REGAL DE NADAL. RETORNA EL TALLER DE GRAVAT

No he pas d’explicar el molt que m’ha agradat la notícia del retorn a l'activitat del  taller de Gravat municipal que era a bon segur per el seu nivell , el producte estrella de la cultura municipal, encara que generalment ha estat tractat molt malament per el consistori, tant en l’època del PMC, l’IME o en els darrers temps l’IMAC. Un menysteniment que va acabar el juny de 2011 en finiquitar-se les relacions entre els professors del Taller , els mai prou lloats Pilar Lloret i Jordi Rosés, i la direcció de l’IMAC.

Ara , any i mig més tard , i després de que el món de l’art local mitjançant tots els àmbits , institucions i persones , protestessin i despotriquessin per la seva desaparició, apareix de nou amb l’oferta de dos cursos : un d’iniciació i un altra d’aprofundiment per artistes que ja han treballat el gravat. Els cursos es celebraran de gener a maig , el preu dels mateixos és de 270 euros i la data límit d’inscripció és fins l’11 de gener a l’IMAC i les places son limitades. (Per a més informació cliqueu aquí).

Però la immensa alegria per la notícia ha quedat molt emmascarada per la manera en que s’ha produït , sense publicitat de cap mena , en una certa nocturnitat i quasi estic per dir traïdoria, com si no vingués de gust fer-la pública, quan en realitat és una notícia que hauria d’estar esmbombada per arreu dons és potser la millor notícia  , per no dir l’única , que l’IMAC ha ofert a la plàstica en molts ,però que molts anys.

No entenem però aquest silenci. A hores de quan escric aquest post, quasi mitjanit de dijous , no he sabut trobar detall de la mateixa en cap mitjà informatiu de la ciutat, ni en espais que parlen d’art com pugui ser per ex. el blog del sant Lluc , el que em fa pensar que la difusió ha estat inexistent i per tant el ressò, nul. Una informació tan inexistent que ni tan sols apareix en l’apartat de la Regidoria de Cultura del mateix web municipal, de modus i manera que quan la notícia desaparegui de portada , és a dir demà mateix al matí amb les notícies del ple, restarà als llimbs i ningú que vulgui informar-se en tindrà possibilitat.

Una publicitació que si fem comparança amb l’altre taller del mateix IMAC , com és l’Aula de Teatre , obtindrem uns resultats desoladors i esfereïdors , en contra del taller de Gravat. Però està clar que mentre el teatre té valedors amb poder en el nucli de l’IMAC , la plàstica no tan sols no en té, ans el contrari, hi ha gent que cerca la seva absoluta aniquilació.

Però deixem de fer-nos mala sang. L’important és que el taller de Gravat de nou està aquí i cal aprofitar-lo al màxim , amb una clara repercussió envers la ciutat que l’acull i el subvenciona. Un taller de Gravat que tots sabem que de la mà d’en Jordi i la Pilar seguirà obtenint aquells magnífics resultats dels que tant orgullosos n’estem tots.

Un taller de Gravat del que val la pena el seu retorn inclòs si és cert el  que  m'ha arribat,que el converteix en emmetzinat caramel amb gust a dolç que pot servir com a contrapunt i per tapar la boca a la propera marxa enrere de l’Ajuntament amb el tema de Can Xalant , amb entrega total d’armes i bagatges .

Sigui el que sigui , el temps ho dirà, però de moment exultem de felicitat per el retorn. Taller de Gravat , Pilar Lloret , Jordi Rosés, benvinguts a casa de nou.

L'IMAC I EL SEU MENYSTENIMENT A LA PLÀSTICA

Que a l’IMAC  l'importa un rave la plàstica és una cosa que sabem molt bé tots aquells que ens movem per aquests verals. Que fins i tot la seva postura va molt més enllà del desinterès,  també ho sabem tots.  Que fàcilment es pot esbrinar un desig  de menyspreu vers el concepte i els artistes de modus i manera que de bon segur farien festa grossa si desapareguessin del concepte cultural de la ciutat , és més que una evidència. I els fets ho demostren de manera fefaent. Però aquesta postura en poques vegades havia arribat al grau de menysteniment al que arriba aquest mes de novembre , amb la màxima bufetada que significa l’activitat que acollirà  Can Palauet en els propers dies.

I dic això ja que llegeixo a l’Agenda Cultural que el proper 8 de Novembre s’inaugura a Can Palauet una exposició col·lectiva de títol “Diners amb valor afegit”  , que és una mostra artística i solidària realitzada per alumnes i ex alumnes de l’escola Pia Sta Anna amb el fil conductor dels diners. Una mostra de caire benèfic que dedicarà els guanys de la venda de les obres  a la Marató de TV3.

Vagi en primer lloc la meva felicitació als organitzadors per tan lloable projecte i vagi també el meu desig de que l’èxit sigui absolut i la recaptació sigui ben elevada, però una vegada dit això s’ha de dir també que és absolutament injust i insultant per als artistes de Mataró, que aquesta mostra es realitzi a Can Palauet , una sala d’exposicions a la que els professionals tenen vedada la seva presència expositiva i que en canvi , en aquesta ocasió, s’atorga de manera libèrrima a un acte , amb tota la càrrega  social que es vulgui, organitzat per una entitat privada i limitat al seu entorn més directe.

El normal d’una exposició d’aquest tipus , vista la restricció participativa , és que es realitzes en l’àmbit propi de l’ens organitzador, però entenent perfectament  que es vulgui donar una major difusió al mateix hi ha altres indrets a la ciutat que no contemplen la càrrega pejorativa per els artistes , com en el cas de Can Palauet. Tenim per exemple la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) sense activitat d’ençà el desgavell de l’entitat. Una sala perfecte per aquest tipus d’esdeveniments. Altra possibilitat podria ser perfectament els espais de Can Marfà, orfes encara d’activitat .

Però el que és del tot indigne que l’IMAC cedeixi Can Palauet ( amb molta olor de tràfic d’influences )  per una exposició d’alumnes i ex-alumnes , mentre que en les darreres nou temporades , - que ja és temps -, no hi ha hagut CAP exposició individual d’artista plàstic mataroní , amb l’excepció de dos casos  ben particulars ja que es tractava de dos homenatges , amb el protagonisme de Santi Estrany i Josep Novellas .

Que han de fer dons els artistes per exposar a Can Palauet ?. Hauran d’organitzar-se com ONG i a ves  a saber si així , sota l’aixopluc de la beneficència, podràn exposar en la que és Sala Municipal d’ Exposicions?. Per què, cal repetir i deixar-ho ben clar , que va ser al començament del mandat del regidor Jaume Graupera ( és a  dir fa quasi una dècada ) que amb les exposicions de Manuel Prieto i Nefer , es va donar per acabada l’activitat expositiva dels artistes plàstics mataronins a la seva sala pública d’excel·lència.

I a més cal fer una reflexió secundària , però important.  Els espais expositius agafen pes i importància per allò que acullen. L’evidència és absoluta. Fa uns anys exposar al Monjo , de la mà de Paco Rodón,  era un gran mèrit com ho és ara exposar a Can Caralt de Llavaneres. Exposar ara al Monjo és un absolut demèrit i no interessa a ningú. 

Permetent exposicions com la que avui comentem , Can Palauet esdevé com una sala sense importància en la que tot és possible sempre hi quan no siguis un artista plàstic de la ciutat.

CAN XALANT HA MORT, VISCA CAN XALANT

El passat dimarts  el Consell Rector de l’IMAC , en una de les seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.

De Can Xalant n’he parlat moltes vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de retorn.

