dimecres, de maig 30, 2012

PASSEIG PEL MAR





Torna Marisa Blasco a l’espai Capgròs hi ho fa amb una exposició que a bon segur és la més important de la seva vida artística. I ho és, no per l’ indret ni per qualsevol altre circumstància més o menys aleatòria. Ho és ja que aquesta exposició és decisiva per ella ja que representa el retorn al sentiment de sentir-se pintor i de poder expressar les emocions més sentides mitjançant la plàstica , després d’un llarg silenci producte d’una sequera espiritual i creativa causada per circumstàncies familiars de difícil, per no dir impossible, digestió emocional.

Però quan un pintor és sincer és lògic que qualsevol trasbals , i més si és de gran nivell, provoqui un gir profund en la seva emoció creativa. Un gir que ha de servir com vàlvula expressiva davant la nova realitat interior. I això ni més ni menys, és el que queda palès en aquesta exposició.

Una quinzena son les peces que configuren la mostra . Unes peces amb la presència monotemàtica del mar que esdevé protagonista únic de la mateixa , en una reflexió que vol anar més enllà de la mirada estètica , en un caminar per el que podríem considerar estats d’ànim , en un intent d’evidenciar allò que la pròpia autora considera com a mar interior.

Un mar que vol reflectir alhora la serenor i la ràbia , que vol ser símbol de frustració però també vol copsar aquella serenor capaç d’assossegar l’ànima més torturada. Un mar de colors agressius , però també un mar de tonalitats calmes que porten a la reflexió.




Però queda clar que en l’art el concepte , sigui el que sigui , cal reflectir-lo de manera adient en la forma. Blasco ha apostat per una pintura espatulada , executada de manera valent i vibrant , en uns paisatges concentrats en el propi mar i amb l’absència de qualsevol altra element que el pugui distorsionar. Una tria amb la que encerta ja que elimina els habituals problemes tècnics que tant ella , com quasi tots els autors del seu nivell, tenen quan han d’enfrontar-se a una figuració de caire més o menys realista , en la que els fonaments tècnics son essencials per sortir-ne triomfador.

L’obra queda dons reduïda en la forma al gest , la distribució dels espais , el ritme i el color , i en aquest concepte de tot hi ha en l’obra exposada. Obres equilibrades d’agradable visió, obres en que l’estructura s’esfilagarsa per un joc cromàtic desequilibrat, obres en que el conjunt trontolla per una certa asincronia de components, i obres prou reeixides com per exemple el conjunt d’olis sobre paper que en la seva aparent simplicitat marquen clarament el camí a seguir per part de l’autora.

Quan vaig començar a exercitar la crítica , el meu mestre ( PIC ) sempre em deia que d’exposicions bones n’hi havia de dos tipus : les bones per els espectadors , i les bones per els artistes i que  a vegades inclòs coincidien . Les bones per els espectadors eren aquelles mostres de qualitat contrastada. Aquelles en les que es gaudia de la plenitud creativa d’un artista que actuava com a tal.
Les bones per els artistes eren aquelles que indicaven una millora ne el seu fer. Que mirant l’ahir i l’avui quedava clar que existia un progrés , encara que amb aquest no s’assolís el nivell de veritable artista.

Marisa Blasco està en aquest segon cas. Les circumstàncies vitals la van portar a un atzucac i aquest li ha servit per avançar de manera clara en la seva pintura trencant el cercle viciós d’una obra massa estereotipada, i canviant-lo per uns camins de llibertat que ells i els espectadors agraeixen.

“Passeig pel mar” , un agraït  retorn a l’art d’una autora senzilla que segueix creient en la plàstica com el millor pas per fer avinent les seves emocions. Unes emocions que apareixen a flor de pell en aquesta exposició.

Marisa Blasco . “Passeig pel mar”
Espai capgròs, fins el 4 de juliol de 2012


dimarts, de maig 29, 2012

INTERLUDI






Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.


NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.



 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 



Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.



 
Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.



 
Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.



Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.




dilluns, de maig 28, 2012

DE REALITATS I IMAGINACIONS AUGMENTADES



REALITAT AUGMENTADA





Han passat ja un any d’ençà les darreres eleccions municipals i s’acosta el primer aniversari del govern de CiU. A l’hora del balanç serà difícil, però que força difícil, trobar punts en que el ciutadà hagi trobat una clara millora. Ja sabem que entre la crisi i l’ herència del passat (?), poc marge li ha quedat per aquest massa vegades desnortat govern.

Però hi ha un tema que l’ha treballat i bé, que no és altra que el de la comunicació. Mentre que per el PSC era , i segueix essent , un tema tabú això de comunicar el que es fa , CiU de la mà de Quim Barnola , ha sabut magnificar qualsevol cosa realitzada i fins i tot “apropiar-se” de fets realitzats per altres , tot col·locant la notícia en el web municipal i per tant donant la imatge de ser-ne al menys corresponsable.

Si en l’aspecte general la millora ha estat gran , encara més potser ho ha estat a l’IMAC. La professió periodística no es deixa mai en el calaix i això es nota. J.M.Torrent ha sabut regirar com un mitjó la comunicació de “beneficència” i constantment tens correus indicant-te el que ha passat i el que passarà, fet que és d’agrair , però a més es dona els links de tots aquells espais en que s’han fet ressò d’un acte , o de les conseqüències que el mateix ha tingut.

En els darrers temps no han parat d’informar-nos dels mil i un llocs on s’ha parlat del fet de la “Realitat Augmentada” , experiència que s’ha destapat en el camp artístic en l’exposició “Mar de Fons” de ca l’Arenas. Mil i un llocs en els que s’ha parlat sempre de la tecnologia i no han tingut ni un segon per parlar d’art i de l’exposició , tal i com convindria per un ens que es diu Institut de Cultura.

