un preu que no depassa els vuitanta cèntims en un establiment normal. Aquí tots sabem quan val.

La foto que il·lustra el post és del magnífic cafè en el que vàrem esmorzar aquest agost a Milà. Es troba en l’avinguda que uneix el castell Sforza amb la Pça del Duomo , un equivalent al Passeig de Gràcia. Cafè i croissant , un euro trenta.

Potser que ens ho comencem a fer mirar.

dilluns, de setembre 10, 2007

PARPERS

Feia molt de temps que no havia passat per Parpers. Ho he fet aquest diumenge i ha estat tot un plaer que us recomano.

Aquest diumenge tenia la mare a dinar. Quan vaig a buscar-la a la residència acostumo a fer una llarga passejada amb cotxe ,- te la mobilitat molt reduïda -, per que prengui l’aire. Avui ha tocat la N II per veure la nova mitjana separadora , hem seguit fins El Masnou, hem anat per Alella, Font de Cera, Vilanova , La Roca i cap a casa per Parpers.


Ha esta una delícia. Un parell de motos en el trajecte. Un ferm amb bon estat i no aquell desfet per tants camions que anaven amunt i avall. La verdor dels camps. Un cert olor a natura , un silenci absolut al mític “Jabalí de Oro” . I una baixada com cal, reduint, apretant per frenar lleugerament i serrar la corba que amb un lleuger gir de volant ens oferirà una nova perspectiva abans del Pont de l’Espinal i anar enfilant les rectes finals abans d’acostar-nos a Can Navas i enfilar els Quatre Rellotges i Argentona.


Una magnífica passejada recordant tot el que va significar Parpers en la meva joventut , quan amb el 600 d’algun amic anàvem a lligar a Granollers intentant aconseguir convidar algú a ballar al Dingo que era “de parelles” i amb música amb directe.


Temps era temps, com deia Serrat.

PAVAROTTI

Encara que quasi no és el temps, vull fer el meu petit homenatge al gran tenor italià. Ho vull fer, ja que com molts, gràcies a ell vaig retornar a la lírica.


Dic retornar ja que soc un infant “traumatitzat” per l’òpera. M’explicaré. El meu pare en la seva joventut era dels “del cinquè” , és a dir dels puristes que sabien de memòria la partitura i no en perdonaven una.


Sempre em va dir que per adormir-me em cantava allò de “ ... que gelida manina , s’il mi faccio il riscaldare...” de La Boheme. El que si sé és que Ràdio Nacional (d’Espanya, és clar) retransmetia en directe la primera de les tres representacions que allà els 60-70 es feien al Liceo de cada òpera. Eren dos quarts de nou i per tant l’hora de sopar, i calia un silenci absolut.


És fàcil entendre que vaig tenir un cert refús operístic al que Pavarotti amb el seu tarannà, molt llunyà al per a mi sempre estirat Carreras, va ajudar a superar i ara son moltes les vegades en que l’Òpera sona quan escric algun d’aquests post.

La seva mort m’ha dolgut, no sols per la seva gran vàlua com a cantant de la que seguirem gaudint, - és allò de que els artistes mai moren -, ans també per la seva capacitat humana amb tots els ets i uts, els blancs i els negres .

I molt especialment per la seva suor, aquella que s’eixugava amb el seu ja històric mocador blanc, que aquest sí, ha passat ja a la història.

POLÍTICS I DINERS

Fa uns dies que vaig fer un post al voltant del sou dels polítics.
Tot defensant que han de cobrar i força , em lamentava d’alguns polítics amb sous que res tenen a veure amb la seva responsabilitat i que són exemple clar dels que entenen la política com servei propi i no a la comunitat. Un exemple clar és per a mi Celestino Corbacho, alcalde de l’Hospitalet, president de la Diputació, i personatge polític al que fàcil és col·locar l’etiqueta de sinistre.