Parlen els seus “propietaris” , que no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.  Conceptes dels que discrepo profundament.

L’art contemporani és un art absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.

No dubto que els artistes residents a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.

En el que pertoca a la col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la  Biennal d’Art Contemporani  , una mostra oficial feta amb rigor en la convocatòria, selecció i posterior  exposició itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.

Ara Can Xalant ha mort  en el projecte que ha ocupat aquests set llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.

Un centre de creació que òbviament ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva aquesta  falsa etiqueta de “contemporani”, que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.

Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández  ni Esther Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.

Per això no estaria gens malament  que algú fes una crida pública per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.

CARA I CREU

Avui s'ha inaugurat a l'Ateneu Caixa Laietana , la primera de les mostres de "NECESITAT VITAL. 30 ANYS" , amb les que l'argentoni Josep Serra  inaugura la celebració personal per els seus trenta anys de vida expositiva.
Una exposició aquesta , de gran qualitat i que esdevé en una de les millors inaugurades a Mataró en els darrers anys , essent perfectament comparable a qualsevol exposició de les que estan exposades a la nostra capital, la de l'Estat i més enllà.

Una exposició de la que en caldrà parlar i molt, en acabar les diverses inauguracions  previstes.

Per altra costat , i mitjançant un mitjà informatiu , ens hem assabentat que demà a Can Palauet s'inaugura la X Mostra d'Art Jove. Una mostra discutible en la convocatòria i més encara en la seva difusió de marcats tints poc nets , per emprar una expressió suau.

Per això hem adreçat aquesta carta al regidor Joaqím Fernández per a tal d'obtenir les corresponents explicacions

Sr. Quim Fernández

Regidor de Cultura

 Benvolgut

Mitjançant els mitjans de comunicació m’he assabentat de que demà divendres s’inaugura la X Mostra d’Art Jove , organitzada per la regidoria de la que n’és el cap.

Fora del fet , lamentable al meu entendre , que d’ençà la meva dimissió com a membre del Consell Rector de lIMAC , he deixat de rebre qualsevol tipus d’informació del mateix , fet que considero no és de rebut degut a la meva tasca com a crític d’art en mitjans de la ciutat, serveixin aquestes paraules per conèixer de primera mà l’estructura d’aquesta Mostra d’Art Jove , que de cop i volta apareix a la ciutat.

Vaig ser membre de l Consell rector de l’IIMAC fins el mes de Juny i mai es va parlar ni una paraula d’aquesta mostra . He cercat en els mitjans d’informació local “Capgròs” i ”Tot Mataró” notícies al respecte de la convocatòria i no n’apareix ni un borrall.

M’he posat en contacte amb diversos artistes plàstics de Mataró i comarca, que podrien haver accedit a la mateixa i cap d’ells ha tingut notícia de l’existència de l’esmentada Mostra d’Art Jove.

És per això que li dirigeixo aquestes ratlles per a tal de saber quins han etat els camins emprats en la difusió d’aquesta mostra , i així esvair allò que tot el món de la plàstica local i comarcal té clar , que ha estat una altra activitat partidista d el’IMAC per a tal d’afavorir a l’únic art que sembla existir oficialment a la ciutat com és l’art mal anomenat contemporani , i afavorir de pas a un ens com és Can Xalant , que malgrat les promeses electorals de CiU , segueix gaudint d’unes condicions de privilegi inaudites en una democràcia , com ho demostra que quinze mesos després del canvi de govern , el concurs de Can Xalant segueixi a l’aigüera i a bon segur dintre de poc es renovarà la seva concessió per un temps nou en aquesta eternització d’una situació legalment regular però èticament absolutament reprovable.

En espera de les seves respostes

Una abraçada

Pere Pascual “PIC” , crític d’art

PS.- Tant aquesta carta com la seva resposta seran publicades al meu blog “transport públic” per entendre que no es tracta d’una qüestió personal i sí de la comunitat artística local.

PARLEM DE CA L’ARENAS

El passat dissabte , tan sols acabava de traspassar el llindar del casalot del carrer Argentona , quan Guillem Roset, aquest futur llicenciat en Periodisme , ja que de periodista ja ho és i de bon tros ( per cert, apuntin el seu nom ja que va per figura i s’accepten apostes ) , em preguntava la meva opinió al respecte de les paraules que el regidor de Cultura  Quim Fernández , havia realitzat en la presentació de l’acte, tot afirmant que “Ca l’Arenas no corria perill”. Li vaig explicar el que creia al respecte , encara que la primera intenció va estar en la reflexió del tòpic esportiu de que quan es vol fer fora a un entrenador el que es fa sempre és refermar-lo en el càrrec.

El cert és que potser ja comença a ser hora de que des de l’MAC es parli clarament de Ca l’Arenas i es digui quin és el projecte i quines son les intencions. He estat molt poc temps en el Consell rector de l’IMAC i mai es va parlar del tema. L’únic que vaig aconseguir va ser que en una entrevista sol·licitada per mi, Quim Fernández i Josep Mª Torrent, em mentissin de la manera més barroera quan m’afirmaven que ni hi havia cap tracte amb la gent del Sant Lluc , ni estava prevista la següent temporada, fets ambdós que els mateixos desmuntaven al cap de quatre dies.

Diu Quim Fernández que Ca l’Arenas no perilla i tots estem convençuts del contrari. Ca l’Arenas perilla, i molt, ja que no hi ha ningú a l’IMAC que l’importi un rave: Al director, ja que essent com és un comissari polític , mentre no hi hagi aldarulls no hi ha problema , i sap abastament que els artistes mai es mouen , i el cas del taller de Gravat n’és el més ferm exemple.

A qui mana de veritat , la Gisel Noè, si Ca l’Arenas fos venuda com apartaments seria la més feliç del món , i fins hi tot potser apostaria per un d’ells.
Per el Museu , ca l’Arenas significa un veritable furóncol ja que li exigeix coneixements i treball, i tots sabem que d’art al Museu no en tenen ni idea , i el tema treball no forma part del seu ADN particular.

Amb aquets condicionaments, a qui pot interessar Ca l’Arenas?.

Ca l’Arenes va nàixer amb un aberrant pla d’usos que no es va poder modificar dons havia estat aprovat per unanimitat tant per el Consell Rector com per el ple. Ara , ha estat modificat de dalt  a baix sense passar ni per el Consell Rector ( irregularitat flagrant ) ni per el pe, i tot sense que la vigilant (?) oposició hagi ni tan sols obert els ulls.

Així s’ha dut a terme “Mar de fons” , una exposició de tan baixa qualitat que seria vergonyosa en un casal de barri, i s’ha establert una temporada de pena , amb l’afegitó de que s’ha produït una externalització ( del tot irregular) fent que sigui l’Associació Sant Lluc la que disposi i programi les properes exposicions.

Sento dir-ho , i molt, però a la bona gent del sant Lluc els hi han aixecat la camisa i estan fent el ridícul perdent a raig els grans mèrits que acumulen per la seva dedicació a l’art i a la ciutat. El cert és que Carles Marfà els hi va fer el ploramiques , tot dient que no hi havia un duro i que  s’hauria de tancar Ca l’Arenas , i davant la falsa súplica els de la Sant Lluc van claudicar, i el cert és que , valgui l’expressió, la van cagar del tot.

Dic això, ja que amb la bona voluntat per bandera , la gent de la Sant Lluc el que ha fet ha estat resituar les sales de Ca l’Arenas com una més de les que dirigeixen , sense entendre en cap moment que havia de ser una cosa molt diferent , en especial per al que de nivell es tractava, si de veritat volien que Ca l’Arenas fos un lloc capdavanter en el concepte artístic local.