Nosaltres ja varem dir el que pensàvem en el seu moment. Sempre és positiva la tecnologia ( de fet constantment en aquets blog i en el facebook  comentem notícies tecnològiques referides a l’art ) , però lamentablement l’aplicació en aquest cas era lamentable ja que redirigia a unes fonts d’informació que poc tenien de font i menys d’informació.
Aquest dissabte però Ignacio Vidal Folch ens sorprenia a les pàgines de Catalunya de “El país” amb un magnífic article en el que anava més enlla del fet artístic i tecnològic i en feia una reflexió filosòfica i especialment sociològica. L’article que us recomano llegiu amb atenció, no té  malbaratament.
Per aquells més ganduls i que no us vingui de gust llegir tot l’article , aquí us deixo amb el darrer paràgraf:

“ De la misma manera en artes plàsticas ( en otro tipo de contenidos la AR tiene más sentido ). Ante un Malévitx no quiere más, sino exactamente menos realidad. Quiere meterte en ese cuadrado negro. Quieres el silencio de la realidad ... En algunas cosas ,  cuanta menos realidad, mejor”.

Un article que esperem també ens recomani López Vila en el seu recull setmanal d’informacions relacionades.



IMAGINACIÓ AUGMENTADA




Fa una setmana que hi va haver Consell  Rector de l’IMAC . En ell s’havia d’aprovar la partida de 120.017,22 euros per destinar als actuals gestors de Can Xalant per a un període de 6 mesos de pròrroga. És a dir la gens  menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes / mes. Amb l’absència de la gent més relacionada amb l’art , la partida s’aprovà amb tres abstencions.
Va ser una aprovació gestada amb habilitat per part del Govern emprant una mitja veritat , el que si es vol mirar per l’altra costat seria emprar una mitja mentida.

La defensa es va establir en que la partida existia , estava en els pressupostos i que els mateixos havien estat aprovats per el CR , per tant tirar enrere allò que prèviament ja s’havia provat no deixava de ser una incongruència. Cosa que és del tot certa.
Però el que el regidor no va dir , i va amagar amb tota subtilesa , és que aquella partida s’havia aprovat ja que hi havia per part del Govern l’afirmació de que en el seu mandat Can Xalant seria del tot diferent , que no es podia mantenir l’actual estatus econòmic i creatiu i que s’havia d’establir un nou projecte que fos absolutament diferent. És en aquest context i no en el defensat pel regidor en que s’aprovà la partida per Can Xalant.

La pròrroga de la gestió de Can Xalant per un any, va ser el darrer regal enverinat que Penedès va deixar a CiU i irònicament va ser el primer document que Marcel Martínez va signar en ser anomenat regidor de cultura. Una pròrroga amb data de caducitat a primers de maig. Han passat deu mesos i el mes calent a l’aigüera , amb el que els reis de la pròrroga, que son els gestors de can xalant , ja en gaudeixen d’una més. I molt ens temem que d’alguna altra més , ja que acabant aquesta per Tots sants , i amb Santes i vacances pel mig , veig quasi impossible que s’estableixin les bases del nou concurs , per el que a bon segur i dintre de sis mesos , ja veiem als de CR aprovan una nova pròrroga .

És clar que llavors serà curiós quina excusa tindrà el regidor per poder vendre la moto sense explicar que ja seria de quinta mà.

Encara que no cal agafar mals de ventre. Algú de la cultura mataronina dubta que Can Xalant seguirà  en les mateixes mans quan es regularitzi definitivament la seva gestió? Oi que no ?.
Dons ja ho sabem: “ajo” i “agua” que és el que va millor davant els impossibles.



dijous, de maig 24, 2012

ESPAI D’ART / ESTHER ALIU






http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/esther-aliu

Fa ben poc que us parlava de l’Esther Aliu i de la seva multiplicitat com creadora , pedagoga i galerista. Ara és ella mateixa que en parla en aquest darrer Espai d’Art.

EXPOSICIONS PER ARREU

Tots sabem que si un artista vol ser veritablement un professional li cal abandonar el redós acollidor que sempre li ofereix la seva ciutat i entorns. Que cal anar lluny , a altres contrades per a tal de veure com es rebuda la seva obra en espais i indrets en els que es del tot desconegut.

No fa tant us parlàvem de les exitoses experiències de Marc Prat a Tànger i d’Alberto Romero Gil a la Sala Parés de Barcelona. Avui us deixem amb els cartells de tres exposicions a indrets com la Xina ( Pekin ) i Andalusia (Màlaga i la Zubia ) indicatius clars de la “moguda” dels nostres artistes. Els protagonistes ja ho veuen : Santi Estrany , Ana Caballero i Eduard Novellas . Una moguda en la que hi participo de manera indirecte en l'expo de l'Eduard Novellas amb l'escrit que hi serveix de presentació.








dilluns, de maig 21, 2012

CARTELL SANTES 2012





Avui s’han encetat oficiosament Les Santes d’enguay . Avui , amb la presentació del cartell, s’ha disparat el tret de sortida del compte enrere que ens ha de portar a la disbauxa de la festa , tan enyorada durant tant de temps. Un tret  protagonitzat per  l’obra  de l’Agàpit Borràs , arquitecte i alhora artista , de qui hem tingut ocasió de veure els seus treballs en diferents sales de la ciutat ( Museu , Col·legi d’Aparelladors ..) i recentment en la sala del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, alhora que és l’autor de l’escultura pública “El crit” que es troba al Parc de Rocafonda.

Un cartell, el d’enguany,  que com sempre portarà polèmica , que agradarà o no, - a mi m’agrada -, i que analitzat en l’asèpsia d’un cert distanciament passional, hem de dir que és un bon cartell.

Agàpit Borràs s’ha traït a si mateix presentant una obra en la que defuig del seu estil característic , de clares referències brossianes i amb un clar deix vers la poètica objectual visual, per oferir-nos una obra de caire clàssic en el concepte i  realització, que aposta per aquest apropament vers el patrimoni de la ciutat ( una de les seves dèries ) jugant al paral·lelisme entre els conceptes de patrimoni festiu ( les Santes ) i el patrimoni monumental , reflectit en la figura de” la filosa” de l’Eusebi Arnau , esdevinguda amb el temps com veritable icona patrimonial local, en la seva presència en la casa Coll i Regàs.

Un cartell tècnicament ben equilibrat , amb un toc de seriositat que no es trenca ni per la paleta cromàtica, -  escassa en tons però ben encertada -,  ni per els elements dinàmics inserits , que recorden als emprats per J.M.Calleja. Ajuda al conjunt l’habilitat de l’ús del col·lage que serveix per trencar l’estructura plana i donar volum i personalitat a les figures que queden endolcides amb el detall de color de les seves vestimentes.
Un cartell correcte del tot en el tècnic i hàbil en el concepte , lligant de manera simple els components locals que son importants per a l’autor. Per tant un bon cartell sens dubte.