Dons be , el passat dissabte , a l’edició de “El País” pag.30 explicava que Corbacho al ser incompatibles certs sous, havia renunciat al sou d’alcalde de l’Hospitalet i sols cobrava dietes per actes , amb una “tarifa” com podia ser la de 1800 euros ( sí , han llegit be, 300.000 pessetes) cada vegada que assisteix a un ple municipal.
Si tenim en compte que el seu sou “oficial” de la Diputació és de 144000 euros any, vol dir que com a mínim el Sr. Corbacho guanya més de vint milions de les antigues pessetes / any.

Penso que tot queda tan clar i que res queda per dir. Perdó , menteixo. Queda alguna cosa per dir , l’explicació que m’agradaria tingués signatura en algun del munt de socialistes que ocupen la blogosfera , i que en l’apartat local llegeixen aquest blog. Més que res per tranquil·litzar la meva consciència davant el desgavell.
Hi ha alguna explicació?. L’agrairia.

ALCOY




En Ramon Bassas, suposo que després del neguit que li va provocar la seva condescendència en el Jurat del Sant Lluc , va aplicar-se en el seu blog amb un magnífic post al voltant de l’obra “Passaport” del bon amic Eduard Alcoy. Magnífic si no fos que te com a punt de partida una base errònia. L’obra escollida és el que vulguem, menys un retrat.

La mostra que tenia com a lligam el retrat i que servia de nexe d’unió en la primera temporada de Ca l’Arenas, tenia la curiositat que ni l’obra amb la que obria la mostra , ni amb la que tancava ( la d’Eduard Alcoy) eren retrats. La primera era una figura i en la segona poden triar , però mai es pot considerar un retrat.
He rellegit el que es diu en el catàleg oficial de l'antològica d'Alcoy, en el que vaig ser convidat a participar amb el comentari de dues obres i per el que vaig rebre l’agradable obsequi per part de la família Alcoy d’un penjoll de l’artista que havia estat reproduït per el seu fill, obra que m’honoro en posseir.

Del catàleg de la mostra actual a Ca lArenas res en puc dir. Mentre rebo catàlegs de molts indrets del país , els que produeix l’Ajuntament de Mataró si els vull els he de pagar i ho faig quan m’interessen, que no és el cas de la patètica mostra de Ca l’Arenas. ( A veiam si serà divertit i ara que he abandonat la meva activitat crítica començaré a rebre la documentació municipal que ha arribat al patetisme de ni tan sols enviar-me l’agenda cultural a la que te dret tot ciutadà.)

Però no és d’això el que es tracta. Voldria fer una reflexió més intensa:
La mostra d’homenatge a Alcoy es va realitzar el desembre de 1999. Feia més de dotze anys que havia mort.

De quantes obres de l’Eduard Aloy , disposava l’Ajuntament en el moment de la seva mort?
Quina era la documentació en respecte a l’artist de que disposava l’Ajuntament en el mateix moment?.
Si cal puc afegir més preguntes però no fa falta.

L’intent de creació del Fons d’Art pretenia , entre molts aspectes , l’intent d’aconseguir que tot artista mataroní tingués aquell punt de representació pública que mereix tot creador en la seva ciutat. I no mitjançant una obra qualsevol i sí una de significativa , escollida per el propi autor.
Igualment es pretenia disposar d’un fons documental important que servis d’element idoni per a qualsevol estudiós del tema.

Però ja ho saben vostès, el Fons d’Art ha mort abans de néixer. Espero que el poder al menys tingui la dignitat de no carregar-nos el mort , - valgui l’humor negre -, a aquells que vàrem dedicar moltes energies i esforços a que fos possible, i que ara amb la distància que ens dona estar fora del circuit ens permet preguntar-nos una vegada més ; ... però, què volen aquesta gent?.

PS.- Els catàlegs reproduïts corresponen a la darera exposició de l’Eduard Alcoy ( Hotel Altamira) , l’exposició que no es va arribar a inaugurar degut a la seva mort ( Hotel Llevant. Llafranc ) i l’Antològica organitzada a Mataró dotze anys més tard.
Son exemple de la documentació disposada per ser lliurada al Fons d’Art i que no estarà a disposició del públic,
De qui serà la culpa?. Jo tinc clar de qui, però sigui com sigui , per favor apuntin cap altra costat.