No ho han entès, i han programat una infumable mostra de Tano Pisano , no com a mostra valorable en sí, i si com a complement de l’exposició que a final de mes celebrarà al Col·legi d’Aparelladors , on podrem veure al veritable artista , i no com ara amb un poti poti intranscendent i comercial, indigne del tot del lloc que ocupa.

No ho han entès , i estan putejant als joves valors escollits a la col·lectiva , obligant-los a treballar en una temàtica que ni és la seva ni els importa , quan el que cal ara és refermar-se en el seu llenguatge pictòric, i no portar-los a vel·leïtats temàtiques que poc els aporten.

No ho han entès, portant a Munné a un atzucac que no es mereix , ja que la mirada a la seva exposició quedarà rebaixada davant l’entorn de poc nivell, amb el que l’han envoltat.

No ho han entès, amb els noms de Regina Puig i Margarita March , fent-les jugar a la quota femenina ( veure entrevista a m1tv) quan ni la sempre magnífica Margarida March té res a veure amb el mar ( jugar amb el color blau com a referència és ridícul ) i Regina Puig no hauria d’estar mai en la carrera ja que el seu paper de dissenyadora de la mostra general la inhabilita èticament , i en el que pertoca al simple paper artístic la seva escassa “carrera” artística no li hauria de permetre ocupar aquest espai de privilegi.

Ca l’Arenas s’ha de replantejar i fer-ho de manera seriosa i professional. No s’ha de caure en la trilera opció que gestiona qui de veritat remena les cireres de l'IMAC , que es capaç de donar tot el poder de Ca l’Arenas a la sant Lluc , sabent perfectament que és el definiu enterrament del vell casalot, i així de pas que ningú sigui capaç de dir res al respecte de Can Palauet ( vuit anys sense una exposició plàstica individual fora dels homenatges a Novellas i Estrany) i de Can Xalant.

I és clar , hi ha gent que cau badoca davant la possibilitat de lluir poder , i no veu més enllà i per tant no observa el parany en el que cau per aquesta estranya barreja de bona voluntat i un ego que no s’acaba.

La inauguració de la mostra de Tano Pisano a Ca l’Arenas és la pitjor notícia de la temporada expositiva a Mataró i és la primera “banderilla” col·locada a Ca l’Arenas, un casalot que hauria d’estar dedicat a l’art i els artistes de la ciutat i al que enterraran aquells que es consideren els seus defensors.

I si parlem de ca l’Arenas?

Crec que avui més que mai fa falta una trobada general per trobar-hi solucions. La gent del sant Lluc , la gent de l’IMAC i , per damunt de tots, el regidor Sr. Quim Fernández , haurien de posar-hi fil a l’agulla. Ho faran ?. Ho dubto , tant com que l’oposició aixequi la veu.

I així ens va. Mentre que les discussions al voltant del model de l’Escola de Música , aixequen ampolles , tot i que mai s’ha qüestionat la seva continuïtat, ningú, però que ningú, ha dit res de la desaparició del taller de Gravat , un dels millors d’Europa.

I és que mesells com som la gent de l’art , potser ens mereixem dirigents com els que ens manen.

DE REALITATS I IMAGINACIONS AUGMENTADES

REALITAT AUGMENTADA

Han passat ja un any d’ençà les darreres eleccions municipals i s’acosta el primer aniversari del govern de CiU. A l’hora del balanç serà difícil, però que força difícil, trobar punts en que el ciutadà hagi trobat una clara millora. Ja sabem que entre la crisi i l’ herència del passat (?), poc marge li ha quedat per aquest massa vegades desnortat govern.

Però hi ha un tema que l’ha treballat i bé, que no és altra que el de la comunicació. Mentre que per el PSC era , i segueix essent , un tema tabú això de comunicar el que es fa , CiU de la mà de Quim Barnola , ha sabut magnificar qualsevol cosa realitzada i fins i tot “apropiar-se” de fets realitzats per altres , tot col·locant la notícia en el web municipal i per tant donant la imatge de ser-ne al menys corresponsable.

Si en l’aspecte general la millora ha estat gran , encara més potser ho ha estat a l’IMAC. La professió periodística no es deixa mai en el calaix i això es nota. J.M.Torrent ha sabut regirar com un mitjó la comunicació de “beneficència” i constantment tens correus indicant-te el que ha passat i el que passarà, fet que és d’agrair , però a més es dona els links de tots aquells espais en que s’han fet ressò d’un acte , o de les conseqüències que el mateix ha tingut.

En els darrers temps no han parat d’informar-nos dels mil i un llocs on s’ha parlat del fet de la “Realitat Augmentada” , experiència que s’ha destapat en el camp artístic en l’exposició “Mar de Fons” de ca l’Arenas. Mil i un llocs en els que s’ha parlat sempre de la tecnologia i no han tingut ni un segon per parlar d’art i de l’exposició , tal i com convindria per un ens que es diu Institut de Cultura.

Nosaltres ja varem dir el que pensàvem en el seu moment. Sempre és positiva la tecnologia ( de fet constantment en aquets blog i en el facebook  comentem notícies tecnològiques referides a l’art ) , però lamentablement l’aplicació en aquest cas era lamentable ja que redirigia a unes fonts d’informació que poc tenien de font i menys d’informació.

Aquest dissabte però Ignacio Vidal Folch ens sorprenia a les pàgines de Catalunya de “El país” amb un magnífic article en el que anava més enlla del fet artístic i tecnològic i en feia una reflexió filosòfica i especialment sociològica. L’article que us recomano llegiu amb atenció, no té  malbaratament.

Per aquells més ganduls i que no us vingui de gust llegir tot l’article , aquí us deixo amb el darrer paràgraf:

“ De la misma manera en artes plàsticas ( en otro tipo de contenidos la AR tiene más sentido ). Ante un Malévitx no quiere más, sino exactamente menos realidad. Quiere meterte en ese cuadrado negro. Quieres el silencio de la realidad ... En algunas cosas ,  cuanta menos realidad, mejor”.

Un article que esperem també ens recomani López Vila en el seu recull setmanal d’informacions relacionades.

IMAGINACIÓ AUGMENTADA

Fa una setmana que hi va haver Consell  Rector de l’IMAC . En ell s’havia d’aprovar la partida de 120.017,22 euros per destinar als actuals gestors de Can Xalant per a un període de 6 mesos de pròrroga. És a dir la gens  menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes / mes. Amb l’absència de la gent més relacionada amb l’art , la partida s’aprovà amb tres abstencions.

Va ser una aprovació gestada amb habilitat per part del Govern emprant una mitja veritat , el que si es vol mirar per l’altra costat seria emprar una mitja mentida.

La defensa es va establir en que la partida existia , estava en els pressupostos i que els mateixos havien estat aprovats per el CR , per tant tirar enrere allò que prèviament ja s’havia provat no deixava de ser una incongruència. Cosa que és del tot certa.
Però el que el regidor no va dir , i va amagar amb tota subtilesa , és que aquella partida s’havia aprovat ja que hi havia per part del Govern l’afirmació de que en el seu mandat Can Xalant seria del tot diferent , que no es podia mantenir l’actual estatus econòmic i creatiu i que s’havia d’establir un nou projecte que fos absolutament diferent. És en aquest context i no en el defensat pel regidor en que s’aprovà la partida per Can Xalant.