Altra cosa però pot ser el seu ressò popular.  Com em dit altres vegades el cartell de Les Santes és un cartell únic ja que la seva missió semblen ser totes menys l’habitual d’un cartell que es anunciar una cosa o fet , a gent que la desconeix. El cartell de les Santes de fa anys que té una translació immediata a una idea de samarreta , a una idea d’un localisme quasi sols per iniciats, a un concepte al que poc l’importa el sentit artístic i sí molt més l’emocional. I en aquest cas les emocions , que hi son i  amés intenses, son ben diferents. El cartell de Borràs reflecteix l’emoció serena de sentir-ne mataroní des de l’arrel ( el patrimoni ) i potser la gent el que cerca és l’emoció disbauxada d’una festa que diuen és única. I en aquesta controvèrsia està clar que el cartell de Borràs ho té perdut.

Però sigui com sigui, crec que al final el toc de qualitat s’imposa.  M’agrada pensar que el cartell de Borràs és de digestió pesada , però una vegada assimilat , vist i interpretat , malgrat les seves mancances externes de simbologia de festa , serà un cartell ben rebut , ja que a fi de comptes el cert és que és un bon cartell.

Un cartell que cal mesurar bé , tal i com ens marquen les Santes “filoses”.




I SI PARLEM D'EXPOSICIONS ....



Per una i mil raons , totes elles més que justificades , el cert és que ja fa uns dies que no estic parlant de les exposicions que es troben en el nostre entorn quan justament parlar d’això és el motiu d’aquest blog. Potser dons que retornem als orígens encara que abans no vull estar-me de reproduir unes frases de la columna de David Trueba a “El País”. Diu:
“Pero es habitual que los que escribimos en voz alta carguemos nuestros complejos y nuestros prejuicios  sobre los hombros de los demás para fingirnos siempre más listos y más al día que los borricos que estan ahí fuera”.

Amb aquesta palmària veritat , que un signa de cor, potser que comencem.

A-17



L’Esther Aliu és una persona intel·ligent . Nascuda a Palamós ja fa el suficient temps que conviu entre nosaltres com per haver pogut copsat l’estranya realitat de l’art del nostre entorn més proper. Un art amb suficient nombre de practicants , amb un nivell prou valorable, i amb una punta de creativitat que hauria de permetre un seguit d’activitats que donessin vibració artística de primera magnitud.

Però alhora també ha pogut viure l’estranya dicotomia existent entre dos bàndols irreductibles que comparteixen espai però que es donen permanentment l’esquena , ignorant-se i menystenint-se , sota el fonament únic de que el seu sí que és art , el dels altres bajanades.

Esther Aliu , artista i amant de l’art en general , dues característiques que encara que sembla haurien d’anar indefectiblement lligades no sempre  conviuen en harmonia , va decidir fa un temps aprofitar part de l’espai del seu taller , en el que a més desenvolupa una valorable tasca pedagògica , a fer exposicions . Unes exposicions però que no anirien regides per la llei del comerç i del mercat i sí tan sols per el seu desig personal i en l’entorn d’aquestes galeries privades i mig amagades , en les que fora dels dies inaugurals en que resten obertes a tothom , en la resta sols la comunicació prèvia permet la seva visita , el que redueix molt el nombre de visitants però assegura del tot l’interès dels mateixos.




Així i després d’un parell d’experiències ara presenta la mostra “L’altre retrat” una mostra col·lectiva amb la participació de dotze creadors ( Alís , Aliu, Almeida , Codina , Cuyàs, Hortós, De La Hoz , Montlleó, Poch, Perecoll, Romero, Roncero) que representen de manera ben fefaent aquesta dicotomia creativa que omple tots els ismes i principalment tots els conceptes creatius esencials.

I com diem sempre , si hi ha qualitat tot funciona i llavors l’eclecticisme remarca la possibilitat diversa de l’expressió d’un únic concepte. Un fet que s’evidencia com poques vegades en aquesta ocasió en la que el diàleg de contradictoris els converteix en complementaris i desfà bona part de la fal·làcia de que un tipus d’art pot ser enemic d’un altra.

Una exposició d’ aconsellada i obligada visita que dona ales a unes experiències que han de seguir i ahn de ser seguides.

Felicitats.


IMMA BENET. VENEZIA i ...



Imma Benet és una d’aquelles autores que a partir d’una fèrria voluntat i un treball incansable va cercant el seu lloc en el camp de la figura de caire figuratiu tradicional.

Un treball i un desig de progrés incansable que fa que en les seves exposicions pugui presentar una millora en relació a l’anterior, fet que és altament positiu , però alhora mostrant encara unes mancances a suplir per aconseguir establir-se en el nivell que somia i desitja.

Amb l’ajut d’una paleta colorista i un sentit cromàtic valent , Imma Benet va desplegant el seu fer en el que valentia no li manca , però a vegades aquesta gosadia fa trontollar el conjunt global ja que les mancances estan en els fonaments , en especial quan vol establir el treball en uns criteris acadèmics més reforçats , que és quan més s’evidencien les llacunes de la seva construcció pictòrica. Cosa que no succeix de manera tan clara quan el que domina és la llibertat i el gest substitueix a l’afany d’una figuració més realista.


Exposició dons amb dos cares. Per un cantó la del progrés per l’esforç, i en l’altra les mancances evidenciades en la maca d’una estructura compositiva reeixida. En la lluita per que domini una o altra està la clau del seu futur.

diumenge, de maig 20, 2012

DIMISSIÓ / CESSAMENT


Fa un parell de dies en que vaig fer l’apunt al respecte del fet d’haver deixat de pertànyer al Consell Rector de l’IMAC. Vull avui fer-ne un resum i deixar així finiquitat el tema.