La pròrroga de la gestió de Can Xalant per un any, va ser el darrer regal enverinat que Penedès va deixar a CiU i irònicament va ser el primer document que Marcel Martínez va signar en ser anomenat regidor de cultura. Una pròrroga amb data de caducitat a primers de maig. Han passat deu mesos i el mes calent a l’aigüera , amb el que els reis de la pròrroga, que son els gestors de can xalant , ja en gaudeixen d’una més. I molt ens temem que d’alguna altra més , ja que acabant aquesta per Tots sants , i amb Santes i vacances pel mig , veig quasi impossible que s’estableixin les bases del nou concurs , per el que a bon segur i dintre de sis mesos , ja veiem als de CR aprovan una nova pròrroga .

És clar que llavors serà curiós quina excusa tindrà el regidor per poder vendre la moto sense explicar que ja seria de quinta mà.

Encara que no cal agafar mals de ventre. Algú de la cultura mataronina dubta que Can Xalant seguirà  en les mateixes mans quan es regularitzi definitivament la seva gestió? Oi que no ?.
Dons ja ho sabem: “ajo” i “agua” que és el que va millor davant els impossibles.

DIMISSIÓ / CESSAMENT

Fa un parell de dies en que vaig fer l’apunt al respecte del fet d’haver deixat de pertànyer al Consell Rector de l’IMAC. Vull avui fer-ne un resum i deixar així finiquitat el tema.

En començar aquest mandat vaig ser anomenat membre del Consell Rector de l’IMAC. Ho vaig ser , juntament amb l’artista Perecoll , ocupant les dues places destinades a persones “ de reconegut prestigi” i que son pactades per els partits polítics i el seu nomenament aprovat per el ple.  Vaig acceptar ja que , llegint els estatuts de l’IMAC, aquests diuen que és el Consell Rector el que determina les línies mares de l’actuació cultural municipal, però ben aviat vaig veure que no era així i els desencontres van començar.

En el mes de març , i després de veure com per un cantó es variava el pla d’usos de Ca l’Arenas, s’establien dues temporades expositives i s’externalitzava part de la mateixa ; i per l’altra es signava un nou conveni amb la Generalitat al respecte de Can Xalant , quan justament set dies abans el regidor havia comunicat al Consell la decisió de trencar amb la filosofia dels actuals gestors , que vaig decidir dimitir del Consell per considerar que el mateix no tenia el paper de marcar camins que indiquen els seus estatuts.

Ho vaig fer aquella nit , amb una carta que després d’expressar els motius  ara descrits acabava així:

Fa uns mesos vaig acceptar la proposta de col·laborar amb l’IMAC. Ho vaig fer amb il·lusió i responsabilitat, i creient fermament que el meu esforç podria servir per alguna cosa. Ara veig ben clar que el Consell rector de l’IMAC és simplement l’element decoratiu que escenifica una participació però que l’important segueix com ha estat sempre , ben decidit prèviament i sense possibilitat de poder-hi incidir.

És per això que et prego acceptis la meva dimissió com a membre del Consell Rector de l’IMAC  com a membre de reconegut prestigi. Poso a disposició del Govern el meu nomenament per que pugui ser acceptat per altra persona que a bon segur podrà dur a terme una tasca més positiva que no pas la meva.

Amb el meu agraïment per la confiança que vareu dipositar en mi.

Ben cordialment

Amb total premura en rebia resposta ( 1:14 de la nit ) en la que el regidor em convidava a parlar-ne ja que segons ell les coses no eren tal i com veia i que era qüestió de refer ponts, escrit al que vaig respondre posant-me a la seva disposició ja que creia que el que calia era justament parlar-ne.

Han passat dos mesos i en aquest temps han estat diverses les trobades , les convocatòries oficials a diverses reunions , fins que el passat dimecres al migdia , i a menys d’una hora en la que la secretaria de l’IMAC m’havia sol·licitat telefònicament la meva confirmació a l’assistència al  CR del dijous , que el regidor Joaquim Fernández em comunicava per via telefònica que havia decidit acceptar la meva dimissió degut a les crítiques contra un treballador de l’IMAC ( el director del Museu , Carles Marfà) fet que no podia permetre. Tot es va mantenir , com no podia ser d’altra manera , en la cordialitat més absoluta.

La meva sorpresa està quan rebo la carta oficial de l’acceptació i em trobo amb el següent: 

Ara bé, entenc que hi ha un aspecte de lleialtat institucional que no s’ha respectat. Entenc que un membre del CR no pot fer segons quins comentaris a nivell públic i menys desqualificacions personals dels treballadors de l’organisme al qual pertany com a  membre de reconegut prestigi , i faig referència als comentaris que has fet públics en el teu blog ( es cita el post del passat diumenge ).

Entenc que les formes han de mantenir-se i no s’han de traspassar algunes línies vermelles. És per això que:

( segueixen consideracions generals)

És per tot plegat que he decidit acceptar la teva dimissió com a membre del CR, amb data 13 de maig de 20012.

No puc negar que l’escrit em va sorprendre i em va semblar del tot irregular, una circumstància que m’han confirmat diferents persones del camp legal. A més del temps passat entre dimissió i acceptació, amb convocatòries i reunions celebrades entre ambdues dades , el que està clar que no és de llei acceptar una dimissió , no per les raons esgrimides i sí per uns fets que succeeixen quasi dos mesos després. Queda clar dons que si de cas el que pertoca seria un cessament o destitució , que en ser persona escollida per el ple , hauria de passar per el mateix.

Però que més dóna. Quan no s’encaixa , no s’encaixa, i un no està per fer papers de dir sí a tot, i menys quan per raons de la integració dels patronats , aquests CR tenen quatre telediarios.

El que si crec que val es apuntar unes petites reflexions que potser no estaria malament se les fes també el mateix regidor.

1.- Cal pensar seriosament per que en el futur els òrgans de participació tinguin un paper de pes i no l’actual, absolutament intranscendent.
En aquest temps , i només fent referència al camp que un domina ( l’art) , he de dir que en el CR no s’ha parlat mai de ca l’Arenas , mentre es capgirava el seu concepte i s’estructuraven dues temporades.

Es diu una cosa de Can Xalant i es fa justament el contrari sense cap mena d’explicació. Segons sembla dintre d’un temps el CR en farà un monogràfic , però ja ho veurem.

No s’ha parlat mai de Can Palauet , el Museu, formació, promoció de l’art , espais de creació, etc..

El taller de Gravat sols ha sortit degut a una pregunta per mi realitzada. Es va fer una declaració d’intencions que mai més s’ha puntualitzat.

És a dir , mai el CR ha pogut prendre cap decisió al respecte en el camp artístic.

2.- Que és això de “lleialtat institucional”?.

És més lleial el que calla que el denuncia uns fets evidents ?. Hi ha lleialtat institucional en el poder quan permet , tot sabent-ho, actuacions tan perjudicials per a la ciutat com les que succeeixen en el museu de la ciutat de fa anys i panys ?.

3.- Que vol dir que no s’han de traspassar algunes línies vermelles?. Vol dir potser que n’hi ha d’altres que si es poden traspassar amb tota impunitat?.

4.- Podem parlar i discutir de les formes. Estar-hi o no d’acord. Però no deixa de ser curiós que tota l’acceptació de la dimissió es faci en funció de l’aparença de les formes i no es digui res de res del fons de la qüestió, que és justament la clau.

No es diu res ja que és molt difícil contradir a l’evidència . És impossible considerar com positives les actuacions del Museu, de Ca l’Arenas , de Can Palauet , de Torre Llauder i de tot l’entorn artístic públic.

No es discuteix el fons ja que el es diu es veritat , en l’aspecte general i en el detall. I el regidor i el director de l’IMAC saben millor que ningú algunes de les meves fonts d’informació que les converteixen en difícilment refutables.

5.-Com a última reflexió , valgui una petita pregunta. On es poden veure reunides magnífiques obres d’artistes mataronins de tanta anomenada com ho son obres d’Opisso, Rafael Estrany, Alcoy , Rovira Brull, Santi Estrany, Cusachs, Perecoll, Marta Duran , Novellas , J.M.Codina, Eduard Novellas, Llucià González Viza, Josep Mª Gomis, Albert Alis , Yago Vilamanyà, Marc Prat... fent companyia al millor de l’art català?.

Resposta: A Mataró, no, però sí a un petit i cuidat museu d’un poble ben proper com és Sant Andreu de Llavaneres.

Per fer-s’ho mirar.

Dons així estem. D’un o altra cantó seguirem lluitant per aquesta passió que és l’art i especialment en el nostre entorn més proper que és el local. Que no ho devem fer tan malament quan el propi regidor esdevé lector del blog ( gràcies Quim ) i  a més n’està a l’aguait , dons el llegeix a poc d’aparèixer i li permet a la mateixa nit decidir al respecte d’una dimissió que restava penjada dos mesos.

Per acabar però vagi una petita anècdota per que cadascú la qualifiqui com vulgui:

En Quim Fernández em trucà telefònicament per dir-me la noticia el dimecres. Va explicar-me que ho feia per aquesta via ja que no ho havia pogut fer personalment. El dia abans ( dimarts) el regidor i un servidor varem estar reunits una hora llarga en el petit comitè que és el consorci del museu Bassat. Estàvem front a front. No em va dir res . El cessament està datat en diumenge.

En aquest cas , pel que veig , les formes no tenen importància.

Però d’una o altra manera voldria que quedés ben clar que aquest affaire , a bon segur que lamentable per a tots , no impedirà la meva disposició a col·laborar amb el que veritablement importa , que no som pas les persones , i sí en aquest cas , l’art i la ciutat.

NEGRE SOBRE NEGRE ( II )

D’aquí a quatre dies s’acomplirà un any d’ençà que CiU va guanyar les eleccions municipals. Encara que no fa un any de mandat “real” , els resultats de les eleccions deixaven clar que vista la impossibilitat d’un pacte Mora – Baron , CiU assoliria el poder i per tant seria responsable de la gestió cultural pública.

El començament del seu mandat va ser “espectacular” amb la decisió de l’ anul·lació del festival Shakespeare amb tot el que comportà. Però la malaltia del regidor Marcel Martínez que el va portar a la reserva i la dificultat per trobar un director per l’IMAC, va apaivagar el nivell amb un actuació de línia baixa que , amb l’excusa de les retallades , ha anat donant una política de supervivència , atracallada per tothom però sense una queixa pública generalitzada , fora de sortides de to puntuals , sempre apaivagats per un regidor d’aparença pactista.

Així , i dedicant-se de manera primordial a la política d’aparador amb incidència total a la cultura  popular , -única carpeta oberta per el director Josep Mª Torrent , com ell mateix ha declarat sempre -, l’IMAC ha anat fent la viu viu sense entrebancs importants que el poguessin sobresaltar.  Amb un ambient general de desencís tant en el camp creatiu com en el del contemplatiu , però sense rebre massa , sabent com son de mesells la família dels creadors.

Aquest dijous però el núvols negres , de forta tempesta , amenacen per primera vegada i de manera ben directe el vaixell de l’IMAC , ja que en la reunió del Consell Rector de l’IMAC apareix la ratificació per part del mateix, del decret d’Alcaldia en el que s’aprova la pròrroga del contracte de Can Xalant amb els actuals gestors , per una durada de sis mesos i un cost de 120.017,22 euros , que dit d’altra manera significa 20.002,87 euros , que traduït a les antigues pessetes son la gens menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes al mes  , com a compensació d’un fer que és difícil d’avaluar en general, i quasi impossible de concebre en el que pertoca de retorn a la ciutat que el paga. És a dir , el que es podria considerar simplement com un “engany” sota l’aparença de la modernitat i la contemporaneïtat més absoluta.

Que dirà el Consell Rector?. Tindrà prou poder de convicció Joaquim Fernández per fer veure a l’oposició i principalment als representats de les entitats que aquesta important despesa és en realitat un bé de Déu per a la ciutat i que cal recolzar-la de totes totes , o es trobarà Convergència que com li ha passat en altres consells generals , en especial en el cas de lIME , que ha vist com anaven  essent tombades totes les seves propostes econòmiques?.

Sigui com sigui jo ja comunico de manera anticipada el meu vot negatiu i que faré el que estigui en les meves mans per aconseguir que no sigui acceptada aquesta proposta......

Fins aquí arribava el segon post de títol “Negre sobre negre” que s’havia d’haver publicat ahir. No es va publicar , en primer lloc per manca de temps ja que la magnífica conferència que varen realitzar Ramoneda i Tresserres a l’Omnium ho va impedir, i en segon lloc per el fet de que havien canviat del tot les coses. El que jo pensés ja no tenia cap sentit dons des d’ahir al mig dia ja no soc membre del Consell Rector de l’IMAC.

És així ja que mitjançant una trucada telefònica el regidor Joaquim Fernández em va comunicar que havia acceptat la renúncia que li vaig fer a mans el dia 22 de març , - és a dir fa quasi dos mesos -, com a protesta per l’actuació de l’IMAC amb Ca l’Arenas i Can Xalant.

En el primer cas per la lamentable actuació que ha comportat fixar la programació de dues temporades , sense cap mena de discussió amb el Consell Rector tal i com marquen els estatuts , i la segona per l’enganyifa feta al mateix Consell Rector explicitant en una reunió el trencament amb els actuals gestors de Can Xalant i el canvi radical d’activitat , en la que s’exigiria un caire que fos més obert abandonant el concepte exclusiu de la contemporaneïtat, alhora que fos més participatiu i de retorn a la ciutat i amb un cost menor. Una explicació que s’anava en orris tan sols una setmana després quan es signava , - sense cap mena d’aprovació del Consell Rector -, un pacte amb la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya , en la que es reafirmava , augmentant-la, tota la filosofia actual de Can Xalant.

Ara , dos mesos després ,el regidor accepta la meva dimissió , però no per el que un la realitzava i sí per que “no pot acceptar les desqualificacions personals d’un membre del Consell Rector de la Institució cap a treballador de la casa” , afegint referència explícita i concreta al meu post del diumenge passat en que demanava la destitució del director del Museu , Carles Marfà.

Òbviament que la història té suc, i està plena d’irregularitats administratives, de les òbviament en parlarem amb calma demà, moment en que caldrà posar les cartes al damunt de la taula. Avui tan sols cal una reflexió.

Matar al missatger no serveix mai de res, dons les notícies son les mateixes. Es sanciona la forma alhora que no es discuteix el fons , que no deixa de ser una evident confirmació de la veritat del mateix. Si el pregoner no pregona , ningú s’assabenta de res i la vida pot seguir semblant meravellosa , malgrat que la immundícia suri a la vista de tots.

Que a fet Mataró per tenir uns regidors de cultura i uns directors del seus ens més importants , tan indignes de la confiança dels seus ciutadans?.

Serà que som capsgrossos.

PS 1.-  En els propers dies , i amb tota calma podrem explicar detalladament tota la història , que no deixa de ser curiosa i plena de retrucs.

PS2.- Com dèiem abans , ahir la conferència de Ramoneda i Tresserras a l’Omnium va ser genial. El tema cultura i Catalunya . La presència de públic , nombrosa , atenta i expectant. En el que pertoca a polítics , alguns dels que estan ja fora de joc i nul·la presència dels actuals regidors de l’Ajuntament (Govern i oposició) i de les noves fornades que volen conquerir el poder.. Una llàstima i una declaració d’intencions que millor no fer-ne cas per no haver d’enviar a dida a tothom.