En començar aquest mandat vaig ser anomenat membre del Consell Rector de l’IMAC. Ho vaig ser , juntament amb l’artista Perecoll , ocupant les dues places destinades a persones “ de reconegut prestigi” i que son pactades per els partits polítics i el seu nomenament aprovat per el ple.  Vaig acceptar ja que , llegint els estatuts de l’IMAC, aquests diuen que és el Consell Rector el que determina les línies mares de l’actuació cultural municipal, però ben aviat vaig veure que no era així i els desencontres van començar.

En el mes de març , i després de veure com per un cantó es variava el pla d’usos de Ca l’Arenas, s’establien dues temporades expositives i s’externalitzava part de la mateixa ; i per l’altra es signava un nou conveni amb la Generalitat al respecte de Can Xalant , quan justament set dies abans el regidor havia comunicat al Consell la decisió de trencar amb la filosofia dels actuals gestors , que vaig decidir dimitir del Consell per considerar que el mateix no tenia el paper de marcar camins que indiquen els seus estatuts.

Ho vaig fer aquella nit , amb una carta que després d’expressar els motius  ara descrits acabava així:

Fa uns mesos vaig acceptar la proposta de col·laborar amb l’IMAC. Ho vaig fer amb il·lusió i responsabilitat, i creient fermament que el meu esforç podria servir per alguna cosa. Ara veig ben clar que el Consell rector de l’IMAC és simplement l’element decoratiu que escenifica una participació però que l’important segueix com ha estat sempre , ben decidit prèviament i sense possibilitat de poder-hi incidir.

És per això que et prego acceptis la meva dimissió com a membre del Consell Rector de l’IMAC  com a membre de reconegut prestigi. Poso a disposició del Govern el meu nomenament per que pugui ser acceptat per altra persona que a bon segur podrà dur a terme una tasca més positiva que no pas la meva.

Amb el meu agraïment per la confiança que vareu dipositar en mi.

Ben cordialment

Amb total premura en rebia resposta ( 1:14 de la nit ) en la que el regidor em convidava a parlar-ne ja que segons ell les coses no eren tal i com veia i que era qüestió de refer ponts, escrit al que vaig respondre posant-me a la seva disposició ja que creia que el que calia era justament parlar-ne.

Han passat dos mesos i en aquest temps han estat diverses les trobades , les convocatòries oficials a diverses reunions , fins que el passat dimecres al migdia , i a menys d’una hora en la que la secretaria de l’IMAC m’havia sol·licitat telefònicament la meva confirmació a l’assistència al  CR del dijous , que el regidor Joaquim Fernández em comunicava per via telefònica que havia decidit acceptar la meva dimissió degut a les crítiques contra un treballador de l’IMAC ( el director del Museu , Carles Marfà) fet que no podia permetre. Tot es va mantenir , com no podia ser d’altra manera , en la cordialitat més absoluta.

La meva sorpresa està quan rebo la carta oficial de l’acceptació i em trobo amb el següent: 

Ara bé, entenc que hi ha un aspecte de lleialtat institucional que no s’ha respectat. Entenc que un membre del CR no pot fer segons quins comentaris a nivell públic i menys desqualificacions personals dels treballadors de l’organisme al qual pertany com a  membre de reconegut prestigi , i faig referència als comentaris que has fet públics en el teu blog ( es cita el post del passat diumenge ).

Entenc que les formes han de mantenir-se i no s’han de traspassar algunes línies vermelles. És per això que:

( segueixen consideracions generals)

És per tot plegat que he decidit acceptar la teva dimissió com a membre del CR, amb data 13 de maig de 20012.

No puc negar que l’escrit em va sorprendre i em va semblar del tot irregular, una circumstància que m’han confirmat diferents persones del camp legal. A més del temps passat entre dimissió i acceptació, amb convocatòries i reunions celebrades entre ambdues dades , el que està clar que no és de llei acceptar una dimissió , no per les raons esgrimides i sí per uns fets que succeeixen quasi dos mesos després. Queda clar dons que si de cas el que pertoca seria un cessament o destitució , que en ser persona escollida per el ple , hauria de passar per el mateix.
Però que més dóna. Quan no s’encaixa , no s’encaixa, i un no està per fer papers de dir sí a tot, i menys quan per raons de la integració dels patronats , aquests CR tenen quatre telediarios.

El que si crec que val es apuntar unes petites reflexions que potser no estaria malament se les fes també el mateix regidor.

1.- Cal pensar seriosament per que en el futur els òrgans de participació tinguin un paper de pes i no l’actual, absolutament intranscendent.
En aquest temps , i només fent referència al camp que un domina ( l’art) , he de dir que en el CR no s’ha parlat mai de ca l’Arenas , mentre es capgirava el seu concepte i s’estructuraven dues temporades.

Es diu una cosa de Can Xalant i es fa justament el contrari sense cap mena d’explicació. Segons sembla dintre d’un temps el CR en farà un monogràfic , però ja ho veurem.

No s’ha parlat mai de Can Palauet , el Museu, formació, promoció de l’art , espais de creació, etc..

El taller de Gravat sols ha sortit degut a una pregunta per mi realitzada. Es va fer una declaració d’intencions que mai més s’ha puntualitzat.

És a dir , mai el CR ha pogut prendre cap decisió al respecte en el camp artístic.

2.- Que és això de “lleialtat institucional”?.
És més lleial el que calla que el denuncia uns fets evidents ?. Hi ha lleialtat institucional en el poder quan permet , tot sabent-ho, actuacions tan perjudicials per a la ciutat com les que succeeixen en el museu de la ciutat de fa anys i panys ?.

3.- Que vol dir que no s’han de traspassar algunes línies vermelles?. Vol dir potser que n’hi ha d’altres que si es poden traspassar amb tota impunitat?.

4.- Podem parlar i discutir de les formes. Estar-hi o no d’acord. Però no deixa de ser curiós que tota l’acceptació de la dimissió es faci en funció de l’aparença de les formes i no es digui res de res del fons de la qüestió, que és justament la clau.

No es diu res ja que és molt difícil contradir a l’evidència . És impossible considerar com positives les actuacions del Museu, de Ca l’Arenas , de Can Palauet , de Torre Llauder i de tot l’entorn artístic públic.

No es discuteix el fons ja que el es diu es veritat , en l’aspecte general i en el detall. I el regidor i el director de l’IMAC saben millor que ningú algunes de les meves fonts d’informació que les converteixen en difícilment refutables.

5.-Com a última reflexió , valgui una petita pregunta. On es poden veure reunides magnífiques obres d’artistes mataronins de tanta anomenada com ho son obres d’Opisso, Rafael Estrany, Alcoy , Rovira Brull, Santi Estrany, Cusachs, Perecoll, Marta Duran , Novellas , J.M.Codina, Eduard Novellas, Llucià González Viza, Josep Mª Gomis, Albert Alis , Yago Vilamanyà, Marc Prat... fent companyia al millor de l’art català?.

Resposta: A Mataró, no, però sí a un petit i cuidat museu d’un poble ben proper com és Sant Andreu de Llavaneres.

Per fer-s’ho mirar.

Dons així estem. D’un o altra cantó seguirem lluitant per aquesta passió que és l’art i especialment en el nostre entorn més proper que és el local. Que no ho devem fer tan malament quan el propi regidor esdevé lector del blog ( gràcies Quim ) i  a més n’està a l’aguait , dons el llegeix a poc d’aparèixer i li permet a la mateixa nit decidir al respecte d’una dimissió que restava penjada dos mesos.

Per acabar però vagi una petita anècdota per que cadascú la qualifiqui com vulgui:

En Quim Fernández em trucà telefònicament per dir-me la noticia el dimecres. Va explicar-me que ho feia per aquesta via ja que no ho havia pogut fer personalment. El dia abans ( dimarts) el regidor i un servidor varem estar reunits una hora llarga en el petit comitè que és el consorci del museu Bassat. Estàvem front a front. No em va dir res . El cessament està datat en diumenge.
En aquest cas , pel que veig , les formes no tenen importància.

Però d’una o altra manera voldria que quedés ben clar que aquest affaire , a bon segur que lamentable per a tots , no impedirà la meva disposició a col·laborar amb el que veritablement importa , que no som pas les persones , i sí en aquest cas , l’art i la ciutat.

divendres, de maig 18, 2012

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS




No soc molt amant d’això dels “dies” específics” de qualsevol cosa. Accepto millor quan l’element a recordar es troba en els llindars de l’oblit però no acabo d’entendre dies com els referents al teatre o als museus , quan aquests conceptes haurien d’estar integrats en l’ADN d’una societat que , segons sembla , té en la cultura un dels seus trets característics. Però el cert és que “funcionen” , si entenem com a tal gaudir d’una audiència molt superior a l’habitual, i suposo que enguany encara serà superior tenint en compte la celebració del cap de setmana.

Avui, coincidint del tot en el Dia Internacional dels Museus , el cert és que podíem triar d’una variada proposta de “proximitat” i en ella no he tingut cap mena de dubte d’escollir la que m’oferia el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que és un veritable far en el que s’haurien d’emmirallar bona part dels museus de petit i mitjà format del nostre país.

El cert és que la dida ha significat un munt de sorpreses:

En primer lloc la llarga setantena de persones que havien acudit a l’acte en el que se celebrava el 20é Aniversari de la Creació de la Pinacoteca de Llavaneres i en el que s’inaugurava la remodelació de la Sala d’Art Contemporani del Museu.

En segon lloc la més que agradable sorpresa que la meva elecció havia estat compartida amb un bon gruix d’artistes mataronins i de dos dels més inquiets seguidors de l’art local del que en son col·leccionistes / compradors , el que indica el grau d’importància que està assolint el Museu de Can Caralt sota la magnífica direcció de Lluís Albertí i la col·laboració de l’Àlvar Sáez.





Tercera sorpresa la inauguració d’unes exposicions que hauríem de qualificar com de petit format , en l’ indret d’entrada del Museu , en la que es presentarà cada mes obra d’un artista diferent , però movent-se en el camp del dibuix , l’aiguada , l’apunt etc.. Una magnífica idea que estrena amb la seva solvència habitual el mataroní Josep mª Gomis.

Quarta sorpresa en observar que la remodelació de la sala va acompanyada d’una nova adquisició que en aquest cas respon en la signatura de Miró i en un magnífic gravat ( amb tirada de 50 ) que honora i presideix tot l’espai.

Però la sorpresa general està en el plaer , i l’enveja , que se sent tot passejant per la col·lecció del museu de Llavaneres que aplega sota el triumvirat  Miró, Tàpies i Clavé, una col·lecció impressionant per la que  ens deliríem a Mataró. I el que és pitjor , amb obres de Opisso, Estrany, Alcoy, Perecoll, Novellas, Comabella, Alís, Duran , Vilamanyà,  Cusachs, Marc Prat, Codina, Eduard Novellas, Llucià González, Josep Mª Gomis ... etc , convertint-la en la veritable pinacoteca de Mataró, a l'exili.

I ara , just quan de nou em cau oel damunt tot el que es pugui imaginar i més , per la meva crítica al Museu de Mataró, la mirada al de Llavaneres em salva ja que la comparança esdevé en una bufetada insultant a aquell escampall que diuen és el Museu d’una ciutat de Mataró i sembla simplement una colecció de tercera regional-. Això sí, amb entrenador de molts , però que molts, milers d’euros.


Quina vergonya per Mataró i quin gran gaudi per Llavaneres.



dijous, de maig 17, 2012

NEGRE SOBRE NEGRE ( II )


D’aquí a quatre dies s’acomplirà un any d’ençà que CiU va guanyar les eleccions municipals. Encara que no fa un any de mandat “real” , els resultats de les eleccions deixaven clar que vista la impossibilitat d’un pacte Mora – Baron , CiU assoliria el poder i per tant seria responsable de la gestió cultural pública.

El començament del seu mandat va ser “espectacular” amb la decisió de l’ anul·lació del festival Shakespeare amb tot el que comportà. Però la malaltia del regidor Marcel Martínez que el va portar a la reserva i la dificultat per trobar un director per l’IMAC, va apaivagar el nivell amb un actuació de línia baixa que , amb l’excusa de les retallades , ha anat donant una política de supervivència , atracallada per tothom però sense una queixa pública generalitzada , fora de sortides de to puntuals , sempre apaivagats per un regidor d’aparença pactista.