TORRE LLAUDER

 

El passat divendres, a una hora tan poc habitual per un acte cultural com era les nou del vespre , quasi unes cinc-centes persones van omplir de manera joiosa , com a individus i com a ciutadans de Mataró, el clos Arqueològic de Torre Llauder que celebrava el seu 50 aniversari , d’ençà que Marià Ribas i companys el treien a la llum.

Unes persones que en la seva gran majoria , - dirigents i gent de la cultura inclosos -, mai havien travessat els potents murs que encerclen un dels tresors més preuats que tenim a la ciutat , però alhora potser el més gran desconegut. Unes persones però que se sabien importants i que entenien que s’albirava una nova etapa en la que aquell reducte inaccessible esdevenia arrel per a tots i per tant digne de ser conegut  i conseqüentment , estimat. Gent de tota mena, nivell econòmic i cultural, formada o no , que de cop i volta obria els ulls a un tresor que per moltes raons , especialment  per incompetència del directe poder del seu conservador ( el Museu ) havia restat amagat als ulls de tots.

El cert és que la gent de l’IMAC ( felicitats personalitzades en el seu director , en Josep Mª Torrent , que s’ho ha currat fort i ha sabut imposar el seu criteri front mirades anquilosades que res de bo porten en elles ) ha fet un bon treball. L’acte va ser el suficientment dinàmic i visual ( amb alguns peròs que sempre apareixen ) com per que la gent el seguís amb atenció. Acurades paraules explicatives de l’arqueòleg titular , Joaquim García , i un entorn magnífic per gaudir del moment, van donar força a aquets descobriment d’un nou espai , absolutament curull d’història , art i cultura , que ha de vivificar-se.

Vist dons el vist , és el moment de fer valoracions estrictes . Valoració del present i especialment valoració del futur. Queda clar que la gent no és tonta. Que sap molt bé el que val i el que no. Ara s’ha aconseguit que el clos ocupi un espai important en l’imaginari cultural de la ciutat , i cal mantenir-lo. Calen visites guiades fàcils , calen visites escolars que ocupin totes les àrees i nivells. Cal aprofitar l’entorn per diverses activitats culturals que a més no malmeten l’espai ans el contrari, el revitalitzen. Cal que Torre Llauder formi part de l’ ideari cultural d’una ciutat com Mataró, que lamentablement no gaudeix de tants tresors com per fer-los fonedís.

Treball dons es presenta  ala gent de l’IMAC. Aquestes Santes que s’acosten en podrien ser un punt de partida , i més amb l’experiència anterior que va ser prou gratificant. Un treball i una difusió que mereixen a priori tot el nostre recolzament. Un recolzament tancat com l’aplaudiment per l’acte del passat divendres .

Un acte i una presència massiva de gent que ens agradaria fos una realitat permanent i no pas un miratge. En les mans i el treball de l’IMAC està que així sigui. Un magnific i important repte.

 

 

PS.- Però seria injust quedar-se aquí en el comentari del que succeí a Torre Llauder. Cal anar més enllà.

El passat divendres , al bell mig de l’activitat i amb el seu posat de maniquí de Cortefiel . Com sempre amb una impecable ratlla de pantalon  , sentint-se protagonista , surant pel damunt del be i el mal , estava la persona que ha impedit , amb la seva tossuderia, gasiveria , ganduleria , manca de professionalitat , enfrontaments amb tots i cadascun d’aquells que han volgut anar més enllà ... , és a dir , la persona que ha fet veritablement de Torre Llauder un clos tancat a tots.

La mateixa persona que curiosament va dir que no a tots els actes , i als que vindran. Una persona que va voler reduir l’aniversari a unes jornades estrictament historiogràfiques , amb participants escollits a dit no fos cas que de cop i volta aparegués algun infiltrat que el col·loqués en el seu lloc , que no és precisament de mèrit.

La diada d’aquest divendres hauria de marcar no tan sols un abans i un després de  Torre Llauder , ans també de Carles Marfà , el director del Museu , que assolides ja les més altes cotes d’indignitat professional , hauria de ser fulminantment acomiadat .

Tots sabem que qualsevol persona amb els més petits criteris de dignitat personal i professional , ja hauria abandonat un càrrec amb el que ha posat pals a les rodes a tots eles elements que per desgràcia d’ells , han hagut de petar al Museu. Barallat amb el món de l’arqueologia , enfrontat a mort amb els grups d’història de la ciutat , en especial amb el grup del Casal a qui odia visceralment per la qualitat del seu treball. Sense cap mena de relació amb el camp plàstic. 

Amb tots aquests elements Carles Marfà ha portat al Museu a un estat obsolet absolut , i tot per no parlar de Ca l’Arenas esdevinguda marginal en el camp expositiu i risible fins a límits insospitables en el camp expositiu.

I tot amb un sou que fa fredar i que ja voldríem quasi tots els que llegim aquestes ratlles.

Potser per això, bo seria que algú poses , per una vegada , senderi a la situació. L’enfrontament per Torre Llauder hauria de ser el darrer acte d’indisciplina i incompetència de Carles Marfà que ha de ser fulminantment acomiadat.

Un acte de justícia que seria a bon segur la primera pedra per un futur molt més positiu en la història cultural de la nostra ciutat.

ART I ESCOLES

L’apreci, l’afecció, el coneixement, la passió per l’art , com per tot tema cultural, és obvi que és un tema educacional. Sols amb la formació s’assoleix el coneixement. Però també existeix una altra cara que és la de donar el just nivell a l’art que podríem dir “escolar” i com es realitza l’encaix entre tots els elements sense que tot quedi en un farcell en que la confusió domini i en el que les coses no quedin en el lloc que li pertoca.

Valgui la prèvia davant del fet que en aquests dies dues sales d’exposicions presenten aquest complex didàctic , amb / i , de vessants diferents. Per un costat a la Sala de la Presó , l’escola de Santa Anna ofereix la seva anyal presentació del fer dels seus alumnes de batxillerat artístic en el ja tradicional “Certamen de les arts” , mentre que a Can Palauet s’ofereix “Al portal de casa_i els constructors_”  una experiència original de Jordi Canudas realitzada a Vic i traslladada a la nostra ciutat amb el protagonisme de Dani Montlleó, Glòria Safont-Tria i Martí Anson.

Fa ja uns anys que vaig decidir no comentar el certament de les Arts , reconeixent l’error d’haver-ho fet en diverses ocasions. Una decisió que va provocar la polèmica més encesa en comentaris que mai hagi tingut aquest blog.

Em mantinc en la mateixa postura i per tant sí que visitaré l’exposició, com ho he fet d’habitud , apuntaré in mente els noms que em sorprenguin i com amant de l’art em felicitaré de la magnífica tasca del batxillerat artístic de Sta Anna , amb el treball de tots els professors encapçalats per el gran amic que n’és en Josep Mª Codina. I aquí quedarà la cosa.

És bo que l’exposició dels alumnes es faci en un indret acurat , com enguany és la sala de la Presó, per el que de dignificació de l’obra significa però res més. Es tracta d’un acte creatiu en període de formació iniciàtica i aquí ha de quedar . Voler anar més enllà seria un greu error. Els protagonistes estan en les beceroles i seria molt contraproduent l’elevació als altars de la distinció de qualsevol d’ells ja que el camí és llarg, ple d’entrebancs i de sorpreses de tota mena.