Així , i dedicant-se de manera primordial a la política d’aparador amb incidència total a la cultura  popular , -única carpeta oberta per el director Josep Mª Torrent , com ell mateix ha declarat sempre -, l’IMAC ha anat fent la viu viu sense entrebancs importants que el poguessin sobresaltar.  Amb un ambient general de desencís tant en el camp creatiu com en el del contemplatiu , però sense rebre massa , sabent com son de mesells la família dels creadors.

Aquest dijous però el núvols negres , de forta tempesta , amenacen per primera vegada i de manera ben directe el vaixell de l’IMAC , ja que en la reunió del Consell Rector de l’IMAC apareix la ratificació per part del mateix, del decret d’Alcaldia en el que s’aprova la pròrroga del contracte de Can Xalant amb els actuals gestors , per una durada de sis mesos i un cost de 120.017,22 euros , que dit d’altra manera significa 20.002,87 euros , que traduït a les antigues pessetes son la gens menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes al mes  , com a compensació d’un fer que és difícil d’avaluar en general, i quasi impossible de concebre en el que pertoca de retorn a la ciutat que el paga. És a dir , el que es podria considerar simplement com un “engany” sota l’aparença de la modernitat i la contemporaneïtat més absoluta.

Que dirà el Consell Rector?. Tindrà prou poder de convicció Joaquim Fernández per fer veure a l’oposició i principalment als representats de les entitats que aquesta important despesa és en realitat un bé de Déu per a la ciutat i que cal recolzar-la de totes totes , o es trobarà Convergència que com li ha passat en altres consells generals , en especial en el cas de lIME , que ha vist com anaven  essent tombades totes les seves propostes econòmiques?.


Sigui com sigui jo ja comunico de manera anticipada el meu vot negatiu i que faré el que estigui en les meves mans per aconseguir que no sigui acceptada aquesta proposta......

Fins aquí arribava el segon post de títol “Negre sobre negre” que s’havia d’haver publicat ahir. No es va publicar , en primer lloc per manca de temps ja que la magnífica conferència que varen realitzar Ramoneda i Tresserres a l’Omnium ho va impedir, i en segon lloc per el fet de que havien canviat del tot les coses. El que jo pensés ja no tenia cap sentit dons des d’ahir al mig dia ja no soc membre del Consell Rector de l’IMAC.

És així ja que mitjançant una trucada telefònica el regidor Joaquim Fernández em va comunicar que havia acceptat la renúncia que li vaig fer a mans el dia 22 de març , - és a dir fa quasi dos mesos -, com a protesta per l’actuació de l’IMAC amb Ca l’Arenas i Can Xalant.
En el primer cas per la lamentable actuació que ha comportat fixar la programació de dues temporades , sense cap mena de discussió amb el Consell Rector tal i com marquen els estatuts , i la segona per l’enganyifa feta al mateix Consell Rector explicitant en una reunió el trencament amb els actuals gestors de Can Xalant i el canvi radical d’activitat , en la que s’exigiria un caire que fos més obert abandonant el concepte exclusiu de la contemporaneïtat, alhora que fos més participatiu i de retorn a la ciutat i amb un cost menor. Una explicació que s’anava en orris tan sols una setmana després quan es signava , - sense cap mena d’aprovació del Consell Rector -, un pacte amb la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya , en la que es reafirmava , augmentant-la, tota la filosofia actual de Can Xalant.

Ara , dos mesos després ,el regidor accepta la meva dimissió , però no per el que un la realitzava i sí per que “no pot acceptar les desqualificacions personals d’un membre del Consell Rector de la Institució cap a treballador de la casa” , afegint referència explícita i concreta al meu post del diumenge passat en que demanava la destitució del director del Museu , Carles Marfà.

Òbviament que la història té suc, i està plena d’irregularitats administratives, de les òbviament en parlarem amb calma demà, moment en que caldrà posar les cartes al damunt de la taula. Avui tan sols cal una reflexió.

Matar al missatger no serveix mai de res, dons les notícies son les mateixes. Es sanciona la forma alhora que no es discuteix el fons , que no deixa de ser una evident confirmació de la veritat del mateix. Si el pregoner no pregona , ningú s’assabenta de res i la vida pot seguir semblant meravellosa , malgrat que la immundícia suri a la vista de tots.

Que a fet Mataró per tenir uns regidors de cultura i uns directors del seus ens més importants , tan indignes de la confiança dels seus ciutadans?.

Serà que som capsgrossos.



PS 1.-  En els propers dies , i amb tota calma podrem explicar detalladament tota la història , que no deixa de ser curiosa i plena de retrucs.

PS2.- Com dèiem abans , ahir la conferència de Ramoneda i Tresserras a l’Omnium va ser genial. El tema cultura i Catalunya . La presència de públic , nombrosa , atenta i expectant. En el que pertoca a polítics , alguns dels que estan ja fora de joc i nul·la presència dels actuals regidors de l’Ajuntament (Govern i oposició) i de les noves fornades que volen conquerir el poder.. Una llàstima i una declaració d’intencions que millor no fer-ne cas per no haver d’enviar a dida a tothom.


dimarts, de maig 15, 2012

NEGRE SOBRE NEGRE ( I )







Encara que la ment sàvia que va “omplir” els enllaços relacionats dels artistes que “pateixen” la mal anomenada realitat augmentada de l’exposició “Mar de fons” de Ca l’Arenas , és capaç de distingir diferents tonalitats de negre , enfonsant així , i del tot, el misteri de l’obra de Perecoll, qualsevol mindundi cromàtic sap que de negre sols n’hi ha un , que la resta son “grisos”, amb tota la gamma d’intensitats possibles.

Sap també ue l’aparença visual de varietat de negres està causada per elements externs , que com en el cas de l’art  serà la llum , el gruix i intensitat de la pinzellada , el seu gest , etc . Però d’una o altra manera el concepte serà el mateix , el de la potència cromàtica extrema d’aquest color.

Avui , a Mataró, tres columnes bàsiques per la ciutat com ho son Caixa Laietana , el Govern de la ciutat ( CiU) i el principal partit de l’oposició (PSC), presenten en la seva vessant cultural un negre intens damunt dels seus caps , el que conforma una negritud generalitzada que no permet auguris positius en cap dels cassos , fet que és greu i preocupant.