A Can Palauet , i de manera quasi clandestina , s’ha inaugurat la mostra “Al portal de casa – i els constructors_ “, que segons explica l’agenda cultural es una mostra que es realitza “  ... a partir del projecte de Jordi Canudas al barri del Remei de Vic, l’exposició arriba a Mataró i es planteja com a treball referencial a través del qual tres artistes locals traslladaran el procés a tres escoles de tres barris de la ciutat. El resultat i la documentació dels tres processos s’anirà sumant formalment a l’exposició i al projecte inicial.  Al portal de casa_ i els constructors_ , sorgeix de la inciiativa de creuar art, educació i territori”.

No entraré a discutir el projecte pedagògic i si aquest es vàlid o no. Agafaré la cara més positiva i ho donaré per fet , però el que queda ben clar que aquest projecte pedagògic , per més potència que se li pugui donar , no ha de merèixer de cap manera ocupar durant un mes l’espai noble d’exposicions de la ciutat , i més en aquest estat de procés i no en la realitat del resultat definitiu.

Com deia abans cada cosa precisa el seu lloc. I aquest treball escolar molt semblant a d’altres però sense l’altaveu ressonant de la contemporaneïtat amb aquest entrecreuament “d’art , educació i territori” (?) si es vol que depassi les parets escolars ( el seu espai natural) podria ocupar un espai estil Foment o la mateixa sala de la Presó, però mai hauria d’arribar  a ocupar un espai com el de Can Palauet per la descontextualització que provoca tant en el contingut com en el continent.

Però queda molt clar que una exposició en un indret secundari no serveix per aquells “artistes” que signen el projecte , veritables beneficiaris del mateix . Que els escolars serveixen tan sols com a excusa vàlida per un ideari teòric que artísticament poc s’aguanta i en el que és del tot difícil trobar-hi un veritable rèdit positiu.

Però ja ho sabem tots, estem a Mataró i la gent de l’IMAC fa el que volen en el tema artístic ,amb el beneplàcit de director i regidor. Malgrat que teòricament el Consell Rector ha de donar el vist i plau a les línies metres de l’activitat, el cert és que ni en el cas de ca l’Arenas , ( amb modificació de pla d’usos , externalització de part de les exposicions i dues temporades compromeses ), ni en el cas del Museu , ni en el de Can Palauet , s’ha presentat ni a tall d’aprovació, ni tan sols d’informació, la programació prevista per el futur.

I així anem, mentre que es manté el domini dictatorial de la tesitura contemporània , es segueix menystenint a la plàstica en un desig en la línia de l'aniquilació i l'extermini.

Però està clar. Si ningú dels que haurien de manar ( regidor i director de l'IMAC ) son capaços de fer res i la seva postura és de baixada de pantalons davant la veritable reina del "cotarro" , als demés sols ens queda el dret a queixar-nos i fer-nos mala sang , davant la vergonyosa imposició d'un criteri personal per damunt de qualsevol altra reflexió.

I així portem molts anys , i com dirien els "castizos" , " Y lo que te rondaré , morena".

(L'obra que encapçala el post és una composició de l'artista argentoní Josep Serra i que pertany a la col·lecció familiar )

CHIMPON , CHIMPON

CHIMPON 1

Encara que Regidor i director de l’IMAC em van assegurar per activa i passiva que no hi havia cap exposició preparada després de les actuals , i que el tema de l’Associació Sant Lluc era una proposta inconcreta , en certa manera un parler pour parler , i que si de cas ja es discutiria el tema en el Consell Rector, la veritat és que demostrant que, o no s’assabenten del que passa a casa seva ( malament ) o menteixen ( pitjor ) , el cert és que el programa del proper any i mig està tancat i és públic, i també és més que discutible.

No és de rebut, i per a mi és absolutament irregular , per no dir il·legal, que la gent del Sant Lluc organitzi al seu gust i gana unes exposicions en forma d’evident externalització de la gestió de programació , per més que algú em digui que administrativament no és una externalització , ja que en realitat si que ho és di facto.

No és pas que aplaudeixi els noms de Tano Pissano , l’artista italià afincat fa temps a Palafrugell, tant hàbil i divertit, com comercial, decoratiu i insubstancial, en el que el tema marí ( peixos) és un més en la seva varietat temàtica ( imatge que encapçala el post ) , ni el de Josep Munné , fidel fins a la mort al seu estil de reminiscències sorollesques , però no deixen de ser acurats professionals. El que no puc entendre de cap de les maners son les altres dues exposicions: Joves del Sant Lluc i Margarida March / Regina Puig.

En el primer cas crec que sí, que és un gran encert que la mostra dels joves del Sant Lluc es celebri a Ca l’Arenas ja que respon en plenitud al concepte de la dació del mestre i serveix de nexe d’unió en l’apartat de l’aprenentatge creatiu.

Però hauria de quedar ben clar que aquesta exposició és un premi per que puguin demostrar el que saben fer. Obligar-los ara a renunciar al seu camí habitual per tocar el tema marí és una mala jugada i alhora és del tot contraproduent ja que no és una variació creativa volguda . El que alguns creuen repte no és tal ja que aquest sols és positiu quan és té un idioma pictòric clarament definit.

Per tant, magnífic l’exposició dels Joves a Ca l’Arenas , però absurd i contraproduent limitar-los a una temàtica , i més quan la mateixa se la passa per el forro  la mateixa direcció presentant obres com per ex. la de Josep Mª Codina.

El que per a mi és absolutament incomprensible és la mostra de Margarida March i Regina Puig. "Dues dones i el blau” que és a la vegada la demostració més escaient de la veritable fal·làcia que significa aquesta nexe unitiu  que serveix d'excusa a la programació.

Margarida March és una excel·lent esmaltadora però no crec que ningú li reconegui cap tirada artística envers el tema que ens ocupa i en el cas de Regina Puig és encara més difícil entendre els mèrits per ocupar un protagonisme a ca l’Arenas. A més , el fet de ser la dissenyadora de l’exposició l’hauria d’inhabilitar èticament per a ser protagonista en part de la mateixa.

És clar que ves a saber ,potser l’excusa del blau dona per a tot.

Teixint així els vímets de la programació no es va en lloc, o millor dit , es va per camins d’ inconcreció absoluta en els que l’amiguisme , el gust particular i la manca de coherència son dominants. Elements tots ells que mai haurien d’estar presents en un centre d’Art que diuen vol ser far plàstic ( valgui aquí l’obligada metàfora marinera ) de la ciutat i comarca.

 

CHIMPON 3

 

 

Algú de l’IMAC encara pensa que això de la cultura és un joc i que tant se val. Que a fi de comptes la qüestió és cobrir l’expedient i que si a més a més es tracta de plàstica , aquest reducte que cal eliminar com sigui , tot si val.

Potser per això s’han inventat la bestiesa de l’elecció de noves obres per el proper rotatori de “Mar de fons”, mitjançant la votació popular a través de Facebook. I a més, estant contents i se’n vanaglorien.

Tots sabem que la ganduleria i la incapacitat son els dos epítets que més s’escauen al fer del Museu de Mataró, però descarregar la responsabilitat adquirida en raó d’uns fonaments que se suposen ( i mai tan ben expressada la frase ), a uns criteris populars no deixa de ser una clara desistiment de funcions.

Però la juguesca arriba al desideràtum quan la pretesa tria es redueix a un grapat d’obres de les que el 85% corresponen als germans Arenas , però curiosament no es pot votar al respecte de les obres que han de ser substituïdes. És a dir,  una potineria per fer sentir la fal·làcia d’una participació inexistent.

Però a més a més el trist es veure com s’han penjat aquestes obres al Facebook. Tortes , mal girbades , amb reflexes .... , resumint amb un nivell tan baix que ningú gosaria penjar-ne alguna d’aquesta manera en el seu facebook particular. Aquí sí i amb l’agreujant de que el titular ho diu ben clar: “Museu de Mataró”. De veritat , tanta inutilitat hi ha en el Museu que ningú sap usar el més senzill dels programes de tractament de fotografies, per fer-ne les modificacions elementals d’un correcte enquadrament?. De vergonya.

Una història que em provoca un neguit i una pregunta:

El neguit: Si el Museu és capaç de publicar fotografies de les seves obres amb aquesta deficiència , com deuen ser les de les fitxes professionals del seu arxiu.

Una pregunta: Vist el molt que sembla els hi agrada el tema participatiu , per que no ampliar el mateix a altres àmbits , com per ex. triar per consulta del mateix tipus les obres de Teatre a representar en el Monumental, o les orquestres de Les Santes , o el programa de la setmana de Música antiga , o...

MÉS DESCONCERT. CAN XALANT

Acabava un el post del dissabte passat deixant en el tinter , per ètica i responsabilitat , dos apunts en relació als temes més polèmics en l’art mataroní. Dèiem que ja hi hauria moment per tocar-los ,però sorpresivament, al menys en el que pertoca a un d’ells , el temps ha corregut molt, però que molt ràpid i ja és total actualitat. Es tracta de Can Xalant.

Ho dèiem, ja que el dijous 15  i en la reunió ordinària del Consell Rector de l’IMAC , el seu punt 4 estava dedicat a Can Xalant i en ell el regidor Quim Fernández va explicar al plenari que el Govern Municipal  havia decidit NO RENOVAR EL CONTRACTE DE CONCESSIÓ DE CAN XALANT  , tal i com ja havia marcat CiU en el seu programa electoral, degut a la deficient valoració dels elements creatius que generava que no assolien ni de lluny les expectatives que caldria esperar a tan alt cost econòmic, i molt especialment per el nul “retorn” a la ciutat de tot el que la mateixa invertia en el centre de creació.

Va explicar igualment que s’havien establert contactes amb la Generalitat per establir uns nous criteris per mantenir el Centre que es fonamentaven en tres punts:

1.- Una retallada important del cost econòmic del conveni, dons l’ajuntament ni volia, ni podia assumir l’alt cost econòmic d’un conveni que s’endu  més de la meitat de la despesa d’arts visuals de l’Ajuntament.

2.- Una relació directe entre l’ inversió de l’Ajuntament vers el centre i el “retorn” a la ciutadania de les accions que genera el mateix.

3.- L’obertura conceptual del centre , eliminant el qualificatiu de “contemporani”  i esdevenint un “centre de creació” obert a totes les tendències, tècniques i conceptes .

Davant d’aquestes reflexions , un mateix va intervenir per recordar que tan sols uns dies abans el Conseller Mascarell havia explicat la seva teoria dels “planetes museístics” i que Can Xalant estava en òrbita del MACBA. Res en sabia el regidor que va atribuir l’encaix a lligams anteriors , tot assegurant que aquest no seria el cas.

Diverses intervencions van remarcar la necessitat de mantenir el concepte de centre de creació però aplaudint l’exigència d’obertura del mateix a altres possibilitats i tendències.

Al punt d’acabar, un va preguntar si la gent de Can Xalant estaven assabentats de la finalització del contracte , davant la resposta negativa i malgrat el convenciment de que òbviament ho sabien  ja que a l’IMAC no es mou una fulla sense l’aquiescència de Gisel Noè , valedora i enginyera maquiavèl·lica del poder contemporani en l’ens , un es va comprometre al silenci fins que tot fos públic.

Però arriba el dijous següent , és a dir sols una setmana després, i un queda bocabadat quan veu al capgròs.com que el Govern aposta per mantenir Can Xalant, en l’orbita contemporània al costat de tota la trepa d’amics i coneguts , que a més el regidor, com a tal, entre en la junta de direcció de la Xarxa d’Arts Visuals, i tot això amb declaracions d’elogi i felicitació mútua sense límits ( la retransmissió de l’acte en streaming va fer envermellir a més d’un i impedeix que el regidor pugui negar el que va dir ).

Tot en un entramat que podeu observar detingudament en aquest enllaç

I que si quedava poc clar , en el que pertoca a alegries i joies , queda especificat en la nota de premsa de l’Ajuntament que podeu veure aquí.

I ara , què?. Queda ben clar que Can Xalant queda englobat en la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya coordinada per Conchita Oliver, el que significa certament que s’acaba el contracte amb els actuals concessionaris, que es poden presentar al nou concurs , en els que tenen totes les de guanyar ja que encara queden més remarcades les tendències d’aquests centres de creació ( de fet un grup que tenia previst presentar-se al concurs davant les noves perspectives dictades per l’Ajuntament en el Plenari de l'IMAC ja ha decidit renunciar ).

Un concurs en el que a bon segur no s’acompliran cap de les circumstàncies que venia Quim Fernández , a saber: Econòmicament poca variació hi haurà si no anem a pitjor dons la Generalitat ha anunciat un augment de la dotació global, el que essent el tema econòmic a parts , encara poodria resultar més car.

En el tema de la difusió , el mateix pot arribar a perjudicar encara més a les arts plàstiques dons es probable que davant la necessitat , ocupin encara més els espais públics de Can Palauet i ca l’Arenes, escombrant encara més a la resta de tendències creatives.

Finalment és obvi que l’aposta és “únicament” per l’art contemporani i no una aposta creativa general com defensava el mateix regidor.

He dit per activa i per passiva , i ho vaig repetir en el Consell Rector, que el tema de Can Xalant era un tema polític. L’Ajuntament de Mataró tenia una idea ( tancar el concepte actual del centre i canviar-lo) però la Generalitat , és a dir el seu partit , ha fet l’aposta contraria i aquí s’han baixat els pantalons i no han tingut els nassos d’Olot de mantenir el tancament .

Can Xalant no sols seguirà com fins ara , ans accentuarà el seu poder i la seva línia. I això qui més qui menys ho sospitava , vist els forts lligams amb el poder central d’aquells que tenen la mamella vital ben agafada en el seu “cortijo” particular de can Pilé.

I si aquest punt pot ser acceptable políticament parlant , i un pot vendre la moto de la millor manera possible , el que no pot fer mai és explicar al Consell que dirigeix la política cultural de la ciutat que es va a fer una cosa , i al cap de set dies fer justament el contrari , i no tan sols sense donar cap explicació , ans el contrari intentant fer veure que s’ha fet justament el que ell va explicar.

En el que el bo d’en Quim Fernández erra  és en no pensar que la gent del Consell, al menys al damunt del paper, no som tontos , i tots vàrem entendre el que va dir: Que Can Xalant canviava de dalt a baix en el futur. I els que ho vam escoltar estàvem ben serens i sense cap mena d’element que pogués alterar la nostra capacitat d’entendre les coses.

Per això, per la gestió de l’IMAC totalment a esquenes del Consell rector, que recordem és qui ha de dictaminar la política cultural de la ciutat , he adreçat al regidor la meva carta de dimissió de l’ens , a la que ha respost amb la petició d’una trobada que , com no, he acceptat.

Però les coses penso que estan molt clares , i de mantenir-se Can Xalant en la xarxa d’Arts Visuals de Catalunya amb les condicions que es pregonen, les explicacions públiques del regidor son obligades i de no ser satisfactòries haurien de provocar la seva dimissió.

Mentre , nosaltres restem a l’espera.