NEGRE

 


Un negre intens i brillant sembla surar per damunt de la Fundació Caixa Laietana després de la desfeta de Bankia. El bon intel·lectual que n’és en Jaume Boter de Palau encara corre esporuguit pel record de les seves paraules tot vaticinant un futur molt millor per la vessant social i cultural de la Laietana , després de la seva fusió.

Els dos Manuels pesants de Mataró ( Cuyàs i Mas ) iniciaven la reflexió a Twitter i Capgròs en prenia el relleu , tot després de l’anunci a primera plana de EL País de divendres tot anunciant la desaparició d e l’obra cultural de les caixes que conformen Bankia.

De moment el que declara la Fundació Caixa Laietana és que te romanent per tres anys , però amb això no es va enlloc i més després de la clatellada econòmica en sou , que significa la col·locació d’Ymbern al capdavant.

No hem d’oblidar que a més de la variada acció de suport , col·laboració i fiançament dels més diversos actes i activitats , la Laietana manté a Mataró tres pilars cabdals com son: La Biblioteca Popular , la casa Coll i Regàs i l’Ateneu.  Tres elements que son també pilars culturals per a la ciutat i per el desenvolupament cultural  i creatiu d’artistes i ciutadans.

Quin futur cal esperar?. Encara que de moment el color es com deia , negre molt intens , jo mantinc una petita esperança , i no per la pròpia Laietana i sí per efecte rebot.

Dic això ja que els dos pilars de Bankia ( Cajamadrid i Bancaja) han estat dos caixes d’una intensa activitat socio-cultural que a més i per les seves característiques i implantació , han dominat amb gruix i qualitat un bocí molt important del territori espanyol. La desaparició de la seva obra social i cultural seria equivalent al que succeiria aquí amb la desaparició del paper de la Caixa. Un impacte que difícilment podria ser assumit per els poders públics.

Aquí és on rau la possibilitat de trobar una escletxa en l’entramat de la nacionalització  econòmica per aconseguir que aquestes fundacions puguin al menys mantenir de manera menys precària , una activitat cultural que ara quan perilla valorem més que mai.

Una activitat que en el camp artístic , que és el que essencialment ens ocupa en aquets blog , ha tingut de fa molt temps , i manté malgrat les greus mancances i la manca de coherència i continuïtat , un nivell indispensable avui per avui a la ciutat . I més encara quan la nova disposició de la seva sala central a l’Ateneu ha revitalitzat aquest espai fins a nivells que prometien un futur altament esplendor.

Un negre potent que molt ens agradaria es diluís en la més esperançadora visió de la gama de grisos.


 ( .... continuarà )


dilluns, de maig 14, 2012

DE ANTONIO





Aqui teniu l'enllaç  ( http://youtu.be/K85kzo_1vtg ) amb un  magnífic vídeo al voltant de

la més que valuosa exposició "Parlem de Batalles " , que l'artista De

Antonio presentara no fa tant , amb un èxit absolut , a l'Ateneu Caixa Laietana.


Gaudiu-lo amb intensitat ja que paga molt la pena


UN COMIAT







És tan impagable l'article de Enrique Vila Matas al voltant de l'adéu de Guardiola que no puc estar de reproduir-lo
Per guardar-lo i fer-ne reflexió d'aquí un temps.

 Una despedida

Comentaba Javier Mascherano en Barça TV: “Le pregunté a Messi si era consciente de que había marcado 72 goles en una temporada. Por suerte, no lo es. Aunque pueda que no sea humano, es bueno que Messi siga pensando que lo es”.

Estas palabras nos proporcionan una inevitable conjetura: no ser consciente de lo que está logrando le permite a Messi seguir en el Barça más feliz que nunca, mientras que a Pep Guardiola le sucede exactamente lo contrario: no sigue como entrenador porque es demasiado consciente de lo alcanzado. Es más, intuyo que nadie es tan consciente como Guardiola de que ha quedado atrapado en un laberinto sin salida. Porque Pep se retira a descansar, pero todo el mundo sabe que volverá, que no podrá escapar ya jamás de su destino barcelonista.

En algunos aspectos nos recuerda a Tom Buchanan, aquel exfutbolista y personaje de El gran Gatsby, de quien el narrador de la novela nos dice que está condenado a pasar el resto de su vida “buscando ansiosa y eternamente la turbulencia dramática de algún irrecuperable partido de fútbol”.

Seguramente ese partido irrecuperable que se jugó en el pasado trastorna tanto que sólo volviendo al hogar se evita que la catástrofe sea mayor. Regresará Pep, qué duda cabe, retornará al lugar del que en realidad nunca se fue. Sí, claro. Reaparecerá cualquier día, tal y como Cruyff ha anunciado: “Acierta al tomar esta decisión, ya que entrenar al Barça durante cuatro años desgasta mucho. Pero volverá. En el Barça hay muchos cargos”.

En esas palabras de Cruyff está prácticamente contenido todo, incluso cierta fatalidad, la tal vez amable condena que ha caído sobre Pep por haber transformado la historia del Barça. Pero el caso es que, siendo un enamorado tan verdadero y tan extraordinario de su club, no tiene la menor escapatoria posible. Es más, todo lo que va ocurriendo estos días parece encaminado a impedirle cualquier alternativa que no sea volver. Y así, por ejemplo, mientras Cruyff pronosticaba el retorno de Pep, el expresidente Laporta decía estar planteándose volver a optar a la presidencia del club. Uno cree ahí adivinar un cierto paisaje que nos espera en el futuro: a la hora de unas elecciones, un club nuevamente envenenado por la división en dos grupos sociales enfrentados. Y una sublime salida entonces: recordar que Guardiola podría lograr la unidad del barcelonismo.

Pase una cosa u otra, haya paz o haya guerra, todo lleva a pensar que Guardiola ha quedado encadenado de por vida y ya podremos verle entrenar a la selección chilena y a la francesa, al Bayern o al Chelsea, pero su verdadero destino siempre estará ahí esperándole. Si no hubiera hecho tan bien las cosas, quizás el fracaso en el Barça habría podido hacerle libre. Pero ahora ya es tarde. El insuperable éxito y ser tan consciente de lo alcanzado le han tendido una trampa, quizás una feliz trampa, pero le han dejado sin salida, le han convertido en héroe de un destino, protagonista de una fatalidad.

“La fatalidad, eso es lo que en el fondo queremos”, escribió Romain Rolland. Es
o creo que es lo que pensamos muchos barcelonistas. Pero desde el lugar de Pep se puede expresar de otro modo: en la condena está lo que el enamorado buscaba. Doy vueltas a esto y me viene a la memoria el cariño que desplegó el Camp Nou la noche de la emotiva despedida. Y caigo en la cuenta —al fijarme sobre todo en los requiebros y pancartas y en los piropos tan afectivos— de qué forma tan impensada le tocó ese mismo día descubrir a Pep que en una separación siempre el que no está enamorado es el que dice las palabras cariñosas. ¿Y el otro? Bueno, es bien sabido que el amor, el verdadero amor, jamás se expresa directamente. Nunca se logra hablar de lo que se ama. De ahí la incomodidad de Guardiola cuando empuñó el micrófono en la noche memorable.

diumenge, de maig 13, 2012

TORRE LLAUDER




 
El passat divendres, a una hora tan poc habitual per un acte cultural com era les nou del vespre , quasi unes cinc-centes persones van omplir de manera joiosa , com a individus i com a ciutadans de Mataró, el clos Arqueològic de Torre Llauder que celebrava el seu 50 aniversari , d’ençà que Marià Ribas i companys el treien a la llum.

Unes persones que en la seva gran majoria , - dirigents i gent de la cultura inclosos -, mai havien travessat els potents murs que encerclen un dels tresors més preuats que tenim a la ciutat , però alhora potser el més gran desconegut. Unes persones però que se sabien importants i que entenien que s’albirava una nova etapa en la que aquell reducte inaccessible esdevenia arrel per a tots i per tant digne de ser conegut  i conseqüentment , estimat. Gent de tota mena, nivell econòmic i cultural, formada o no , que de cop i volta obria els ulls a un tresor que per moltes raons , especialment  per incompetència del directe poder del seu conservador ( el Museu ) havia restat amagat als ulls de tots.

El cert és que la gent de l’IMAC ( felicitats personalitzades en el seu director , en Josep Mª Torrent , que s’ho ha currat fort i ha sabut imposar el seu criteri front mirades anquilosades que res de bo porten en elles ) ha fet un bon treball. L’acte va ser el suficientment dinàmic i visual ( amb alguns peròs que sempre apareixen ) com per que la gent el seguís amb atenció. Acurades paraules explicatives de l’arqueòleg titular , Joaquim García , i un entorn magnífic per gaudir del moment, van donar força a aquets descobriment d’un nou espai , absolutament curull d’història , art i cultura , que ha de vivificar-se.

Vist dons el vist , és el moment de fer valoracions estrictes . Valoració del present i especialment valoració del futur. Queda clar que la gent no és tonta. Que sap molt bé el que val i el que no. Ara s’ha aconseguit que el clos ocupi un espai important en l’imaginari cultural de la ciutat , i cal mantenir-lo. Calen visites guiades fàcils , calen visites escolars que ocupin totes les àrees i nivells. Cal aprofitar l’entorn per diverses activitats culturals que a més no malmeten l’espai ans el contrari, el revitalitzen. Cal que Torre Llauder formi part de l’ ideari cultural d’una ciutat com Mataró, que lamentablement no gaudeix de tants tresors com per fer-los fonedís.

Treball dons es presenta  ala gent de l’IMAC. Aquestes Santes que s’acosten en podrien ser un punt de partida , i més amb l’experiència anterior que va ser prou gratificant. Un treball i una difusió que mereixen a priori tot el nostre recolzament. Un recolzament tancat com l’aplaudiment per l’acte del passat divendres .

Un acte i una presència massiva de gent que ens agradaria fos una realitat permanent i no pas un miratge. En les mans i el treball de l’IMAC està que així sigui. Un magnific i important repte.

 



 
PS.- Però seria injust quedar-se aquí en el comentari del que succeí a Torre Llauder. Cal anar més enllà.

El passat divendres , al bell mig de l’activitat i amb el seu posat de maniquí de Cortefiel . Com sempre amb una impecable ratlla de pantalon  , sentint-se protagonista , surant pel damunt del be i el mal , estava la persona que ha impedit , amb la seva tossuderia, gasiveria , ganduleria , manca de professionalitat , enfrontaments amb tots i cadascun d’aquells que han volgut anar més enllà ... , és a dir , la persona que ha fet veritablement de Torre Llauder un clos tancat a tots.

La mateixa persona que curiosament va dir que no a tots els actes , i als que vindran. Una persona que va voler reduir l’aniversari a unes jornades estrictament historiogràfiques , amb participants escollits a dit no fos cas que de cop i volta aparegués algun infiltrat que el col·loqués en el seu lloc , que no és precisament de mèrit.

La diada d’aquest divendres hauria de marcar no tan sols un abans i un després de  Torre Llauder , ans també de Carles Marfà , el director del Museu , que assolides ja les més altes cotes d’indignitat professional , hauria de ser fulminantment acomiadat .

Tots sabem que qualsevol persona amb els més petits criteris de dignitat personal i professional , ja hauria abandonat un càrrec amb el que ha posat pals a les rodes a tots eles elements que per desgràcia d’ells , han hagut de petar al Museu. Barallat amb el món de l’arqueologia , enfrontat a mort amb els grups d’història de la ciutat , en especial amb el grup del Casal a qui odia visceralment per la qualitat del seu treball. Sense cap mena de relació amb el camp plàstic. 

Amb tots aquests elements Carles Marfà ha portat al Museu a un estat obsolet absolut , i tot per no parlar de Ca l’Arenas esdevinguda marginal en el camp expositiu i risible fins a límits insospitables en el camp expositiu.

I tot amb un sou que fa fredar i que ja voldríem quasi tots els que llegim aquestes ratlles.

Potser per això, bo seria que algú poses , per una vegada , senderi a la situació. L’enfrontament per Torre Llauder hauria de ser el darrer acte d’indisciplina i incompetència de Carles Marfà que ha de ser fulminantment acomiadat.

Un acte de justícia que seria a bon segur la primera pedra per un futur molt més positiu en la història cultural de la nostra ciutat.